L'escot de Berta o el nivell de feminisme dels guionistes?

En el capítol 1 de la segona temporada de Merlí, Oksana s’acosta a Marc i s’enrotllen en els vestidors; bé, millor dit: ella el masturba. Al guionista de la sèrie es veu que no li sembla important mostrar reciprocitat en les relacions sexuals, ja que, en el curs de feminisme, no va passar del nivell 1, com bé podem veure en la manera que té Merlí de gestionar les seues relacions amb les dones. Costaria molt que Marc també li posara la maneta dins dels pantalons a Oksana? Sembla que sí, que el “propòsit educatiu” de la sèrie no té com a prioritat les relacions sexuals igualitàries! 

En el capítol 3, Berta va a classe amb una samarreta escotada i Marc busca la complicitat dels amics fent el gest de masturbar-se. Pol li tira una pilota en senyal de reprovació, però ho fa amb un somriure perquè, ja se sap, són coses de xics! I al guionista tampoc li interessa criticar la sexualització de les dones ni qüestionar una determinada sexualitat masculina que no es pot concentrar amb un escot com el de Berta. En realitat, el propòsit és mostrar com de conservadora és la professora Coralina, i per a criticar-la no s’estalvien esforços, i fins i tot els que eren enemics irreconciliables –Merlí i Eugeni, l’antic cap d’estudis– fan ara front comú (corporativisme masculí, se’n diu) contra l’enemiga.

Si us plau, guionistes del món, evolucioneu: amb un nivell 3 de feminisme ja ens conformaríem!!!

Aprenent a ser home

Vicent està fent les pràctiques al nostre institut per a ser professor de Geografia i Història, i ens ha regalat, a la meua tutoria i a mi, una sessió parlant-nos sobre les noves masculinitats i la seua experiència de més de dos anys en un grup d’homes. Els temes sobre els quals han reflexionat al llarg d’aquest temps han sigut: la masculinitat hegemònica, els micromasclismes (https://www.youtube.com/watch?v=Co_z_GbjbHY), els privilegis, les emocions, el contacte físic entre homes, l’amor romàntic i les relacions no monògames, i la sexualitat. 

Després de recomanar-nos alguns llibres (per exemple, Hombres que ya no hacen sufrir por amor, de Coral Herrero o El feminismo es para todo el mundo, de bell hooks), sèries (com Big Mouth) i dos articles (“Aprender a ser hombre” i “El consentimiento”), hem estat debatent sobre el consentiment, concretament al voltant d’aquestes qüestions: 

• Com defineixes el consentiment? 
• Alguna vegada has parlat sobre consentiment amb la(es) teua(es) parella(es) o amistats? 
• Busques únicament senyals verbals o hi ha altres senyals? 
• Creus que parlar arruïna l'ambient? 
• Comproves i preguntes, segons avancen les coses, o assumeixes que el consentiment del principi significa que tot està bé? 
• Si et donen el consentiment una vegada, assumeixes que a partir d'aquí sempre hi estarà? 

“Aprender a ser hombre” és una traducció al castellà de "Learning to Be a Man" fet per l'editorial Segadors al 2016, i ací te’n posem un fragment perquè el comentes. Si no, també pots comentar la sessió amb Vicent o tot en conjunt.

En el instituto aprendí mucho acerca de cómo ser un hombre. No fue un aprendizaje estándar y no acaté la masculinidad típica […] pero como ya hemos visto, el patriarcado es muy adaptable y siempre está dispuesto a fabricar masculinidades alternativas para aquellos que, como yo, no se sienten cómodos en el rol más normalizado y alabado, pero que no tienen la suficiente valentía para romper totalmente con esta socialización. De hecho, creo que tuve bastante más valentía en el instituto que ahora, y que a lo largo de mi vida mis miedos han sido el mejor aliado del patriarcado. Es decir, la bravura del macho es una farsa. Es la cobardía la que le conduce a desempeñar su papel; y si hoy día soy un hombre es porque me han vencido, porque tuve demasiado miedo para ser otra cosa, algo sin nombre pero que surgía de mis propios deseos. 

Pues fue en el instituto donde la presión social terminó fijándome en mi papel de hombre. Si ya es una cosa terrorífica el identificarse como gay o bisexual o lesbiana en el instituto, negar la identidad de género es impensable. Puede que hoy en día sea más fácil, incluso hoy en día hay adolescentes que saben qué significa «queer» y «trans». Pero en los años '90 esto sólo estaba empezando a cambiar. Y, por cierto, hay y había adolescentes trans. […] 

[Aún así] De alguna forma fui un disidente de género en el instituto. Los machos alfa y los chicos normales solían tacharme de gay o maricón. Yo les criticaba su homofobia y les permitía llamarme gay para mostrar que no era ningún insulto y porque tampoco me sentía heterosexual, al menos no del todo. Así que resistía un poco, pero aquella resistencia agotó mis defensas. Era fácil enfocar mis críticas y mi rechazo a los machos tradicionales, sin ir más lejos, sin buscar las raíces más profundas del problema. El miedo también jugó su papel. Si me podían dificultar tanto la vida por un inconformismo tan leve, ¿por qué buscarme más problemas? Fue suficiente distinguirme de los hombres malos. Pero los hombres buenos también tienen una función importante en el patriarcado. 

He hablado mucho de mujeres y hombres. Pero éstas no son categorías naturales. Considero que es precisamente la socialización, y no la naturaleza, la que define mujeres y hombres. […] Pero mirando la sociedad en la que he crecido, sólo puedo pensar que aceptar este binomio nos hace cómplices del patriarcado. También hay personas que no se identifican con ningún género, cuya existencia es una subversión constante. Y me miro. Pienso en mis deseos y mis experiencias, y me pregunto ¿por qué me he quedado atrás? Hay algunos comportamientos masculinos que me resultan cómodos, pero también hay muchas cosas femeninas que me encantaría hacer, o que hago cuando nadie me mira y que nunca osaría hacer en público. Y hay muchas personas femeninas que me atraen, pero también muchos hombres que me parecen guapísimos. Y he compartido placer con algunos de ellos. ¿Por qué [acepté el binomio]? Por el miedo. Ese principal aliado del sistema patriarcal. 

No debería identificarme como hombre. Mi identidad de género es cobarde. Mi incomodidad con mi papel de género no me motivó a romper mi relación asignada con la sociedad. Pero sí que me inhibió en el momento de la socialización en el sexo. Me daba asco el cómo los otros chicos empezaban a hablar de sexo, así que les evitaba. Perdí una socialización insana, pero tampoco la sociedad me presentó otras formas de socialización acerca del sexo. […] 

El efecto de los medios es clave. Estamos constantemente bombardeados con imágenes sexistas que nos dicen como tienen que ser los cuerpos, cuáles signos físicos y superficiales nos deberían atraer. Años antes de poder tocar y ser tocado por otra persona para compartir nuestro placer, unas estructuras sociales muy potentes—Hollywood, las empresas de moda, las empresas de las noticias—estaban moldeando mi sexualidad. […] Y a los hombres nos producen una mirada que reduce a las mujeres al estatus de objetos. La mirada de los hombres es una fuerza de violencia cotidiana en la sociedad patriarcal. Tenemos que aprender a desarraigarnos de esa mirada. Si realmente queremos una sexualidad libre, si realmente nos da asco la sexualidad del patriarcado—una sexualidad de objetos—los hombres también deberíamos promover el ataque y el sabotaje contra la publicidad sexista y las empresas que la producen.

Femvertising

L’any 1998, The Body Shop va dissenyar una campanya que tenia com a protagonista a Ruby, una dona grossa que lluïa cos i el missatge: “Hi ha 3 milions de dones que no s’assemblen a les supermodels, i només 8 que sí”. L’objectiu era remuntar les vendes de la companyia, que havien descendit als Estats Units. 

La marca Dove va començar l’any 2000 a llançar campanyes que promovien la bellesa real i l’autoestima de les dones, i denunciaven el bombardeig d’imatges estereotipades sobre les xiquetes i les dones (Onslaught, 2007).

L’any 2010, la marca Axe abandonava els “mascles Alfa” -i gordofòbics, en l'anunci de l'esquerra- de campanyes anteriors (Efecte Axe) i va optar pels homes reals. L’any 2016 tornava a qüestionar la masculinitat amb ‘Troba la teua màgia’ (Find Your Magic) un anunci que s’adreçava als nassuts, als pèl-rojos, als hòmens amb diversitat funcional, als que porten tacons, etc. Un any després, la marca va anar una mica més enllà amb el lema “Està bé que un home...?” (Is It Ok for Guys...) on plantejava preguntes que es fan els joves sobre la masculinitat: està bé que experimente amb altres hòmens?, que es vista de rosa?, que plore?, que tinga por?, etc.

Mentrestant, anuncis com els de Burger King “Burger King’s Super Seven Incher – It’ll Blow your mind away” (2009) seguien sexualitzant les dones i “venent sexe”. 

El terme femvertising (feminisme + advertising) va nàixer l’any 2014, durant la setmana de la publicitat a Nova York, arran de la publicació d’un estudi de la web Sheknows que rebel·lava que mostrar representacions positives de la dona en la publicitat era beneficiós per a les marques. 

Ja siga per augmentar les vendes o perquè realment han abraçat la causa de la igualtat –o per les dues coses–, el ben cert és que moltes marques (Pavofrío, Clay, Always, Pantene, etc,) han començat a fer campanya per la igualtat, i a més a més, algunes campanyes s’han fet virals. Per exemple, l’anunci de les compreses Always (“Córrer com una nena”) o la marca de cosmètica Covergirl (“Girls Can”).

Però, quins requisits hauria d’acomplir el femvertising per a ser-ho? Poden ser realment feministes les marques que venen llenceria sexi, productes de bellesa o per a aprimar-se? Les expertes Marta Fernández Morales (Universitat d’Ovideo) i Ma. Isabel Menéndez Menéndez (Universitat de Burgos) –autores de l’estudi multidisciplinar “Publicidad y violencia de género” (Edicions UIB, 2009)–, expliquen que els anuncis feministes haurien d’acomplir 4 requisits: 

1. Promoure l’empoderament de les xiquetes i de les dones.
2. Trencar amb l’objectualització i sexualització de les dones (dones diverses, homes no estúpids...)
3. Trencar amb els rols de gènere.
4. [La marca ha de] Ser conseqüent amb el missatge (respectar les condicions laborals, incloure dones en càrrecs directius, no contaminar...)

D’altra banda, femiwashing o pinkwashing són altres termes que qualifiquen aquella publicitat que “sembla” preocupar-se per les dones, però que en realitat transmet una imatge molt estereotipada d’aquestes, per exemple, el Donuts rosa. Algunes d’aquestes empreses posen diners en campanyes contra el càncer de mama, alhora que contaminen i contribueixen a provocar la malaltia que diuen combatre. 

Algunes de les propostes per a subvertir la publicitat sexista són la inversió i l’humor. Aplicar la regla de la inversió, i mostrar els hòmens en les mateixes posicions o actituds en què apareixen les dones a la publicitat, serveix per a evidenciar el sexisme. Per exemple, MotoCorsa, un concesionari de Ducati a Portland, va decidir que els seus treballadors posaren damunt les motos com les models professionals, i el resultat va ser la sèrie “MANigale”. 

En el projecte col·laboratiu “Poses” (2011), l’artista Yolanda Domínguez mostrava dones anònimes imitant les poses de les revistes de moda, en un intent de desglamuritzar la publicitat convencional. En la mateixa línia, l’actriu australiana Celeste Barber reproduïa anuncis de publicitat de moda en “Challenge accepted”. També n’és un bon exemple la campanya “Manpons”, de l’ONG WaterAid (2016), que mostra com seria la publicitat dels tampons si els homes tingueren la regla. 

T’hi apuntes al femvertising? 

Activisme a les xarxes

Entrada de Cèlia (1r Bat. Artístic)

Internet s'ha tornat part del nostre dia a dia, i junt amb ell, les xarxes socials, gràcies a les quals podem aconseguir molt bons resultats si en fem un bon ús, alhora que aprenem i progressem a poc a poc. Un exemple d’aquest bon ús és l'activisme, ja siga en Twitter, Facebook, Instagram o en qualsevol altre mitjà que puga ser utilitzat com a via per a comunicar-se amb la resta de persones.

L'activisme en les xarxes consisteix a utilitzar-les per a denunciar, alçar la veu i/o comunicar novetats. @Bollopwr.art és un exemple de compte activista en Instagram, on es publiquen il·lustracions amb la finalitat de reivindicar i visibilitzar tant a la comunitat LGBTI+ com al feminisme, dues realitats que existeixen en la nostra societat però que per motius diversos són considerades inferiors.

Tot i la importància d’aquest activisme virtual, cal no oblidar que és important mobilitzar-se i lluitar per la igualtat en tots els àmbits, no sols en les xarxes socials.

La consulta

La Consulta (Yolanda Domínguez, 2018). El vídeo forma part d'una campanya contra el masclisme, creada i dirigida per l'artista Yolanda Domínguez i finançada per l'Institut Andalús de la Dona. Té com a objectiu implicar els homes en l'eradicació d'una gran epidèmia social: el masclisme.

A la pàgina del projecte podem llegir: 

"El masclisme és un mal social que es transmet a través de la cultura i està profundament arrelat a la nostra societat. No es tracta d'una malaltia física ni tampoc psicològica, sinó d'un sistema la lògica del qual es basa en la desigualtat i afecta al nostre comportament, a la nostra forma de pensar i de relacionar-nos.

Aquesta epidèmia pot reproduir-se tant en homes com en dones, però té conseqüències molt diferents per a tots dos. Les dones són el grup que pateix els pitjors danys produïts pel masclisme. Als homes, per contra, els confereix privilegis, però un individu que maltracta i exerceix comportaments violents en la seua vida diària com a part de la normalitat és una persona que té un problema que cal solucionar: només és possible canviar-lo o “sanar-lo” tractant els individus que la integren, ensenyant-los a detectar el perquè de les seues actituds i com poden transformar-les.

El masclisme produeix un model de masculinitat tòxica basat en la submissió de les dones. Un model que no pot ser considerat sa o adequat si el que cerquem és el benestar de tota la societat. Com subratlla un dels personatges d'aquesta campanya: “La conseqüència més immediata del masclisme és que el converteix en pitjor persona”.

Deconstruir aquest model de masculinitat és una de les primeres tasques que hem de dur a terme. Per a això necessitem ampliar la nostra perspectiva, apuntar i posar remei a les causes que ens han conduït a aquesta situació. No es tracta d'una batalla entre homes i dones, sinó de tots i totes contra una cultura que ens impedeix tenir unes relacions saludables, lliures i igualitàries perquè que se’ns segueix encasellant en uns rols que ens perjudiquen.”

Altres accions i projectes de Yolanda Domínguez 

8M. Si nosaltres parem, el món es para

En el compte d'Instagram @activismofeminista de la Comisión 8 de marzo, trobaràs imatges de la vaga per a compartir! N'hi ha de molt xules!!! 

Entrada de Carles Claramunt (1r. Bat. Ciències)

La comissió 8 de març i diversos sindicats com la CGT o la CNT s’han afegit a la convocatòria de vaga programada per al pròxim 8 de març. Baix el lema “si nosaltres parem, es para el món”, la convocatòria de vaga feminista, que porta forjant-se des de la primavera del 2017, compta amb l'acollida de més de 170 països, i per primera vegada en la història, s'organitzarà una vaga legal a Espanya per a reclamar igualtat real d'oportunitats i drets entre homes i dones.

La Comissió 8 de Març, principal organitzadora de la vaga, és un espai de diàleg que ha aconseguit construir un argumentari consensuat per diverses organitzacions, sindicats i partits polítics per a fer una crida a la mobilització.

Malgrat que a la convocatòria s'hi han sumat diversos sindicats i més de 300 organitzacions socials, alguns partits polítics com Ciutadans s’oposen a la mobilització perquè la consideren ideològica, i d’altres com el PP no s’hi han pronunciat.

A la vaga –com en qualsevol vaga legal– estan cridats tots els treballadors/es i estudiants, però el moviment feminista insta particularment les dones a ser les grans partícips de la jornada amb la finalitat de demostrar que sense el treball i la presència femenina, ja siga a la feina o a les tasques de la llar, el món no funciona.

Amb aquesta iniciativa, el feminisme tracta de posar en evidència el paper de l’home en el sistema, que contràriament al de la dona, es troba lliure de preocupacions com les de fer-se càrrec de les tasques domèstiques, d’atendre els fills i un llarg etcètera.

Per una altra banda, 8 de març planteja aquesta jornada promovent també una vaga de consum, i insta les dones en particular a abstenir-se de consumir el que no siga imprescindible, i a reduir al mínim la despesa en béns i serveis per fer reflexionar sobre el pes de les dones en el consum o els elevats impostos de productes bàsics per a dones (les compreses, per exemple) com si es tractara de serveis de luxe.

En definitiva, caldrà lluitar un altre any per demostrar que en aquest món cabem homes i dones, tots per igual, i que les lleis es queden en simples paraules a l’hora de la veritat. Queda encara massa a aconseguir fins i tot en països a priori avançats i democràtics com el nostre, on la bretxa salarial és d’un 29%, segons estadístiques recollides per CCOO.

Malgrat que no quede massa clar si la vaga també la podrem exercir els homes feministes, d’alguna manera hem de participar en una jornada tan necessària per a aconseguir un món més just i pacífic que reclame reconeixements per igual. 

Per una revolució feminista, totes a la vaga del 8–M!

Gitanes feministes i diverses

L'Asociación de Gitanas Feministas por la Diversidad té com a objectiu promoure la igualtat entre gitanes i gitanos i combatre la doble discriminació de la dona gitana, tot des d'un enfocament feminista. 

Maria José Jiménez és treballadora social, llicenciada en Humanitats i presidenta de l'associació.

Noelia Heredia González és cantaora i percusionista, s'ocupa de l'àrea de diversitat.

Si t'interessa el tema, pots escoltar també aquesta entrevista radiofònica en Onda Arcoiris. 

Tots els dies són 8 de març

Queden encara coses per reivindicar i contra les quals lluitar? On? En el món laboral? En els estudis? En la política? En la publicitat? En les relacions sexuals? En les tasques domèstiques? En la cura de les persones? En l'esport? En el model d'amor?...

Feminisme per a principiant@s

Tu també pensaves que el feminisme és el contrari del masclisme?
Però... a que no sabies que el feminisme és una eina boníssima per a tindre unes relacions afectives i sexuals molt més saludables i plaents?

8 de març: No cosirem les vostres retallades!

Per desgràcia, encara cal "celebrar" el 8 de març! 
 Tu mires el nas de la gent???

8 de març. Dia internacional de les Dones.

Espere no haver de fer un post dedicat al 8 de març durant molt anys. Tant de bo aquest fóra l’últim!! Això significaria que ja no cal lluitar per la igualtat de drets, d’oportunitats o de tracte per a les dones, i que els feminismes no són necessaris. Malauradament, aquestos drets solament apareixen en les lleis i, encara que és molt, no s’han aconseguit en la realitat, i per això cal continuar lluitant i reclamant la meitat del món que ens correspon: la meitat dels bens materials, de la cultura, de la ciència, dels espais, dels temps, dels sabers, dels poders, dels plaers...

Abans de continuar, explicaré un error que es repeteix, segurament amb la intenció que la igualtat no es faça realitat: el feminisme no és el contrari del masclisme. El masclisme és prepotència, abús de poder i voluntat de subordinació. El feminisme busca la igualtat i sempre ha estat una lluita pacífica que ha reclamat el reconeixement de les dones com a faedores del món i no com a secundàries que contemplaven l’obra dels barons.

Els feminismes continuen sent necessaris i continua sent imprescindible també reclamar la igualtat en els plaers i en la cura. La socialització de les xiques es fa seguint el que Amèlia Valcárcel anomena la Llei de l’Agradar: buscar la bellesa, complaure, aguantar, ser pacient, tindre cura, ser empàtica, viure l’amor com un lliurament, desenvolupar habilitats de relació i expressives, tindre un paper secundari, idealitzar les relacions amoroses... Es podria resumir en: cura, amor i bellesa. (E. Simón)

Els xics, per contra, se socialitzen en  la Llei del Domini: lideratge, agressivitat, competitivitat, amor com a sexualitat i èxtasi, coneixements i habilitats instrumentals, negació de les pròpies emocions, falta d’empatia, cerca de l’èxit... (E. Simón)

Les relacions sexuals i de parella heterosexual són un camp minat de desigualtat. L’educació diferent que hem comentat fa que les xiques, pressionades per l’ambient i pel desig masculí, tinguen relacions sexuals de risc (per al cos i per al cor) perquè ni saben que tenen drets ni que reclamar la seua meitat no és egoisme sinó justícia. Pel que fa als xics, viuen la sexualitat com un instint que no es pot controlar, pensen que tindre parella significa ser satisfets, creuen que la seua manera de viure el sexe és universal (perquè els han ensenyat que allò masculí és el patró de la humanitat) i se senten en el dret de reclamar (i pressionar) per aconseguir el que "els pertoca".

Així les coses, el 8 de març és un dia més de lluita que ens recorda que aquesta s’ha de fer tots els dies.


Elena Simón: La igualdad también se aprende. Cuestión de coeducación. (Narcea, 2010)

8 de març i sexualitat

Unes paraules d'Elena Simón (Hijas de la igualdad, herederas de injusticias, Narcea, 2008, Madrid) que ens recorden que la igualtat en la sexualitat i el plaer, encara està ben lluny:

“En cuanto a la sexualidad, las chicas se inician muy temprano y con mucho desconocimiento, casi tanto como tuvieron sus abuelas la noche de bodas. La única y enorme diferencia es que ellas han visto numerosas veces los órganos genitales masculinos y femeninos y la mecánica de acoplamiento de los mismos, así como las escenas de cama de películas y teleseries, que les muestran las posturas y unos grititos femeninos que se supone salen del mismo sexo, como si se tocara un resorte. Todo ello visto sin experiencia de vida es fácil interpretarlo como automático, como universal, como algo en lo que las personas no intervenimos con nuestra mente sexual y nuestro cuerpo sensual, simplemente ocurre a todo el mundo que 'lo haga' . El sexo y la relación sexual propiamente dicha, se figura e imagina, casi en exclusiva, como genitalidad heterosexual rápida y placentera.

Ahora se sabe que la insatisfacción sexual de la gente joven es muy alta y la de las chicas dobla a la de los chicos. Es una pena que en un tiempo en que las chicas podrían tener relaciones sexuales con bastante libertad y bastante poco control adulto, no puedan a un tiempo disfrutar de una satisfacción proveniente del conocimiento del propio cuerpo y del propio deseo. Los intercambios heterosexuales, esporádicos y continuados, están aún plagados de deseos y exigencias masculinas urgentes que exigen la penetración como casi única fuente de placer. Algunas adolescentes comentan que no se enteran, que no les gusta, que no saben lo que les gustaría, que lo hacen porque ellos insisten y amenazan con irse con otras, llamándolas estrechas.

Casi ninguna tiene 'permiso' para disfrutar de su cuerpo, de su vida, de ella misma, antes de intercambiar o de compartir con los varones de sus sueños estas maravillas propias. La mayoría de las chicas que logra obtener satisfacción en sus relaciones heterosexuales lo logra muchos años más tarde de su primera vez. Mientras tanto controlan mal sus sensaciones e identifican y expresan con dificultad sus deseos y apetencias. No se consigue definir y legitimar una sexualidad mujeril propia y no centrada en el falo como faro único del deseo y del placer compartido.

Las pocas que escapan de esa especie de pasividad son todavía calificadas como guarras, zorras, putas, etc. Las chicas que manifiestan su deseo sexual son duramente criticadas y bastante temidas por los propios varones. Ellos aún mantienen interiorizado el mandato patriarcal de tener la iniciativa y de poder convertir vírgenes en mujeres, enseñándoles los placeres de la vida. "

Imatge de Maria Alcaraz

Granada 09. Jornadas feministas estatales.

Este puente de diciembre lo he pasado rodeada de feministas en las Jornadas Estatales de Granada. 3000 mil mujeres de todas las edades hablando de feminismos le cargan la batería a cualquiera, y la mía ha vuelto a Valencia llena de energía. Cuando en el año 94, y junto con otros dos compañeros, decidí que aparte de enseñar lengua, podía también orientar en los usos más placenteros de ésta y ayudar a prevenir los menos gozosos, solamente contaba con mi propia biografía sexual y mis lecturas feministas. Muchas maestras, y algunos maestros, me han acompañado todo este tiempo, enseñándome, animándome y mostrándome que el esfuerzo siempre vale la pena. En estas jornadas he podido devolver, por primera vez, una pequeña parte de lo recibido porque a lo largo de este tiempo también yo estaba haciendo feminismo, casi sin darme cuenta. Aquí dejo mi ponencia: “Machitos, supernenas y demás fauna adolescente. ¿Quién no tiene las hormonas revolucionadas?”

Las imágenes son un pequeño homenaje a Isabel Franc, que olvidó su ponencia “Divergencias estructurales en los nuevos lesbianismos. De la ñoñería al pornoterrorismo” y nos regaló, en su lugar, unas cuantas sonrisas.

Jornadas feministas estatales. Granada 09

PROGRAMA

Jornadas estatales feministas que se celebrarán en Granada, los días 5, 6 y 7 de diciembre de 2009.

Las jornadas estarán Coordinadas por La

Federación de Organizaciones Feministas del Estado Español, y organizadas por la Asamblea de Mujeres de Granada.

Las jornadas estarán Coordinadas por La Federación de Organizaciones Feministas del Estado Español (La Coordinadora) y organizadas por la Asamblea de Mujeres de Granada.