12 anys de Karícies

Aquest febrer de 2021 Karícies ha fet 12 anys, però se’m va oblidar celebrar-ho. Tampoc em vaig recordar de l’aniversari de l’any passat i em pregunte per què.  El bloc té 679 entrades i 11.600 comentaris. Aquest curs he publicat poc, només quinze entrades, perquè hem donat més protagonisme a les tertúlies literàries i hem dedicat més espai al valencià oral, en lloc de l’escrit. Amb tot, la sexualitat ha tingut el seu protagonisme durant la tercera, amb el debat al voltant del meu assaig Què tinc ací baix? (Ed. Bullent, edició actualitzada de 2020).

M’agradaria destacar com a positiu que el blog ha sigut tractat per l’alumnat, i també per la gent en general, amb molt de respecte i en tots aquests anys només he esborrat 4 o 5 comentaris impertinents o fora de lloc −i això que no existeix la moderació de comentaris i qualsevol pot entrar-hi i deixar la seua. D’altra banda, sí que em pesa que el professorat d’altres centres no haja utilitzat el bloc com a ferramenta per a les seues classes −potser sí que ho han fet però sense deixar cap comentari−, de manera que les úniques veus que hi apareixen són la meua i la del meu alumnat. Un altre però d’enguany és que no s’ha establert cap tipus de debat escrit entre l’alumnat −sí que el hi ha hagut, però, a classe, de manera oral, però no rebatent alguna idea o idees amb les quals no s’estiguera d’acord. Encara recorde els intensos debats que tinguérem en el 2010, amb l’entrada Els límits a la masculinitat, a partir d’un comentari anònim que va alçar molta pols. Una altra cosa que m’hauria encantat és que algú s’haguera animat a fer una entrada per al bloc. En l’etiqueta #Entrada alumnat es poden llegir les que han fet al llarg del temps. Potser encara us animeu...

Les entrades d’aquest curs han sigut aquestes:

• Per a ser 'normal'
• Vida matrimonial 2
• Famílies i famílies
• Ejaculacions
• Abril visible
• Conquistar el cos
• Hi ha pèls i pèls
• Gaudir
• Vulvart a l'IES Isabel de Villena
• Qüestió de mida?
• 6, 12 o 24 unitats?
• El meu fill es posa vestits
• Els xics tenen... i les xiques no
• Coneixeu la copa menstrual?
• Sexualitat durant el franquisme

Quina t’ha agradat més? Sobre quins temes t’hauria agradat parlar? Per què no t’has animat a fer cap entrada? Per què no has contestat mai a un company o companya? Et sembla interessant el projecte Karícies? Creus que s’aprén llengua? Creus que s'aprén sexualitat? Penses que l'educació sexual hauria de ser una assignatura o és millor treballar-la de manera transversal? 

Per a ser 'normal'

Quan tenia dos anys, la cuidadora de l’escola bressol va veure que els genitals de Yolanda estaven una mica més unfladets del normal i va parlar amb la família. Aquesta portà la criatura al metge i, després de moltes proves, van decidir extirpar-li les gònades perquè, suposadament, aquestes es podien tornar cancerígenes. Als 4 anys li feren una vaginoplàstia i cada any havia d’anar a l’hospital per a revisions -un grup de bates blanques li fotografiava i revisava els genitals. Ella no va saber mai res de la seua condició intersexual fins que un dia, de casualitat, va sentir com el metge li deia a l’assistent que li portara el cas de la síndrome de Morris. Durant l’adolescència, posava compreses i tampons en la motxilla perquè les amigues no descobriren que no tenia la menstruació. Als vint anys es va sotmetre a una ablació de clítoris, anomenada eufemísticament «cliteroplàstia», sense saber-ne les conseqüències d’aquella intervenció. Després d’anys de silencis, ara és una activista intersex que forma part d’associacions com Grapsia i Kaleidos. És psicòloga i psicoterapeuta, i ha elaborat Buceando en la diversidad desconocida. Una guía para terapeutas de pacientes con Intersexualidades / DSD amb la finalitat de promoure una mirada més profunda sobre el tema. [Intervenció de Yolanda Melero en I Jornada Infancias, Juventudes y Retos Sociales - 4ª Mesa y Clausura, a partir del minut 26.]

Ana Belén nasqué amb insensibilitat als andrògens, ja que les cèl·lules no responien a les hormones «masculines», erròniament anomenades així perquè tot el món té hormones de tots els tipus, encara que en diferents proporcions. El seu cariotip era XY, considerat també masculí. Va nàixer amb una genitalitat normotípicament femenina i cresqué «normal» fins que als 14 anys no li baixava la regla i va anar al ginecòleg. Era una jove tímida i introvertida i es va quedar vivament impressionada quan el ginecòleg, en aquella primera revisió, li digué: «aquí no et podrien ficar ni el pito d’un xiquet». Li feren un munt de proves i exploracions i li explicaren que no podria tindre mai fills, que no li baixaria la regla i que quan acabara el seu desenvolupament haurien d’extirpar-li els ovaris i fer-li una vaginoplàstia, ja que la seua vagina era massa xicoteta per a ser penetrada. També li digueren que no ho contara a ningú i que no buscara segones opinions. El silenci es va instal·lar en la seua vida i, quan les amigues li feien les preguntes compromeses (Ja t’ha vingut la regla? Ho has fet? Has arribat fins al final?), ella volia amagar-se sota terra. En posteriors visites mèdiques li explicaren que haurien d’extirpar-li un tros d’intestí per a l’operació de vagina. Així, per a ser «normal» -no per a gaudir del propi cos sinó per a ser penetrada i perquè l’estimaren- Ana Belén necessitava una vagina. [Entrevista a Ana Belen en La Tardor Trans 2 'Intersexualidades' con Ana Belén. A partir del minut 43 podem sentir el seu testimoni.]

Recomanem la pàgina de l'associació Kaleidos, organització intersex per la diversitat.

Vida matrimonial 2

 Ací us presente dos materials en format diferent: un conte de Quin Monzó i un fragment de la sèrie Oh, My Goig. L'alumnat de quart d'ESO pot comentar qualsevol dels dos textos (el conte i/o el vídeo). L'alumnat de segon de Batxillerat haurà de practicar l'expressió escrita i la reflexió crítica a partir del text. Concretament, la qüestió és la següent: 

Escriu un text de característiques tipològiques semblants al de Quim Monzó en què expliques alguna experiència d'incomunicació en una relació de parella (Extensió: 150 paraules).  

Vida matrimonial

Per tal de firmar uns documents, el Zgdt i la Bst (casats des de fa vuit anys) han d’anar a una ciutat llunyana. Hi arriben a mitja tarda. Com que fins l’endemà no podran resoldre l’afer, busquen un hotel on passar la nit. Els donen una habitació amb dos llits individuals, dues tauletes de nit, una taula per escriure (hi ha sobres i paper de carta amb la capçalera de l’hotel, en una carpeta), una cadira i un minibar amb un televisor al damunt. Sopen, passegen pel costat del riu i, quan tornen a l’hotel, cadascun es fica al seu llit i treu un llibre.

Pocs minuts més tard senten que a l’habitació del costat carden. Senten clarament el grinyol del matalàs, els gemecs de la dona i, més fluix, els esbufecs de l’home. El Zgdt i la Bst es miren, somriuen, fan algun comentari de broma, es desitgen bona nit i apaguen el llum. El Zgdt, calent per la cardada que encara sent a través de la paret, pensa a dir-li alguna cosa a la Bst. Potser ella s’ha posat tan calenta com ell. Podria acostar-s’hi, asseure’s al llit, fer broma sobre els veïns d’habitació i, com aquell qui res, acariciar-li primer els cabells i la cara i, tot seguit, els pits. Molt probablement, la Bst s’hi apuntaria de seguida. Però ¿i si no s’hi apunta? ¿I si li enretira la mà i fa petar la llengua o, pitjor encara, li diu: «No en tinc ganes»? Fa anys no hauria dubtat. Hauria sabut, just abans d’apagar el llum, si la Bst en tenia ganes, si els gemecs de l’habitació del costat l’havien encesa o no. Però ara, amb tants anys de teranyines al damunt, res no és clar. EI Zgdt es gira de costat i es masturba procurant no fer gens de fressa.

Deu minuts després d’haver acabat, la Bst li pregunta si dorm. El Zgdt li diu que encara no. A l’habitació del costat ja no gemeguen; ara hi ha una conversa en veu baixa i rialles soterrades. La Bst s’aixeca i va cap al llit del Zgdt. Aparta els llençols, s’hi estira i comença a acariciar-li l’esquena. La mà baixa de l’esquena fins a les natges. Sense prou coratge per dir-li que s’acaba de masturbar, el Zgdt li diu que no en té ganes. La Bst deixa d’acariciar-lo, hi ha un silenci breu, llarguíssim, i se’n torna al seu llit. Ell sent com aparta els llençols, com s’hi fica dins, com es regira. A cada regirada, al Zgdt se li multipliquen els remordiments per haver-se masturbat sense haver intentat abans saber si la Bst voldria cardar. Se sent, a més, culpable de no haver-li dit la veritat. ¿Tan poca confiança es tenen, tan estranys són ja l’un per l’altre, que ni això no li pot dir? Precisament per demostrar que no són del tot estranys, que encara hi ha una espurna de confiança, que potser poden revifar la foguera, agafa coratge, es gira cap a ella i li confessa que fa uns minuts s’ha masturbat perquè pensava que ella no tindria ganes de cardar. La Bst no diu res.

Minuts després, el Zgdt suposa, pels sorolls dissimulats que li arriben, que la Bst es masturba. El Zgdt sent una tristesa immensa, pensa que la vida és grotesca i injusta, i esclata a plorar. Plora contra el coixí, enfonsant-hi la cara tant com pot. Les llàgrimes són abundants i calentes. I quan sent que la Bst ofega el gemec final contra el tou de la mà, xiscla amb un xiscle que és el xiscle que ella es mossega.

Quim Monzó, Vida matrimonial. Barcelona: Quaderns Crema, 1999, pàgs. 353-355

En el vídeo #goodvibrations (2017), de la sèrie Oh, My Goig, podem veure Andrés, que ha descobert accidentalment la joguina sexual de la seua xicota Emma, i la discussió que hi mantenen. Ell pensa que les xiques no es masturben; en canvi, considera que és una "necessitat" en els xics. Què en penses? Aquest capítol és el tercer episodi de la sèrie #OhMyGoig, i forma part del capítol El plaer sexual (29'').

Fa dos anys ja vaig publicar aquesta entrada amb el mateix nom; per això aquesta és la número 2.

Famílies i famílies

Maria acaba de tindre una criatura. Li han donat l’alta a l’hospital i va al Registre Civil a inscriure el bebé acompanyada de Pere, la seua parella des de fa any i mig. En la inscripció ha de constar un nom -que no pot portar a confusió quant al sexe-, i si el nadó és masculí o femení. També han de posar els dos cognoms. Maria i Pere tingueren una xicoteta discussió el dia anterior i finalment ha acceptat posar el cognom de Pere davant ja que és el que determina la llei si no hi ha acord previ. En el Registre no li demanen a Pere cap prova de paternitat; n’hi ha prou amb la seua paraula i la seua voluntat.

Alexandra ha tingut una criatura per inseminació artificial. Fa vint anys que viu amb Júlia, la seua parella, i aquesta vol compartir la maternitat; però en el Registre no es pot posar que el bebé té dues mares si no es casen, i Júlia no entén per què ho han de fer si està clar que són parella. L'any 2015 Júlia es va voler quedar embarassada, però hagueren de pagar-se la inseminació en una clínica privada perquè la seguretat social només cobria el tractament a parelles heterosexuals. Malauradament, l'embaràs no va prosperar. Per sort ara la legislació ha canviat i Alexandra s'ha pogut quedar embarassada sense pagar res i ja són mares d'una preciosa criatura.

Marta acaba de parir en el mateix hospital. Un munt de metges han vingut a vore la seua criatura i amb un regle li han mesurat els genitals. Marta s’ha enfadat molt i hi ha presentat una queixa. Un dels metges li ha explicat que no saben si el bebé és xiquet o xiqueta i que li han de fer unes proves que, potser, tardaran setmanes. A Marta el que més li preocupa és que el seu bebé estiga sa –i no té clar si vol fer-lo passar per proves que poden ser invasives– però també l’angoixa que ha d’inscriure’l en el Registre abans que passen huit dies, i el tràmit no es pot fer fins que no se'n sàpiga el sexe. El metge ha hagut de fer un paper perquè, excepcionalment, s’allargue el termini fins a un mes.

Bel i Pol acaben de ser mare i pare. Bel ja tenia dos fills i Pol, que és trans, es va voler quedar embarassat. A Bel li fa ràbia que una de les primeres coses que pregunten quan una persona es queda embarassada és si porta xiquet o xiqueta, i han decidit educar la criatura en gènere neutre. A Suècia, hi ha una escola bressol, Egàlia, que tracta les criatures sense gènere.

Tatiana i Paco es casaren fa 9 anys. Ja estan en la quarantena i no han volgut tindre mai fills perquè ni l’un ni l’altra són criaturers –amb els nebots ja en tenen prou–; a més, tenen treballs molt estressants amb horaris incompatibles amb la criança i els agrada gaudir del seu temps lliure. A Tatiana li pregunten sovint pels fills i s’estranyen que no en tinga. A Paco no li pregunten mai res.

Òscar i Vicent són pares de dos xiquets de 6 i 1 any per adopció nacional, ja que des de 2005 (per la Llei 13/2005) les parelles homosexuals tenen els mateixos drets que les heterosexuals. L'adopció homoparental internacional és molt més complicada ja que hi ha pocs països que ho permeten (sí que ho fan, per exemple, Brasil, Colòmbia, Portugal, alguns estats de Mèxic, etc.). En aquest vídeo ho conten: Papas por adopción. Óscar y Vicente rompen mitos sobre el tema. (2021, 6 min 37 s).

Segons l’Institut Nacional d’Estadística, durant el 2020, en les llars espanyoles el 25’7 % de les persones viuen soles. El 20’8 % són parelles sense fills. El 33’1 % són parelles amb fills, i el 10’3 %, famílies monoparentals.

Ejaculacions

En aquesta entrada parlarem d’ejaculacions i dels diferents fluids corporals que la majoria de cossos emetem.

La primera ejaculació de semen s’anomena espermarquia o semenarquia. En els cossos normotípics, la glàndula prostàtica, les vesícules seminals i les glàndules bulbouretrals proporcionen el líquid necessari perquè els espermatozoides viatgen alimentats i protegits.

Les glàndules bulbouretrals (tradicionalment de Cowper) –homòlogues a les glàndules vestibulars majors en les dones– secreten un líquid alcalí (preseminal o preejaculatori) que lubrifica i neutralitza l’acidesa de la uretra abans del pas del semen en l’ejaculació. Pot contenir espermatozoides que procedeixen d’ejaculacions anteriors i que, encara que tenen poca mobilitat, ja que no compten amb els nutrients de l’esperma, poden fecundar (ja saps: abans d’un ruixat, plovisqueja!). Usualment, són expulsades de 4 a 6 gotetes lubrificants cada dos minuts durant l’excitació.

Els espermatozoides es formen en els testicles, maduren en l’epidídim i es queden emmagatzemats allí. Quan el penis s’ompli de sang i es prepara per a ejacular, els espermatozoides madurs es desplacen de l’epidídim a través del vas deferent i arriben a l’ampolla, on s’hi afegeixen les secrecions de les vesícules seminals, que constitueixen el 60% de l’esperma. D’allí, aquest fluid passa per la pròstata, òrgan que té la mida d’una nou i on se li afegeix un fluid lletós que acaba de configurar l’esperma (ací tens un vídeo que ho explica i ací hi ha il·lustracions molt xules sobre l’aparell masculí normotípic).  

Tal com explica Jüne Plã en el seu llibre il·lustrat Clímax. Una cartografia del plaer (Cossetània, 2020), l’ejaculació no està necessàriament lligada a l’orgasme i aquest es pot aconseguir sense ejacular. “Se’n diu ‘ejaculació retrògada’ i significa que l’esperma, sotmès a pressió al tram de la uretra entre l’esfínter de la bufeta (que impedeix que l’orina s’hi barregi) i l’esfinter estriat (a la sortida de la pròstata), puja cap a la bufeta en el moment de l’ejaculació perquè l’esfinter estriat queda tancat i el de la bufeta s’obre. Aquest esperma s’expulsarà de manera natural en el moment d’orinar.” En el sexe tàntric els hòmens practiquen aquesta dissociació d’orgasme i ejaculació així com la injaculació, que consisteix a comprimir el bulb del penis (zona de bombament situada entre l’escrot i l’anus) en el moment de l’orgasme per bloquejar l’arribada de l’esperma. Sembla que es poden aconseguir així múltiples orgasmes i intensificar-los, però no he trobat evidència científica de l’eficàcia i seguretat d’aquestes tècniques.

Pel que fa a l’ejaculació femenina, aquesta ha estat i continua sent un tema controvertit. Jüne Plã explica en el seu llibre els diferents fluïds corporals dels cossos normotípics amb vulva. En primer lloc, la mullena és la barreja del líquid que segreguen les glàndules vestibulars majors o lubricadores situades a banda i banda de l’entrada vaginal –tradicionalment anomenades glàndules de Bartholin–, i de l’exsudat que secreta l’interior de la vagina. Aquesta lubricació es produeix durant l’excitació sexual. Per la seua banda, la brollada és el terme en català per a referir-se a l’squirt. Quan s’estimula la paret anterior de la vagina, on estan situades les glàndules parauretrals o ejaculadores –tradicionalment anomenades d’Skene–, aquestes poden secretar un líquid que flueix o bé per miniorificis propers a la uretra o bé cap a la bufeta. En aquest segon cas, s’hi barreja amb un líquid abundant, que sol eixir a bell raig i donar lloc a la brollada o squirt.

La composició de les brollades ha estat poc estudiada, fet que provoca que encara es discutisca si es tracta d’una explosió involuntària d’orina provocada per l’estimulació directa de la bufeta i de les glàndules situades al llarg d’aquesta –tal com afirmaven, per exemple, Kinsey o Masters i Johnson– o es tracta d’un aiguat secretat per les glàndules parauretrals que quasi no conté residus, i que sol expulsar-se amb l’orgasme –tal com afirmava Grafenberg, el descobridor de l’anomenat punt G.

El sexòleg italià Emmanuele Jannini i el biòleg mexicà Alberto Rubio Casilla han estudiat l’ejaculació femenina i expliquen que aquesta no és el mateix que la brollada ja que es tracta de fluids diferents. La brollada és una orina diluïda i ix de la bufeta, tal com hem dit, mentre que l’ejaculació és una substància espessa, blanca i molt escassa que conté components comparables al semen masculí, particularment antigen prostàtic específic (APE). El metge i investigador Samuel Salama ha estudiat les brollades de set dones i ha confirmat les teories de Jannini i Rubio. Les dones tenien la bufeta buida abans de l’excitació, però aquesta es va omplir fins a produir la brollada, formada per orina diluïda i la presència de l’antígen prostàtic específic, que no estava en l’orina anterior a l’squirt.

L’ejaculació femenina en forma de brollada és minoritària i no es coneixen les raons per les quals unes dones ejaculen i unes altres no; només hi ha hipòtesis diverses: tabú i autorepressió, estimulació inadequada, diferències anatòmiques, ja que sembla que la pròstata femenina és un vestigi i no totes les dones la tenen funcional, etc. En qualsevol cas, allò important és no convertir-ho ni en una vergonya ni en una obligació; simplement cal considerar-la com a part de la resposta sexual de les dones quan ocorre i, com a font de plaer, donar-li la benvinguda.

Abril visible

El mes d’abril té moltes efemèrides que “celebrar”. El 7 d’abril és el Dia Mundial de la Salut, data que commemora l'aniversari de la creació de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) el 1948, i que cada any se centra en un tema diferent, d'abast mundial, que afecta la salut. El 8 d’abril és el Dia del Poble Gitano. El 22, és el Dia de la Terra. El 23, el Dia del Llibre. El 25, el Dia de les Xiques en les TIC i el 26 el Dia de la Visibilitat Lèsbica.

El meu alumne Adrià Price deia en un comentari que esperava ansiós la desaparició del dia de l’Orgull LGBTI (28 de juny) perquè això significaria que l’homofòbia, la transfòbia, la plumofòbia, etc. haurien desaparegut. Jo compartisc el mateix desig, però, malauradament, encara queden moltes reivindicacions per fer. Per exemple, en el Dia Mundial de la Salut, podem parlar dels problemes de salut de les dones o de la salut LGBTI. En el Dia del Poble Gitano, podem parlar de racisme o dels rituals relacionals diferents. En el Dia del Llibre, podem aprofitar per a visibilitzar les dones escriptores. En el Dia de les xiques en les TIC podem parlar de la presència (o absència de les dones en les TIC) o dels diferents usos de les xarxes socials. Finalment, en el Dia de la Visibilitat Lèsbica podem, a més de denunciar la lesbofòbia, reivindicar la visibilitat de l’homosexualitat femenina o demanar la inclusió de la realitat lèsbica als mitjans de comunicació, en les polítiques públiques, en l’àmbit educatiu, etc. Un exemple palmari de la invisibilització de l’homosexualitat femenina és la desconsideració de la salut sexual de les dones que tenen sexe amb altres dones.

La salut de les dones que tenen sexe amb altres dones

Les lesbianes han sigut percebudes com un grup de baix risc. Com a conseqüència d’això, les dones lesbianes poden córrer perill en termes d’infeccions de transmissió sexual i el menor ús d’anticonceptius. Generalment, les campanyes de prevenció d’ITS i VIH, i de salut sexual i reproductiva, exclouen les dones lesbianes i també les dones bisexuals; les invisibilitzen i, el que és pitjor, deslegitimen les seues pràctiques sexuals, reforçant el model de sexualitat heterosexual i penetratiu. Aquesta concepció és discriminatòria i excloent, i provoca que moltes de les necessitats i riscs en salut sexual no reben l’adequada atenció mèdica. Un estudi fet als EUA alertava de l’alt nombre d’embarassos adolescents en jóvens lesbianes i bisexuals (Saewyc, 2008)^[1] tal vegada pel desig d’ocultar la seua orientació sexual tenint relacions amb barons.

En els darrers anys, s’han posat en marxa accions per a dones que tenen sexe amb dones, per exemple la recomanació d’usar barreres de làtex per al sexe oral (dental dam), guants o dits de làtex per a la penetració (finger condoms) o preservatius per a les joguines compartides. Però aquestes campanyes han vingut més de part de grups alternatius que no des del personal sanitari públic o privat.

Les lesbianes i les dones bisexuals pateixen una doble discriminació, pel gènere i per l’orientació. En general, les dones LBT visiten menys els centres de salut (es fan menys citologies i mamografies, per exemple) i, quan hi van, no sempre  parlen obertament de la seua orientació o de les seues pràctiques. Les causes poden ser l’alt nivell de pressió social, que dificulta l’autoacceptació i l’apoderament, i la por al rebuig per l’expectativa de trobar un professional de la salut que pressuposarà l’heterosexualitat –o bé desconeixerà com atendre específicament una dona que té sexe amb una altra dona, o una dona trans (operada o no)– i, en el pitjor dels casos, pel temor a trobar un professional lesbofòbic, bifòbic o transfòbic.

Oblidar la sexualitat de les dones LBT no és només oblidar-se d'una minoria sinó deixar de banda aquelles pràctiques diferents a la sacrosanta penetració. I és que és un fet que també hi ha dones i hòmens heterosexuals que fan altres "cosetes" en el llit i els vindria bé saber que poden utilitzar barreres o guants de làtex. Així que, recordeu, quan us donen una xarrada sobre sexe segur, feu saber als ponents o talleristes que no es poden oblidar de la diversitat.

I per a aunar alguns d'aquests dies d'abril, ací podeu vore l’entrevista a Sheila i Carmen, dues dones gitanes, en el programa Ratones coloraos (2009). I ací podeu consultar la Guia de salud sexual para mujeres que tienen sexo con mujeres  (2017), elaborada per Fundación Triángulo Comunidad de Madrid, Fundación Triángulo Coslada i San Fernando de Henares.

---

[1] SAEWYIC, E.M. et al (2008). “Stigma Management? The Links between Enacted Stigma and Teen Pregnancy Trends among Gay, Lesbian, and Bisexual Students in British Columbia”.

Conquistar el cos

“El Dia Internacional de la Visibilitat Trans és una commemoració anual que té lloc el 31 de març, i està dedicada a la sensibilització en contra de la discriminació cap a les persones trans i a la celebració de la transsexualitat en tot el món. La festivitat va ser idea de l'activista de Michigan Rachel Crandall, el 2009, com una reacció a la falta de dies de festa LGTBI que celebren la visibilitat de les persones trans, ja que l'única commemoració específica era el Dia Internacional de la Memòria Trans, que recorda les persones víctimes de delictes d'odi, però no reconeix ni celebra la visibilitat dels membres vius.

El 2014, la festa va ser seguida per activistes de tot el món. A l’estat espanyol i des de 2008, la FELGTB celebra el Dia de la Visibilitat Trans el 15 de març, coincidint amb l'aniversari de l’aprovació de la llei d'identitat de gènere a Espanya. Aquesta llei, pionera mundial en el seu moment, ha envellit i requereix nous enfocaments i atendre realitats que en el seu moment van quedar excloses, com ara les persones menors, la població migrant i les realitats no binàries.”

Font de la informació: Transimprescindibles en la lluita per la dignitat. Guia didàctica per la dignitat de les persones trans elaborada per Mª Victoria Oliver Guasp, Jordi Pilar Campos i Laura Villalba Soriano amb el suport de Castelló LGTBI i Intersindical LGTB+. La guia es presentarà en línia aquest 31 de març de 2021. 

I de regal, el vídeo: Diálogo trans. Conquistar el cuerpo. Víktor. (10 min, 2014) en el qual Víktor (Viruta) comparteix, amb desimboltura i profunditat, com viu el seu cos.  

 

 Vídeo: Diálogo trans. Conquistar el cuerpo. Víktor. (10 min, 2014)

Hi ha pèls i pèls

Hola, em dic Peliu, i soc un pèl de vulva, l’últim de la meua nissaga, ja que els meus germans i germanes han passat a millor vida. Descansen en pau!

En primer lloc, he de dir que estic ben orgullós de resistir encara al costat del llavi extern de l’esquerra, quasi en el perineu, gràcies a –per culpa de, diria la meua propietària– la poca traça d’una depiladora que en realitat vol ser arquitecta, però fa hores al saló de bellesa de la cantonada per a poder-se pagar els llibres caríssims de la carrera.

En segon lloc, vull deixar clar que el cos humà ha segut i és el nostre ecosistema natural, és a dir, que totes les persones de qualsevol sexe o condició tenen pèls, i així ha sigut al llarg de la història de la humanitat. Tanmateix, si tenim la mala pata de nàixer en un cos que és llegit com a femení, la nostra exterminació està hui en dia assegurada. Per contra, si tenim la sort de nàixer en un cos masculí –malauradament, no és el meu cas– hi ha més possibilitats de quedar-se a viure-hi i de tindre una vida plena. Quina injustícia més gran!

Però anem a pams perquè el lloc de naixença compta, i no té la mateixa categoria un pèl de cara, que un de l’aixella o un del cul. Comencem per la cara. En els xics adolescents, tindre bigoti i començar a afaitar-se’l és una espècie de ritual d’iniciació amb què es deixa arrere la infantesa. Justament per aquesta relació del pèl amb la masculinitat o l’homenia, sol ser objecte de burla aquell jove que no té ni un pèl ni mig, i és admirat qui comença a utilitzar la fulleta d’afaitar. Per contra, en les xiques no es permet ni el més mínim borrissol al rostre, i els insults i la tortura depiladora comencen aviat, fins i tot en la infantesa. I dic tortura perquè llevar-se els pèls de la manera en què solen fer-ho les dones (cera, pinces, làser, maquinetes estirapèls, etc.) fa prou de mal.

Constatada aquesta realitat, jo em pregunte: per què han de patir les xiques tant? Per què no s’afaiten com ells? Per què ens han de sacrificar sacrificant-se també elles? La meua ama diu que és molt feminista, però que s’agrada més sense pèls: no sé jo si això és igualtat!! Igualtat seria si ella poguera mostrar les seues aixelles sense afaitar com ho fan els xics!! A ells se’ls permet el pèl al pit, al melic, a les cames... A ella, ni un pèl ni mig.

El súmmum de tot aquest assumpte dels pèls el tenim al pubis. Els meus avantpassats vivien feliços en aquesta zona de l’anatomia i només havien de sacrificar-se els que quedaven fora de la línia de les braguetes o del biquini. Ara no en pot haver cap ni un. “És més higiènic”, “Em sent més neta”, “A ell li agrada sense pèls” diuen algunes; “La que no es depila és una guarra”, diuen unes altres. Curiosament, un home sense depilar no és un guarro, però en les xiques es parla de la salut!! Tot mentida!

Sabíeu que els pèls púbics som un protector natural i que gràcies a nosaltres els bacteris ho tenen més difícil per a entrar a l'organisme? Moltes persones no saben que la depilació pot arribar a generar infeccions bacterianes i altres tipus de danys en la pell, i desconeixen que els pèls mantenim a ratlla les ferides, els colps genitals i les infeccions durant les relacions sexuals. Un munt de professionals de la dermatologia expliquen que eliminar-nos afavoreix el contagi d’infeccions de transmissió sexual (ITS), i adverteixen que, des que estem en perill d’extinció, han augmentat les ITS entre la gent jove, per exemple, els condilomes genitals causats pel virus del papil·loma humà. Si només ens retallaren una miqueta o eliminaren només els germans de les àrees laterals no seria tan arriscat pel menor frec d’aquesta zona... però ni això.

Que sí...!! Que ja sé que direu que els genitals sense nosaltres són més bonics i més sexis!! Que el sexe oral dona més gust!! Que el penis sembla més gran...!! Però, sabeu què? Nosaltres tapàvem abans algunes “imperfeccions”; i ara les dones es veuen els seus genitals i estan més descontentes perquè volen tindre unes vulves “perfectes”: amb els llavis simètrics, el clítoris xicotet, el mont de Venus planet... i cada vegada són més les que passen pel quiròfan a operar-se amb l’autoestima per terra!!! Val la pena?

Vostra és la tria i vostra la responsabilitat d’aquest extermini. Els meus germans i jo no podem acabar aquest escrit sense denunciar el racisme eròtic que discrimina les persones amb pèls, especialment si són dones. Stop deforestació! Stop desigualtat! Stop racisme eròtic!

Gaudir

Adelitament, complaença, delectació, delectança, delit, delícia, fruïció, gaudi, goig, grat, gustet, regal, satisfacció, voluptat... Totes aquestes paraules són sinònims de 'plaer'. La pell i els sentits corporals s’alien per a regalar-nos tot això gràcies a un cos que està ple de terminacions nervioses –que s’apleguen més en uns llocs que en uns altres, per exemple en els pits o en els genitals–, tot i que també tenim un cervell potentíssim que ho processa tot, i que dona valor o en lleva al que sentim.

Malgrat tot aquest potencial, què fa que no puguem gaudir de la sexualitat sempre? Potser són els complexos, la por, l’egoisme d'una de les parts, el masclisme, les expectatives de pel·lícula (romàntica o porno), la vergonya, l’autoestima baixa, la por a fallar...

Us sonen aquestes frases? Podríeu trobar bons arguments per a rebatre-les?

• Ets massa jove per a tindre relacions.
• No m’agrada el meu cos.
• Si li dic que no, em deixarà.
• Tinc por de durar poc.
• I si no estic prou depilada?
• Tots els meus amics ho han fet ja.
• I si pensa que soc una “estreta”?
• Tinc por de fer el que em proposa, però no vull que pense que soc un bleda.
• Pobret, no puc dir-li que no m’agrada el que fem.
• Una dona de 60 anys ja no té edat; què pensaran de mi.
• Serà guarra, la setmana passada amb un i aquesta amb un altre!
• Em fa vergonya mostrar plaer.
• Fingiré que m’agrada, no vull fer-li mal.
• Tinc por que em faça mal.
• Hui no tinc ganes però no puc dir-li que no.

Abans de l’actualització feta el 2017, la RAE donava aquesta definició de “gozar”. En la tercera accepció deia: "Conocer carnalmente a una mujer". Què us sembla?

Vulvart a l'IES Isabel de Villena

 

Les parets dels instituts, les portes dels lavabos, les taules, els suros... solen estar plenes de penis dibuixats. Fotografiar aquestes obres i també els comentaris sexuals que solen acompanyar-los és una activitat que de vegades he fet amb el meu alumnat, i no deixa de sorprendre’m que una i una altra vegada apareixen els mateixos penis i els mateixos missatges insultants adreçats a les xiques.

En aquest cas el que veiem en les fotografies és una activitat artística feta pel departament de Plàstica de l’IES Isabel de Villena, amb 3r d’ESO. I no només és art, sinó que és també un exemple d’empoderament que serveix per a visibilitzar la genitalitat normotípica femenina, tradicionalment desconeguda i menystinguda.

Aquest desconeixement és motivat per la diferent socialització, que acaba promovent una relació diferent amb el cos i també amb els genitals. A les dones no se les anima a mirar-se ni a conéixer-se, ni està ben vist que parlen o es comparen els genitals entre les amigues (a tot estirar, per a posar-se un tampó). Els genitals femenins són anatòmicament més inaccessibles i es necessita un espill per a veure’ls a plaer, si no és que som contorsionistes. L’excitació és també menys evident (la lubricació, l’erecció del clítoris, la congestió vaginal...). I no ajuden molt a l’autoconeixement tota una sèrie de mites que encara circulen: que són bruts, fan mala olor, són més complicats que els masculins, etc.

Per contra, els hòmens en són més conscients des de menuts, no només perquè el penis està quasi completament fora –el clítoris està fonamentalment dins– sinó perquè se’n parla molt més ja des de les ecografies –el fetus és femení si no té penis–; les seues ereccions fan gràcia; quan creixen veuen els penis dels altres hòmens; se’ls comparen i mesuren; se’ls arreglen en públic; els dibuixen per tot arreu, com hem dit, i això fa que la seua relació siga més normal.

Hi ha altres causes que expliquen l’omnipresència del penis i no del clítoris, però ho deixarem per a una altra entrada, encara que, si voleu saber més sobre els genitals femenins, podeu picar en l'etiqueta clítoris. I si voleu veure amb quina gràcia la Monstre de les hormones aconsella a Jessie que es mire, vegeu l'entrada: Jessie i la seua amiga (Big Mouth).

Gaudiu de l’exposició. 

Qüestió de mida?

 

L’any 2010 l’empresa suïssa Lamprecht AG va començar a comercialitzar al país helvètic preservatius per a penis de mida més menuda que l’estàndard, després que un estudi del govern revelara que la gent jove té relacions amb penetració cada vegada més prompte i que els joves d’entre 12 i 14 anys no estan prou protegits amb els preservatius estàndard. Aquests nous profilàctics –batejats amb el nom de Hotshot– tenen un diàmetre de 4,5 centímetres –l’estàndard és de 5,2– i una longitud de 19 centímetres. 

Els models d’educació sexual de tipus biologicista pensen que s’ha d’educar els joves perquè no tinguen relacions coitals tan aviat. Els models conservadors critiquen que es comercialitzen productes com aquest ja que el que fan és animar a mantenir relacions sexuals. Els models d’educació sexual holístics creuen que s’ha d’educar de manera integral perquè el jovent tinga tota la informació i tots els mitjans per a una sexualitat segura i plaent. I tu, què en penses?

6, 12 o 24 unitats?

En el vídeo “Carlota compra preservatius”, fragment de la pel·lícula "El diari de Carlota" (José Manuel Carrasco, 2010), que està basada en la novel·la de Gemma Lienas El diari vermell de la Carlota.

Ací teniu una llista d’avantatges i inconvenients dels preservatius, segons alumnes de 3r d’ESO.

Avantatges:

• Eviten les ITS.
• Eviten els embarassos.
• No tenen efectes secundaris.
• Es comparteix la responsabilitat de l’anticoncepció (que generalment se li atribueix a la xica)
• Són fàcils d’usar.
• No són cars.
• Es poden aconseguir debades.
• Són segurs.
• Són accessibles (fàcils d’aconseguir).
• Donen joc en la relació sexual

Desavantatges

• Es pot perdre l’erecció.
• Lleven sensibilitat.
• Es poden trencar.
• Són cars.
• No sempre es tenen a mà.
• Fa vergonya comprar-los (sobretot si la farmacèutica és com la del vídeo).
• Posar-se’l interromp la relació sexual.
• Quan no es té pràctica a posar-lo, fa vergonya confessar inexperiència.
• Proposar l’ús del condó pot ser interpretat com a falta de confiança en la parella. Quan la parella és estable, ja no cal.
• Si es porten damunt, la gent pot pensar que anem “buscant” (i si ets xica, pitjor encara).

Podríeu desmuntar els “contres”? 

Per exemple: “Es pot perdre l’erecció”. La por a perdre l’erecció parteix de considerar el penis com el centre de la relació i el coit com la pràctica estrella sense la qual sembla que no hi ha sexe de veritat. No serà millor que ens oblidem una mica dels genitals i ens preocupem de la resta del cos? I si la sensibilitat que perdem (segur?), la recuperem sentint altres parts del cos? I si es perd l’erecció, no es pot recuperar? 

 

Si ho preferiu, podeu comentar l'entrada Carlota i la flor de la vida.

Font: activitat del bloc 5 de la guia d'educació afectivosexual Els nostres cossos, els nostres drets.

El meu fill es posa vestits

A principi de novembre de 2020, Mikel, un jove basc, va decidir anar a l’institut en falda, però un professor el va enviar al psicòleg, i aquest li va preguntar si se sentia xica. Mikel va respondre que no i decidí compartir en TikTok el que li havia succeït. En solidaritat amb aquest jove, molts altres adolescents van acudir a l’institut en falda per tal de denunciar actituds masclistes com la d’adjudicar gènere a la roba.

En l’article "El meu fill es posa vestits i a mi em sembla bé", un pare conta que al seu fill li agrada posar-se vestits i ell no té cap problema.

Un altre pare alemany, Nils Pickert, també va decidir vestir falda per donar suport al seu fill de 5 anys (són els que apareixen en la fotografia).

El meu fill es posa vestits i a mi em sembla bé

Seth Menachem. Escriptor, actor, pare. 01/08/2014 

Cada matí, la meua filla de quatre anys, Sydney, se'n puja a una cadira per agafar de l'armari un vestit. Jo intente que prove altres opcions: "Per què no et poses hui uns pantalons curts?" Però Sydney és molt cabuda. A més, crec que es mereix la llibertat de triar el que vol posar-se. 

El meu fill Asher té dos anys. Per a vestir-lo, agafe uns pantalons curts i una samarreta del calaix, perquè a ell encara li costa posar-se la roba sol. En canvi, sí que sap desvestir-se, i el que acostuma a fer és arrancar-se la roba i dir la paraula "vestit" una vegada i una altra. Després, puja a la cadira de l'armari i aconsegueix un dels vestits de Sydney: "Aquest", diu. Així que, la majoria dels dies, el meu fill va vestit com una princeseta Disney. Si deixem de banda els costums socials, els vestits no li queden gens malament. I tal vegada, en un dia d'estiu a Los Angeles a quasi 30 graus, aquesta siga l'opció més pràctica. 

Abans em feia una mica de vergonya que el xiquet portara vestits en públic. I no perquè em preocupara que la gent el mirara rar, sinó perquè no volia que pensaren que era jo qui havia decidit posar-li un vestit; com si entre els meus plans estiguera utilitzar el meu fill per a trencar les normes socials, o, com em va preguntar una amiga de ma mare: "És que volies una altra filla?" 

Això va passar en la festa d'aniversari de la filla d'una amiga. Abans d'eixir de casa, vaig intentar convéncer Asher perquè es canviara de roba. Sabia que si es presentava amb un vestit, em farien preguntes i la gent opinaria i, la veritat, no m'abellia haver de respondre. Però Asher es va posar més pesat que mai. Va agafar una enrabiada enorme quan jo em decidia a ficar-li uns pantalons. Les llàgrimes li queien galtes avall i, de sobte, em vaig adonar que estava lluitant per una cosa en la qual ni tan sols jo creia. Estava fent que el meu fill se sentira malament per un fet que no era gens vergonyós. Així que vaig parar. Li vaig fer una abraçada i em vaig disculpar. Llavors, li vaig tornar a posar el vestidet lila de princesa amb les sabates brillants de la seua germana. 

Vam anar a la festa i, tal com m'havia imaginat, algunes persones rigueren i hi feren comentaris. Una persona em va dir: "Et sembla divertit? Hi ha xiquets ací. Vols que ho vegen?" Una altra va preguntar: "És que vols que siga gai?" Jo vaig mantenir la calma. Els vaig explicar el millor que vaig poder que no hi havia correlació entre la manera de vestir i el fet de ser gai. I si resulta que és gai, no serà per res que jo haja fet, sinó perquè és gai i punt. Potser és una etapa. O potser no ho és. Però, siga el que siga, no vull que se senta incapaç d'expressar-se per la falta de suport dels seus pares. Alguns ho van entendre. Uns altres, per motius religiosos o per ignorància, ens van fer mala cara. 

Hi ha molta gent comprensiva. Veuen els meus fills, Sydney, amb els seus cabells rossos llargs, i Asher, amb els cabells curts castany fosc i diuen: "M'encanta el tall pixie de la teua filla". Quan responc que és el meu fill, somriuen i diuen: "Ah, doncs m'encanta". També es disculpen, però jo els tranquil·litze: "No passa res. Porta un vestit morat amb sabates brillants. És fàcil confondre's". Sé que hi ha pares que es molesten si confons el sexe dels seus fills, però a mi no m'importa. /…/ 

Normalment arribe a casa abans que la meua dona, Carri; així que aquell dia vaig dir als xiquets que anàrem a traure a passejar el gos. Ells estaven jugant amb la roba: la meua filla feia veure que Asher era una nina, i li emprovava vestits, sabates i diademes. Després Sydney em va dir que volia que jo també em posara un vestit: "Serà molt divertit!" Jo vaig respondre que no. Però ella va continuar insistint. "La gent es riurà de mi", vaig respondre, però ella va replicar: "Si ho fan, els enviaré a passeig". No vaig poder discutir-li-ho i em vaig ficar com vaig poder en un dels vestits més elàstics de Carrie. Passejàrem el gos per la nostra zona i el plaer que van sentir els meus fills en veure el seu pare eixir de la seua zona de confort va acabar amb la humiliació que jo sentia. 

Carrie ja estava arribant a casa, i li vaig veure la mandíbula desencaixada des del final del carrer. S'estava rient. Fins i tot ens va fer una foto. I em va dir que anara amb compte de no trencar-li el vestit. Després ens en vam anar tots a menjar pizza.

Els xics tenen... i les xiques no

Anna Peiró és metgessa i investigadora, a més d’una gran monologuista. En aquesta xarrada TED, Género y Genitalidad ¿Somos tan diferentes? (2020, 12 min.), ens parla de la desigualtat en la ciència mèdica i ens explica, per exemple, que no és adequat equiparar vulva i penis; sinó clítoris i penis, o vulva i escrot, ja que la vulva és la pell que cobreix els genitals femenins, igual que l’escrot és la pell que cobreix els testicles. A més d’aquestes equiparacions inadequades, de vegades es diu: els xiquets tenen penis, les xiquetes, no; els xiquets pixen drets, les xiquetes no. Anna Peiró ens convida a imaginar l’absurd que suposaria definir la genitalitat masculina en termes del que els falta o del que no fan: els xics no tenen clítoris ni ovaris, els xics no pixen asseguts! Queda rar, veritat? Doncs amb les xiques, igual! A més, podem estar ensenyant-los, des de xicotetes, que els falta alguna cosa o que estan incompletes.

Anna Peiró interpel·la el públic en altres vídeos i els pregunta si saben quant mesura el clítoris –entre 8 i 12 cm, respon– i també sorprén molt els hòmens cis del públic quan els diu que tenen vulva; en realitat la cicatriu d’una vagina que es va tancar en l’etapa embrionària: una cicatriu que es diu rafe. 

La manera que tenim d’ensenyar o de parlar de les parts del cos, des de criatures, condiciona la relació que mantenim després amb aquestes. Dels genitals masculins se'n parla més (els veiem també dibuixats per tot arreu), però es fa amb prepotència (com si tindre un penis fora millor que tindre un clítoris) o amb desdeny, i se sol pensar que són simples –un palo i dos boles, deia un alumne l’altre dia. Als xiquets i als hòmens no se’ls ensenya a relacionar-se amb els seu cos des de l’estima i la cura sinó des de l’exigència (importa si és gran i té ereccions). Se sol ocultar que molts xiquets menuts pateixen quan els han d’abaixar el prepuci perquè isca el gland; o que 1 de cada 140 xiquets no tenen l’eixida de la uretra en la punta del gland sinó més avall, i solen operar-los perquè puguen pixar drets –tot un símbol de masculinitat. I més encara, 1 de cada 3000 xiquets tenen l’eixida de la uretra en la base del penis o en l’escrot i, com que no poden pixar drets, també se’ls opera sense preguntar-los. Veiem, doncs, que els xiquets i els hòmens pateixen violències, però com que s’ha de mantenir la imatge de fortalesa i de potència sexual, del dolor no se’n parla.

En canvi, dels genitals femenins es pensa que són més complicats; es posa l’accent en la seua feblesa, en la necessitat d'anar al ginecòleg/òloga, però no en el plaer ni en l’autoconeixement. El clítoris és encara el gran desconegut i la majoria de xiques joves no han agafat mai un espill per a conéixer-se. 

Podríem seguir explicant diferències però se'ns ha quedat una entrada llarga. Així que ho deixarem ací i un altre dia, més. Però una pregunta final: no va sent hora d'educar en igualtat de veritat?

Coneixeu la copa menstrual?

Quins mètodes de recollida menstrual utilitzaven les vostres iaies? I les vostres mares? Coneixeu altres mètodes que no siguen les compreses o els tampons de les marques habituals?* Heu sentit parlar de la copa menstrual?

La copa menstrual és barata, ecològica, sostenible i... propicia l'autoconeixement. No destrueix el pH de la vagina. No resseca. No provoca al·lèrgies. Mai s'ha associat a la síndrome de Xoc Tòxic (els tampons, sí; i a més a més, contenen agents blanquejadors i matèries químiques que sembla que són agressives per a la mucosa vaginal). La copa és quasi tan fàcil d'usar com un tampó, però no cal buidar-la amb tanta freqüència. Es pot fer esport, dormir amb ella... No genera cap tipus de residu (heu pensat en els milions de tones de compreses i tampons?). Pot durar uns 10 anys... Hi ha marques que tenen talles 0 per a adolescents o per a vagines menudes. Què us sembla? Us animeu a provar-la? Què penseu que provoca que, malgrat els seus avantatges, les adolescents no la utilitzen massa? Creieu que hi té a veure el desconeixement dels propis genitals? 

Vegeu els vídeos del canal Femlatina Tampon vs. Copa menstrual i Cómo col·locar y remover la copa menstrual, on Helecho Verde explica les diferències entre el tampó i la copa.

Podeu veure també la cançó de Las VVitch Enamorada de la copa, una parella de Barcelona que feia trap antipatriarcal i feminista. En aquest article hi teniu informació sobre el grup.

I recordeu: no totes les dones tenen la menstruació, hi ha dones amb intersexualitats que no la tenen; també hi ha homes (trans) que menstruen, etc.

*En aquesta entrada del blog d’Ana Villagordo, “Menstruación limpia y libre. Opciones sostenibles y saludables para lahigiene menstrual” (28 de maig de 2018),  es pot trobar informació sobre mètodes de recollida menstrual alternatius a les conegudes compreses i tampons comercials.

- 

Altres entrades recomanades sobre la menstruació:

- La irresistible menstruació

- Si els homes tingueren la regla