9 de des. 2018

Sóc activista asexual


Traducció pròpia de l'article de Bitty Navarro “Soy activista asexual mexicana y ayudo a otras personas con esta orientación”.

Sóc activista asexual mexicana i ajude altres persones amb aquesta orientació

M'interessa que la gent estiga millor informada, trencar els tabús i que menys asexuals patisquen abusos correctius i opressió mèdica

BITTY NAVARRO  17 MAR 2018 – Verne. El País.

[…] Quan la gent em pregunta què significa ser asexual, responc amb una definició estàndard i poc controvertida: una orientació sexual que es caracteritza per la falta d'atracció sexual cap a d’altres. A més, faig la distinció entre atracció sexual i sensual, ja que la segona està relacionada amb elements sensorials, com poden ser les carícies, els massatges o l'atracció per la música. En el meu cas, tampoc sent atracció romàntica, però sí atracció amistosa, intel·lectual, sensorial i espiritual.

Em vaig adonar que era asexual quan era adolescent, cap als 11 o 12 anys. Les meues amigues deien: ‘És que estic enamorada del més guapo de la classe’, ‘I a tu qui t'agrada?’. Vaig aprendre ràpid a dissimular, perquè els costava comprendre que el meu crush de l'època era Nelson Mandela, i que no era sexual: estava molt interessada en la seua història i en com va acabar amb l'apartheid a Sud-àfrica. Des de llavors em vaig adonar que, en el terreny sexual, jo no era igual als altres.

En la preparatòria [dels14 als 18 anys] a va començar el bullying més fort i l'assetjament: era l'única que no havia besat a ningú i tampoc mostrava interés en les dinàmiques sexuals que comencen en aquesta època. El més suau que em deien els meus companys, dones i homes, era lesbiana. A vegades, dins de la mateixa escola, es posaven d'acord per a subjectar-me i intentaven besar-me. Quan dius que no sents atracció sexual, el que provoques és que la societat et vulga corregir, i això pot portar a situacions terribles d'abús.

A això se suma el problema que l'asexualitat s'aborde com si fora una condició mèdica. Aquesta confusió ha provocat que molts asexuals siguen medicats i diagnosticats per la psiquiatria per un fet que simplement no es pot canviar.

Internet va ser, en certa forma, el meu refugi i salvació. Així em vaig trobar amb AVEN (Xarxa d'Educació i Visibilització Asexual, per les seues sigles en anglés), que en aquella època tenia fòrums únicament angloparlants. Jo tenia el privilegi de poder accedir a internet i era bilingüe de naixement, perquè vaig passar part de la meua infància i adolescència als Estats Units.

Quan vaig arribar a la universitat estava molt confosa i, arran de l'abús social, ja no m'identificava com a asexual. Em vaig fer nóvia d'un amic gai que estava en el procés d'eixir de l’armari, i durant un temps ens vam servir de tapadora mútua. Quan ell va eixir de l’armari, jo seguia molt confosa, no hi havia quasi informació i, a més a més, sentia que era culpa meua i que era jo la que estava malament. Vaig anar a moltes teràpies, i vaig haver d'escoltar molts doctors dir-me que no era possible que no sentira atracció sexual.

Als 26 o 27 anys (hui en tinc 32) vaig decidir que no podia continuar acceptant dinàmiques, que em feien un mal profund, per a no provocar l'enuig d'una parella o la burla dels amics. Als metges i a les seues idees absurdament centrades en Freud, ja els havia enviat a passeig. Llavors em vaig posar a explorar i vaig trobar que els estudis de l'asexualitat en el món angloparlant havien avançat molt.
La meua eixida de l’armari va ser en el programa nocturn Membres a l'aire, amb Arath de la Torre, Leonardo de Lozanne i El Burro Van Rankin. És l'aparició com a asexual més important que he tingut. […] En assumir-me com a asexual, vaig deixar enrere tot allò que m'havia provocat confusió i m'havia fet sentir que el problema era jo. Ara sé que el problema jau en la ignorància, en la falta d'obertura al fet que els asexuals existim.

[…] Els obstacles i prejudicis als quals t'enfrontes com a asexual no solament venen del masclisme o de l'homofòbia. De fet, l'asexual s'enfronta a la normativitat hipersexuada de la societat occidental, i això inclou l'ostracisme per part d'algunes comunitats LGBT+. El sexe és símbol de poder, d'estatus, i és un element que t'ajuda a socialitzar-te. Als asexuals se'ns oprimeix per no formar part d’aquest sistema hipersexualitzat.

Jo no vaig tindre problemes amb la meua família per ser asexual, al contrari: accepten perfectament que sóc així i els agrada que haja decidit acceptar-me i dedicar-me a l'activisme. Però sí que hi ha asexuals que tenen problemes grans. Ara mateix, en AsexualidadMx, estem donant suport a una xica que està patint perquè és filla única, i els seus pares l'estan pressionant molt perquè volen tindre nets. Els homes asexuals també pateixen estigmes molt forts, que van des de ser considerats “poc homes” i ser marginats en el grup d'amics, fins a ser blanc de sospita per pedofília.

[…] Els atacs dels trols són comuns, i moltes vegades arriben de membres de la comunitat LGBT+: ‘Ni que foren plantes’, ‘Només es volen sentir especials’, ‘Són gais i lesbianes en l’armari’. També ens diuen que som pals de fregar o frígides, o que estem malalts. Però el pitjor atac és la invalidació total, i aquest ve de la gent que nega que l'asexualitat existeix o que és una orientació vàlida.

Amb les parelles tampoc és fàcil trobar comprensió. En el meu cas, durant molt de temps vaig haver d'aguantar-me i participar en actes sexuals encara que no ho desitjava. Ara m'he tornat una mestra del NO, i veig molt difícil que vulga tornar a tindre una parella en el sentit tradicional. Sé que no tornaria a viure amb algú i que no em casaria. Ser asexual m'ha portat a entendre molt bé els meus límits: saber el que em serveix a mi i el que em fa mal m'ha portat a buscar construir relacions més sanes.

Jo no sóc tan propensa a l'atracció afectiva com altres persones, però sí que hi ha asexuals que es casen i tenen fills. En general, podem decidir participar en actes sexuals per una àmplia varietat de motius: amb finalitats reproductives, per un acord amb la parella, per mera curiositat, per pressió social, per cansament davant la insistència o, el que és pitjor, per rendir-nos a batallar contra la falta de respecte al NO. Això últim cau en una àrea grisa, perquè és un abús sexual que no arriba al grau de violació.

Com a activista de l'asexualitat, m'interessa que la gent estiga millor informada, trencar els tabús, que menys asexuals patisquen opressió sistèmica –sobretot abús sexual correctiu i abús mèdic– i que el públic en general entenga que l'asexualitat no és una circumstància que ha eixit del no-res. Probablement, fa segles que existeix, però aleshores el context d’abstinència i puritanisme sexual la feien passar desapercebuda. Arran de l'alliberament sexual, va sorgir una societat diametralment oposada, on el sexe sembla ser una obligació. Va ser llavors quan començaren a veure que els asexuals existim.

Quan s’invisibiliza la teua identitat, és molt possible que tingues conflictes psicològics i depressió, perquè no tens una forma sana d’anomenar el que eres. L'única forma que tens per a comprendre't és el que escoltes de la gent: ‘sóc estrany’ o ‘sóc un freak’. Per això, el més important en aquesta etapa d’AsexualidadMx és visibilitzar aquesta orientació al més aviat possible i informar de forma responsable i profunda, sense estereotips.

6 comentaris:

alex stone ha dit...

Bitty Navarro, una dona mexicana , conta la seua experiència com a persona asexual. Ella es va adonar de la seua orientació sexual quan als 11 o 12 anys les seues amigues li parlaven de xics i li preguntaven si a ella li agradaven alguns. La xica conta que la època què mes mal l’ha passat ha sigut quan ella tenia de 14 a 18 anys que va tindre que afrontar la vida al institut i com els jóvens viuen en una societat hipersexualitzada. Els xics i xiques de l’institut li deien què açò de ser asexual no podia ser perquè era impossible que no poguera tindre atracció sexual pels altres , tenien la teoria de que o era lesbiana dins de l’armari o que com no ligaba el deia solament com excusa; inclòs li subjectaven oper a intentar-la besar ,cosa que conta com un abús molt greu. Mes tard ja en la universitat, Betty va vore que tot seguien parlant del mateix, el sexe, i ella pensava que pot ser a lo millor no era asexual , bàsicament per que això no existia. Ella va seguir sentint-se així , i va anar a vore a professional que li seguien diuen que açò no era normal i que era impossible que no tinguera atracció sexual i ella al final va arribar a la conclusió de que tenia que viure amb la seua condició i acceptar-se. Va començar a donar xarrades i coses i va ser una activista sobre aquestes temes .

El tema de l’asexualitat em pareix molt interessant , pot ser possible no tindre atracció sexual, no totes les persones han de tindre aquestes sentiments . Molta gent pot ser que ho siga i no tenga la suficient informació com oper a saure que aquesta condició es possible i que no es l'única persona en el planeta terra que ho es. La gent no te que dir el que li agrada o deixa d’agradar als altres. Ja tant en l'àmbit d’homosexual o heterosexual com si no li agrades res de les dos. Intentar que una persona siga el que vols o el que crecs que es el normal també esta mal i crec que ja en el segle que estem cadascú pot ser el que vulga i no fasa mal als demes .

CLARA CAMPOAMOR ha dit...

Aquest tema com molts altres, són considerats problemes o simplement malalties per culpa de la falta d'empatia i coneixements de l'altre, l'asexualitat és una orientació sexual com qualsevol altra, no per absència d'atracció sexual cap a algú ets diferent del demès, simplement t'enamores per altres coses, com per l'intel·lecte o les seues idees...

És molt importat informar-se sobre aquests temes, ja que molta gent actualment ix de l'armari perquè a poc a poc anem normalitzant i acceptant els diferents termes que hi pot haver respecte a la sexualitat, a l'estar informat poder comprendre millor a les persones que no tenen la mateixa orientació que nosaltres. Abans la gent sentia el mateix que ara, el que passa que com que no hi podia dir res de les seues diferències sexuals de la resta, ja que la gent no sabia que podia haver-hi més orientacions que l'heterosexualitat.

Finalment espere que a poc a poc puga'm aprendre a conviure i respectar-nos mútuament, m'encantaria que no es reconeguera a una persona per ser diferent respecte a la seua sexualitat.

Jorge Davidson (1 BATX C) ha dit...

Bona vesprada, en aquesta entrada Bitty Navarro conta la seua experiència com a asexual i com ha sofrit en la seua vida insults i abusos per la seua sexualitat.

El seu relat de la seua vida és molt interessant, ja que ella mateixa narra com des de xiqueta no sentia cap atracció sexual ni per xics ni xiques. Per aquesta raó els alumnes de la seua classe començaren a dir-li que era lesbiana i que era un bitxo raret per això. Inclús la subjectaven entre alguns per donar-li un bes, ja que ella mai havia besat a ningú.
La seua salvació va ser quan trobà a Internet AVEN (Xarxa d'Educació i Visibilització Asexual, per les seues sigles en anglés) i es va informar sobre l’asexualitat i la va ajudar molt a aclarir les idees que tenia al seu cap i a no acceptar les burles dels seus amics, companys i coneguts.

La seua vida està plena d’emocions i de lliçons que tots devíem aprendre com saber respectar la sexualitat de cadascú, i a no ficar-se en ningú per qualsevol tema ja siga la seua sexualitat, la seua forma de vestir o qualsevol tema al respecte. També t’ensenya a com superar obstacles com el bullying per arribar a l’èxit a la teua vida. També hem d’aprendre d’ella no soles a superar el bullying sinó a combatre-ho i a frenar-lo perquè no hi haja més xiquets i xiquetes que el sofreixen.

Per finalitzar m’agradaria dir que hem de donar-li més vista a persones com Bitty que han superat el bullying per diverses raons i encara així han arribat a l’èxit a la seua vida i com ensenya les diverses formes de sexualitat perquè hi ha molta gent desinformada sobre aquest tema i m’agradaria que ens informàrem molt més sobre les diferents formes de sexualitat perquè és un tema molt normal i quasi ningú està ben informat.

Santiago Paul 1º Humanitats ha dit...

Hola,parlaré sobre aquesta entrada que m'ha paregut molt interessant perquè conta com viu una persona asexual en la nostra societat.

L´entrada narra la vida de Bitty, la qual amb 11 o 12 anys es va adonar conta que era asexual. La seua vida va ser molt dura, ja que sofria bullying en l'escola pel simple fet de no haver besat a ningú. Els seus companys en vez d'entendre-la i ajudar-la a parlar sobre el tema de la asexualitat, li deien insults com lesbiana, que per a ella era l'insult més suau i a més a més la subjectaven per a donar-li un bes.

Una de les coses que Bitty va tenir a favor és que amb la seua família no va tenir cap problema, ja que altres xiques com Bitty que eren asexuals sofrien una pressió constant per part dels seus pares perquè volen tindre nets.

Em pareix molt lleig, que diuen que el problema de l'asexualitat és com si fora una condició mèdica, tan sols perquè una persona no tinga atracció sexual per ningú. Per a Bitty,la seua salvació va ser, quan va trobar a internet AVEN( xarxa d´Educació i Visibilització Asexuals), que la va ajudar a conèixer millor la seua sexualitat.

Per últim, pense que el tema de l'asexualitat, és un tema que moltes persones han sentit parlar sobre ell, però que moltes no coneixen el seu significat. Aleshores pense que aquests temes cal parlar-los més,per a que una persona que tinga una sexualitat diferent, no sofra humiliacions o bullying com Bitty i a més a més em pareix molt lleig que encara succeïen aquestes coses en ple segle XXI, ja que estem ensenyant als xiquets a què insulten a les persones que tenen una sexualitat diferent o algun problema.

Julián Kent ha dit...

En aquesta entrada ens compta els durs moments que va haver de passar una xica asexual, el bullying que va patir en gran part de la seua adolescència i en part de la universitat, tots els comentaris que rebia el van afectar de tal manera que va haver d'anar a moltes teràpies, els doctors sempre li deien que era impossible que no se sentira atreta cap a cap sexe, però ella sabia la seua orientació i res ni ningú va poder influir que es canviara. Posteriorment va fundar l'associació Asexualitat MX, on pretenia ajudar altres asexuals al fet que no passen pel mateix que va haver de passar ella, i també per a fer-los entendre que el problema jau de la ignorància i que si existeixen els asexuals.

El tema de l'asexualitat és molt poc comú, jo sincerament no conec a ningú que siga d'aquesta orientació sexual, però no per això cal descartar que existisquen, Bitty Navarro assegura que l'asexualitat va poder existir des de fa molts segles arrere, en la qual cosa jo estic d'acord ja que és molt probable perquè cada persona naix amb la seua pròpia orientació sense importar època, raça, sexe, etc.

Per a finalitzar diria que haurien d'haver-hi més associacions enfocades a aquesta orientació ja que és molt poc comú i la gent asexual no saben com bregar davant la seua situació i això segur que es resoldria amb l'ajuda d'una d'aquestes associacions.

Vanessa de Arco 1ºBatx C. ha dit...

Bitty mai ha sentit atracció sexual per cap persona. Quan tenia 11-14 anys les seues amigues tenien “crush” o nòvio, i quan li preguntaven “qui t’agrada a tu?” havia de dissimular per tal que no es notara que no li agradava ningú. Quan tenia 15-18 anys, no s’havia besat amb ningú i va començar a rebre insults i menyspreus per part de tots els seus companys. Va haver d’assistir a diverses consultes psiquiàtriques perquè el que ella no tinguera cap sentiment afectiu cap altres persones no era “normal”, consideraven que era una malaltia psicològica. De fet, en la universitat tenia una relació amb un amic seu gay que encara i havia eixit de l’armari, i la relació era per no mostrar les seues orientacions vertaderes, fins que l’amic va eixir de l’armari i ella es va quedar sense saber molt bé que fer.

Als 26 o 27 anys va arribar el seu moment d’eixir de l’armari quan va trobar un programa per internet “Membres a l’aire”, i s’ha convertit en una activista que dóna suport a la gent que té problemes per a acceptar-se com és, siga per problemes socials, personals o familiars.

L’asexualitat no és una malaltia, sinó també ho seria la bisexualitat, o l’homosexualitat o les persones que són hetero també estarien enfermes, no? Ser asexual és una orientació sexual com totes les altres que hi ha’n, i això és una cosa íntima de cada persona, és a dir, és personal, i ningú ha d’intervenir i intentar canviar-ho perquè cadascú és el que és, i no per això és millor o pitjor que la resta de persones. El respecte és la clau de la pau i de la convivència entre tots els ciutadans, i hem de lluitar per aconseguir la pau entre les persones.