Qüestió de mida?

 

L’any 2010 l’empresa suïssa Lamprecht AG va començar a comercialitzar al país helvètic preservatius per a penis de mida més menuda que l’estàndard, després que un estudi del govern revelara que la gent jove té relacions amb penetració cada vegada més prompte i que els joves d’entre 12 i 14 anys no estan prou protegits amb els preservatius estàndard. Aquests nous profilàctics –batejats amb el nom de Hotshot– tenen un diàmetre de 4,5 centímetres –l’estàndard és de 5,2– i una longitud de 19 centímetres. 

Els models d’educació sexual de tipus biologicista pensen que s’ha d’educar els joves perquè no tinguen relacions coitals tan aviat. Els models conservadors critiquen que es comercialitzen productes com aquest ja que el que fan és animar a mantenir relacions sexuals. Els models d’educació sexual holístics creuen que s’ha d’educar de manera integral perquè el jovent tinga tota la informació i tots els mitjans per a una sexualitat segura i plaent. I tu, què en penses?

6, 12 o 24 unitats?

En el vídeo “Carlota compra preservatius”, fragment de la pel·lícula "El diari de Carlota" (José Manuel Carrasco, 2010), que està basada en la novel·la de Gemma Lienas El diari vermell de la Carlota.

Ací teniu una llista d’avantatges i inconvenients dels preservatius, segons alumnes de 3r d’ESO.

Avantatges:

• Eviten les ITS.
• Eviten els embarassos.
• No tenen efectes secundaris.
• Es comparteix la responsabilitat de l’anticoncepció (que generalment se li atribueix a la xica)
• Són fàcils d’usar.
• No són cars.
• Es poden aconseguir debades.
• Són segurs.
• Són accessibles (fàcils d’aconseguir).
• Donen joc en la relació sexual

Desavantatges

• Es pot perdre l’erecció.
• Lleven sensibilitat.
• Es poden trencar.
• Són cars.
• No sempre es tenen a mà.
• Fa vergonya comprar-los (sobretot si la farmacèutica és com la del vídeo).
• Posar-se’l interromp la relació sexual.
• Quan no es té pràctica a posar-lo, fa vergonya confessar inexperiència.
• Proposar l’ús del condó pot ser interpretat com a falta de confiança en la parella. Quan la parella és estable, ja no cal.
• Si es porten damunt, la gent pot pensar que anem “buscant” (i si ets xica, pitjor encara).

Podríeu desmuntar els “contres”? 

Per exemple: “Es pot perdre l’erecció”. La por a perdre l’erecció parteix de considerar el penis com el centre de la relació i el coit com la pràctica estrella sense la qual sembla que no hi ha sexe de veritat. No serà millor que ens oblidem una mica dels genitals i ens preocupem de la resta del cos? I si la sensibilitat que perdem (segur?), la recuperem sentint altres parts del cos? I si es perd l’erecció, no es pot recuperar? 

 

Si ho preferiu, podeu comentar l'entrada Carlota i la flor de la vida.

Font: activitat del bloc 5 de la guia d'educació afectivosexual Els nostres cossos, els nostres drets.

El meu fill es posa vestits

A principi de novembre de 2020, Mikel, un jove gallec, va decidir anar a l’institut en falda, però un professor el va enviar al psicòleg, i aquest li va preguntar si se sentia xica. Mikel va respondre que no i decidí compartir en TikTok el que li havia succeït. En solidaritat amb aquest jove, molts altres adolescents van acudir a l’institut en falda per tal de denunciar actituds masclistes com la d’adjudicar gènere a la roba.

En l’article "El meu fill es posa vestits i a mi em sembla bé", un pare conta que al seu fill li agrada posar-se vestits i ell no té cap problema.

Un altre pare alemany, Nils Pickert, també va decidir vestir falda per donar suport al seu fill de 5 anys (són els que apareixen en la fotografia).

El meu fill es posa vestits i a mi em sembla bé

Seth Menachem. Escriptor, actor, pare. 01/08/2014 

Cada matí, la meua filla de quatre anys, Sydney, se'n puja a una cadira per agafar de l'armari un vestit. Jo intente que prove altres opcions: "Per què no et poses hui uns pantalons curts?" Però Sydney és molt cabuda. A més, crec que es mereix la llibertat de triar el que vol posar-se. 

El meu fill Asher té dos anys. Per a vestir-lo, agafe uns pantalons curts i una samarreta del calaix, perquè a ell encara li costa posar-se la roba sol. En canvi, sí que sap desvestir-se, i el que acostuma a fer és arrancar-se la roba i dir la paraula "vestit" una vegada i una altra. Després, puja a la cadira de l'armari i aconsegueix un dels vestits de Sydney: "Aquest", diu. Així que, la majoria dels dies, el meu fill va vestit com una princeseta Disney. Si deixem de banda els costums socials, els vestits no li queden gens malament. I tal vegada, en un dia d'estiu a Los Angeles a quasi 30 graus, aquesta siga l'opció més pràctica. 

Abans em feia una mica de vergonya que el xiquet portara vestits en públic. I no perquè em preocupara que la gent el mirara rar, sinó perquè no volia que pensaren que era jo qui havia decidit posar-li un vestit; com si entre els meus plans estiguera utilitzar el meu fill per a trencar les normes socials, o, com em va preguntar una amiga de ma mare: "És que volies una altra filla?" 

Això va passar en la festa d'aniversari de la filla d'una amiga. Abans d'eixir de casa, vaig intentar convéncer Asher perquè es canviara de roba. Sabia que si es presentava amb un vestit, em farien preguntes i la gent opinaria i, la veritat, no m'abellia haver de respondre. Però Asher es va posar més pesat que mai. Va agafar una enrabiada enorme quan jo em decidia a ficar-li uns pantalons. Les llàgrimes li queien galtes avall i, de sobte, em vaig adonar que estava lluitant per una cosa en la qual ni tan sols jo creia. Estava fent que el meu fill se sentira malament per un fet que no tenia res de vergonyós. Així que vaig parar. Li vaig fer una abraçada i em vaig disculpar. Llavors, li vaig tornar a posar el vestidet lila de princesa amb les sabates brillants de la seua germana. 

Vam anar a la festa i, tal com m'havia imaginat, algunes persones rigueren i feren comentaris. Una persona em va dir: "Et sembla divertit? Hi ha xiquets ací. Vols que ho vegen?" Una altra va preguntar: "És que vols que siga gai?" Jo vaig mantenir la calma. Els vaig explicar el millor que vaig poder que no hi havia correlació entre la manera de vestir i el fet de ser gai. I si resulta que és gai, no serà per res que jo haja fet, sinó perquè és gai i punt. Potser és una etapa. O potser no ho és. Però, siga el que siga, no vull que se senta incapaç d'expressar-se per la falta de suport dels seus pares. Alguns ho van entendre. Uns altres, per motius religiosos o per ignorància, ens van fer mala cara. 

Hi ha molta gent comprensiva. Veuen els meus fills, Sydney, amb els seus cabells rossos llargs, i Asher, amb els cabells curts castany fosc i diuen: "M'encanta el tall pixie de la teua filla". Quan responc que és el meu fill, somriuen i diuen: "Ah, doncs m'encanta". També es disculpen, però jo els tranquil·litze: "No passa res. Porta un vestit morat amb sabates brillants. És fàcil confondre's". Sé que hi ha pares que es molesten si confons el sexe dels seus fills, però a mi no m'importa. /…/ 

Normalment arribe a casa abans que la meua dona, Carri, així que aquell dia vaig dir als xiquets que anàrem a traure a passejar el gos. Ells estaven jugant amb la roba: la meua filla feia veure que Asher era una nina, i li emprovava vestits, sabates i diademes. Després Sydney em va dir que volia que jo també em posara un vestit: "Serà molt divertit!" Jo vaig respondre que no. Però ella va continuar insistint. "La gent es riurà de mi", vaig respondre, però ella va replicar: "Si ho fan, els enviaré a passeig". No vaig poder discutir-li-ho i em vaig ficar com vaig poder en un dels vestits més elàstics de Carrie. Passejàrem el gos per la nostra zona i el plaer que van sentir els meus fills en veure el seu pare eixir de la seua zona de confort va acabar amb la humiliació que jo sentia. 

Carrie ja estava arribant a casa, i li vaig veure la mandíbula desencaixada des del final del carrer. S'estava rient. Fins i tot ens va fer una foto. I em va dir que anara amb compte de no trencar-li el vestit. Després ens en vam anar tots a menjar pizza.

Els xics tenen... i les xiques no

Anna Peiró és metgessa i investigadora, a més d’una gran monologuista. En aquesta xarrada TED, Género y Genitalidad ¿Somos tan diferentes? (2020, 12 min.), ens parla de la desigualtat en la ciència mèdica i ens explica, per exemple, que no és adequat equiparar vulva i penis; sinó clítoris i penis, o vulva i escrot, ja que la vulva és la pell que cobreix els genitals femenins, igual que l’escrot és la pell que cobreix els testicles. A més d’aquestes equiparacions inadequades, de vegades es diu: els xiquets tenen penis, les xiquetes, no; els xiquets pixen drets, les xiquetes no. Anna Peiró ens convida a imaginar l’absurd que suposaria definir la genitalitat masculina en termes del que els falta o del que no fan: els xics no tenen clítoris ni ovaris, els xics no pixen asseguts! Queda rar, veritat? Doncs amb les xiques, igual! A més, podem estar ensenyant-los, des de xicotetes, que els falta alguna cosa o que estan incompletes.

Anna Peiró interpel·la el públic en altres vídeos i els pregunta si saben quant mesura el clítoris –entre 8 i 12 cm, respon– i també sorprén molt els hòmens cis del públic quan els diu que tenen vulva; en realitat la cicatriu d’una vagina que es va tancar en l’etapa embrionària: una cicatriu que es diu rafe. 

La manera que tenim d’ensenyar o de parlar de les parts del cos, des de criatures, condiciona la relació que mantenim després amb aquestes. Dels genitals masculins se'n parla més (els veiem també dibuixats per tot arreu), però es fa amb prepotència (com si tindre un penis fora millor que tindre un clítoris) o amb desdeny, i se sol pensar que són simples –un palo i dos boles, deia un alumne l’altre dia. Als xiquets i als hòmens no se’ls ensenya a relacionar-se amb els seu cos des de l’estima i la cura sinó des de l’exigència (importa si és gran i té ereccions). Se sol ocultar que molts xiquets menuts pateixen quan els han d’abaixar el prepuci perquè isca el gland; o que 1 de cada 140 xiquets no tenen l’eixida de la uretra en la punta del gland sinó més avall, i solen operar-los perquè puguen pixar drets –tot un símbol de masculinitat. I més encara, 1 de cada 3000 xiquets tenen l’eixida de la uretra en la base del penis o en l’escrot i, com que no poden pixar drets, també se’ls opera sense preguntar-los. Veiem, doncs, que els xiquets i els hòmens pateixen violències, però com que s’ha de mantenir la imatge de fortalesa i de potència sexual, del dolor no se’n parla.

En canvi, dels genitals femenins es pensa que són més complicats; es posa l’accent en la seua feblesa, en la necessitat d'anar al ginecòleg/òloga, però no en el plaer ni en l’autoconeixement. El clítoris és encara el gran desconegut i la majoria de xiques joves no han agafat mai un espill per a conéixer-se. 

Podríem seguir explicant diferències però se'ns ha quedat una entrada llarga. Així que ho deixarem ací i un altre dia, més. Però una pregunta final: no va sent hora d'educar en igualtat de veritat?

Coneixeu la copa menstrual?

 

Quins mètodes de recollida menstrual utilitzaven les vostres iaies? I les vostres mares? Coneixeu altres mètodes que no siguen les compreses o els tampons de les marques habituals? Heu sentit parlar de la copa menstrual?

La copa menstrual és barata, ecològica, sostenible i... propicia l'autoconeixement. No destrueix el pH de la vagina. No resseca. No provoca al·lèrgies. Mai s'ha associat a la Síndrome de Xoc Tòxic (els tampons, sí; i a més a més, contenen agents blanquejadors i matèries químiques que sembla que són agressives per a la mucosa vaginal). La copa és quasi tan fàcil d'usar com un tampó, però no cal buidar-la amb tanta freqüència. Es pot fer esport, dormir amb ella... No genera cap tipus de residu (heu pensat en els milions de tones de compreses i tampons?). Pot durar uns 10 anys... Hi ha marques que tenen talles 0 per a adolescents o per a vagines menudes. Què us sembla? Us animeu a provar-la? Què penseu que provoca que, malgrat els seus avantatges, les adolescents no la utilitzen massa?

Vegeu els vídeos del canal Femlatina Tampon vs. Copa menstrual i Cómo col·locar y remover la copa menstrual, on Helecho Verde explica les diferències entre el tampó i la copa.

Podeu veure també la cançó de Las VVitch Enamorada de la copa, una parella de Barcelona que reivindica que es pot fer perreo inclusiu i feminista.

Sexualitat durant el franquisme

Com s’han de comportar les dones

Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable a la hora de ir a la cama… Si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que eso podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así, no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar.

Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Es probable que tu marido caiga entonces en un sueño profundo, así que acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche y tus productos para el cabello. Puedes entonces ajustar el despertador para levantarte un poco antes que él por la mañana. Esto te permitirá tener lista una taza de té para cuando despierte […]

(Economía doméstica para Bachillerato y Magisterio, Sección femenina, 1958)

Text elaborat per la Secció Femenina per a l’educació de les xiques durant el Franquisme. La Secció Femenina era la branca femenina de Falange Espanyola i estava dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, el fundador del partit.

Mireu també aquest anunci de Soberano dels anys 60.

Orgullosxs de ser qui som. Visibilitat intersex

En el Dia de la Visibilitat Intersex, Iolanda Melero respon a les nostres preguntes.

Vídeo realitzat per KALEIDOS, Organizació Intersex per la Diversidad, i GRAPSIA, per a celebrar aquest 26 d'octubre el Dia de la Visibilidad Intersex, mostrant-se orgullosxs de qui són i de la bellesa dels seus cossos. 

El terme hermafrodita procedeix de la mitologia grega. [...] En el món animal o vegetal, l’ésser viu hermafrodita posseeix els òrgans masculins i femenins alhora, o un òrgan mixt, de manera que pot produir cèl·lules masculines i femenines. Aquest terme està en desús per a referir-se a persones, i a més, no es coneix cap ésser humà amb la capacitat de produir tant òvuls com espermatozoides. Les denominacions més actuals són intersexualitat o DSD (Disorders of Sexual Development, anomalies del desenvolupament sexual), termes paraigües per a referir-se a persones que tenen una configuració anatòmica (dels genitals externs i interns), hormonal i/o genètica que no es correspon amb els paràmetres típics de dona o d’home, i que socialment es consideren ambigües o mixtes.

L’activista intersex argentí Mauro Cabral defineix així la intersexualitat:

«Comencem pels intersexuals. Qui són? Qualsevol que haja nascut amb un cos sexuat diferent a la mitjana femenina o masculina, i en particular els qui van ser sotmesos a intervencions mèdiques per a corregir-ho, i els qui han sigut i són violentats pel maltractament familiar, social i institucional d'aquesta distinció. On estan? A tot arreu. Com se’ls reconeix? No se’ls reconeix, passen inadvertits entre la gent perquè són aquesta gent: la veïna heterosexual, el capellà donant missa, el gai de la mà amb la seua parella, la lesbiana a l'escala de la facultat, el porter bisexual, la travesti que agafa un taxi amb dues amigues, el transsexual que atén el quiosc, l'àvia, l'oncle, la fillola, la cosina, el conegut del bar, la cunyada d'algú. Qualsevol persona pogué haver nascut amb un clítoris “molt” llarg o un penis “molt” curt, amb testicles que no van descendir, o amb ovotestis, sense vagina, amb el foradet per a orinar al costat o a la base del penis, amb cromosomes XXY o XO, amb algun dels múltiples cossos sexuats que la medicina va anomenar primer en la llengua de les “síndromes”, i ara en la dels “trastorns”. Aquells als qui es diu intersexuals som en general hòmens o dones que encarnem una diferència entre tantes: en nosaltres, el gènere masculí o femení es va inscriure literalment i amb violència, a través de procediments que cercaven convertir-nos carnalment en hòmens i dones iguals als altres.»

No hi ha acord sobre el nombre de persones intersexuals al món. La biòloga nord-americana Ann Fausto-Sterling assenyala que l’1,7% dels nadons presenta alguna forma d’intersexualitat, i que entre un 1 i un 2 per mil de criatures és difícil respondre a la pregunta de si és xiquet o xiqueta. Altres estudis parlen d’un nadó per cada 4.500 naixements. D’altra banda, no tots els bebés amb intersexualitats naixen amb genitals externs ambigus, ni les seues famílies o el personal mèdic han de decidir-ne el sexe “oficial”. També hi ha una gran variabilitat respecte al moment en què es “descobreix” la intersexualitat –abans de nàixer, en el naixement, en l’adolescència o, fins i tot, en l’edat adulta–, no sols per la diversitat biològica sinó pel secretisme que tradicionalment l’ha acompanyada.

Atesa la variabilitat de situacions intersexuals i de vivències, autores com Núria Gregori (2015) prefereixen parlar d’intersexualitats o d’estats intersexuals. A més a més, el terme disorder o anomalia ha estat considerat patologitzant per part de col·lectius intersex, que prefereixen parlar de Differences of Sexual Development (diferències del desenvolupament sexual o desenvolupament sexual diferent o divers). Amb tot, l’activisme intersexual encara no té molta presència a l’estat espanyol i hi ha encara poques persones que es visibilitzen com a tals.

Tot i que la situació està canviant, molts bebés intersexuals són sotmesos a cirurgies correctives que pretenen normalitzar uns genitals que en la major part dels casos no causen dolor ni són perjudicials per a la salut. Els arguments mèdics pretenen evitar l’angoixa de les famílies, el dany emocional que se suposa que patirà el nadó pel rebuig social o els problemes juridicoadministratius derivats de la indefinició. La majoria d’aquestes intervencions solen anar encaminades a convertir els nadons en xiquetes, ja que és més fàcil llevar –un clítoris considerat massa gran– que posar –convertir un penis xicotet en un de gran–, i perquè per al model hegemònic, la sexualitat és sinònim de coit heterosexual, i una dona i un home “funcionals” han de tindre, respectivament, vagina i penis (d’una mida estàndard). L’activista intersex nord-americana Cheryl Chase ha denunciat que la mutilació genital africana es considera un ritual bàrbar que desfigura; en canvi, l’extirpació dels clítoris dels bebés intersexuals s’anomena cliteroplàstia i es considera una pràctica científica que normalitza una desviació.

[...] La intersexualitat curtcircuita el sistema sexe-gènere i el binomi home-dona com a natural i immutable perquè la variabilitat de l’anatomia humana no cap en aquestes dues caselles. El dia 26 d’octubre és el Dia de la Visibilitat Intersex. Aprofitem per a mostrar la diversitat i la bellesa de tots els cossos.

Informació de la guia "Els nostres cossos, els nostres drets". 

El meu orgull eres tu

Erik Carvajal MtM és un jove trans de les Canàries, autor del vídeo i del projecte MI ORGULLO. Juntament amb una companya ha creat una pàgina web de suport en la qual qualsevol persona pot enviar una carta de suport de manera anònima i llavors en rebrà una altra. El vídeo és bonic i esperançador. Compartix-lo!

Dessex explica què és el sexting

Dessex és una associació valenciana que ofereix formació en sexualitats i assessora també de manera partícular. La Regidoria de Joventut valenciana va posar en marxa fa un temps InfoSex Jove, un punto d’atenció presencial, individualitzada, anònima i confidencial per a joves. Els divendres de 17 a 19 els pots trovar al Centre de Joventut de Russafa, C/ Puerto Rico, 42. El telèfon és 963818848 i el correu info.dessex@gmail.com. Durant el confinament, els pots escriure, i veure també aquesta magnífica sèries de vídeos que han penjat al seu instagram @asdessex. Ací et deixe un tast:

View this post on Instagram

#sextin #educacionsexual

A post shared by Associació Dessex (@asdessex) on Apr 3, 2020 at 7:55am PDT

De millors amigues a nóvies

Valen i Sofi "De mejores amigas a novias"

El dia 26 d’abril és el Dia de la Visibilitat Lèsbica, una jornada per a reivindicar la visibilitat de l’homosexualitat femenina, per a demanar la inclusió de la realitat lèsbica als mitjans de comunicació, a les polítiques públiques, a l’àmbit educatiu i sanitari, etc. És el dia també per a recordar-nos que cal encara lluitar contra la lesbofòbia, i, en temps de confinament, no podem oblidar les joves lesbianes que potser estan vivint amb unes famílies que no les accepten, que no veuen amb bons ulls que les filles desitgen o estimen altres dones, o que tinguen ploma, que visten d’una determinada manera, que no amaguen el seu lesbianisme, que siguen activistes, etc. 

Al voltant del 80% de persones LG oculten la seua homosexualitat en l’adolescència per por al rebuig dels iguals i de la família. Vergonya, inseguretat, baixa autoestima, desconfiança, por a no tindre parella... són algunes de les emocions que acompanyen les adolescents lesbianes. 

Les lesbianes patim una doble discriminació: per dones i per homosexuals. Sabem que les relacions sexuals que estan fora del marc de la reproducció són de segona categoria, ja que, segons el model sexual hegemònic, les pràctiques sexuals es divideixen en preliminars i coit, i la sexualitat en majúscules és un coit (relacions completes, diuen alguns). Les lesbianes patim també l’assetjament dels que insisteixen a fer trios perquè els exciten dues dones. I com a dones, també ens condiciona el model de bellesa tradicional, i no està ben vis no ser femenines o tindre ploma. 

Amb tot, hi ha hagut avanços en la visibilitat, i podem trobar alguna sèrie protagonitzada per lesbianes (la mítica The L Word) o, el més corrent: sèries amb alguna lesbiana, per exemple Sex Education, Euphoria, Atypical... També hi ha grups de música obertament lesbians i activistes, com les Chocolate Remix o les Torta Golosa (Las camionas és una cançó dedicada a les dones masculines); hi ha cantants com Melo Moreno (també youtuber) o Hayley Kiyoko; i trobem parelles de youtubers amb molt d’èxit, com les colombianes Calle y Poché, les argentines Valen i Sofi, o algunes de casa, com Dulceida o DeVermut. Els seus vídeos ens poden ajudar a passar el confinament més acompanyades. 

Com no fer una campanya contra el sexting!

Vídeo de l’artista i activista Alícia Murillo: “Cómo no hacer una campanya contra el machismo”

Les xarrades o campanyes per l’ús segur de les xarxes socials alerten (especialment les xiques) sobre els pederastes, i els donen consells per a no afegir a ningú que no coneguen o per a no compartir material íntim sexi amb parelles o coneguts (sexting)*. 

Defensar la llibertat de les persones, i en especial de les dones, és importantíssim en el terreny de la sexualitat perquè a les dones els han ensenyat que no poden ser sexuals i que s’han de guardar dels perills del sexe limitant la seua llibertat (no poden vestir d’una determinada manera, no poden beure, no poden anar de festa a soles...). Aquesta educació clàssica les infantilitza, les desempodera i les fa sentir culpables si els passa alguna cosa dolenta, perquè el missatge social donat és que si “desobeïxen” aquestes recomanacions, MEREIXEN el que els puga passar, i la societat no les protegirà (Ja t’ho havia dit jo!!! S’ho estava buscant!!) 

Per tant, aquest enfocament no redueix la violència que pateixen les dones sinó que crea més pors, provoca baixa autoestima i, com hem dit, les fa sentir culpables del que els passe. De sobres sabem que una persona que té por, no té confiança en ella mateixa per a defensar-se, en cas de necessitat, perquè li han fet creure que és dèbil. Una persona que se sent culpable no exigirà el dret que té a ser lliure, a vestir com vulga, a anar sola als llocs que vulga, etc., una llibertat que sí que tenen els xics. 

En realitat a qui haurien d’adreçar-se les campanyes o les xarrades educatives és a qui comparteix sense permís, a qui ho fa per venjar-se, a qui manipula, a qui critica les xiques sexuals, a qui diu que les xiques sexuals mereixen el que els passe, etc. I també haurien d’educar els xics, donant dades dels accidents i de les lesions que pateixen (el triple que les xiques) per fer-se els masclets bevent o consumint més, corrent més, pegant-se amb altres xics, etc. L’objectiu no és que ells també tinguen por –la por no és bona per a ningú– sinó que s’adonen que també són vulnerables si segueixen la masculinitat tradicional. El problema afegit és que les conseqüències de la masculinitat tòxica no només les pateixen ells, sinó tot el món.

*Repassem el vocabulari:

• Sexting: enviament de material eròtic d’un/a mateix, a una altra persona, de manera voluntària, per les xarxes socials.
• Sexpreading: difondre fotos amb contingut sexual d’una altra persona sense el seu consentiment. 
• Porno venjatiu: variant del sexpreading on la persona que compateix sol haver tingut una relació íntima que s’ha trencat. 
• Slut shaming: terme que designa els insults a les xiques (puta, guarra, escalfabraguetes, calenta...) per la seua sexualitat. 
• Sextorsió: forma d’extorsió sexual en la qual una persona rep xantatge o amenaces perquè envie una foto de si mateixa amb contingut sexual. 

Manual per a ser un autèntic mascle

Si vols ser un mascle “autèntic” has de seguir les instruccions que et marca el vídeo ‘Manual d'Instruccions per a ser un autèntic Mascle’.

Aquest vídeo forma part de la campanya Europea del Projecte Equix "Don't Go Bananas With Your Masculinity" ("No et tornes Boig amb la teua Masculinitat"). El Projecte Equix és una iniciativa de la Fundació Cepaim en col·laboració amb Dissens (Alemanya), Estatus M (Croàcia), Centre For Social Studies (Universitat de Coïmbra), Vzwzijn (Bèlgica) i Promundo, gràcies a la col·laboració i finançament de la Comissió Europea, dins del programa 'Rights, Equality and Citizenship'.

La campanya s’adreça a adolescents i joves perquè prengueu consciència de les conseqüències que se’n deriven de seguir el model de masculinitat tradicional, i encoratjar-vos a ignorar aquest Manual i a no tornar-vos bojos amb la vostra masculinitat.

Avança't

Campanya de la Federació de Planificació Estatal (2020).

Avui en dia encara hi ha resistències  a parlar i a informar-vos de la sexualitat, que es fonamenten en mites: que si en sabeu massa practicareu més del compte, és a dir, que l’educació fomenta el llibertinatge sexual; que parlar de sexualitat a l’edat infantil no és necessari perquè els xiquets i les xiquetes són asexuats; que la sexualitat és un tema privat i només s’ha de parlar a casa, no a l’escola; i també que la natura és sàvia i ja sabreu com actuar de manera espontània.

A Karícies pensem que l'educació sexual és un dret i per això en parlem cada setmana. A més, a l'Isabel de Villena hem començat amb el programa PIES i en aquesta entrada podeu deixar-ne la vostra opinió.

Sexualitat i erotisme

Aquesta mama ho intenta però l’explicació no aclareix res, més aviat el contrari. El que li arriba a la seua filla en escoltar la mare (en cursiva i en verd) són inexactituds com les següents: 

Xics i xiques més aviats adults... els seus cossos són diferents però estan fets per a unir-se d’una manera intel·ligent, com un trencaclosques.

La sexualitat és un coit entre homes i dones adults. 

Per a la mare, els xics i les xiques són diferents i estan fets per a encaixar. També diu que fer l’amor és com muntar un trencaclosques amb peces que encaixen a la perfecció: els xics en tenen una part i les xiques una altra, i del que es tracta és d’acoblar-se. A més, segons la mama, la sexualitat és per a quan siguem persones adultes. 

Per contra, som sexuals des que naixem fins que morim. Les criatures també tenen sexualitat, i si els diem que només és "normal" en l'edat adulta, poden viure amb culpa els seus jocs sexuals. A més a més, és que no mereixen ser explicades les relacions sexuals entre persones amb cossos semblants que "no encaixen”? La sexualitat és només heterosexual? És només un coit? És realista presentar aquest “encaix” com un fet tan fàcil? 

Quan mami i papi s’estimen mútuament molt, algunes vegades, solament per a mostrar quant s’estimen

La sexualitat es fa per amor.

Certament, les persones es mostren estima quan tenen relacions sexuals; però aquestes es poden tindre sense amor, i també hem de mostrar respecte per l’altra persona en aquestes situacions. Reduir la sexualitat a situacions d’enamorament no és real. És veritat que a major profunditat de sentiments, més riques poden ser les sensacions; però l’amor no garanteix un sexe fluid o perfecte. Si les nostres explicacions donen a entendre això, les criatures i joves acaben pensant que no cal expressar els gustos, els desitjos, les necessitats o les pors; que no cal descobrir la sensibilitat pròpia o la de l’altra persona. I creuen que quan el sexe no flueix és que no hi ha amor o que no ho fan bé. 

papi té una coseta especial /.../ i quan mami i papi volen fer una cosa especial, per a fer un bebé, llavors papi pren la seua cosa especial i la posa /.../ en un lloc especial del cos de mami

Vocabulari mistificador.

És un error no utilitzar un vocabulari específic adequat (clítoris, penis, vulves, vagines...). Les criatures necessiten paraules adequades per a nombrar els seus cossos i les seues pràctiques!! 

mami i papi volen fer una cosa especial, per a fer un bebé

La sexualitat serveix per a fer bebés.

Segons l’explicació, mami i papi es busquen quan volen fer un bebé. És així? Clar que no. La sexualitat humana té dues funcions: una finalitat adaptativa bàsica, comuna als éssers vius, que s'ocupa de les possibilitats de supervivència; i una finalitat plaent, que és un nivell nou, solament humà, i producte de l’evolució, que no millora les possibilitats de supervivència, sinó que permet gaudir de l'existència. L’anomenem erotisme o funció eròtica i es defineix com la cerca conscient del plaer sexual, procés que requereix un aprenentatge eròtic. 

i totes les llavoretes de papi ixen disparades per a arribar de pressa fins a l’òvul de mami!

Per a la mami, es veu que les explicacions biologicistes sobre la sexualitat  són importants.

 

De veritat necessita la xiqueta aquesta informació? Si ens pregunta d’on venen els xiquets, sí; però si pregunta per la sexualitat, li seran molt útils les llavoretes de papi i els òvuls? 

papi pren la seua cosa especial i la posa en el lloc especial de mami.

Els homes són actius en la sexualitat. Les dones són passives.

En aquella “cosa especial” que fan els pares, papi és la part activa i mami sembla que no fa res. La nostra cultura, tradicionalment, espera que l'home assumisca la responsabilitat del plaer de les dones. Aquest requeriment és irrespectuós amb tots dos: amb l'home perquè no li permet gaudir de la sexualitat en "clau eròtica", sinó només complir amb el rol d’expert; i amb la dona, perquè no li permet ser ama del seu erotisme i l'obliga a dependre de l'acompliment d'un altre. 

i això fa sentir mami molt feliç. També fa sentir papi feliç. I de vegades, després d’un moment, de vegades molt ràpid, papi es posa tan content que té un tipus de boommmm, i una explosió, 

L'orgasme dels homes és més important. 

Mami i papi són feliços fent-ho, però és papi qui es posa “content” amb el boommm final. De l’orgasme de mami, no en sabem res. 

I a això se li diu “fer l’amor”. En fi... fins que tu ho fas per primera vegada, ets verge.

La virginitat es perd amb una relació coital.

Per què se li dona tanta importància a aquesta "primera vegada"? No hi ha moltes altres primeres vegades que haurien de ser igual d'importants? Per què es considera el coit el súmmum de la sexualitat? 

 

Què en penses? Què li explicaries tu si et preguntara què és la sexualitat?

11é aniversari de Karícies

Al febrer de 2009 vaig escriure la primera entrada del blog Karícies. Aquell primer post, octubre (Abril no és un mes 1), era el començament de la meua novel·la Abril no és un mes. La jove adolescent protagonista obria un blog per a parlar de sexualitat obertament, ja que estava sent criticada per dir a classe que es masturbava.

11 anys després, hi ha 655 entrades i més de 1.000 comentaris. L’any passat ja superàvem el miler, però blogger, a partir d’aquesta xifra, deixa de contar-los. Amb tot, no puc presumir de comentaris perquè són “obligats”, és a dir, el treball en el blog és una forma de practicar la lectoescriptura en valencià i una oportunitat perquè el meu alumnat escriga cada setmana i parle d’aquests temes amb mi i amb els seus iguals.

A mi mai se m’esgoten els temes, i a ellxs crec que tampoc se’ls esgoten les idees. Cada setmana em sorprenc amb comentaris interessants, amb idees sorprenents, amb una mentalitat oberta i, generalment, tolerant i diversa. I això no té preu.

Gràcies, alumnes, per compartir!