El meu alumnat em passa pel Tuenti una pàgina dedicada a aquest vídeo.
Busque a internet informació sobre qui l'ha feta i on s'ha editat i em trobe amb la LEA (LIGA PARA LA EDUCACIÓN AUDIOVISUAL), una "associació de consumidors de productes audiovisuales (premsa, ràdio, tv i internet) que estima els mitjans i que té com a objectiu elevar-ne la qualitat". Sembla que tenen pàgina web però ja no està operativa (o ha canviat), així que apunte el que he trobat en altres llocs que diuen haver accedit a la seua pàgina:
"La LEA se ha constituido para formar una nueva generación de espectadores exigentes y para denunciar y limpiar toda la suciedad mediática que invade nuestros hogares…".
"¿Te ofende lo que ves en televisión? ¿Te sientes agredido por sus contenidos? ¿Te preocupan las horas de suciedad que tu familia consume al día? ¿Estás saturado de lenguaje obsceno, indecente, profano y blasfemo?...
Sembla que la Liga es dedica (o es dedicava a criticar programes audiovisuals) a través de la seua pàgina i de vídeos penjats a youtube. Una de les seccions incloïa unes titelles, els Leañecos Pixelito i Leandra, que donen uns curiosos consells de cibersexualitat.
Demà 26 de juny se celebra a València la manifestació pel Dia internacional de l’orgull LGTB, que en realitat és el 28 de juny. En aquesta data es commemoren els disturbis d’Stonewall (Nova York, 1969), considerats l’inici de l’alliberament homosexual. A l’estat Espanyol, la manifestació més nombrosa es fa a Madrid (3 de juliol). Allà, el protagonisme de la manifestació és pres per una gran quantitat de carrosses pagades per pubs, saunes, discoteques i locals de moda de la ciutat, que s’omplen de xics musculats i gent de tota mena, que ballen i celebren l’orgull gai.
El fet que siguen els mateixos locals i algunes marques comercials les que patrocinen una bona part de la desfilada, el protagonisme que hi tenen l’enorme quantitat de barons amb cossos de gimnàs, la falta de qüestionament d’un model de sexualitat atlètica o la manca de crítica antisexista, han provocat que diverses persones i col·lectius qüestionen aquestes desfilades, qualificant-les de passarel·la de models, tot reclamant el caràcter reivindicatiu, i no comercial o purament festiu, que hauria de tindre la diada. Les discrepàncies han provocat que ciutats com Barcelona celebren dues manifestacions: la “Pride Barcelona” (27 de juny) i la manifestació de l’orgull “Pel dret al propi cos” (26 de juny).
A València, col·lectius com la Xarxa Transmarikabollo proposen acudir a la manifestació reclamant la lluita i qüestionant l'heteropatriarcat capitalista, i han elaborat un manifest que recorda i denuncia, entre altres coses, “la transfòbia del carrer, però també la què té lloc a les consultes psiquiàtriques” i “la mercantilització i partidisme de la lluita pels drets de les lesbianes, gais, trans, intersex i queer”.
El lema de la manifestació d'enguay, que a la nostra ciutat organitza el col·lectiu Lambda, té un caràcter marcadament reivindicatiu: “Transsexuals amb drets, ja!”. El de l'any passat va ser: "Una escola sense armaris". Tots dos eslògans ens recorden que encara queda molt per fer, que les manifestacions estan molt bé però que la lluita ha d'estar en el dia a dia.
El curs s’acaba i ja no donarem cap altre premi fins a setembre.
Ací va el Premi mossegada de la primera quinzena de juny. I gràcies, Adrià, per ser un provocador a classe!!!
adrian lc ha dit...
yo crec que aiso no te un criteri molt gran per que no sempre que una dona li pase alguna cosa de la lista va a reaccionar igual que una altraa sapsyo pense q cadascun te que reaccionar com ell pense i com pense que va reaccionar la seua parella
2 de juny de 2010 9:50 I ací va el premi Karícia, al que no li podem (ni volem) llevar ni una coma perquè no en té, hahaha!!! Gràcies Diana, per ser tan participativa, espavilada i vital!!!
diana 3ºC ha dit...
jo pense que clar que es necessari donar classes de sexualitat perquè no es sap tot com la gent diu saps lo bàsic lo molt bàsic sinó moltes xiquetes de 15 anys o inclòs menys no estarien embarassades i tota la gent que hi ha amb infermetats de transmissió sexual.. i ademes amb les classes no es te que fer el que la gent de fora opine sinó amb el que volen els alumnes i estic segura de que els alumnes volen la classe encantats.! i sobre la nova llei del avort ami m'agrada mes perquè dona mes llibertat a la xica i si as tingut un accident pots decidir no tindre lo perquè encara eres molt jove però tendrien que aver canviat que no fera falta el consentiment del pares per a decidir tu sola...Maria seguis donat les classes!! =)
El vídeo es un fragmento del documental: Le clítoris, ce cher inconnu (Francia/Gran Bretaña, Michèle Dominici, 2003).
"Hace un par de semanas atrás algunos medios de comunicación dieron a conocer una nueva “victoria” obtenida en el campo de los derechos humanos –y, en particular, en el campo del derecho humano a la identidad. Se trata de la historia de una niña correntina de cuatro años quien, tras una “larga lucha”, obtuvo su documento nacional de identidad. El sexo que consiga ese documento es, “finalmente”, femenino. De acuerdo a la información publicada, la niña había sido asignada al sexo masculino al nacer. El tamaño de su clítoris habría sido tan grande que fue confundido con un pene, lo que llevó a considerarla un niño. Luego se descubrió que tenía ovarios, que tenía útero, y que, por lo tanto, debía ser reasignada e intervenida quirúrgicamente con “urgencia”. Y, por supuesto, sin su consentimiento. ¿Por qué? ¿Cuál era la “urgencia”? ¿Se trataba, por ejemplo, de una urgencia médica? ¿Era necesario operarla para salvarle la vida, acaso? No. La única urgencia del caso era la violación encarnada de su derecho humano a la identidad. ¿A qué identidad? Obviamente, a la identidad obligatoria entre “sexo femenino” y “clítoris de tamaño promedio”.
Para decirlo claramente: sólo porque durante esos cuatro primeros años su existencia pareció tener lugar en ese intervalo entre la femineidad al que llaman “intersexualidad”, es que una cirugía destinada a cortarle el clítoris puede justificarse en nombre de sus derechos humanos. Sólo porque su existencia pareció tener lugar en esa tierra de nadie de la diferencia sexual es que esa intervención no solo no fue públicamente reputada como condenable sino que, además, fue valorada como deseable. Buscada. Defendida como un derecho. Finalmente celebrada. Y es que desde la perspectiva cultural que persiste en identificar lo humano con cuerpos femeninos o masculinos promedio, se trata de intervenciones destinadas a humanizarnos. ¿Quién podría, acaso, oponerse a eso? ¿Quién podría negarse a festejarlo?
La historia de la niña intersex de Corrientes fue relatada, invariablemente, como una gesta heroica que, contra todos los contratiempos, logró asegurarle su derecho humano a la identidad. Una Defensoría de Pobres y Ausentes, un hospital público, un tribunal, el Estado, en suma, apareció una y otra vez comprometido, en esa historia, con el final triunfal de esa gesta. Narrada, una vez más, en los términos de los derechos humanos, se trata, una vez más, de una historia de horror. Las variaciones corporales, la distancia entre los genitales de una niña o un niño particular y el ideal sexuado de nuestra cultura, los distintos modos en los que la diversidad se encarna, nada de eso, en sí mismo, deshumaniza; la violencia quirúrgica sí, e instala el trato inhumano en el centro mismo de la experiencia de devenir un ser humano sexuado.
¿Qué hacer para detener este horror? ¿Qué hacer para revertir el orden que lo justifica? Visibilizar y celebrar la diversidad corporal tal vez ayude pero también es necesario hacer visible esa otra diferencia, la verdadera, la que no reside entre nuestras piernas. Esa que se produce y se instala cuando, en nombre de la diferencia sexual, invocando ciertos derechos de lo humano y de lo idéntico y movido por las mejores intenciones, alguien dice: hay que cortar. Y corta."
Mauro Cabral en SOY, suplemento de diversidad sexual, página 12, 16 de mayo del 2008.
[El texto completo, y los de otras personas intersexuales, puede encontrarse en:
Marta fumava una cigarreta en el jardí de la facultat de Dret. Vestia una falda eivissenca de viscosa, una brusa escotada i un collar de pedres de colors. Portava els cabells rossos recollits amb una pinça i els seus ulls blavíssims miraven la burilla consumir-se entre els dits. Ens hi vam acostar i amb una veu “masculina”, un posat tan enèrgic com el seu caminar i uns quants renecs, ens explicà com havia anat la discussió del dia anterior a l’hotel on s’allotjaven la major part de les persones participants al I Congrés Mundial sobre Identitat de Gènere i Drets Humans, celebrat a Barcelona els dies 4 a 6 de juny. Ella, una dona transsexual i lesbiana, n’era una de les organitzadores.
Aquest congrés, patrocinat per Human Rights Watch i una representació d’estats i d’organitzacions socials, ha reunit a trans de més de seixanta països per tal de denunciar la discriminació i la violència que pateixen i per reivindicar el respecte als drets humans per a tot el món, independentment de la identitat de gènere o de la diversitat corporal. De l’encontre eixirà la Declaració de Barcelona: un document base amb les demandes del col·lectiu perquè els drets s’apliquen de manera efectiva. El col·lectiu lgtb compta, des de 2006, amb els Principis de Yogyakarta, una sèrie de principis legals perquè les Nacions Unides i els Estats garantesquen la protecció dels Drets Humans a les persones LGBT.
L’existència d’aquestos principis i l’exigència als estats perquè els facen complir és sens dubte necessària; però més ençà dels estats estem les persones. Al Congrés hi havia dones a qui en nàixer van assignar com a hòmens, i hòmens a qui van assignar i educar com a dones. També hi havia persones intersexuals i dones i hòmens d’acord amb el sexe que se’ls va assignar. En tota aquesta varietat hi havia persones hormonades i no hormonades, operades i no operades, vestides segons els estàndards masculins o femenins o més indeterminades; hi havia també persones de diferents orientacions: homosexuals, heterosexuals, bisexuals, asexuals...
Transsexual és un terme mèdic que designa a aquella persona que es percep i desitja ser percebuda del sexe contrari al que se li va assignar en nàixer i decideix modificar el seu cos amb hormones i operacions perquè aquest s’adapte al sexe sentit. Transgènere és aquella persona que decideix viure en el sexe contrari, però no considera necessària la modificació del cos. Intersexual és qui naix amb genitals que dificulten la seua classificació com a home o com a dona i generalment és sotmés de nadó a operacions que en modifiquen els genitals per a adequar-los al sexe que un equip mèdic determina.
La transsexualitat està catalogada sota el nom de Trastorn de la identitat de gènere en els catàlegs de malalties mentals internacionals; això significa considerar que les persones transsexuals pateixen un trastorn mental. Per a poder aconseguir el canvi de la casella sexe del DNI, han d’acudir a la consulta psiquiàtrica perquè la persona experta avalue si realment viuen com a hòmens o com a dones i així donar-los permís per a modificar el seu cos. Què fas per a ser una xica o un xic? T’agrada cuinar?, la mecànica?, jugar a nines?, la velocitat? Odies els teus genitals? T’agradaria pixar dempeus?...
Però la realitat és que la varietat és molt més rica i no ajusta en les dues caselles home/dona i masculí/femenina. Algunes persones, cada vegada més, ens adonem que les quadrícules són massa estretes i que la gent no hi cap. Fer que els estats respecten els drets humans de les persones és una bona manera de desbocar el sistema. Però nosaltres som part d’aquest sistema i hem de començar per desmuntar la pretesa naturalitat del binarisme i l'atribució de caractarístiques immutables als sexes i als gèneres.
Entre la normalitat i la anormalitat hi ha tot un munt de matissos! Ens atrevim a explorar-los? Com a mínim, a respectar-los?
