29 de juny 2019

Ciberactivisme social

Informació per al professorat del bloc 6, "Contra l'abús, apoderament", de la guia d'educació sexual "Els nostres cossos, els nostres drets".

LES POTENCIALITATS DE LES XARXES SOCIALS. CIBERACTIVISME SOCIAL


La presència a Internet de continguts misògins i sexistes és aclaparadora, però també és un espai que està permetent que molts moviments de base, entre ells el feminisme, sense veu en els mitjans de comunicació tradicionals, puguen generar continguts i fer activisme.
Veus personals potents com Barbijaputa; projectes de comunicació feminista com Pikara Magazine, Proyecto Kahlo, Feminist Frequency o Sangre fucsia; subjectes feministes diversos com les activistes grosses (Stop Gordofobia, Gordazine), persones amb diversitat funcional (Foro de Vida independiente i Divertad), Gitanas feministas por la diversidad; els canals de youtube LGBTQ com Spanish Queens, la Psicowoman o el microespai feminista de La tuerca. Les xarxes han possibilitat també projectes com #Slut Walk (La marxa de les putes, 2011); han sigut clau en l’organització de macromanifestacions contra les violències masclistes com #NiUnaMenos, a Argentina, la manifestació del 7N a Madrid, o el Feministok Prest a Euskal Herria. També les performances Women in Black (iniciativa de Maria Seco i May Serrano) o Zapatos Rojos (ideat per la mexicana Elina Chauvet) són projectes que han aconseguit tindre un ressò internacional.
Malauradament, moltes d’aquestes feministes han rebut els atacs furibunds de grups masclistes organitzats. Tal com explica l’article #PorQuéTantoOdio: El acoso machista a las mujeres que muestran su feminismo en redes, la bloguera Alicia Murillo va rebre una amenaça massiva per part de Forocoches i el seu telèfon i adreça particular van ser publicats, i començà a rebre amenaces telefòniques. També la tuitera i columnista @Barbijaputa, que porta anys signant amb pseudònim, ha rebut amenaces de mort, pateix constants intents d’esbrinar la seua identitat i un grup va buscar les poques dades que es coneixen de la seua biografia per a intentar que l’acomiadaren del treball. A l'Estat espanyol, altres tuiteres feministes de referència com Filòsofa Frívola han acabat abandonant Twitter fartes de l'assetjament cibermasclista. Per exemple, Loreto Ballesteros va utilitzar Twitter per a denunciar la hipersexualizació de les dones des de la infància i va crear la web ‘No són depravats’ per a recopilar denúncies i vivències sobre assetjament sexual a xiquetes i adolescents. Després d'una campanya d'insults i amenaces, va abandonar Twitter.
La censura d’algunes xarxes socials també afecta les pàgines feministes. Per a Facebook, un mugró femení és més obscè que els centenars de missatges masclistes que inciten a l’odi. Homes organitzats denuncien pàgines de continguts feministes fins que les tanquen. Els va passar a Feministas Ácidas, a Memes Feministas, a Hijas de la Violencia i a d’altres. L’artista Stephanie Sarley va patir la censura d’Instagram per les seus imatges sensuals amb fruites. 
Aquest assetjament masclista es dóna arreu del món. Anita Sarkeesian, creadora de Feminist Frequenzy, videoblog especialitzat en la representació de les dones en la cultura popular i en la violència simbòlica, s’ha convertit en una de les persones més odiades en el món dels videojocs, precisament per denunciar (amb ironia i exemples) el virulent masclisme en aquest àmbit. Sarkeesian va haver de suspendre conferències per amenaces de bomba a ella i al públic assistent. En aquesta xarrada TED explica el procés d’assetjament que va patir, que va incloure, a més de publicar totes les seues dades personals (telèfon, adreça, etc.), la creació d’un videojoc amb ella com a protagonista.
Podem concloure, doncs, que d’una banda les xarxes socials ofereixen la possibilitat de donar veu a discursos que no tenen cabuda en els mitjans de comunicació tradicionals, però de l’altre, no podem estar de denunciar la violència que pateixen les blogueres, tuiteres o youtubers que no es limiten a parlar de “coses de dones” sinó que qüestionen el sistema des de l’arrel. Les xarxes són un espai amb molt de potencial per a visibilitzar les violències masclistes i apoderar les dones. Però també són un espai on la violència masclista apareix amb força, reforçada per l’anonimat. Internet no és un lloc segur per a les dones, com tampoc ho són el carrer, els entorns laborals, les festes populars, etc. La violència de gènere en internet és la mateixa de sempre; la que empra el patriarcat per a mantindre’s.
Tanmateix, front a l’alarmisme, les propostes[i] de periodistes i youtubers com Andrea Momoitio i June Fernández (Pikara Magazine), o Irantzu Varela i Aitziber Aginagalde (Faktoria Lila) són, a més de la utilització de l’humor, l’autodefensa feminista, és a dir, aquella que ajuda les dones, o qualsevol que tinga un discurs dissident, a sentir-se amb el dret de respondre a les agressions quotidianes, siguen el ciberbullying, el porno venjatiu o qualsevol altra, i a no acceptar l’única de les solucions que se’ls proposa des del sistema patriarcal: llevar-los llibertat, que no xategen amb desconeguts, que no vagen a determinats llocs, que no tuitegen amb els seus noms, etc., en definitiva, llevar-los llibertat d’actuació per a fer-les responsables del que passe si no es mantenen apartades dels “perills”. 
En aquest sentit, recomanem veure el vídeo Temor vs. Empoderamiento. Ciberbullying (8.40”), fragment del debat de la Jornada "Temor vs. Empoderamiento" (16 de desembre de 2013), que va tractar sobre les xarxes socials i la gent jove, amb l'objectiu de desmuntar els missatges de por i el ciberterror i canviar-los per la idea d'apoderar-nos en les xarxes.
Recomanem també les altres intervencions de la jornada “Temor vs. Empoderamiento:
Rosa Sanchis




[i] Font: “Enredadas. Feminismo y redes sociales”, dins del curs online “Nosotras decimos, nosotras decidimos”, Pikara Magazine i Faktoria Lila, 2016.