14N - Fora els masclisme de les nostres aules

El Sindicat d’Estudiants (SE) ha convocat una vaga general per al 14 de novembre sota el lema ‘‘Fora el masclisme de les nostres aules’’, ja que considera que és el moment perquè la joventut estudiantil es posicione contra el sexisme als centres educatius. La secretària general del sindicat, Ana García, ha afirmat que no és una vaga contra el govern central, sinó perquè el govern deixe de parlar i passe de les paraules als fets. 

El SE ha exigit la posada en marxa d’una assignatura d’educació sexual inclusiva, avaluable i obligatòria als centres públics i privats, en primària, secundària, batxillerat i cicles formatius. Aquesta ha de servir per a “educar en llibertat contra el masclisme i el sexisme, el maltractament i la cultura de la violació, contra la homofòbia i la transfòbia”. 

A més a més, exigeixen al govern que en la normativa interna dels centres educatius es reculla explícitament el respecte a la llibertat sexual de totes les persones, que “s'elimine qualsevol referència sexista i repressiva a la forma de vestir” i “que s’adopten mesures disciplinàries contundents contra aquells professors que a instituts i universitats, encara que són minoria, mantenen actituds masclistes i sexistes”.

Què penses de la demanda d’una assignatura d’educació sexual? Quantes hores creus que serien necessàries? Quins continguts voldries que tinguera? Qui l’hauria d’impartir? Què opines de la resta de demandes del SE?

Vida matrimonial

Ací us presente dos materials en format diferent: un conte de Quin Monzó i un fragment de la sèrie Oh, My Goig. L'alumnat de primer de Batxillerat podrà comentar qualsevol dels dos textos (el conte i/o el vídeo). L'alumnat de segon de Batxillerat haurà de practicar l'expressió escrita i la reflexió crítica a partir del text. Concretament, la qüestió és la següent: 

Escriu un text de característiques tipològiques semblans al de Quim Monzó en què expliques alguna experiència d'incomunicació (real o inventada) en una relació de parella (Extensió: unes 150 paraules).  

Vida matrimonial

Per tal de firmar uns documents, el Zgdt i la Bst (casats des de fa vuit anys) han d’anar a una ciutat llunyana. Hi arriben a mitja tarda. Com que fins l’endemà no podran resoldre l’afer, busquen un hotel on passar la nit. Els donen una habitació amb dos llits individuals, dues tauletes de nit, una taula per escriure (hi ha sobres i paper de carta amb la capçalera de l’hotel, en una carpeta), una cadira i un minibar amb un televisor al damunt. Sopen, passegen pel costat del riu i, quan tornen a l’hotel, cadascun es fica al seu llit i treu un llibre.

Pocs minuts més tard senten que a l’habitació del costat carden. Senten clarament el grinyol del matalàs, els gemecs de la dona i, més fluix, els esbufecs de l’home. El Zgdt i la Bst es miren, somriuen, fan algun comentari de broma, es desitgen bona nit i apaguen el llum. El Zgdt, calent per la cardada que encara sent a través de la paret, pensa a dir-li alguna cosa a la Bst. Potser ella s’ha posat tan calenta com ell. Podria acostar-s’hi, asseure’s al llit, fer broma sobre els veïns d’habitació i, com aquell qui res, acariciar-li primer els cabells i la cara i, tot seguit, els pits. Molt probablement, la Bst s’hi apuntaria de seguida. Però ¿i si no s’hi apunta? ¿I si li enretira la mà i fa petar la llengua o, pitjor encara, li diu: «No en tinc ganes»? Fa anys no hauria dubtat. Hauria sabut, just abans d’apagar el llum, si la Bst en tenia ganes, si els gemecs de l’habitació del costat l’havien encesa o no. Però ara, amb tants anys de teranyines al damunt, res no és clar. EI Zgdt es gira de costat i es masturba procurant no fer gens de fressa.

Deu minuts després d’haver acabat, la Bst li pregunta si dorm. El Zgdt li diu que encara no. A l’habitació del costat ja no gemeguen; ara hi ha una conversa en veu baixa i rialles soterrades. La Bst s’aixeca i va cap al llit del Zgdt. Aparta els llençols, s’hi estira i comença a acariciar-li l’esquena. La mà baixa de l’esquena fins a les natges. Sense prou coratge per dir-li que s’acaba de masturbar, el Zgdt li diu que no en té ganes. La Bst deixa d’acariciar-lo, hi ha un silenci breu, llarguíssim, i se’n torna al seu llit. Ell sent com aparta els llençols, com s’hi fica dins, com es regira. A cada regirada, al Zgdt se li multipliquen els remordiments per haver-se masturbat sense haver intentat abans saber si la Bst voldria cardar. Se sent, a més, culpable de no haver-li dit la veritat. ¿Tan poca confiança es tenen, tan estranys són ja l’un per l’altre, que ni això no li pot dir? Precisament per demostrar que no són del tot estranys, que encara hi ha una espurna de confiança, que potser poden revifar la foguera, agafa coratge, es gira cap a ella i li confessa que fa uns minuts s’ha masturbat perquè pensava que ella no tindria ganes de cardar. La Bst no diu res.

Minuts després, el Zgdt suposa, pels sorolls dissimulats que li arriben, que la Bst es masturba. El Zgdt sent una tristesa immensa, pensa que la vida és grotesca i injusta, i esclata a plorar. Plora contra el coixí, enfonsant-hi la cara tant com pot. Les llàgrimes són abundants i calentes. I quan sent que la Bst ofega el gemec final contra el tou de la mà, xiscla amb un xiscle que és el xiscle que ella es mossega.

Quim Monzó, Vida matrimonial. Barcelona: Quaderns Crema, 1999, pàgs. 353-355

En el vídeo #goodvibrations (2017), de la sèrie Oh, My Goig, podem veure Andrés, que ha descobert accidentalment la joguina sexual de la seua xicota Emma, i la discussió que hi mantenen. Ell pensa que les xiques no es masturben; en canvi, considera que és una "necessitat" en els xics. Què en penses? Aquest capítol és el tercer episodi de la sèrie #OhMyGoig, i forma part del capítol El plaer sexual (29'').

Si els homes tingueren la regla...

Com seria el món si els homes tingueren la regla? L'ONG WaterAid va fer una enquesta a més de 2.000 persones l’any 2015, i a partir de les seues respostes va elaborar tres anuncis. L’objectiu era denunciar, en el Dia Mundial de la Higiene Menstrual (28 de maig), que més de mil milions de dones al món no tenen accés a un vàter, i aconseguir també que l’ONU incloguera entre els objectius de desenvolupament del mil·lenni, l’accés a un lavabo. 

Les respostes de la gent van ser les següents. En primer lloc, moltes persones respongueren que el sagnat seria un signe de virilitat i no una raó per a avergonyir-se. Un terç dels entrevistats va dir que els homes presumirien del tema, fins i tot en les xarxes socials, i que seria trending topic #esticamblaregla. El 17% opinava que compartirien el seu cicle d'ovulació en Facebook i que, a més de les emoticones actuals, hi hauria una que diria ‘estic en aqueixos dies’. També existirien les felicitacions per a animar-se a "superar una altra batalla mensual contra la naturalesa". Precisament aquesta actitud s’ha reflectit en un dels vídeos d’AidWater, on un empleat comenta sense embuts amb un company com de malament que ho està passant per la regla, i com de bé que ho porta. Així, la celebració i el suport mutu començarien en l'adolescència. Un de cada deu enquestats responia que hi hauria cerimònies per a celebrar la primera regla d'un xic, i que aquesta marcaria el seu pas a l'edat adulta. A més, els xics mateixos anunciarien en l'institut la seua primera vegada, i ho dirien clarament, sense els eufemismes habituals. 

En el món esportiu, també canviarien les coses, segons el 78% dels enquestats. En un dels vídeos de l’ONG, un futbolista és substituït en el camp, i el comentarista afirma que així podrà aprofitar per a canviar-se el tampó. Un 29% dels entrevistats opinava que els entrenadors tindrien en compte la possible reducció del rendiment dels jugadors amb la regla, i un 23% pensava que la roba blanca estaria prohibida. A més, un terç argumentava que els comentaristes esportius parlarien obertament del cicle menstrual: "En tal o en tal altre avui no fa res perquè, clar, te la regla”. Pel que fa a la publicitat, com bé mostra l’anunci que proposem en aquesta entrada, per al 71% de les dones enquestades, els mitjans de comunicació canviarien la manera de tractar el tema. Finalment, el 80% dels entrevistats responia que hi hauria menys mites i tabús sobre la menstruació si els homes la tingueren. I tu què opines, canviaria en alguna cosa el món?

Sóc andrògina i de gènere fluid

Òscar i Àngela (Batxillerat Científic) ens presenten aquesta entrada sobre androgínia i gènere fluid. 

The Tripletz és un duo format per Sergi Pedrer i Lucas Loren. Formen part d'una generació que porta la tecnologia i la globalització en el seu ADN, una generació cosmopolita i oberta que, malgrat tot, pateix la discriminació i l'assetjament per qüestió de sexe i imatge. Aquesta és la seua lluita i reivindicació a través d'un projecte que barreja comunicació audiovisual, moda i música electrònica. The Tripletz són comunicadors. Ho fan a través del seu canal en Youtube amb la Charla de Queridas, amb el disseny de les seues samarretes "patètiques" i les seues eclèctiques sessions com a DJs.

En Charla de Queridas, tracten temes considerats “tabú” en la nostra societat, o controvertits, amb la finalitat de fer-los veure la llum, normalitzar-los i informar-nos sobre aquests. Parlen de la transsexualitat, de porno Indie feminista, de l’homosexualitat, del gènere fluid, del poliamor... En el vídeo que us presentem a continuació, “Charla de Queridas: Soy Andrógina y GENDER FLUID - The Tripletz” tracten el gènere fluid i l'androgínia.

‘Gènere fluid’ és quan una persona no se sent identificada amb una sola identitat sexual, sinó que circula entre més d’una. En general, es manifesta com un canvi entre el masculí i el femení, encara que pot abastar altres gèneres i inclusivament identificar-se amb més d'un gènere alhora. Les persones que es caracteritzen per ser de gènere fluid poden canviar-se d'identitat amb freqüència, depenent del context.

Ruby Rose n’és un bon exemple. La model australiana, en una entrevista per a Elle, parlava de la seua identificació com una persona de gènere fluid, i va dir: "La major part del temps no m'identifique com a pertanyent a cap gènere. No sóc un home i, definitivament, no em sent una dona, encara que òbviament vaig nàixer dona. Així que estic en algun punt intermedi, i en la meua perfecta imaginació, és com tenir el millor de tots dos". Igual que Miley Cyrus. Part de ser "només Miley" aparentment inclou no circumscriure's a un gènere només. En una entrevista a la revista Paper, va declarar: "No m’identifique com a home o dona, ni necessite que la meua parella ho faça".

D'altra banda, trobem el terme ‘androgínia’, que es refereix a un organisme que té característiques tant masculines com femenines. Segons la RAE, ‘androgin’ és definit com “una persona els trets externs de la qual no es corresponen definidament amb els propis del seu sexe”. Així, podríem dir que un androgin seria un ésser físicament intermedi, amb trets sexuals d'home i de dona, o un home o una dona que no aparenten de forma clara el sexe al qual pertanyen.

Dit açò, us convidem a escoltar una història molt especial, la història de Nikita Wolfe, una persona transgènere que ens explica d'una manera increïble com se sent respecte al seu gènere, les seues preferències sexuals i molt més, i a més ens resol molts dubtes, per exemple: què són l'androgínia i el gènere fluid?, què són els pronoms neutres?, quines diferències hi ha entre el sexe biològic, l’orientació sexual, la identitat de gènere i l’expressió de gènere?, etc.

La primera vegada de la teua filla

Com reaccionaries si et preguntaren per la primera vegada del teu fill? I la de la teua filla? Alguns pares reals responen a aquestes preguntes en un vídeo que va fer l'empresa farmacèutica de l'Urugai Urufarma per al Dia Internacional de la Dona del 2016.

Heterofòbia: "Love Is All You Need?"

Sóc Lucia Becker i vull fer una entrada sobre un vídeo que vaig veure fa un temps i que em va impactar moltíssim, ja que no m’havia parat a pensar com seria el món des d'eixe punt de vista. Coneixem l’homofòbia, un terme del qual es parla molt perquè és un problema actual que moltes persones pateixen. Però, com et quedaries si sentires parlar de l’heterofòbia? Doncs en aquesta pel·lícula podràs observar com seria el món vist al revés en l’àmbit de la sexualitat i del gènere.

D’aquest curt vull ressaltar en primer lloc unes frases que m’han cridat l'atenció. Per exemple, una de les mares s’assabenta que no l’han agafada a l'equip de futbol però sí que ha sigut admesa al grup de teatre; aleshores comenta: “Això no és per a xics?”. Un altre exemple el protagonitza el professor Thompson quan arriba al bany i veu que estan agredint Asley; l’únic que se li acudeix dir és: “Això és només una fase per la qual estàs passant”, i “Potser quan tingues xicota, tot acabarà”. Què us pareixen aquestes frases? No hauríem de deixar que cada persona fera el que volguera sense importar l’orientació sexual establerta? No hauríem de permetre que cada persona poguera elegir i ser ella mateixa?

D’altra banda, moltes vegades en el “món real” considerem provocadors els homosexuals, ja que pengen la bandera LGBT a sa casa, o la porten damunt en les manifestacions. I jo em pregunte: com seria si els heteros en tinguérem una? Al vídeo, la bandera hetero és representada com a blava i rosa, i les mares la consideren provocadora per a la resta de persones. Per què hem de pensar que algú vol provocar per portar una bandera que el representa?

Asley, la xiqueta, és un clar reflex del que pateixen moltíssimes persones dia a dia solament perquè no són “normals”, paraula que té associats uns rols que ha establert la societat, una societat que no considera igual de vàlids tots els gustos. La realitat és que al món vivim moltíssimes persones, i aleshores hi ha una enorme varietat de gustos; per tant, la societat no pot establir un sol tipus de rol perquè no està fent feliç tot el món. Cada persona hauria de manifestar les seues preferències d’una manera lliure sense por de ser jutjada per la societat. Sent dir-ho, però vivim en un món molt injust i de vegades fa fàstic.

Què penseu sobre el curt? Com us sentiríeu si fóreu protagonistes d'aqueix món? Podríeu suportar la situació? Aquesta pel·lícula em pareix molt adequada perquè ens permet adonar-nos com ho passen moltes persones. Tanmateix, nosaltres podem canviar tot aquest malestar que sofreix molta gent. I afortunadament, la situació s’està normalitzant a poc a poc, tot i que encara hi ha molts països on la gent és assassinada, discriminada, humiliada, etc. només perquè no són “normals”. Hem de lluitar, donar suport i no permetre més aquestes situacions pel bé comú. Perquè si no lluitem nosaltres, qui ho farà?

Pel·lícula Love Is All You Need?, dirigida per Kim Rocco Shields (2016, Estats Units, 29”)

Intersexualitats

El terme hermafrodita procedeix de la mitologia grega. Hermafrodit va ser el fill d’Hermes –déu de les fronteres i missatger de l’Olimp– i d’Afrodita –deessa de l’amor, la bellesa i la fecunditat. De son pare va heretar el gust pels viatges, i de sa mare, l’atractiu. En un d’aquests trajectes va decidir refrescar-se banyant-se en un estany. La seua bellesa era tan gran que la nimfa de les aigües Salmacis es va enamorar d’ell, però davant la negativa d’Hermafrodit, el va arrossegar al fons del llac, i va demanar als déus que els fongueren en una sola persona. Des d’aleshores, Hermafrodit reuneix en un mateix cos els valors i atributs masculins i femenins.

En el món animal o vegetal, l’ésser viu hermafrodita posseeix els òrgans masculins i femenins alhora, o un òrgan mixt, de manera que pot produir cèl·lules masculines i femenines. Aquest terme està en desús per a referir-se a persones, i a més, no es coneix cap ésser humà amb la capacitat de produir tant òvuls com espermatozoides. Les denominacions més actuals són intersexualitat o DSD (Disorders of Sexual Development, Anomalies del desenvolupament sexual), termes paraigües per a referir-se a persones que tenen una configuració anatòmica (dels genitals externs i interns), hormonal i/o genètica que no es correspon amb els paràmetres típics de dona o d’home, i que socialment es consideren ambigües o mixtes.

L’activista intersex argentí Mauro Cabral defineix així la intersexualitat.^[i]

“Comencem pels intersexuals. Qui són? Qualsevol que haja nascut amb un cos sexuat diferent a la mitjana femenina o masculina, i en particular els qui van ser sotmesos a intervencions mèdiques per a corregir-ho, i els qui han sigut i són violentats pel maltractament familiar, social i institucional d'aquesta distinció. On estan? A tot arreu. Com se’ls reconeix? No se’ls reconeix, passen inadvertits entre la gent perquè són aquesta gent: la veïna heterosexual, el capellà donant missa, el gai de la mà amb la seua parella, la lesbiana a l'escala de la facultat, el porter bisexual, la travesti que agafa un taxi amb dues amigues, el transsexual que atén el quiosc, l'àvia, l'oncle, la fillola, la cosina, el conegut del bar, la cunyada d'algú. Qualsevol persona pogué haver nascut amb un clítoris “molt” llarg o un penis “molt” curt, amb testicles que no van descendir, o amb ovotestes, sense vagina, amb el foradet per a orinar al costat o a la base del penis, amb cromosomes XXY o XO, amb algun dels múltiples cossos sexuats que la medicina va anomenar primer en la llengua de les “síndromes”, i ara en la dels “trastorns”. Aquells als qui es diu intersexuals som en general homes o dones que encarnem una diferència entre tantes: en nosaltres, el gènere masculí o femení es va inscriure literalment i amb violència, a través de procediments que cercaven convertir-nos carnalment en homes i dones iguals als altres.”

No hi ha acord sobre el nombre de persones intersexuals al món. La biòloga nord-americana Ann Fausto-Sterling assenyala que l’1,7% dels nadons presenta alguna forma d’intersexualitat, i que entre un 1 i un 2 per mil de criatures és difícil respondre a la pregunta: és xic o xica? Altres estudis parlen d’1 nadó per cada 4.500 naixements. D’altra banda, no tots els bebès amb intersexualitats naixen amb genitals externs ambigus, ni les seues famílies o el personal mèdic han de decidir-ne el sexe “oficial”. També hi ha una gran variabilitat respecte al moment en què es “descobreix” la intersexualitat –abans de nàixer, en el naixement, en l’adolescència o, fins i tot, en l’edat adulta–, no sols per la diversitat biològica sinó pel secretisme que tradicionalment l’ha acompanyada.

Atesa la variabilitat de situacions intersexuals i de vivències, autores com Gregori (2015) prefereixen parlar d’intersexualitats o d’estats intersexuals. A més a més, el terme disorder o anomalia ha estat considerat patologitzant per part de col·lectius intersex, que prefereixen parlar de Differences of Sexual Development (Diferències del desenvolupament sexual o Desenvolupament sexual diferent o divers). Amb tot, l’activisme intersexual encara no té molta presència a l’estat espanyol i hi ha encara poques persones que es visibilitzen com a tals.

Tot i que la situació està canviant, molts bebés intersexuals són sotmesos a cirurgies correctives que pretenen normalitzar uns genitals que en la major part dels casos no causen dolor ni són perjudicials per a la salut. Els arguments mèdics pretenen evitar l’angoixa de les famílies, el dany emocional que se suposa que patirà el nadó pel rebuig social i els problemes juridicoadministratius derivats de la indefinició. La majoria d’aquestes intervencions solen anar encaminades a convertir els nadons en xiquetes, ja que és més fàcil llevar (un clítoris considerat massa gran) que posar (convertir un penis xicotet en un de gran), i perquè per al model hegemònic, la sexualitat és sinònim de coit heterosexual, i una dona i un home “funcionals” han de tindre, respectivament, vagina i penis (d’una mida estàndard). L’activista intersex nord-americana Cheryl Chase ha denunciat que la mutilació genital africana es considera un ritual bàrbar que desfigura; en canvi, l’extirpació dels clítoris dels bebés intersexuals s’anomena cliteroplàstia i es considera una pràctica científica que normalitza una desviació.

Un professional mèdic que tracta persones intersexuals declarava en una entrevista:

“[…] estuvimos comentando este caso, la niña ya tiene 12 o 13 años y claro, estuvimos comentando con la madre que hay que hacerla niña funcional, hay que hacerle una vagina funcional […] Es la madre la que, con las conversaciones que tenga con la hija es cuando deciden cuando hay que hacerle, porque una vez que hayas hecho una neovagina, hay que usarla. Si no, muchas veces se atrofia, o se… Es complicado. Debe mantenerla en condiciones, tienen que usar dilatadores o rollos de estos. Entonces es preferible cuando la niña, digamos por sus apetencias, va a tener relaciones sexuales, es cuando ya se hace la operación; se hace la neovagina para que la use.” (Entrevista a PE, juny de 2005).[ii]

Aquest professional mèdic pressuposa el moment en què començaran les relacions i que aquestes seran coitals i periòdiques, ja que, si no és així, s’atrofiarà el teixit.

La intersexualitat curtcircuita el sistema sexe-gènere i el binomi home-dona com a natural i immutable i, tal com afirma Fausto Sterling, la gran variabilitat de l’anatomia humana sembla apuntalar que la interpretació de les diferències sexuals està construïda culturalment.

Píndola informativa elaborada per Rosa Sanchis per a la guia d'educació sexual "Els nostres cossos, els nostres drets" (Generalitat Valenciana, 2018)

---

[i] CABRAL, Mauro. “Ninguna víctima”. Suplement Soy en Página 12. 14 de novembre de 2008.

[ii] GREGORI, Núria. “Los cuerpos ficticios de la biomedicina.Los procesos de construcción del género en los protocolos médicos de asignaciónde sexo en bebés intersexuales”. Revista de Antropología Iberoamericana. Número 1. Gener-febrer 2006. 

Suècia i l'educació sexual

L’any 2015, en un programa infantil de la televisió pública sueca (Bacillakuten), que té com a objectiu ensenyar el cos humà a les criatures de 3 a 6 anys, es va emetre un vídeo musical protagonitzat per Snipp i Snopp, dos ninotets que representaven un penis i una vulva –tot i que en els subtítols anglesos (no els hem trobats en espanyol) diuen "vagina". Desconeixem quina paraula utilitza l'original suec, però com que la confusió entre vulva i vagina és prou habitual, convé assenyalar que el dibuixet no és una vagina sinó una vulva simpàtica a la qual li falta una part fonamental de l'anatomia femenina: el clítoris. La cançó, que va causar una mica de polèmica en el país, es va pujar també a Youtube, on es va qualificar de “contingut per a majors de 18 anys”; tot i que, finalment, es va obrir a tots els públics. 

A Suècia, l'educació sexual és obligatòria a partir dels 10 anys, des de l'any 1956. L'Associació Sueca per a l'Educació Sexual dóna suport a aquesta educació i ha tingut iniciatives com la de llançar una convocatòria a escala nacional, al novembre de 2014, perquè la gent proposara la paraula idònia per a designar la masturbació femenina. La guanyadora va ser ‘Klittra’ (de ‘klítoris’ i ‘glittra’, que ve de l'anglés ‘glitter’ i significa “brillar”), i s'ha proposat que s'incloga al diccionari suec. 

Què et sembla la idea del vídeo per a les criatures? Compara la situació del nostre país amb Suècia pel que fa a l’educació sexual. Creus que un material com aquest, o la iniciativa de l’Associació Sueca per a l’Educació Sexual, crearien molta polèmica a casa nostra?

Stop Diverfòbia 18-19

No!, aquest no és una anunci de sabatilles, sinó una invitació a pensar en relació, i a reflexionar sobre el gènere. "És que a mi no m’interessa el gènere!" "Jo estic contentx amb el meu sexe/gènere!" "Jo no sóc homosexual, ni transsexual; jo sóc “normal”!" diuen algunes i, sobretot, alguns. Normal? Les persones no ens dividim en normals i anormals. Normal és un programa de la rentadora. Així que ho sentim: encara que no t’interesse el gènere, aquest t’afecta, et travessa de part a part, com a tot el món. 

Vivim en una societat que espera de nosaltres que siguem hòmens i dones, i que ens comportem de manera masculina o femenina. I si no som com el model marca, tenim problemes. Des que ens alcem fins que ens gitem hem de triar: quan anem al lavabo o als vestidors del gimnàs, quan anem a la botiga de roba i elegim la secció d’home o de dona, quan hem de fer un regal a un nadó i ens adrecem a la secció rosa o blava, quan comprem els regals de reis per a les criatures i les nines són per a elles i els camions per a ells...

Vulguem o no, el gènere ens afecta des del bressol. La primera pregunta que es fa a una embarassada és aquesta: “Portes xiquet o xiqueta?” “No ho sé,” hauria de contestar la dona, “encara no ens ho ha dit”. Però ningú espera que la criatura trie. Se’ns assigna un sexe, se’ns pinta l’habitació, se’ns compra la roba i les joguines adequades, i si ens en eixim del model, hi ha vigilants del gènere que ens recorden que una xica forta que fa esport i du els cabells curts és una marimatxo o que un xic delicat a qui li agrada ballar és un mariquita. A més a més, el gènere està també relacionat amb altres fets de la nostra quotidianitat: qui lliga més de la colla d’amistats, qui és el líder de la classe, qui rep els insults a l’institut, etc. 

Però el ben cert és que, malgrat tota aquesta maquinària sexadora, la diversitat existeix: hi ha hòmens heterosexuals femenins i dones masculines; hi ha persones que no s’identifiquen amb el sexe que se’ls va assignar en nàixer; hi ha joves que no es volen identificar amb cap gènere, o que creuen que el millor és fluir; hi ha persones amb característiques físiques ambigües o que no s’ajusten a les de la majoria (per exemple amb unes gònades que són al mateix temps ovaris i testicles, amb un penis més xicotet que la mitjana o amb un clítoris més gran que la majoria, amb cromosomes XXY, amb cromosomes XY i vagina, etc.) I algunes d’elles viuen amb por i amb vergonya la seua diversitat perquè el món no els ho posa fàcil. 

N’hi ha qui diu que la culpa la té el Sistema binari heteropatriarcal. Quina paraulota!!! Li diem 'binari' perquè només han d’haver dos sexes i dos gèneres. Li diem 'hetero' perquè les orientacions sexuals no heterosexuals no es consideren saludables. Li diem 'patriarcal' perquè ser home comporta privilegis, i allò masculí està encara per damunt d’allò femení. Però qui és el sistema? Hi ha cap persona o grup manejant els fils de les nostres vides? El sistema són sempre ‘uns altres’? No som nosaltres, també, part del sistema? Doncs, sí: nosaltres també som el sistema. Assumir-nos com a part del sistema, significa preguntar-nos què podem fer perquè cap persona haja d’anar a l’escola amb por o vergonya.

Què podem fer al nostre centre educatiu perquè totxs ens relaxem una mica i deixem de vigilar el sexe i el gènere de les altres persones? Què podem fer per a viure la nostra pròpia diversitat amb alegria, i no com una desgràcia? La nostra proposta és Stop Diverfòbia, un grup que vam crear el 2015 i que està obert a tota la comunitat educativa. Stop Diverfòbia no és exclusivament LGBTI, ni és un grup de teràpia o d’autoajuda; tampoc és una reunió on anar a lamentar-se per la desgràcia de ser diferents a la majoria. D’això res! A Stop Diverfòbia no hi ha víctimes. Hi ha persones que pensen, que parlen, que reflexionen, que es fan preguntes, que estan fartes dels xulos i de les maripilis de torn que es creuen que tenen la mesura de la masculinitat i de la feminitat... Stop Diverfòbia tampoc no és una classe ni tenim la veritat sobre el gènere. Més aviat al contrari: ens sembla molt més interessant preguntar-nos què és ser un home, què és ser una dona, o per què, si és tan natural ser home o dona, la nostra cultura es pren tants esforços perquè ningú s’aparte del camí. 

D’altra banda, en aquest qüestionament del sistema binari heteropatriarcal no estem solxs: hem vist l’èxit de la vaga feminista, ens hem emocionat amb el nóvio trans de Marina a Operación Triunfo, hem compartit memes sobre l’autobús de la vergonya, seguim en Youtube els vídeos del microespai feminista El Tornillo, de la Psicowoman, de Dulceida, o de tants i tants joves que comparteixen amb el món el seu procés trans. 

Efectivament, el món està canviant i nosaltres podem ser part d’aquest canvi. Si els espais en els quals vivim no ens agraden, no esperem que ens els canvien. Passem a l’acció i fem grup per a tindre més força, i transformem el món perquè siga més equitatiu, menys masclista i més divers. Per això, a Stop Diverfòbia celebrem la diversitat. I ens reunim cada dues setmanes, els dimecres a l’hora del pati, a la sala d’actes. 

Calendari de reunions del primer trimestre:

• Octubre: 3, 17 i 31
• Novembre: 14 i 28
• Desembre: 12

Juntes imparables

La història d’aquest anunci de Nike a Mèxic (2018) comença en un embussament. Una adolescent, i dues amigues que l’acompanyen, s’escapen del cotxe on la mare de la protagonista intentava arreglar-li els cabells perquè estiguera més bonica. La jove veu passar una corredora, l'atleta mexicana Paola Morán (guanyadora de les medalles d'or i plata dels Jocs Panamericans Universitaris de FISU Amèrica 2018, en Sao Paulo, Brasil), i s’ajusta les espardenyes per a seguir-la, enmig del caos circulatori. Al crit d’"Anem-nos-en", la xica segueix corrent, i més dones es van unint a aquesta mena de carrera d’obstacles físics i socials, com ara les floretes que reben per part d’alguns hòmens. Al grup se sumen també la futbolista Nayeli Rangel, de la Selecció Nacional mexicana, que apareix fent passades amb la pilota enmig del tràfic i acaba marcant un gol; la gimnasta Alexa Moreno, que fa piruetes enmig dels cotxes vestida amb un mallot de color morat, i la jugadora de bàsquet Casandra Ascencio, de la Lliga Mexicana de Bàsquet. 

Al ritme de BaBaBa (Vete Pa'Ya) de Dillon Francis i Young Ash, aquest grup de xiques rebels i fortes continua la seua carrera fins que topeta amb un grup d'obrers i policies que els prohibeixen seguir endavant. Llavors apareix la boxadora Mariana Juárez, que obri pas a les companyes colpejant un sac de ciment. Enmig del núvol de pols que es crea, la protagonista apareix a cavall, amb un mocador verd a la cara –en referència a la campanya argentina a favor de l'avortament– i seguida d’altres companyes i del lema "Juntes Imparables".

Nike ha proposat un repte a grups de quatre dones perquè facen exercici en equip. A través de les aplicacions Nike Training Club, Nike Run Club o Nike women MX la marca vol que les dones superen les seues metes esportives fins al 19 d'octubre. L'equip guanyador rebrà un patrocini durant un any.

12 mites de la sexualitat by OH MY GOIG

Coneixes Oh My Goig? En la segona temporada, el programa ha desmuntat els principals 12 mites sobre la sexualitat, resumits en aquest vídeo.

• Mite 1: La sexualitat de noies i nois és diferent. 
• Mite 2: Si no sents gelosia, no estàs enamorada.
• Mite 3: La penetració és la millor pràctica sexual. 
• Mite 4: A més relacions sexuals, més risc de pillar ITS.
• Mite 5: Les noies no tenen fantasies sexuals perquè són menys sexuals que els nois.
• Mite 6: És fàcil reconèixer noia lesbiana o noi gai.
• Mite 7: Quan et tiren floretes és perquè volen fer-te sentir bé.
• Mite 8: Només hi ha una manera de ser lesbiana o de ser trans. 
• Mite 9: Per poder-te enrotllar amb una tia li has d'insistir.
• Mite 10: Si et controla és perquè t'estima.
• Mite 11: Si tinc parella, no pus sentir atracció per ningú més.
• Mite 12: Si no vols estar amb mi (tot el temps) és perquè no m'estimes.

També pots mirar els vídeos al seu canal de youtube.

Si no tens temps, ací pots vore algunes píndoles de menys de 2 minuts:

• Un model exitós de masculinitat
• Què és la gelosia i què faig amb ella?
• Sota pressió
• Ens volem lliures
• Què és l'assetjament?

Els nostres cossos, els nostres drets

Enllaç de descàrrega

Índex de continguts de la guia d'educació sexual: 

Els nostres cossos, els nostres drets

 1. Més enllà dels genitals. La sexualitat com a procés biopsicosocial

1.1. Anatomia (sexe biològic)

1.2. Identitat de gènere

1.3. Orientació sexual

1.4. Rols i/o expressions de gènere

2. Que no se’ns oblide el plaer. Eròtica individual i relacional

2.1. Erotisme i plaer

2.2. Autoerotisme

2.3. La seducció

2.4. Conductes sexuals i manaments de masculinitat i feminitat

2.5. Sexualitat en la infantesa

2.6. Sexualitat en la vellesa

2.7. Diversitat funcional i sexualitat

3. De carn i ossos: coneixent-nos. Els cossos sexuats

3.1. La pubertat

3.2. Genitals

3.3. Reproducció i fecundació

4. Aprenent a estimar-nos més enllà del model. Imatge corporal, autoestima i benestar

4.1. Models corporals hegemònics i dissidències: El meu model i els models que m’envolten

4.2. Models corporals hegemònics i dissidències: Dones, esport, musculatura i feminitat

4.3. Models corporals hegemònics i dissidències: Hòmens i activitats

“femenines”

4.4. Models corporals hegemònics i dissidències: La ploma i la plumofòbia

4.5. Models corporals hegemònics i dissidències: gordofòbia

4.6. Models corporals hegemònics i dissidències: diversitat funcional i

sexualitat

4.7. Anorèxia, bulímia, vigorèxia...

4.8. Autoestima i imatge corporal

4.9. Transformacions corporals: els pèls

4.10. Transformacions corporals: bodybuilding i musculatura

4.11. Transformacions corporals: cirurgia estètica

4.12. Transformacions corporals: maquillatge i complements

4.13. Cirurgia de reafirmació sexual. Binders i altres pròtesis

4.14. Intersexualitats

4.15. Androcentrisme i l’aprenentatge de la incompletesa

4.16. Realitat vs. performance. Construint la desigualtat

5. Cuidar i cuidar-nos. Prevenció i salut sexual

5.1. Conductes sexuals i risc

5.2. Prevenció i rols de gènere

5.3. Anticoncepció

5.4. Infeccions de transmissió sexual i VIH

5.5. Salut LGBTI

5.6. Interrupció de l’embaràs

5.7. Els serveis de salut

6. Contra l’abús, apoderament

6.1. La cultura de la violació

6.2. El consentiment

6.3. Violència al carrer

6.4. Violència a les xarxes socials

6.5. Lgbtifobia

6.6. Abús sexual infantil (ASI)

7. Sentiments, emocions i identitat de gènere. Escolta i comunicació

7.1. Gènere i emocions. Salut emocional

7.2. La transformació de les emocions

7.3. L’escolta i la comunicació

7.4. La comunicació en les relacions sexuals

7.5. Ho farem, si volem. Habilitats Relacionals

8. El binarisme: un vestit que estreny la diversitat. Determinants socioculturals i rols de gènere

8.1. El sistema binari heteropatriarcal

8.2. L’educació de la masculinitat i de la feminitat

8.3. Identitats de gènere diverses

8.4. Activismes contra les violències masclistes: feminismes, moviments lgbti...

8.5. Homes per la igualtat

8.6. Cultures sexuals

9. Cultura popular 3.0. Gènere i sexualitat als media

9.1. Les xarxes i la cultura popular

9.2. La publicitat: subjectes i objectes

9.3. Contrapublicitat i creativitat alternativa

9.4. Cançons per a la submissió i per a la igualtat

9.5. Sèries, pel·lícules i tv

10. Els vincles afectius

10.1. Les relacions amoroses en la nostra cultura: l’amor romàntic

10.2. L’enamorament

10.3. Fusió, separació i espai personal

10.4. Amor, desamor i dol

10.5. Primers vincles i guió de vida

10.6. Els diversos amors

10.7. La diversitat familiar

10.8. Coresponsabilitat

10.9. L’amistat

11. Masculinitats hegemòniques i violència en la parella

11.1. La masculinitat hegemònica

11.2. El poder en la parella. Els masclismes quotidians i la violència

psicològica

11.3. Històries de maltractament en adolescents i joves

11.4. Treballant pels bons tractes

12. Sexualitat i drets

12.1. Els drets sexuals

12.2. Els principis de Yogyakarta

12.3. La llei trans valenciana

12.4. Drets de lesbianes i gais

12.5. Intersexualitats

12.6. La llei d’igualtat

12.7. Els ODS des d’una mirada feminista

12.8. La llei contra la violència de gènere

12.9. El Conveni d’Istanbul

12.10. La llei de la interrupció de l’embaràs

12.11. Ventres de lloguer

12.12. El tràfic de persones i la prostitució

12.13. Diversitat funcional i DDHH

12.14. Abús Sexual Infantil

Per la diferència!

Entrada de Jose (1r Batxillerat) 

Hola, sóc Jose, tinc 16 anys i sóc homosexual, i hui vull parlar-vos sobre la meua experiència amb l’homofòbia. Per començar, he de dir que molts dels comentaris que he rebut han sigut per part de la meua família, concretament de la persona més major d’aquesta, ja que en el meu institut el més “fort” que m’ha passat ha sigut que em digueren maricó o que em preguntaren per la meua sexualitat, però mai res més agressiu o dolent.

A la meua vida, sempre hi ha hagut certs senyals de quina podia ser la meua sexualitat: em fixava molt en els xics, més que en les xiques; a més, m’agradaven les coses que la societat dicta que són de xica, com les nines o les cuinetes, més que les que diu que són de xic, i sobretot, els comentaris dels meus pares, els quals, molt encertadament, em preguntaven si tenia xicot o xicota. I jo, que en aquell moment no entenia què era ser homosexual ni que em pogueren agradar els xics, deia: “No tinc xicota, i no m’agraden els xics”. 

Per últim, el que més m’ha passat és que els meus companys i companyes de classe em preguntaren si era gai, i la meua resposta sempre era que no, ja que no pensava que jo poguera ser això, no entenia què era ser homosexual ni per què els altres pensaven que jo ho era. Més endavant, vaig passar a l'institut i a primer de l'ESO vaig conéixer Rosa Sanchis, la meua professora, que va ensenyar-nos què era la transsexualitat, l'homosexualitat, el sexe... i va ajudar-me en el meu camí d’eixir de l'armari, ja que vaig començar a dubtar, encara que ningú ho sabia.

Dos anys més tard fou quan vaig començar a sentir coses per un xic, que resultà ser heterosexual. Vaig tardar un temps a entendre per què sentia coses per ell, i vaig passar una època pensant que era bisexual, fins que vaig adonar-me que era gai; vaig eixir de l'armari i ho vaig contar a la meua família, que s’ho va prendre molt bé, inclosa la meua àvia, encara que ella em feia alguns comentaris un poc homòfobs que jo no em prenia malament, ja que és una dona d'una època difícil, i perquè és la meua àvia. Els comentaris que em deia eren pareguts a: «Ja veuràs com quan tingues vint anys et casaràs amb una xica» o «Això és perquè ets jove». Però encara que no ho parega, ella porta molt bé la meua homosexualitat, igual que la resta de la meua família; ells van conèixer un ex meu i ho van acceptar perfectament. 

En realitat, estic molt agraït per l'acceptació i el suport de la meua família, aleshores... per què he decidit fer aquesta entrada? Doncs perquè vull compartir la meua experiència i dir-vos que no heu de sentir-vos malament amb el que sou; accepteu-vos tal com sou perquè si vosaltres ho feu, els altres ho faran també i, el més important, en el moment que aprengueu a estimar-vos així, els comentaris no voldran dir res per a vosaltres. Espere que us accepteu i us estimeu com ningú ho fa ni ho farà perquè l'amor propi és el millor amor que pot haver-hi.

I ja per acabar, hi ha gent que criticarà per criticar, que es ficarà amb vosaltres solament per ser diferents. Perquè sí: som diferents i hem d'estar orgullosos de ser-ho, perquè ser diferent no és res roí. Ser diferent vol dir acceptar la diversitat, no tindre eixos prejudicis, no fer mal a la gent per la seua condició sexual, pel seu gènere, raça o religió. I no estic parlant només de la gent homosexual, bisexual, transsexual/transgènere, intersexual... M’estic referint a la gent que no pensa com la resta, a la que canvia el món, la que amb petites coses fa grans favors a la humanitat. Perquè ser gai o lesbiana o bisexual no et fa millor que els altres; el que ens fa millors persones és el nostre desig d'igualtat, aspiració que molta gent no té. 

Gràcies per la vostra atenció i molta sort a tots i totes les que heu d'eixir de l'armari. Ja veureu com no és tan difícil, i si en el vostre cas ho és, ací teniu un company i amic.

28 de juny, Dia Internacional de l'orgull LGBTI+

Herrejón i els "piropos"

Entrada de Mar i Naiara (Batxillerat Humanístic)

Herrejón és una youtuber molt coneguda que alça passions entre la gent més jove amb els seus vídeos i monòlegs en els quals presenta, utilitzant un poc d’ironia, situacions divertides que tenen lloc en la vida de qualsevol persona.

Herrejón es declara feminista i, a part de parlar al seu canal sobre situacions divertides, també dóna la seua opinió sobre temes seriosos. I així és el vídeo que us deixem a continuació, ja que parla d’una situació que de segur moltes de vosaltres haureu patit, per desgràcia, en la vostra vida, ja siga anant a l'institut, a casa o passejant un poc: sempre apareix el típic comentari, o com molts l’anomenen, el “piropo”. Què és un “piropo”? És una paraula o frase que un home li diu a una dona que no coneix de res i, per a major gravetat, en públic.

“Piropear” és masclista perquè la dona no t'ha demanat opinió sobre el seu cos i, per tant, és inadequat que se li impose escoltar-lo. Les dones no són cossos exposats per a l'avaluació dels homes; són persones. El masclista que “piropeja” se sent en la necessitat imperiosa d'ordenar el món diferenciant entre "ties bones" i "ties lletges", i pensa que, gràcies al seu comentari, se sentiran millor. Però els "piropos" o floretes que escoltem cada dia, i que tenim interioritzats i normalitzats, no són innocents, sinó una forma més d'agressió que condiciona la nostra llibertat.

No assetges! Les dones no som objectes, som persones!

La youtuber Herrejón parla en el vídeo "HERREIVINDICA: LOS "FAMOSOS" PIROPOS" (8'17", 2017) de les floretes.

Sereu prou homes?

Entrada de Mar i Naiara (Batxillerat Humanitats)

L’actor estatunidenc Justin Baldoni vol establir un diàleg amb els homes per a redefinir la masculinitat i descobrir formes de ser, no solament homes bons, sinó bons humans. Baldoni parla sobre el que suposa ser un home i què és el que la societat espera d’aquests, o de com la por a no ser acceptats per altres homes porta al rebuig d’allò femení i de les qualitats que, tradicionalment, han estat lligades a les dones. Així, es construeix una idea de la masculinitat que no deixa que els xics se senten segurs amb la seua masculinitat, per la qual cosa han de demostrar-la tot el temps.

Al llarg de la xarrada, Juntin Baldoni reflexiona, des de la perspectiva dels homes, sobre qüestions relacionades amb el masclisme, i també sobre les dificultats d’adonar-se’n ja que aquestes idees estan molt interioritzades en la nostra educació.

L’actor va participar en un programa que explora què significa ser home hui en dia i va donar una xarrada (17’32’’). Ací baix us en deixem un fragment.

Homes, us entenc.

En créixer, tendim a desafiar-nos els uns als altres. Hem de ser el més dur, el més fort, l’home més valent possible. I per a molts, m'incloc jo també, les nostres identitats estan centrades en si al final del dia hem sigut prou homes. Però tinc un desafiament per a tots els xics, perquè als homes els encanten els desafiaments.

Els repte és veure si podeu utilitzar les mateixes qualitats que us fan sentir homes per anar més enllà. La força, la valentia, la duresa: podeu redefinir-les i utilitzar-les per a explorar els vostres cors? Sou prou valents per a ser vulnerables?, per a acostar-se a un altre home quan necessita ajuda?, per a capbussar-vos en la vostra vergonya? Sou prou forts per a ser sensibles, plorar si sentiu dolor o felicitat, inclús si us fa parèixer “dèbils”? Teniu prou confiança per a escoltar les dones?, les seues idees i les seues solucions?, per a abraçar la seua angoixa i creure en elles, fins i tot si el que diuen és contrari al que penseu?

I sereu prou homes per a fer front a altres homes quan escolteu xarrades en els vestidors?, quan escolteu històries d’assetjament sexual?, quan escolteu els vostres fills parlar d'agafar-li el cul a una xica o d’emborratxar-la? En realitat, us posareu en peu i fareu alguna cosa perquè un dia no hagem de viure en un món on una dona haja d'arriscar-ho tot i dir les paraules “me too”?