20 de maig 2014

Reapropiar-se del cos

La paraula "conquista" és massa bèl·lica per al meu gust, tot i que no dubte que per a moltes persones és una vertadera lluita. Tampoc és que "reapropiar-se" em faça el pes; però no en trobe cap altra que definisca el procés, extremadament complex, d'estimar-se i de ser una mateixa. I mentrestant, les paraules de Víctor van obrint camins...



En el Canal de Youtube Cultura trans pots trobar més vídeos de les Jornades "Nous Reptes a l'entorn de la Patologització Trans" organitzades per Cultura Trans per al Dia d'Acció Internacional per la Despatologització Trans (19 d'octubre 2013), que coordina la campanya STP - Stop Trans Pathologization.

Si t'ha agradat aquest vídeo, també t'interessarà aquest de Miquel Missé.

16 comentaris:

Jesús Thompson 1A ha dit...

Aquesta entrada tracta de la gent transsexual i tot el que han d'enfrontar i molts dels problemes que han de suportar. Aquesta es la història de Víctor un home transsexual que conta des del seu punt de vista el que significa ser transsexual, que se sent i com es viu des de aquell punt de vista.
Tornem com sempre a les mateixes situacions. Gent que ha de lluitar per ser com vol, els típics mots de la gent transsexual o homosexual.

Jo pense que això no hauria de ser així, cadascú és com és. Sempre hi ha gent que es dedica a insultar als altres perquè no són iguals que els demés són “diferents” al final tots aprenem a passar de aquesta gent però costa molt perquè saben que això no deuria de ser així.
Una volta en Internet vaig vore una frase que mai oblidaré: “Ells es riuen de mi per ser diferent, jo em riu de ells perquè són tots iguals.”
DIGUEM NO!!!

Christian Stone ha dit...

Quina sorpresa! Per a res esperava a l'entrevistat fora una dona al passat. Té visiblement totes les característiques d'un home i sap molt bé actuar com nosaltres. M'ha agradat molt el vídeo ja que ens conta la seua batalla contra el seu propi cos i el món que el rodeja per a aconseguir sentir-se com ell ha volgut tota la seua vida. Encara que es trobava en un cos de dona i probablement encara tinga trets femenins com pot ser els que ens conta sobre els pits o que encara té vulva, és un home.
Victor, l'home entrevistat, té tots els meus respectes i és un clar exemple del refrany “Voler és poder”.

Ell ens conta que ara s'ha traslladat a un poble de Toledo a començar una nova vida i em pareix una molt bona idea. Diu que encara té que fer alguns trucs per a amagar-se del seu passat femení com per exemple ficar-se subjectador o canviar-se de roba per a anar a tirar el fem en front de la seua casa ja que no vol que sospiten d'ell. Que Victor hagi de fer aquestes coses es molt penòs; estic segur que hauria gent que es ficaria amb ell ja que vivim en una societat en la que si naixes home, ets home i si naixes dona, ets dona. M'agradaria vore'ls en un cos contrari al que es senten identificats i aleshores es donarien compte de la lluita de Victor per a sentir-se identificat amb el seu cos.

daniel wollstencraft ha dit...

Aquesta entrada m' ha sorprés molt perquè no m' esperava que fora un xic, no dona a primera vista aquesta impressió.
Peró sense dubte el que més m' ha impactat ha sigut la historia de la seua vida: he vist com els estereotips i els prejudicis es troben molt present a la nostra societat, perquè el sistema medic li ha recomanat que per a semblar un home li ha de agradar el futbol, els esports i ha de ser mes rut . Ha de amagar el seu cos sempre que estiga en public perquè si no la gent començara a parlar de ell.


Davant les propostes que li feia el sistema medic ell fa tot el contrari al, ell és mostra com es, al menys en el vídeo. Encara que davant la gent del seu entorn s'amaga del seu verdader jo, per por a ser discriminat i aixo es lo trist que en el segle en el que vivim es continue discriminant a una persona per la seua orientació sexual. Jo des de el meu punt de vista considere als transsexuals una persona més, amb sentiments, amb coses bones i roïnes, com la resta. Peró sembla que en un món com el de avui en dia la gent encara no sap vore mes enllà del cos i de un físic. Aquestes persones necessiten l'ajuda de la societat per a eixir endavant i tindre una vida normal, per que ells no tenen culpa de sentir-se com un dome o una dona. Hem de recordar que tot som iguals sense distincions.

Paula Sara Campoamor ha dit...

Bon dia a tothom! Avui vaig a comentar les paraules de Víctor, ja que m'han cridat l'atenció des de la primera paraula.

Aquest home m'ha impressionat molt, m'ha sorprés molt la naturalitat amb què parla i la seguretat que té el mateix. Els primers minuts del vídeo no sabia de que anava, però als pocs minuts ja m'he adonat. Sobretot hi ha hagut dos comentaris que m'han cridat l'atenció:

El primer ha sigut quan estava parlant que vivia a un poble molt menut amb la seua parella i que per alquilar el pis es varen tindre que “desfressar” per aparentar gent “normal” aleshores em pregunte: Per què Víctor i la seua parella no són normals? Aquest problema no el tenen ells, si no la societat en la qual vivim, que ataquem a tots aquells que no són com la resta, és a dir, homosexuals, transsexuals...

El segon comentari que m'ha sorprés ha sigut quan li han preguntat si es volia operar alguna vegada, ell ha contestat que si, encara que no té diners. Perquè per a ell és molt dur haver de ficar-se la faja cada vegada que ix al carrer, encara que siguen tres segons, per evitar que la societat i el poble on viu no l'afecte. Encara que Víctor és un home molt valent i que fins i tot es riu d'aquestes situacions.

Per concloure, pense que aquest home és un gran lluitador de la vida, segurament hi ha hagut algun període de la seua vida on no haja estat molt bé per culpa d'aquesta societat, però és una persona molt forta i segura de si mateixa. M'ha agradat moltíssim escoltar-lo i convide a tot el món que sofreix per aquests temes a què l'escolte i s'anime.

Vicente Becker ha dit...

Bon dia a tots! Hui vaig a comentar l'entrada 'Reapropiar-se del cos'.

Aquesta entrada tracta d'una dona que a la seua adolescència era homosexual i que als 33 anys va decidir hormonar-se per a ser un home. Ara Víctor viu a un poble, i al vídeo compta que quan ell i la seua parella van arribar al poble van començar a viure com si foren una parella heterosexual. Per això, Víctor havia de comportar-se com un home, controlar la seua manera de parlar, els gestos, i el més fort, Víctor es posava una faja per a cobrir les seues mames, ja que no tenia els recursos per ha operar-se i no volia que la gent del poble s'adonara que era una dona. Si els seus veïns el descobrien, començarien a parlar sobre ell i Víctor no volia això. De vegades ja havia viscut experiències paregudes com per exemple una vegada que anava amb una camiseta sense cobrir les seues mames i la gent es va adonar i començaren a parlar...

Hui en dia la transsexualitat està molt més acceptada que fa 40 anys, però pense que per a viure en el segle XXI, la societat està una miqueta retardada. És veritat que quan veus una persona amb barba i mamelles et crida l'atenció, més que res perquè no és al que estem acostumats, però això no vol dir que la gent haja de fer comentaris, ja que les persones transsexuals poden sentir-se violentades.

Jo crec que amb el pas del temps la societat canviara. Començara a haver-hi molts més casos d'homosexualitat, transsexualitat, etc. i a poc a poc s'acceptarà com s'accepta l'heterosexualitat.

Rosa Sanchis ha dit...

Mireu el vídeo: El milagro de la pluma
https://www.youtube.com/watch?v=Uoks4NbBjv0#t=136

Ali Goldman ha dit...

Hola.

En aquesta entrada es parla de la gent transsexual.
Ex xic que parla conta com ha viscut, les dificultats que va tindre i tot això el va aïllar del món. Parla de com va lluitar per defendre la seva orientació sexual.També parla sobre els estereotips que dona la gent(els homes tenen que parlar de futbol, les dones de moda, etc.) i quan es adonen compte de què no estàs en eixos estereotips et deixen apartat.

Conta que ell ha hagut de tomar hormones per a tindre l'aspecte d'un home i que ha tingut que amagar-se per evitar la repressió de l'altra gent.


El que pense jo esque si ells volen ser homes o dones que no hem de posar-los través és com si a tu no et deixaren posar-te la roba que vulgues. Al món hi ha"llibertat" i per això hem de respectar i ajudar-los per a què et sentisquen "normals". Espere que aquesta situació canvi al llarg dels anys i que no retorne a ocurrir perquè dificulta la vida i l'adaptació de la gent transsexual.


Adéu

Irene Stone ha dit...

Bon dia,

Aquesta entrada és una reunió de gent transexual, en la que un home conta lo que ha sigut per a ell tot el que ha tingut que passar per a arribar a ser lo què és, i el que li agradaria poder fer.

Per començar vull dir que m'alegre molt de que les cosses vatgen canviant poc a poc, i que encara que quede molt de camí fins a arribar a un món en el qual tothom puga ser com li abellisca sense preocupar-se pel que pensen els demés, ja hem fet un gran avanç, i si seguim així algun dia es conseguirà.

Desde el meu punt de vista és molt trist escoltar com una persona transexual et conta tot el que ha viscut fins a arribar al punt en el que està ara, i tot el que desitjaria poder fer, que encara no es veu capaç. Víctor era una chica nomenada Virginia, que en la seua adolescencia era homosexual, i arribà un dia que decidí ser un home. Començà a hormonar-se i poc a poc va anar sent el que volia, però hui dia encara no té tot el que desitja. A ell li agradaria poder eixir al carrer sense tindre que ficar-se una cosa per a amagar els pits, perquè si la gent del seu nou poble el vera amb barbeta i mamelles començarien a expecular i a parlar d'ell, a saber de què manera, i fins i tot deu amagar-les per a baixar al càrrer, i aixó a penes són deu minuts. Sincerament m'agradaria que tots ens acostumarem a veure persones de totes les classes, i que veure a alguna persona que no es com la majoria no ens fera començar a parlar d'ella, si no que verem a persones diferents a nosaltres i, encara que esta no siga la paraula, ens pareguera ''normal''.
Un comiat, Irene. (R)

Inma Mozzoni ha dit...

Acabe de veure aquest vídeo i la verita és que m’ha sorprés molt la manera de parlar d’este xic. Crec que el tema que tracta és molt interessant i m’agradaria comentar-lo. En primer lloc, crec que les persones transexuals tenen tot el dret del món a sentir-se com vullguen tant física com psicològicament.
En segón lloc, crec que hauríem de començar a mentalitzar la nostra societat que no tots naixem amb el cos que desitjem. Quan una persona coneix a un transexual, és com que tenen algunes limitacions per parlar amb ells o per a traure alguns temes. Hauríem de començar a pensar que no importa si el meu amic té una apariencia de xic però té vagina, si és bona persona i em tracta amb respecte, què més dona que tinga uns genitals o uns altres? Estem tan acostumats a jutgar a una persona pel seu cos, que oblidem conèixer-la per poder dir si ens agrada o no.
Víctor diu al vídeo que els habitants del poble on viu amb la seua parella no els veurien com persones “normals” i per això s’han de disfressar per eixir al carrer. Crec que és vergonyós que algú haja d’amagar la seua forma de pensar o d’actuar per por a no ser considerat “ normal”.
M’agrada molt la manera que té Víctor de parlar, la seua llibertat, i, sobretot, la seguretat que té en ell mateix. Crec que és un exemple per a totes les persones que están en la mateixa situación que ell, i que han de deixar d’amagar-se i deixar de costat el por a ser rebutjat per la societat. No tots hem de definir-nos com homes o dones, pot ser que no sempre ens pugam definir amb un cos femení, o amb un altre masculí.

Natalia Fletcher Ponce ha dit...

Per què sentir-se amenitzat/oprimits per la societat? Per què no podem ser qui volem? La veritat es que Victor a tingut molta valentia a l’hora de dir com es sentia i quin era i mes davant d’aquesta societat perque sinó eres com ells ja eres extrainy, amb això em vull referir a quan ell i la seua parella van arribar al poble a viure i tenien que ser una parella heterosexual, per això, Víctor havia de comportar-se com un home, controlar la seua manera de parlar, els gestos, i Víctor es posava una faja per a cobrir les seues mames, ja que no tenia els recursos per ha operar-se i no volia que la gent del poble s'adonara que era una dona. Si els seus veïns el descobrien, començarien a parlar sobre ell i Víctor no volia això. Que és lo normal? Lo que tot el món fa o al que està acostuma’t? Per a mi lo normal és el que cada persona fa encara que no sigua el habitual vorello. Hui en dia la transsexualitat està molt més acceptada que fa 40 anys, però pense que per a viure en el segle XXI, la societat està una miqueta retardada. És veritat que quan veus una persona amb barba i mamelles et crida l'atenció, més que res perquè no és al que estem acostumats, però això no vol dir que la gent haja de fer comentaris roïns desprecian a la gent que no son iguals que ells. Jo crec que amb el pas del temps la societat canviarà però sempre quedarà algú que no canvia.
Crec que les persones transsexuals tenen tot el dret del món a sentir-se com vulguem tant física com psicològicament i pense que hauríem de començar a mentalitzar a la nostra societat que no tots naixem amb el cos que desitgem. Què més dona que tinga uns genitals o uns altres? Estem tan acostumats a jutjar a una persona pel seu cos, que oblidem conèixer-la per poder dir si ens agrada o no.
Per a concloure sols dir que encara que la il•lusió de la llibertat es un prejudici tenim que lluitar per això que ja que hem arribat fins a tant lluny no tenim que deixar de intentar-ho.

Melissa Nelken ha dit...

Víctor és un home molt lluitador. Sí, un home. Potser molta gent pense que encara és una dona perquè té genitals femenins, però és un home, i no per tindre barba, sinó perquè és com ell se sent i no fa falta res més: Ni un cos com qualsevol altre home, ni una veu més grau, ni res.

La història que conta és la d'un lluitador com ja he dit abans: Ha superat molts obstacles per tal de estar on està hui, per exemple: Vestit “d'home” aplanant-se els pits per alquilar una casa amb la seua parella, posar-se una faixa per poder tirar el fem sense que ningú se n'adone dels seus pits... I més coses que ho haurà contat però que de segur que li han passat.

Crec que totes les persones transsexuals, al igual que Víctor, haurien de tindre eixa actitud positiva, ja que si vols ser una dona (perquè ho sents), pots ser una dona; i si vols ser un home, pots ser un home, però clar: has de lluitar i fer tot el que pugues.

El que més m'agrada d'ell és que després de les coses que li han passat, d'haver-hi d'ocultar-se, d'amagar certes coses... Seguix lluitant. I el més important: porta un somriure a la cara, perquè sap com és la societat, però no li importa, sap el que hi ha i ho accepta. Anime a totes les persones que estan passant per una situació pareguda a que no abandone la seua lluita.

Iris rainbow ha dit...

Hola a tots!!!

Aquesta entrada tracta sobre con Victor, un xic transsexual conta la seua vida i com ha tingut que adaptar-se al mon per a ser acceptat per la societat.

Hem fa molta gracia la manera de que conta tots els seus problemes i els seus canvis que ha tingut que experimentar perquè ho fa amb molta tranquil•litat i normalitat que es com hauria de ser, sense tindre vergonya de el que la gent pense. L’ historia de Victor es un eixemple a seguir en molts aspectos de la vida, perquè ell no li ha donat importància als comentaris de les demes persones i ha fet el que ha ell li ha paregut adequat i millor per a la seua vida. Però no hem pareix res be que Victor tinga por de que qualsevol dia se li escape algun moviment o aspecte femení i que la gent començe a ficar cares estranyes i a comentar, perquè de segur que si les altres persones que s’estan riguent d’ell i tingueren el mateix problema que Victor no lis faria tanta gracia que es burlaren d’ell/ella, però almenys ara a l’actualitat no hi tant menyspreu i “odi” a persones transsexuals com el protagonista del vídeo.

M’alegre molt de que ara Victor estiga bé i que estiga complint el seu desig de ser una persona normal i poder saber de quin sexe es, sense patir tot tipus de patiments per part d’altres persones i per el difícil que es donar aquest pas.

Un comiat, Iris (R)

Óscar Becker ha dit...

Repropiar-se del cos

salutacions a tots:

Aquesta entrada tracta un dels temes que més em crida l'atenció, i és un tòpic que dóna molt per a parlar ja que és impressionat com reaccionen les persones davant d'aquestos temes. És una situació molt delicada i podem dir que es troba en un marge limitat i molt perillós ja que tan sols un despiste, un fet estrany que puga fer Víctor o qualsevol altra persona pot mostrar la vida oculta de la persona, es podria arribar a mostrar una visió de la persona que faria dubtar de com es realment, ens portaria
, no de si mateixa sinó respecte als altres i pot marcar la vida de la persona amb una vida oculta, temible, tímida, trista i això acaba deixant a la persona com un ser indefens al que qualsevol pot humiliar i menysprear sense la l'altra persona puga fer res que desconfiar de si mateixa.

Per a començar voldria parlar primer d'allò que em pareix negatiu respecte al canvi de sexe i posteriorment parlar de la societat, d'una forma negativa i sobre el estereotips que tenim interioritzats a l'actualitat i des de fa

Contunuarà.....

Álvaro Bequer ha dit...

Salutacions a tots:

En aquesta entrada, podem observar com és la nova vida quotidiana d'un “home-trans”, és a dir, una dona en un nou cos d'home. Aquest nou home ens relata les seues preocupacions i la discriminació a la qual està sotmès i els seus impediments socials. També, ens mostra com ha de dissimular la seua condició en llocs públics, coma ara, el gimnàs. Aquesta nova condició, ha sigut molt satisfactòria per a ell, en canvi, en una societat capitalista com aquesta, l'únic que importa és l'aparença social.
Això, comporta una inseguretat personal que, fins i tot produeix vergonya a tirar el fem per por a ser vist en public sense roba que dissimule els trets femenins.
A més a més, els propis metgessos de la clínica, l'hi han dit que no diga algunes paraules i evite alguns comportaments per no aparentar debilitat i ser més masculí.

En la meua opinió, aquest comportament és una mostra de inacceptació personal.

Óscar Becquer ha dit...

Salutacions a tots:

Aquesta entrada tracta un dels temes que més em crida l'atenció, i és un tòpic que dóna molt per a parlar, ja que és impressionat com reaccionen les persones davant d'aquests temes. És una situació molt delicada i podem dir que es troba en un marge limitat i molt perillós, ja que tan sols un despiste, un fet estrany que puga fer Víctor o qualsevol altra persona pot mostrar la vida oculta de la persona, es podria arribar a mostrar una visió de la persona, que faria dubtar de com és realment, ens portaria a una situació incòmoda i l’altra persona al percebre el canvi o donar-se compte de què ha sigut descobert arribaria a sentir-se fendida.

Per a començar voldria parlar primer d'allò que em pareix negatiu respecte al canvi de sexe i posteriorment parlar de la societat, d'una forma negativa i sobre l'estereotip que tenim interioritzats en l'actualitat i des de fa dècades.


En primer lloc a pesar de tots els inconvenients que poder haver-hi i totes els problemes que comporta ser una persona transsexual hem de tenir respecte. No poden parlar sense pensar, ja que aquestes persones, simplement amb una acció despectiva pot provocar dins d’ella una sensació molt dolenta i pot marcar la vida de la persona. Es pot crear una vida oculta, temible, tímida, trista i això acaba deixant a la persona com un ser indefens al que qualsevol pot humiliar i menysprear sense l'altra persona puga fer res que desconfiar de si mateixa.


La part més negativa que jo veig és la que desencadena tot això a més de la pressió social que ens envolta. Aquestes persones poden voler moltes coses però en primer lloc cal acceptar-se a si mateix, no podem voler una cosa que no som, podem desitjar moltes coses que es troben en la nostra mà, que podem arribar a elles mitjançant l’esforç i l’empeny però no podem modelar el nostre cos. Ser homosexual, heterosexual, lesbiana, això és natural com ésser que vivim a la naturalesa, ja que moltes animals es reprodueixen sols, no sempre el mascle munta a la fembra per això, aquesta sensació o desig és natural. Però el que no és natural és la procreació sense l’home.


Ara per ara les coses són com són ningú sap que ens oferirà el futur però tornant al tema natural és voler a un individu siga home o dona, natural potser sentir-se dona sent un home o inversament però canviar el nostre cos és sanar contra la vida, la naturalesa i jugar amb la nostra dignitat i la nostra persona. Aquest fet el veig una falta de personalitat, de confiança amb si mateix de no voler el nostre cos i això és un fet terrible.


En segona part defensant això tan sols dir que és veritat que no hem d'anar en contra de la naturalesa, però aquestes persones volen ser coses antinaturals ¿Com poden sentir-se millor amb si mateixes? ¿Com podrien complir desitjos impossibles d’una manera natural? ¿Verdaderament saben que són i que volen? Totes aquestes preguntes tenen molt que parlar però és millor que cadascú les pense i reflexione sobre elles.


Óscar Becquer ha dit...

SEGONA PART
També volia comentar que fer això anar en contra de tot, té una conseqüència molt negativa a la societat. Aquestes persones a pesar del que jo pense, tenen un gran valor per a fer això i nosaltres que no tenim aquest problema amb nosaltres mateixos hem de respectar-les, hem de canviar el món i fer que és troben bé en qualsevol lloc públic, encara que tal i com és troben les coses és una causa perduda. Però almenys cal respectar-les i intentar que no és troben acusades per la societat en tot moment, és a dir hem de poder sentir-nos lliures.


Abans de finalitzar voldria dir que les persones que és troben a la societat són molt pressionades, però ells i elles ja han de tenir en compte que hi ha fóra, que les espera i si han de viure ocultes, o sentir vergonya d’avant del món ¿Perquè canvien de sexe? ¿Per què es desitja ser una cosa o una altra i després ens ocultem? ¿No volien això per què ara han d'ocultar el que volien ser? Amb aquestes preguntes jo jutge a aquestes persones i pense el que pense, encara que si la societat es modificara tot seria millor.

En conclusió, cada persona no és com és, és com vol ser i hem de triar de la millor manera la que verdaderament volem, mirant les avantatges les desavantatges, la nostra personalitat, com són i que som realment, però també la societat pot ajudar a què aquestes persones no és sentisquen així però això és molt més difícil que acceptar-se u com és, i per tant la solució jo crec que no és troba en la societat sinó en cadascú en saber QUE VOLEM SER.