La visita

En el vídeo “#LAVISITA”, Paula i Edu estan esperant al centre de salut perquè necessiten una postcoital. El curt és la part ficcional del capítol 8 “Em cuido, et cuides i em cuides” (28”) de la sèrie #Oh My Goig, i està dedicat a l’autocura i als mètodes anticonceptius.

Quan a finals del 2009 es va posar a la venda l'anticoncepció d'urgència (AU) sense recepta, es va generar molta polèmica i alguns/es farmacèutics/es es van declarar objectors/es, és a dir, es negaven a vendre-la. La crítica venia perquè es considerava, erròniament, un mètode avortiu, i perquè es pensava que la gent la consumiria de manera habitual, com a sistema anticonceptiu, i no com un mètode d’urgència.

En un estudi elaborat pel CJAS l’any 2015, es van recollir dades des del 2005 fins al 2015. Del global d’usuàries de la posctoital, la majoria (el 72,2%) la van sol·licitar una vegada, i en un 11,2% de casos, s’havia pres en 3 o més ocasions durant tot el període (2005-2015). La meitat de les xiques que havien “repetit”, havien pres 1 pastilla com a màxim a l’any, i el 3% n’havien pres 3 o més a l’any. Aquest 3% suposa menys d’un 1% del total de dones que han pres l’anticoncepció d’emergència.

Aquestes dades confirmen que la immensa majoria de xiques utilitzen puntualment l'AU i no com a mètode anticonceptiu habitual. A més, darrere aquest 1% s’han observat situacions de vulnerabilitat en relació a la vivència de la sexualitat, situacions d’abús de poder per part de la parella, dificultat de negociar contracepció, etc.  

Us deixe ací la informació “Anticoncepció d’urgència” del CJAS (Centre Jove d’Anticoncepció i Salut).

Anticoncepció d’urgència o “pastilla del dia després”

És un tractament hormonal que s’utilitza per evitar un possible embaràs, quan hi ha hagut alguna incidència en l’ús del mètode anticonceptiu habitual (per exemple, trencament o retenció del preservatiu, oblit de pastilles...), o en el cas d’haver tingut una relació coital no protegida. 

Cal prendre el tractament el més aviat possible perquè l’eficàcia és més alta, i abans que passin 72 hores (3 dies) de la relació en la qual hi ha pogut haver risc d’embaràs. De tota manera, tot i que disminueix la seva eficàcia, aquest tractament pot ser útil fins a 120 hores (5 dies) després de la relació.  

[...] [En cas de necessitar-la] us podeu adreçar als serveis sanitaris que tingueu més propers (Centre d’Atenció Primària, Servei d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva o al servei d’urgències d’un hospital). En aquests serveis us informarem i us donarem l’anticoncepció d’urgència de forma gratuïta. També podeu aconseguir aquest tractament a les farmàcies, amb un preu aproximat de 19 €. Actualment, hi ha un nou anticonceptiu d’urgència disponible només a les farmàcies i amb recepta mèdica, autoritzat fins a les 120 hores després de la relació de risc amb una eficàcia més alta. El seu preu aproximat és de 33 €.

Recordeu que l’anticoncepció d’urgència pot prevenir l’embaràs, però no protegeix d’infeccions de transmissió sexual ni de la sida. Aquest tractament és un mètode d’ús ocasional i en cap cas substitueix els mètodes habituals d’anticoncepció. Només actua sobre la relació sexual que motiva el seu ús, no ofereix protecció en altres relacions que es  puguin tenir després de prendre el tractament." 

Una història d'amor?

En 3r d'ESO estem treballant en un projecte de dramatització d'escenes amoroses i aquest ha estat un dels curts proposats per l'alumnat. Llegiu el que pensen alguns dels personatges:

- Ell. M'agrada Ella, però també m'ho passe bé amb els meus amics. Ens encanta ficar-nos amb la gent de l'institut i veure les cares de por que fiquen. Tenim poder!! A veure si cola i Ella es creu que canviaré per amor.

- Ella. Aquest estúpid em molesta, m'insulta, penja fotos meues per l'escola i, damunt, em mira amb ullets. Jo crec que és molt difícil que les persones canvien, i el món està ple de xics que no necessiten fer gamberrades per a fer-se de notar. Però el director d'aquest vídeo m'ha obligat a fer veure que Ell m'agrada i que, si tinc paciència i amor, ell canviarà.

- Amic d'Ell. Els meus amics s'ha tornat uns bullis i, per a ser acceptat, he de fer com ells. Crec que me'n separaré perquè no m'ho passe bé fent patir la gent. Jo no sóc així ni vull ser-ho.

- Amiga d'Ella. A Ell li agrada la meua amiga. És tan guapo! Jo crec que en el fons és molt sensible, però no ho pot demostrar per culpa dels amics. Ains, si jo fora Ella!! 

Què tinc ací baix?

Fa 15 anys, concretament l’any 2005, Enric Senabre i jo publicàrem Què tinc ací baix? en l’editorial Butllent, dins d’una col·lecció d’assaig per a adolescents que es diu “Claus per a entendre el món”. La nostra amiga Ana Ruiz en va fer les il·lustracions.

Aquest 2020 estem revisant l’obra per a publicar-la de nou més actualitzada. El més sorprenent de tot no és que hi haja parts que han quedat antiquades, ja que això era esperable; per exemple les xarxes socials o la pornografia apareixien ben poc en la versió anterior. El que sorprèn de veritat és que hi haja parts d’absoluta actualitat, atrevides i valentes, que calia dir fa 15 anys i que continua sent necessari dir ara. 

Llegiu, per exemple, aquest apartat, que tracta sobre la virginitat. Penseu que és actual o s’hauria de canviar? 

La virginitat 

"[...] Suposem que coneixeu que a l’entrada de la vagina es troba una membrana fina que s’anomena himen i que, històricament, s’ha considerat la prova de la virginitat, entesa com a sinònim de puresa i castedat. Aquest té com a funció protegir la vagina de l’entrada de gèrmens, i presenta una o més perforacions que permeten l’eixida del fluix menstrual. En arribar a la pubertat, la flora vaginal s’encarrega de protegir la vagina, i l’himen, en conseqüència, perd la seua funció, es debilita i tendeix a trencar-se, amb penetració (tampons, dits, joguines, penis…) o sense. 

És totalment fals que l’himen prove res; aquest pot trencar-se espontàniament pel que hem comentat o per altres causes (per exemple, fent exercici) i, fins i tot, es pot tenir trencat des del naixement. Però també pot passar que siga tan fi que quan es trenque no genere l’esperat fluix de sang. De fet, la penetració no sempre esgarra la membrana de l’himen, sinó que pot només estirar-lo, ja que és flexible. 

Som conscients que aquesta concepció que exigeix a la dona una puresa que no es demana a l’home està canviant. Quan avui es pregunta a la gent jove per la importància de la virginitat, no sembla ser una preocupació fonamental. Però alguna cosa queda quan en el llenguatge del carrer es diu d’una xica que ja ha mantingut relacions coitals que està “estrenada”. Hauríem de mesurar el nostre llenguatge, sobretot si hi reproduïm esquemes i estereotips que mantenen desigualtats.”

Cambiá el trato

La marca nord-americana de cosmètica Avon va presentar l'any 2018 a l'Argentina una campanya molt interessant, fent visibles diverses situacions de violència quotidiana naturalitzades. Els vídeos són: “Violencia digital”, “Violencia doméstica” i “Acoso callejero”, i tots tres posen l’accent en la necessitat que els hòmens igualitaris actuen davant de comentaris o comportaments masclistes d'altres hòmens, situacions que no es consideren violència perquè estan naturalitzades, però que constitueixen la base d’una piràmide que té en la seua punta els assassinats de dones. 

El món que volem necessita homes que no siguen còmplices del masclisme i que s’enfronten a companys, amics, pares, professors... que exerceixen una violència que, sovint, passa desapercebuda, però que mata silenciosament. 

Podem trobar més informació en la pàgina de la campanya #Cambiáeltrato.

A l'IES Isabel de Villena, hem iniciat aquest curs 2019-20 un Grup d'hòmens per la igualtat, que es reuneix una vegada al mes a l'hora de l'esplai. Anima't a ves-hi! Per una masculinitat creadora d’igualtat!

Vídeo "Assetjament al carrer"

-       

Vídeo "Violència digital"

Vídeo "Violència en la parella"

Fuig, fuig, fuig

L'escola Fructuós Gelabert de Barcelona ha publicat una nadala que ens ajuda a prendre consciència del sexisme que encara existeix i que es veu representat en les joguines que regalem a les criatures. L'any passat aquesta escola va publicar un altre vídeo reivindicatiu titulat "La revolució de les joguines" on podíem veure Hulk demanant poder ser de color de rosa o una nina portaveu que reivindicava que les joguines no eren ni de xiquets ni de xiquetes sinó de qui hi volguera jugar. 

Altres escoles estan també lluitant contra el masclisme; per exemple, l'escola Tàber de Barcelona va revisar els llibres que hi havia a la biblioteca per a infantil, i va veure que la majoria de personatges que apareixen eren masculins i tenien actituds violentes o d’autoritat; en canvi, els personatges femenins feien activitats relacionades amb la maternitat, les cures, la criança o l'amor. Per això, van decidir retirar un 30% dels llibres en considerar-los sexistes.

I de regal, un anunci d'Audi del 2016: "La nina que va triar conduir":

Com protegir-te d'una violació. Guia ràpida

L’educació sexual de les xiques està basada en el Guió de la por i els missatges donats, amb les millors intencions, ens alerten dels perills: “aneu amb compte, els xics tots volen del mateix; us podeu quedar embarassades; no beveu, no vestiu provocatives; no torneu soles que us poden violar, etc.”. Per allunyar-nos dels perills, les propostes que se’ns donen és que deixem de fer coses. En canvi, als presumptes agressors ningú els diu res. 

Aquesta campanya, en canvi, no llança els típics missatges paternalistes a les xiques, sinó als violadors. “Com protegir-te d'una violació. Guia ràpida” (How to protect yourself from rape. A guide, 2016 Blue Seat Studios). Les campanyes de prevenció de la violència de gènere haurien de fer el mateix: en lloc de dir a les dones el que han de fer (no sigues ximple, no aguantes, denuncia!!), haurien de dir-los al homes maltractadors que busquen ajuda.

#Malamente

“Si lligues de forma invasiva, malamente”; "si fas servir les drogues per a excusar una agressió, malamente"; "si comparteixes contingut sexual sense consentiment, malament"; "si insisteixes, malamente"; "si opines sobre els cossos de les noies, malamente". "Si actues així, estàs agredint. Ni agressió, ni còmplice. Atura les violències sexuals". 

Aquestes cinc escenes de violències sexuals que pateixen les dones, i que estan tan normalitzades que quasi no es reconeixen, són l’eix de la campanya #Malamente de l'Agència Catalana de Joventut de la Generalitat de Catalunya. 

La campanya tindrà una segona part que busca la deconstrucció de la masculinitat hegemònica i la visibilització d'altres maneres de ser home allunyades dels estereotips de gènere masclistes. La idea de base és que les violències sexuals acabaran quan qui agredeix deixe de fer-ho.



La Generalitat valenciana també ha realitzat una campanya #Així sí, en la qual han participat alumnes de l'Isabel de Villena.

En el planeta Terra...

Aquest és un dibuix trobat en una classe de primer d'ESO. Imagineu que uns extraterrestres vingueren al nostre planeta a investigar-nos, i volgueren saber què és el sexe per a nosaltres. Quina seria la seua descripció de les persones humanes i la seua explicació sobre el sexe i les nostres pràctiques sexuals si veren aquest dibuix? 

Una possible descripció començaria així:

En el planeta Terra, les persones humanes presenten un clar dimorfisme sexual fruit d’una concepció binarista dels cossos; és a dir, només consideren l’existència de dos sexes, mascle i femella, i no sembla haver-hi cap representació d’estats intersexuals. Una primera hipòtesi és que en aquest planeta del Sistema Solar del Nord hagen exterminat les persones intersexuals. L’altra hipòtesi que barallem és que hagen utilitzat tècniques de normalització corporal, com ara cirurgies o hormonació –totalment prohibides al nostre planeta per la Convenció de Drets Interplanetaris–, amb l’objectiu que els cossos no binaris desapareguen. 

Quant als espècimens femenins, resulta sorprenent veure que no sempre tenen rostre, i quan el tenen, manca totalment d’expressió emocional, i a més no sembla que tinga capacitat de comunicar res ja que la boca és aparentment no operativa per a articular paraules. Pel que fa als espècimens masculins, deuen patir algun tipus de malaltia, ja que es pot observar una hipertròfia dels genitals, que en molts casos dona lloc a una grandària superior a la resta del cos. En alguns casos, els genitals masculins tenen vida pròpia...  

Pel que fa a les seues pràctiques sexuals, aquestes...

Els missatges que apareixen en el dibuix són: "Assassins", "Oh, me la meten!!", "Sí, oh, yo también me apunto!", "Venga, un trío" i "Mamá, te quiero; ya voy corriendo!! Mamá, ya voy!".

I que no se'ns oblide: la desigualtat sexual també és violència. 25 de novembre: Dia contra les violències  masclistes. 

Orgull intersex

La top model belga Hanne Gaby Odiele va eixir de l'armari com a intersex l'any 2017. Va descobrir que era intersexual quan tenia 17 anys. Els seus cromosomes “sexuals” eren XY, però el seu cos no assimilava les hormones masculines, de manera que es va desenvolupar amb aparença femenina. Tal com ella mateixa explica en aquest vídeo, prop del 2% dels bebés naixen intersexuals, és a dir, amb una anatomia sexual o reproductiva que no sembla encaixar en les típiques definicions binàries per al masculí o femení. La majoria de professionals de la medicina qualifiquen aquest fet d’anomalia o patologia i, segons el tipus, estableixen diversos síndromes: hiperplàsia suprarenal congènita, síndrome d’insensibilitat als andrògens, hipospadies, síndrome de Klinefelter, síndrome de Turner, etc. 

Hanne no va rebre cap explicació per part dels seus pares o metges més enllà de l’advertiment que no podria tindre fills. Odiele relata que als 10 anys li varen extirpar les gònades ja que, suposadament, podien causar càncer pel fet de no haver descendit i estar dins del cos, encara que hi ha un percentatge similar de risc de contraure càncer de mama, i no per això els lleven els pits a totes les dones. Al 17 anys, va descobrir el que li passava en una revista juvenil holandesa que parlava d'una xiqueta intersexual. Hanne es va tranquil·litzar en veure que no era ni un monstre ni l’única al món. Amb tot, els pares li van dir no ho contara a cap persona; la mateixa advertència va vindre de part dels metges que l’atenien, ja que, segons deien, no l'entendrien ni trobaria ningú que l'estimara. 

Hanne es va convertir en una model d'èxit, i l’any 2017 va decidir eixir públicament de l’armari com a persona intersex. Abans ho havia contat al que ara és el seu marit, i després ho digué a la resta d’amistats, sense que res canviara en la seua relació. Com a activista pels drets de les persones intersex, la jove danesa s’enorgulleix de les magnífiques reaccions que ha tingut la seua visibilització. Per exemple, uns pares li varen escriure per a dir-li que després de sentir-la havien decidit no operar el seu fillx intersex fins que no tinguera edat de consentir. 

Per a la model danesa, les cirurgies es fan per por als cossos no binaris, i defensa que haurien de deixar de fer-se sense el consentiment dels menors. A més, la majoria d’operacions tenen conseqüències negatives, com ara la menopausa prematura, l’osteoporosi o la no menys important pèrdua de sensibilitat genital (amb la dificultat o impossibilitat d’arribar a l’orgasme). 

Hanne i gran part dels activistes intersex –també les seus famílies– estan fartes d’ocultacions, i reclamen que el tema es conega per part dels professionals de la salut, dels educadors/es i, en general, per tot el món, i que aparega, per exemple, en els llibres de text (mireu el vostre llibre de Biologia a veure si en diu alguna cosa!!). Demanen que ningú mire la intersexualitat com si fora un fet estrany o una monstrusitat –i menys que ningú els metges/esses que els atenen–, ja que la immensa majoria de persones intersex tenen uns cossos perfectament saludables dels quals no tenen per què avergonyir-se. A més, són éssers humans que tenen dret a l’autodeterminació corporal i a operar-se o hormonar-se només si ho desitgen, després de conèixer tots els avantatges i inconvenients d’aquests procediments.

El dia 26 d’octubre és el Dia de la visibilitat intersex, i el dia 8 de novembre el Dia de la solidaritat intersex. Celebrem-ho i ajudem a visibilitzar la I com es mereix!!

Ací podeu veure la model en una desfilada per a Fashion Channel:

En aquest vídeo What It's Like To Be Intersex hi ha joves intersex parlant de la seua experiència. 

I en l'etiqueta Intersexualitat, podeu veure més entrades sobre el tema.

Els xics en les cançons

Hui en dia, a més d’escoltar-se, la música es veu, ja que la imatge és molt important. Hui us propose analitzar quina imatge dels hòmens presenten les cançons de moda. Ací us deixe un trap que ja té tres anys: es tracta de “4 babys”, de Maluma. 

Quant xics apareixen en el vídeo? Tenen nom? Tenen veu, és a dir, parlen i diuen coses del que senten, del que volen...? Què fan? Estan seriosos, contents...? Quins gestos tenen? Com es relacionen entre ells? Com es relacionen amb les xiques? T’agraden aquestos xics? T’agradaria estar en la seua situació, assemblar-te a ells?, ser-ne amic/ga? etc. 

Respon a les qüestions en forma de text i després, parla’ns de la imatge dels hòmens en alguna cançó que t’agrade. Digues el títol, el/la cantant i copia l’enllaç perquè la puguem escoltar.

Aquest comentari haurà de tindre un mínim de 150 paraules.

Tirant@net

Escriu un microrelat que no supere les 111 paraules. El títol no s’inclourà en aquest còmput. La temàtica del microrelat es basarà en una narració lliure sobre el tema Igualtat, Diversitat i Identitat de gènere. Cada microrelat ha de portar un títol. 

Ací tens un exemple de microrelat:

“La professora no s’atrevia a compartir el seu secret per por a la crítica. Pensava que si parlava obertament, l’alumnat la senyalaria amb el dit. Però tot va canviar el dia que va trobar aquella alumna plorant als lavabos. “Què et passa?”, li havia preguntat. La jove va dir que plorava per amor i pena, ja que no s’atrevia a declarar-se a la xica que li agradava, i ningú, ni les seues millors amigues, coneixien que era lesbiana. La professora la va mirar i digué: “Ja n’hi ha prou: no podem viure amagades ni amb por”. I van eixir del lavabo amb un somriure còmplice disposades a menjar-se el món.”

I ací, alguns començaments, per si els vols utilitzar:

• “Joan estava fart de la seua colla d’amics perquè només feien que compartir fotos de xiques de l’institut per burlar-se’n, i a ell, això no li agradava. Un dia, ell...”
• “Marisa estava molt enamorada de Joan; per això li consentia que decidira quina roba es podia posar i quan podia eixir amb les amigues. Però un dia ell li va demanar...”
• “Paco estimava en secret a Laura, però ella estava una mica grossa i el jove no s’atrevia a demanar-li d’eixir perquè sabia que els seus amics se’n burlarien.”

Presentarem els millors relats al la XII edició del premi de microrelats 2019 Tirant@net. Cada autor@ pot presentar dos microrelats originals. Hi ha tres categories: 

• 1a categoria: 1r i 2n de l’ESO.
• 2a categoria: 3r i 4t d’ESO i 1r i 2n de FP Bàsica.
• 3a categoria: Batxillerat i Cicles Formatius.

S’atorgaran un total de dos premis per categoria: un primer premi dotat amb un xec regal de 100 € i un finalista dotat amb un xec regal de 50 €. Els guanyadors/es rebran un diploma acreditatiu del premi.

Cossos a la moda

M’han encantat els vostres comentaris perquè veig que els complexos són un tema que connecta amb molta gent, i no solament adolescent. Rebeca i Amanda deien que acceptar els nostres cossos no és tan fàcil i jo afegisc que els consells de l’estil “No faces cas de les crítiques” o “Estima’t tal com eres” no sempre ens serveixen. De vegades, tenen l’efecte contrari i aconsegueixen que ens acusem a nosaltres mateix@s per no poder evitar que ens importen les crítiques; i això suposa un doble patiment: sofrim perquè no tenim el cos que voldríem, i ens angoixem perquè no podem “passar” de l’opinió de les altres persones.

Llegint-vos, he recordat un comentari que va deixar l’any 2014 una alumna en ¡No juguéis como niñas!, i m’agradaria compartir-lo de nou perquè em va impactar molt:

Aquest vídeo i aquesta entrada m'han impressionat moltíssim ja que és la realitat i jo personalment sé el que és practicar esport sent una dona. En el meu cas, jo practicava natació a un nivell competitiu alt des dels sis anys, però també em vaig veure obligada a deixar-ho perquè tot el món em criticava dient que estava molt forta, que era un “home vestit de dona”, que cap xic es fixaria en mi, etc. Vaig formar part d'aquell equip des dels sis anys fins al quinze. I no fa molt, a penes un any, vaig intentar retornar, però el que era el meu nóvio va amenaçar-me amb deixar-me i posava excuses del tipus: “estaràs més forta que jo”, “una dona no pot tindre més múscul ni força que un home”, “quan competies tenies un cos que em feia vomitar”, etc. Malgrat tot això, vaig intentar retornar, i en a penes dos mesos em varen oferir una prova per a la selecció valenciana, un somni per a mi que vaig menysprear pel meu nóvio. Jo sóc una xicona a qui li encanta l'esport i que cada dia practica, i ara fa un mes el meu nóvio em va deixar perquè tenia més músculs que ell.

El que vull dir amb tot això és que no sabeu com me'n penedisc d'haver fet cas al que em deia la gent, com em jutjaven i jo que els feia cas. Les dones tenim els mateixos drets que els homes i no totes som iguals, a unes ens agrada l'esport mentre que a altres el que més els importa és anar a la moda i passar tota l'estona amb el seu nóvio o emborratxar-se. Sí que és cert que hi ha moltes desigualtats però si nosaltres fem cas de tot el que ens diuen, i quan ens diuen que deixem de practicar el nostre esport els fem cas de seguida, mai aconseguirem que ens respecten ni tenir una igualtat digna i amb els mateixos avantatges que els homes. 

El poc que tenim fins ara és gràcies a la lluita de moltes dones esportistes i, si nosaltres seguim lluitant, aplegarà el dia en què ens respecten i aconseguirem que ens tracten com mereixem. 

Comentari de Jennifer Campoanor (31.10.14)

Tal com diu Jennifer, la clau és no deixar de fer les coses que ens agraden. Potser no podem aconseguir que no ens importe que ens diguen “grossa”, “palo”, “xaparro”, “tirillas”, "efeminat", "matxorra", etc. però sí que podem seguir fent allò que volem, tant en les nostres aficions com en les nostres relacions personals. Per exemple, si ens agrada un xic o una xica, atrevim-nos a acostar-nos a ell o a ella sense pensar que no li agradarem perquè no tenim un cos a la moda: ja dirà ell/a que sí o que no! 

No deixem que els complexos ens impedisquen ser qui volem ser!!!

My Mad Fat Diary

Una alumna explicava l’altre dia en un comentari a “La motxilla de Nora” que tots tenim càrregues, no solament les persones trans, i es queixava que el vídeo i l’entrada no parlaren d’altres problemes que té la gent, per exemple dels complexos. Doncs ací tenim un fragment de la sèrie britànica My mad fat diary, basada en el llibre My Fat, Mad Teenage Diary, escrit por Rae Earl. Conta la història d'una adolescent de 16 anys que ha estat internada durant quatre mesos en un hospital psiquiàtric per problemes amb la seua imatge corporal, però ha mentit als amics dient-los que estava de viatge. 

Estar gros o grossa és potser un dels complexos més comuns que hi ha, tant entra la gent jove com entre la més adulta. També és motiu d’insults, que ja comencen en la infantesa. En l’època que ens ha tocat viure, tindre un índex de greix corporal alt no està de moda. En canvi, si haguérem nascut en el segle XVI, el nostre greixet hauria fet les delícies dels més reputats pintors (per exemple, de Rubens). El terme “gordofòbia” està començant a utilitzar-se per a referir-se a la fòbia a la grossària, que s’acompanya de la idea que les persones grosses no són atractives ni desitjables. 

Karícies és un blog d’educació afectivosexual i potser algú es preguntarà què fem parlant dels complexos. Doncs és molt fàcil d’explicar: si no estimem el nostre cos, ens costarà molt més gaudir-lo, és a dir, que si tenim complexos i ens agradem poc o gens, ens resultarà difícil creure que podem ser atractius o atractives per a altres persones, i no ens creurem mereixedors/es del desig d’altri. I potser també acceptarem relacions que no ens agraden. Què en penses?

Estic grossa (mmfd1.2) from Baubo on Vimeo.

En l'entrada Gordofòbia ja vàrem parlar d'aquests temes; pots llegir-la i/o comentar-la també.

Classes de sexualitat

La primera escena és un fragment de la sèrie Física o química, que es va estrenar l’any 2008 i va acabar el 2011, després de 7 temporades i molt d’èxit entre el públic adolescent. El fragment és del capítol 2 de la primera temporada (“Solo es sexo”), i els protagonistes són un grup d’adolescents que van al col·legi concertat Zurbarán. 

El segon vídeo és una escena de la minisèrie de dos capítols El pacto, que es va estrenar l’any 2010. Les protagonistes són un grup d’amigues que assisteixen a un col·legi privat i decideixen quedar-se embarassades al mateix temps en protesta contra el director perquè va expulsar a una d’elles per quedar-se embarassada.

Ja han passat uns quants anyets d'aquestes sèries! Penseu que és així el professorat actual?, són així, els pares i les mares?, i la gent jove? Passen situacions semblants als vostres col·legis i/o institut? Quina educació sexual heu rebut? Penseu que és una bona educació per a tenir relacions sexuals segures i plaents? Si no és així, què us hauria agradat que us ensenyaren? I ja per últim, qui hauria de fer educació sexual? I quins temes hauria de tractar?

Què et diu la teua monstre?

Big Mouth és una sèrie estatunidenca animada (recomanada per Netflix a partir dels 16 anys) que tracta temes relacionats amb el desenvolupament corporal i sexual propi de l’adolescència: atracció sexual, menstruació, masturbació, etc. Els protagonistes són dos amics, Nick i Andrew, juntament amb les seues amistats Jessi, Jay i Missi. Sembla que la història es basa en les vivències reals que tingueren dos dels seus creadors durant la pubertat i l’adolescència. 

Un dels encerts de la sèrie és mostrar el terratrèmol emocional que es pateix en aquesta edat a través d’uns personatges anomenats monstres de les hormones. I cadascun dels protagonistes té el seu. He seleccionat un fragment del capítol 5 de la primera temporada, que es diu «Girls Are Horny Too» («Les xiques també s’exciten»), on la monstre de les hormones de Jessi l’anima a conéixer-se, i aquesta i la seua vulva mantenen una agradable i instructiva conversa. 

La vulva de Jessi li explica que no és el mateix la vulva que la vagina; que les xiques tenen tres orificis: la uretra, l’anus i el que dona entrada a la vagina; que a la vulva podem trobar l’estrella del plaer, el clítoris, i també els llavis exteriors i interiors (denominació més adequada que la de majors i menors, ja que cada vulva és distinta i sovint els anomenats menors són més grans que els majors). 

Què et semblen els consells de la monstre de les hormones de Jessi? Creus que està ben vist que les xiques es miren i/o es toquen? Què creus que li diria el monstre de les hormones a un xic? I quina seria la conversa entre els genitals masculins i un adolescent?