7 d’abr. 2016

La cultura de la violació


Entrada en castellano

Estimat fill,
Feia temps que et volia escriure per a parlar-te d’un tema molt important, però he anat posposant-ho perquè no és fàcil d’explicar. Començaré contant-te una anècdota de fa anys, quan encara no estaves ni en el pensament.
Teníem 18 anys i feia poc més d’un any que ta mare i jo eixíem junts. Jo vivia en aquella època en un pis d’estudiants amb Jordi, un dels meus millors amics. Era dissabte i havíem eixit una bona colla de classe perquè celebràvem el final del primer curs de la carrera. Ja ben entrada la nit, ta mare i jo tornàrem al pis, acompanyats per Jordi i Andrea, que era amiga de ta mare. Nosaltres no férem l’amor perquè estàvem rendits, i perquè sempre hem sigut matiners per a aquestos assumptes; però abans d’adormir-nos, sentírem el soroll de les molles del llit i els sospirs de l’habitació del costat. Tres mesos després, ta mare em va contar que en realitat aquella nit Jordi havia violat Andrea. I jo no me la vaig creure.
Estàvem a la mateixa casa i no vaig sentir cap crit. Jordi m’havia contat que ho havien fet i que s’ho havien passat molt bé, que Andrea estava molt bona, però que de moment preferia no lligar-se en cap relació estable. I tot això m’ho va dir ben tranquil, mentre sucàvem uns croissants amb xocolate en el café amb llet. D’on s’havia tret ta mare que Jordi era un violador? Si haguera sigut una violació, Andrea hauria cridat i nosaltres l’hauríem sentida, no? És que la va amenaçar amb una pistola?
Ta mare i jo vàrem discutir sobre el fet i ella no va voler vindre al meu pis mentre Jordi hi estiguera. I jo no li vaig dir mai res de la violació al meu amic. Vaig callar com un imbècil còmplice i vaig contribuir amb el silenci a fer que aquest món seguira sent igual d’injust per a les dones en general i per a la teua germana en particular. I això va ser així perquè jo, pel simple fet d’haver nascut home, forme part de la cultura de la violació, una cultura que considera natural la violència sexual dels hòmens cap a les dones, i que es perpetua en la misogínia, en l'androcentrisme, en l’objectualització de la dona, en la naturalització de la violència masculina, etc. Amb els anys, he anat entenent que aquesta cultura se sustenta amb la complicitat d’hòmens com jo, que riuen els acudits masclistes del whatsapp del grup d’amics, fins i tot aquells en què la violació es presenta com una banalitat; que llancen a les dones floretes –quin nom més estúpid per a una agressió!– o es queden mirant-les com si foren només uns pits o un cul.
I tu també, fill estimat, formes part d’aquesta cultura de la violació pel simple fet d’haver nascut home. Això significa que tots els hòmens som uns violadors? Òbviament, no. Però tots els barons ens beneficiem d’una cultura que des de ben menuts ens tracta com si fórem més importants que les xiques (més forts, més valents, més lliures...) i ens diu que som molt sexuals i que la sexualitat és una necessitat que tenim dret a cobrir (perquè les necessitats dels hòmens no són vistes com a mancances sinó com a privilegis). I com a hòmens, creixem amb el dret a ser complaguts, i també a pressionar perquè s’acomplisquen els nostres desitjos. En canvi, aquestos privilegis no els tenen ni ta mare, ni la teua germana, ni cap dona ja que a elles les eduquen perquè el nostre plaer siga més importants que el seu. Et sembla just?
Doncs no. No és just. No ha sigut mai just però, malauradament, quan era més jove no ho veia, i per això discutia amb ta mare i li deia que jo no tenia la culpa que hi haguera quatre cafres violadors que no respectaren les dones. Ara sé que jo també sóc part d’una estructura de poder que permet que el masclisme i la violència sexual continuen. Que tu o que jo no siguem uns violadors, no justifica que davant de les crítiques, ens fem les víctimes i descarreguem la nostra ràbia contra les dones feministes que lluiten per canviar la realitat (dient-los per exemple feminazis), en lloc de fer-ho contra els responsables directes: aquells masclistes que abusen del seu poder i del privilegi de ser hòmens en una societat patriarcal.
He sentit dir a algunes persones que gran part de la culpa del que passa hui en dia la té la família, tot i que no hi estic del tot d’acord. Ta mare i jo us hem educat igual a la teua germana i a tu. Tanmateix, tu seràs sempre més lliure que ella, malgrat que ens pese. Nosaltres no li hem transmés el guió de la por, que en lloc de protegir-la la desapodera. Però tot el que l’envolta ja s’ha encarregat de dir-li que ha de témer els hòmens perquè li poden fer mal. I per a evitar aquesta violència, ha de ser menys lliure: tornar prompte a casa, no eixir a soles, no vestir “provocativa”, etc. I si no acomplix les restriccions patriarcals, se la farà responsable del que li puga passar, se sentirà culpable i no s'atrevirà a denunciar violadors com Jordi. T’imagines viure així?
Doncs pensa en tot açò que et dic i escolta, fill, els consells que et donaré:
No faces cas dels models d’hòmens i dones de les pel·lícules, de les sèries, dels anuncis, dels videojocs... Sigues crític. No tractes les dones com un tros de carn. Mira-les als ulls. Si una xica, o un xic, et diuen que no, respecta'ls. No et cregues el sexe que veus a les pel·lícules ja que no és real: fer l’amor dóna gust quan ho fas per gust, no per obligació; i el millor de tot és quan les dues persones gaudeixen. No ho oblides mai: ni un coit, ni el sexe oral, ni cap pràctica sexual són sempre plaents; depén del moment, de la persona, de l’estat d’ànim... Parla amb les teues parelles i pregunta’ls, i fes que elles et pregunten a tu. No dónes per fet res perquè el que agrada a la majoria potser a tu o a la teua parella no us fa el pes. Escolta el teu cos i veuràs com no és veritat que tots els hòmens volen el mateix. Atreveix-te a gaudir d’una sexualitat no patriarcal on les teues ereccions o el teu penis no siguen el més important. Explora el teu erotisme. Sigues l’home que vols ser, no el que el patriarcat vol que sigues. 

I ja per acabar et diré: sigues valent i enfronta’t als xics que són masclistes. Fes-los vore com d’injusta és la seua manera d’actuar. Fes-los pensar, tu que tens la sort que algú t’ha explicat que formes part de la cultura de la violació. No sigues còmplice i actua. És de justícia.
Albert




12 comentaris:

Rosa Sanchis ha dit...

Como señala Rosa Valls (2008), directora de la investigación Violencia de género en las universidades españolas, a pesar de que España es pionera en la legislación sobre la violencia de género, no se han realizado, por el momento, investigaciones sistemáticas y exhaustivas sobre este tipo de violencia en el ámbito universitario, a diferencia de lo que ocurre en otros países como Estados Unidos o Canadá. Diversos trabajos realizados en el marco de la citada investigación (Burgués et al., 2005; Elboj, Puigvert y Redondo, 2010; Larena y Molina, 2010; Valls et al., 2009) revisan algunos de estos estudios y sus resultados.

Así, por ejemplo, Walter S. Dekeseredy y Martin D. Schwart (1998) analizaron los resultados del Canadian National Survey on Woman Abuse in Dating Relationships on University Campuses, una encuesta administrada a 3.142 personas de diferentes centros universitarios canadienses, que muestra cómo la violencia de género en las citas es creciente.

En el caso de EEUU pueden servir como ejemplo investigaciones como las de Mary M. Fonow y cols. (1992) que estudiaron las violaciones que suceden en los campus universitarios en los EEUU, y muestran como el 54% de ellas se llevan a cabo en las citas, y que un 35% de los chicos consultados afirma que cometería una violación si pudiese; las de Wendy Charkow y Eileen S. Nelson (2000) que, a partir de un estudio con 178 estudiantes universitarias, concluyeron que éstas tienen relaciones más dependientes y tienden a sufrir más abusos que sus compañeros; o las de Paige H. Smith y cols. (2003), que se centraron en el desarrollo de la violencia en las citas de estudiantes y mostraron cómo el 88% de las 1.569 chicas entrevistadas habían sufrido algún incidente o ataque físico o sexual durante sus años de universidad.

Por su parte, Gordon B. Forbes y Leah E. Adams-Curtis (2001), por su parte, observaron que, de las universitarias encuestadas, un 53% informaban haber sufrido algún tipo de coerción sexual, un 22% haber padecido el uso de fuerza física en alguna actividad sexual y el 2’8% haber sido víctimas de una violación; entre los estudiantes, un 21% informó haber cometido algún tipo de coerción sexual, menos del 1% haber usado la fuerza en alguna actividad sexual y ninguno haber cometido una violación.

En esta misma línea, datos preliminares del estudio propuesto por Murray A. Straus (2004), que representa una de las investigaciones más importantes relacionadas con el tema de la violación, mostraron que, al aplicar un cuestionario a 8.666 estudiantes de 31 universidades de 16 países, el 29% de los chicos, como media, habían cometido agresiones sexuales en el año previo a la encuesta (oscilando entre el 17% y el 45%, según la universidad).

Por su parte, el trabajo de Alan M. Gross y cols. (2006) destaca que desde su matriculación en las universidades, el 27% de las mujeres universitarias que participaron en su estudio (903 mujeres) habían sufrido algún tipo de abuso o situación no deseada, desde besos y caricias, hasta relaciones sexuales, y, de todas ellas, sólo 4 (una ínfima parte) habían denunciado los hechos.

Relacionado con ello, algunas investigaciones han señalado que las causas por las que las estudiantes no denuncian esta violencia tienen que ver con el sentimiento de que la comunidad universitaria no las tomará en serio o no las apoyará (Hensley, 2003). Otro factor añadido que dificultaría la denuncia y, por extensión, la eliminación de estas formas de violencia, sería la dificultad o la confusión a la hora de identificar y valorar los abusos padecidos (y/o de los que se ha sido testigo) como violencia contra las mujeres (Valls, 2008).

En definitiva, diferentes investigaciones realizadas en el ámbito internacional (Kury, Obergfell-Fuchs y Woessner, 2004) indicarían que las agresiones sexuales y las situaciones de violencia de género afectarían a entre un 13 y un 30% del alumnado durante sus estudios universitarios.

http://www.inmujer.gob.es/areasTematicas/estudios/estudioslinea2014/docs/El_acoso_sexual_ambito_universitario.pdf

Rosa Sanchis ha dit...

"En el caso de España, aunque el volumen de investigación en este ámbito es sensiblemente menor al realizado en otros países, existen, sin embargo, algunos estudios más o menos amplios, sobre el tema.

Así, por ejemplo, en el trabajo de Eric Sipsma y cols. (2000) se observó que el 33’2% de las universitarias admitía haber sido víctima de alguna forma de coerción sexual por parte de algún conocido.

En investigaciones llevadas a cabo por Antonio Fuentes y cols. (2005) y por Silvia Legido y Juan Carlos Sierra (2010) con universitarios españoles, un 15-16% de ellos reconoce haber cometido algún tipo de agresión sexual (básicamente, amenazas, manipulación, etc.). Estos resultados son similares a los obtenidos por Jennifer B. Warkentin y Christine A. Gidycz (2007) quienes observaron que el 21’2% de los universitarios encuestados habían cometido algún tipo de agresión sexual y un 1’7% habían cometido una violación.

Marina Múñoz-Rivas y cols. (2007), en una muestra de 1.886 universitarios/as, observaron que uno/as de cada cinco jóvenes había experimentado abusos de tipo físico con una intensidad leve y cifras mucho más elevadas para la violencia psicológica. Concretamente, según esta investigación, las parejas jóvenes reconocerían la violencia psicológica en las relaciones de noviazgo, en cualquiera de sus formas (actitudes de hostilidad, dominancia o intimidación a la pareja, degradar control restrictivo), como algo normal, habitual y recíproco, si bien las consecuencias de esa violencia serían más graves para las chicas que para los chicos.

En un estudio llevado a cabo por Elena Hernández y Rosaura González (2009) sobre 175 estudiantes universitarios/as se determinó que la forma de coerción más extendida era la Insistencia sexual (88’2%), con baja frecuencia en un 63’6% de casos y alta frecuencia en un 24’6% , seguida por el Chantaje emocional (73’8%), con baja frecuencia en un 49’6% de casos y alta frecuencia en un 24’2%, y la Culpabilización (46’0%), con baja frecuencia en un 43’6% de casos y alta frecuencia en un 2’4%. Cabe remarcar que este estudio ofrece datos globales, sin establecer diferencias entre lo que les sucede a las y los estudiantes."

http://www.inmujer.gob.es/areasTematicas/estudios/estudioslinea2014/docs/El_acoso_sexual_ambito_universitario.pdf


Rosa Sanchis ha dit...

"Por su parte, Fernando Vázquez y cols. (2010) realizaron un estudio sobre una amplia muestra (1.043) de universitarias gallegas, concluyendo que un 15’2% de ellas había padecido algún tipo de maltrato físico, psicológico o sexual en algún momento de sus vidas a manos de una persona del sexo opuesto. De ellas, el 41’5% habían padecido violencia a manos de sus parejas, el 50’9% a manos de una persona distinta de su pareja y el 7’6% por ambas fuentes.

En relación con el tema que aquí nos ocupa, es particularmente relevante señalar que un 0’2% de las estudiantes entrevistadas (y un 2’5% de las que habían sido maltratadas por alguien distinto de su pareja) había sido maltratada por una figura de autoridad (jefe o profesor), dato éste que podemos tomar como una primera aproximación a la incidencia del acoso sexual en este colectivo, cuestión sobre la que volveremos más adelante.

En Catalunya, una investigación llevada a cabo por Rosa Valls y cols. (2005-2006) mostró que un 58% de las 368 universitarias que respondieron a una encuesta afirmaban haber sufrido o conocer la ocurrencia de alguna de las situaciones de violencia contra las mujeres en el ámbito universitario sobre las que se les preguntaba.

Por otra parte, las conclusiones del trabajo cuantitativo que forma parte de la investigación Violencia de género en las universidades española (Valls, 2008) a la que antes hemos hecho referencia, y cuyo trabajo de campo fue realizado en diferentes universidades del estado español, muestran que un 65% de las personas encuestadas conocen o han padecido alguna situación de violencia de género en la universidad. Sin embargo, de estas mismas conclusiones se desprende el bajo reconocimiento de la violencia contra las mujeres, muy especialmente cuando no hay violencia física, lo que lleva a insistir en la dificultad para reconocer estas violencias, a la que se ha hecho referencia anteriormente, y en la necesidad de definiciones claras y operativas."

http://www.inmujer.gob.es/areasTematicas/estudios/estudioslinea2014/docs/El_acoso_sexual_ambito_universitario.pdf

Rosa Sanchis ha dit...

"Un dato que puede resultar ilustrativo al respecto, al menos en lo que a la diferencia por sexo se refiere, lo proporciona la Estadística de condenados del Instituto Nacional de Estadística de España (INE) (disponible en http://www.ine.es/jaxi/menu.do? ype=pcaxis&path=/t18/p466&file=inebase&L=0) que proporciona información para el período comprendido entre 1998 y 2010, aunque sólo a partir de 2007 los ofrece diferenciados por tipo de delito. De acuerdo con esta fuente, de las 127 personas condenadas por acoso sexual en España entre 2007 y 2010 (35 en 2007, 43 en 2008, 13 en 2009 y 36 en 2010), 126 eran varones (99’2%) y 1 era mujer (0’8%).

Otro dato de interés es aquel que señala que en 2010 la Inspección de Trabajo (ITSS) realizó en España un total de 577 actuaciones por acoso sexual (Confederación Sindical de CCOO, 2012). En relación con el número de denuncias, cabe recordar que, en términos generales y para las diferentes formas de violencia contra las mujeres, hay coincidencia en señalar que las denuncias constituyen únicamente una pequeña parte del total de casos que realmente ocurren. Se habla así de un fenómeno oculto y suele emplearse la metáfora del iceberg para referirse a él por considerar que sólo sale a la superficie entre un 5 y 10% de los casos que realmente ocurren."

http://www.inmujer.gob.es/areasTematicas/estudios/estudioslinea2014/docs/El_acoso_sexual_ambito_universitario.pdf

Rosa Sanchis ha dit...

“Estudios que han analizado esta cuestión sugieren que, entre las diversas razones que explican el elevado número de casos oculto estarían las siguientes: la ambigüedad de la interacción sexual (Gruber y Bjorn, 1982); el hecho de que las mujeres se sientan avergonzadas (Culbertson et al., 1992), o se culpen a si mismas por lo que les ha pasado (Jensen y Gutek, 1982), o su temor a que la acusación pueda dañar al agresor indebidamente (Gutek, 1985).

Otra razón importante es el miedo de la víctima de que la denuncia conlleve más consecuencias negativas que positivas para ellas mismas, como el riesgo de ser despedidas. Así, por ejemplo, Michelle L. Kelley y Beth Parsons (2000) señalan que, de acuerdo con diferentes informes de agencias estatales de Estados Unidos, hasta dos de cada cinco mujeres acosadas se han visto forzadas de salir de su trabajo/compañía. Además de todo lo anterior, otros factores que limitan la visibilización y dificultan la denuncia de los casos de acoso sexual serían (Fundación Mujeres, 2010, pág. 8):

- La dificultad para definir la naturaleza de lo que constituye una situación de acoso. Así, tal y como ya se ha señalado repetidamente con anterioridad, en la interpretación de una conducta como acoso entran en juego las percepciones sociales de las personas (acosadoras y acosadas) y, con ellas, los estereotipos, creencias y mitos relacionados.

- El clima organizacional y su nivel de tolerancia hacia estos comportamientos (desde la propia negación del problema hasta la tolerancia cero) dificultarían y/o facilitarían la visibilización del problema y la posible respuesta de la persona acosada.”

http://www.inmujer.gob.es/areasTematicas/estudios/estudioslinea2014/docs/El_acoso_sexual_ambito_universitario.pdf

javi wolf ha dit...

Aquest comentari tracta sobre l'educació sobre la violació que donen els pares als seus fills quan es fan majors, aquestos pares es preocupen de que no violen als filles i que els fills no violen una xica com si les xics no pogueren ser violats o les xiques violar.

Els xiques es valoren com el genere indefens a aquesta societat però n'hi han xiques que pouen defensar-se a soles dels xics sense necessitar ser rescatades per ningú al igual que els xics pouen ser raptats sense tenir capacitat de resistir-se.

La meua opinió sobre aquest tema es que estaria ve que els pares no ensenyaren als xics i als xiques de distintes maneres sinó que els ensenyaren a no violar i no ser violats per igual.

Mireia Bebel ha dit...

Bon dia,

L'entrada que vaig a comentar parla sobre la desigualtat que continua estant present en la societat. Però ací ens mostra com una espècie de cart que li escriu un pare al seu fill, i en aquesta carta li conta una història que van viure sa mare i ell i li dona una sèrie de consells per al seu futur, sobretot per anar millorant aquesta societat tant masclista.

La història que està contant és una situació en la qual un xic va abusar sexualment d'una xica, ja que realment ella no volia però com es veu normalitzat que una dona tinga que ser el joguet sexual d'un home no passa res. Aquest home el que li intenta explicar al seu fill és que ell quan era jove aqueste cose no les veia, però com ara sap lo que és tindre un fill i una filla es dona compter de que tant els xics com les xiques tenen el dret de poder fer el que vullguen amb ells mateixos. És a dir, una xica pot tordar sola de festa a les quatre del matí tranquilament no amb la por de que un home li puga fer gens roí tal i com un xic va sense por.

En la meua opinió deuriem de canviar el punt de vista, hem d'ensenyar als xics a no violar i en volta de ensenyar a les xiques a no ser violades, això es pot començar a fer dins del nostre cercle de convivència i la gent aniria acceptant que les coses van a canviar. No podem estar sempre amb el típic sistema patriarcal perquè si tot va evolucionant nosaltres hem d'evolucionar.

Rebeca West ha dit...

En aquestes imatges es pot apreciar als pares com es comporten si tenen un fill o una filla, si tenen una filla li diguen que no es vista amb robes ajustades ni ensenyant res als altres, en canvi si es un fill se li diu que te que respectar a les dones.
No em pareix be que li diguen aixo si es filla, que li prohibisquen vestir-se com li dona la gana a les xiques perquè alo-millor poden violar-les a elles per vestir-se com vulguen , i si es fill no li diguen res de com vestir-se, ni que li puguen violar.
Deberia de ser com en la imatge que li digueren aixo als xics i que no li diguen a les xiques com vestir.

Rosa Sanchis ha dit...

Hola, Rebeca,
Si et llegeixes el text, faràs un comentari molt més complet.

Jaume Marston ha dit...

Bon dia,

hui vinc a parlar d'un dels temes que veig més importants de la nostra societat i que sobrepassa molts dels que pensem que som importantíssims quan en realitat no es poden ni comparar amb açò. Perquè com diu el pare de l'entrada al seu fill, tots nosaltres vivim a una societat on la cultura de la violació està present i molts de nosaltres l'assumim sense pensar en el mal que està fent des de fa temps. Açò passa, jo crec, perquè s'ha normalitzat d'una forma criar als xiquets com millors que les xiquetes, com més forts, valents i de tot quan en realitat TOTS som iguals... Encara que com també diu el pare al seu xiquet, encara que eduques a la teua xiqueta igual que al teu xiquet, la societat va a donar més privilegis i més llibertat al xic, això està clar...

Centrant-me més en el tema de l'entrada (la violació), volia dir que açò és un fet més quotidià del que molts poden pensar i pensen. Açò ho dic perquè ni més ni menys, el dilluns passat tornava de judo aclaparat de calor i me'n vaig anar al balcó a prendre una miqueta l'aire i quan vaig treure el cap per la barana, al costat del parc de baix ma casa, vaig vore a dos adolescents abusant d'un altra xica que pareixia que coneixien però això no llevava el que deia ella: «Parad, por favor», i un tercer xic que a soles anava de tant en tant per a vore com anaven. Jo em vaig quedar sorprés i vaig cridar als meus pares, tot seguit cridarem a la policia però fou massa tard, ja se n'havien anat.
Açò ho dic per a fer vore que la violació no és un fet marcià i allunyat de nosaltres, no, està ací des de sempre.

Per últim, vull dir que jo, com adolescent que serà pare en un futur, educaré als meus fills des de la igualtat i amb els valors feministes que he tingut la sort d'aprendre gràcies a professors i professores com Rosa Sanchis, Vicent, Àngels... i molts més que em queden per dir, també gràcies a ma mare, al meu pare i a la meua germana, gràcies a molts dels meus companys per també adonar-se que nosaltres, els xics, pertanyem a una societat construïda des del masclisme i feta per i per a l'home i que intenten canviar-la... Sincerament, gràcies.

Un comiat.

Rosa Sanchis ha dit...

Comentari destacat:

Jaume Marston ha dit...

Bon dia,

hui vinc a parlar d'un dels temes que veig més importants en la nostra societat, i que sobrepassa molts dels que pensem que són importantíssims quan en realitat no es poden ni comparar amb açò. Perquè, com diu el pare de l'entrada al seu fill, tots nosaltres vivim en una societat on la cultura de la violació està present, i molts de nosaltres l'assumim sense pensar en el mal que està fent des de fa temps. Açò passa, jo crec, perquè s'ha normalitzat una forma de criar els xiquets com si foren millors que les xiquetes, més forts, valents i de tot, quan en realitat TOTS som iguals... tot i que, com també diu el pare al seu xiquet, encara que eduques la teua filla igual que el teu fill, la societat donarà més privilegis i més llibertat al xic, això està clar...

Centrant-me més en el tema de l'entrada (la violació), volia dir que açò és un fet més quotidià del que molts poden pensar i pensen. Açò ho dic perquè ni més ni menys, el dilluns passat tornava de judo acalorat i me'n vaig anar al balcó a prendre una miqueta l'aire, i quan vaig treure el cap per la barana, al costat del parc de baix de ma casa, vaig vore dos adolescents abusant d'un xica que pareixia que coneixien, però això no llevava el que deia ella: «Parad, por favor», i també hi havia un tercer xic que sols anava de tant en tant per a vore com anaven. Jo em vaig quedar sorprés i vaig cridar els meus pares, i tot seguit cridàrem la policia, però fou massa tard i ja se n'havien anat.

Açò ho dic per a fer vore que la violació no és un fet marcià i allunyat de nosaltres, no, està ací des de sempre.

Per últim, vull dir que jo, com a adolescent que serà pare en un futur, educaré els meus fills des de la igualtat i amb els valors feministes que he tingut la sort d'aprendre gràcies a professors i professores com Rosa Sanchis, Vicent, Àngels... i molts més que em queden per dir. També, gràcies a ma mare, al meu pare i a la meua germana; gràcies a molts dels meus companys per adonar-se també que nosaltres, els xics, pertanyem a una societat construïda des del masclisme i feta per i per a l'home i intentem canviar-la... Sincerament, gràcies.

Un comiat.

Publicat per Jaume Marston a Karicies el dia 21.4.16

Irene Kahlo ha dit...

Bon dia,
Ahui vaig a comentar l'entrada sobre “La cultura de la violació”, en la que se'ns mostra una carta d'un pare a un fill sobre un fet que ell (el pare) va viure en el passat. Concretament narra que un amic seu va violar a l'amiga de la seua dona, quan eren jóvens i en la mateixa casa on ell estava present.

En la carta el pare mostra el seu penediment perquè quan ell es va adonar del que el seu amic va fer, no li va dir res. Ell durant tota la carta és mostra culpable, aquella xica va sofrir a l'habitació del costat, i ni es va a donar compte ni li va poder ajudar.

Les persones hem d'ajudar-nos unes a les altres per a crear una societat millor, i si ens quedem callats per por i continuen com si res, mai ho aconseguirem. També és fonamental que conscienciem als meus menuts, ja que ells són el futur, i hem d'evitar que puguem cometre aquests errors.

Abans les dones si eren violades, es quedaven callades per por, pel fet que foren mirades malament o perquè pogueren fer-li alguna cosa, hui en dia pareix que açò segueix present, encara que no totes guarden silenci. Però com evitar açò? Amb les paraules, cal conscienciar a la població que això és un delicte, i que quan fan això perden els seus drets com persones, ja que aquest acte és inhumà.

Fa poc temps vaig escoltar una notícia que em va espantar moltíssim. El dia de nit de Cap d'Any a Alemanya un grup aproximadament de 1.000 hòmens varen agredir sexualment a desenes de dones, fins ara 1.216 dones han denunciat aquestes agressions.

Açò és una barbaritat, i de segur que encara hi ha més dones que no han denunciat per por. Aquest fet ha ocorregut a ple segle XVI a Europa, no puc creure com una persona pot tindre el cor i la sang tan freda de fer-li això altre. Pense que els agressors han de prendre consciència, perquè supose que a ells no els agradaria que ni la seua dona, ni la seua germana, ni la seua mare, etc., foren agredides.

Per aquest motiu pense que hi ha de fomentar-se molt més les xarrades, hem d'aconseguir un món més igualitari i un lloc on puguem caminar tranquil·les. I si veiem algun agredint, assetjant, pegant, etc. A altra persona hem de reaccionar, intervenir i cridar a la policía.

El missatge que vol transmetre el pare en aquesta cara és que “CALLAR ÉS PARTICIPAR”, per açò considera que va cometre en gran error en el seu passat i no vol que al seu fill li passe el mateix.

Per concloure vull citar una frase: “Vivim en una societat que s'ensenya a les dones a cuidar-se de no ser violades, en comptes d'ensenyar als homes a no violar”. Junts podem canviar açò.

Un comiat.