13 de set. 2022

Una mirada coeducativa i diversa sobre els lavabos

La majoria de persones no ens parem a pensar sobre els lavabos i, quan ho fem, descobrim la complexitat del que hi ha darrere d’aquests espais segregats. La investigadora i especialista argentina en estudis de gènere, Josefina Cicconetti,[i] ens convida a reflexionar sobre els lavabos fent-nos diverses preguntes: Què esperes d’un bany? En algun moment de la vida hi has tingut una experiència incòmoda? T’han dit alguna vegada que estaves al bany equivocat? Penses en el teu sexe, identitat de gènere o expressió abans d’entrar al bany? Evites anar al bany fora de casa?

La gent sol respondre que d’un lavabo espera: netedat, seguretat, tranquil·litat, intimitat, que dispose de tot allò necessari (paper, aigua, sabó...), etc. Pel que fa a les experiències incòmodes, aquestes són de diversa mena, des d’aquelles que fan referència a la falta de netedat i seguretat (el forrellat no funciona, no hi ha paper, no va la cadena...), fins a les situacions que tenen a veure amb la interacció amb altres persones: assetjament, agressió sexual, recriminacions per part d’altres d’estar al bany equivocat, ser descobertxs tenint-hi sexe, etc.

Aquestes situacions incòmodes ens donen pistes per a pensar que no solament les persones amb una expressió de gènere no normativa o trans pateixen als lavabos, sinó que ens afecten a tot el món. Així, també poden passar-ho malament els hòmens que tenen criatures i relaten la dificultat de trobar espais on puguen canviar els seus bebés –generalment aquests estan als lavabos marcats com a femenins–, o les dones amb fills barons prepúbers que, quan entren amb ells als lavabos de dones, són recriminades per altres perquè els xiquets vagen a soles al d’hòmens.

Quant a l’ús dels lavabos fora de casa, no tot el món se sent còmode de fer-ne ús, i els motius, a més de la por, poden ser la falta de netedat o la dificultat de compartir amb altres un fet tan íntim com la micció o la defecació. No hi ha dubte que moltxs joves trans, amb intersexualitats i també agèneres o no binarixs se senten incòmodes o poc segurxs havent d’anar als lavabos segregats, i moltxs d’ellxs passen el matí als centres educatius sense fer-ne ús, amb el risc que per a la seua salut suposa aguantar-se durant tantes hores, més encara si tenen la menstruació. Tanmateix, no es tracta necessàriament d’una qüestió que només pateixen les persones LGBTI. La paruresi o síndrome de la veixiga tímida afecta al 5 % de les persones i suposa la impossibilitat de pixar o defecar en lavabos públics o en presència d’altres persones; fet que afecta molt més als hòmens que a les dones –en el cas d’ells, per la incomoditat de ser mirats; en el cas d’elles, perquè les senten.

Els lavabos són espais que cobreixen necessitats diverses: micció, defecació, menstruació, neteja, maquillatge, socialització, sexe... En els espais d’oci (pubs, discoteques...), a més d’usar-se ocasionalment per al consum de drogues o el sexe, són espais on les xiques poden socialitzar i compartir confidències sense patir la insistència o el lligar pesat d’alguns xics, i és important atendre aquestes qüestions.

Tanmateix, les reflexions sobre els WC no acaben ni molt menys ací perquè el sexisme està molt present tant en el disseny arquitectònic com en l’ús dels lavabos. Fixem-nos, en primer lloc, que les portes dels lavabos solen estar decorades amb pintades de genitals –fonamentalment penis– i amb missatges insultants –generalment cap a les xiques. També són un fet constatable les cues que es produeixen als lavabos de dones, producte d’un biaix de gènere que no té en compte les diferents necessitats d’aquestes, ja que elles requereixen més del doble de temps al lavabo que els hòmens perquè el 25 % estan menstruant o perquè duen una roba més costosa de llevar. No es tracta d’una discriminació intencional, però, quan es dissenyen els WC segregats i es dona el mateix espai a uns que a altres, no s’està sent equilibrat per les diferents necessitats que acabem de comentar.

Una altra qüestió per a la reflexió és la falta d’espais d’intimitat en els lavabos d’hòmens, fet que provoca que tant els hòmens trans com els homes cis que desitgen fer les seues necessitats en un espai íntim i aïllat de les mirades, no el tinguen o aquest siga molt limitat. Per exemple, si un home vol pintar-se o retocar-se la ratlla de l’ull, té un espill en condicions? Per a quin tipus d’home són la majoria de lavabos actuals? Sovint també estan més bruts que els de dones i, en alguns casos, no és perquè els hòmens siguen menys curosos, sinó perquè es netegen amb menys cura, fet que naturalitza que als hòmens els importa menys la netedat.

Un altre tema per a reflexionar és l’associació del pixar dret amb la masculinitat. I també la idea d’incompletesa que pot derivar-se de missatges com aquests: els xics pixen drets, les xiques no, o els xics tenen penis, les xiques no. El que els pot arribar a les xiquetes i dones és: soc xica perquè no tinc penis o perquè no puc pixar dreta. Ens imaginem definir la genitalitat masculina com qui no té alguna part?

Insistint en l’educació de la masculinitat, els lavabos ens porten també a parlar d’higiene i de neteja del propi cos i de l’espai comú que compartim. Ensenyem els xics a torcar-se el penis després de pixar? Els ensinistrem perquè netegen les gotetes que cauen de vegades per pixar drets? No hi ha dubte que mostrar als hòmens, des de ben menudets, la importància de cuidar-se –i de no quedar-se bruts després de pixar– és el primer pas perquè sàpiguen també cuidar.

El filòsof Pol Preciado[ii] escrivia que a principis del segle XX es va generalitzar la construcció d’urinaris perquè els hòmens pixaren drets, i la lectura que en fa aquest autor és que la separació del pixar-dret-urinari front al defecar-assegut-inodor contribueix a la construcció d’una masculinitat heterosexual que separa la genitalitat de l’analitat, és a dir, l’home heterosexual de l’home homosexual. Per a Preciado, l’urinari “no és tant un instrument d’higiene com una tecnologia de gènere que contribueix a la producció de la masculinitat en l’espai públic. Per això, els urinaris no estan enclaustrats en cabines opaques, sinó en espais oberts a la mirada col·lectiva, ja que pixar-dret-entre-hòmens és una activitat cultural que genera vincles de sociabilitat compartits per tots aquells que, en fer-ho públicament, són reconeguts com a hòmens”.

En l’àmbit escolar, la professora i investigadora de la Universitat de Mondragon, Amèlia Barquin, reflexiona[iii] sobre el disseny i l’ús dels vàters escolars i analitza la dicotomia del pixar dret (xiquet) i assegut (xiqueta), a més de les implicacions que aquest fet té per a l’alumnat trans i amb diversitat funcional.

Un altre tema important és el de les icones, que identifiquen el bany per a hòmens i per a dones i són també una font de legitimació del binarisme i de reproducció d’estereotips. Alguns exemples, que podem veure en les imatges del principi, són les següents:[iv] un clau i una rosca; una corbata i una sabata de tacó; un penis i una vulva; un llapis i una maquineta de fer punta; XY i XX, etc. En alguns casos, es busca l’originalitat i podem trobar missatges com aquests en els quals es dona per fet que un home que entra al lavabo de dones suposa sempre una alerta de seguretat que posa en perill les dones: a) Si el gènere és masculí, entreu; la resta busqueu la porta del costat; b) Si el gènere és femení, entreu; la resta, alerta, seguretat.[v]

En aparença, a la porta dels WC trobem senyals que pretenen ser identificables; però alhora estan marcant una corporalitat, una expressió i un comportament diferent per a hòmens i dones que legitima el sistema heteronormatiu. Lluny de ser simples icones, delimiten una frontera sexogenèrica, accentuen les característiques clàssiques i reprodueixen un model estereotipat de masculinitat i de feminitat. En aquest sentit, Cicconetti no es refereix al bany amb aquest nom sinó com a binari. D’ací el títol de la seua conferència: ¿Vamos al binario?

Tot i ser cert que, per a les persones no binàries, trans o intersex, el caràcter binari dels lavabos és problemàtic, ja hem comentat molts aspectes que ens fan adonar-nos que no es tracta només d’un problema individual que té la gent LGBTI, sinó d’una qüestió col·lectiva que afecta a tot el món. Per això és important que tothom reflexione sobre el bany, ja que aquest espai tan quotidià és la punta de l’iceberg del sistema sexe-gènere heteropatriarcal que ens marca des del bressol.

A més a més, també la cultura, la religió o la diversitat funcional afegeixen complexitat als lavabos.[vi] Per exemple, la religió musulmana estableix una sèrie d’indicacions que no sempre es poden complir en els lavabos convencionals, com ara, no orinar o defecar de cara a la Meca.  En el curt The toilet (2017)[vii] podem veure tres casos que mostren aquesta diversitat –una persona trans al treball, una persona amb diversitat funcional, i una musulmana que, per motius religiosos, necessita llavar-se els genitals després d’usar el lavabo.

D’igual manera, estudiar l’origen i evolució dels lavabos públics ens fan adonar-nos de temps en què hi havia lavabos per a persones blanques i negres, no els hi havia accessibles per a persones amb diversitat funcional o, simplement, no existien per a les dones, fet que suposava una gran dificultat per a la seua mobilitat. Tal com assenyalen Sempol i Molano,[viii] els banys segregats sorgiren en la segona meitat del segle xix, de la mà del desenvolupament de normatives restrictives en relació als gèneres, la normalització de l’heterosexualitat i la patologització de l’homosexualitat.

Al principi de l’article comentàvem que no solem reflexionar sobre els lavabos si no és que tenim una persona trans a l’aula. Efectivament, l’existència de persones trans ens està fent plantejar-nos la possibilitat de convertir els binaris en vàters mixtos o no binaris. Tanmateix, hem anat comentant moltes qüestions que ens fan veure que no es tracta només d’un problema d’algunes persones LGBTI, sinó de tot el món. Per això, és important obrir la reflexió a casa i a les aules, i començar per preguntar-nos per què ha d’haver lavabos segregats si a casa tot el món utilitza la mateixa tassa. Després, podem pensar al voltant d’alguns dels temes esmentats, i és important començar pel sexisme: es tenen en compte les necessitats de les dones a l’hora de dissenyar els espais?; es donen pautes diferents a xics i a xiques de neteja personal i de cura dels espais compartits?; per què ha de ser signe de masculinitat pixar dret?, no podria tot el món pixar assegut?; són respectuosos amb les  persones amb genitalitats no mormatives els banys segregats? 

A més de pensar i debatre al voltant d’aquestes qüestions, podem convertir també els lavabos en espais expositius educatius que, en contrast amb els clàssics dibuixos sexistes, mostren altres figures, fotografies o il·lustracions de genitalitats diverses –per exemple una exposició de vulves i de clítoris (per a compensar el desconeixement del cos femení), o de genitals que no compleixen les mesures estàndard (de persones amb característiques intersexuals, per exemple). També podem exposar dibuixos o missatges visibilitzant la menstruació i empoderant les xiquetes que la viuen amb vergonya o por. O imatges de corporalitats diverses –amb diversitat funcional, per exemple. A més, seria molt positiu que hi haguera missatges que parlaren de cura, de respecte, de consentiment o d’igualtat: No mires el meu cos sense permís, respecta la meua intimitat, jo respecte els cossos d’altri, pixar dret no em fa més home, cuidem aquest espai compartit i deixem-lo net després d’usar-lo, etc. I també podem fer exposicions criticant la senyalística clàssica dels lavabos segregats.

Una de les pors que pot aparéixer quan plantegem l’existència de lavabos mixtos és l’augment de la violència cap a les dones, i pot ser un perill real que hem d’atendre. Amb tot, aquesta ja es manifesta actualment contra les dones amb els lavabos segregats, i també la veiem en els lavabos masculins contra els xiquets o joves amb una expressió de gènere femenina o amb una orientació homosexual o bisexual. Aquestes violències s’han de visibilitzar i contrarestar-les amb propostes de masculinitats no violentes compromeses amb la igualtat.

Per acabar, i com que una imatge val més que mil paraules, volem contar que, darrere de la porta del lavabo de dones d’una localitat valenciana, hi havia un pòster decoratiu que mostrava un grup d’hòmens amb càmeres fotogràfiques a les mans i fent fotos a les potencials usuàries del lavabo. Algú trencà el pòster i els propietaris del bar qualificaren el fet de violent, sense reconéixer en cap moment el que representava la fotografia: violència contra les dones i també una visió de la masculinitat estereotipada i agressiva. És aquesta la masculinitat que volem? En quina mesura estan els binaris promovent aquesta masculinitat? Sense dubte, reflexionar sobre les implicacions dels binaris és una tasca educativa de primera magnitud que va molt més enllà de convertir-los en mixtos perquè al nostre centre hi ha una persona trans, intersex o agènere. Si el binarisme afecta a tot el món, la reflexió ha de ser col·lectiva perquè la inclusió, la inclusió de veritat, passa per establir mesures educatives que milloren les vides de totes les persones.



[i] Conferència de Josefina Cicconetti: ¿Vamos al binario? Problematización y análisis de los baños desde la perspectiva de la justicia social y los derechos humanos (2021). Link: https://learning.elucidat.com/course/61c0f8d53e187-620bc9484afaa

[ii] Font: Basura y Género. Mear/Cagar. Masculino/Femenino, Paul B. Preciado, 2006. Link: https://www.iztacala.unam.mx/errancia/v0/PDFS/POLIETICAS%20DEL%20CUERPO%201%20BASURA%20Y%20GENERO.pdf

[iii] El váter de la escuela. una reflexión sobre género, arquitectura y educación, Amelia Barquín, 2015. Link:  https://www.redalyc.org/pdf/537/53738690013.pdf

[iv] Imatges extretes del pinterest d’Inés Laborda García. Link: https://www.pinterest.es/inees/pictogrames-se%C3%B1aletica-ba%C3%B1os/

[v] Missatge original en anglés: “If gender MALE, enter WC; else find next door. If gender FEMALE, enter WC; else, alert, SECURITY.”

[vi] Podem consultar l’article de la BBC: Los peculiares hábitos de higiene occidentales que resultan extraños en el resto del mundo (y hasta poco higiénicos). Christine Ro. BBC Future. 19 noviembre 2019. Link: https://www.bbc.com/mundo/vert-fut-50399355

[vii] The toilet (2017). Link: https://www.youtube.com/watch?v=LT5MJW2yVE4 [4’16”].

[viii] Baños públicos La última segregación. Baños públicos moral, género y sexualidad en Uruguay. Diego Sempol y Malena Montano, 2018. Link: http://www.montevideo.gub.uy/sites/default/files/biblioteca/banospublicosaweb.pdf


21 de març 2022

Estem per tot arreu. Interseks.

L'oeil et la main (L'ull i la mà), programa de la televisió francesa que s'emet en llengua de signes, va dedicar un dels seus capítols a parlar d'intersexualitat. Un dels protagonistes és l'activista intersex Vincent Guillot, que explica la seua vida i les semblances que troba entre el col·lectiu sord i el col·lectiu intersex. El programa està rodat en el festiva del cine de Douarnenez i allà entrevisten també una directora turca intersex, que ha dirigit una pel·lícula sobre el tema: "No vivim als llimbs. Estem per tot arreu. Interseks.".


Masclisme + Racisme

  • Eres muy guapa para ser negra/peruana/latina
  • Oye, para ser mora ¿no llevas la falda un poquito corta?
  • Las negras son unas guarras y unas sucias
  • A mí las colombianas siempre me gustaron mucho. Es que además se mueven muy bien... Pero, claro, yo ya voy con desconfianza porque entre lo interesadas y lo superficiales que son, ya no sé si me quieren dar cariño o es que se quieren quedar con los cuartos.

Has sentit alguna vegada comentaris com aquests? Els has dit? 

Paula Napi i altres dones negres, musulmanes i latines, que formen part de col·lectius com Kwanzaa, la Asociación de Estudiantes Latinoamericanxs o La Gaitana, van fer aquest vídeo l'any 2018 per a denunciar el racisme que pateixen i demanar un feminisme interseccional que no s'oblide de les dones racialitzades. El hashtag de la campanya va ser #EsMachismoyEsRacismo

El vídeo és diu "Lo que ocurre cuando sumas machismo y racismo" (3'45", 2018)


Tal com assenyala Clara Martínez a la magnífica guia Sabotejar el patriarcat, construir justícia eròtica (Sida Studi, 2020) “Moltes vegades, no reaccionem amb contundència davant d’apreciacions, que fa l’alumnat o el mateix professorat, sobre les persones que pertanyen a cultures minoritzades, prejutjades com a cultures més masclistes i homòfobes. Considerem que és un greu error fer prevenció de violències masclistes i reproduir, alhora, violències racistes.” 

No caiguem en el parany i eduquem tenint en compte tots els eixos d'opressió, també el racisme.

29 de gen. 2022

Has d'insistir?


Coneixes els mites que la magnífica sèrie Oh My Goig va desmuntant? En aquest episodi es tracta d'aquell que diu que per a enrotllar-te amb una xica, has d'insistir

Al seu canal de Youtube i a la pàgina de Betevé podràs trobar aquest i molts altres episodis de les cinc temporades del programa.

26 de gen. 2022

Sentir que sí, sentir que no


Aquest vídeo és el primer de quatre i forma part d'un material pedagògic per a la prevenció de l'abús sexual infantil elaborat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 2018. En els tres primers capítols se'ns mostra un taller amb criatures de 4t de primària. Ací tenim més informació del projecte i podem descarregar la guia pedagògica. I ací hi ha materials per a treballar el tema.


10 de juny 2021

12 anys de Karícies

Aquest febrer de 2021 Karícies ha fet 12 anys, però se’m va oblidar celebrar-ho. Tampoc em vaig recordar de l’aniversari de l’any passat i em pregunte per què.  El bloc té 679 entrades i 11.600 comentaris. Aquest curs he publicat poc, només quinze entrades, perquè hem donat més protagonisme a les tertúlies literàries i hem dedicat més espai al valencià oral, en lloc de l’escrit. Amb tot, la sexualitat ha tingut el seu protagonisme durant la tercera, amb el debat al voltant del meu assaig Què tinc ací baix? (Ed. Bullent, edició actualitzada de 2020).

M’agradaria destacar com a positiu que el blog ha sigut tractat per l’alumnat, i també per la gent en general, amb molt de respecte i en tots aquests anys només he esborrat 4 o 5 comentaris impertinents o fora de lloc −i això que no existeix la moderació de comentaris i qualsevol pot entrar-hi i deixar la seua. D’altra banda, sí que em pesa que el professorat d’altres centres no haja utilitzat el bloc com a ferramenta per a les seues classes −potser sí que ho han fet però sense deixar cap comentari−, de manera que les úniques veus que hi apareixen són la meua i la del meu alumnat. Un altre però d’enguany és que no s’ha establert cap tipus de debat escrit entre l’alumnat −sí que el hi ha hagut, però, a classe, de manera oral, però no rebatent alguna idea o idees amb les quals no s’estiguera d’acord. Encara recorde els intensos debats que tinguérem en el 2010, amb l’entrada Els límits a la masculinitat, a partir d’un comentari anònim que va alçar molta pols. Una altra cosa que m’hauria encantat és que algú s’haguera animat a fer una entrada per al bloc. En l’etiqueta #Entrada alumnat es poden llegir les que han fet al llarg del temps. Potser encara us animeu...

Les entrades d’aquest curs han sigut aquestes:

Quina t’ha agradat més? Sobre quins temes t’hauria agradat parlar? Per què no t’has animat a fer cap entrada? Per què no has contestat mai a un company o companya? Et sembla interessant el projecte Karícies? Creus que s’aprén llengua? Creus que s'aprén sexualitat? Penses que l'educació sexual hauria de ser una assignatura o és millor treballar-la de manera transversal? 

3 de juny 2021

Per a ser 'normal'


Quan tenia dos anys, la cuidadora de l’escola bressol va veure que els genitals de Yolanda estaven una mica més unfladets del normal i va parlar amb la família. Aquesta portà la criatura al metge i, després de moltes proves, van decidir extirpar-li les gònades perquè, suposadament, aquestes es podien tornar cancerígenes. Als 4 anys li feren una vaginoplàstia i cada any havia d’anar a l’hospital per a revisions -un grup de bates blanques li fotografiava i revisava els genitals. Ella no va saber mai res de la seua condició intersexual fins que un dia, de casualitat, va sentir com el metge li deia a l’assistent que li portara el cas de la síndrome de Morris. Durant l’adolescència, posava compreses i tampons en la motxilla perquè les amigues no descobriren que no tenia la menstruació. Als vint anys es va sotmetre a una ablació de clítoris, anomenada eufemísticament «cliteroplàstia», sense saber-ne les conseqüències d’aquella intervenció. Després d’anys de silencis, ara és una activista intersex que forma part d’associacions com Grapsia i Kaleidos. És psicòloga i psicoterapeuta, i ha elaborat Buceando en la diversidad desconocida. Una guía para terapeutas de pacientes con Intersexualidades / DSD amb la finalitat de promoure una mirada més profunda sobre el tema. [Intervenció de Yolanda Melero en I Jornada Infancias, Juventudes y Retos Sociales - 4ª Mesa y Clausura, a partir del minut 26.]

Ana Belén nasqué amb insensibilitat als andrògens, ja que les cèl·lules no responien a les hormones «masculines», erròniament anomenades així perquè tot el món té hormones de tots els tipus, encara que en diferents proporcions. El seu cariotip era XY, considerat també masculí. Va nàixer amb una genitalitat normotípicament femenina i cresqué «normal» fins que als 14 anys no li baixava la regla i va anar al ginecòleg. Era una jove tímida i introvertida i es va quedar vivament impressionada quan el ginecòleg, en aquella primera revisió, li digué: «aquí no et podrien ficar ni el pito d’un xiquet». Li feren un munt de proves i exploracions i li explicaren que no podria tindre mai fills, que no li baixaria la regla i que quan acabara el seu desenvolupament haurien d’extirpar-li els ovaris i fer-li una vaginoplàstia, ja que la seua vagina era massa xicoteta per a ser penetrada. També li digueren que no ho contara a ningú i que no buscara segones opinions. El silenci es va instal·lar en la seua vida i, quan les amigues li feien les preguntes compromeses (Ja t’ha vingut la regla? Ho has fet? Has arribat fins al final?), ella volia amagar-se sota terra. En posteriors visites mèdiques li explicaren que haurien d’extirpar-li un tros d’intestí per a l’operació de vagina. Així, per a ser «normal» -no per a gaudir del propi cos sinó per a ser penetrada i perquè l’estimaren- Ana Belén necessitava una vagina. [Entrevista a Ana Belen en La Tardor Trans 2 'Intersexualidades' con Ana Belén. A partir del minut 43 podem sentir el seu testimoni.]

Recomanem la pàgina de l'associació Kaleidos, organització intersex per la diversitat.

4 de maig 2021

Vida matrimonial 2

 Ací us presente dos materials en format diferent: un conte de Quin Monzó i un fragment de la sèrie Oh, My Goig. L'alumnat de quart d'ESO pot comentar qualsevol dels dos textos (el conte i/o el vídeo). L'alumnat de segon de Batxillerat haurà de practicar l'expressió escrita i la reflexió crítica a partir del text. Concretament, la qüestió és la següent: 

Escriu un text de característiques tipològiques semblants al de Quim Monzó en què expliques alguna experiència d'incomunicació en una relació de parella (Extensió: 150 paraules).  

Vida matrimonial
Per tal de firmar uns documents, el Zgdt i la Bst (casats des de fa vuit anys) han d’anar a una ciutat llunyana. Hi arriben a mitja tarda. Com que fins l’endemà no podran resoldre l’afer, busquen un hotel on passar la nit. Els donen una habitació amb dos llits individuals, dues tauletes de nit, una taula per escriure (hi ha sobres i paper de carta amb la capçalera de l’hotel, en una carpeta), una cadira i un minibar amb un televisor al damunt. Sopen, passegen pel costat del riu i, quan tornen a l’hotel, cadascun es fica al seu llit i treu un llibre.
Pocs minuts més tard senten que a l’habitació del costat carden. Senten clarament el grinyol del matalàs, els gemecs de la dona i, més fluix, els esbufecs de l’home. El Zgdt i la Bst es miren, somriuen, fan algun comentari de broma, es desitgen bona nit i apaguen el llum. El Zgdt, calent per la cardada que encara sent a través de la paret, pensa a dir-li alguna cosa a la Bst. Potser ella s’ha posat tan calenta com ell. Podria acostar-s’hi, asseure’s al llit, fer broma sobre els veïns d’habitació i, com aquell qui res, acariciar-li primer els cabells i la cara i, tot seguit, els pits. Molt probablement, la Bst s’hi apuntaria de seguida. Però ¿i si no s’hi apunta? ¿I si li enretira la mà i fa petar la llengua o, pitjor encara, li diu: «No en tinc ganes»? Fa anys no hauria dubtat. Hauria sabut, just abans d’apagar el llum, si la Bst en tenia ganes, si els gemecs de l’habitació del costat l’havien encesa o no. Però ara, amb tants anys de teranyines al damunt, res no és clar. EI Zgdt es gira de costat i es masturba procurant no fer gens de fressa.
Deu minuts després d’haver acabat, la Bst li pregunta si dorm. El Zgdt li diu que encara no. A l’habitació del costat ja no gemeguen; ara hi ha una conversa en veu baixa i rialles soterrades. La Bst s’aixeca i va cap al llit del Zgdt. Aparta els llençols, s’hi estira i comença a acariciar-li l’esquena. La mà baixa de l’esquena fins a les natges. Sense prou coratge per dir-li que s’acaba de masturbar, el Zgdt li diu que no en té ganes. La Bst deixa d’acariciar-lo, hi ha un silenci breu, llarguíssim, i se’n torna al seu llit. Ell sent com aparta els llençols, com s’hi fica dins, com es regira. A cada regirada, al Zgdt se li multipliquen els remordiments per haver-se masturbat sense haver intentat abans saber si la Bst voldria cardar. Se sent, a més, culpable de no haver-li dit la veritat. ¿Tan poca confiança es tenen, tan estranys són ja l’un per l’altre, que ni això no li pot dir? Precisament per demostrar que no són del tot estranys, que encara hi ha una espurna de confiança, que potser poden revifar la foguera, agafa coratge, es gira cap a ella i li confessa que fa uns minuts s’ha masturbat perquè pensava que ella no tindria ganes de cardar. La Bst no diu res.
Minuts després, el Zgdt suposa, pels sorolls dissimulats que li arriben, que la Bst es masturba. El Zgdt sent una tristesa immensa, pensa que la vida és grotesca i injusta, i esclata a plorar. Plora contra el coixí, enfonsant-hi la cara tant com pot. Les llàgrimes són abundants i calentes. I quan sent que la Bst ofega el gemec final contra el tou de la mà, xiscla amb un xiscle que és el xiscle que ella es mossega.
Quim Monzó, Vida matrimonial. Barcelona: Quaderns Crema, 1999, pàgs. 353-355

En el vídeo #goodvibrations (2017), de la sèrie Oh, My Goig, podem veure Andrés, que ha descobert accidentalment la joguina sexual de la seua xicota Emma, i la discussió que hi mantenen. Ell pensa que les xiques no es masturben; en canvi, considera que és una "necessitat" en els xics. Què en penses? Aquest capítol és el tercer episodi de la sèrie #OhMyGoig, i forma part del capítol El plaer sexual (29'').


Fa dos anys ja vaig publicar aquesta entrada amb el mateix nom; per això aquesta és la número 2.

26 d’abr. 2021

Famílies i famílies


Maria acaba de tindre una criatura. Li han donat l’alta a l’hospital i va al Registre Civil a inscriure el bebé acompanyada de Pere, la seua parella des de fa any i mig. En la inscripció ha de constar un nom -que no pot portar a confusió quant al sexe-, i si el nadó és masculí o femení. També han de posar els dos cognoms. Maria i Pere tingueren una xicoteta discussió el dia anterior i finalment ha acceptat posar el cognom de Pere davant ja que és el que determina la llei si no hi ha acord previ. En el Registre no li demanen a Pere cap prova de paternitat; n’hi ha prou amb la seua paraula i la seua voluntat.

Caterina ha tingut una criatura per inseminació artificial. Fa vint anys que viu amb Imma, la seua parella, i aquesta vol compartir la maternitat; però en el Registre no es pot posar que el bebé té dues mares si no es casen, i Imma no entén per què ho han de fer si està clar que són parella. L'any 2015 Caterina es va voler quedar embarassada, però hagueren de pagar-se la inseminació en una clínica privada perquè la seguretat social només cobria el tractament a parelles heterosexuals. Malauradament, l'embaràs no va prosperar. Per sort ara la legislació ha canviat i Caterina s'ha pogut quedar embarassada sense pagar res i ja són mares d'una preciosa criatura.

Marta acaba de parir en el mateix hospital. Un munt de metges han vingut a vore la seua criatura i amb un regle li han mesurat els genitals. Marta s’ha enfadat molt i hi ha presentat una queixa. Un dels metges li ha explicat que no saben si el bebé és xiquet o xiqueta i que li han de fer unes proves que, potser, tardaran setmanes. A Marta el que més li preocupa és que el seu bebé estiga sa i no té clar si vol fer-lo passar per proves que poden ser invasives però també l’angoixa que ha d’inscriure’l en el Registre abans que passen huit dies, i el tràmit no es pot fer fins que no se'n sàpiga el sexe. El metge ha hagut de fer un paper perquè, excepcionalment, s’allargue el termini fins a un mes.

Bel i Pol acaben de ser mare i pare. Bel ja tenia dos fills i Pol, que és trans, es va voler quedar embarassat. A Bel li fa ràbia que una de les primeres coses que pregunten quan una persona es queda embarassada és si porta xiquet o xiqueta, i han decidit educar la criatura en gènere neutre. A Suècia, hi ha una escola bressol, Egàlia, que tracta les criatures sense gènere.

Tatiana i Paco es casaren fa 9 anys. Ja estan en la quarantena i no han volgut tindre mai fills perquè ni l’un ni l’altra són criaturers amb els nebots ja en tenen prou; a més, tenen treballs molt estressants amb horaris incompatibles amb la criança i els agrada gaudir del seu temps lliure. A Tatiana li pregunten sovint pels fills i s’estranyen que no en tinga. A Paco no li pregunten mai res.

Òscar i Vicent són pares de dos xiquets de 6 i 1 any per adopció nacional, ja que des de 2005 (per la Llei 13/2005) les parelles homosexuals tenen els mateixos drets que les heterosexuals. L'adopció homoparental internacional és molt més complicada ja que hi ha pocs països que ho permeten (sí que ho fan, per exemple, Brasil, Colòmbia, Portugal, alguns estats de Mèxic, etc.). En aquest vídeo ho conten: Papas por adopción. Óscar y Vicente rompen mitos sobre el tema. (2021, 6 min 37 s).

Segons l’Institut Nacional d’Estadística, durant el 2020, en les llars espanyoles el 25’7 % de les persones viuen soles. El 20’8 % són parelles sense fills. El 33’1 % són parelles amb fills, i el 10’3 %, famílies monoparentals.

20 d’abr. 2021

Ejaculacions

En aquesta entrada parlarem d’ejaculacions i dels diferents fluids corporals que la majoria de cossos emetem.

La primera ejaculació de semen s’anomena espermarquia o semenarquia. En els cossos normotípics, la glàndula prostàtica, les vesícules seminals i les glàndules bulbouretrals proporcionen el líquid necessari perquè els espermatozoides viatgen alimentats i protegits.

Les glàndules bulbouretrals (tradicionalment de Cowper) –homòlogues a les glàndules vestibulars majors en les dones– secreten un líquid alcalí (preseminal o preejaculatori) que lubrifica i neutralitza l’acidesa de la uretra abans del pas del semen en l’ejaculació. Pot contenir espermatozoides que procedeixen d’ejaculacions anteriors i que, encara que tenen poca mobilitat, ja que no compten amb els nutrients de l’esperma, poden fecundar (ja saps: abans d’un ruixat, plovisqueja!). Usualment, són expulsades de 4 a 6 gotetes lubrificants cada dos minuts durant l’excitació.

Els espermatozoides es formen en els testicles, maduren en l’epidídim i es queden emmagatzemats allí. Quan el penis s’ompli de sang i es prepara per a ejacular, els espermatozoides madurs es desplacen de l’epidídim a través del vas deferent i arriben a l’ampolla, on s’hi afegeixen les secrecions de les vesícules seminals, que constitueixen el 60% de l’esperma. D’allí, aquest fluid passa per la pròstata, òrgan que té la mida d’una nou i on se li afegeix un fluid lletós que acaba de configurar l’esperma (ací tens un vídeo que ho explica i ací hi ha il·lustracions molt xules sobre l’aparell masculí normotípic).  

Tal com explica Jüne Plã en el seu llibre il·lustrat Clímax. Una cartografia del plaer (Cossetània, 2020), l’ejaculació no està necessàriament lligada a l’orgasme i aquest es pot aconseguir sense ejacular. “Se’n diu ‘ejaculació retrògada’ i significa que l’esperma, sotms a pressió al tram de la uretra entre l’esfínter de la bufeta (que impedeix que l’orina s’hi barregi) i l’esfinter estriat (a la sortida de la pròstata), puja cap a la bufeta en el moment de l’ejaculació perquè l’esfinter estriat queda tancat i el de la bufeta s’obre. Aquest esperma s’expulsarà de manera natural en el moment d’orinar.” En el sexe tàntric els hòmens practiquen aquesta dissociació d’orgasme i ejaculació així com la injaculació, que consisteix a comprimir el bulb del penis (zona de bombament situada entre l’escrot i l’anus) en el moment de l’orgasme per bloquejar l’arribada de l’esperma. Sembla que es poden aconseguir així múltiples orgasmes i intensificar-los, però no he trobat evidència científica de l’eficàcia i seguretat d’aquestes tècniques.

Pel que fa a l’ejaculació femenina, aquesta ha estat i continua sent un tema controvertit. Jüne Plã explica en el seu llibre els diferents fluïds corporals dels cossos normotípics amb vulva. En primer lloc, la mullena és la barreja del líquid que segreguen les glàndules vestibulars majors o lubricadores situades a banda i banda de l’entrada vaginal –tradicionalment anomenades glàndules de Bartholin–, i de l’exsudat que secreta l’interior de la vagina. Aquesta lubricació es produeix durant l’excitació sexual. Per la seua banda, la brollada és el terme en català per a referir-se a l’squirt. Quan s’estimula la paret anterior de la vagina, on estan situades les glàndules parauretrals o ejaculadores –tradicionalment anomenades d’Skene–, aquestes poden secretar un líquid que flueix o bé per miniorificis propers a la uretra o bé cap a la bufeta. En aquest segon cas, s’hi barreja amb un líquid abundant, que sol eixir a bell raig i donar lloc a la brollada o squirt.

La composició de les brollades ha estat poc estudiada, fet que provoca que encara es discutisca si es tracta d’una explosió involuntària d’orina provocada per l’estimulació directa de la bufeta i de les glàndules situades al llarg d’aquesta –tal com afirmaven, per exemple, Kinsey o Masters i Johnson– o es tracta d’un aiguat secretat per les glàndules parauretrals que quasi no conté residus, i que sol expulsar-se amb l’orgasme –tal com afirmava Grafenberg, el descobridor de l’anomenat punt G.

El sexòleg italià Emmanuele Jannini i el biòleg mexicà Alberto Rubio Casilla han estudiat l’ejaculació femenina i expliquen que aquesta no és el mateix que la brollada ja que es tracta de fluids diferents. Segons ells, la brollada és una orina diluïda i ix de la bufeta, mentre que l’ejaculació és una substància espessa, blanca i molt escassa que conté components comparables al semen masculí, particularment antigen prostàtic específic (APE). Per la seua banda, el metge i investigador Samuel Salama ha estudiat les brollades de set dones i explica que les dones tenien la bufeta buida abans de l’excitació, però aquesta es va omplir fins a produir la brollada, formada per orina diluïda i la presència de l’antígen prostàtic específic, que no estava en l’orina anterior a l’squirt.

L’ejaculació femenina en forma de brollada és minoritària i no es coneixen les raons per les quals unes dones ejaculen i unes altres no; només hi ha hipòtesis diverses: tabú i autorepressió, estimulació inadequada, diferències anatòmiques, ja que sembla que la pròstata femenina és un vestigi i no totes les dones la tenen funcional, etc. En qualsevol cas, allò important és no convertir-ho ni en una vergonya ni en una obligació; simplement cal considerar-la com a part de la resposta sexual de les dones quan ocorre i, com a font de plaer, donar-li la benvinguda.


11 d’abr. 2021

Abril visible

El mes d’abril té moltes efemèrides que “celebrar”. El 7 d’abril és el Dia Mundial de la Salut, data que commemora l'aniversari de la creació de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) el 1948, i que cada any se centra en un tema diferent, d'abast mundial, que afecta la salut. El 8 d’abril és el Dia del Poble Gitano. El 22, és el Dia de la Terra. El 23, el Dia del Llibre. El 25, el Dia de les Xiques en les TIC i el 26 el Dia de la Visibilitat Lèsbica.

El meu alumne Adrià Price deia en un comentari que esperava ansiós la desaparició del dia de l’Orgull LGBTI (28 de juny) perquè això significaria que l’homofòbia, la transfòbia, la plumofòbia, etc. haurien desaparegut. Jo compartisc el mateix desig, però, malauradament, encara queden moltes reivindicacions per fer. Per exemple, en el Dia Mundial de la Salut, podem parlar dels problemes de salut de les dones o de la salut LGBTI. En el Dia del Poble Gitano, podem parlar de racisme o dels rituals relacionals diferents. En el Dia del Llibre, podem aprofitar per a visibilitzar les dones escriptores. En el Dia de les xiques en les TIC podem parlar de la presència (o absència de les dones en les TIC) o dels diferents usos de les xarxes socials. Finalment, en el Dia de la Visibilitat Lèsbica podem, a més de denunciar la lesbofòbia, reivindicar la visibilitat de l’homosexualitat femenina o demanar la inclusió de la realitat lèsbica als mitjans de comunicació, en les polítiques públiques, en l’àmbit educatiu, etc. Un exemple palmari de la invisibilització de l’homosexualitat femenina és la desconsideració de la salut sexual de les dones que tenen sexe amb altres dones.

La salut de les dones que tenen sexe amb altres dones

Les lesbianes han sigut percebudes com un grup de baix risc. Com a conseqüència d’això, les dones lesbianes poden córrer perill en termes d’infeccions de transmissió sexual i el menor ús d’anticonceptius. Generalment, les campanyes de prevenció d’ITS i VIH, i de salut sexual i reproductiva, exclouen les dones lesbianes i també les dones bisexuals; les invisibilitzen i, el que és pitjor, deslegitimen les seues pràctiques sexuals, reforçant el model de sexualitat heterosexual i penetratiu. Aquesta concepció és discriminatòria i excloent, i provoca que moltes de les necessitats i riscs en salut sexual no reben l’adequada atenció mèdica. Un estudi fet als EUA alertava de l’alt nombre d’embarassos adolescents en jóvens lesbianes i bisexuals (Saewyc, 2008)[1] tal vegada pel desig d’ocultar la seua orientació sexual tenint relacions amb barons.

En els darrers anys, s’han posat en marxa accions per a dones que tenen sexe amb dones, per exemple la recomanació d’usar barreres de làtex per al sexe oral (dental dam), guants o dits de làtex per a la penetració (finger condoms) o preservatius per a les joguines compartides. Però aquestes campanyes han vingut més de part de grups alternatius que no des del personal sanitari públic o privat.

Les lesbianes i les dones bisexuals pateixen una doble discriminació, pel gènere i per l’orientació. En general, les dones LBT visiten menys els centres de salut (es fan menys citologies i mamografies, per exemple) i, quan hi van, no sempre  parlen obertament de la seua orientació o de les seues pràctiques. Les causes poden ser l’alt nivell de pressió social, que dificulta l’autoacceptació i l’apoderament, i la por al rebuig per l’expectativa de trobar un professional de la salut que pressuposarà l’heterosexualitat –o bé desconeixerà com atendre específicament una dona que té sexe amb una altra dona, o una dona trans (operada o no)– i, en el pitjor dels casos, pel temor a trobar un professional lesbofòbic, bifòbic o transfòbic.

Oblidar la sexualitat de les dones LBT no és només oblidar-se d'una minoria sinó deixar de banda aquelles pràctiques diferents a la sacrosanta penetració. I és que és un fet que també hi ha dones i hòmens heterosexuals que fan altres "cosetes" en el llit i els vindria bé saber que poden utilitzar barreres o guants de làtex. Així que, recordeu, quan us donen una xarrada sobre sexe segur, feu saber als ponents o talleristes que no es poden oblidar de la diversitat.

I per a aunar alguns d'aquests dies d'abril, ací podeu vore l’entrevista a Sheila i Carmen, dues dones gitanes, en el programa Ratones coloraos (2009). I ací podeu consultar la Guia de salud sexual para mujeres que tienen sexo con mujeres  (2017), elaborada per Fundación Triángulo Comunidad de Madrid, Fundación Triángulo Coslada i San Fernando de Henares.

28 de març 2021

Conquistar el cos

“El Dia Internacional de la Visibilitat Trans és una commemoració anual que té lloc el 31 de març, i està dedicada a la sensibilització en contra de la discriminació cap a les persones trans i a la celebració de la transsexualitat en tot el món. La festivitat va ser idea de l'activista de Michigan Rachel Crandall, el 2009, com una reacció a la falta de dies de festa LGTBI que celebren la visibilitat de les persones trans, ja que l'única commemoració específica era el Dia Internacional de la Memòria Trans, que recorda les persones víctimes de delictes d'odi, però no reconeix ni celebra la visibilitat dels membres vius.

El 2014, la festa va ser seguida per activistes de tot el món. A l’estat espanyol i des de 2008, la FELGTB celebra el Dia de la Visibilitat Trans el 15 de març, coincidint amb l'aniversari de l’aprovació de la llei d'identitat de gènere a Espanya. Aquesta llei, pionera mundial en el seu moment, ha envellit i requereix nous enfocaments i atendre realitats que en el seu moment van quedar excloses, com ara les persones menors, la població migrant i les realitats no binàries.”

Font de la informació: Transimprescindibles en la lluita per la dignitat. Guia didàctica per la dignitat de les persones trans elaborada per Mª Victoria Oliver Guasp, Jordi Pilar Campos i Laura Villalba Soriano amb el suport de Castelló LGTBI i Intersindical LGTB+. La guia es presentarà en línia aquest 31 de març de 2021

I de regal, el vídeo: Diálogo trans. Conquistar el cuerpo. Víktor. (10 min, 2014) en el qual Víktor (Viruta) comparteix, amb desimboltura i profunditat, com viu el seu cos.  

 

 Vídeo: Diálogo trans. Conquistar el cuerpo. Víktor. (10 min, 2014)

20 de març 2021

Hi ha pèls i pèls



Hola, em dic Peliu, i soc un pèl de vulva, l’últim de la meua nissaga, ja que els meus germans i germanes han passat a millor vida. Descansen en pau!

En primer lloc, he de dir que estic ben orgullós de resistir encara al costat del llavi extern de l’esquerra, quasi en el perineu, gràcies a –per culpa de, diria la meua propietària– la poca traça d’una depiladora que en realitat vol ser arquitecta, però fa hores al saló de bellesa de la cantonada per a poder-se pagar els llibres caríssims de la carrera.

En segon lloc, vull deixar clar que el cos humà ha segut i és el nostre ecosistema natural, és a dir, que totes les persones de qualsevol sexe o condició tenen pèls, i així ha sigut al llarg de la història de la humanitat. Tanmateix, si tenim la mala pata de nàixer en un cos que és llegit com a femení, la nostra exterminació està hui en dia assegurada. Per contra, si tenim la sort de nàixer en un cos masculí –malauradament, no és el meu cas– hi ha més possibilitats de quedar-se a viure-hi i de tindre una vida plena. Quina injustícia més gran!

Però anem a pams perquè el lloc de naixença compta, i no té la mateixa categoria un pèl de cara, que un de l’aixella o un del cul. Comencem per la cara. En els xics adolescents, tindre bigoti i començar a afaitar-se’l és una espècie de ritual d’iniciació amb què es deixa arrere la infantesa. Justament per aquesta relació del pèl amb la masculinitat o l’homenia, sol ser objecte de burla aquell jove que no té ni un pèl ni mig, i és admirat qui comença a utilitzar la fulleta d’afaitar. Per contra, en les xiques no es permet ni el més mínim borrissol al rostre, i els insults i la tortura depiladora comencen aviat, fins i tot en la infantesa. I dic tortura perquè llevar-se els pèls de la manera en què solen fer-ho les dones (cera, pinces, làser, maquinetes estirapèls, etc.) fa prou de mal.

Constatada aquesta realitat, jo em pregunte: per què han de patir les xiques tant? Per què no s’afaiten com ells? Per què ens han de sacrificar sacrificant-se també elles? La meua ama diu que és molt feminista, però que s’agrada més sense pèls: no sé jo si això és igualtat!! Igualtat seria si ella poguera mostrar les seues aixelles sense afaitar com ho fan els xics!! A ells se’ls permet el pèl al pit, al melic, a les cames... A ella, ni un pèl ni mig.

El súmmum de tot aquest assumpte dels pèls el tenim al pubis. Els meus avantpassats vivien feliços en aquesta zona de l’anatomia i només havien de sacrificar-se els que quedaven fora de la línia de les braguetes o del biquini. Ara no en pot haver cap ni un. “És més higiènic”, “Em sent més neta”, “A ell li agrada sense pèls” diuen algunes; “La que no es depila és una guarra”, diuen unes altres. Curiosament, un home sense depilar no és un guarro, però en les xiques es parla de la salut!! Tot mentida!

Sabíeu que els pèls púbics som un protector natural i que gràcies a nosaltres els bacteris ho tenen més difícil per a entrar a l'organisme? Moltes persones no saben que la depilació pot arribar a generar infeccions bacterianes i altres tipus de danys en la pell, i desconeixen que els pèls mantenim a ratlla les ferides, els colps genitals i les infeccions durant les relacions sexuals. Un munt de professionals de la dermatologia expliquen que eliminar-nos afavoreix el contagi d’infeccions de transmissió sexual (ITS), i adverteixen que, des que estem en perill d’extinció, han augmentat les ITS entre la gent jove, per exemple, els condilomes genitals causats pel virus del papil·loma humà. Si només ens retallaren una miqueta o eliminaren només els germans de les àrees laterals no seria tan arriscat pel menor frec d’aquesta zona... però ni això.

Que sí...!! Que ja sé que direu que els genitals sense nosaltres són més bonics i més sexis!! Que el sexe oral dona més gust!! Que el penis sembla més gran...!! Però, sabeu què? Nosaltres tapàvem abans algunes “imperfeccions”; i ara les dones es veuen els seus genitals i estan més descontentes perquè volen tindre unes vulves “perfectes”: amb els llavis simètrics, el clítoris xicotet, el mont de Venus planet... i cada vegada són més les que passen pel quiròfan a operar-se amb l’autoestima per terra!!! Val la pena?

Vostra és la tria i vostra la responsabilitat d’aquest extermini. Els meus germans i jo no podem acabar aquest escrit sense denunciar el racisme eròtic que discrimina les persones amb pèls, especialment si són dones. Stop deforestació! Stop desigualtat! Stop racisme eròtic!

8 de març 2021

Gaudir

Adelitament, complaença, delectació, delectança, delit, delícia, fruïció, gaudi, goig, grat, gustet, regal, satisfacció, voluptat... Totes aquestes paraules són sinònims de 'plaer'. La pell i els sentits corporals s’alien per a regalar-nos tot això gràcies a un cos que està ple de terminacions nervioses –que s’apleguen més en uns llocs que en uns altres, per exemple en els pits o en els genitals–, tot i que també tenim un cervell potentíssim que ho processa tot, i que dona valor o en lleva al que sentim.

Malgrat tot aquest potencial, què fa que no puguem gaudir de la sexualitat sempre? Potser són els complexos, la por, l’egoisme d'una de les parts, el masclisme, les expectatives de pel·lícula (romàntica o porno), la vergonya, l’autoestima baixa, la por a fallar...

Us sonen aquestes frases? Podríeu trobar bons arguments per a rebatre-les?
  • Ets massa jove per a tindre relacions.
  • No m’agrada el meu cos.
  • Si li dic que no, em deixarà.
  • Tinc por de durar poc.
  • I si no estic prou depilada?
  • Tots els meus amics ho han fet ja.
  • I si pensa que soc una “estreta”?
  • Tinc por de fer el que em proposa, però no vull que pense que soc un bleda.
  • Pobret, no puc dir-li que no m’agrada el que fem.
  • Una dona de 60 anys ja no té edat; què pensaran de mi.
  • Serà guarra, la setmana passada amb un i aquesta amb un altre!
  • Em fa vergonya mostrar plaer.
  • Fingiré que m’agrada, no vull fer-li mal.
  • Tinc por que em faça mal.
  • Hui no tinc ganes però no puc dir-li que no.
Abans de l’actualització feta el 2017, la RAE donava aquesta definició de “gozar”. En la tercera accepció deia: "Conocer carnalmente a una mujer". Què us sembla?



28 de febr. 2021

Vulvart a l'IES Isabel de Villena

 


Les parets dels instituts, les portes dels lavabos, les taules, els suros... solen estar plenes de penis dibuixats. Fotografiar aquestes obres i també els comentaris sexuals que solen acompanyar-los és una activitat que de vegades he fet amb el meu alumnat, i no deixa de sorprendre’m que una i una altra vegada apareixen els mateixos penis i els mateixos missatges insultants adreçats a les xiques.

En aquest cas el que veiem en les fotografies és una activitat artística feta pel departament de Plàstica de l’IES Isabel de Villena, amb 3r d’ESO. I no només és art, sinó que és també un exemple d’empoderament que serveix per a visibilitzar la genitalitat normotípica femenina, tradicionalment desconeguda i menystinguda.

Aquest desconeixement és motivat per la diferent socialització, que acaba promovent una relació diferent amb el cos i també amb els genitals. A les dones no se les anima a mirar-se ni a conéixer-se, ni està ben vist que parlen o es comparen els genitals entre les amigues (a tot estirar, per a posar-se un tampó). Els genitals femenins són anatòmicament més inaccessibles i es necessita un espill per a veure’ls a plaer, si no és que som contorsionistes. L’excitació és també menys evident (la lubricació, l’erecció del clítoris, la congestió vaginal...). I no ajuden molt a l’autoconeixement tota una sèrie de mites que encara circulen: que són bruts, fan mala olor, són més complicats que els masculins, etc.

Per contra, els hòmens en són més conscients des de menuts, no només perquè el penis està quasi completament fora –el clítoris està fonamentalment dins– sinó perquè se’n parla molt més ja des de les ecografies –el fetus és femení si no té penis–; les seues ereccions fan gràcia; quan creixen veuen els penis dels altres hòmens; se’ls comparen i mesuren; se’ls arreglen en públic; els dibuixen per tot arreu, com hem dit, i això fa que la seua relació siga més normal.

Hi ha altres causes que expliquen l’omnipresència del penis i no del clítoris, però ho deixarem per a una altra entrada, encara que, si voleu saber més sobre els genitals femenins, podeu picar en l'etiqueta clítoris. I si voleu veure amb quina gràcia la Monstre de les hormones aconsella a Jessie que es mire, vegeu l'entrada: Jessie i la seua amiga (Big Mouth).

Gaudiu de l’exposició.