13 de set. 2022

Una mirada coeducativa i diversa sobre els lavabos

La majoria de persones no ens parem a pensar sobre els lavabos i, quan ho fem, descobrim la complexitat del que hi ha darrere d’aquests espais segregats. La investigadora i especialista argentina en estudis de gènere, Josefina Cicconetti,[i] ens convida a reflexionar sobre els lavabos fent-nos diverses preguntes: Què esperes d’un bany? En algun moment de la vida hi has tingut una experiència incòmoda? T’han dit alguna vegada que estaves al bany equivocat? Penses en el teu sexe, identitat de gènere o expressió abans d’entrar al bany? Evites anar al bany fora de casa?

La gent sol respondre que d’un lavabo espera: netedat, seguretat, tranquil·litat, intimitat, que dispose de tot allò necessari (paper, aigua, sabó...), etc. Pel que fa a les experiències incòmodes, aquestes són de diversa mena, des d’aquelles que fan referència a la falta de netedat i seguretat (el forrellat no funciona, no hi ha paper, no va la cadena...), fins a les situacions que tenen a veure amb la interacció amb altres persones: assetjament, agressió sexual, recriminacions per part d’altres d’estar al bany equivocat, ser descobertxs tenint-hi sexe, etc.

Aquestes situacions incòmodes ens donen pistes per a pensar que no solament les persones amb una expressió de gènere no normativa o trans pateixen als lavabos, sinó que ens afecten a tot el món. Així, també poden passar-ho malament els hòmens que tenen criatures i relaten la dificultat de trobar espais on puguen canviar els seus bebés –generalment aquests estan als lavabos marcats com a femenins–, o les dones amb fills barons prepúbers que, quan entren amb ells als lavabos de dones, són recriminades per altres perquè els xiquets vagen a soles al d’hòmens.

Quant a l’ús dels lavabos fora de casa, no tot el món se sent còmode de fer-ne ús, i els motius, a més de la por, poden ser la falta de netedat o la dificultat de compartir amb altres un fet tan íntim com la micció o la defecació. No hi ha dubte que moltxs joves trans, amb intersexualitats i també agèneres o no binarixs se senten incòmodes o poc segurxs havent d’anar als lavabos segregats, i moltxs d’ellxs passen el matí als centres educatius sense fer-ne ús, amb el risc que per a la seua salut suposa aguantar-se durant tantes hores, més encara si tenen la menstruació. Tanmateix, no es tracta necessàriament d’una qüestió que només pateixen les persones LGBTI. La paruresi o síndrome de la veixiga tímida afecta al 5 % de les persones i suposa la impossibilitat de pixar o defecar en lavabos públics o en presència d’altres persones; fet que afecta molt més als hòmens que a les dones –en el cas d’ells, per la incomoditat de ser mirats; en el cas d’elles, perquè les senten.

Els lavabos són espais que cobreixen necessitats diverses: micció, defecació, menstruació, neteja, maquillatge, socialització, sexe... En els espais d’oci (pubs, discoteques...), a més d’usar-se ocasionalment per al consum de drogues o el sexe, són espais on les xiques poden socialitzar i compartir confidències sense patir la insistència o el lligar pesat d’alguns xics, i és important atendre aquestes qüestions.

Tanmateix, les reflexions sobre els WC no acaben ni molt menys ací perquè el sexisme està molt present tant en el disseny arquitectònic com en l’ús dels lavabos. Fixem-nos, en primer lloc, que les portes dels lavabos solen estar decorades amb pintades de genitals –fonamentalment penis– i amb missatges insultants –generalment cap a les xiques. També són un fet constatable les cues que es produeixen als lavabos de dones, producte d’un biaix de gènere que no té en compte les diferents necessitats d’aquestes, ja que elles requereixen més del doble de temps al lavabo que els hòmens perquè el 25 % estan menstruant o perquè duen una roba més costosa de llevar. No es tracta d’una discriminació intencional, però, quan es dissenyen els WC segregats i es dona el mateix espai a uns que a altres, no s’està sent equilibrat per les diferents necessitats que acabem de comentar.

Una altra qüestió per a la reflexió és la falta d’espais d’intimitat en els lavabos d’hòmens, fet que provoca que tant els hòmens trans com els homes cis que desitgen fer les seues necessitats en un espai íntim i aïllat de les mirades, no el tinguen o aquest siga molt limitat. Per exemple, si un home vol pintar-se o retocar-se la ratlla de l’ull, té un espill en condicions? Per a quin tipus d’home són la majoria de lavabos actuals? Sovint també estan més bruts que els de dones i, en alguns casos, no és perquè els hòmens siguen menys curosos, sinó perquè es netegen amb menys cura, fet que naturalitza que als hòmens els importa menys la netedat.

Un altre tema per a reflexionar és l’associació del pixar dret amb la masculinitat. I també la idea d’incompletesa que pot derivar-se de missatges com aquests: els xics pixen drets, les xiques no, o els xics tenen penis, les xiques no. El que els pot arribar a les xiquetes i dones és: soc xica perquè no tinc penis o perquè no puc pixar dreta. Ens imaginem definir la genitalitat masculina com qui no té alguna part?

Insistint en l’educació de la masculinitat, els lavabos ens porten també a parlar d’higiene i de neteja del propi cos i de l’espai comú que compartim. Ensenyem els xics a torcar-se el penis després de pixar? Els ensinistrem perquè netegen les gotetes que cauen de vegades per pixar drets? No hi ha dubte que mostrar als hòmens, des de ben menudets, la importància de cuidar-se –i de no quedar-se bruts després de pixar– és el primer pas perquè sàpiguen també cuidar.

El filòsof Pol Preciado[ii] escrivia que a principis del segle XX es va generalitzar la construcció d’urinaris perquè els hòmens pixaren drets, i la lectura que en fa aquest autor és que la separació del pixar-dret-urinari front al defecar-assegut-inodor contribueix a la construcció d’una masculinitat heterosexual que separa la genitalitat de l’analitat, és a dir, l’home heterosexual de l’home homosexual. Per a Preciado, l’urinari “no és tant un instrument d’higiene com una tecnologia de gènere que contribueix a la producció de la masculinitat en l’espai públic. Per això, els urinaris no estan enclaustrats en cabines opaques, sinó en espais oberts a la mirada col·lectiva, ja que pixar-dret-entre-hòmens és una activitat cultural que genera vincles de sociabilitat compartits per tots aquells que, en fer-ho públicament, són reconeguts com a hòmens”.

En l’àmbit escolar, la professora i investigadora de la Universitat de Mondragon, Amèlia Barquin, reflexiona[iii] sobre el disseny i l’ús dels vàters escolars i analitza la dicotomia del pixar dret (xiquet) i assegut (xiqueta), a més de les implicacions que aquest fet té per a l’alumnat trans i amb diversitat funcional.

Un altre tema important és el de les icones, que identifiquen el bany per a hòmens i per a dones i són també una font de legitimació del binarisme i de reproducció d’estereotips. Alguns exemples, que podem veure en les imatges del principi, són les següents:[iv] un clau i una rosca; una corbata i una sabata de tacó; un penis i una vulva; un llapis i una maquineta de fer punta; XY i XX, etc. En alguns casos, es busca l’originalitat i podem trobar missatges com aquests en els quals es dona per fet que un home que entra al lavabo de dones suposa sempre una alerta de seguretat que posa en perill les dones: a) Si el gènere és masculí, entreu; la resta busqueu la porta del costat; b) Si el gènere és femení, entreu; la resta, alerta, seguretat.[v]

En aparença, a la porta dels WC trobem senyals que pretenen ser identificables; però alhora estan marcant una corporalitat, una expressió i un comportament diferent per a hòmens i dones que legitima el sistema heteronormatiu. Lluny de ser simples icones, delimiten una frontera sexogenèrica, accentuen les característiques clàssiques i reprodueixen un model estereotipat de masculinitat i de feminitat. En aquest sentit, Cicconetti no es refereix al bany amb aquest nom sinó com a binari. D’ací el títol de la seua conferència: ¿Vamos al binario?

Tot i ser cert que, per a les persones no binàries, trans o intersex, el caràcter binari dels lavabos és problemàtic, ja hem comentat molts aspectes que ens fan adonar-nos que no es tracta només d’un problema individual que té la gent LGBTI, sinó d’una qüestió col·lectiva que afecta a tot el món. Per això és important que tothom reflexione sobre el bany, ja que aquest espai tan quotidià és la punta de l’iceberg del sistema sexe-gènere heteropatriarcal que ens marca des del bressol.

A més a més, també la cultura, la religió o la diversitat funcional afegeixen complexitat als lavabos.[vi] Per exemple, la religió musulmana estableix una sèrie d’indicacions que no sempre es poden complir en els lavabos convencionals, com ara, no orinar o defecar de cara a la Meca.  En el curt The toilet (2017)[vii] podem veure tres casos que mostren aquesta diversitat –una persona trans al treball, una persona amb diversitat funcional, i una musulmana que, per motius religiosos, necessita llavar-se els genitals després d’usar el lavabo.

D’igual manera, estudiar l’origen i evolució dels lavabos públics ens fan adonar-nos de temps en què hi havia lavabos per a persones blanques i negres, no els hi havia accessibles per a persones amb diversitat funcional o, simplement, no existien per a les dones, fet que suposava una gran dificultat per a la seua mobilitat. Tal com assenyalen Sempol i Molano,[viii] els banys segregats sorgiren en la segona meitat del segle xix, de la mà del desenvolupament de normatives restrictives en relació als gèneres, la normalització de l’heterosexualitat i la patologització de l’homosexualitat.

Al principi de l’article comentàvem que no solem reflexionar sobre els lavabos si no és que tenim una persona trans a l’aula. Efectivament, l’existència de persones trans ens està fent plantejar-nos la possibilitat de convertir els binaris en vàters mixtos o no binaris. Tanmateix, hem anat comentant moltes qüestions que ens fan veure que no es tracta només d’un problema d’algunes persones LGBTI, sinó de tot el món. Per això, és important obrir la reflexió a casa i a les aules, i començar per preguntar-nos per què ha d’haver lavabos segregats si a casa tot el món utilitza la mateixa tassa. Després, podem pensar al voltant d’alguns dels temes esmentats, i és important començar pel sexisme: es tenen en compte les necessitats de les dones a l’hora de dissenyar els espais?; es donen pautes diferents a xics i a xiques de neteja personal i de cura dels espais compartits?; per què ha de ser signe de masculinitat pixar dret?, no podria tot el món pixar assegut?; són respectuosos amb les  persones amb genitalitats no mormatives els banys segregats? 

A més de pensar i debatre al voltant d’aquestes qüestions, podem convertir també els lavabos en espais expositius educatius que, en contrast amb els clàssics dibuixos sexistes, mostren altres figures, fotografies o il·lustracions de genitalitats diverses –per exemple una exposició de vulves i de clítoris (per a compensar el desconeixement del cos femení), o de genitals que no compleixen les mesures estàndard (de persones amb característiques intersexuals, per exemple). També podem exposar dibuixos o missatges visibilitzant la menstruació i empoderant les xiquetes que la viuen amb vergonya o por. O imatges de corporalitats diverses –amb diversitat funcional, per exemple. A més, seria molt positiu que hi haguera missatges que parlaren de cura, de respecte, de consentiment o d’igualtat: No mires el meu cos sense permís, respecta la meua intimitat, jo respecte els cossos d’altri, pixar dret no em fa més home, cuidem aquest espai compartit i deixem-lo net després d’usar-lo, etc. I també podem fer exposicions criticant la senyalística clàssica dels lavabos segregats.

Una de les pors que pot aparéixer quan plantegem l’existència de lavabos mixtos és l’augment de la violència cap a les dones, i pot ser un perill real que hem d’atendre. Amb tot, aquesta ja es manifesta actualment contra les dones amb els lavabos segregats, i també la veiem en els lavabos masculins contra els xiquets o joves amb una expressió de gènere femenina o amb una orientació homosexual o bisexual. Aquestes violències s’han de visibilitzar i contrarestar-les amb propostes de masculinitats no violentes compromeses amb la igualtat.

Per acabar, i com que una imatge val més que mil paraules, volem contar que, darrere de la porta del lavabo de dones d’una localitat valenciana, hi havia un pòster decoratiu que mostrava un grup d’hòmens amb càmeres fotogràfiques a les mans i fent fotos a les potencials usuàries del lavabo. Algú trencà el pòster i els propietaris del bar qualificaren el fet de violent, sense reconéixer en cap moment el que representava la fotografia: violència contra les dones i també una visió de la masculinitat estereotipada i agressiva. És aquesta la masculinitat que volem? En quina mesura estan els binaris promovent aquesta masculinitat? Sense dubte, reflexionar sobre les implicacions dels binaris és una tasca educativa de primera magnitud que va molt més enllà de convertir-los en mixtos perquè al nostre centre hi ha una persona trans, intersex o agènere. Si el binarisme afecta a tot el món, la reflexió ha de ser col·lectiva perquè la inclusió, la inclusió de veritat, passa per establir mesures educatives que milloren les vides de totes les persones.



[i] Conferència de Josefina Cicconetti: ¿Vamos al binario? Problematización y análisis de los baños desde la perspectiva de la justicia social y los derechos humanos (2021). Link: https://learning.elucidat.com/course/61c0f8d53e187-620bc9484afaa

[ii] Font: Basura y Género. Mear/Cagar. Masculino/Femenino, Paul B. Preciado, 2006. Link: https://www.iztacala.unam.mx/errancia/v0/PDFS/POLIETICAS%20DEL%20CUERPO%201%20BASURA%20Y%20GENERO.pdf

[iii] El váter de la escuela. una reflexión sobre género, arquitectura y educación, Amelia Barquín, 2015. Link:  https://www.redalyc.org/pdf/537/53738690013.pdf

[iv] Imatges extretes del pinterest d’Inés Laborda García. Link: https://www.pinterest.es/inees/pictogrames-se%C3%B1aletica-ba%C3%B1os/

[v] Missatge original en anglés: “If gender MALE, enter WC; else find next door. If gender FEMALE, enter WC; else, alert, SECURITY.”

[vi] Podem consultar l’article de la BBC: Los peculiares hábitos de higiene occidentales que resultan extraños en el resto del mundo (y hasta poco higiénicos). Christine Ro. BBC Future. 19 noviembre 2019. Link: https://www.bbc.com/mundo/vert-fut-50399355

[vii] The toilet (2017). Link: https://www.youtube.com/watch?v=LT5MJW2yVE4 [4’16”].

[viii] Baños públicos La última segregación. Baños públicos moral, género y sexualidad en Uruguay. Diego Sempol y Malena Montano, 2018. Link: http://www.montevideo.gub.uy/sites/default/files/biblioteca/banospublicosaweb.pdf