13 de set. 2022

Una mirada coeducativa i diversa sobre els lavabos

La majoria de persones no ens parem a pensar sobre els lavabos i, quan ho fem, descobrim la complexitat amagada darrere d’aquests espais segregats. La investigadora i especialista argentina en estudis de gènere, Josefina Cicconetti,[i] ens convida a reflexionar sobre els lavabos fent-nos diverses preguntes: Què esperes d’un bany? En algun moment de la vida hi has tingut una experiència incòmoda? T’han dit alguna vegada que estaves al bany equivocat? Penses en el teu sexe, identitat de gènere o expressió abans d’entrar al bany? Evites anar al lavabo fora de casa?

La gent sol respondre que d’un lavabo espera: netedat, seguretat, tranquil·litat, intimitat, que dispose de tot allò necessari (paper, aigua, sabó...), etc. Pel que fa a les experiències incòmodes, aquestes són de diversa mena, des d’aquelles que fan referència a la falta de netedat i seguretat (el forrellat no funciona, no hi ha paper, no va la cadena...), fins a les situacions que tenen a veure amb la interacció amb altres persones: assetjament, agressió sexual, recriminacions per part d’altres d’estar al bany equivocat, ser descobertxs tenint-hi sexe, etc.

Aquestes situacions incòmodes ens donen pistes per a pensar que no solament les persones amb una expressió de gènere no normativa o trans pateixen als lavabos, sinó que les incomoditats afecten a tot el món. Per exemple, als lavabos poden passar-ho malament els hòmens que tenen criatures i no poden netejar els bebés perquè els canviadors estan generalment als lavabos marcats com a femenins. O poden tindre dificultats les dones amb fills barons prepúbers que, quan entren amb ells als lavabos de dones, són recriminades per altres i instades perquè els xiquets vagen a soles al d’hòmens. I el mateix podem dir dels pares amb filles menudes, que s’han de separar d’elles. 

Les incomoditats no es queden ací, ja que no tot el món se sent còmode usant els lavabos fora de sa casa. I els motius, a més de la por, poden ser la falta de netedat o la dificultat de compartir amb altres persones un fet tan íntim com la micció o la defecació. No hi ha dubte que moltxs joves trans, amb intersexualitats i també agèneres o no binarixs se senten incòmodes o poc segurxs havent d’anar als lavabos segregats, i algunxs d’ellxs passen el matí als centres educatius sense fer-ne ús, amb el risc que per a la seua salut suposa aguantar-se durant tantes hores –més encara si tenen la menstruació. Tanmateix, no es tracta d’una qüestió que només pateixen les persones LGBTI. La paruresi o síndrome de la veixiga tímida afecta al 5 % de les persones i suposa la impossibilitat de pixar o defecar en lavabos públics o en presència d’altres persones; fet que els passa més als hòmens que a les dones –en el cas d’ells, per la incomoditat de ser mirats; en el cas d’elles, perquè les escolten pixar.

La falta d’espais d’intimitat en els lavabos d’hòmens és un tema important que provoca que tant els hòmens trans com els homes cis que desitgen fer les seues necessitats en un espai íntim i aïllat de les mirades, no el tinguen o aquest siga molt limitat. Per exemple, si un home vol pintar-se o retocar-se la ratlla de l’ull, té un espill en condicions? Per a quin tipus d’home són la majoria de lavabos actuals? Sovint també estan més bruts que els de dones i, en alguns casos, no és perquè els hòmens siguen menys curosos, sinó perquè es netegen amb menys interés, fet que naturalitza que als hòmens els importa menys la netedat.

Un altre tema per a reflexionar és l’associació del pixar dret amb la masculinitat. I també la idea d’incompletesa que pot derivar-se de missatges com aquests: els xics pixen drets, les xiques no, o els xics tenen penis, les xiques no. El que els pot arribar a les xiquetes i dones és: soc xica perquè no tinc penis o perquè no puc pixar dreta. Ens imaginem definir la genitalitat masculina com qui no té alguna part?

La professora i investigadora de la Universitat de Mondragon, Amèlia Barquin, ens aporta unes reflexions molt interessants[ii] sobre el disseny i l’ús dels vàters escolars, i ens interroga sobre la dicotomia del pixar dret (xiquet) i assegut (xiqueta). En infantil, seguim educant en la perpetuació del pixar assegudes de les xiques i del pixar drets dels xics? I si els ensenyem així, per què ho fem? Quins avantatges té? Per a qui són aquests avantatges? Aquestes qüestions es podem compartir també amb les famílies.

Obrir un debat al voltant d’aquests interrogants ens pot portar a la decisió d’ensenyar a tot el món a pixar assegut perquè gràcies al diàleg i a la reflexió ens adonem que els vàters no són només espais per a desfer-se de residus corporals, sinó dispositius (o tecnologies) de gènere, de creació i de vigilància del gènere. No tenim més que mirar els senyals de la porta i veure que aquests ens obliguen a definir-nos genèricament. I si no ho fan les icones, ho poden fer les persones usuàries interpel·lant-nos: què fas ací?, aquest no és el teu lavabo; t’has equivocat; si no te’n vas, cridaré la seguretat... En paraules de Barquín, és com si haguérem d’entrar al vàter a refer el gènere, més que a desfer-nos de l’orina o de la femta.

El filòsof Pol Preciado[iii] conta que l’existència dels urinaris perquè els hòmens pixaren drets es van generalitzar a principis del segle XX, i la lectura que en fa aquest autor és que la separació del pixar-dret-urinari front al defecar-assegut-inodor contribueix a la construcció d’una masculinitat heterosexual, que separa la genitalitat de l’analitat, és a dir, diferencia l’home heterosexual de l’home homosexual. Per a Preciado, “pixar dret és una de les performances constitutives de la masculinitat heterosexual moderna” i l’urinari “no és tant un instrument d’higiene com una tecnologia de gènere que contribueix a la producció de la masculinitat en l’espai públic. Per això, els urinaris no estan enclaustrats en cabines opaques, sinó en espais oberts a la mirada col·lectiva, ja que pixar-dret-entre-hòmens és una activitat cultural que genera vincles de sociabilitat compartits per tots aquells que, en fer-ho públicament, són reconeguts com a hòmens”.

Tal com hem comentat abans, els lavabos tradicionals obliguen els hòmens a pixar davant d’altres, una circumstància que alguns no desitgen i que voldrien fer en la intimitat. Però com que encara hi ha una socialització diferencial, per a molts pixar públicament no és un problema –com si que ho és per a les xiques– i poden no necessitar tancar la porta del vàter perquè estan acostumats a fer-ho de manera pública. Aquesta qüestió no és innòcua ja que, si no se’ls ensenya a valorar la privacitat perquè la seua no es té en compte, els costarà més aprendre a respectar la privacitat de les altres persones. 

I què passa quan hi ha resistències en els xics –o en les seues famílies– per a pixar asseguts? Els hem d’obligar? És una decisió que hem de consensuar amb les famílies? Barquín considera que no se’ls ha de preguntar si estan d’acord que l’escola ensenye les criatures a pixar assegudes, ja que és una decisió del claustre amb una sòlida fonamentació en el respecte als drets humans, en especial la defensa de la igualtat de gènere i de la diversitat. El que sí que s’ha de fer és comunicar-ho i demanar col·laboració: Hem decidit que totes i tots pixarem asseguts i us ho comentem perquè ho sapigueu; i si veieu que el vostre fill s’asseu, és perquè a l’escola s’està treballant.

Segurament hi haurà famílies que s’hi oposaran, preocupades per la pèrdua de masculinitat del fill, ja que en una societat encara misògina i patriarcal, fer coses de xiques és perdre estatus. La masculinitat tradicional es construeix sobre una triple negació: no fer coses de dones, no fer coses de gais i no fer coses infantils. Una part simbòlica d’aquesta masculinitat se sustenta en el fet de no asseure’s per a pixar, no inclinar-se, no ajupir-se...; més aviat fer tot el contrari: mantenir-se dret, mostrar rectitud i fortalesa, etc., sense importar la netedat o la molèstia que es puga ocasionar en l’entorn. Fixem-nos que els lavabos ens porten a parlar d’higiene, neteja del propi cos i cura dels espais comuns. Ensenyem els xics a torcar-se el penis després de pixar? Els ensinistrem perquè netegen les gotetes que cauen de vegades per pixar drets? No hi ha dubte que mostrar als hòmens, des de ben menudets, la importància de cuidar-se –i de no quedar-se bruts després de pixar– és el primer pas perquè sàpiguen també cuidar. I la mirada educativa i no binària de l’escola sobre els vàters pot contribuir a la transformació de la masculinitat, a més d’oferir uns models diferents als de casa o l’entorn per a les criatures i també un aprenentatge a les famílies, que potser mai s’han plantejat les implicacions que tenen els lavabos binaris o el pixar dret.

Si la transformació de la masculinitat no és una raó suficient que justifique el pixar asseguts, podem aportar la raó de pes de la neteja i el fet que no hi haja cap impediment físic o desavantatge per als hòmens a l’hora d’asseure’s. Si provem a omplir una botella d’aigua amb colorant i la tirem sobre un vàter de peu simulant que estem pixant, veurem les gotetes per tota la tassa, malgrat que es tinga bona punteria. I pensem també qui ha netejat tradicionalment els vàters. En aquest sentit, els vàters de peu garanteixen més la netedat si es pixa dret.

Les reflexions sobre els WC no acaben ni molt menys ací perquè el sexisme està molt present tant en el disseny arquitectònic com en l’ús dels lavabos. Fixem-nos, en primer lloc, que les portes dels lavabos solen estar decorades amb pintades de genitals –fonamentalment penis– i amb missatges insultants –generalment cap a les xiques. També són un fet constatable les cues que es produeixen als lavabos de dones, producte d’un biaix de gènere que no té en compte les diferents necessitats d’aquestes, ja que elles requereixen més del doble de temps al lavabo que els hòmens perquè el 25 % estan menstruant o perquè duen una roba més costosa de llevar. No es tracta d’una discriminació intencional, però, quan es dissenyen els WC segregats i es dona el mateix espai a uns que a altres, no s’està sent equilibrat per les diferents necessitats que acabem de comentar.

Un altre tema important és el de les icones que identifiquen el bany per a hòmens i per a dones: una font de legitimació del binarisme, de reproducció d’estereotips i, fins i tot, de promoció de pràctiques sexuals heterocentrades. Alguns exemples, que podem veure en les imatges del principi, són les següents:[iv] un clau i una rosca; una corbata i una sabata de tacó; un penis i una vulva; un llapis i una maquineta de fer punta; XY i XX, etc. En alguns casos, es busca l’originalitat i podem trobar missatges en els quals es dona per fet que un home al lavabo de dones sempre és una amenaça: “a) Si el gènere és masculí, entreu; la resta busqueu la porta del costat; b) Si el gènere és femení, entreu; la resta, alerta, seguretat.”[v] Hi ha altres exemples enormement estereotipats, com el que posa ‘bla’ per als hòmens i ‘bla, bla, bla, bla, bla...’ en el de dones, o fins i tot una papallona per a elles i un escarabat per a ells. Amb aquestes senyalístiques, com podem explicar a una criatura a quin lavabo ha d’entrar i per quines raons tan vergonyoses?

En aparença, a la porta dels WC trobem senyals que pretenen ser identificables; però alhora estan marcant una corporalitat, una expressió i un comportament diferent per a hòmens i dones que legitimen el sistema heteronormatiu. Lluny de ser simples icones, delimiten una frontera sexogenèrica, accentuen les característiques clàssiques i reprodueixen un model estereotipat de masculinitat i de feminitat en el qual no hi cap qualsevol persona. Què li passarà a una persona trans sense passing[vi] de gènere en un bany binari? I una no binària? I una persona cis sense passing de gènere? Sense dubte, el binarisme dels vàters és problemàtic per a la diversitat i expulsa aquelles persones que no el reprodueixen de manera estereotipada. Per això, a Cicconetti li agrada referir-se als lavabos, banys o vàters com a binaris. I d’ací també el títol de la seua conferència: ¿Vamos al binario?

A més del que hem comentat, la diversitat cultural, religiosa o funcional afegeixen complexitat als lavabos.[vii] Per exemple, la religió musulmana estableix una sèrie d’indicacions que no sempre es poden complir en els vàters convencionals, com ara, no orinar o defecar de cara a la Meca.  En el curt The toilet (2017)[viii] podem veure tres casos que mostren aquesta diversitat –una persona trans al treball, una persona amb diversitat funcional, i una musulmana que, per motius religiosos, necessita llavar-se els genitals després d’usar el lavabo.

D’igual manera, estudiar l’origen i evolució dels lavabos públics ens fan adonar-nos de temps en què hi havia lavabos per a persones blanques i negres, no els hi havia accessibles per a persones amb diversitat funcional o, simplement, no existien per a les dones, fet que suposava una gran dificultat per a la seua mobilitat. Tal com assenyalen Sempol i Molano,[ix] els banys segregats sorgiren en la segona meitat del segle xix, de la mà del desenvolupament de normatives restrictives en relació als gèneres, la normalització de l’heterosexualitat i la patologització de l’homosexualitat.

Al principi de l’article comentàvem que no solem reflexionar sobre els lavabos si no és que tenim una persona trans a l’aula. Efectivament, l’existència de persones trans ens està fent plantejar-nos la possibilitat de convertir els binaris en vàters mixtos o no binaris. Tanmateix, hem anat comentant moltes qüestions que ens han fet veure que no es tracta només d’un problema d’algunes persones LGBTI, sinó de tot el món. Per això, és important obrir la reflexió a casa i a les aules, i començar per preguntar-nos per què ha d’haver lavabos segregats si a casa tot el món utilitza la mateixa tassa. Després, podem pensar al voltant d’alguns dels temes esmentats, i és important començar pel sexisme: es tenen en compte les necessitats de les dones a l’hora de dissenyar els espais?; es donen les mateixes pautes de neteja personal i de cura dels espais compartits a xics i a xiques?; per què ha de ser signe de masculinitat pixar dret?, no podria tot el món pixar assegut?; són respectuosos amb les  persones amb genitals no normatius els banys segregats? 

A més de pensar i debatre al voltant d’aquestes qüestions, podem convertir els lavabos en espais expositius educatius que, en contrast amb els clàssics dibuixos sexistes, mostren altres figures, fotografies o il·lustracions de genitalitats diverses –per exemple una exposició de vulves i de clítoris (per a compensar el desconeixement del cos femení), o de genitals que no compleixen les mesures estàndard (de persones amb característiques intersexuals, per exemple). També podem exposar dibuixos o missatges visibilitzant la menstruació i empoderant les xiquetes que la viuen amb vergonya o por. O imatges de corporalitats diverses –amb diversitat funcional, per exemple. A més, seria molt positiu que hi haguera missatges que parlaren de cura, de respecte, de consentiment o d’igualtat: No mires el meu cos sense permís, respecta la meua intimitat, jo respecte els cossos d’altri, pixar dret no em fa més home, cuidem aquest espai compartit i deixem-lo net després d’usar-lo, etc. I també podem fer exposicions criticant la senyalística clàssica dels lavabos segregats.

Els lavabos són espais que cobreixen necessitats diverses: micció, defecació, menstruació, neteja, maquillatge, socialització, sexe... En els espais d’oci (pubs, discoteques...), a més d’usar-se ocasionalment per al consum de drogues o tindre sexe, són llocs segurs on les xiques poden socialitzar i compartir confidències sense patir la insistència o el lligar pesat d’alguns xics, i és important atendre aquestes qüestions i l’especificitat de les dinàmiques masclistes que es donen en els espais públics i d’oci. De fet, una de les pors que pot aparéixer quan plantegem l’existència de lavabos mixtos és la possibilitat que esdevinguen un espai més insegur per a les dones, i pot ser un perill real que hem d’atendre. Amb tot, aquesta ja es manifesta actualment contra les dones amb els lavabos segregats, i també la veiem en els lavabos masculins contra els xiquets o joves amb una expressió de gènere femenina o contra els joves trans. Aquestes violències s’han de visibilitzar i contrarestar amb mesures educatives com ara el treball per unes masculinitats no violentes compromeses amb la igualtat. Tanmateix, les persones educadores sabem que el treball educatiu és una feina de llarg recorregut i que no és suficient fer els banys mixtos i esperar que les inseguretats desapareguen màgicament. De fet, en ocasions s’han convertit en mixtos i la gent ha seguit anant als mateixos lavabos de sempre, perpetuant la separació per sexes.

Veiem, doncs, que desbinaritzar els lavabos no és suficient. A més del treball educatiu, i si tenim la possibilitat de fer-ho, Amèlia Barquín proposa repensar l’arquitectura dels vàters, seguint els criteris següents: a) superar el binarisme, i fer vàters per a persones, no per a xics o xiques; b) respectar la intimitat, de manera que els xics no es vegen obligats a pixar públicament; c) procurar per la netedat i c) garantir la seguretat. Compleixen els nostres lavabos aquests criteris? A l’escola Ramón Bajo de Vitòria, per exemple, tenen portes d’entrada als lavabos amb vidres que permeten veure’n l’interior i, a dins, cubicles individuals amb vàters de terra i també algun cubicle amb vàter de paret. Aquests pixadors de paret es mantenen perquè, encara que ensenyem a pixar asseguts, hi haurà xiquets que es negaran a fer-ho. A Alemanya i a altres països del nord d’Europa és habitual que els hòmens pixen asseguts, però al nostre entorn encara no és habitual i sabem que hi ha resistències. Des de l’escola, podem plantejar-nos obligar o permetre la possibilitat de triar. Per això, que hi haja alguns vàters privats de paret dona la llibertat a qui vulga pixar dret mentre veu i aprén que hi ha hòmens que pixen asseguts i no passa res.

Encara millorarien més l’arquitectura si hi haguera cubicles amb una pica per a llavar-se (les mans, els genitals, la copa menstrual, etc.), i tots tingueren perxes fortes que permeteren aguantar la bossa o la motxilla, la jaqueta... Seria fantàstic també que hi caberen les cadires de rodes. Fixem-nos que, en aquest cas, solem trobar, o bé un tercer lavabo per a la diversitat funcional (sense especificar el gènere) o bé un lavabo masculí i un que inclou les dones, les persones amb cadira de rodes i el canviador per a bebés. Es reforça així la idea d’alteritat de dones i persones amb diversitat funcional i l’absència de la marca de gènere (i de sexualitat) d’aquestes últimes.

Un altre debat que podríem obrir també és el del privilegi de tindre lavabos diferenciats per a professorat i alumnat. Potser a infantil i primària podem parlar de diferències en la grandària dels cossos; però en secundària ja no. Quins avantatges i quins inconvenients suposaria compartir-los? Estarien més nets? Serien més segurs?      

Per a acabar, i com que una imatge val més que mil paraules, volem contar que, darrere de la porta del lavabo de dones d’una localitat valenciana, hi havia un pòster decoratiu que mostrava un grup d’hòmens amb càmeres fotogràfiques a les mans i fent fotos a les potencials usuàries del lavabo. Algú trencà el pòster i els propietaris del bar qualificaren el fet de violent, sense tindre consciència del que representava la fotografia, com a poc la naturalització d’una masculinitat que no respecta la intimitat de les dones. És aquesta la masculinitat que volem? La resposta és clarament que no. Malauradament, els lavabos binaris estan contribuint a perpetuar el gènere perquè ens obliguen a definir-nos abans d’entrar i ens construeixen també d’una determinada manera. En realitat, es tracta d’uns espais quotidians que representen a la perfecció un sistema sexe-gènere heteropatriarcal que ens marca des del bressol. Per això, reflexionar sobre les implicacions dels binaris és una tasca educativa de primera magnitud que va molt més enllà de convertir-los en mixtos perquè al nostre centre hi ha una persona trans, intersex o agènere. Si el binarisme afecta a tot el món –i tenim clar que és una font de discriminació i de desigualtat–, la reflexió ha de ser col·lectiva per a poder acabar amb les desigualtats i perquè la inclusió, la inclusió de veritat, passa per establir mesures educatives que milloren les vides de totes les persones.



[i] Conferència de Josefina Cicconetti: ¿Vamos al binario? Problematización y análisis de los baños desde la perspectiva de la justicia social y los derechos humanos (2021). Link: https://learning.elucidat.com/course/61c0f8d53e187-620bc9484afaa

[ii] El váter de la escuela. una reflexión sobre género, arquitectura y educación, Amelia Barquín, 2015. Link: https://acortar.link/walFmg

[iii] Font: Basura y Género. Mear/Cagar. Masculino/Femenino, Paul B. Preciado, 2006. Link: https://acortar.link/UFRax5

[iv] Imatges extretes del pinterest d’Inés Laborda García. Link: https://acortar.link/u2y87l  

[v] Missatge original en anglés: “If gender MALE, enter WC; else find next door. If gender FEMALE, enter WC; else, alert, SECURITY.”

[vi] Tindre passing significa que una persona trans té una aparença normativa que li permet ser vista com del gènere sentit.

[vii] Podem consultar l’article de la BBC: Los peculiares hábitos de higiene occidentales que resultan extraños en el resto del mundo (y hasta poco higiénicos). Christine Ro. BBC Future. 19 nov. 2019. Link: https://www.bbc.com/mundo/vert-fut-50399355

[viii] The toilet (2017). Link: https://www.youtube.com/watch?v=LT5MJW2yVE4 [4’16”].

[ix] Baños públicos La última segregación. Baños públicos moral, género y sexualidad en Uruguay. Diego Sempol y Malena Montano, 2018. Link: http://www.montevideo.gub.uy/sites/default/files/biblioteca/banospublicosaweb.pdf