17 de juny 2018

Herrejón i els "piropos"

Entrada de Mar i Naiara (Batxillerat Humanístic)

Herrejón és una youtuber molt coneguda que alça passions entre la gent més jove amb els seus vídeos i monòlegs en els quals presenta, utilitzant un poc d’ironia, situacions divertides que tenen lloc en la vida de qualsevol persona.

Herrejón es declara feminista i, a part de parlar al seu canal sobre situacions divertides, també dóna la seua opinió sobre temes seriosos. I així és el vídeo que us deixem a continuació, ja que parla d’una situació que de segur moltes de vosaltres haureu patit, per desgràcia, en la vostra vida, ja siga anant a l'institut, a casa o passejant un poc: sempre apareix el típic comentari, o com molts l’anomenen, el “piropo”. Què és un “piropo”? És una paraula o frase que un home li diu a una dona que no coneix de res i, per a major gravetat, en públic.

“Piropear” és masclista perquè la dona no t'ha demanat opinió sobre el seu cos i, per tant, és inadequat que se li impose escoltar-lo. Les dones no són cossos exposats per a l'avaluació dels homes; són persones. El masclista que “piropeja” se sent en la necessitat imperiosa d'ordenar el món diferenciant entre "ties bones" i "ties lletges", i pensa que, gràcies al seu comentari, se sentiran millor. Però els "piropos" o floretes que escoltem cada dia, i que tenim interioritzats i normalitzats, no són innocents, sinó una forma més d'agressió que condiciona la nostra llibertat.

No assetges! Les dones no som objectes, som persones!


La youtuber Herrejón parla en el vídeo "HERREIVINDICA: LOS "FAMOSOS" PIROPOS" (8'17", 2017) de les floretes.

Sereu prou homes?

Entrada de Mar i Naiara (Batxillerat Humanitats)
L’actor estatunidenc Justin Baldoni vol establir un diàleg amb els homes per a redefinir la masculinitat i descobrir formes de ser, no solament homes bons, sinó bons humans. Baldoni parla sobre el que suposa ser un home i què és el que la societat espera d’aquests, o de com la por a no ser acceptats per altres homes porta al rebuig d’allò femení i de les qualitats que, tradicionalment, han estat lligades a les dones. Així, es construeix una idea de la masculinitat que no deixa que els xics se senten segurs amb la seua masculinitat, per la qual cosa han de demostrar-la tot el temps.
Al llarg de la xarrada, Juntin Baldoni reflexiona, des de la perspectiva dels homes, sobre qüestions relacionades amb el masclisme, i també sobre les dificultats d’adonar-se’n ja que aquestes idees estan molt interioritzades en la nostra educació.
L’actor va participar en un programa que explora què significa ser home hui en dia i va donar una xarrada (17’32’’). Ací baix us en deixem un fragment.
Homes, us entenc.
En créixer, tendim a desafiar-nos els uns als altres. Hem de ser el més dur, el més fort, l’home més valent possible. I per a molts, m'incloc jo també, les nostres identitats estan centrades en si al final del dia hem sigut prou homes. Però tinc un desafiament per a tots els xics, perquè als homes els encanten els desafiaments.
Els repte és veure si podeu utilitzar les mateixes qualitats que us fan sentir homes per anar més enllà. La força, la valentia, la duresa: podeu redefinir-les i utilitzar-les per a explorar els vostres cors? Sou prou valents per a ser vulnerables?, per a acostar-se a un altre home quan necessita ajuda?, per a capbussar-vos en la vostra vergonya? Sou prou forts per a ser sensibles, plorar si sentiu dolor o felicitat, inclús si us fa parèixer “dèbils”? Teniu prou confiança per a escoltar les dones?, les seues idees i les seues solucions?, per a abraçar la seua angoixa i creure en elles, fins i tot si el que diuen és contrari al que penseu?

I sereu prou homes per a fer front a altres homes quan escolteu xarrades en els vestidors?, quan escolteu històries d’assetjament sexual?, quan escolteu els vostres fills parlar d'agafar-li el cul a una xica o d’emborratxar-la? En realitat, us posareu en peu i fareu alguna cosa perquè un dia no hagem de viure en un món on una dona haja d'arriscar-ho tot i dir les paraules “me too”?

A tu no?

Entrada feta per Abril (Batxillerat artístic)
T'han jutjat pel teu aspecte en lloc de pel que deies? T'han preguntat on estava el teu cap de feina quan la cap eres tu? T'han qüestionat per no voler tenir fills? T'ha fet el teu xicot sentir-te culpable simplement per mostrar-te com eres?
En aquest vídeo veiem diferents versions i opinions de persones adolescents, adultes o ja més majors explicant cadascuna la seua història, i ensenyant-nos, amb el hashtag #Amitambé, que a ELLES TAMBÉ ELS HA PASSAT. Es tracta d’històries quotidianes que poden passar-li a qualsevol persona, ja que moltes vegades no ens adonem del que està bé o malament fins que no ho veiem des d'una altra perspectiva.

Tot parteix dels estereotips que se'ns implanten a nosaltres, com a dones, i que se suposa que hem de seguir al peu de la lletra perquè si no, seríem estranyes o diferents. Però en realitat, no està malament ser diferent per defensar el que opines, sents o vols; no està malament que sigues diferent per saber dir NO; no està malament ser diferent si al cap i a la fi aconsegueixes la felicitat.


4 de juny 2018

La consulta

La Consulta (Yolanda Domínguez, 2018). El vídeo forma part d'una campanya contra el masclisme, creada i dirigida per l'artista Yolanda Domínguez i finançada per l'Institut Andalús de la Dona. Té com a objectiu implicar els homes en l'eradicació d'una gran epidèmia social: el masclisme.



A la pàgina del projecte podem llegir: 

"El masclisme és un mal social que es transmet a través de la cultura i està profundament arrelat a la nostra societat. No es tracta d'una malaltia física ni tampoc psicològica, sinó d'un sistema la lògica del qual es basa en la desigualtat i afecta al nostre comportament, a la nostra forma de pensar i de relacionar-nos.

Aquesta epidèmia pot reproduir-se tant en homes com en dones, però té conseqüències molt diferents per a tots dos. Les dones són el grup que pateix els pitjors danys produïts pel masclisme. Als homes, per contra, els confereix privilegis, però un individu que maltracta i exerceix comportaments violents en la seua vida diària com a part de la normalitat és una persona que té un problema que cal solucionar: només és possible canviar-lo o “sanar-lo” tractant els individus que la integren, ensenyant-los a detectar el perquè de les seues actituds i com poden transformar-les.

El masclisme produeix un model de masculinitat tòxica basat en la submissió de les dones. Un model que no pot ser considerat sa o adequat si el que cerquem és el benestar de tota la societat. Com subratlla un dels personatges d'aquesta campanya: “La conseqüència més immediata del masclisme és que el converteix en pitjor persona”.

Deconstruir aquest model de masculinitat és una de les primeres tasques que hem de dur a terme. Per a això necessitem ampliar la nostra perspectiva, apuntar i posar remei a les causes que ens han conduït a aquesta situació. No es tracta d'una batalla entre homes i dones, sinó de tots i totes contra una cultura que ens impedeix tenir unes relacions saludables, lliures i igualitàries perquè que se’ns segueix encasellant en uns rols que ens perjudiquen.”

IV Mostra La Ploma i Orgull 2018

Des del passat 31 de maig fins al 23 de juny podem veure a la ciutat del Túria un munt de pel·lícules LGBTI molts interessants. Ací pots consultar el programa.


IV Edició Mostra La Ploma

Mostra La Ploma, festival internacional de cinema i cultura per la diversitat sexual, de gènere i familiar, és un certamen organitzat per Lambda des de 2015. Aquest any la selecció de curtmetratges i llargmetratges destaca per la presència de la temàtica trans, així com per mostrar la realitat de persones LGTBI a l’àmbit rural. Les projeccions i activitats culturals de la IV edició de la Mostra La Ploma se celebren a València entre el 31 de maig i el 23 de juny.

A més a més, la manifestació de l’Orgull LGTBI tindrà lloc el dia 16 de juny de 2018. Eixirà a les 19.30 hores des de la Porta de la Mar, prendrà el carrer Colom, seguirà pel carrer Xàtiva i acabarà a la plaça de l’Ajuntament.

La manifestació no és només un dia de festa. Tal com explica el col·lectiu Lambda, “encara que s’han donat passos en la direcció correcta, exigim a les institucions valencianes la implementació de la Llei Integral Trans aprovada per les Corts en 2017 i l’aprovació per part del Govern Central d’una Llei Estatal contra l’LGTBIfòbia. Així mateix esperem que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) procedisca a despatologitzar definitivament les identitats trans el dia 1 de juny.”

28 de maig 2018

Pensa i actua amb ètica (i sense masclisme)!

Mireu el vídeo de la campanya de sensibilització contra la contra la violència sexual llançat per la Federació de Dones Progressistes (maig de 2018) #CortandoConLaViolenciaSexual

Tot el que ix al vídeo és violència sexual. La campanya està molt bé perquè apunta als responsables directes de les violències, i destapa els eufemismes que normalment s’utilitzen per a emmascarar-les. Però hi ha altres violències exercides per les persones del voltant; per exemple, la de qui comparteix fotos o vídeos íntimes d’altres persones, o la de qui comenta o anima a compartir. Això també és violència perquè està a la base de la piràmide, i sense aquests fonaments, la violència més visible cauria! 

Pensa bé abans de compartir una imatge o un vídeo que no és teu!!! Pensa en la persona i en les conseqüències que tindrà per a ella!! Pensa en el masclisme que hi ha darrere de la teua acció!! Pensa si t'agradaria que altres passaren un vídeo o una imatge teues!! Pensa-hi i actua amb ètica!!


22 de maig 2018

Sempre a punt?



Capítol 1 de la segona temporada de la sèrie Oh, My Goig, de beteve, on es revisen alguns dels mites que emmascaren la sexualitat. En aquest episodi, #SempreAPunt, Emma, Carla i Cris estan sopant mentre senten els crits de plaer del veïnat. També Andrés i Marc parlen dels problemes que tenen en les seues relacions.

Orgull de poble

Ací tenim el vídeo “Orgull de poble”, que es va fer per a celebrar el primer Orgull LGBT 2016 de Benissa (Alacant). Formava part de la campanya “Jo també sóc poble”, organitzada per la plataforma ciutadana “Reiniciem Benissa”.

Després de veure el vídeo, reflexiona sobre les qüestions següents:
  1. Creus que és igual ser LGBTI en un poble que en una ciutat? Explica-ho.
  2. Quines conseqüències creus que té per a les persones LGBTI haver de migrar a una altra ciutat per a poder viure la seua orientació o identitat?
  3. Què creus que pot aportar un vídeo com aquest a les persones LGBTI i a les no LGBTI de Benissa?
Ara, respon el test (per a tu, no cal que ho escrigues; però sí que pots comentar com t’has sentit en haver de respondre a aquestes qüestions):

          a. Eres heterosexual?
          b. Com et vas adonar?
          c. Creus que la teua heterosexualitat té cura?
          d. Sap la teua família que eres heterosexual?
          i. Ho saben en el teu treball?
          f. Tens por que t'acomiaden per la teua heterosexualitat?
          g. Què opines del fet que les persones heterosexuals adopten?
          h. Acceptaries que la mestra o mestre de la teua filla o fill fóra heterosexual?
          i. Què faries si la teua filla (o fill) et diu que és heterosexual?


18 de maig 2018

The Bechdel Test

Tornem a publicar aquesta entrada perquè continua sent ben actual, malauradament. 


El test de Bechdel és una senzilla manera de saber si una pel·lícula és ANDROCÈNTRICA i/o SEXISTA.

Només cal contestar tres preguntes:

1) Hi ha com a mínim dues dones amb nom propi?
2) Les dues dones parlen entre elles?
3) El tema de la seua conversa té relació amb un home?

Passa el test a les pel·lis que hages vist darrerament i conta'ns-ho.

I per si no saps massa bé la diferència entre sexisme, masclisme i androcentrisme, ací va l'explicació d'Elena Simón:

SEXISME. Discriminació pel sexe assignat en nàixer o causada pels estereotips o rols de gènere adquirits. És el tractament desigual de les dones i dels barons o d’allò masculí i femení. Sol ser subtil i per això no és fàcil de detectar.

MASCLISME. Actitud de prepotència basada en la creença de la superioritat dels barons sobre les dones. És molt evident.

ANDROCENTRISME. Visió del món, del coneixement i de les relacions socials des del punt de vista masculí. També passa desapercebuda. La típica imatge de l'evolució des del mono fins a l'home en seria un bon exemple:



En el Tornillo expliquen molt bé també què és l'androcentrisme.

17 de maig 2018

Alçat per les teues amistats

Hui dia 17 de maig és el dia internacional contra l'homofòbia i la transfòbia. A Karícies celebrem la diversitat cada dia, però ací deixem un curt irlandés (en anglés) per si a algú se li ha oblidat.

6 de maig 2018

Taxa rosa

Entrada de Paula i Raquel (1r Bat.)








Alguna vegada havíeu escoltat parlar de la desigualtat de preus entre homes i dones? Sabíeu que hi ha productes i serveis que, si van adreçats al públic femení, són més cars que els masculins? 

La desigualtat de gènere es reflecteix en moltes realitats ja conegudes, com la dificultat per a accedir a llocs de responsabilitat, la diferència salarial, o els rols tradicionalment assignats al sector femení (cuidar, netejar, estar sempre guapes...) i que no s'aconsegueixen erradicar. A tot açò, cal afegir una nova desigualtat que ha eixit a la llum recentment: les dones paguen més per productes similars; una pràctica que s’ha anomenat ‘taxa rosa’.

Ens ha paregut molt important destacar aquest fet perquè, d’una banda, hi ha milers de persones que desconeixen aquesta desigualtat, i de l’altra, és increïble que tranctant-se del mateix producte, només pel color tinga un preu diferent. A més a més, considerem que les empreses estan reproduint un estereotip pel que fa al rosa, ja que pensen que únicament són les dones les destinatàries d’aquests articles.

Per a exemplificar el que és la taxa rosa, volem deixar-vos dos vídeos que ens han paregut molt interessants. El primer explica entre altres coses el major preu que presenten alguns dels productes de primera necessitat per a les dones, i es critica que aquest impost siga tan elevat. Per exemple, els productes per a la menstruació paguen el mateix IVA que el caviar –un 10%. L’Estat se n’aprofita així del fet que els productes són necessaris per a les dones, i aquestes els compraran al preu que es fixe, encara que siga elevat. Part de la societat pensa que baixar el percentatge d'aquests impostos seria el millor, com ja es fa en altres països. Per exemple, al Canadà, els productes per a la menstruació no paguen IVA. El segon vídeo ens explica la taxa rosa mentre compara productes del supermercat, i ens deixa clar que l'única diferència és el color.





2 de maig 2018

VII Vesprada Diversa

La VII Vesprada Diversa de l’IES Isabel de Villena va ser especial perquè tinguérem un planter de luxe: els exalumnes del nostre institut, Lorenzo, Daniel i Esther; Marc, un pare de Galesh; Carmen, una mare d’Ampgil, i C., la mare d’una criatura intersexual (autora del blog Mi bebé intersexual). I de plat estrella, vam escoltar Pol Galofre.
Va ser un plaer per al cor i per a l’intel·lecte sentir les seues experiències transformadores, gràcies a les quals prenem consciència i ens reafirmem en la importància de ser “manada” contra la intolerància –perquè si ens quedem paradxs, som còmplices–; i ens qüestionem també les nostres seguretats i/o normalitats, i ens fem preguntes: per què sóc un home o una dona?, què és la masculinitat o la feminitat?, com podem des-ocupar aquestes masculinitats i feminitats tan tòxiques?...

Gràcies, un any més, més ensenyar-nos tant!

Us deixem una xicoteta entrevista a Pol, Activismes trans*, a idem.tv:

28 d’abr. 2018

Canvia el conte

"Cambia el cuento" forma part del projecte Little Revolutions que, amb el suport de l’Institut Català de les Dones, se suma a la campanya per denunciar la normalització de la violència masclista en els contes infantils. Tal com diuen a la informació del vídeo, “es vol mostrar com la història de la Caputxeta Roja és un cas evident d'agressió sexual naturalitzada en un conte universal i aparentment innocent, i amb el qual es perpètua de forma continuada un abús que es normalitza i interioritza.

27 d’abr. 2018

Quan violar és gratis

Per les xarxes socials ja circulava fa uns dies la filtració que no es condemnaria “la manada” per agressió sexual sinó per abús. I els temors s'han convertit en realitat. Al nostre codi penal, si no hi ha intimidació ni violència, no existeix agressió sexual. Al parer dels jutges encarregats de la violació múltiple, no hi hagué intimidació ni violència i, per tant, la pena és menor: només 9 anys. A més, Ricardo González, un dels tres magistrats que componen la Secció Segona de l'Audiència de Navarra, va emetre un vot particular a la sentència demanant l'absolució dels acusats. 

No hi ha intimidació ni violència quan t’arraconen en un portal minúscul? No hi ha intimidació ni violència quan cinc hòmens fan el que volen d’una altra persona? Quin missatge envia aquesta sentència a les dones, als hòmens i a la ciutadania en general? Beatriz Gimeno ho explica magistralment en l'article "Rabia pero no impotencia".

Si t'interessa el tema, mira les entrades:

També pots llegir l'article d'Amnistia Internacional:


Ràbia però no impotència

Beatriz Gimeno. 26 d'abril de 2018
Em pose a escriure açò plena de ràbia i sabent que no hi ha res que puga dir que no s'haja dit ja aquest matí, res que no es dirà aquests dies perquè, en realitat, de les nostres goles ha eixit un únic crit de ràbia. Hem de convertir aquesta ràbia en potència transformadora. I ho aconseguirem.
En realitat, la sentència és la narració exacta d'una terrible i evident violació. Totes i tots llegim el mateix. Els jutges i la jutgessa la descriuen amb detall, però no saben veure-la perquè no saben conceptualitzar-la, no saben polititzar-la, no saben empatizar amb la víctima, no saben res de feminisme o de violència masclista, ni d'igualtat. Al cap i a la fi, porten milers d'anys violant-nos; en la guerra i en la pau, en el carrer i a casa, estranys i parents. Ens veiem (i ens veuen) violades en les obres d'art, en la literatura, en els acudits, en les cançons populars, en el llenguatge quotidià, en les pel·lícules, en la publicitat i en el porno… i en la realitat es produeix una violació cada 8 hores. Ningú hauria d'asseure's a jutjar delictes sexuals sense formació en violència masclista i en feminisme. El resultat és exactament aquest.
Aquesta violació, el seu judici i sentència era (és) paradigmàtica. Cinc tipus fiquen una xica en un portal, la despullen, la penetren analment, bucalment i vaginalment entre bromes i riallades; ho graven, la deixen tirada i nua. Els cinc ho havien fet abans amb una xica drogada, i ho havien gravat també. Els cinc deixen per escrit en els seus missatges el masclisme amb què es relacionen amb les dones, el menyspreu amb què les tracten, l'absoluta falta d'empatia, la reificació màxima, la violència sexual com a divertiment. Ells són un exemple quasi perfecte del masclisme més extrem però també quotidià, “normal” i socialment acceptat. Els violadors són masclistes, però bons fills i veïns. Excepte les seues víctimes, ningú parla malament d'ells.
El judici es va desenvolupar també de la manera habitual; en diversos moments va semblar que se la jutjava a ella: per no resistir-se, per estar on no havia d’estar, per estar borratxa, perquè no li va doldre el que un magistrat considerava que havia de doldre, per anar amb qui no havia d’anar, per recuperar-se i seguir amb la seua vida. Per no morir-se, per no matar-se. L'agressió i el judici es produeixen, a més, enmig d'una presa de consciència col·lectiva i massiva sobre el que signifiquen les agressions sexuals en totes les seues formes. Aquest cas ho tenia tot perquè es produïra una sentència exemplar. Però més que exemplar, s'ha produït una sentència que exemplifica, en realitat, el que és la justícia patriarcal. Una sentència que mostra el paper de les dones en aquesta societat: el que som, el que són els nostres cossos, el que és la nostra llibertat i el nostre desig. El que és la sexualitat masculina i el que se suposa que és la sexualitat femenina. Aquesta sentència és un compendi quasi perfecte de tot açò.
No sé si és la sentència o la llei (segurament són les dues coses), però ha quedat meridianament clar el que volem dir quan diem “justícia patriarcal”; una que no deixa escapatòria a les dones enfront d'una agressió de la qual moltes hem sigut o podem ser víctimes. Què vol la justícia que fem si ens violen? Què se'ns exigeix? Els jutges que condemnen assumeixen que ella no va consentir, que es va veure superada, intimidada i obligada; aleshores? Quina violència o quina intimidació ha d'haver-hi perquè siga considerada tal? Com deixa clar la sentència, el grau de violència que hi haja sembla que ha de mesurar-lo la resistència d'ella. Però si et resisteixes, tens moltes possibilitats d'acabar morta o torturada amb més ferotgia encara. Així doncs la justícia ens deixa a les dones en una situació impossible totalment. I si la justícia ens deixa en una situació impossible, llavors no és justícia ni pot ser-ho.
Si et resisteixes –encara que en siguen cinc, encara que en siguen deu– et poden matar, però també pot ser que algun jutge opine que, malgrat la resistència, ho estaves desitjant (quan una dona diu “no”, en realitat vol dir “sí”). Però si no et resisteixes perquè estimes la teua vida, aleshores és que “et deixes” perquè t'està agradant; si gemegues és de plaer; si plores… plaer també; si després et recuperes i no et mors, això és que ho vas gaudir. Si no et resisteixes, aleshores està excitant-te. En realitat, parlem clar, a qui excita és a ells. Llegint el vot particular del magistrat que diu que ella gaudia, i on esmenta els seus “ulls mig aclucats” i els seus gemecs de plaer (on altres jutges aprecien gemecs de dolor), el que queda clar és que qui sembla gaudir és ell. Milers d'anys erotitzant la violació i anomenant “sexe” al que ens fan estan ací, en aquest vot particular. En la meua joventut (i no fa centenars d'anys) els meus companys de militància esquerrana consideraven el súmmum de la radicalitat dir allò de “si et violen, relaxa't i gaudeix”. Això batega en el fons d'aquesta sentència i està també en el cap del magistrat que ha redactat el vot particular.
Crec també que cal problematizar, amb calma però sense pausa, el concepte de consentiment. Ells no consenten, ells desitgen, i al voltant del seu desig s'organitza tot, fins i tot el nostre consentiment. Consentir, al cap i a la fi, és consentir al desig d'ells. Consentim davant el seu desig, o manifestem el nostre i fem que importe? Nosaltres desitgem en la mateixa mesura. Que el nostre desig no passe per damunt del desig de ningú no el fa menor, ni menys important, ni menys urgent, ni menys potent, ni menys plaent, sinó simplement ètic. No es tracta de permetre, no es tracta de consentir; es tracta de desitjar en igualtat perquè mentre el nostre desig no importe exactament igual que el desig masculí, mentre en el millor dels casos se'ns demane que consentim, seguirem sent cossos al servei de l'únic desig que importa, el que imposa la seua llei i moltes vegades la seua violència; i seguirà sent la mesura de qualsevol relació, la mesura del que és sexe i del que no ho és. I també perquè hi ha moltes formes d'aconseguir el consentiment que no són violència física, però que ignoren el nostre desig.
Cal formar els jutges, cal canviar el Codi Penal perquè no calga la violència física perquè hi haja violació, perquè hi haja prou amb la violència moral, la violència de la humiliació, l'amenaça de la violència, la por… Però cal canviar també les estructures sociosexuals per a posar el nostre desig al mateix nivell que el d'ells, i perquè el que considerem “relació sexual” no es conceba sense el desig de tots/es els seus participants. El nostre desig importa. Volem que estiga també en el centre.
Sent una ràbia infinita, recorde aquella xica el nom de la qual ignore i recorde aquella altra a la qual van drogar a Pozoblanco i a la qual, drogada, tocaven els pits mentre reien. I pense en el que li va costar denunciar perquè va sentir vergonya, i en el que estarà pensant ara, quan s'acosta el seu judici. M'agradaria que fórem capaços d'aconseguir que foren ells els que passaren molta vergonya, que ningú els volguera contractar, que la gent els escopira pel carrer, que les xiques els cridaren coses quan se’ls creuaren. I que a ella, a la víctima, li arribara la nostra abraçada i solidaritat. Perquè no està sola, perquè estem amb ella, perquè som un sol cos que es doblega de ràbia però no d'impotència. Som cada vegada més fortes.