Hui he estat convidada a l'IES Escultor Francesc Badia per Enric Senabre. El seu alumnat de 4t d'ESO s'havia llegit Abril no és un mes i hem estat parlant de sexualitat i d'afectivitat. Se'ls veia atent*s encara que una mica vergonyos*s en les preguntes. Una alumna m'ha preguntat per Arantxa, un personatge que a l'obra pateix una relació de violència psicològica per part de la seua parella el Granota. Cal posar-se en la pell de les xiques maltractades i dels xics que les maltracten i actuar-hi per posar-hi fi, recolzant-la a ella (els xics i les xiques) i fent-li veure a ell (els xics) que la violència no és amor i que amb la violència es quedarà sol.
Salutacions, alumnat de Foios!!!
Ací van unes quantes recomanacions per a evitar posar-se en perill en una relació de parella:
Model amorós. Les pel·lícules donen sovint un model amorós en què se sobrevalora el lliurament total a l’altra persona i en què es considera normal un cert grau de patiment. La falta d’experiència, (potser el fet de trobar-se amb la primera relació o el primer amor), pot fer pensar que la relació ha de ser així de dolenta, que les discussions són normals, que els xics són així i que cal sacrificar-se. També que és normal fer el que ell diu, accedir a tenir relacions sexuals quan a ell li abelleix perquè els xics (es pensa) són més sexuals i necessiten més sexe que les xiques...
Que no s’enfade. Quan una xica perdona i/o accepta acomplir la voluntat del xic per no fer-lo enfadar, està posant-se en perill. I a això se li diu pràctica de risc emocional. A més de protegir-nos de les pràctiques de risc que poden provocar-nos, o provocar, malalties o embarassos, també és molt important que ens protegim de les pràctiques de risc emocional, molt doloroses per al cor.
La fusió. Al principi d’una relació sol donar-se un model de parella que s’anomena fusió. Si imagines que tu ets un cercle i la teua parella un altre cercle, diríem que en l’etapa de la fusió un cercle està just damunt de l’altre. Tens ganes d’estar tot el temps amb la parella, no fas més que pensar en ella... Aquesta fase no es pot mantenir permanentment, i és bo que així siga perquè, si no, no tindríem vida al marge de la parella.
Els límits. De vegades, aquesta fusió, unit al model amorós que hem descrit, pot provocar que no es posen límits, que s’estiga disposada a fer qualsevol cosa per la parella, perquè no s’enfade, per fer-la feliç... I pot passar que l’altra persona abuse d’aquesta incondicionalitat. La disponibilitat total per a l’altre, unit al control que generalment aquest exercirà... són un camí segur que portarà a quedar-se sense espai personal. En realitat, el model ideal de parella no seria el de fusió, (que és insostenible), sinó el d’interdependència, en el qual els cercles només comparteixen una part de la circumferència. Encara hi hauria un tercer model (d’inclusió) amb un cercle xicotet dins de l’altre, més gran. Com haureu pogut deduir, es tracta d’un model de dependència en el qual la persona que representa el cercle de dins no té espai personal.
Idealització. L’enamorament, sobretot al principi, pot fer que s’idealitze la parella i no es veja com en realitat és. Sovint hi ha xiques que fins i tot justifiquen la manera d’actuar del xic quan les amigues se n’adonen que el comportament d’ell és violent. Les pel·lícules, alguns anuncis, les religions (i les persones que les interpreten de manera tradicional), etc. defensen un model amorós i de parella heterosexual on la base és la complementarietat: elles són mares-esposes i ells, guanya-pa. I tot això és presentat com si fóra un camí segur a la felicitat. En realitat, la pel·lícula de veritat comença quan les pel·lis de mentida acaben: amb el Fi. I a partir d’aquest final (que sol ser la boda o el bes de la parella protagonista) comença a treballar-se la relació, a través del coneixement i de les vivències amb l’altra persona. Aquestes idealitzacions de la parella són com unes ulleres obscures que no ens deixen veure la realitat.
T’estimaré sempre. El temps és difícil de mesurar durant l’adolescència. “Sempre” o “mai” són paraules que es pronuncien molt: t’estimaré sempre; sempre estarem junts... Els adults i les adultes no gastem tant aquestes paraules perquè sabem que el que pensàvem (o volíem) que durara sempre, no ocorre així (i moltes vegades és millor que siga d’aquesta manera!). Encara que coste, és millor no usar aquestes paraules perquè van creant al nostre voltant xicotetes cadenes que ens impedeixen moure’ns de situacions negatives. Les persones canvien i les relacions també. De vegades pensem que són d’una manera perquè l’enamorament ens fa idealitzar-les i després ens adonem que només era la nostra imaginació (o el nostre desig) i que no s’assemblen gens al que buscàvem. Si diem “sempre”, o “mai havia estimat a ningú com a tu” correm el risc d’equivocar-nos i, el que és pitjor, de culpabilitzar-nos si la relació no funciona.
11 comentaris:
Gràcies pel comentari, Rosa. No l'havia vist, i ells no en saben res, els ho diré i els recomanaré que el comenten. Avui he estat parlant amb un grup de la xerrada, i tenien les seues crítiques que no van expressar en públic el dia de la xerrada. Ara és el moment. També hi ha d'altres que estan molt d'acord amb el que vas dir.
A vore si s'animen!!!
jo pense que en les pel·lícules te ho posen tot molt bonic però en la realitat no es igual les coses canvien tu tes que saber molt bé quan tens que dir que no o que si i en lo de que dius que serà per a sempre es el que en eíxe moment te abellix però després alo millor en un altre moment de discurssio amb la teua parella ja no penses així per això es millor evitar ho. el millor es dir-li a la teua parella el que penses sense tindre-li por ninguna i fer el que tu cregues millor per a tu .
les peli cules a soles posen els coses com l'agradaria a la gent que fora tot... doncs que no siga la realitat amb tots el detalles perquè com nosaltres ells també saben com es la vida.
En quant a lo dels cercles lo mitjor es tenir una xicoteta fusió del teu cercle con el de la teva parella i no amb totalitat perquè deixes de tindre una vida normal i corrent.
I per ultim es normal que els joves diguem que ‘per a sempre’ o ‘mai’ son coses de la vida els hormones etc. no hi ha que preocupar-se doncs que hi ha que tindre una mica de cuda per si de cas la gent es confossa de major. =)
-El amor, es lo mas bonic que hi ha en aquest mon! cuan es queda enamorat solo pensen en aquella persona, xic o xiqueta, perquè te fa sentir molt bé, por un moment te oblides de les teues problemes i vius en un ‘mon de fantasia, a on no hi ha dolor’ en fi açò solo lo comprendre aquells que ha tingut aquest sentiment, però també hi ha que saber controlar-se tot això pot desviar-te en els teues estudis, sacar males notes, per estar despitada, hi ha que tenir unes límits como tot en aquesta vida, viure aquest sentiment es meravellós, i lo mas preciós es que la relació dure per a sempre, hi sempre haurà lluites, gelosia, i sobretot que la teua parella es respecte i no es pegue que sàpiga escoltar-te, jo personalment aprecio molt aquesta acció
Las historias de amor tendrían que ser de amor, no de pena. Y que una relación dure siempre no creo que deba ser el deseo que mueva a las personas, y menos a las jóvenes. Tiene que durar siempre lo bueno, pero lo malo cuando antes acabe mejor. Tengo parejas de amigos que no son felices y han seguido juntos porque antes no se veia bien la separación y cuando te casabas tenias que durar y aguantar. Las películas no muestran la realidad, solamente son una fantasía para enganchar a la gente. Y creo que la gente joven puede creerse que tienen que ser así. Que la vida es así. Y encontrarse con la realidad, que no se parece en nada. Creo que hay que ir con cuidado.
El vídeo va ser realitzat pel Col·lectiu Envideas: ací hi ha l'enllaç
http://www.sindominio.net/karakola/spipekka/spip.php?article11
En aquest vídeo podem veure una manera d'estimar que és prou comú i que hauríem d'eradicar per complet perquè fan que les relacions assolisquen uns valors i uns comportaments moltes vegades masclistes i possessius.
El curt és criticable negativament en la meua opinió. Posa al xic com el ‘dolent’ en aquest cas extrem de maltractament psicològic, però pense que també les dones podem arribar a questes conductes. Aquesta situació hem de començar a eliminar-la des de la base que és l'educació.
Gràcies Maria per obrir-nos els ulls en moltes coses que no veiem i ara som capaços de observar-les críticament. Per cert, encara que l'any que ve no siguem alumnes teus intentarem comentar-te al bloc.
No sé com aquesta xica, sabent cóm és aquest xic, accedeix a estar amb ell. És clar que la xica esta no té perquè saber cóm és aquest xic però si el xic és així ho és, encara que estiga malament el que fa, no és culpa seua, es culpa de tots. Culpa de la societat, de la educació que ha rebut, dels seus pares per no educar-li com és una persona del segle XXI.
La guia didàctica del vídeo es pot trobar ací: http://www.asecedi.org/docs/guia%20didactica.pdf
Encara em pregunte com hi ha persones, tant xics como xiques, que suporten estar amb una altra que els maltracta o fins i tot està amb ella sabent que no van a acabar bé o que va a tindre que sofrir si vol estar amb ell. És veritat que no sempre són els xics els que maltracten física o psíquicament a les xiques, ja que també hi ha xiques que maltracten als seus companys sentimentals.
El curt em va agradar molt quan el vaig vore la primera vegada quan el vas penjar al “tuenti”, el motiu és la forma d’expressar el malestar que té la xica al no saber què fer amb totes les reaccions que té el xic, però també és un poc de tontos estar amb una persona que et tracta així, o eixa es la meua opinió.
Per últim, vull remarcar que m’agradat tindre’t de professora i que m’agradaria que l’any que bé també ho fores, perquè a més d’haver après literatura, gramàtica i totes eixes coses en valencià ens has ensenyat moltes coses sobre sexe o sobre la sexualitat que jo pel que a mi respecta no coneixia.
15 de juny de 2010 20:56
En la meua opinió, aquest curt és molt impactant perquè a sovint les xiques pensem que el món del maltracte a la dona es troba molt lluny del periode de l'adolescència però cada vegada són més els casos de xics menors d'edat que maltracten a la seua parella física o psicològicament, sobre tot, psicològicament i, a més, les xiques moltes vegades estan sotmeses a pressions pels seus xics que consideren normals però que no ho són.
15 de juny de 2010 23:33
Publica un comentari a l'entrada