26 de set. 2019

La fe, de Quim Monzó

Entrada per a segon de Batxillerat

Escriu un text de característiques semblants a les del conte de Quim Monzó, on mostres una discussió on no s’arriba enlloc (al voltant de 150 paraules). Si no vols escriure a partir d'aquest text, pots fer-ho del conte “Vida matrimonial”.

La fe

–Potser és que no m’estimes.
–T’estimo.
–¿Com ho saps?
–No ho sé. Ho sento. Ho noto.
–¿Com pots estar segur que el que notes és que m’estimes i no una altra cosa?
–T’estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T’estimo com no he estimat mai a ningú, i com no podré mai estimar. T’estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida, em deixaria escorxar de viu en viu, que juguessin amb els meus ulls com si fossin bales. Que em llancessin en un mar de salfumant. T’estimo. Estimo cada plec del teu cos. Sóc feliç només de mirar-te als ulls. Dins de les teves nines m’hi veig jo, petitet. 
Ella mou el cap, neguitosa.
–¿Ho dius de debò? Oh, Raül, si sabés que de debò m’estimes, que puc creure’t, que no t’enganyes a tu mateix i, doncs, a mi… ¿De debò m’estimes?
–Sí. T’estimo com mai ningú no ha estat capaç d’estimar. T’estimaria encara que em rebutgessis, encara que no volguessis ni veure’m. T’estimaria en silenci, d’amagat. M’esperaria que sortissis de la feina només per veure’t de lluny. ¿Com pots dubtar que t’estimo?
–¿Com vols que no en dubti? ¿Quina prova tinc, real, que m’estimes? Dius que m’estimes, sí. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t’estimo molt, a tu. Però ¿com puc tenir la certesa que tu m’estimes?
–Mirant-me als ulls. ¿No ets capaç de llegir-hi que t’estimo de veritat? Mira’m als ulls. ¿Creus que podrien enganyar-te? Em deceps.
–¿Et decebo? Poc m’estimes, si tan poca cosa fa que et decebi. ¿I encara em preguntes com és que dubto del teu amor? 
L’home la mira als ulls i li agafa les mans. 
–T’estimo. ¿M’escoltes bé? T’es ti mo.
–Oh… És mol fàcil dir
–¿Què vols que faci? ¿Que em mati per demostrar-t’ho?
–No siguis melodramàtic. No m’agrada gens, aquest to. De seguida perds la paciència. Si de debò m’estimessis no la podries ten fàcilment.
–Jo no perdo res. Només et pregunto una cosa: ¿què et demostraria que t’estimo?
–No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Les coses no són tan fàcils com sembla. –Fa una pausa. Contempla el Raül i sospira, resignada.– Potser sí que t’he de creure.
–És clar que m’has de creure!
–Però ¿per què? ¿Què m’assegura que no m’enganyes o fins i tot que tu mateix t’ho creus, que m’estimes, i per això m’ho dius, encara que en el fons del fons, sense tu saber-ho, no m’estimes de debò? Pot molt ben ser que t’equivoquis. No crec que vagis amb mala fe. Crec que quan em dius que m’estimes és perquè ho creus. Però ¿i si t’equivoques? ¿I si el que sents per mi no és amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? ¿Com ho saps, que és de debò?
–M’atabales.
–Perdona.
–Només sé que t’estimo i tu em destarotes amb preguntes. M’atipes.
–Potser és que no m’estimes.

Quim Monzó, El perquè de tot plegat, 1993. 

18 comentaris:

Luismi ha dit...

-I aquesta és la raó per la qual les pel·lícules de Jon Liu aporten més al cinema que les produccions de vampirs xinesos, tant les antigues com les recents.

-Un boig. Un boig. Ja sabia que estava parlant amb un boig.

-Jon Liu va produir i protagonitzar la primera coproducció entre Espanya i la Xina.

-Però la saga de Mr. Vampire va fer una revolucionària barreja de vampirisme i comèdia que no es va tornar a vore fins Condemor 2: Bràcula.

-Jon Liu va fer una obra d’art! Quasi sis històries paral·leles, quatre localitzacions diferents, fragments d’altres pel·lícules seues, imatges d’un accident real, amb morts i tot! Cohesionat perfectament dins de la cornucòpia de genialitat que és Made in China.

-La saga de Mr. Vampire va ser la primera en afegir a Robocop dins d’una comèdia vampírica. Ni totes les pel·lícules de Liu superen a Robovampire.

-No puc parlar amb tu. Estúpid.

clara guiñón ha dit...

- L'actuació de Raquel al teatre ha sigut meravellosa, crec que podria estar nominada per al premi.
- Si, ha sigut molt bona però Joy ens ha fet riure molt durant l'obra, fet que no és gens fàcil.
- Estic d'acord amb això, però Raquel ha sigut la figura principal de l'obra, tenia un paper molt més important i per tant més complicat.
- Jo nominaria a Joy pel simple fet de donar alegria a l'obra i fer-la més divertida. Ja sé que el paper de Raquel és més important però també has de pensar que si Joy no estiguera, Raquel no podria ser tan important.
-Ho diu de veritat? Mira, Raquel ens ha fet plorar a tots de l'emoció, ha transmet molt, i ens ha fet enganxar-nos a l'obra des del primer moment, això s'ha de valorar, el teatre es tracta de transmetre, de fer sentir al públic allò que vols en cada moment, i et puc assegurar que Raquel ho ha aconseguit, es mereix el premi.
- Crec que no es posarem d'acord amb la nominació per al premi.
Jo seguiré pensat que l'humor en una obra de teatre és més important, mentre que tu prefereixes les emocions
-No, crec que no ens posarem d'acord.
Millor anem a una altra obra de teatre amb uns altres actors i ens oblidem d'aquest embolic.

Raúl Woolf ha dit...

DE CONCERT.

-Si continuem deixant passar el temps mai comprarem les entrades per al concert de La Gossa Sorda
-Ja ho se
-Aleshores a que esperem?
-No se
-Segur que el que et passa no es que t’has enfadat amb mi per el que va passar a l’últim examen?
-Quina ximpleria Toni!
-Aleshores que et passa?
-Que no em passa res Marc, deixa el tema
-Ja no vols anar al concert de la nostra vida?
-No és això, però ja no tinc tanta emoció per anar...
-Es per mi?
-No
-Aleshores?
-Aleshores que?
-Que em digues que et passa!
-RES!
-COM QUE RES!
Toni ja no pot més
-DONS QUE NO M’AGRADA LA GOSSA SORDA!
Marc no sap que dir
-Com?
-Dons això
-Però això és molt pitjor que el que jo pensava, pitjor que una discussió d’amics, pitjor que suspendre un examen inclús de repetir curs, això no és el que esperava de tu Toni...
-Has de entendre que va ser una xicoteta broma que poc a poc a anant creixent, fins al punt que ja no sabia com parar-la.
-Em pareix molt fort que després de 3 anys d’amistat no tingues la valentia per dir-me el que en realitat penses.
-Em costa dir molt el que sento
- Dons podries dir-ho alguna volta
-És el que en realitat vols?
-Clar
-M’agrades.

Espe 2BAA ha dit...


- Per què em mires així?
- Mirar-te com?
- Com si tingueres davant al minimíssim diable.
Es pot saber què és el que et passa?
- Res.
- Alexa, és clar que et passa alguna cosa. Què és el que he fet ara?
- Doncs que crec que no em consideres la teua amiga.
- Altra vegada amb això. Ja ho em parlat moltes vegades.
- No m’ho acabe de creure.
- D'acord, i a què és degut?
- Què és el que dus penjant al teu coll?
- Un collar. Has vist alguna vegada un?
- Qui te’l va regalar?
- Martí.
- Quan?
- Açò què és, un interrogatori?
- Quan?
- La setmana passada.
- Perfecte.
- I què passa si Martí em va regalar un collar la setmana passada?
- Que jo quan alguna volta t’he fet algun regal, per molt sentimental que siga, tu mai te’l fiques. Sense anar-se’n molt lluny, fa menys d’un mes et vaig comprar una polsera la qual sols te la ficares el dia que te la doní.
- D'acord, potser les vegades que me l'he ficat tu no m’hages vist. - Fa una pausa. Sospira profundament.
- Potser em preocupe massa.
- Sí. Et preocupes massa.
- Raó tinc, perquè la polsera que et regalí fa dues setmanes encara no te l’he vista.
- Millor me’n vaig a casa.
- Com jo deia, ja no em consideres la teua amiga.

Denisa Word ha dit...

-Podríem anar al cinema aquesta vesprada, hui és el dia del espectador, ens eixirà barat i ho passarem bé.
-Per mi bé, però no sense unes bones rossetes acompanyades d’una cocacola!
-Això estava clar. Doncs, quina pel·lícula vols que vejam?
-M’agradaria una de comèdia.
-L’altra volta que anàrem veguer-em una de comèdia també; sempre has elegit tu totes les pel·lícules, hui em toca a mi!
-Això no és cert, saps que sempre intente que arribem a un comú acord.
-Jo sempre et pregunte, tu només respons amb el que t’agradaria veure a tu i no et preocupa si jo prefereixc veure altra cosa.
-Clar que em preocupa, per això et dic que anem al cinema, perquè heu disfrutem les dos, sinó veuria una pel·lícula jo a soles en ma casa.
-El que tu digues. No seria la primera volta que faries les coses sense pensar en els demés, podràs pensar que és una discussió sense trellat, però no vuic anar hui al cinema amb tu.

Maria Curie ha dit...

-Mare t’agrada aquest conjunt de roba? O creus que és ridícul?
-Bé, sí, m’agrada.
-I aquest «bé»? Això és que no t’agrada.
-Per què sempre malinterpretes el que jo dic?
-No l’estic malinterpretant, és la veritat, no t’agrada.
-Per què hauria de mentir?
-Mare tu saps que no ho veus adequat, per què no em dius la veritat?
-Maria, ho torne a repetir? Que sí que m’agrada.
-I per què has dit «bé» com dubtant?
-No tergiverses les meues paraules, bé, com la mateixa paraula ho diu significa que està bé.
-Però eixe bé ha sigut com amb punts suspensius, de dubte, ho veig en els teus ulls.
-A vore Maria, no és el millor conjunt que he vist en ma vida, però m’agrada.
-Ho veus! Sabia que no t’agradava del tot.
-Que no he dit això! He dit que n’he vist de millors, però això no significa que no m’agrade.
-I com sé jo que no estàs mentint?
-Que sé jo Maria? Ja veuràs tu si vols pensar que és veritat o no.
-Bé, si t’agrada de veres... Posa’t el conjunt tu per a demà.
-Maria, no digues ximpleries.
-Va, mare, t’ho dic de veres.
-Doncs no, no vaig a posar-me això demà.
-Per què no? Això és que no t’agrada i et donaria vergonya eixir amb açò posat.
-Maria, recorda que sóc ta mare i tu no em pots desafiar.
-En quin moment t’he desafiat? De veres estàs boja.
-Relaxa’t un poquet i posa’t el que et done la gana.
-Clar, ara evites el tema.
-Maria no vull discutir i es veu que tu sí.
-Ai mare, no sigues dramàtica i dis-me per què t’agrada o per què no? Dona’m raons i així et creuré.
-Maria, passe ja d’açò, me'n vaig, adéu.
-Sí, com sempre evitant el tema, gràcies mare.
-Ai, deixa ja el tema i parla amb les teues amigues a vore qué et diuen, que de segur a elles sí les creus i a ta mare no.
-Buf... Adéu!

Vanessa De Arco 2º BachC ha dit...


-Demà serà la vaga pel medi ambient, ja que no podem anar a reivindicar els drets per mantenir estable el medi ambient, podríem posar de nostra part portant camisetes verdes.
-Camisetes verdes? Això no serveix per a res.
-Com que no?
-No. De veritat creus que portant roba de color verd arreglaràs el medi ambient? No canviarà res la roba que portes.
-L'objectiu és conscienciar a la resta de gent i d´alguna manera donar-li la veu que el planeta no té.
-Igualment, continue mantenint la meua tesi. La gent no pensarà que estàs donant-li veu al planeta per portar una camiseta verda.
-Prefereixes no fer res al respecte?
-El principal problema que afavoreix a l'acceleració del canvi climàtic és l'enorme producció de les fàbriques. No serveix de res que nosaltres portem camisetes verdes.
-Amb eixa mentalitat el món mai canviarà.
-Però mentre nosaltres estem canviant la nostra forma de vida ells estan fent el que li dona en gana.

Ángela Wolf 2.Bach. C ha dit...

-Què t’agradaria fer aquesta vesprada? Vols que fem alguna cosa en especial?
-No sé, el que t’abellisca a tu.
-T’agradaria anar a la platja?
-Perfecte, si és el que vols per mi bé.
-Però com anirem a la platja a la meitat d'hivern? No t'has adonat del temps que fa?
-Sense saber molt be que respondre. Llavors perquè ho has proposat?
-Damunt serà la meua culpa.
-No no, clar que no és la teua culpa.
-Clar que no ho és, si això ja ho sé jo. De totes maneres tu també podries proposar plans, que sempre ho he de fer jo tot.
-Val, tens raó. T'abelleix anar al cinema?
-Al cinema, de debò? Sempre anem al cinema, sempre fem el mateix.
-Bé, i que et sembla anar a sopar a algun restaurant?
-No tinc diners. A més, tampoc tinc gana.
-T'adones? És per això que sempre fem el que tu vols, perquè mai et sembla bé res del que jo dic.
-Anem a la platja llavors, no?
-No, jo no vaig a cap costat.

Vanessa Stone (2º batx arts) ha dit...

-Saps que m’agrades molt?
-Sí, i tu saps que a mi no m’agrades?
-Però això no és problema per a mi.
-Què dius? Ets un desequilibrat.
-Tens raó.
-Gràcies al senyor!
-Sóc un desequilibrat. Em desequilibre en admirar la teua bellesa.
-Però tu d’on has eixit xaval?
-Jo? De ma mare.
-Déu meu, com està la gent…
-Supose que mal, amb açò de la crisi…
Ella es porta les mans al cap i intenta no perdre els nervis.
-A veure, fem una cosa.
-El que tu vulgues vida meua.
-No em digues vida meua.
-Bé, pastisset meu.
-Mira, jo ara me'n vaig per un quinto, i quan torne no et vull veure ací.
-D’acord, els teus desitjos són ordres per mi.
Eva s’apropa a la barra, demana una cervesa i torna a la taula.
-Que bé! Quan els conte açò a les amigues de la uni no s’ho creuran.
-Holaaa!
-Òstia! Què fas ací una altra vegada?
-Shhh. Estic amagat baix la taula, si no em veus, no passa res.
-Ets un poc pesat tu, eh.
-Em pesa el cor quan m’allunye de tu.
-Ai mare, com està el pare!

Helena Campoamor 2 Arts ha dit...

S’obri la porta i apareix Laura amb bosses de la compra, Joan, el seu fill, es gira i la saluda amb un bes a la galta.

-Bon dia Joan, has netejat el finestral? Des d’aquí el veig una mica brut…
-Ah, no.
-Per què? Jo feia la compra i tu netejaves.
-Ja.
-Aleshores? Per què no has fet el finestral?
-Perquè no vull.
-Per què no vull?
-Perquè no.
-I per què no?
-Perquè no.
-No entenc per què no vols.
-Jo tampoc ho entenc.
-Huy. De veres que no t’entenc ja res.
-Ni jo.
-Huy, aleshores? Per què no simplement ho fas i ja està?
-Ja t’ho he dit mare, perquè no vull fer-ho.
-Joan... vols parlar d’alguna cosa?
-Clar que sí, què tal la compra? Les taronges tenen bona pinta.
-No Joan, que si tens algú problema…
-Jo? No, perquè he de tindre algú problema?
-Joan, estàs molt rar i... Sí, he vist que has deixat els calcetins en el fruiter.
-Jo? No els deixat.
-I si no qui?
-No ho sé.
-Joan, per què els has deixat ahí?
-Perquè volia.
-QUÈ FARÉ AMB TU?
-Hmmm...deixar-me tindre un gos?
-JOAN FEDERIC CABALLER A FER EL FINESTRAL JA.

Noelia Mill ha dit...

-Al final en pots quedar aquesta vesprada?
-Si, ja he acabat tot el que n'havia de fer, has pensat el que podríem fer?
-He vist que han tret una nova serie, i he pensat que la podíem veure, junts.
-Perfecte, ja en tenia ganes de començar una nova, de què tracta?
-Veuràs, és estrangera i tracta sobre els problemes quotidians i com els enfrontem els joves.
- Té bona pinta, prepara les palometes que vaig de seguida.
-Abans de ficar-la, volia comentar-te una qüestió, veuràs jo sempre em veig les sèries, en versió original, no et molesta, veritat?
-Es que, és que llegir els subtítols, em dóna vagància, i no em centre en la trama.
- Com que no, no costa tant, pots fer les dues coses a la vegada.
-Que no, a mi fica’m la serie en valencià, i eixim no tenim problemes.
- Però, jo la vull veure en versió original, així et pots adonar conter de com l’expressa l’actriu realment.
- Em negue, no pense llegir, l’únic que vull és veure la serie.
- Aleshores la veuràs tu soles...

Ana Zambrano (2n BACH C) ha dit...

-Al final on vols anar aquesta vesprada?
-Em dona el mateix, decideix tu.
-No, a on tu vulgues.
-Jo vull el que tu vulgues.
-Però si a mi em dona el mateix.
-Doncs a mi també em dona el mateix, decideix tu, perfaaaaa.
-No, sempre he de decidir jo, aquesta vegada és el teu torn.
-És que ja t’he dit que em dona exactament el mateix, de veritat, anirem a on tu vulgues.
-Però si tu mai decideixes, què et costa fer-ho aquesta vegada?
-És que anar altra vegada per la platja no és el que més m’abelleix i a aquestes hores no dona temps a anar massa lluny.
-Farem el que tu digues.
-Que decideixes tu, que a mi em dona el mateix.
-Però jo vull que decideixes tu.
-O decideixes tu o me'n vaig a ma casa que no he vingut ací per a estar discutint.
-Jo no diré res, farem el que digues.

Helena Campoamor 2 Arts ha dit...

S’obri la porta i apareix Laura amb bosses de la compra, Joan, el seu fill, es gira i la saluda amb un bes a la galta.

-Bon dia Joan, has netejat el finestral? Des d’aquí el veig una mica brut…
-Ah, no.
-Per què? Jo feia la compra i tu netejaves.
-Ja.
-Aleshores? Per què no has fet el finestral?
-Perquè no vull.
-Per què no vols?
-Perquè no.
-I per què no?
-Perquè no.
-No entenc per què no vols.
-Jo tampoc ho entenc.
-Huy. De veres que no t’entenc ja res.
-Ni jo.
-Aleshores? Per què no simplement ho fas i ja està?
-Ja t’ho he dit mare, perquè no vull fer-ho.
-Joan... vols parlar d’alguna cosa?
-Clar que sí, què tal la compra? Les taronges tenen bona pinta.
-No Joan, que si tens algú problema…
-Jo? No, perquè he de tindre algú problema?
-Joan, estàs molt rar… Segur que no vols parlar?
-No, no vull.
-Com tampoc vols fer el finestral?
-Exactament mare?
-Ai fill, què faré amb tu…
-Res mare, a soles deixa’m no fer l'estúpid finestral.
-Però has de fer-ho.
-Però no vull.
-Deu meu! Ja comencem!

Andy Wolf ha dit...

¿Quin?

- Açò no està funcionant Sebas i jo ja estic cansada.
- ¿Cansada? M'estes deixant?
- Si, me'n vaig, necessite eixir, açò que tenim m'està consumint i no sé què és el que et passa amb mi.
- No em passa res ¿Porque?
- No et reconec
- Sóc jo
- El teu qui? Actues diferent.
- No va actuar diferent. Va actuar com realment sóc.
- Jo no et vaig conéixer així
- Així com?
- Fred, apagat, callat, record que abans solies vaig riure més, parlar, cantar, jugar, eixir de festa i passar-la bé.
- Perquè em vas conéixer en un altre ambient, rodejat de gent que diu conéixer-me.
- Creus que no et conec?
- De ser així no et sorprendria veure'm sent jo mateix
- M'estes dient que fingeixes quan estes amb els teus amics?
- Jo no fingisc, amb ells em naix ser així.
- I amb mi no?
- Amb tu també però no tots els dies són festa.
- Definitivament no et conec.
"- Doncs... “Hola, sóc Sebastian m'agrada cantar, jugar, eixir, riure i passar-la bé. Però la festa no dura per sempre i això mostra un “Jo” que frueix del silenci, d'estar a casa, reflexionar i llegir”.
- Perquè no m'agrada res eixe “Sebastian”
- Llavors no t'agrade de veritat
-¿Como pots dir això? El teu saps tot el que he fet per tu per a demostrar-te que et vull?
- Voler-me quan preferisc refugiar-me del món també és una manera de mostrar amor
- No és que et passa tens un problema. Em deprimeixes en veritat.
- Ho assente.
- No, el teu no sents res. Perquè no em vas dir açò quan ens vam conéixer?
- T'hagueres quedat si t'ho haguera dit?
- ...
- No... No t'hagueres quedat.
- CLAR QUE M'HAGUERA QUEDAT
- I llavors perquè et vols anar ara?
- ...

2n Bat artístic ha dit...

Correcció a classe del text de Raúl Woolf

DE CONCERT

-Si continuem deixant passar el temps mai comprarem les entrades per al concert de La Gossa Sorda
-Ja ho sé.
-Aleshores, a què esperem?
-No sé.
-Segur que el que et passa no és que t’has enfadat amb mi pel que va passar a l’últim examen?
-Quina ximpleria, Toni!
-Aleshores, què et passa?
-Que no em passa res Marc, deixa el tema!
-Ja no vols anar al concert de la nostra vida?
-No és això, però ja no tinc tanta emoció per anar...
-És per mi?
-No.
-Aleshores?
-Aleshores què?
-Que em digues què et passa!
-RES!
-COM QUE RES!
Toni ja no pot més.
-DONCS QUE NO M’AGRADA LA GOSSA SORDA!
Marc no sap què dir.
-Com?
-Doncs això!
-Però això és molt pitjor del que jo pensava, pitjor que una discussió d’amics, pitjor que suspendre un examen, inclús que repetir curs, això no és el que esperava de tu, Toni...
-Has d’entendre que va ser una xicoteta broma que a poc a poc ha anant creixent, fins al punt que ja no sabia com parar-la.
-Em pareix molt fort que després de 3 anys d’amistat no tingues la valentia per dir-me el que en realitat penses.
-Em costa dir molt el que sent.
- Doncs podries dir-ho alguna volta.
-És el que en realitat vols?
-Clar.
-M’agrades.

Héctor New 1º Bach Ciencias ha dit...

-Per què has fet una cosa així? Perquè no em respectes? Tot ha sigut una mentida?
-No té importància, li dones moltes voltes a una idiotesa, sempre fas el mateix.
-Açò et pareix una idiotesa? Has traït la meua confiança i no pareixes penedida.
-Per què hauria d’estar penedida? No veus que sols l’he besat? Ni que m’haguera acostat amb ell.
-Sempre tractes de ridiculitzar les coses que fas mal perquè em pense que és així, però estic fart, açò no és una idiotesa.
-Pensa el que vulgues, està fet, no es pot fer res.
-Per què parles amb eixa indiferencia? Realment estàs orgullosa del que has fet?
-Més aviat em dona el mateix fer-lo que no, pareixes un arcaic amb eixos pensaments.
-Estic perplex, com vols que entenga eixe comportament si tens eixa actitud?
-No sé què dius, però jo no vaig a parar de fer el que vulga.

Fran Truth ha dit...


Records sabor tyris

Dos amics ixen de l'estudi. Demà en tenen una actuació prou exigent,estan molt nerviosos durant tota la vesprada i qualsevol bogeria sembla un tema important per discutir.

-Doncs jo pense que ens hauríem de prendre una cerveseta abans d'anar-nos a casa, portem des de les quatre tancats aquí dins ...

-Fran, pense el mateix la veritat, necessitem respirar un poc i xarrar abans d'anar-nos a casa i descansar per a demà...

-Vinga , doncs una cervesa ràpida i a casa, no ens liarem massa aquesta nit, demà cal fer les coses com toca...

Els dos companys es senten a l'interior d'un establiment prou relaxat, indicat per prendre una bona cervesa i gaudir de música en directe.

-Demanem una tyris veritat? Crec que no hi existeix millor cervesa al món

-Fran tio, ni de conya

-Com que no ? Que prefereixes, demanar una cervesa qualsevol? Com es nota que no en tens sentiments Marc, pareix mentida...

-Sentiments, Que parles? ... Estàs boig o que?

-Sí, sentiments.Vull vore'l, el trobo a faltar ... Fa 3 setmanes que no està ací, i només em queda el record de quan eixia de treballar i ens preníem una tyris...

De qui parles? No entenc res ...

-D'ell, del xic que em fa sentir especial, del xic més guapo del món...

-Mira Fran, estàs boig. Que creus, que ara amb una cervesa vas a solucionar les teues enyorances?

assaborir aquesta cervesa em va tornar a aquell dia, quan estàvem seguts a aquell sofà roig...

-Túria per favor¡¡¡
- Cabró.

Mario Mott ha dit...

Toquen a la porta.

-Qui és?

-La veïna.

Obri la porta.

-Qué passa?

-Que qué passa?

-Sí

-Estàs tocant la guitarra super fort!

-I? No te agrada l’estil que estic tocant? Puc probar amb altre si vols.

-Lo que vuic es que deixes de tocar la punyetera guitarreta!

-Disculpe, però això no va a passar. Ciao

Tanca la porta.

Apareix la policia i toca a la porta.

-Qui és?

-Policia, oubri la porta per favor.

-Algun problema senyor?

-Sí, hi ha una dona que s’ha queixat del volumen al que toques un instrument.

-Oh sí, pase per favor. Eixa dona no està molt bé del cap… Es queixa la tia però bé que té la televisió a toda hostia a les cinc de la matinada. Està una mica ida.

-Ja… Bó, mostra’m a que potencia estàs tocant.

-Seguisca’m. Veu? No és per a tant.

-Tens raó chaval, aquesta dona està mal del cap.

-Veu

-Per cert, bonita guitarra, em deixes probar-la?

-Clar que sí

-Et saps alguna de los Ramones?

-Homeee, vaig a per un altra guitarra