21 de març 2012

Regals! (II Vesprada Diversa)


A la fàbrica de Playmòbils tot el món ha d’eixir rosa o blau i, si hi ha alguna barreja de colors, és qualificada d’error. Al segon vídeo, el xiquet i la xiqueta tenen desitjos que no poden acomplir perquè una mà poderosa decideix per ells. Som realment lliures? 

Després de la xarrada que ens han regalat aquest matí els meus exalumnes Miquel i CristianMiquel Missé, estic convençuda que, si no som més lliures, almenys sí que som més savis. I les persones sàvies no solament pregunten (estàs operat?, tens nòvia?, et pots fer un penis tan gran com vulgues?) sinó que també, i sobretot, s’interroguen:

Per què no pot un xic donar una abraçada a un altre i fer-li dues besades sense que això signifique que és poc home o homosexual?

Un és un home només si té un penis d’una determinada grandària?

Què faria jo si el xic o la xica que m’agrada em diu que és transsexual?

Per què tinc la necessitat d’insultar les persones diferents? Què em passa? De què tinc por?

Podem escapar realment del binarisme, de les etiquetes o del què diran?

¿D’on podem traure la força que ens apodere i ens permeta lluir tots els colors de l’arc de sant Martí -i no solament el blau o el rosa?

Miquel Missé ens deia que l’escola i l’institut haurien de ser espais de seguretat on la diversitat fóra, no sols tolerada, sinó potenciada. Però, malauradament, els insults (maricó, guarra, tortillera...) i la violència són habituals en els centres i, de vegades, vénen també del professorat, tal com Cristian contava amb exquisidesa. 

Després, Miquel reivindicava l’orgull de dir alt i clar que l’homosexualitat és, simplement, una circumstància i que són intolerables les actituds cromanyòniques (amb perdó dels i de les cromanyones, que potser eren d’allò més diverses).

I com apuntava Pepa, la professora de Matemàtiques, no podem deixar de criticar que els accents i els polinomis ocupen tot el temps de l'escola, i que no queda espai per a la vida. Tanmateix, com a profe que sóc, tinc els mitjans per a intentar, almenys, que el meu alumnat siga un poquet més savi emocionalment i també puc propiciar espais per a l’apoderament. 

Hui he volgut vestir de gala el saló d’actes de l'IES Isabel de Villena per a donar veu a tres persones fantàstiques i valentes. És un present que els devia l’institut per no haver sigut un espai tan segur com hauria de ser-ho, i la sort és que finalment s’ha convertit en un regal per a les persones que escoltàvem. Estic tan contenta que no cap en la meua pell!!!


(PD: Hui és el dia mundial contra la síndrome de Down. Escolta a Verònica, lesbiana i Down, en aquesta entrevista de ràdio)

20 comentaris:

Enric Senabre ha dit...

Quina sort! Ànim i continua amb aquestes activitats, als temps que corren trobar gratificacions personals, i socials, és un luxe.

Anònim ha dit...

Gràcies! És fantàstic. Quins articles més interessants que fas. Quina sort els i les teues alumnes de tindre una profe com tu!

I quina sort nosaltres de poder llegir-te :-)

Christian Stone ha dit...

Vull felicitar als tres xics que vingueren ahir a parlar-nos sobre l'homosexualitat i els canvis de sexe.
La veritat és que va ser un gran privilegi escoltar el que deien i les seues opinions sobre el món. Pense que les persones que es fiquen amb els homosexuals són idiotes. Què passa, que no pot haver-hi diversitat de pensaments i de gustos en el món? Quina vergonya...!

Ahir vaig escoltar atentament les experiències de Cristian i Miquel quan van eixir de l'armari i després el que més em va preocupar és que per a canviar-te de sexe en el carnet d'identitat a l'any 2007, havies de fer un test per a vore si eres d'eixe sexe i també despullar-te davant un metge forense per a veure si tenies els genitals corresponents o no. Crec que ara ja no hi ha que fer aquestes “bobades” i que la llei ja s'ha canviat. M'agradaria saber-ho.

Javi Marston ha dit...

Aquesta activitat ha sigut molt interessant i gracies a aquests tres xics em aprés un poc més sobre l'homosexualitat i el canvi de genere, a prou gent del institut li habrà ajudat a poder expressar els seus sentiments i a perdre els pors si es troben en aquesta situació i tenen la suficient força per a contar-ho als seus familiars o amics.

En aquesta activitat hem conegut a un transexual per primera vegada, es crida Miquel, ens va contar la seua vida, les seus experiencies amb la nostra edat i per acabar ens va dir que si teniem algun dubte o alguna pregunta que ell s'oferia a contestar-les.

Aquests tres xics han tingut una vida dura i han lluitat per poder ser el que volien sense que ningú els poguera amargar la seua vida, açó és una gran gesta per la seua part i els felicite per vindre a parlar de les seues vides.

Noelia Claramunt ha dit...

Tot açò que passa en els vídeos i que són situacions que desgraciadament passen en el dia a dia tenim que canviar-lo i fer coses entre tots per a que no haja aquest tipus de discriminació, perquè una persona que siga homosexual no té que ser qualificada com a un ''error'', ja que cada un elegix la seua vida i la seua orientació seksual i més tard o més prompte la gent que ara no està d'acord tindrà que canviar de forma de pensar.

Respecte al segon vídeo, no tenim que tolerar que cap mà poderosa faça amb nosaltres el que vulguen, tenim que ser lliures i prendre les nostres decisions pròpies sense que ningú ens diga si tenim que ser roses o blaus, si no fer el que nosaltres sentim i ser el que nosaltres volem ser.

barbara goldman ha dit...

En el primer vídeo on ix la “fabrica de persones” plasma realment com la societat vol que siguen les persones xics i xiques,portar roba rosa o blava,dir que es prohibit el matrimoni lesbià,gay,amb persones de color i moltes coses mes,però aleshores apareix un play mobil que va a representar a una persona que no vol ni ser xica ni xic perquè no les dos coses? Aleshores aquest ninot no hi passa per el normalitzador, i quan arriba al lloc on diguen que es xic o xica el comença a pressionar els dos botons i fa que vaja dels dos colors aleshores la “fabrica” hi ha tres carrils el de dones i el de homes i altres de errors i com la societat o com dic en aquest vídeo la “fabrica” el envia al carrils on posa error em pareix una desigualtat enorme per a les persones transsexuals,gays,lesbianes parlant de tot aquest volia felicitar a miquel i cristian me haver-nos contat la seua experiència.

També en el segon vídeo demostra també que totes les xiques tenen que portar coses roses ser inferior al home sempre treballar en la casa i el home anar a treballar anar amb roba blava ser major a la dona etc,però igualment que les dones intentem ser iguals o majors al home sempre serem les dones que estem treballant a casa inferiors als homes.

També voldria felicitar a miquel misse per donar-nos tan bons consells i fer pensar a la gent que ser transsexual no es res roin ni res que faja mal a aquest mon.

Carla Mott ha dit...

Em pareix molt greu que vivint al segle XXI, hi hagen vídeos amb aquests contextos. El pitjor és que açò existix en la vida real. La gent continua ficant etiquetes a les persones que son diferents de la societat, i segur que la gent que critica a la gent diferent es perquè no tenen personalitat i són manipulats per la societat, o com passa en el vídeo, manipulats per una gran ma poderosa.

El que més m'ha cridat l'atenció ha sigut que, quan el xic ix amb la samarreta i el pantaló de diferent color, el qualifiquen d'error, com si no anara a la moda.

Em va sorprendre ahir, la valentia amb la que van vindre els dos xics homosexuals i Miquel, molt poca gent podria vindre a contar-nos les seues experiències personals.

Raquel Kollontai ha dit...

El primer que vaig a dir es felicitar a Miquel i Cristian per la seua xarrada, per què hi ha que tenir molt de valor per a parlar de la seua vida privada en un institut, i per què ens varen dir moltes coses que abans no se'ns podien haver ocorregut.
També el que me va agradar molt de la xarrada és que ens varen contar com es sentien ells quan varen estar en el institut.
La xarrada que va contar Miquel Missé també em va agradar, ja que ens va contar tot el que havia passat, les insults que ha tingut que escoltar, com es sentia i per què va decidir fer-se transsexual.
Si jo estiguera amb un xic i em diguera que és transsexual, sincerament no sabria que fer, el pensaria molt, però seria millor que ho digueren des de un principi, sense tenir por del que puga dir-li aquesta persona, per què pot ser que li acepte tal i com és, per què hi ha gent de tot, no totes pensen que ser homosexual o transsexual està mal.

Pau de Burgos ha dit...

La activitat de ahir a sigut molt agradable, menys que, a vegades no s'atenia molt o la gent parlava. Havien vingut tres xics a donar-nos una xarrada de la seua vida, com van passar la seua joventut i com li anava ara.
El que m'agradat a sigut quant ens explicaren la joventut de Cristian i Miguel que eren dos homosexuals i com van eixir del “armario”o com van sabre que li agradaven els xics, i de Miquel m'agrada la explicació de quant era jove i tenia que contar-les als seus pares que ell no se sentia xica sino que se sentia xic i volia ser miquel, encara que, els seus pares no el acceptar-en.
I el que no m'agradat a sigut el primer vídeo de les persones en angles que no l'entenia i les burles o parlaments que feien contra les persones que ens explicaven el que avien passat, etc...
Ma paregut un mal comportament per algunes persones que havien en el salo de actes.

adrian will ha dit...

Aquesta activitat ha estat molt bé i per això et felicite. Hem après moltes coses sobre la sexualitat i he conegut a un transsexual ja que no havia conegut encara a ningun. En el tema dels altres xics que van vindre també que eren homosexuals, em va paréixer un bon treball el que van fer contant la seua vida. I per això vull felicitar-los per compartir amb nosaltres la seua història. Aquests xics diuen que els insultaven a vegades dient-los maricó i això no em pareix bé perquè cada un és lliure de fer el que vol. I no han de dir-li eixes coses.

Aquests tres xics lluiten per aconseguir la llibertat i jo crec que ho aconseguiran. I per començar es llevar del nostre vocabulari la paraula maricó.

Mireia Kent ha dit...

He de donar l'enhorabona a Miquel i a Cristian per la seua xarrada d'ahir, van ser molt valents per vindre i contar-nos les seues experiències i com era la seua vida.

I com no, no puc oblidar-me de Miquel Missé al qui també vull donar-li l'enhorabona per no ocultar a la gent lo que és, el que vol i el que ell sent malgrat als comentaris despectius que pot fer la gent o les reaccions no molt agradables.

Ahir hi hagué un pregunta que deia “per què la gent insulta als transsexuals o homosexuals?” I la veritat és que jo em formule la mateixa pregunta, no sé per què la gent fa eixos comentaris, si no els agrada la gent així, bé doncs hi ha una solució molt fàcil, no li digues res, si vols evita-la però no fages eixos comentaris perquè els homosexuals també tenen sentiments, ells també són persones com els heterosexuals, i no perquè hi hagen més heterosexuals que homosexual han de fer totes eixes coses.

Inma Mozzoni ha dit...

Bé, primer que tot, felicitar a Miquel i Cristian, exalumnes de l'IES Isabel de Villena perquè pense que han sigut molt valents de ficar-se davant de tantes persones i reconéixer que eren homosexuals, que em pareix un gest de valentia per la seua part, i de contar com han anat evolucionant en una societat amb gent tan “antiga” per anomenar-los d'alguna forma, que els podem deixar de costat.

Em pareix vergonyós que encara n'hi haja gent que discrimine a una persona sols pel fet de ser homosexual. Ara pense: una persona homòfoba coneix a un xic o una xica homosexual, però clar, no entren dient: Hola, sóc Pere i sóc homosexual. Com es portaria amb ella sols pel fet de creure que és heterosexual? Canviaria el seu comportament si aquest o aquesta li diguera que és homosexual? Crec que en el segle XXI encara hem de canviar moltíssimes coses per a que tots i totes puguem viure sense cap amenaça ni insult per la nostra sexualitat ni per res que ens puga “diferenciar” com diria una persona homòfoba o transfoba.

Pense que el fet que dos homes no es puguen donar una abraçada o un simple bes sense que altre els qualifique de “maricons” també és un tema que sense adornar-nos, estem visquen durant tota la vida. Jo, com a xica, puc donar-los un bes als meus amics sense que ningú pense res d'altre món (potser sempre està el típic mal pensat que creu que estem junts, però bé) però un xic no pot felicitar a un altre amb un bes o, simplement, que li apetisca fer-ho sense cap motiu.

Un altre tema són els suïcidis per “bulling” que n'hi ha sobre tot a EEUU. Em pareix de vergonya que un xic o una xica adolescent s'haja de suïcidar per a que un altre li deixe d'amargar la vida. A quin punt hem arribat? Per què no deixem que cada un visca com vulga? Per què la gent és feliç ficant-se tant amb els altres? Bé, pot ser perquè no volem veure a la gent del nostre voltant feliç quan nosaltres no podem fer el que volem o el que sentim per por.

La xarrada que Miquel Missé ens va donar ahir, ens ha servit per a entendre que un país t'haja de reconéixer malalt per a deixar que pugues viure feliç, és també vergonyós. Volia felicitar a Miquel per lluitar per un tema tan polèmic i tan criticat durant tant de temps.

Amparo Pardo Bazán ha dit...

Llibertat? Això quasi mai ha existit i menys per a les dones. Ja sé que tant els homes com les dones han estat obligats a ser el que s'espera d'ells, però el homes sempre han pogut eixir “victoriosos” de coses que les dones no podrien.

He de dir que les xarrades de Miquel i Cristian poden haver obert molts ulls però, sens dubte, la que més m'ha agradat ha sigut la de Miquel Missé. Tant ell com jo pensàvem el mateix de la major part (per no dit en tot) dels temes, sobretot del “Per què no pots ser com ets, sense operar-te?”.

A més, no em puc creure que encara, malauradament, no haja espais de seguretat. Aquestos són més que necessaris en una societat d'on des de ben xicotets no ens ensenyen la varietat i diuen com a resposta que “los niños se pueden traumatizar”. Del que es poden traumatitzar és de gent com aquesta, no dels homosexuals ni transsexuals. A més, m'he trobat amb un grup en DeviantART que tracta del My Little Pony (eixa sèrie per a “xiquets”, encara que hi ha gent adulta que ho veu) i posava en anglès “Prohibit pujar personatges homosexuals”. ¿Raons? “Els xiquets es poden traumatitzar perquè són massa xicotets i si busquen imatges de la sèrie i apareixen dos homes junts doncs es tornarien bojos”... Necessitem cargols per a la gent que els ha perdut...


Sobre les preguntes que hi ha dalt, per a mi els dos petons és el més normal (a menys que siga una persona la qual es coneix poc o algú de negocis, que es poden quedar amb una cara...) i les abraçades també. Es més, em pareix una cosa rara que no ho facen.

La mida del penis a mi em dóna igual, com si no té. Amb açò crec que ja he donat la meua resposta a la següent, però, per si les mosques, dic que no em molestaria sempre i quan no ho diga en l'últim moment, que pareix que no hi poguera tindre confiança amb ell.

Dels insults no entenc perquè ho fan. Com a molt he dit “gallina” tant a homes com a dones amics meus per a picar-los una mica, en to de broma, i ells també m'ho han dit i no hem tingut problemes.

D'escapar de les etiquetes és molt difícil, i si ho aconseguixes la societat tracta que tornes a la força, sense que l'importe si et fas mal o no. És massa bestia, i el pitjor de tot, la conec molt bé perquè l'he sofrida per ser la típica “empollona”.

I per últim, els colors. Colors que ens obliguen, com una mà gegant, a fer el que la societat vol, el que els masclistes i homòfobs volen i el que, per desgràcia, causa suïcidis per tot el món.

Paula De La Barre ha dit...

Sí, ahir varem tindre una xerrada sobre l'homosexualitat, la transsexualitat... I per parlar-nos d'aquestos temes varen vindre dos ex-alumnes de l'institut, Miquel i Cristian, i un amic de la nostra professora, Miquel Missé.

Però aquesta no va ser una xerrada com tantes altres (les quals eren monòtones i sense sentiment, per dir-ho d'alguna manera), NOOO. Aquesta va ser diferent, els ex-alumnes ens varen parlar dels problemes que ocorren al tindre una orientació sexual “diferent”, o dient-ho d'una altra forma, una orientació que no és la “normal”. També ens varen dir anècdotes seues i ens mostraren vídeos, un d'ells era per fer que els i les adolescents homosexuals no es suïcidaren, perquè pareix que es senten molt perseguits, marginats, pressionats o com tu vulgues dir-ho, i no veuen una altra solució que saltar des d'un barranc. Quan en realitat això és una especie de... etapa, els demés (i amb els demés vull dir els troglodites que no accepten la diversitat, volen que tots siguem iguals... quina pena donen aquestes persones, no?) no volen obrir els ulls, no volen acceptar que ni haja diferents coses.

Però canviant de tema, que si no no puc acabar, a la transsexualitat, a que tothom quan li diuen que una persona és una dona o un home transsexual, s'imagina que tindrà davall? I no em contesteu no, que és així: un fet demostrat! Això demostra que estem com obsessionats pel tipus de genitals que tindrà una persona “trans”, i que si un home transsexual té vagina, o a l'inrevés, i que més dóna?

monse wolf ha dit...

Ahir van vindre tres persones a parlar mos sobre l'homosexualitat i la transsexualitat de com havien viscut la seua etapa de l'adolescència i algunes de les seues experiències, ens van parlar de com ens teníem que referir a una persona transsexual, no com va nàixer si no com ell/ella volia que els anomenaren.

Jo si tinguera que definir-me amb un color seria el morat perquè m'agrada fer coses de xica: cuinar, cosir o pintar me les ungles però també m'agrada fer coses de xics com: pescar, agafar crancs o areglar algunes coses com endolls o cambiar les peretes de la casa.

Jo crec que encara hi ha en la nostra societat (cabalanyera) hi ha molt de sexisme, masclisme i que anem molt de progres però de progres res de res. Han de passar molts i molts anys per a que la gent accepte amb mínima normalitat que una persona siga homosexual o transsexual.

Rosa Sanchis ha dit...

Gràcies Imara, una sort la teua companyia. Gràcies Enric!!!

Totalment d’acord, Christian! M’agrada molt quan dius que va ser un privilegi escoltar els tres xics que vingueren. I pel que fa al teu dubte, la llei del 2007 fa possible el canvi de sexe i nom sense cirurgia però cal un certificat mèdic de disfòria de gènere (per tant, sessions amb psiquiatres) i un altre que acredite que la persona ha estat dos anys en tractament mèdic per a adequar les seues característiques físiques al sexe sentit.

Hola Javi, Raquel, Mireia, gràcies per la vostra empatia.

Noèlia i Bàrbara, molt bon comentari sobre els vídeos.

Gràcies Carla, a mi també em sorprén que això passe en aquest segle.

Pau, crec que és el comentari més llarg que has fet. Felicitats i m’alegre que et resultara interessant. També m’agrada molt que faces referència al comportament inadequat d’algunes persones del saló d’actes.

Excel•lent proposta, Adrià, això de llevar del vocabulari la paraula maricó!!!

Molt bon comentari, Inma, i toques tots els temes! Es nota que ets una sensible mediadora!!! I cada vegada escrius millor!! Els teus textos són rodons!

Empar, ets la meua ídola!!!! Sempre m’encanten els teus comentaris. No sé com t’ho fas però mescles idees, raonaments, experiències personals... d’una manera tan magnífica que no tinc paraules. Com sempre, chapeau!

Paula, tens una manera de redactar tan personal que m’encanta. És una llàstima que quasi mai et done temps a acabar els comentaris!!! Com ho podem fer, això??? I què bonic que digues que aquesta xarrada tenia sentiments!!! I la manera que tens de fer preguntes... Em declare, també, fan!

Montse, molt bo!! Tens un feminisme explicat de manera tan senzilla que em copiaria els teus comentaris per a explicar-ho jo també amb les teues paraules! Enhorabona.

Beatriz Zambrano ha dit...

Quan ix la fàbrica de persones el que es mostra és realment com vol la societat que siguem les persones, vol que aprenguem i tinguem clar, però no és així, no hem de portar roba de color rosa si som xiques i tampoc roba de color blau si som xiquets, i molt menys hem de ser un error si som lesbianes o homosexuals.

I l'altre vídeo demostra també que totes les dones han de portar roba rosa i ser menys que els homes, la dona sempre ha de treballar en la casa i l'home anar a treballar, portar roba blava, ser major a la dona, etc. Però jo pense que tant el homes con les dones hem de ser iguals sempre i treballar tant dins com fora de casa.

Per últim, m'agradaria donar les meus felicitacions als tres xiquets que van venir al institut perquè van ser molts valents i van contar moltes coses d'utilitat.

alejandro becker ha dit...

Els vídeos em pareixen fantàstics perque es tot com a la realitat, la societat es com una fàbrica que fabrica persones xics o xiques, però han de ser models d'humans i no pot haver 'errors' com els gays o lesbianes.
Em pareix molt valent el que van fer els xics de l'altre dia contant les coses més importants de la seua vida i expressant-se lliurement. Però és una locura el que passa amb els transexuals, tot això de les proves psicològiques i físiques que ens va explicar Miquel, el xic transexual que ens va explicar això i més coses de la transexualitat.

Rosa Sanchis ha dit...

La veritat és que llegint i rellegint els comentaris, i debatent a classe, em pregunte on està l’homofòbia de la nostra societat. Se m’ocorren dues explicacions: o la gent és políticament correcta o les persones homosexuals ens inventem la discriminació.
Tipus d'homofòbia

Vicente Becker ha dit...

En el primer vídeo puguem observar una fabrica com si fora de persones, totes iguals, sense color, fins que arribem a un punt en el qual tenim que decidir entre xic o xic, depenent del que elegisques seràs d'un color o d'altre, blau per als xics, rosa per a les xiques. Peró clar, ni ha un playmòbil diferent a tots, i quan arriba el moment d'elegir, posa xic i xica, doncs ja o denominen com a error, i vist mitat blau, mitat rosa. Després ixen imatges que diuen que la homosexualitat no esta be, que tan sols es normal les parelles de xic i xica. I clar, el playmòbil ''error'' se sent discriminat
Aixi es com vol la societat que siguem, tots iguals, amb tan sols una diferencia, el blau o el rosa.
El segon vídeo tracta sobre dos xiquets, un xic i una xica, que volem fer coses, però ni a una ma que els controla. Aquest vídeo et fa vore com la societat t'arrabassa la teua llibertat d'expressió, i que tens que fer el que ells volen, o lo que ells ven mes normal.