30 de març 2018

Pol Galofre a la VII Vesprada Diversa

L'activista trans Pol Galofre ens visitarà en la VII Vesprada Diversa que tindrà lloc al l'IES Isabel de Villena aquesta primavera 2018. Ací teniu un tast de les seues interessantíssimes reflexions.

Vídeo "Este chico sufrió el machismo en sus carnes. Descubre su historia" (2017), on Galofre explica la seua vivència de la transsexualitat i de la masculinitat.



També recomanem la lectura del text següent:

Passar, que complicat! Pol Galofre Molero

"Que pervers. Si no estic constantment sortint de l’armari sento que amago una part vital de mi, i és que jo no sóc un noi cis. Ni ho vull ser.

Però tornem al “passar”. Ha sigut un camí molt llarg, cadascú té els seus processos, i jo sóc lent. Però aquesta lentitud m’ha permès parar i observar. Observar els meus canvis però també els canvis de la resta de gent cap a mi, que són els que trobo més interessants.

El primer canvi va ser quan vaig passar de ser un objecte del desig masculí a un igual. De sobte em vaig adonar que portava tota la vida amb una motxilla carregada a les espatlles plena de por. Una por que de forma més o menys conscient hem sentit totes les persones que hem estat socialitzades com a dones, i aquelles que són reconegudes com a tal. Una por sistèmica que donem per fet. Tan sistèmica que jo (fins i tot sent feminista) no vaig ser capaç de reconèixer en mi fins que no me’n vaig desfer. Fins al dia que se’m va acostar un tio pel carrer a xerrar i per a ell entre els dos no hi havia cap forma de relació sexual possible. L’apropament va ser d’igual a igual.

Ho vaig trobar insòlit. Per un cantó em va fascinar, em va encantar. Era un reconeixement molt fort de la meva transició, de la imatge que volia donar de mi mateix. Per un altre em va alarmar. Com podia ser que portés aquell sac tan pesat a sobre i no me n’adonés? Quan assimilat tenia que havia de portar les defenses sempre en guàrdia? De qui era culpa? Era culpa del tio que m’havia tocat els pits en mig dels túnels del metro en l’adolescència? Dels que m’havien ensenyat les seves polles pel carrer? Era culpa del capullo que em va agredir quan tenia 11 anys? Sense aquestes experiències, portaria la mateixa motxilla? Hi ha algú que no hagi tingut experiències similars a aquestes? Parlo amb ma mare i m’explica les vegades que li han tocat el cul en públic: al bus, al cinema, etc. Ho diu com si res, li treu tot el ferro a l’assumpte, però en té molt, de ferro. Penso en les vegades que no m’explica. La meva germana calla. Ella en té, d’aquestes històries? Quant de mal li han fet? Com d’enterrades estan que no pot ni mencionar-les? Les ha oblidades? Jo vaig oblidar el capullo durant 9 anys.

Ara ja no em toquen pel carrer.

El segon canvi va ser un canvi intern. Ara ja no era objecte del desig masculí i heterosexual. Vaig passar a formar part del cercle de “l’home”, i cada vegada que em permetien l’entrada a espais exclusivament masculins em convertia en algú cada cop més i més feminista. Amb les ulleres violetes posades em vaig haver de replantejar la meva identitat, però sobretot la meva masculinitat. Quina masculinitat volia performar? La mateixa que quan el món m’identificava com a dona butch? Ara que passo com a noi, puc tenir les mateixes actituds que tenia com a dona empoderada?

Havia après a ocupar l’espai, a conquistar-lo i ara em tocava reaprendre a desocupar-lo. Vaig decidir conscientment que si el món m’havia d’identificar com a home jo performaria el ser marica. Em vaig des-butchizar com bonament vaig saber: arracada a l’orella i vinga! A somriure sempre, gesticular i creuar les cames com mai ho has fet. Com a mínim que alguna cosa no els enganxi. Això de ser home blanc, jove, heterosexual i de classe mitjana era una mica massa i per sort o per desgràcia (per mi és més desgràcia) amb els nois trans no hi ha termes mitjos. O t’identifiquen com a dona masculina o ets un home. El concepte de “noi trans”, aquesta imatge que anhelo, no existeix. Però potser l’anhelo perquè no existeix i si existís (com existeix la de “noia trans”) potser en fugiria tant com pogués…

El temps ha anat passant i la testosterona ha anat fent el seu efecte. Ara passo més. Passo, passo. Passo tant que ara ha vingut un tercer canvi. Un tercer canvi que no m’agrada, que m’alarma i que m’incomoda. Ja fa dues o tres vegades que m’han fet fora d’espais on s’estaven canviant noies. En el moment m’ha estranyat, m’ha fet gràcia i ho he trobat curiós; vinc del món de la faràndula i estic acostumat que tothom es canviï davant de tothom. Però hi ha hagut quelcom que s’ha quedat en el meu pensament, fent voltes, fent rum-rum. Avui me n’he adonat: M’han convertit en un subjecte desitjant. M’han convertit en el motiu d’anar amb la motxilla plena de pors ben agafada a l’esquena. En un potencial agressor.

No m’agrada aquesta posició, no la vull. Em sento atrapat, no sé com desfer-me’n. Una altra vegada el mateix sistema, l’heteropatriarcat fent de les seves. Merda d’heteropatriarcat! Perquè no se’n va a pastar fang una mica i ens deixa tranquil·les? Hi ha més nois a qui molesti aquesta posició? Potser no és aquesta la pregunta… Hi ha més nois que s’adonin que els han posat en aquesta posició? Dels motius pels quals estan en aquesta posició? I això no ens fa saltar alarmes col·lectivament? I encara diria més: i els nois trans? On són els nois trans? Per què no han obert la boca? Per què hem de performar sempre les mateixes merdes de masculinitats? Per què enganxa tant transitar? I sobretot: Si nosaltres mateixos no ens baixem d’aquests privilegis adquirits, com esperem que ho faci un noi cis a qui li ve tot donat?

Quan la ràbia s’estabilitza, una altra pregunta ronda el meu cap: podria jo performar aquesta masculinitat més andrógina, més marica, si de tant en tant m’identifiquèssin com a noia?

Passo. Que pervers. Que difícil."

Article publicat a Pikara Magazine (29/05/2014)

11 comentaris:

Jesus Campoamor ha dit...

Sóc plenament conscient que tal volta la meua opinió puga ferir els sentiments d'alguna persona sense ser la meua intenció, però necessite expressar la meua opinió respecte al gènere.

Des del meu punt de vista el gènere és una guerra inexistent on ningú podem sortir. Tu, com a persona, ets obligat per la societat a sentir-te home o dona, xic o xica i deixant de costat l'altra banda. Jo no m'identifique amb el que vol dir ser home si açò vol dir ser valent, no tindre sentiments, dir grosseries i parlar només de futbol; ni m'identifique doncs amb ser xica si açò vol dir ser tímida, modesta, fràgil i només parlar de moda.
Hem sent persona, no entraré a cap bàndol ni a cap baralla perquè ser home o dona realment no és alguna cosa real, sinó una etiqueta ficada per la societat per classificar-nos sense cap utilitat.

A vegades no som capaços de ficar-nos en la pell d'aquelles persones que encara no saben de quin bàndol són ni qui són, sense saber encara que no cal ser esclau d'un gènere. Així doncs, m'agradaria donar ànims a aquelles persones que ho necessiten i concloure doncs el meu comentari.
NI HOME, NI DONA. NI XIC, NI XICA. JO SÓC PERSONA.

Raquel Kent 1Batx-B ha dit...

Des de l'antiguitat fins als nostres dies, ha existit en diferents cultures la transsexualitat; inclòs es pot dir que en la mitologia grega ha estat present amb naturalitat, ja que molts deus canviaven el seu sexe. No obstant això, durant la major part de la història a les persones trans se'ls va marginar i rebutjar. El pitjor de tot és que actualment, en ple segle XXI, encara existeixen cercles en els quals desaproven a les persones «trans», sense entendre que la transsexualitat no és una elecció, igual que no és una elecció nàixer amb el pèl fosc o clar.

Potser el problema resideix en què no existeix suficient informació sobre això, i a vegades aquestes persones són incompresos per la societat. Són víctimes de delictes basats en l'odi, a més de viure atrapat en un cos que no s’identifica amb el seu gènere, és a dir, que senten que no els pertany, ja és suficient dur, com per a suportar que la societat els discrimine per això.

Pol Galofre ens explica que era un home que havia viscut atrapat en el cos d'una dona fins als 18 anys, però que el que expressava o sentia era masculí. No obstant això, malgrat sentir-se home, havia sentit el masclisme en les seues carns. Ell va passar de ser objecte de desig masculí (quan era xica) a formar part del cercle de «l'home» on cada vegada se sentia més feminista, ja que les actituds dels xics li semblaven masclistes.

Realment Pol, igual que altres persones que passen per una situació semblant, són un gran exemple d'integració social; perquè malgrat tots els problemes que segueixen existint, ells tenen força per a afrontar la seua situació i una gran actitud positiva per a aconseguir que la societat acabe per acceptar que la transsexualitat és un fet biològic.

Després d'escoltar el vídeo i llegir el text «Passar, que complicat!», podem reflexionar i fer-nos una sèrie de preguntes com: “que sentiries si un dia et mirares en l'espill i veres un cos que no et correspon? S'està informant sobre aquest tema de forma suficient a la població per a entendre la transsexualitat? Existeixen suficients ajudes per a aquest col·lectiu?...” Meditem sobre això i ajudem a que la societat no siga tan retrògrada.

catalina Becker 1º Batx. H ha dit...

El gènere com, ja sabeu és un conjunt de característiques diferenciades que assignen a homes i dones. La transició que hi ha passat Pol, és molt important, perquè ha experimentat en el mateix cos que és ser dona i que és ser home a la vegada. No tots els homes sàpiguen que sent una dona en ser violada, fent-la dany amb pirops absurds o directament no tots saben que fa sentir el masclisme. Pot que gràcies a aquesta experimentació que ha pogut comprovar Pol, no va ser un home que viole, pegue o danye a una dona, perquè sap el dur i dolent que pot llegar a ser.

Este vídeo, mostra moltes conceptes diferents, per una part ens mostra als homes com competitius, com a un gènere fort, també mostra el seu pas de dona a home. Com canvia d’un dia a altre ser assetjada per un home i després que et consideren un possible acusadors sexual.

Pol és altre exemple d’una persona trans. que m’ha fet pensar i imaginar-me com seria nàixer i viure durant anys amb un gènere que no et correspon. El masclisme, les violacions i altres són dures, però també és dur levantar-te cada dia amb un cos que no t’agrada, que et tracten d’una manera que t'agraden tan sols per ser d’un gènere o altre i fins hui en dia, no totes les persones són capaces d'entendre a aquestes persones que se senten atrapades en un cos que no és el seu.

Diana Wolf ha dit...

Aquesta entrada tracta sobre un xic trans que es diu Pol. Aquest ens explica que era un xic que havia viscut atrapat en el cos d'una dona durant 18 anys, però tenía expressions i comportaments masculins. Malgrat sentir-se home, havia experimentat en masclisme en les seues carns. Ell va passar de ser objecte de desig masculí (quan era xica) a formar part del cercle de «l'home» on cada vegada se sentia més feminista, ja que les actituds dels xics li semblaven masclistes.

El gènere com podem observar, al final són característiques generals tant per a l'home com la dona, Pol és un gran exemple, ja que ha experimentat sent home i dona, com ell diu ha transitat. És molt important analitzar açò perquè la majoria dels homes no saben com se senten les dones, si se'ls fa mal, els típics comentaris estúpids que se'ls diu per a lligar, etc. Però gràcies a persones com Pol, que aconsegueixen entendre a les dones i poder ser un exemple de “home”, però com diu Pol cadascun a la seua manera, ja que él va decidir prendre una decisió de amariconarse, sense que tinga a veure amb l'orientació sexual, simplement un expressió de genere més.

Després de veure el video, ens podem qüestionar moltes coses i pensar sobre elles. La transsexualitat, és una d'elles, perquè quantes persones l'entenen?. en definitiva, crec que la societat ha d'estar més atenta, i sobretot que mai ve malament posar-se en la pell dels altres per a ajudar-nos entre nosaltres.

Manolo Kahlo ha dit...

Què és el gènere? Què és la masculinitat? Què és ser xic? Què és ser xica? Totes aquestes preguntes les planteja en aquest vídeo un xic trans, Pol Galofre. Aquest xic que ha viscut 18 anys com a xica, ha pogut viure en les seues pròpies carns que és el masclisme i com pot afectar-te, però un dia es va adonar que ell era un xic i no volia seguir vivent en la societat amb un gènere que no li corresponia.

Aquest vídeo ens fa pensar si som un/a xic/a perquè realment ho sabem, o sols és perquè la societat ens ha imposat unes característiques, uns colors, uns gestos, etc., a cada gènere? Doncs és això el que hem de canviar. Perquè un xic pot jugar amb nines i dur coses roses, igual que una xiqueta pot utilitzar altre tipus de roba o jugar a jocs que es cataloguen com «masculins».

Totes aquestes coses ens fan pensar perquè la gent en aquesta societat necessita transitar, ja que si visquérem en una societat on des de petits se'ns educaren com a persones sense un gènere, quan fórem més majors, podríem elegir nosaltres mateixos que volem ser i que fer amb la nostra sexualitat.

Altre concepte que vol aclarir aquest vídeo és la masculinitat. Aquest concepte està fent malbé en la societat, perquè pensem que un home ha de ser masculí, i si no ho és, significa que és homosexual. O si a una dona li atribuïm gestos masculins, ja la podríem considerar com «Marimacho». Doncs cal educar als xiquets i les xiquetes sense cap etiqueta, ni prejudicis perquè així puguen créixer tranquil·lament i poder elegir el que volen ser de veritat.

Clara Goldstein ha dit...

Què és la masculinitat? Què és ser xic o xica? Existeix el gènere? Aquestes preguntes les proposa Pol Galofre, un xic trans, al seu vídeo a la VII Vesprada Diversa, on explica la seua vivència de la transsexualitat, explica com ha viscut el masclisme, i reflexiona i critica el significat de masculinitat.

Conta la seua valenta història. Quan era xicotet el cridaven Carla, i no Pol. Ens conta un moment clau a la seua vida, quan tenia 7 anys i va anar a la perruqueria, demanant que li tallassen el monyo com a un xic, explica també que va ser un estiu meravellós, feliç. Quan, a l’estiu següent, va demanar el mateix monyo, li ho van fer curt, però no de xic. Pol va “entendre” doncs que no podia ser un xic. Es va convéncer d’açò fins que, quan va entrar a la universitat, va conéixer xics trans i va ser sincer amb si mateix i amb el món.

És curiós el fet que Pol havia viscut 18 anys en el cos d’una dona, sofrint tots els micromasclismes diaris i constants que sofrim les dones. Pol ha sofrit el mal tracte dels homes, li han tocat el cul en l'autobús, li han insultat i li han discriminat. Això no obstant, conta, de sobte ja no li passava açò. Açò, que ell considerava una realitat, un dia a dia, de sobte havia desaparegut la por. Era curiós, ens diu, el fet que havia “canviat de costat”, i ara tot era molt diferent. Ara havia passat de ser un objecte sexualitzat, a ser un potencial agressor, malgrat que ell no ho era.

Quan va començar a trobar-se en ambients masculins, en concret un dia a la platja amb un grup d’homes, es va adonar de les bromes que feien, de el desagradable que era que un xic, per exemple, es posara uns prismàtics per tal de veure a les xiques en topless. Va començar a pensar, a reflexionar. Ser un home era açò? Era acceptar eixes idees amb les quals ell mai havia estat d’acord? Si era així, diu, ell no volia jugar a eixe joc.

Conclou assenyalant que la masculinitat hauria de ser pròpia, que ell no vol convertir-se en allò que ha sofrit tants anys, que no vol haver de tocar el cul de les xiques, ni fer bromes sobre elles, que va prendre una decisió, i era que ell, sent xic, volia tindre gestos femenins, i que eixa era la seua pròpia masculinitat, un espai en el qual ell se sentia totalment còmode.

María Zambrano ha dit...

La societat pensa, o millor dit, vol pensar, que estem acabant cada vegada més amb el masclisme. Però desgraciadament, les xifres de les morts per violència de gènere cap a les dones i testimonis com el de Paul Galofre mostren el contrari, encara estem en una societat heterosexual i sexista.

En aquest vídeo, anomenat "Este chico sufrió el machismo en sus carnes. Descubre su historia", Paul Galofre compta la seua vivència de la transsexualitat i de la masculinitat. Les persones transsexuals experimenten una identitat de gènere que és inconsistent o no associada culturalment amb el seu sexe assignat, i desitgen una transició permanent al gènere amb el qual s'identifiquen. Aquestes persones han sigut rebutjades al llarg dels segles, ja que la transsexualitat existeix des de l'antiguitat.

Però Paul, no només ens explica la seua adaptació, sinó que se centra en el masclisme que ell ha experimentat abans de la seua transformació i després d’aquesta. Narra, des del coneixement dels dos gèneres, la seua visió del masclisme, la qual lamentablement no és positiva. Ell ha viscut el que és ser un objecte sexual per a la societat, ha viscut l’abús per la seua aparença de dona i ara pateix el tracte privilegiat que tenim cap als homes, el qual no li agrada i que ni vol acceptar ni compartir.

El gran problema que té la societat, com ell explica, no és el ser home, és la masculinitat que s’ha associat cap aquestos. Ser forts, no mostrar mai els sentiments o tractar a les dones com éssers inferiors és el que per a molts significa ser masculí, però, no són homes els que tracten com a iguals a les dones? Els que ploren perquè el necessiten? O els que no li agraden els esports?

Per això, ell al final del seu escrit “Passar, que complicat!”, és pregunta si n’hi ha més nois transsexuals a qui moleste aquesta posició i el perquè encara no han obert la boca, ja que si ells mateixos no ens baixen d’aquests privilegis adquirits, com esperen que ho faça un noi cis a qui li ve tot donat?

Cal trencar l'estructura binaria del gènere i cal eliminar el que significa la masculinitat per a començar a crear un món igualitari per a tothom, ja que açò no només afecta les dones, sinó també a ells. La realitat del masclisme és la masculinitat, la qual no pot existir molt de temps més.

Najwa ha dit...

El vídeo tracta d'un xic que estava un cap de setmana amb els seus amics en la platja i, que els amics feien comentaris molt masclistes sobre les xiques, també sobre qui ho va fer mes, qui saleo mes amb les xiques a tots els semblava molt divertit però el xic Pol no. Pol és un xic trans que no va poder ser com és des de la infantesa, per culpa de la societat en la qual vivim, en el qual diran, la qual cosa els pares qui que faces o ser.

Acabe de veure el vídeo i em va donar molta tristesa pel xic Pol, perquè tènia que ser així, des de la infantesa no va poder experimentar la seua sexualitat a gust per culpa de la societat i, el que diran, o que pensaren del/ella, si es talla el pèl com un xic, segons el vídeo el següent any que es va anar a la perruqueria no ha sentit el mateix, per l'ha dit la mare a la perruquera tal vegada, allí va dir que no podia ser com volia ser i, va haver d'aguantar fins a la universitat per a ser com el vol ser, i açò em va donar molta tristesa sobretot el que els seus pares no el sàvia, perquè el sàvia que no li anaven a recolzar sobre la decisió que tom em sembla injust, vivim en un món de racisme, masclisme, discriminació de genere, em sembla injust per a les persones que no poden ser com ells volen ser, però sobretot pels pare que no accepten als fills com són, volen tenir fills perfectes i la primera cosa que veuen en el fill/a, és la seua actitud, que si el seu comportament és massa marieta respecte al xic o massa homenia, massa mascle per a ser una xica.

M'opinió.
Volguera que tots fórem iguals, que no importa com tenim l'aspecte, o com és la nostra sexualitat, sé que és difícil, però volguera que la societat accepte a la gent tal com és, que no li importara l'aspecte, que vegen com és el seu cor i no com és el seu aspecte, però és un somni que no es farà realitat, perquè els nostres pares ens creen des de xiquets amb una mentalitat tancada, rebutjar als altres si són una mica diferents a nosaltres, alguns pares creen masclisme en el fill, discriminació, desitgen tant tenir fills perfectes que s'obliden d'ells, no es posen en les seues sabates, o solament a pensar en els seus sentiment i deixar d'escoltar a la societat, perquè jo crec que si cada pare o mare, estigueren en les sabates dels fills estic segura que els acceptarien tal com són, però gràcies a la societat no poden perquè para ells és mes important el que els altres diguen i vegen del meu, que el meu propi fill/a i s'obliden que no són perfecte i que vivim en un món ple d'imperfeccions, però no hem de fer diferència entre la gent, el seu color, la seua raça, la seua genere, la seua vestimenta, perquè no som qui per a jutjar el que un fa, ni els pares, ni els amics, ni les parelles, ni ningú, perquè som el que fem i ningú ha de ficar-se en la vida aliena, si és el teu amic/a, germà/a, pare/mare, àvia/o, etc. no importa solament han d'acceptar qui som en realitat, i veure'ns des de dins i pel nostre aspecte, o la nostra sexualitat, perquè aqueixa no és una excusa parell discriminar i, dubte molt que hi haja alguna excusa per a discriminar a la gent.



Paula Roussel ha dit...

1/2
Pol Galofre és “el xic que va patir masclisme a les seues carns”. Aquest xic trans va decidir fer la transició quan anava a la universitat. Acabava de canviar d’entorn, d’amics, d’ambients... i no va veure millor moment per a fer el gran canvi que tant de temps havia desitjat. Però quan finalment va canviar i es va convertir en un home es va adonar de moltes coses i es va veure obligat a veure el món des d’una perspectiva completament nova i diferent.

Ell ja sabia que el món estava dividit en dos: estan les dones, que són vistes com a objectes sexualitzats, i els homes, que són vistos, encara que no ho siguen, com a potencials agressors. Pol mai havia estat en un ambient exclusiu d’homes sent reconegut com un d’ells i per primera volta va resultar-li prou impactant. Es va adonar com en aquells ambients els xics lluitaven entre ells per veure qui era el més “maculí”. Feien competicions per veure qui era el més valent, qui era més fort o qui es gitava amb més noies.

Per a ell, que havia sigut criat durant 18 anys com a dona, que havia sigut sexualitat i tractat com un objecte, que havia viscut el masclisme i les agressions sexuals en les seues carns, veure això i sentir-se d’alguna manera u altra còmplice de tot allò, era horrible. Per primera vegada estava veient l’altra cara de la moneda, l'estava vivint. Això va fer que es qüestionara moltes coses. Per una banda sentia fàstic d’aquest masclisme i se sentia cada vegada més feminista. Per altra banda es feia moltes preguntes com ara què significa realment el terme “masculinitat”. Què implica aquesta paraula?

Nosaltres tinguérem la sort de rebre a Pol Galofre al nostre institut, on ens va donar una xarrada sobre els rols de gènere. Com que tot està relacionat podem veure com aquesta masculinitat de la qual parlem és totalment necessària, segons la creença popular, si es vol ser un home “de veritat”. Pol, qui abans de convertir-se en home havia sigut una dona prou masculina, va decidir fer el mateix procés però al revés: volia “afeminar-se”. Es va posar una arracada, va començar a comportar-se de manera més femenina i va convertir-se en un contrari d’allò que era abans. Malgrat això, volia demostrar que la masculinitat i la feminitat no va lligat a l’orientació sexual i que no cal ser un home valent i fort, fidel seguidor d’aquesta cultura i societat masclista per a considerar-se un home com cal.

Pol qüestiona la masculinitat, ell va començar a buscar una altra diferent de la de la majoria d’hòmens. Una masculinitat molt més respectuosa i feminista. Una masculinitat que no competia amb cap altra, que no volia fer de l’home una criatura forta i invencible, sinó un ésser igual als altres amb els que conviu. Ell insta a la resta d’homes a què busquen la seua masculinitat i, si fa falta, la creen ells mateixos.

Paula Roussel ha dit...

2/2

A la xarrada que hem nomenat abans també parlarem de la masculinitat, el seu significat i el seu paper en la societat. La masculinitat és un terme social, un concepte buit que manca de vertader significat. És més fàcil de definir dient tot allò que et fa no ser masculí que allò que et converteix en una persona masculina. De totes maneres, en aquesta societat la masculinitat i el masclisme estan inculcats pràcticament des que eixim del bressol. Com bé comentarem a la xarrada, és quasi més fàcil empoderar a una dona que desconstruir la masculinitat d’un home. Les dones, encara que a poc a poc, han avançat en aquest camp, van aconseguint cada vegada més drets i més igualtat. Potser molts homes haurien d’adonar-se que la lluita feminista és també la seua lluita. No solament es lluita per aconseguir que les dones arriben als llocs on estan els homes, sinó perquè els homes puguen estar també en tots els llocs que la societat veu com exclusius per a dones.

El que Pol vol fer pensar amb tot açò, amb el seu vídeo i les seues meravelloses xarrades, és en el gran paper que tenim nosaltres per a decidir. Aquests conceptes són imposats per la societat, però tots nosaltres formem la societat i podem canviar això. Hem de ser tolerants i respectuosos, eliminar etiquetes innecessàries i no classificar-ho tot amb la intenció de dividir-nos sempre en dues classes. Hem de lluitar per la igualtat entre homes i dones i deixar d’educar ambdós en uns rols de gènere que ja es queden antiquats. Hem de mirar-nos a nosaltres mateixos abans de donar una ullada al nostre voltant. Hem d’intentar desconstruir tot tipus de masculinitat imposada i deixar d’ensenyar a les xiques a ser femenines i submises. Hem de canviar i aprendre, primerament de manera individual i després com a col·lectiu. Cada pas que donem ens apropa a una millora on els conceptes buits deixen de tindre importància i les etiquetes deixen d’estar gravades a foc en la pell.

Najwa ha dit...

El video trata de un chico que estaba un fin de semana con sus amigos en la playa y, que los amigos hacían comentarios muy machistas sobre las chicas, también sobre quien lo hizo mas, quien salio mas con las chicas a todos les parecía muy divertido pero el chico Pol no. Pol es un chico trans que no pudo ser como es desde la niñez, por culpa de la sociedad en la que vivimos, en el que dirán, lo que los padres quien que hagas o ser.

Acabo de ver el video y me dio mucha tristeza por el chico Pol, porque tenia que ser así, desde la niñez no pudo experimentar su sexualidad a gusto por culpa de la sociedad y, el que dirán, o que pensaran de el/ella, si se corta el pelo como un chico, según el video el siguiente año que se fue a la peluquería no ha sentido lo mismo, por lo ha dicho la madre a la peluquera tal vez, allí dijo que no podía ser como quería ser y, tuvo que aguantar hasta la universidad para ser como el quiere ser, y eso me dio mucha tristeza sobre todo lo de que sus padres no lo sabia, porque el sabia que no le iban a apoyar sobre la decisión que tomo me parece injusto, vivimos en un mundo de racismo, machismo, discriminación de genero, me parece injusto para las personas que no pueden ser como ellos quieren ser, pero sobre todo por los padre que no aceptan a los hijos como son, quieren tener hijos perfectos y la primera cosa que ven en el hijo/a, es su actitud, que si su comportamiento es demasiado maricón respecto al chico o demasiada hombría, demasiado macho para ser una chica.

Me opinión.
Quisiera que todos fuéramos iguales, que no importa como tenemos el aspecto, o como es nuestra sexualidad, sé que es difícil, pero quisiera que la sociedad acepte a la gente tal y como es, que no le importara el aspecto, que vean como es su corazón y no como es su aspecto, pero es un sueño que no se hará realidad, porque nuestros padres nos crean desde niños con una mentalidad cerrada, rechazar a los demás si son un poco diferentes a nosotros, algunos padres crean machismo en el hijo, discriminación, desean tanto tener hijos perfectos que se olvidan de ellos, no se ponen en sus zapatos, o solo a pensar en sus sentimiento y dejar de escuchar a la sociedad, porque yo creo que si cada padre o madre, estuvieran en los zapatos de los hijos estoy segura que los aceptarían tal y como son, pero gracias a la sociedad no pueden porque para ellos es mas importante lo que los demás digan y vean de mi, que mi propio hijo/a y se olvidan de que no son perfecto y que vivimos en un mundo lleno de imperfecciones, pero no debemos hacer diferencia entre la gente, su color, su raza, su genero, su vestimenta, porque no somos quien para juzgar lo que uno hace, ni los padres, ni los amigos, ni las parejas, ni nadie, porque somos lo que hacemos y nadie debe meterse en la vida ajena, si es tu amigo/a, hermano/a, padre/madre, abuela/o, etc. no importa solo tienen que aceptar quien somos en realidad, y vernos desde a dentro y por nuestro aspecto, o nuestra sexualidad, porque esa no es una excusa par discriminar y, dudo mucho que haya alguna excusa para discriminar a la gente.