21 de gen. 2013
14 de gen. 2013
Curs: Diversitat afectivosexual
Curs Diversidad afectivosexual en la educación. Universitat d'Alacant. 14, 15, 16, 17, 18 i 28 de gener de 2013.
Professorat: Ángel Amaro i Rosa Sanchis
Pots dir-me Guillem...
(Miquel Missé vestint-se)
Pots vore ací una entrevista a Miquel Missé feta per Carme Porta a Idem TV.
La transsexualitat estava catalogada com a Trastorn de la identitat de gènere en el DSM-4 (Manual diagnòstic i estadístic de malalties mentals); això significava considerar que les persones transsexuals estaven malaltes ja que patien un trastorn mental. Enguany ha desaparegut aquesta catalogació i, al nou DSM-5, només es conserva la catalogació de Disfòria de Gènere.
Transsexual és un terme mèdic que designa
a aquella persona que es percep i desitja ser percebuda del sexe contrari al
que se li va assignar en nàixer i decideix modificar el seu cos amb hormones i
operacions perquè aquest s’adapte al sexe sentit. Transgènere és aquella persona que decideix viure en el sexe contrari, però
no considera necessària la modificació del cos.
Perquè una persona puga canviar-se el sexe en
el DNI és necessari que un/a metge/essa o psicòleg/òloga clínic/a certifique
que pateix disfòria de gènere. Açò vol dir: que existeix “dissonància entre el
sexe morfològic o gènere fisiològic inicialment inscrit i la identitat de
gènere sentida pel sol·licitant o sexe psicosocial”, que aquesta dissonància és
“estable i persistent” i que no existeixen “trastorns de personalitat que
pogueren influir, de forma determinant, en l’existència de la dissonància
ressenyada”. La Llei 3/2007, de 15 de març, reguladora de la rectificació registral de la menció relativa al sexe de les persones, va suposar un canvi important en deixar d’exigir el canvi genital; abans d'aquesta, si una persona no s'operava els genitals, no podia canviar-se el sexe al DNI.
Actualment, per al canvi de nom, la persona ha d’haver estat tractada
mèdicament durant almenys dos anys i acomodar així les seues característiques
físiques a les corresponents al sexe reclamat. La cirurgia de reassignació
sexual no és necessària i tampoc podrà exigir-se el tractament mèdic si
“concorren raons de salut o edat que n’impossibiliten el seguiment”.
El problema ve a l’hora de valorar la dissonància. En el procés de
diagnòstic s’usa l’escala de masculinitat-feminitat de l’Inventari Multifàsic
de Personalitat de Minnesota, criticada per mantenir una visió de gènere molt
estereotipada. L’avaluació com a hòmens o com a dones inclou preguntes com
aquestes: Què fas per a ser una xica o un xic? T’agrada cuinar?, la
mecànica?, jugar a nines?, la velocitat? Odies els teus genitals? T’agradaria
pixar dempeus?... El transsexual Moisés Martínez explica que, en el
cas d’un transsexual masculí és contraproduent dir que t’agrada cosir, cuidar
les plantes o els xics... Sense arribar al nivell dels USA, on hi ha qui es
dedica a preparar per passar les proves psicològiques de canvi de sexe, algunes
persones transsexuals viuen la consulta psicològica com un tràmit violent que
no s’exigeix a les persones considerades “normals”; per exemple, a qui es vol
sotmetre a una liposucció no se li fa passar cap test psicològic que descarte
malalties com l’anorèxia.
Socialment, ser un home està establert pel físic “masculí” i pel
comportament. Un home o una dona transsexual ho han de demostrar. Si no veiem un vestidet rosa o blau o unes arracades, en
veure un nadó preguntem: Què és? Aquesta pregunta és un eufemisme de com
serà i de com l’educarem, perquè els engranatges del gènere
ja s’han posat en marxa. No oblidem que el Registre civil només admet dues caselles
i que estan prohibits els noms que creen confusa identificació o porten a error
quant al sexe. Els cossos
ambigus o inclassificables provoquen inquietud. La indefinició quant al gènere,
el sexe o la sexualitat desorienten. Quan no ens quadra, quan no sabem interpretar
un cos, entra en crisi el sexe i el gènere. Per això, el que no es pot
classificar no es considera real: no és una dona/un home de veritat!
La percepció d’haver nascut en un cos equivocat està en el discurs mèdic,
en els mitjans de comunicació (periòdics, revistes, sèries...) i en moltes
persones transsexuals. També la percepció popular és la d’una inadequació que
s’ha de solucionar quirúrgicament i/o hormonalment, i poques vegades es
planteja que allò inadequat puga estar en la rigidesa del binarisme i no en les
persones trans o que el qüestionament dels sexes i dels gèneres no beneficia
solament als o a les dissidents sinó a tot el món. Martínez es pregunta: “Transsexual és
una persona atrapada en un cos equivocat o una persona atrapada en una societat
equivocada? Qui s’equivoca? Una cadena d’aminoàcids en convertir-se en proteïna
o la publicitat de la Casa del nadó amb els seus bressols blaus i roses.”
Però no totes les persones transsexuals van perquè pensen que tenen un
trastorn, sinó perquè és el camí que els permetrà canviar-se el nom,
hormonar-se i/o operar-se. O simplement perquè busquen la legitimació d’un
professional que facilite l’acceptació de l’entorn sòciofamiliar (Gerard Coll,
2010). Les operacions són necessàries per a moltes persones transsexuals, però
no per a totes; lleven patiments però no són la solució a tots els problemes.
De vegades es diu que és com tornar a nàixer, encara que postposar-ho tot fins
a després de l’operació pot ser problemàtic perquè en la nostra identitat hi ha
més factors, no solament el gènere. Concebre la identitat com quelcom
essencial, estable i irreversible és naturalista, ja que fa derivar la
identitat d’unes característiques sexuals biològiques, i determinista, perquè
en els primers anys de vida ja es conformaria la nostra personalitat sense
possibilitat de canvi (Garaizabal, 2010).
Jo no vull ser ni naturalista ni essencialista. I tu?
(text extret de Sanchis, Rosa: Karicies.com, Edicions 96, 2012)
(text extret de Sanchis, Rosa: Karicies.com, Edicions 96, 2012)
6 de gen. 2013
#silameuafillaforalesbiana
A França, l’executiu socialista de François Hollande s’ha compromés a presentar al Parlament, aquest 2013, un projecte de llei que modifique la definició de matrimoni en el codi civil francés per passar de ser la unió d’un home i una dona a la unió de dues persones, tal com ja s’ha fet a Espanya (2005) i a Holanda. La nova legislació concediria a les parelles d’homosexuals més drets que les actuals unions civils, i hi inclouria el dret a adoptar xiquets i a heretar propietats del cònjuge. El compromís d’Hollande ha provocat una escalada d’odi homòfob a França i aquest s’ha traslladat també a les xarxes socials.
A finals de desembre, els hashtags #SiMonFilsEstGay i #TesUnPd (#Sielmeufillforagay i #Etsunmarico, respectivament),
foren trending topic. A la
xarxa apareixien missatges com aquestos:
#Sielmeufillforagay el mataria
#Sielmeufillforagay
el nugaria a un arbre i li ficaria un tronc pel cul
#Sielmeufillforagay li pegarIa un tret al cap, sóc tolerant però això
és abusar
#Sielmeufillforagay
li pixaria damunt
#Sielmeufillforagay
el tancaria al soterrani de per vida
#Sielmeufillforagay
li ficaria un cactus pel cul, li tiraria gasolina als collons i li botaria
foc.
L’organització SOS Homophobie i moltes
persones usuàries, van denunciar els missatges a Twitter i sol·licitaren als
responsables polítics que hi actuaren. La xarxa no va respondre a les
denúncies.
Els secretaris nacionals per als mitjans de comunicació i assumptes socials
del Partit Socialista, Philippe Buisson i Marc Coatanéa, a través d’un
comunicat, van sol·licitar que la xarxa social fera “respectar la llei
francesa en l’espai web”, i varen recordar que “les
discriminacions, el racisme, l’antisemitisme, l’homofòbia i les crides a l’odi
són il·legals i estan castigades per la llei: el que s’expressen per internet
no constitueix una excepció a aquesta regla”.
Els missatges
d’indignació d’activistes LGTB i responsables polítics és van succeir, entre
ells el de la ministra portaveu del Govern, Najat Vallaud-Belkacem, que va
piular: “Declaracions homòfobes a Twitter: en contradicció absoluta amb els
valors de la nostra República. Inacceptables i sancionades per la llei
francesa.” Posteriorment, en una tribuna d’opinió en el diari Le Monde, la ministra
exhortava els administradors de Twitter a “trobar solucions perquè els
missatges enviats dins del nostre territori, en la nostra llengua, i destinats
als nostres conciutadans, no continguen una clara violació dels principis que
hem establert”. Najat Vallaud-Belkacem és mostrava orgullosa que
França “haja inclòs progressivament en el seu Codi Penal càstigs per a
la incitació a l’odi o la violència contra una persona o grup de persones per
raó de l’origen, la pertinença a una ètnia o una nació i l’orientació o
identitat sexual” i recordava que “aquests actes o comentaris
estan castigats per la llei. Que el canal triat per qui els comet siga el
virtual, no els fa menys punibles davant d’un tribunal”. La portaveu
del Govern va anunciar la celebració d’una reunió amb els responsables de la
xarxa social i de les associacions implicades el pròxim 7 de gener, en la qual
espera que “Twitter puga examinar les condicions d’aplicació de
dispositius que contribuïsquen a la lluita contra infraccions en matèria de
provocació o injúries com les que s’han descrit anteriorment, i puguen
previndre la comissió d’aquests delictes, o, en tot cas, puguen alertar els
administradors de la xarxa”.
Les
associacions alerten sobre el perill del discurs homòfob
Aquesta i altres
escalades de violència, verbal i no verbal, han tingut incidència entre
els mes jóvens. Associacions en suport de les persones LGTB com SOS Homophobie i Le Refuge diuen haver rebut el triple de cridades en aquest
final d’any que en dates anteriors. Elizabeth Roncier, la presidenta de SOS
Homophobie, denúncia “el patiment, l’angoixa, fins i tot el perill” en
què és troben molts homosexuals: “els jóvens homosexuals no volen
renunciar a formar una família, com van fer els seus majors, i de sobte han de
sentir que són un perill per als xiquets, o que són responsables de la
decadència de la societat. És terrible per a ells.”
Nicolas Noguier,
president de Le Refuge, comenta que “rebem moltes cridades de jóvens de
16 a 17 anys. Són homosexuals que no ho han dit a les famílies, ni tan sols han
parlat mai d’aquest assumpte amb elles, i de sobte el que senten són aquestos
insults contra els homosexuals. Quan ens criden estan completament
desemparats…”.
Font: Dos
manzanas
Nota per a pensar: homòfobs i no homòfobs sembla que només parlen d'homosexualitat masculina. És el que té el genèric masculí, que invisibilitza les dones (i també les dones lesbianes).
Nota per a pensar: homòfobs i no homòfobs sembla que només parlen d'homosexualitat masculina. És el que té el genèric masculí, que invisibilitza les dones (i també les dones lesbianes).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)