Vídeo de l’artista i activista Alícia Murillo: “Cómo no hacer una campanya contra el machismo”
Les xarrades o campanyes per l’ús segur de les xarxes socials alerten (especialment les xiques) sobre els pederastes, i els donen consells per a no afegir a ningú que no coneguen o per a no compartir material íntim sexi amb parelles o coneguts (sexting)*.
Defensar la llibertat de les persones, i en especial de les dones, és importantíssim en el terreny de la sexualitat perquè a les dones els han ensenyat que no poden ser sexuals i que s’han de guardar dels perills del sexe limitant la seua llibertat (no poden vestir d’una determinada manera, no poden beure, no poden anar de festa a soles...). Aquesta educació clàssica les infantilitza, les desempodera i les fa sentir culpables si els passa alguna cosa dolenta, perquè el missatge social donat és que si “desobeïxen” aquestes recomanacions, MEREIXEN el que els puga passar, i la societat no les protegirà (Ja t’ho havia dit jo!!! S’ho estava buscant!!)
Per tant, aquest enfocament no redueix la violència que pateixen les dones sinó que crea més pors, provoca baixa autoestima i, com hem dit, les fa sentir culpables del que els passe. De sobres sabem que una persona que té por, no té confiança en ella mateixa per a defensar-se, en cas de necessitat, perquè li han fet creure que és dèbil. Una persona que se sent culpable no exigirà el dret que té a ser lliure, a vestir com vulga, a anar sola als llocs que vulga, etc., una llibertat que sí que tenen els xics.
En realitat a qui haurien d’adreçar-se les campanyes o les xarrades educatives és a qui comparteix sense permís, a qui ho fa per venjar-se, a qui manipula, a qui critica les xiques sexuals, a qui diu que les xiques sexuals mereixen el que els passe, etc. I també haurien d’educar els xics, donant dades dels accidents i de les lesions que pateixen (el triple que les xiques) per fer-se els masclets bevent o consumint més, corrent més, pegant-se amb altres xics, etc. L’objectiu no és que ells també tinguen por –la por no és bona per a ningú– sinó que s’adonen que també són vulnerables si segueixen la masculinitat tradicional. El problema afegit és que les conseqüències de la masculinitat tòxica no només les pateixen ells, sinó tot el món.
*Repassem el vocabulari:
Sexting: enviament de material eròtic d’un/a mateix, a una altra persona, de manera voluntària, per les xarxes socials.
Sexpreading: difondre fotos amb contingut sexual d’una altra persona sense el seu consentiment.
Porno venjatiu: variant del sexpreading on la persona que compateix sol haver tingut una relació íntima que s’ha trencat.
Slut shaming: terme que designa els insults a les xiques (puta, guarra, escalfabraguetes, calenta...) per la seua sexualitat.
Sextorsió: forma d’extorsió sexual en la qual una persona rep xantatge o amenaces perquè envie una foto de si mateixa amb contingut sexual.
La cançó “Til It Happens to You” (Fins que et passa a tu), escrita per Diane Warren i Lady Gaga, tracta de la dificultat de superar situacions tan dures com l'abús sexual. Aquesta fou inclosa com a tema principal de la banda sonora del documental The Hunting Ground (2015, Coto de caza), que tracta sobre els abusos sexuals que tenen lloc a les universitats. Amb els diners que es van recaptar amb les vendes del single, es van fer donacions a diferents organitzacions que brinden suport a víctimes d'abús sexual, principalment als Estats Units.
Al llarg de la lletra de la cançó, se’ns mostren diferents missatges com: «a voltes m'odie», «creu-me» o «m'escoltaràs» amb la intenció de transmetre que no se li hauria de restar importància o credibilitat als abusos. Respecte a la lletra, Lady Gaga va confessar que per a ella és molt personal, ja que fou abusada sexualment als 19 anys i li va costar 7 anys poder contar-ho a algú. La cantant va patir estrés posttraumàtic, però gràcies a l’ajuda de familiars i doctors ha aconseguit avançar molt en aquesta lluita interna.
Espere que el vídeo us anime a comentar i a reflexionar sobre el tema. Per últim, us plantege dues preguntes: Se li dóna la importància suficient i necessària a l’abús? Es fa prou per combatre'l?
En el vídeo "Abuso y acoso sexual: The Hunting Ground", del canalPsicopalabras, la psicòloga Rebeca Oropesa parla del documental "The Hunting Ground" i del moviment #VivasNosQueremos.
Clementina va tornar a casa dissimulant amb les amigues l’intens dolor que sentia entre les cames. Lluna i Mariela no paraven de preguntar com havia anat amb Gabri, però Tina va poder escapolir-se caminant molt de pressa per a fer més curt el trajecte que separava el pub de sa casa, i dient-los que tenia molta son i que a l’endemà els ho contaria tot amb pèls i senyals.
Quan arribà a casa, hauria pagat per una dutxa, però no volia per res del món que el soroll de l’aigua despertara els seus pares i que aquestos descobriren que arribava dues hores més tard del que havien acordat. Per això entrà de pressa a l’habitació, passà el pany i, mentre es despullava, es conformà a imaginar que l’aigua li queia pel cos i s’emportava la brutedat que sentia, juntament amb la culpa i la vergonya.
Abans de posar les bragues al cistell de la roba bruta, les va mirar per comprovar que no tingueren sang, i es tranquil·litzà en veure que només hi havia una miqueta més de fluix que de normal, producte segurament d’haver-se excitat mentre es besaven. La primera vegada tampoc no va sagnar gens ni mica. Li havien contat que seria quasi com una pel·li de vampirs però no va ser així. I tampoc li va fer mal. Per a Andreu també havia sigut la primera vegada i ho havien fet suaument, sense pressa... I suspesa en l’agradable record d’aquella relació, tan distinta a la que acabava de tindre amb Gabri, s'oblidà per un moment de la coentor que sentia.
Després de la dutxa imaginada, es va posar el pijama i s’allità. Va tancar el ulls, tot i saber que no podria dormir perquè les imatges de la nit li tornarien una i una altra vegada, i es va abraçar al peluix que li havien regalat les amigues per al seu aniversari, buscant que la suavitat del pelet li curara la coïssor de l’entrecuix i sobretot la de l’ànima, que encara li feia més mal. Per què havia acceptat pujar al cotxe amb ell? Semblava tan dolç pel Whatsapp! Feia mesos que li agradava, i aquella nit va decidir acostar-se-li, animada per Lluna, que sempre era molt més decidida que ella. Sorprenentment, tot va fluir, i del parlar passaren al tocar i al besar, i a Clementina se li va oblidar que estaven en un pub i que mitja classe la veia gaudir dels besos de Gabri i de les gustoses carícies a l’orella que ell li regalava.
Però al cotxe tot va canviar. A ell li va entrar la pressa i a ella quasi no se li sentia la veu quan li deia: em fas mal, m’estic clavant els teus malucs, vas molt de pressa, no m’agrada, no vull, no... Al primer no, ell li va dir que era una cria i que no havia perdut dues hores menjant-li la boca per a quedar-se així. Al segon no, va afegir que a ella li agradava el tema, perquè tot l'institut sabia que ho havia fet ja amb Andreu, i que no es fera l’estreta. Al tercer no, ell va assegurar que li agradaria molt i que a què hi havia anat, si no. La quarta negativa va ser pronunciada cap a dins, mentre els vidres s'entelaven amb el baf de les seues respiracions: la d’ell, de plaer; i la d’ella, de dolor. I Clementina va deixar-se anar intentant pensar en coses agradables perquè aquella eternitat durara només un instant. I quan ell acabà, es van besar i tot —perquè això era l’únic que li havia agradat—, i es va sentir encara més imbècil.
El 85% per cent de les agressions sexuals són comeses per coneguts o lligues ocasionals amb els quals, en un principi, sí que es volia sexe. En canvi, la imatge que se sol tindre d’una violació —la d’una xica sola a la nit i un desconegut que l’assalta amb violència— passa molt a les pel·lícules i a la literatura criminal, però molt poquet a la vida real. Si això és així, per què les xiques són vistes com a víctimes indefenses? Perquè la societat patriarcal les educa amb el guió de la por, és a dir, perquè senten que tenen moltes possibilitats de ser agredides sexualment i que per això han d’estar alerta, s'han de protegir i posar límits.
En principi, saber posar límits és un aprenentatge no sols útil sinó imprescindible per a desenvolupar-se adequadament; però els límits patriarcals no són precisament saludables sinó tot el contrari perquè, en realitat, més que límits són privació de llibertat, ja que la manera d’evitar els perills és que les xiques no facen determinades coses: beure, eixir de festa, anar soles a la nit o viatjar sense companyia, etc. I, si ho fan, han d’assumir-ne les conseqüències i són considerades les responsables del que passe perquè s’ho han buscat per actuar fora de la norma.
Contràriament, per als xics no hi ha límits i poques vegades se’ls diu per exemple que, ja que ells són els potencials agressors, millor si es queden a casa o tornen més prompte; ni tampoc se’ls diu que no és normal que pressionen per a tindre sexe. Sembla una obvietat, però una cosa és seduir algú i una altra insistir i pressionar. I per això cal saber que la insistència, i no respectar els nos, és violència; que el consentiment donat pot ser revocat; que les persones tenim dret a dir que no en qualsevol moment per molt excitada que estiga la parella; que es pot interrompre una relació sexual encara que es tinguen les bragues abaixades, etc.
Per desgràcia, les lleis no escrites de la societat patriarcal i masclista fan creure que és normal que els xics prenguen la iniciativa i que insistisquen per a tindre sexe i fan creure també que és normal que, arribats a determinat punt, les xiques ja no se senten en el dret a dir que no. Ho veurem més clarament amb un exemple: en cas d'abús, que una xica haja begut es considera un agreujant i la societat la criticarà per no haver-se "protegit", i fins i tot ella mateixa se sentirà més culpable que si no ho haguera fet. En canvi, si un xic ha begut i comet una agressió, això es considerarà un atenuant, i servirà per a justificar la seua actuació. En altres paraules: a elles, se les culpa (per provocar); i a ells, se’ls disculpa (perquè en els hòmens és natural!). A elles se les responsabilitza preguntant-los “I tu, per què havies begut?”; però a ells ningú els pregunta: “Per què beus quan tens sexe? Per què et permets forçar la voluntat d'una altra persona per al teu propi benefici?".
L'agressió comença quan no es respecta el no! I la transformació s'inicia quan es deixa de jutjar amb diferents vares de mesurar els xics i les xiques; quan no es pensa que els xics han de portar la iniciativa en la sexualitat; quan un xic no creu que és menys home perquè una xica li diga que no; quan una xica fa valdre el seu dret al plaer i demana el que li agrada i posa límits al que no li agrada; quan xics i xiques deixen de banda els models (i imposicions) establerts i es donen permís per a gaudir sense autopressionar-se i sense pressionar l'altra persona. Quan un sí és un sí i un no es respecta.
Clementina va tornar a casa dissimulant
amb les amigues l’intens dolor que sentia entre les cames. Lluna i Mariela no
paraven de preguntar com havia anat amb Gabri, però Tina va poder escapolir-se
caminant molt de pressa per a fer més curt el trajecte que separava el pub de casa, i dient-los que tenia molta son i que a l’endemà els ho contaria tot amb pèls i senyals.
Quan arribà a casa, hauria volgut
dutxar-se, però no volia per res del món que el soroll de l’aigua despertara
els seus pares i que aquests descobriren que arribava dues hores més tard del que havien acordat. per això entrà de pressa a l’habitació, passà el pany i, mentre es despullava, es conformà a imaginar que l’aigua li queia pel cos i s’emportava la brutedat que sentia, juntament amb la culpa i la
vergonya.
Abans de posar les bragues a la
cistella de la roba bruta, les va mirar per comprovar que no tingueren sang, i es tranquil·litzà en veure que només hi havia una miqueta més de fluix que de normal. La primera vegada
tampoc no va sagnar gens ni mica. Li havien contat que seria quasi com una
pel·li de vampirs però no va ser així. I tampoc li va fer mal. Per a Andreu
també havia sigut la primera vegada i ho havien fet suaument, sense pressa. Suspesa en l'agradable record d'aquella relació, tan distinta a la que acabava de tindre amb Gabri, s'oblidà per un moment de la coentor que sentia.
Després de la dutxa imaginada, es va posar el pijama i s'allità. Va tancar els ulls, tot i saber que no podria dormir perquè les imatges de la nit li tornarien una i una altra vegada, i es va abraçar al peluix que li havien regalat les amigues per al seu aniversari, buscant que la suavitat del pelet li curara la coïssor de l'entrecuix i sobretot la de l'ànima, que encara li feia més mal.
Per què havia acceptat quan ell la convidà a anar al seu cotxe? Semblava tan romàntic a l'Instagram! Feia mesos que li
agradava i aquella nit va decidir acostar-se-li, animada per Lluna, que sempre
era molt més decidida que ella. Tot va fluir i estigueren besant-se molta
estona al pub. Tot el món els va veure. I a Clementina li encantava com besava
Gabri i com li acaronava el bescoll mentre ho feia.
Però al cotxe tot va canviar. A ell
li va entrar la pressa i a ella quasi no se li sentia la veu quan li deia: em
fas mal, m’estic clavant els teus malucs, vas molt de pressa, no m’agrada, no vull, no...
Ell li va dir que era un cria i que no havia perdut dues hores menjant-li la
boca per a quedar-se així. Que ell ja sabia que a ella li agradava el tema. Que
tot l'institut sabia que ho havia fet amb Andreu. Que no es fera l’estreta. Que li
agradaria molt. A què havia anat, si no?
I el cotxe es va omplir amb el baf de
les seues respiracions: la d’ell, de plaer; la d’ella, de dolor.
I Clementina va intentar pensar en coses agradables perquè aquella eternitat
durara menys. I quan ell acabà, es van besar i tot (perquè això és l’únic que li
havia agradat), i es va sentir encara més imbècil.
El 90% per cent
de les agressions sexuals són comeses per coneguts o lligues ocasionals amb els quals,
en un principi, sí que es volia sexe. En canvi, la imatge que se’ns ven d’una violació
(xica sola a la nit i desconegut que l’assalta amb violència) ocorre en pocs
casos. Corre més perill un xic de partir-se la crisma en un accident de moto o cotxe, o en una brega ocasional, que una xica de ser violada, però a elles se les ha de "protegir".
La societat patriarcal
considera les xiques com a persones desvalgudes de les quals s'ha de tenir cura.
I els diu, a elles, que han de posar els límits i, si no els posen, són les
responsables del que passarà ja que s’ho han buscat. Poques vegades se’ls
diu als xics que no és normal que pressionen per a tindre sexe, ni és normal que
insistisquen. Sembla una obvietat però una cosa és seduir algú i una altra insistir i pressionar.
Poca gent diu als xics que la insistència, i no respectar els nos, és violència.
Que el consentiment donat pot ser revocat. Que les persones tenim dret a dir
que no en qualsevol moment, per molt excitat que estiga aquell amb qui
ens estem enrotllant. Que podem dir que no encara que tinguem les bragues abaixades.
Aquestes lleis
no escrites de la societat patriarcal i masclista fan creure que és normal que
els xics prenguen la iniciativa i que insistisquen per a tindre sexe i fan
creure també que és normal que, arribats a determinat punt, les xiques ja no tinguen
dret a dir que no.
Mireu la
diferència: si una xica ha begut, es considera un agreujant, és a dir, encara
se sentirà més culpable i la societat la criticarà més per no haver-se “protegit”
com tocava. En canvi, si un xic beu i comet una agressió, això es considerarà
un atenuant, i servirà per a justificar la seua actuació. A elles, se les culpa
(per provocar); a ells, se’ls disculpa (és natural, són hòmens!).
De segur que a ella algú la fa responsable preguntant: I tu, per què havies begut? Però de segur que a
ell no se li diu: I tu, per què no acceptes un no i agredeixes? L'agressió comença quan no es respecta el no! I la transformació s'inicia quan les persones deixem de jutjar de manera diferent a xics i a xiques. Quan no pensem que ells han de portar la iniciativa en la sexualitat. Quan un xic no crega que la seua homenia es veu afectada perquè una xica el rebutge. Quan una xica faça valdre el seu dret al plaer i demane el que li agrada i pose límits. Quan xics i xiques deixen de banda els models (imposicions) establerts i es donen permís per a gaudir sense autopressionar-se i sense pressionar a l'altra persona. La sexualitat està per a gaudir-la, no per a patir-la! Font d'inspiració: "Yo quería sexo, pero no así", per June Fernández, en la revista Píkara Magazine. La periodista basca ha guanyat, amb aquest article, el II Premi de Periodisme Colombine.
De majors no sempre recordem
les coses que ens passaren de criatures, però algunes es queden gravades en la
ment amb molta nitidesa. Filomena conservava el record d’una vesprada d’estiu
en què jugava amb altres xiquets i xiquetes, amb poc més de quatre anys.
Estaven al camp de vacances i totes les criatures es reunien a jugar prop d’una
granja. I un lloc on els agradava molt anar, i passar les hores de més calor,
era el graner.
Aquella vesprada, hi havia pocs xiquets. Entre
ells, n’hi havia un de més major, a qui direm X. Aquest no sempre jugava amb
els menuts sinó que solia fer rogle amb els de la seua edat, però el
coneixien i era simpàtic. Van jugar com sempre i, quan es va fer l’hora
d’anar-se’n, X li va demanar a Filo que es quedara una estoneta, que tenia una
coseta per a ella, i Filo s’hi va quedar.
―Què tens?
―Tinc un caramel molt bo per a tu.
―D’acord, me’l
dónes?
―Agafa’l tu; està ací ―i es va assenyalar la butxaca
del vaquer.
Filo va ficar-hi la mà, va trastejar un poc i no
va trobar-hi res.
―És un caramel especial, però està més amagat i
has de mirar millor. Busca per ací.
X es va abaixar la cremallera i va convidar Filo a
ficar-hi la mà. Després la va convéncer amb enganys perquè xuplara aquell
caramel que segons ell estava molt bo i, quan ella se’n va voler anar perquè no
li agradava, la va estrényer contra ell, fins que Filo va aconseguir escapolir-se
d’entre les mans del xic i va eixir corrent del graner, espantada i nerviosa.
Quan va arribar a casa, les cames li tremolaven.
Es va ficar a l’habitació i va intentar comprendre el que havia passat, sense aconseguir-ho.
Aquell xic l’havia enganyada i ella, per alguna desconeguda raó, se sentia
avergonyida. Aparentment X no l’havia forçada, però Filo sentia que sí. No va
ser capaç de contar-ho
a ningú. Un sentiment de culpabilitat l’envaïa. No tornà al graner ni va veure X,
que pareixia haver desaparegut.
Van passar els anys. Filo ja en tenia 16 i havia
oblidat aquell incident fins que va veure X per casualitat al carrer. Li va
donar molt mal rotllo i sabia que el
coneixia d’alguna cosa, però en un principi no el
va ubicar. Llavors va recordar aquella cara, l’expressió, els moviments… i se
li va regirar l’estómac. Va sentir vergonya i ràbia
al mateix temps.
El va deixar passar sense dir-li res
i va rememorar aquella vesprada i
es va sentir com si li estiguera passant en aquell moment. Llavors va
comprendre que aquell xic, que ara era un home, havia abusat d’ella, amb plena
consciència i sense escrúpols.
Deu haver abusat de més xiquetes? Quantes Filos hauran
caigut en les seues estratagemes?
Estava segura que en devien haver sigut moltes i
es va sentir impotent.
Mai més el
va tornar a veure.
Filomena va patir abús,
però no va saber posar-li nom
fins a l'adolescència. Una persona més gran i amb més poder la va enganyar amb
mentides i manipulació. I ella, que no tenia cap culpa de res, es va sentir bruta i culpable i no ho va dir a ningú. Filo no sabia que allò que hi havia sota els calçotets de X no era una caramel sinó un penis. La seua família era molt
pudorosa i ni el pare ni els germans havien estat mai nus davant d’ella. Tampoc
podia comparar el que li estava passant amb altres situacions. Ella intuïa que alguna
cosa no anava bé, però no va saber reaccionar. Li faltaven dades per a dir
NO i la ignorància la va deixar indefensa.
Malauradament, això que li va passar a Filo li
passa a molta gent, a moltes xiquetes i a alguns xiquets; però aquest drama es
manté en silenci, un silenci fet de vergonya i de culpa, que deixa impune qui
comet l’abús i dificulta posar-hi solució i reparar el dany.
La majoria dels abusos sexuals a criatures
es donen en el seu entorn més pròxim. Familiars, veïnat, amistats o persones conegudes
utilitzen la seducció, el xantatge, l’amenaça o la manipulació per a obligar o
incitar a realitzar pràctiques sexuals. I si parlem de la família com a
entorn poc segur, no pretenem culpabilitzar els pares o les mares per no tindre
cura de les criatures, sinó que volem fer veure que no és la institució la que garanteix
el benestar dels membres sinó el seu comportament ètic. I l’ètica s’educa.
I la bona educació passa per no confondre la
sexualitat amb la violència, encara que l’entrada vaja precisament de
comportaments violents. De vegades es vol “protegir” les criatures dels “perills”
de la sexualitat, reprimint-les o allunyant-les de comportaments perfectament
saludables com són l’autoerotisme o els jocs de descobriment i els tocaments en
parelles o en grups d’iguals. O també es donen, especialment a les xiques, missatges de perill: Aneu amb compte amb els xics, que tots volen el mateix!! La realitat és que hem de protegir les persones de la
violència, no de la sexualitat. I permetre que experimenten amb els seus cossos,
i acompanyar-ho amb educació sexual, ajuda les criatures a comprendre les
sensacions i els sentiments sexuals que viuen i les ajuda a protegir-se i també a no agredir.
És imprescindible que sàpiguen com són els cossos i que el penis, la vulva i també el clítoris són parts
de les quals cal parlar, si volem que es relacionen de manera saludable i en
igualtat. L’educació sexual és la millor manera d’aprendre a
desenrotllar-se amb llibertat, de saber distingir el que és sa
del que no ho és, de no acceptar la imposició de conductes inadequades i de no
reproduir conductes violentes.
Les relacions sexuals són molt boniques a qualsevol edat, si les
persones estan a gust i fan el que volen perquè volen, no perquè ningú els
obliga.
Més històries de Filomena, des de la diferencia, d'Irma Navarro. Si t'interessa saber-ne més ací tens altres entrades de Karici.es que en parlen:
Nuevas
fronteras en la igualdad de oportunidades 2.0: Educar en la comunicación
igualitaria. Lalín (Pontevedra) 17 a 20 de julio de 2012.
Blogs con
fundamento. Rosa Sanchis.
Las protagonistas de la película Blog
(Elena Trapé, 2010) son un grupo de siete adolescentes que deciden quedarse
embarazadas al mismo tiempo. Está rodada cómo si fuera un documental que ellas
mismas realizan para que quede constancia de su “pacto”. Se van turnando para
filmarse, en el instituto o en la calle, y también se graban en casa con la cámara
del ordenador. Tanto esta película, como una miniserie que pasó Telecinco
llamada “El pacto”, están basadas en un hecho real que ocurrió en 2008
en Gloucester, una ciudad de Massachusetts. Allí, 17 menores de 16 años
decidieron quedarse embarazadas. Y
como el embarazo adolescente siempre hace saltar las alarmas (de hecho, casi es
lo único que las activa), el debate sobre la anticoncepción y la educación
sexual volvió a las aulas. El equipo médico del instituto dimitió porque no
se le permitía distribuir la postcoital sin consentimiento familiar. Y el
inspector del centro declaró que "la maternidad da estatus a estas niñas
/…/ les da la impresión de ser adultas e independientes, les da la oportunidad
de ser queridas sin condiciones".
Todo el mundo reconoce que la educación
sexual es necesaria ¡¡especialmente para la gente joven, pues las personas
adultas, de esto, ya sabemos!! (¡Es ironía!). Pero poca gente se atreve porque
es un tema que incomoda. No hemos recibido formación y es difícil enseñar lo
que no nos han enseñado. Pero hay otras razones que explican también esta
incomodidad.
En primer lugar el miedo: a las
posibles denuncias de las familias, al alumnado, a hacer el ridículo en clase,
a no saber responder, a las preguntas que nos puedan hacer sobre nuestra
intimidad... En segundo lugar, la creencia de que la sexualidad es un tema
privado y la escuela solo debe enseñar para la vida pública. Finalmente, un par
de mitos: que la educación fomenta la promiscuidad y si les enseñamos muy
pronto, se animarán, pues ¡ya sabemos cómo tienen las hormonas! y que la
naturaleza es sabia y la sexualidad se aprende sola (¡Eso se nace sabido!).
Estos temores,
mitos y creencias (y algunos más) provocan que no se eduque o que, cuando lo
hacemos, sea desde el peligro (pensando en los embarazos y las infecciones),
nunca en positivo y nunca desde el placer (y menos con las chicas).
Contra los miedos, existen dos remedios infalibles: estudiar mucho (es decir, la formación)
y entrar en el aula no solo para enseñar sino también para aprender. Entre la
formación, también están los productos audiovisuales que tienen como
protagonistas a los y las adolescentes, como la película que acabamos de
comentar.
En esta escena,laschicas tienen la
vana ilusión de aprender mirando una porno. Están preocupadas por si
no les cabe y es de agradecer que la directora no insista en el dolor (o el
sangrado) de la primera vez. ¡Fijémonos cómo, en general, sólo se habla de los
sufrimientos de las chicas, y no de los miedos de los chicos! Y desde luego, la
primera vez sólo es la heterosexual.
¿Por
qué quieren quedarse embarazadas? ¿Es una interpretación del inspector o
realmente buscan estatus, independencia, parecer maduras, que las quieran? Elena
Trapé comentó que una de las cosas que más le llamó la atención fue que una de
las chicas dijera que quería tener a alguien que la quisiera para siempre.
¿Habría
evitado estos embarazos una charla sobre anticonceptivos e infecciones de
transmisión sexual? La respuesta es no.¿Son los embarazos o las
infecciones los únicos objetivos de la educación sexual? Tampoco. ¿Cómo es una educación
sexual que sirva? Debería tener perspectiva de género (o de géneros) y
desmontar la educación rosa y la educación azul.
Retiran una polémica campaña con imágenes de una felación simulada 26 de febrero de 2010.
Los anuncios muestran a un hombre mayor con traje sujetando la cabeza de un adolescente con un cigarrillo en su boca, en una posición que sugiere sexo oral. En el eslogan que acompaña se lee: "Fumar significa ser esclavo del tabaco".
1015 dones, que han passat per 24 centres d’atenció a la salut sexual i reproductiva de Catalunya, han estat entrevistades de manera anònima.
El 37,6% van patir algun tipus d’abús en la infantesa (tocaments, 32,4%; obligada a tocar, 16,5%; intent de penetració, 16,6%, i penetració, 9,6%).
Dels abusadors, el 16% era un desconegut, el 45%, un conegut i el 39%, un familiar.
Més de la tercera part dels abusos, van durar anys.
Més de la meitat dels abusos van tindre lloc abans que les xiques feren els 13 anys.
El 65,6% de les xiquetes víctimes de l’abús no ho contaren a ningú; de les que sí ho contaren, el 18,2% varen ser culpades dels fets.
El 70,2% de les xiquetes que varen patir intent de penetració o penetració, han rebut algun tipus de maltractament per les seues parelles adultes. El 47,8% de les xiques que van ser tocades o obligades a tocar, han estat també víctimes de maltractament.
Les dades són esfereïdores! Però em centraré només en l’última i el que es pot deduir:
Haver patit ASI es relaciona amb un major risc de patir maltractament per part de la parella/es en l’edat adulta.
Això significa, com diu l’autora de l’estudi, que la prevenció, la detecció precoç i l’atenció a l’Abús Sexual en la Infància i en l’Adolescència, contribueixen a la prevenció primària de la violència envers la dona en les relacions de parella a l’edat adulta.
Segurament, com que vivim en una societat tecnocientífica, si haguérem descobert que hi ha un gen directament relacionat per exemple amb la diabetis, el descobriment hauria eixit en les portades dels diaris i començarien a haver-hi experiments, subvencionats per l’estat, per a inactivar el gen. En canvi, l’estudi sobre l’ASI mostra una clara relació entre abús infantil i abús adult, i no es modifica res.
Tot el contrari; tal com denuncia Júlia, ni el tema ix en les agendes de salut ni en les d’educació. Quan es parla d’educació sexual, només es pensa en l’adolescència, i en l’atenció primària, la desatenció cap a l’abús infantil i adolescent és flagrant. Hui una alumna meua de Batxillerat no volia entrar en aquest estudi ni mirar les xifres perquè li feien mal. A qualsevol persona mínimament sensible li passaria el mateix. Però les persones que tenen responsabilitats polítiques, i les que tenim responsabilitats educatives, no podem mirar cap a un altre costat encara que ens dolga. Perquè educació és prevenció, i prevenció és educació.
