3 de juny 2021

Per a ser 'normal'


Quan tenia dos anys, la cuidadora de l’escola bressol va veure que els genitals de Yolanda estaven una mica més unfladets del normal i va parlar amb la família. Aquesta portà la criatura al metge i, després de moltes proves, van decidir extirpar-li les gònades perquè, suposadament, aquestes es podien tornar cancerígenes. Als 4 anys li feren una vaginoplàstia i cada any havia d’anar a l’hospital per a revisions -un grup de bates blanques li fotografiava i revisava els genitals. Ella no va saber mai res de la seua condició intersexual fins que un dia, de casualitat, va sentir com el metge li deia a l’assistent que li portara el cas de la síndrome de Morris. Durant l’adolescència, posava compreses i tampons en la motxilla perquè les amigues no descobriren que no tenia la menstruació. Als vint anys es va sotmetre a una ablació de clítoris, anomenada eufemísticament «cliteroplàstia», sense saber-ne les conseqüències d’aquella intervenció. Després d’anys de silencis, ara és una activista intersex que forma part d’associacions com Grapsia i Kaleidos. És psicòloga i psicoterapeuta, i ha elaborat Buceando en la diversidad desconocida. Una guía para terapeutas de pacientes con Intersexualidades / DSD amb la finalitat de promoure una mirada més profunda sobre el tema. [Intervenció de Yolanda Melero en I Jornada Infancias, Juventudes y Retos Sociales - 4ª Mesa y Clausura, a partir del minut 26.]

Ana Belén nasqué amb insensibilitat als andrògens, ja que les cèl·lules no responien a les hormones «masculines», erròniament anomenades així perquè tot el món té hormones de tots els tipus, encara que en diferents proporcions. El seu cariotip era XY, considerat també masculí. Va nàixer amb una genitalitat normotípicament femenina i cresqué «normal» fins que als 14 anys no li baixava la regla i va anar al ginecòleg. Era una jove tímida i introvertida i es va quedar vivament impressionada quan el ginecòleg, en aquella primera revisió, li digué: «aquí no et podrien ficar ni el pito d’un xiquet». Li feren un munt de proves i exploracions i li explicaren que no podria tindre mai fills, que no li baixaria la regla i que quan acabara el seu desenvolupament haurien d’extirpar-li els ovaris i fer-li una vaginoplàstia, ja que la seua vagina era massa xicoteta per a ser penetrada. També li digueren que no ho contara a ningú i que no buscara segones opinions. El silenci es va instal·lar en la seua vida i, quan les amigues li feien les preguntes compromeses (Ja t’ha vingut la regla? Ho has fet? Has arribat fins al final?), ella volia amagar-se sota terra. En posteriors visites mèdiques li explicaren que haurien d’extirpar-li un tros d’intestí per a l’operació de vagina. Així, per a ser «normal» -no per a gaudir del propi cos sinó per a ser penetrada i perquè l’estimaren- Ana Belén necessitava una vagina. [Entrevista a Ana Belen en La Tardor Trans 2 'Intersexualidades' con Ana Belén. A partir del minut 43 podem sentir el seu testimoni.]

Recomanem la pàgina de l'associació Kaleidos, organització intersex per la diversitat.

15 comentaris:

Sandra Garcia ha dit...

Juny és el mes de l'orgull LGTBIQ+, i normalment quan parlem d'aquest tema ens centrem només en l'orientació sexual i no en la identitat sexual.

Normalitzem-ho, fiquem-ho als llibres de biologia, incloem persones així a les pel·lícules o sèries inclús per als més menuts; en conclusió, donem visibilitat a l'assumpte, que no se senten a soles, recolzem-los i ajudem perquè no hi haja crítiques al respecte, etc.

Els pares i mares dels bebés intersexuals haurien d'esperar-se que els seus fills/filles tingueren l'edat suficient per a elegir el que volen fer amb el seu cos. I per descomptat, els metges no haurien de tindre ni veu ni vot en aquest tema. La funció dels tutors d'aquests xiquets/es no és definir-los el sexe, i al món hi ha quasi un 2% de gent intersexual! Per què hem de canviar-los? A la fi són persones normals i corrents, igual que la gent amb vagina o penis, no han d'amagar-se ni ocultar la seua identitat siga la que siga.

En definitiva, la intersexualitat s'hauria de normalitzar, sobretot per als pares i els metges. Haurien d'entendre que no existeixen només dos gèneres i per aquesta raó no han de forçar a fills i pacients a encaixar amb un d'ells.

Nacho Beach i Paula Mahler ha dit...

Juny es el mes de les persones LGTBIQ+, el dissabte 12 de juny de 2021 és el dia de la intersexualitat. Nosaltres no tenim cap persona propera intersexual, o la millor si, però pot ser que s’amaguen o el porten en silenci com en el cas de l’entrada.

A nosaltres no ens pareix bé que a molts intersexual els operen en nàixer, pensem que hagueren d'esperar a que ells siguen grans per a ells decidir si operar-se o no, i no agafar i en nàixer operar-los sense cap opinió. Els metges no són ningú per a dir als intersexuals que s’amaguen o porten en secret la seua intersexualitat, per què no han d'avergonyir-se del que són, ni pensar en què dirà la gent.
1 de cada 3000 persones no sap si és xic o xica, i 1 de cada 140 té característiques intersexuals.
Ens pareix molt bé que n’hi haga associacions d'intersexes, com la de Kaleidos, per a animar als intersexuals que s’amaguen del que són, ja que han d'estar orgullosos del que són i del que han aconseguit entre tots ells, per què han lluitat molt per la seua visibilitat.

isaac wieck ha dit...

En llegir el text m’ha paraescut molt bo que es parle d’aquest tema que encara s’amaga molt al món, ja siga per vergonya, o pe por, he llegit els textos, els cassos, i pense que la vida d’aquesta gent de vegades pot arribar a ser molt dura, perquè les recomanacions dels metges de vegades diuen que tenen que expatriar una glàndula, que en futur, pots necessitar-la, o et recomanen segons els teus cromosomes, però, i si tu no et sents bé amb l'extirpació?, a més, no es sap com va a reaccionar el teu cos en un futur.

També en pensar la situació que poden viuré, perquè es poden sentir apartades d’un grup per ser intersexual, perquè no li baixe la regla, la uretra no siga molt llarga, tindre una vulva mes xicotiua que les «normals», i les preguntes de les persones com « ho has fet ja?», de vegades a una persona intersexual, li pot fer mal, perquè te vergonya o por, però jo crec que no es te que tindre por de res, es tu mateixa, i el món deu de saber-ho no hi ha res de mal en això, un exemple de Yolanda que va a eixir avant i va fer una guia per ajudar a les persones que pateixen això, per a que psicòlegs pouen llegir i arribar a ajudar a persones que han patit el mateix, realment una gran lluitadora

Rebeca Maconchy ha dit...

Estem a juny, i és el mes oportú per tal de denunciar situacions com les de l’entrada, i visibilitzar a cada grup del col·lectiu LGBTIQ+. La intersexualitat, com s’assenyala a l’entrada, és un dels silenciats; la desinformació sobre aquesta recorre des dels menjadors de casa- i naturalment m’estic referint al típic familiar que diu que són directament hermafrodites i la resta d'etiquetes són tonteríes- fins als passadissos de molts hospitals.

Anatòmicament, em sembla realment interessant saber com funciona el cos d’una persona intersexual en tots els seus “espectres”; estaria prou bé que es mencionara, almenys per damunt, als llibres de biologia. És espantós veure com la intervenció dels metges, influenciada pel desconcert i el no saber què fer, arriba a causar més problemes dels que ells creuen que pateix o patirà la gent intersex (tant a escala física com personal). Sense canviar de tema, he punxat l’enllaç que contava l'experiència d’Ana Belén perquè volia escoltar, per mi mateixa, la frase que li va dir el ginecòleg en descobrir la seua intersexualitat; només vull recalcar la seua poca professionalitat per a no estendre'm massa.

He llegit altres comentaris al blog dient que la gent oculta o "amaga" la intersexualitat per vergonya, no vos heu parat a pensar que el poc coneixement sobre això provoca que hi haja persones que directament no saben quina és la seua "condició"?

En resum, una de cada cent persones naixen amb un sexe suposadament indefinit, i encara que es diu prompte, som set mil huit-cents milions de persones al món, així que, hi ha més persones intersexuals a les quals cal donar veu de les que creiem.

Noemí Salvador ha dit...

El tema de les persones intersexuals em pareix un tema un tant desconegut, però curiós a la vegada, ja que com per exemple aquesta persona intersexual ha pogut portar aquesta situació, primerament amagant algunes coses, com fer com que hi tenia la regla ficant-se compreses a la motxilla, o fent alguns comentaris amb les seues amigues sobre alguns temes els quals ella pràcticament desconeixia.
Però es que de veritat m´agrada d’aquest cas es com ella va portar la situació, ja que quan es va adonar, de que ella hi era així, el va afrontar el va fer public a pesar de la dificultat de comunicar als altres eixa situació.
La veritat es que no totes les persones accepten de manera adequada eixa situació ja que la veuesn entranya, o com que es veuen apartats de altres per la seua condicio i això el porta mes endavant a tindre problemes a la societat

Ivan Beach ha dit...

Després de conéixer sobre aquestes tres histories t’adones de que aquesta condició la podria sofrir qualsevol, per exemple, els teus fills en un futur o algun familiar. Pense que deu ser dur per a una persona tindre que ocultar la seua condició per a ser «normal» en la societat, ja que sofreixes la pressió de que descobreixen que sigues així i que et tracten diferent. A banda, té que ser molt confús per a un xiquet o una xiqueta sentir-se i saber que és diferent a tots els demés.

Pense que condicions com la intersexualitat et condicionen per a tota la vida, com a la primera, xica, Camino Baró, que va acabar sent una activista intersexual, dedicant el seu temps a aquest tema. Explica molt bé cóm es va descobrir el que li passava, cóm va nàixer, les seues intervencions, etc, però el que més m’interessa és la part on ella deixa de ocultar-se i trenca el silenci que havia ocupat la seua vida. Em pareix valent per la seua part, ja que no és fàcil donar a conéixer com ets en veritat front a un grup de persones que no tenen ni idea i que parlen sobre coses que Camino no ha vivit, com la menstruació, maternitat...

Les condicions de Yolanda i Ana Belén també van provocar que la seua vida siga destinada a la defensa i sobre els seus col·lectius, i a parlar sobre les seues històries. Pense que persones com aquestes són importants per als que sofreixen por per mostrar com son, i encara que moltes persones segueixen tractant com a «bichos raros» a els altres, poc a poc va anant a millor i les persones LGTBIQ+ van sent integrats en la societat.

Amparo Bolena i Virginia Mahler ha dit...

En aquest comentari anem a parlar sobre les persones intersexe i com no estan visibilitzades en la societat. El mes de juny es el mes de les persones LGTBIQ+, però a soles parlen de les orientacions sexuals i no li donen importància a la intersexualitat. El 12 de juny es el dia de les persones intersexuals, però poca gent sap el que significa ser inyersexe. Ser intersexe significa tindre caracters sexuals conjunts femenins i masculins.

Al primer paràgraf parla de Yolanda, una dona a la qual li van extirpar els genitals amb dos anys i als quatre anys li varen fer una vaginoplastia. Nosaltres pensem que no tendrían que operar-li de la vaginoplastia perquè la xiqueta a soles tenia 4 anys i no podia decidir si es sentia xica o xic.

Al segon paràgraf hi ha un cas diferent, tracta de Ana Belén ella tota la seua vida va creure que era xica, però quan va anar al metge perquè no li baixa la menstruació els metges li van dir que tenia els cromosomes d’un xic( XY) li digueren que no ho contará a ningú i que no buscara segones opinions. El silenci es va instal·lar en la seua vida i, quan les amigues li feien les preguntes compromeses (Ja t’ha vingut la regla? Ho has fet? Has arribat fins al final?), ella volia amagar-se sota terra. En posteriors visites mèdiques li explicaren que haurien d’extirpar-li un tros d’intestí per a l’operació de vagina. Així, per a ser «normal» -no per a gaudir del propi cos sinó per a ser penetrada i perquè l’estimaren.

Juanjo i Hada ha dit...

Aquesta entrada tracta de la intersexualitat. La intersexualitat fa referència a una sèrie de variacions en els òrgans i les característiques sexuals, tant a nivell anatòmic com genètic, que fan que la persona tinga característiques masculines i femenines simultàniament. La intersexualitat no és molt comuna, però és una condició que cal visibilitzar i respectar com qualsevol altra.
El vídeo de l’entrada parla d'una xica que té intersexualitat i conta un poc de la seua vida i de la seua infància. Ella diu que quan era adolescent veia que les seues amigues tenien la regla, en canvi ella no, aleshores ficava compreses i tampons a la motxilla.
La xica es va adonar de la seua condició als 28 anys. Conta que va fer pública la notícia una vegada que estava amb les seues companyes de treball i que van reaccionar amb molta comprensió i respecte.
En conclusió, pensem que no s'ha de discriminar a ningú per tindre aquestes característiques i que s'ha d'acceptar a les persones tal com són. Hi ha més persones intersexuals de les que creiem, encara que no siga comú sí que existeix i cal investigar i difondre molta més informació sobre aquesta condició.

luna mozart ha dit...

Ja estem a Juny es el mes de les persones LGTBIQ+, però a soles es parla de les orientacions sexuals i no li donen importància a les identitats de gènere o també a certes persones del col·lectiu.
El 12 de juny es el dia de les persones intersexuals, però poca gent sap el que significa ser intersexe.

Ser intersexual significa que hi han tipus de persones que neixen amb característiques biològiques masculines i femenines, és a dir, que es combinen els trets d'un o altre sexe. Una persona intersexual pot ser cromosòmicament masculina, però té un aspecte femení o viceversa.

no em pareix bé que a moltes persones intersexuals les operen en néixer, pense que els pares en aquest cas o els metges hagueren d'esperar a que siguen grans per a ells decidir si operar-se o no, i no agafar i operar-los sense cap opinió, perquè encara que tinguen 4 anys, no la tenen. Els metges no són ningú per a dir als intersexuals o als pares que s’amaguen o porten en secret la seua intersexualitat, per què no han d'avergonyir-se del que són, ni pensar en què dirà la gent, tenen que ser ells mateixos i viure la seua vida com els done la gana.

Sofia de Dia ha dit...

Comença el mes de l’orgull i no és estrany que ara mateix es visibilitze molt més la gent del col·lectiu LGBTIQ+. Cada dia està dedicat a una part en concret del col·lectiu, sent el primer per visualitzar els gais; el segon, les lesbianes, etc. Entre ells, el dia 12 és per a mi el dels més «invisibles»: els intersexuals, que usen aquest mes, més concretament aquest dia, per donar a conéixer la seua vida. Aquest text és una clara mostra del que han de viure sobretot a la seua infància.

Ana Belén i Yolanda Melero contaren les seues inseguretats a l'adolescència, com els feren sentir estranyes des de petites i com els metges les tractaren. Ambdues varen intentar ser «normals», portant compreses i tampons sense tindre la regla o inventant-se situacions davant de les seues amigues per encaixar; i mai ningú els va explicar la seua situació. Em pareixen molt cruels les paraules dels metges i com la família deixava passar tot això. La frase de «aquí no et podrien ficar ni el pito d’un xiquet» sobrava; un metge ha de ser professional i per a una adolescent eixes paraules poden ser molt dures perquè la van fer sentir diferent i que no encaixaria amb altres.

En conclusió, aquesta entrada és una bona visibilització per a les crueltats que senten les persones intersexuals, igual que totes les entrevistes. Elles no són estranyes ni res que s’haja d’amagar, són persones com tots i cal respectar-les.

Marc ha dit...

Acabe de vore el vídeo i em pareix un tema molt interessant. El fet de no saber a quin sexe pertanys deu ser una sensació molt rara. Si som una mica ètics, saber tot el que ha hagut de passar aquesta persona impressiona. Gràcies que ho va poder ocultar, ja que no vas nuet pel carrer.

Per altra part, ha de ser molt confús per a un xiquet no identificar-se amb cap grup i, quan la gent parla de la regla, de masturbar-se o d'altres temes sexuals deu ser molt dur. Com el cas de Yolanda, que es col·locava compreses i tampons en la motxilla perquè les amigues no descobriren que no tenia la menstruació. I a l’edat de vint anys es va operar el clítoris sense saber les conseqüències de l'operació perquè pensava que era l'única eixida al sentiment de saber-se diferent.

Com a conclusió voldria dir que hem de donar suport a les persones interex i entendre-les, ja que tots som persones i el que els ha passat a elles et podria passar a tu.

Amanda i Adrià ha dit...

Per començar, volem mostrar la nostra esperança en un futur en el qual puguem acceptar que hi ha persones intersexuals, i que quan toque parlar del tema, ho puguem fer sense tabús i sense cap comentari roí. A més, també volíem comentar que per a arribar a poder parlar amb normalitat d’aquests temes hem de canviar moltes coses.

En primer lloc, hem d’educar correctament les generacions que formaran el nostre futur. Que ells i elles puguen parlar d’aquestes coses que nosaltres no hem pogut.

En segon lloc, ens fixarem en el present per a dir que també hem que educar els més xicotets, a més de les persones joves i adultes. Tots podem aprendre i col·laborar per poder construir una societat molt millor.

I per últim, parlant sobre la gent que no vol acceptar que això existeix, o simplement no ho respecta perquè no és el 'normal', l'únic que podem fer és ignorar-la. Si no volen sentir parlar del tema, que no ho facen. És soroll i ja està.

Després de donar les nostres idees sobre el que podem fer, parlarem de les barbaritats que li varen fer a Ana Belén, com aquell comentari del seu ginecòleg: «aquí no et podrien ficar ni el pito d’un xiquet». Per culpa d'aquestes situacions, trobem moltíssimes persones passant-ho malament i perdent l'esperança en un futur millor.

Amb aquest comentari, volem donar ànims a totes les persones que hui estan passant-ho malament o han tingut problemes en general.

Dylan Carreño ha dit...

Per a començar aquest comentari, m’agradaria dir que cada persona té una visió sobre aquests temes i que cal respectar sempre totes les opinions.

Jo personalment pense que el fet d’amagar la sexualitat del teu fill/filla, ja siga intersex o no, és una mica una ximpleria ja que quan arribe a una edat això li pot afectar i pot prendre's malament la seua sexualitat. Potser els pares d’Ana Belen no li ho van dir per por, per vergonya, perquè no volien o per la seua privacitat, però això ha afectat la seua filla. Aquest tema em recorda molt al dels fills adoptats, un fet que es vol ocultar als xiquets per por que els facen bullying o que ho reben malament.

També crec que els doctors podrien haver tingut un poc més d’empatia i no haver dit que no ho contaren a cap persona. Si jo fora aquesta xica, ho haguera dit ja que la gent no et vol pel que tens baix; la gent t’ha de voler per com ets.

La meua conclusió és que cadascú ha d’amagar o contar el que vulga sobre el seu cos.

Hardeep Ethel Smyth ha dit...

Aquest mes és el de l'orgull LGTBIQ+, i jo no sabia res sobre el que significaven totes les sigles ni el que era la I. En el text ens parlen sobre Yolanda, una persona que ha tingut una vida molt difícil des de xicoteta, ja que li van fer moltes proves i van decidir extirpar-li les gònades perquè els metges li varen dir que podien ser cancerígenes, i després també li varen fer una vaginoplàstia. Això em pareix molt fort, ja que era una xiqueta xicoteta de només 4 anys i ella no podia decidir com volia ser en un futur. També m’ha cridat molt l’atenció que es posava compreses a la motxilla com si tinguera la regla i parlava del tema amb les seues amigues. Jo no tinc molt de coneixement sobre les persones intersex, però aquesta situació devia ser molt dolenta per a ella. A més, això en un futur els pot passar als teus fills o a algun familiar.

Una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és el cas d'Ana Belén. El seu cariotip era XY, com el d’un home, i ella no es va adonar fins als 14 anys, quan no li baixava la regla. Aquesta situació em pareix molt trista perquè Ana Belén, des dels instants que els metges li varen dir que tenia els cromosomes d’un xic, es degué de quedar com paralitzada, ja que segurament se sentia molt malament quan les seues amigues li feien comentaris sobre que si li ha vingut la regla o si ho havia fet.

Un altre cas d'intersexualitat és el que hi ha al vídeo, on parla Camino Baró, una persona que explica molt detalladament el qui li ocorria: va nàixer amb dos testicles, que li varen estripar quan tenia 13 anys, i també amb una vagina cega darrere de la qual no hi havia úter ni tampoc ovaris.

Les tres persones tenen coses en comú, però aquest últim cas és el que més m’ha sorprés, ja que Camino és una persona molt valenta que va trencar el seu silenci i va compartir-ho amb tota la gent del seu voltant a pesar de tindre una vita molt difícil al principi.

David Azalais de Porcairagues ha dit...

Al veure el vídeo me he donat compte que es un tema molt interessant, jo si no sabera de quin sexe soc em pareixeria una situació molt estranya, també el tema de les persones intersexuals no el coneixia però a la vegada em pareix interessant, una persona intersexual a lo millor a estat intentat ocultant algunes coses com per exemple, fer que tenia la regla ficant-se compreses a la motxilla o parlant amb les seus amigues de aquests temes.
La seua actitud em pareix bona perquè si ella no vull contar-li a ningú el tema de l’intersexualitat no te perquè fer-ho.
Moltes persones no acceptem a les persones como son de veritat i li poden discriminar per ser com ella vulga, també pense que si des de xiqueta hauria comentat això crec que no tindria tanta por de comentar això perquè la gent així conegui com es i la seua situació de perquè ella vol ser intersexual.
En conclusió pense que la gent te que desmotar com es en realitat i que se li respecte como es.