Una adolescent de 15 anys es pregunta com pot saber si li agraden les dones. Ha entrat amb una amiga a un xat de xiques per a riure una estona i ha simulat que li feia fàstic, però en realitat li ha agradat.
“Seré lesbiana? Seré bisexual?”
La proposta de Júlia de diferenciar entre “ser lesbiana” i “estar lesbiana”, entre “passar per allí” i “quedar-se a viure-hi”, és ben interessant i connecta amb els corrents de pensament més moderns, per exemple el del filòsof Foucault. Aquest autor d’una història de la sexualitat deia que en lloc de preguntar-nos qui som o quin és el nostre desig, hauríem de desprendre’ns de nosaltres mateixos i no classificar-nos d’acord amb els imperatius socials o les identitats sexuals marcades per la nostra societat.
Però la realitat és que ni les ambigüitats ni les fluïdeses tenen avui en dia molt bona premsa. Les ciències ens classifiquen. La Biologia diferencia entre homes i dones; la nostra orientació sexual pot ser homosexual, heterosexual o bisexual. El rol sexual que desenvolupem girarà també al voltant de dos pols: masculí o femení. I les persones pensem que no tenim més remei que situar-nos en aquestes caselles, encara que els nostres desitjos, o els nostres cossos, no encaixen exactament en els motlles. Avui en dia, la identificació de l’orientació sexual, juntament amb la imatge corporal que transmetem, han esdevingut centrals per a definir el que som, encara que el nostre cos o la nostra sexualitat depenguen d’una pròtesi de silicona o d’una pastilla de Viagra.
Beatriz Preciado diferencia tres etapes en la sexualitat occidental: l’etapa soberanista, l’etapa disciplinària i la farmacopornogràfica. En la primera, de la mà de la moral cristiana i fins al segle XVIII, la sexualitat és reproducció i absència de plaer, especialment per a les dones. En la segona, el poder comença a actuar de manera més subtil, amagat darrere de pressupòsits científics. En la tercera, i a partir de la segona meitat del segle XX, els productes químics, els avanços en cirurgia estètica, la visió del cos a través dels mitjans de comunicació..., ens converteixen en hòmens i dones cíborgs enganxats a la química i a la imatge que volem donar, copiada sovint dels patrons a la moda.
En aquesta història de la sexualitat, l’homosexualitat ha passat de ser considerada antinatural i pecaminosa en la primera etapa, a una malaltia en la segona. Pel que fa a l’etapa farmacopornogràfica, a l’estat espanyol la repressió franquista ens ha endarrerit una mica. A casa nostra, -i convé no oblidar d’on venim- la Ley de vagos y maleantes i la Ley sobre peligrosidad y rehabilitación social, (derogada en 1995), permetien tancar a la presó les persones del mateix sexe que gosaven fer-se un petó al carrer.
Les persones homosexuals poden ara casar-se! diria algú. És veritat! Però el model sexual predominant és encara heterosexual. I si ho volem comprovar, apliquem la regla de la inversió, que sempre funciona. Ens imaginem algú que, amb nerviosisme, es pregunte: “Seré heterosexual?” Segur que no. Aquesta se suposa que la portem de sèrie. En canvi, si un és diferent, s’ho haurà de currar.
“Seré lesbiana? Seré bisexual?”
La proposta de Júlia de diferenciar entre “ser lesbiana” i “estar lesbiana”, entre “passar per allí” i “quedar-se a viure-hi”, és ben interessant i connecta amb els corrents de pensament més moderns, per exemple el del filòsof Foucault. Aquest autor d’una història de la sexualitat deia que en lloc de preguntar-nos qui som o quin és el nostre desig, hauríem de desprendre’ns de nosaltres mateixos i no classificar-nos d’acord amb els imperatius socials o les identitats sexuals marcades per la nostra societat.
Però la realitat és que ni les ambigüitats ni les fluïdeses tenen avui en dia molt bona premsa. Les ciències ens classifiquen. La Biologia diferencia entre homes i dones; la nostra orientació sexual pot ser homosexual, heterosexual o bisexual. El rol sexual que desenvolupem girarà també al voltant de dos pols: masculí o femení. I les persones pensem que no tenim més remei que situar-nos en aquestes caselles, encara que els nostres desitjos, o els nostres cossos, no encaixen exactament en els motlles. Avui en dia, la identificació de l’orientació sexual, juntament amb la imatge corporal que transmetem, han esdevingut centrals per a definir el que som, encara que el nostre cos o la nostra sexualitat depenguen d’una pròtesi de silicona o d’una pastilla de Viagra.
Beatriz Preciado diferencia tres etapes en la sexualitat occidental: l’etapa soberanista, l’etapa disciplinària i la farmacopornogràfica. En la primera, de la mà de la moral cristiana i fins al segle XVIII, la sexualitat és reproducció i absència de plaer, especialment per a les dones. En la segona, el poder comença a actuar de manera més subtil, amagat darrere de pressupòsits científics. En la tercera, i a partir de la segona meitat del segle XX, els productes químics, els avanços en cirurgia estètica, la visió del cos a través dels mitjans de comunicació..., ens converteixen en hòmens i dones cíborgs enganxats a la química i a la imatge que volem donar, copiada sovint dels patrons a la moda.
En aquesta història de la sexualitat, l’homosexualitat ha passat de ser considerada antinatural i pecaminosa en la primera etapa, a una malaltia en la segona. Pel que fa a l’etapa farmacopornogràfica, a l’estat espanyol la repressió franquista ens ha endarrerit una mica. A casa nostra, -i convé no oblidar d’on venim- la Ley de vagos y maleantes i la Ley sobre peligrosidad y rehabilitación social, (derogada en 1995), permetien tancar a la presó les persones del mateix sexe que gosaven fer-se un petó al carrer.
Les persones homosexuals poden ara casar-se! diria algú. És veritat! Però el model sexual predominant és encara heterosexual. I si ho volem comprovar, apliquem la regla de la inversió, que sempre funciona. Ens imaginem algú que, amb nerviosisme, es pregunte: “Seré heterosexual?” Segur que no. Aquesta se suposa que la portem de sèrie. En canvi, si un és diferent, s’ho haurà de currar.
(continuarà)
Imatge agafada de Samarretes Crash
1 comentari:
Este mundo está lleno de gente con miedo a encontrarse, con miedo a sentir lo que todos sienten, pero todos disimulan, fingen que ellos no..
http://www.youtube.com/watch?v=-Gt24mYqKC0
Sólo es un infierno sostenido, por el miedo a equivocarnos..
Publica un comentari a l'entrada