24 de nov. 2020

Els xics tenen... i les xiques no

Anna Peiró és metgessa i investigadora, a més d’una gran monologuista. En aquesta xarrada TED, Género y Genitalidad ¿Somos tan diferentes? (2020, 12 min.), ens parla de la desigualtat en la ciència mèdica i ens explica, per exemple, que no és adequat equiparar vulva i penis; sinó clítoris i penis, o vulva i escrot, ja que la vulva és la pell que cobreix els genitals femenins, igual que l’escrot és la pell que cobreix els testicles. A més d’aquestes equiparacions inadequades, de vegades es diu: els xiquets tenen penis, les xiquetes, no; els xiquets pixen drets, les xiquetes no. Anna Peiró ens convida a imaginar l’absurd que suposaria definir la genitalitat masculina en termes del que els falta o del que no fan: els xics no tenen clítoris ni ovaris, els xics no pixen asseguts! Queda rar, veritat? Doncs amb les xiques, igual! A més, podem estar ensenyant-los, des de xicotetes, que els falta alguna cosa o que estan incompletes.

Anna Peiró interpel·la al públic en altres vídeos i els pregunta si saben quant mesura el clítoris –entre 8 i 12 cm, respon– i també sorprén molt als hòmens cis del públic quan els diu que tenen vulva; en realitat la cicatriu d’una vagina que es va tancar en l’etapa embrionària: una cicatriu que es diu rafe. 

La manera que tenim d’ensenyar o de parlar de les parts del cos, des de criatures, condiciona la relació que mantenim després amb aquestes. Dels genitals masculins se'n parla més (els veiem també dibuixats per tot arreu), però es fa amb prepotència (com si tindre un penis fora millor que tindre un clítoris) o amb desdeny, i se sol pensar que són simples –un palo i dos boles, deia un alumne l’altre dia. Als xiquets i als hòmens no se’ls ensenya a relacionar-se amb els seu cos des de l’estima i la cura sinó des de l’exigència (importa si és gran i té ereccions). Se sol ocultar que molts xiquets menuts pateixen quan els han d’abaixar el prepuci perquè isca el gland; o que 1 de cada 140 xiquets no tenen l’eixida de la uretra en la punta del gland sinó més avall, i solen operar-los perquè puguen pixar drets –tot un símbol de masculinitat. I més encara, 1 de cada 3000 xiquets tenen l’eixida de la uretra en la base del penis o en l’escrot i, com que no poden pixar drets, també se’ls opera sense preguntar-los. Veiem, doncs, que els xiquets i els hòmens pateixen violències, però com que s’ha de mantenir la imatge de fortalesa i de potència sexual, del dolor no se’n parla.

En canvi, dels genitals femenins es pensa que són més complicats; es posa l’accent en la seua feblesa, en la necessitat d'anar al ginecòleg/òloga, però no en el plaer ni en l’autoconeixement. El clítoris és encara el gran desconegut i la majoria de xiques joves no han agafat mai un espill per a conéixer-se. 

Podríem seguir explicant diferències però se'ns ha quedat una entrada llarga. Així que ho deixarem ací i un altre dia, més. Però una pregunta final: no va sent hora d'educar en igualtat de veritat?



17 de nov. 2020

Coneixeu la copa menstrual?

 

Quins mètodes de recollida menstrual utilitzaven les vostres iaies? I les vostres mares? Coneixeu altres mètodes que no siguen les compreses o els tampons de les marques habituals? Heu sentit parlar de la copa menstrual?

La copa menstrual és barata, ecològica, sostenible i... propicia l'autoconeixement. No destrueix el pH de la vagina. No resseca. No provoca al·lèrgies. Mai s'ha associat a la Síndrome de Xoc Tòxic (els tampons, sí; i a més a més, contenen agents blanquejadors i matèries químiques que sembla que són agressives per a la mucosa vaginal). La copa és quasi tan fàcil d'usar com un tampó, però no cal buidar-la amb tanta freqüència. Es pot fer esport, dormir amb ella... No genera cap tipus de residu (heu pensat en els milions de tones de compreses i tampons?). Pot durar uns 10 anys... Hi ha marques que tenen talles 0 per a adolescents o per a vagines menudes. Què us sembla? Us animeu a provar-la? Què penseu que provoca que, malgrat els seus avantatges, les adolescents no la utilitzen massa?

Vegeu els vídeos del canal Femlatina Tampon vs. Copa menstrual i Cómo col·locar y remover la copa menstrual, on Helecho Verde explica les diferències entre el tampó i la copa.

Podeu veure també la cançó de Las VVitch Enamorada de la copa, una parella de Barcelona que reivindica que es pot fer perreo inclusiu i feminista.







10 de nov. 2020

Sexualitat durant el franquisme

Com s’han de comportar les dones

Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable a la hora de ir a la cama… Si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que eso podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así, no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar.

Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Es probable que tu marido caiga entonces en un sueño profundo, así que acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche y tus productos para el cabello. Puedes entonces ajustar el despertador para levantarte un poco antes que él por la mañana. Esto te permitirá tener lista una taza de té para cuando despierte […]

(Economía doméstica para Bachillerato y Magisterio, Sección femenina, 1958)

Text elaborat per la Secció Femenina per a l’educació de les xiques durant el Franquisme. La Secció Femenina era la branca femenina de Falange Espanyola i estava dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, el fundador del partit.

Mireu també aquest anunci de Soberano dels anys 60.



26 d’oct. 2020

Orgullosxs de ser qui com. Visibilitat intersex



En el Dia de la Visibilitat Intersex, Iolanda Melero respon a les nostres preguntes.


Vídeo realitzat per KALEIDOS, Organizació Intersex per la Diversidad, i GRAPSIA, per a celebrar aquest 26 d'octubre el Dia de la Visibilidad Intersex, mostrant-se orgullosxs de qui són i de la bellesa dels seus cossos. 

El terme hermafrodita procedeix de la mitologia grega. [...] En el món animal o vegetal, l’ésser viu hermafrodita posseeix els òrgans masculins i femenins alhora, o un òrgan mixt, de manera que pot produir cèl·lules masculines i femenines. Aquest terme està en desús per a referir-se a persones, i a més, no es coneix cap ésser humà amb la capacitat de produir tant òvuls com espermatozoides. Les denominacions més actuals són intersexualitat o DSD (Disorders of Sexual Development, anomalies del desenvolupament sexual), termes paraigües per a referir-se a persones que tenen una configuració anatòmica (dels genitals externs i interns), hormonal i/o genètica que no es correspon amb els paràmetres típics de dona o d’home, i que socialment es consideren ambigües o mixtes.

L’activista intersex argentí Mauro Cabral defineix així la intersexualitat:

«Comencem pels intersexuals. Qui són? Qualsevol que haja nascut amb un cos sexuat diferent a la mitjana femenina o masculina, i en particular els qui van ser sotmesos a intervencions mèdiques per a corregir-ho, i els qui han sigut i són violentats pel maltractament familiar, social i institucional d'aquesta distinció. On estan? A tot arreu. Com se’ls reconeix? No se’ls reconeix, passen inadvertits entre la gent perquè són aquesta gent: la veïna heterosexual, el capellà donant missa, el gai de la mà amb la seua parella, la lesbiana a l'escala de la facultat, el porter bisexual, la travesti que agafa un taxi amb dues amigues, el transsexual que atén el quiosc, l'àvia, l'oncle, la fillola, la cosina, el conegut del bar, la cunyada d'algú. Qualsevol persona pogué haver nascut amb un clítoris “molt” llarg o un penis “molt” curt, amb testicles que no van descendir, o amb ovotestis, sense vagina, amb el foradet per a orinar al costat o a la base del penis, amb cromosomes XXY o XO, amb algun dels múltiples cossos sexuats que la medicina va anomenar primer en la llengua de les “síndromes”, i ara en la dels “trastorns”. Aquells als qui es diu intersexuals som en general hòmens o dones que encarnem una diferència entre tantes: en nosaltres, el gènere masculí o femení es va inscriure literalment i amb violència, a través de procediments que cercaven convertir-nos carnalment en hòmens i dones iguals als altres.»

No hi ha acord sobre el nombre de persones intersexuals al món. La biòloga nord-americana Ann Fausto-Sterling assenyala que l’1,7% dels nadons presenta alguna forma d’intersexualitat, i que entre un 1 i un 2 per mil de criatures és difícil respondre a la pregunta de si és xiquet o xiqueta. Altres estudis parlen d’un nadó per cada 4.500 naixements. D’altra banda, no tots els bebés amb intersexualitats naixen amb genitals externs ambigus, ni les seues famílies o el personal mèdic han de decidir-ne el sexe “oficial”. També hi ha una gran variabilitat respecte al moment en què es “descobreix” la intersexualitat –abans de nàixer, en el naixement, en l’adolescència o, fins i tot, en l’edat adulta–, no sols per la diversitat biològica sinó pel secretisme que tradicionalment l’ha acompanyada.

Atesa la variabilitat de situacions intersexuals i de vivències, autores com Núria Gregori (2015) prefereixen parlar d’intersexualitats o d’estats intersexuals. A més a més, el terme disorder o anomalia ha estat considerat patologitzant per part de col·lectius intersex, que prefereixen parlar de Differences of Sexual Development (diferències del desenvolupament sexual o desenvolupament sexual diferent o divers). Amb tot, l’activisme intersexual encara no té molta presència a l’estat espanyol i hi ha encara poques persones que es visibilitzen com a tals.

Tot i que la situació està canviant, molts bebés intersexuals són sotmesos a cirurgies correctives que pretenen normalitzar uns genitals que en la major part dels casos no causen dolor ni són perjudicials per a la salut. Els arguments mèdics pretenen evitar l’angoixa de les famílies, el dany emocional que se suposa que patirà el nadó pel rebuig social o els problemes juridicoadministratius derivats de la indefinició. La majoria d’aquestes intervencions solen anar encaminades a convertir els nadons en xiquetes, ja que és més fàcil llevar –un clítoris considerat massa gran– que posar –convertir un penis xicotet en un de gran–, i perquè per al model hegemònic, la sexualitat és sinònim de coit heterosexual, i una dona i un home “funcionals” han de tindre, respectivament, vagina i penis (d’una mida estàndard). L’activista intersex nord-americana Cheryl Chase ha denunciat que la mutilació genital africana es considera un ritual bàrbar que desfigura; en canvi, l’extirpació dels clítoris dels bebés intersexuals s’anomena cliteroplàstia i es considera una pràctica científica que normalitza una desviació.

[...] La intersexualitat curtcircuita el sistema sexe-gènere i el binomi home-dona com a natural i immutable perquè la variabilitat de l’anatomia humana no cap en aquestes dues caselles. El dia 26 d’octubre és el Dia de la Visibilitat Intersex. Aprofitem per a mostrar la diversitat i la bellesa de tots els cossos.

Informació de la guia "Els nostres cossos, els nostres drets". 

6 de juny 2020

El meu orgull eres tu

Erik Carvajal MtM és un jove trans de les Canàries, autor del vídeo i del projecte MI ORGULLO. Juntament amb una companya ha creat una pàgina web de suport en la qual qualsevol persona pot enviar una carta de suport de manera anònima i llavors en rebrà una altra. El vídeo és bonic i esperançador. Compartix-lo!

8 de maig 2020

Dessex explica què és el sexting

Dessex és una associació valenciana que ofereix formació en sexualitats i assessora també de manera partícular. La Regidoria de Joventut valenciana va posar en marxa fa un temps InfoSex Jove, un punto d’atenció presencial, individualitzada, anònima i confidencial per a joves. Els divendres de 17 a 19 els pots trovar al Centre de Joventut de Russafa, C/ Puerto Rico, 42. El telèfon és 963818848 i el correu info.dessex@gmail.com. Durant el confinament, els pots escriure, i veure també aquesta magnífica sèries de vídeos que han penjat al seu instagram @asdessex. Ací et deixe un tast:





A post shared by Associació Dessex (@asdessex) on


19 d’abr. 2020

De millors amigues a nóvies

Valen i Sofi "De mejores amigas a novias"

El dia 26 d’abril és el Dia de la Visibilitat Lèsbica, una jornada per a reivindicar la visibilitat de l’homosexualitat femenina, per a demanar la inclusió de la realitat lèsbica als mitjans de comunicació, a les polítiques públiques, a l’àmbit educatiu i sanitari, etc. És el dia també per a recordar-nos que cal encara lluitar contra la lesbofòbia, i, en temps de confinament, no podem oblidar les joves lesbianes que potser estan vivint amb unes famílies que no les accepten, que no veuen amb bons ulls que les filles desitgen o estimen altres dones, o que tinguen ploma, que visten d’una determinada manera, que no amaguen el seu lesbianisme, que siguen activistes, etc. 

Al voltant del 80% de persones LG oculten la seua homosexualitat en l’adolescència per por al rebuig dels iguals i de la família. Vergonya, inseguretat, baixa autoestima, desconfiança, por a no tindre parella... són algunes de les emocions que acompanyen les adolescents lesbianes. 

Les lesbianes patim una doble discriminació: per dones i per homosexuals. Sabem que les relacions sexuals que estan fora del marc de la reproducció són de segona categoria, ja que, segons el model sexual hegemònic, les pràctiques sexuals es divideixen en preliminars i coit, i la sexualitat en majúscules és un coit (relacions completes, diuen alguns). Les lesbianes patim també l’assetjament dels que insisteixen a fer trios perquè els exciten dues dones. I com a dones, també ens condiciona el model de bellesa tradicional, i no està ben vis no ser femenines o tindre ploma

Amb tot, hi ha hagut avanços en la visibilitat, i podem trobar alguna sèrie protagonitzada per lesbianes (la mítica The L Word) o, el més corrent: sèries amb alguna lesbiana, per exemple Sex Education, Euphoria, Atypical... També hi ha grups de música obertament lesbians i activistes, com les Chocolate Remix o les Torta Golosa (Las camionas és una cançó dedicada a les dones masculines); hi ha cantants com Melo Moreno (també youtuber) o Hayley Kiyoko; i trobem parelles de youtubers amb molt d’èxit, com les colombianes Calle y Poché, les argentines Valen i Sofi, o algunes de casa, com Dulceida o DeVermut. Els seus vídeos ens poden ajudar a passar el confinament més acompanyades. 

15 d’abr. 2020

Com no fer una campanya contra el sexting!


Vídeo de l’artista i activista Alícia Murillo: “Cómo no hacer una campanya contra el machismo”

Les xarrades o campanyes per l’ús segur de les xarxes socials alerten (especialment les xiques) sobre els pederastes, i els donen consells per a no afegir a ningú que no coneguen o per a no compartir material íntim sexi amb parelles o coneguts (sexting)*. 

Defensar la llibertat de les persones, i en especial de les dones, és importantíssim en el terreny de la sexualitat perquè a les dones els han ensenyat que no poden ser sexuals i que s’han de guardar dels perills del sexe limitant la seua llibertat (no poden vestir d’una determinada manera, no poden beure, no poden anar de festa a soles...). Aquesta educació clàssica les infantilitza, les desempodera i les fa sentir culpables si els passa alguna cosa dolenta, perquè el missatge social donat és que si “desobeïxen” aquestes recomanacions, MEREIXEN el que els puga passar, i la societat no les protegirà (Ja t’ho havia dit jo!!! S’ho estava buscant!!

Per tant, aquest enfocament no redueix la violència que pateixen les dones sinó que crea més pors, provoca baixa autoestima i, com hem dit, les fa sentir culpables del que els passe. De sobres sabem que una persona que té por, no té confiança en ella mateixa per a defensar-se, en cas de necessitat, perquè li han fet creure que és dèbil. Una persona que se sent culpable no exigirà el dret que té a ser lliure, a vestir com vulga, a anar sola als llocs que vulga, etc., una llibertat que sí que tenen els xics. 

En realitat a qui haurien d’adreçar-se les campanyes o les xarrades educatives és a qui comparteix sense permís, a qui ho fa per venjar-se, a qui manipula, a qui critica les xiques sexuals, a qui diu que les xiques sexuals mereixen el que els passe, etc. I també haurien d’educar els xics, donant dades dels accidents i de les lesions que pateixen (el triple que les xiques) per fer-se els masclets bevent o consumint més, corrent més, pegant-se amb altres xics, etc. L’objectiu no és que ells també tinguen por –la por no és bona per a ningú– sinó que s’adonen que també són vulnerables si segueixen la masculinitat tradicional. El problema afegit és que les conseqüències de la masculinitat tòxica no només les pateixen ells, sinó tot el món.

*Repassem el vocabulari:
  • Sexting: enviament de material eròtic d’un/a mateix, a una altra persona, de manera voluntària, per les xarxes socials.
  • Sexpreading: difondre fotos amb contingut sexual d’una altra persona sense el seu consentiment. 
  • Porno venjatiu: variant del sexpreading on la persona que compateix sol haver tingut una relació íntima que s’ha trencat. 
  • Slut shaming: terme que designa els insults a les xiques (puta, guarra, escalfabraguetes, calenta...) per la seua sexualitat. 
  • Sextorsió: forma d’extorsió sexual en la qual una persona rep xantatge o amenaces perquè envie una foto de si mateixa amb contingut sexual. 

7 d’abr. 2020

Manual per a ser un autèntic mascle

Si vols ser un mascle “autèntic” has de seguir les instruccions que et marca el vídeo ‘Manual d'Instruccions per a ser un autèntic Mascle’.


Aquest vídeo forma part de la campanya Europea del Projecte Equix "Don't Go Bananas With Your Masculinity" ("No et tornes Boig amb la teua Masculinitat"). El Projecte Equix és una iniciativa de la Fundació Cepaim en col·laboració amb Dissens (Alemanya), Estatus M (Croàcia), Centre For Social Studies (Universitat de Coïmbra), Vzwzijn (Bèlgica) i Promundo, gràcies a la col·laboració i finançament de la Comissió Europea, dins del programa 'Rights, Equality and Citizenship'.

La campanya s’adreça a adolescents i joves perquè prengueu consciència de les conseqüències que se’n deriven de seguir el model de masculinitat tradicional, i encoratjar-vos a ignorar aquest Manual i a no tornar-vos bojos amb la vostra masculinitat.

27 de febr. 2020

Avança't



Campanya de la Federació de Planificació Estatal (2020).

Avui en dia encara hi ha resistències  a parlar i a informar-vos de la sexualitat, que es fonamenten en mites: que si en sabeu massa practicareu més del compte, és a dir, que l’educació fomenta el llibertinatge sexual; que parlar de sexualitat a l’edat infantil no és necessari perquè els xiquets i les xiquetes són asexuats; que la sexualitat és un tema privat i només s’ha de parlar a casa, no a l’escola; i també que la natura és sàvia i ja sabreu com actuar de manera espontània.


A Karícies pensem que l'educació sexual és un dret i per això en parlem cada setmana. A més, a l'Isabel de Villena hem començat amb el programa PIES i en aquesta entrada podeu deixar-ne la vostra opinió.

23 de febr. 2020

Sexualitat i erotisme


Aquesta mama ho intenta però l’explicació no aclareix res, més aviat el contrari. El que li arriba a la seua filla en escoltar la mare (en cursiva i en verd) són inexactituds com les següents: 

Xics i xiques més aviats adults... els seus cossos són diferents però estan fets per a unir-se d’una manera intel·ligent, com un trencaclosques.

La sexualitat és un coit entre homes i dones adults. 

Per a la mare, els xics i les xiques són diferents i estan fets per a encaixar. També diu que fer l’amor és com muntar un trencaclosques amb peces que encaixen a la perfecció: els xics en tenen una part i les xiques una altra, i del que es tracta és d’acoblar-se. A més, segons la mama, la sexualitat és per a quan siguem persones adultes. 

Per contra, som sexuals des que naixem fins que morim. Les criatures també tenen sexualitat, i si els diem que només és "normal" en l'edat adulta, poden viure amb culpa els seus jocs sexuals. A més a més, és que no mereixen ser explicades les relacions sexuals entre persones amb cossos semblants que "no encaixen”? La sexualitat és només heterosexual? És només un coit? És realista presentar aquest “encaix” com un fet tan fàcil? 

Quan mami i papi s’estimen mútuament molt, algunes vegades, solament per a mostrar quant s’estimen

La sexualitat es fa per amor.

Certament, les persones es mostren estima quan tenen relacions sexuals; però aquestes es poden tindre sense amor, i també hem de mostrar respecte per l’altra persona en aquestes situacions. Reduir la sexualitat a situacions d’enamorament no és real. És veritat que a major profunditat de sentiments, més riques poden ser les sensacions; però l’amor no garanteix un sexe fluid o perfecte. Si les nostres explicacions donen a entendre això, les criatures i joves acaben pensant que no cal expressar els gustos, els desitjos, les necessitats o les pors; que no cal descobrir la sensibilitat pròpia o la de l’altra persona. I creuen que quan el sexe no flueix és que no hi ha amor o que no ho fan bé. 

papi té una coseta especial /.../ i quan mami i papi volen fer una cosa especial, per a fer un bebé, llavors papi pren la seua cosa especial i la posa /.../ en un lloc especial del cos de mami

Vocabulari mistificador.

És un error no utilitzar un vocabulari específic adequat (clítoris, penis, vulves, vagines...). Les criatures necessiten paraules adequades per a nombrar els seus cossos i les seues pràctiques!! 

mami i papi volen fer una cosa especial, per a fer un bebé

La sexualitat serveix per a fer bebés.

Segons l’explicació, mami i papi es busquen quan volen fer un bebé. És així? Clar que no. La sexualitat humana té dues funcions: una finalitat adaptativa bàsica, comuna als éssers vius, que s'ocupa de les possibilitats de supervivència; i una finalitat plaent, que és un nivell nou, solament humà, i producte de l’evolució, que no millora les possibilitats de supervivència, sinó que permet gaudir de l'existència. L’anomenem erotisme o funció eròtica i es defineix com la cerca conscient del plaer sexual, procés que requereix un aprenentatge eròtic. 

i totes les llavoretes de papi ixen disparades per a arribar de pressa fins a l’òvul de mami!

Per a la mami, es veu que les explicacions biologicistes sobre la sexualitat  són importants.
 
De veritat necessita la xiqueta aquesta informació? Si ens pregunta d’on venen els xiquets, sí; però si pregunta per la sexualitat, li seran molt útils les llavoretes de papi i els òvuls? 

papi pren la seua cosa especial i la posa en el lloc especial de mami.

Els homes són actius en la sexualitat. Les dones són passives.

En aquella “cosa especial” que fan els pares, papi és la part activa i mami sembla que no fa res. La nostra cultura, tradicionalment, espera que l'home assumisca la responsabilitat del plaer de les dones. Aquest requeriment és irrespectuós amb tots dos: amb l'home perquè no li permet gaudir de la sexualitat en "clau eròtica", sinó només complir amb el rol d’expert; i amb la dona, perquè no li permet ser ama del seu erotisme i l'obliga a dependre de l'acompliment d'un altre. 

i això fa sentir mami molt feliç. També fa sentir papi feliç. I de vegades, després d’un moment, de vegades molt ràpid, papi es posa tan content que té un tipus de boommmm, i una explosió, 

L'orgasme dels homes és més important. 

Mami i papi són feliços fent-ho, però és papi qui es posa “content” amb el boommm final. De l’orgasme de mami, no en sabem res. 

I a això se li diu “fer l’amor”. En fi... fins que tu ho fas per primera vegada, ets verge.

La virginitat es perd amb una relació coital.

Per què se li dona tanta importància a aquesta "primera vegada"? No hi ha moltes altres primeres vegades que haurien de ser igual d'importants? Per què es considera el coit el súmmum de la sexualitat? 
 
Què en penses? Què li explicaries tu si et preguntara què és la sexualitat?

16 de febr. 2020

11é aniversari de Karícies



Al febrer de 2009 vaig escriure la primera entrada del blog Karícies. Aquell primer post, octubre (Abril no és un mes 1), era el començament de la meua novel·la Abril no és un mes. La jove adolescent protagonista obria un blog per a parlar de sexualitat obertament, ja que estava sent criticada per dir a classe que es masturbava.

11 anys després, hi ha 655 entrades i més de 1.000 comentaris. L’any passat ja superàvem el miler, però blogger, a partir d’aquesta xifra, deixa de contar-los. Amb tot, no puc presumir de comentaris perquè són “obligats”, és a dir, el treball en el blog és una forma de practicar la lectoescriptura en valencià i una oportunitat perquè el meu alumnat escriga cada setmana i parle d’aquests temes amb mi i amb els seus iguals.

A mi mai se m’esgoten els temes, i a ellxs crec que tampoc se’ls esgoten les idees. Cada setmana em sorprenc amb comentaris interessants, amb idees sorprenents, amb una mentalitat oberta i, generalment, tolerant i diversa. I això no té preu.

Gràcies, alumnes, per compartir!

Cossos i binarisme

En aquests vídeos es mostren cossos i persones que realitzen activitats que tradicionalment no es consideren pròpies del sexe masculí o femení, o bé els protagonistes trenquen d’alguna manera amb el binarisme imperant. Imagina que has de fer una entrada per a Karícies. Tria un d’aquests vídeos o temes i fes l’entrada (no un comentari, com fins ara).

Recorda que una entrada és com un xicotet assaig en el qual pots, o no, donar la teua opinió sobre el tema. Però el que sí que és important és que el que escrigues convide a la reflexió els teus companys i companyes.

Triarem les quatre millors i les publicarem a Karícies.
Vídeos i temes d'exemple:

- Dones culturistes trans. Janae Marie Kroczaleski ha transitat a dona però es defineix com a “no binarista”. En aquest vídeo “MATT KROC es ahora JANAE MARIE || De BODYBUILDER A TRANSEXUAL || POWERLIFTING 2015” ens parla de la seua transició. 


Ginmàstica rítmica i artística masculina: Al Japó, la gimnàstica rítmica és practicada per xics des de fa més de 60 anys. També hi ha atletes que practiquen la gimnàstica artística, com Peterson Ceus


- Dones esportistes. Aquest vídeo explica la història de Cathrine Switzer, la primera dona que, el 1967, va participar en una marató a Boston, quan encara estava prohibit per a les dones. 


- Hòmens que ballen: En el vídeo “¿Los machos no bailan?”, veiem una escena de la pel·lícula In and out (Frank Oz, 1997, USA), on Kevin Kline interpreta Howard, un professor que pren una classe de masculinitat que li ensenya a aguantar-se les ganes de ballar per demostrar que no és gai. 




9 de febr. 2020

Els xiquets tenen penis i les xiquetes...



“Els xiquets tenen penis i les xiquetes tenen vulva” és una afirmació incompleta i, per tant inadequada, tal com explica la metgessa, farmacòloga i divulgadora científica Ana Peiró en aquest vídeo, però es continua repetint com un mantra pensant que així eduquem bé les criatures.

I és que, al llarg de la història, la ciència li ha fet poc de cas al clítoris. En el documental “El clítoris. Aquest estimat desconegut” (2003, França, Michele Dominici), la doctora Helen O’Connell explica que a l’Anatomia de Grey, manual amb el qual va estudiar a finals dels 80 –i considerat la bíblia de la cirurgia anatòmica–, no hi havia cap descripció del clítoris, però sí un epígraf complet dedicat a l’erecció del penis, a més d’informació sobre la neuroanatomia i l’aportació vascular d’aquest òrgan masculí. La uròloga australiana va realitzar, l’any 1998, la primera descripció anatòmica exacta del clítoris.

O’Connell va demostrar que el clítoris era molt més gran i més complex que les poques descripcions fetes anteriorment. L’única part visible és el gland, i la seua caputxa (o prepuci) –situat a la part superior dels llavis menors. El clítoris no solament és major del que s’havia dit fins ara, sinó que és l’òrgan que més terminacions nervioses té de tot l’organisme: dues arrels –amb aproximadament 4.000 fibres cadascuna–, arriben des d’ambdós costats fins al gland, que en té 8.000. El clítoris amida al voltant de 10 cm de mitjana i, a més de les arrels, té dos bulbs de teixit erèctil que descendeixen al llarg de la vulva. Tant les arrels com els bulbs s’unflen amb el flux sanguini provocat per l’excitació.

Amb l’objectiu d’educar i de corregir la infrarepresentació (i de vegades la nul·la o errònia representació) del clítoris en els llibres de text, la sociòloga francesa Odile Fillod va fer, l’any 2016, els primers plànols de codi obert per a imprimir en 3D un model de clítoris de grandària real. Tal com explica Odile en una entrevista: “Entendre el paper fonamental que realitza el clítoris pot ajudar una dona a deixar d'avergonyir-se o sentir-se anormal si les relacions sexuals penis-vagina no la fan arribar a l'orgasme, ja que si es tenen en compte les característiques anatòmiques femenines, és el que els passa a la majoria de dones.”

Ara ja sabem, doncs, que el clítoris i el penis comparteixen el mateix teixit i tenen gland, prepuci, cos cavernós, arrels, bulbs vestibulars... Ambdós òrgans, clítoris i penis, es posen erectes igualment; la diferència és que el teixit erèctil femení és majoritàriament intern. També sabem que les dones no tenen orgasmes si no s’estimula el clítoris; i la penetració no és la millor forma d’arribar-hi per a la majoria. No hi ha excuses, doncs, perquè ben entrat el segle XXI el clítoris no aparega representat fidedignament en els llibres d’anatomia i, per descomptat, en els llibres de text escolars. Busqueu, busqueu en el vostre, a veure si el trobeu! I tampoc hi ha excuses per a no ensenyar les criatures que: “les xiquetes tenen clítoris i els xiquets tenen penis”.

[El 14 de febrer és el Dia de la salut sexual, a més del dia de sant Valentí, i res millor per a la salut i per a l'amor que conéixer els nostres cossos!!!]

2 de febr. 2020

Mutilació Genital Femenina

El 6 de febrer és el Dia contra la Mutilació Genital Femenina (MGF). És una pràctica que consisteix a extirpar el clítoris (clitoridectomia) a les xiquetes abans de la pubertat, emparant-se en unes creences culturals segons les quals cap jove es podrà casar si no se la mutila. En algunes cultures, després de la clitoridectomia es procedeix a l’extirpació dels llavis interns i a la infibulació o cosit de l’entrada de la vagina. 

Segons l’ONU, la mutilació genital femenina es realitza en 30 països d’Àfrica i Orient Mitjà; també es practica en alguns països d'Àsia i Amèrica Llatina i en algunes comunitats d'immigrants que viuen a Europa, Amèrica del Nord, Austràlia i Nova Zelanda. 

La concepció subjacent a aquesta pràctica és que les dones serveixen per a la reproducció de l’espècie, i no tenen dret al plaer, ja que aquest és pecaminós a més de perjudicial per a l’home. Les conseqüències físiques i psíquiques d’aquesta pràctica són enormes i, moltes vegades, mortals per culpa de les condicions d’higiene en què es practiquen. 

Comparar l’ablació amb la circumcisió –extirpació total o parcial del prepuci, que cobreix el penis, deixant descobert el gland– demostra una ignorància absoluta: si es practicara als homes una aberració comparable, aquesta consistiria a tallar el gland del penis, i sense anestèsia. La circumcisió es practica per raons religioses –fonamentalment en el judaisme i en l’islamisme– i mèdiques, ja que hi ha estudis que indiquen que el risc de contagi d’infeccions (inclòs el VIH) és menor. 

L’ablació del clítoris és un exemple palmari de la negació del plaer sexual de les dones propi de les societats patriarcals. En aquestes, el binarisme provoca també la mutilació dels cossos que no s’adeqüen als estàndards de masculinitat o de feminitat. Així, l’ablació del clítoris és patida en l’actualitat pels bebés intersexuals que naixen amb una genitalitat que no es considera “normal”. Si una criatura XX té un clítoris superior a 1 cm, el protocol mèdic clàssic en recomana l’extirpació. Si un bebé XY té un penis inferior a 2’5 cm, també es considera inacceptable. La MGF és vista com un ritual bàrbar que desfigura; en canvi, la cliterodectomia és tractada com un procediment plàstic que “normalitza”. Com ja vérem en l’entrada “Orgull intersex”, l’activisme intersex lluita perquè les operacions no es realitzen sense el consentiment de la persona afectada. 

A part de la mutilació genital intersex, en el nostre entorn sociocultural no existeix cap pràctica similar en brutalitat a la MGF, però la repressió i l’ocultació del plaer de les dones, especialment de les pràctiques més plaents per a elles, a més de la marginació i desqualificació per ser sexuals (guarra, porca...), han rebut el nom d’ablació psíquica o ablació mental. Mostra d’aquesta ablació mental és el desconeixement actual del clítoris, al qual dedicarem la propera entrada de Karícies.