10 de nov. 2010

Dret a gaudir del progrés científic



A la ciència sempre li ha incomodat el clítoris perquè es tracta d’un òrgan que només té una funció coneguda: la de proporcionar plaer. Abans es pensava (i encara queda gent que pensa així) que l’objectiu de la sexualitat era la reproducció; aleshores, l’existència d’un òrgan que no fóra útil per a aquesta funció no tenia cap lògica. Per aquesta raó, el clítoris només s’ha tingut en compte quan es pensava que estimular-lo era beneficiós per a la fertilitat de les dones. Per exemple, el pare de la medicina Hipòcrates creia que les dones produïen esperma en orgasmar i aquest era imprescindible per a la concepció.

Tal com s’explica en el documental “El clítoris. Aquest estimat desconegut” (2003, França, Michele Dominici), la història del clítoris ha sigut com la del Guadiana: aparicions i desaparicions. Els primers estudis daten del segle XVI. L’anatomista italià Reinald Colombo va ser el primer a parlar-ne i a considerar “el seu descobriment” com un òrgan útil i bonic. En la mateixa època, el seu mestre Vesalius havia descrit els òrgans reproductors femenins. “Curiosament”, el treball de Vesalius és reconegut hui en dia mentre que de Colombo se’n van oblidar. Un segle més tard, un altre anatomista, l’holandés Regnier de Graff, va pensar que era el primer a estudiar el clítoris, un òrgan que considerava fonamental perquè sense la seua intervenció cap dona –creia ell– voldria tindre fills.

Durant el segle XVIII i part del XIX, el clítoris va tornar a desaparèixer dels llibres mèdics fins que, el 1844, l’alemany Georg Kobelt el tornà a estudiar i en publicà uns dibuixos molt detallats. Tanmateix, el desvetllament dels mecanismes de la reproducció, que deixaven definitivament fora el clítoris, va tornar a provocar el bandejament d'aquest òrgan. Per exemple, el 1900 el clítoris aparegué en L’anatomia de Grey, l’anomenada bíblia de la cirurgia; però en l’edició de 1948 ja no hi estava, tal com explica la uròloga australiana Helen O'Connell en el documental esmentat (vg. vídeo més avall)

També Freud va contribuir a la menysvaloració del clítoris perquè, tot i anomenar-lo en distingir dos tipus d’orgasmes: el clitoridià i el vaginal, va establir-ne una jerarquia. El primer (l’orgasme clitoridià) es considerava immadur i infantil, propi de dones amb un desenvolupament psicològic i sexual inadequat; i el segon (l’orgasme vaginal) era considerat adult, madur psicològicament, més profund, intens i plaent. Fins i tot el DSM (Diagnostic and Stadistical Manual of Mental Disorders), el catàleg més important de malalties mentals publicat per la Societat Nord-americana de Psiquiatria, replegava com a trastorn la impossibilitat d’arribar a l’orgasme amb el coit, fins que l’evidència que hi havia més dones “malaltes” que “sanes” va provocar-ne l’eliminació.

La desconsideració del plaer femení –fruit de la ignorància, del masclisme i potser en alguns casos de la malvolença– ha portat a fingir els orgasmes a milers de dones i, tristament, continua passant en l’actualitat en dones de totes les edats. Algunes adolescents han comentat que fingeixen els orgasmes durant la penetració perquè no volen que les seues parelles masculines pensen que “no ho fan bé”. A més a més, una bona part de l’alumnat desconeix què és el clítoris i/o on es troba.

Tal com explica Natalie Angier en el documental, l’orgasme vaginal no existeix sinó que, quan s’orgasma mitjançant la penetració –aproximadament ho fan el 30% de les dones–, és perquè s’estimula el feix nerviós clitoridià. La vagina té poques terminacions nervioses i la penetració no és el mitjà més eficaç perquè les dones arriben a l’orgasme. Per això, esperar que només amb la penetració vaginal totes les dones han d'arribar-hi sempre és una quimera, i insinuar que el 70% de les que no tenen orgasmes vaginals pateixen disfunció o són immadures és producte de la ignorància i/o de la desigualtat. 

El 1998 Helen O’Connel va demostrar que el clítoris era molt més gran i més complex que les descripcions fetes a les obres d’anatomia. El gland, i la seua caputxa, és l’única part visible. Situada a la part superior dels llavis menors, constitueix aproximadament la desena part del volum total. El clítoris no solament és major del que es pensava sinó que és l’òrgan que més terminacions nervioses té de tot l’organisme, fins i tot és més sensible que l’òrgan masculí, afirma la uròloga. El penis té de 4.000 a 6.000 terminacions nervioses. El clítoris en té 4.000, que arriben des d’ambdós costats (les arrels) i culminen en un xicotet apèndix amb 8.000 fibres nervioses comprimides en un espai molt reduït, fet pel qual a moltes dones no els agrada el contacte directe ja que els resulta excessiu, i prefereixen l’estimulació indirecta. El clítoris amida 8 cm de mitjana i, a més de les arrels, té dos bulbs de teixit erèctil que descendeixen al llarg de la vulva. També aquests s’unflen amb el flux sanguini i creen una zona particularment erògena al voltant de la uretra i de la vagina.

De la desconsideració i falta d’interés pel plaer femení, i de la supeditació de la sexualitat de les dones a la reproducció podem posar alguns exemples. Un estudi fet a Gran Bretanya en el 2000, concloïa que, dels quinze manuals sobre educació sexual utilitzats en aquell país, només en cinc es parlava del clítoris; en els altres deu, ni s’esmentava el clítoris ni l’orgasme femení. El segon exemple és l’episiotomia, un tall a l’entrada de la vagina que es realitza durant el part de manera quasi sistemàtica (i sovint sense advertir la dona), i que té com a efecte col·lateral la destrucció de part de la plataforma orgàsmica. En tercer lloc, la doctora Júlia Ojuel explica que, quan va estudiar Medicina als anys 90, la paraula clítoris no va aparèixer mai al llarg de la carrera; en canvi s’advertia que calia anar amb compte amb la uretra i la vagina perquè es podien desenvolupar tumors.

És casualitat que s’haja tardat tant a estudiar el clítoris i l'orgasme femení amb la mateixa profunditat i rigor que el penis o l'orgasme masculí? Pensem que no, que no és casualitat sinó androcentrisme i sexisme. L’androcentrisme provoca que el coneixement sobre la sexualitat dels barons, –l’única, de fet, que s’ha estudiat profusament–, s’aplique directament a les dones, com si la seua resposta i funcionament fora o haguera de ser exactament igual. El sexisme comporta un tractament desigual de les dones; per això no s’estudia la fisiologia del plaer femení. 

I pel camí se'ns oblida que els drets sexuals són drets humans. Que hi ha el dret a la informació i educació, i el dret a gaudir del progrés científic. La ciència ha avançat molt i ara coneixem realitats que a l'antiguitat ni tan sols imaginaven. Per això és fonamental que deixem enrere les ocultacions i que fem emergir el coneixement perquè mai més romanga ocult per a ningú!!!

(Informació extreta en gran part del documental El clítoris. Canal Odisea, 2003, Francia, 60 min. Dir: Michele Dominici, Variety Moszynski, Stephen Firmin)


[Entrada revisada i actualitada el 2019]

7 comentaris:

Marina ha dit...

I quanta falta fa aquest coneixement que se'ns oculta de manera sistemàtica...
Coneixes la web www.the-clitoris.com ?

Gràcies per aquest blog tan inspirador!

Una abraçada des de Barcelona!

JC Soriano ha dit...

Hola Rosa.
Hace poco tiempo publicaba en una entrada de un blog sobre sexología para alumnos de la UNED una entrada en la que ponía un chiste que quizás te pueda servir:
http://sexologiauned.blogspot.com/2010/09/el-clitoris.html
¿Seguro que se escribe clítoris? porque parece que se lo ha tragado la tierra.

Rosa Sanchis ha dit...

Hahaha, gràcies Juan Carlos. Jo en coneixia un altres d'aquestos de palomitas y maiz que utilitze per a riure un poquet de l'educació sexual dels p/mares als fills/es:

http://palomitasymaiz.wordpress.com/2009/05/12/que-curioso-no/

Rosa Sanchis ha dit...

Hola Marina,
gràcies pels ànims. La veritat és que enguany, amb el canvi de centre i d'alumnat tinc una miqueta abandonat el bloc i no puc treballar l'educació sexual tant com voldria.

Ja coneixia la pàgina que comentes, és excel·lent, i està molt bé que la recordes. Ací podem trobar, a més de fotografies, imatges en tres dimensions: http://www.3dvulva.com/

Aprofite per dir que el documental sobre el clítoris d'on he extret la informació es pot veure on-line (en no massa bona qualitat) ací:
http://tu.tv/videos/el-manguaco-femenino
Rosa

Enric Carbó ha dit...

Hola
Sabries dir en quina edició del DSM es considerava transtorn la impossibilitat d'arribar a l'orgasme vaginal? Com ho anomenaven?
Saps fins a quin any ho van mantenir?
(Per exemple, l'homosexualitat es va considerar un transtorn fins l'edició del 1974. Em sembla que la zoofilia i el fetitxisme encara hi estan).
Gràcies

Rosa Sanchis ha dit...

El DSM I (1952) i el DSM II (1973) assenyalaven com a trastorns sexuals de les dones la frigidesa, el vaginisme i la disparèunia. La frigidesa estava associada a la falta d’orgasme en el coit. Els DSM posteriors canvien. El DSM III (l988) completa molt més el quadre amb la classificació de Trastorns del desig, de l’excitació i de l’orgasme i es parla de l’anorgàsmia com “absència o retard persistent o recurrent de l’orgasme després d’una fase d’excitació sexual normal”.

Rosa Sanchis ha dit...

Mira aquest article: El punt G és el clítoris intern.
http://blogs.elpais.com/apuntes-cientificos-mit/2013/05/punto-g-orgasmos-vaginales-y-eyaculaci%C3%B3n-femenina.html