Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hòmens profeministes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hòmens profeministes. Mostrar tots els missatges

24 de març 2019

Aprenent a ser home

Vicent està fent les pràctiques al nostre institut per a ser professor de Geografia i Història, i ens ha regalat, a la meua tutoria i a mi, una sessió parlant-nos sobre les noves masculinitats i la seua experiència de més de dos anys en un grup d’homes. Els temes sobre els quals han reflexionat al llarg d’aquest temps han sigut: la masculinitat hegemònica, els micromasclismes (https://www.youtube.com/watch?v=Co_z_GbjbHY), els privilegis, les emocions, el contacte físic entre homes, l’amor romàntic i les relacions no monògames, i la sexualitat. 

Després de recomanar-nos alguns llibres (per exemple, Hombres que ya no hacen sufrir por amor, de Coral Herrero o El feminismo es para todo el mundo, de bell hooks), sèries (com Big Mouth) i dos articles (“Aprender a ser hombre” i “El consentimiento”), hem estat debatent sobre el consentiment, concretament al voltant d’aquestes qüestions: 
  • Com defineixes el consentiment? 
  • Alguna vegada has parlat sobre consentiment amb la(es) teua(es) parella(es) o amistats? 
  • Busques únicament senyals verbals o hi ha altres senyals? 
  • Creus que parlar arruïna l'ambient? 
  • Comproves i preguntes, segons avancen les coses, o assumeixes que el consentiment del principi significa que tot està bé? 
  • Si et donen el consentiment una vegada, assumeixes que a partir d'aquí sempre hi estarà? 

“Aprender a ser hombre” és una traducció al castellà de "Learning to Be a Man" fet per l'editorial Segadors al 2016, i ací te’n posem un fragment perquè el comentes. Si no, també pots comentar la sessió amb Vicent o tot en conjunt.

En el instituto aprendí mucho acerca de cómo ser un hombre. No fue un aprendizaje estándar y no acaté la masculinidad típica […] pero como ya hemos visto, el patriarcado es muy adaptable y siempre está dispuesto a fabricar masculinidades alternativas para aquellos que, como yo, no se sienten cómodos en el rol más normalizado y alabado, pero que no tienen la suficiente valentía para romper totalmente con esta socialización. De hecho, creo que tuve bastante más valentía en el instituto que ahora, y que a lo largo de mi vida mis miedos han sido el mejor aliado del patriarcado. Es decir, la bravura del macho es una farsa. Es la cobardía la que le conduce a desempeñar su papel; y si hoy día soy un hombre es porque me han vencido, porque tuve demasiado miedo para ser otra cosa, algo sin nombre pero que surgía de mis propios deseos. 


Pues fue en el instituto donde la presión social terminó fijándome en mi papel de hombre. Si ya es una cosa terrorífica el identificarse como gay o bisexual o lesbiana en el instituto, negar la identidad de género es impensable. Puede que hoy en día sea más fácil, incluso hoy en día hay adolescentes que saben qué significa «queer» y «trans». Pero en los años '90 esto sólo estaba empezando a cambiar. Y, por cierto, hay y había adolescentes trans. […] 

[Aún así] De alguna forma fui un disidente de género en el instituto. Los machos alfa y los chicos normales solían tacharme de gay o maricón. Yo les criticaba su homofobia y les permitía llamarme gay para mostrar que no era ningún insulto y porque tampoco me sentía heterosexual, al menos no del todo. Así que resistía un poco, pero aquella resistencia agotó mis defensas. Era fácil enfocar mis críticas y mi rechazo a los machos tradicionales, sin ir más lejos, sin buscar las raíces más profundas del problema. El miedo también jugó su papel. Si me podían dificultar tanto la vida por un inconformismo tan leve, ¿por qué buscarme más problemas? Fue suficiente distinguirme de los hombres malos. Pero los hombres buenos también tienen una función importante en el patriarcado. 

He hablado mucho de mujeres y hombres. Pero éstas no son categorías naturales. Considero que es precisamente la socialización, y no la naturaleza, la que define mujeres y hombres. […] Pero mirando la sociedad en la que he crecido, sólo puedo pensar que aceptar este binomio nos hace cómplices del patriarcado. También hay personas que no se identifican con ningún género, cuya existencia es una subversión constante. Y me miro. Pienso en mis deseos y mis experiencias, y me pregunto ¿por qué me he quedado atrás? Hay algunos comportamientos masculinos que me resultan cómodos, pero también hay muchas cosas femeninas que me encantaría hacer, o que hago cuando nadie me mira y que nunca osaría hacer en público. Y hay muchas personas femeninas que me atraen, pero también muchos hombres que me parecen guapísimos. Y he compartido placer con algunos de ellos. ¿Por qué [acepté el binomio]? Por el miedo. Ese principal aliado del sistema patriarcal. 

No debería identificarme como hombre. Mi identidad de género es cobarde. Mi incomodidad con mi papel de género no me motivó a romper mi relación asignada con la sociedad. Pero sí que me inhibió en el momento de la socialización en el sexo. Me daba asco el cómo los otros chicos empezaban a hablar de sexo, así que les evitaba. Perdí una socialización insana, pero tampoco la sociedad me presentó otras formas de socialización acerca del sexo. […] 

El efecto de los medios es clave. Estamos constantemente bombardeados con imágenes sexistas que nos dicen como tienen que ser los cuerpos, cuáles signos físicos y superficiales nos deberían atraer. Años antes de poder tocar y ser tocado por otra persona para compartir nuestro placer, unas estructuras sociales muy potentes—Hollywood, las empresas de moda, las empresas de las noticias—estaban moldeando mi sexualidad. […] Y a los hombres nos producen una mirada que reduce a las mujeres al estatus de objetos. La mirada de los hombres es una fuerza de violencia cotidiana en la sociedad patriarcal. Tenemos que aprender a desarraigarnos de esa mirada. Si realmente queremos una sexualidad libre, si realmente nos da asco la sexualidad del patriarcado—una sexualidad de objetos—los hombres también deberíamos promover el ataque y el sabotaje contra la publicidad sexista y las empresas que la producen.

22 de febr. 2015

Sense pensar, sense mirar, sense sentir...



"Sin pensar, sin mirar, sin sentir... ahí está él, violentando a una mujer, a un niño, a un estudiante en el suelo, a un animal, a otro hombre, a sí mismo. Él es un hombre de verdad, y lo repite cien veces a quien quiere escucharlo y a quien no, también. Y repite sus bromas de machito y de machista que no tienen gracia pero intentan contagiar la risa ajena y con ella la complicidad de sus actos inexplicables e injustos /.../ Usa la violencia como idioma, como forma de vida. Golpea en la espalda de sus llamados mejores amigos para demostrarles su aprecio, con tanta fuerza que siempre les hace daño, sin rozarse, sin acariciar, sin cuidado, sin mariconadas /.../"

Vídeo que forma part del projete "Vidas Mínimas', realitzat per Erick Pescador Albiach, sociòleg, sexòleg i especialista en gènere i masculinitats.

Més entrades d'hòmens profeministes, que es qüestionen la masculinitat patriarcal.

2 de juny 2014

Passar, que complicat.

Pol Galofre Molero

"Que pervers. Si no estic constantment sortint de l’armari sento que amago una part vital de mi, i és que jo no sóc un noi cis. Ni ho vull ser.

Però tornem al “passar”. Ha sigut un camí molt llarg, cadascú té els seus processos, i jo sóc lent. Però aquesta lentitud m’ha permès parar i observar. Observar els meus canvis però també els canvis de la resta de gent cap a mi, que són els que trobo més interessants.

El primer canvi va ser quan vaig passar de ser un objecte del desig masculí a un igual. De sobte em vaig adonar que portava tota la vida amb una motxilla carregada a les espatlles plena de por. Una por que de forma més o menys conscient hem sentit totes les persones que hem estat socialitzades com a dones, i aquelles que són reconegudes com a tal. Una por sistèmica que donem per fet. Tan sistèmica que jo (fins i tot sent feminista) no vaig ser capaç de reconèixer en mi fins que no me’n vaig desfer. Fins al dia que se’m va acostar un tio pel carrer a xerrar i per a ell entre els dos no hi havia cap forma de relació sexual possible. L’apropament va ser d’igual a igual.

Ho vaig trobar insòlit. Per un cantó em va fascinar, em va encantar. Era un reconeixement molt fort de la meva transició, de la imatge que volia donar de mi mateix. Per un altre em va alarmar. Com podia ser que portés aquell sac tan pesat a sobre i no me n’adonés? Quan assimilat tenia que havia de portar les defenses sempre en guàrdia? De qui era culpa? Era culpa del tio que m’havia tocat els pits en mig dels túnels del metro en l’adolescència? Dels que m’havien ensenyat les seves polles pel carrer? Era culpa del capullo que em va agredir quan tenia 11 anys? Sense aquestes experiències, portaria la mateixa motxilla? Hi ha algú que no hagi tingut experiències similars a aquestes? Parlo amb ma mare i m’explica les vegades que li han tocat el cul en públic: al bus, al cinema, etc. Ho diu com si res, li treu tot el ferro a l’assumpte, però en té molt, de ferro. Penso en les vegades que no m’explica. La meva germana calla. Ella en té, d’aquestes històries? Quant de mal li han fet? Com d’enterrades estan que no pot ni mencionar-les? Les ha oblidades? Jo vaig oblidar el capullo durant 9 anys.

Ara ja no em toquen pel carrer.

El segon canvi va ser un canvi intern. Ara ja no era objecte del desig masculí i heterosexual. Vaig passar a formar part del cercle de “l’home”, i cada vegada que em permetien l’entrada a espais exclusivament masculins em convertia en algú cada cop més i més feminista. Amb les ulleres violetes posades em vaig haver de replantejar la meva identitat, però sobretot la meva masculinitat. Quina masculinitat volia performar? La mateixa que quan el món m’identificava com a dona butch? Ara que passo com a noi, puc tenir les mateixes actituds que tenia com a dona empoderada?

Havia après a ocupar l’espai, a conquistar-lo i ara em tocava reaprendre a desocupar-lo. Vaig decidir conscientment que si el món m’havia d’identificar com a home jo performaria el ser marica. Em vaig des-butchizar com bonament vaig saber: arracada a l’orella i vinga! A somriure sempre, gesticular i creuar les cames com mai ho has fet. Com a mínim que alguna cosa no els enganxi. Això de ser home blanc, jove, heterosexual i de classe mitjana era una mica massa i per sort o per desgràcia (per mi és més desgràcia) amb els nois trans no hi ha termes mitjos. O t’identifiquen com a dona masculina o ets un home. El concepte de “noi trans”, aquesta imatge que anhelo, no existeix. Però potser l’anhelo perquè no existeix i si existís (com existeix la de “noia trans”) potser en fugiria tant com pogués…

El temps ha anat passant i la testosterona ha anat fent el seu efecte. Ara passo més. Passo, passo. Passo tant que ara ha vingut un tercer canvi. Un tercer canvi que no m’agrada, que m’alarma i que m’incomoda. Ja fa dues o tres vegades que m’han fet fora d’espais on s’estaven canviant noies. En el moment m’ha estranyat, m’ha fet gràcia i ho he trobat curiós; vinc del món de la faràndula i estic acostumat que tothom es canviï davant de tothom. Però hi ha hagut quelcom que s’ha quedat en el meu pensament, fent voltes, fent rum-rum. Avui me n’he adonat: M’han convertit en un subjecte desitjant. M’han convertit en el motiu d’anar amb la motxilla plena de pors ben agafada a l’esquena. En un potencial agressor.

No m’agrada aquesta posició, no la vull. Em sento atrapat, no sé com desfer-me’n. Una altra vegada el mateix sistema, l’heteropatriarcat fent de les seves. Merda d’heteropatriarcat! Perquè no se’n va a pastar fang una mica i ens deixa tranquil·les? Hi ha més nois a qui molesti aquesta posició? Potser no és aquesta la pregunta… Hi ha més nois que s’adonin que els han posat en aquesta posició? Dels motius pels quals estan en aquesta posició? I això no ens fa saltar alarmes col·lectivament? I encara diria més: i els nois trans? On són els nois trans? Per què no han obert la boca? Per què hem de performar sempre les mateixes merdes de masculinitats? Per què enganxa tant transitar? I sobretot: Si nosaltres mateixos no ens baixem d’aquests privilegis adquirits, com esperem que ho faci un noi cis a qui li ve tot donat?

Quan la ràbia s’estabilitza, una altra pregunta ronda el meu cap: podria jo performar aquesta masculinitat més andrógina, més marica, si de tant en tant m’identifiquèssin com a noia?

Passo. Que pervers. Que difícil."

Article publicat a Pikara Magazine

23 de febr. 2014

Màscares


Font: The representation project.

Trailer del documental The Mask You Live In de la directora Jennifer Siebel Newsom, que busca combatre els estereotips al voltant del gènere masculí. 

Text dels subtítols: 

Deja de llorar. Basta de lágrimas. No llores. Levántate. Basta de emociones. No seas cobarde. No dejes que nadie te falte al respeto. Estate tranquilo y sé un poco arrogante. Siempre mantén la boca cerrada, nadie quiere a los chismosos. Los hermanos están antes que las chicas. No permitas que tu chica dirija tu vida ¡Lagarta¡ ¡Qué lata! ¡Ten sexo! ¡Haz algo! ¡Sé un hombre! ¡Ten huevos! ¡Sé un hombre!
Del equipo que creó "Missrepresentation" llega una investigación de la masculinidad americana.

Las tres palabras más destructivas que un hombre escucha cuando es un niño: "sé un hombre."

En EE. UU. se contruye una idea de la masculinidad que no deja sentirse seguros a los chavales con su masculinidad, por lo que hacemos que tengan que demostrarla todo el tiempo. Entre el grupo de iguales cada uno adopta una pose en relación con los otros que también están adoptando una pose. Y al final lo que les acaba faltando es aquello que todos quieren: la intimidad.

Durante los buenos tiempos los muchachos son geniales pero si la situación empeora, te quedas solo. Desde secundaria tengo cuatro amigos muy cercanos. Cuando fui a la escuela, me costó encontrar gente con quien hablar porque siento que no debería pedir ayuda.

Nuestros niños se levantan cada mañana y tienen que preparar sus máscaras para ir a la escuela. Muchos de nuestros estudiantes no saben cómo quitársela.

¿Por qué no permites que la gente lo vea? Casi el 90% de vosotros escribisteis dolor e ira en el reverso de esa hoja. Si nunca lloras, siempre tendrás todas de esas emociones dentro de ti. Y no podrás sacarlas de ahí.

Han crecido en un sociedad que no valora lo que se feminiza. Si vivimos en una cultura en la cual no se valora la comprensión, no se valoran las relaciones, ni la empatía…, los chicos y chicas, los hombres y las mujeres se van a volver locos.

Tenía problemas con la ira en el instituto. Me sentía como un marginado.

Me han expulsado al menos una vez al año desde que estoy aquí.

Simplemente buscamos problemas y así intentamos pelearnos.

Los chicos son más propensos a portarse mal, más propensos a ser más agresivos. La mayoría de la gente lo concibe como una depresión o como un problema de conducta, o simplemente como un niño malo. Menos del 50% de los chicos y hombres que tienen problemas mentales buscan ayuda.

Me sentí como si pasara de la vida, ¿sabes?, tenía pensamientos suicidas que me rondaban la cabeza en sexto curso.

Me sentí solo durante muchísimo tiempo y de hecho pensé en suicidarme.


Cada día 3 o más chicos se suicidan en EE. UU. Tanto si se trata de violencia homicida o suicida, la gente recurre a ese comportamiento desesperado solo cuando se sienten avergonzados y humillados, o creen que se sentirán así si no demuestran que son hombres de verdad. Si te dicen desde un primer momento: "No permitas que nadie te falte al respeto", y "Esta es la manera en la que se las arregla un hombre", se relaciona el respeto con la violencia.

Si puedo hacerme un hombre, ¿por qué ser menos que eso, me entiendes? Se trata de un instinto.
¿Cómo sociedad, en qué estamos fallando?

Así que sé un hombre. Sé un hombre. Sé un hombre. ¡Ten huevos! Sé un hombre. ¡Sé un hombre!
Esto es todo chicos. Aquí acabo con mi cuento hipermasculino.


Altres entrades sobre masculinitats:

27 de maig 2013

Hòmens que no tenen por de ser com les dones


Magnífic vídeo de Tony Porter on reflexiona sobre les pressions que reben els hòmens per a ser "mascles". 

Si t'interessa el tema, pots entrar a la pàgina d'AHIGE (Associació d'Hòmens per la Igualtat de Gènere)i veure com el feminisme no és el contrari del masclisme, sinó que l'enemic comú és el masclisme-sexisme. Allà també t'explicaran què són els grups d'hòmens i com pots fer-te'n soci. I a més a més, ofereixen formació virtual .  

                                                                                                                                                                                             

A l'estat Espanyol han mort 4 dones assassinades en 48 hores per les seues parelles o exparelles. Hi veus la relació amb el Kit de masculinitat? Jo sí!

Per si en vols saber més, pots llegir l'entrada de karici.es Abús sexual en la infantesa.

30 de set. 2012

Xics contra el masclisme




(Quito, 2011) Sota el símbol d'un casc rosa, un grup de joves, que s'autodenominen "neomasculins", lluiten contra el masclisme i promouen l'equitat de gènere a Equador. 

¿Alguna vegada t'has preguntat: seré masclista? ¿I té això relació amb la violència de gènere?

En aquestos dos enllaços d'AHIGE (Associació d'hòmens per la igualtat de gènere), podràs informar-te:

A l'entrada Princeses, boxejadors, cavernícoles... o persones n'hi ha més vídeos contra el masclisme.

També pots mirar les entrades:
CIME 2011
Ortos, gambas y cariño
Els límits a la masculinitat



21 de nov. 2011

"Cascos rosa" per la igualtat



¿Alguna vegada t'has preguntat: seré masclista? ¿I té això relació amb la violència de gènere?
En aquestos dos enllaços d'AHIGE, podràs informar-te:


També pots vore la campaña “Reacciona Ecuador, el Machismo es Violencia” (març de 2010), dins el Plan Nacional de Erradicación de la Violencia de Género d'Ecuador, que ja vaig presentar l'any passat a l'entrada Princeses, boxejadors, cavernícoles... o persones.


Recomane també aquestos curts realitzats per menors amb mesures judicials, fets a instàncies de la Fundación Mujeres:



                        

12 d’oct. 2011

CIME 2011

A l’entrada anterior vaig parlar una miqueta de la “feminitat”. En aquesta ho faré molt més extensament de la “masculinitat” perquè he estat al CIME (Congrés Iberoamericà de Masculinitats i Equitat: Investigació i activisme) i vinc plena d’energia.

Organitzat pel grup d’Homes igualitaris, branca catalana d’AHIGE, els objectius eren conèixer les investigacions que s’estan duent a terme al voltant de les masculinitats (paternitat, coeducació, violència, salut, igualtat...), visibilitzar i impulsar els moviments d’hòmens per la igualtat, analitzar i debatre sobre les polítiques públiques i la incorporació dels hòmens a la igualtat i impulsar les que també treballen amb els barons.

Envoltada d’hòmens igualitaris, en aquest congrés els xics es besaven i es tocaven amorosament perquè han aprés que la cura és important i que dóna moltes més alegries que la jerarquia i/o les lluites de poder. La masculinitat tradicional és misògina i homòfoba.

La misogínia porta a no voler ser com una dona, a no tenir cura de qui ens envolta, a no demostrar afectes o emocions, tret de la ràbia, etc. L’homofòbia no és solament l’odi als xics homosexuals sinó també la competició amb les iguals (en broma o seriosament), la falta de confiança i de sinceritat per por de mostrar debilitat, etc.

En el terreny de la seksualitat, els xics tradicionals creuen que han de porta la iniciativa i donar la talla. Estan molt preocupats per la grandària, per la durada, per la freqüència... perquè la relació seksual és una expressió de poder i de domini.

Afortunadament, hi ha xics alternatius i igualitaris que rebutgen la jerarquia, que no volen competir ni guanyar, que renuncien als privilegis patriarcals, que s’obrin a pràctiques femenines, que no temen expressar els seus sentiments, etc. I per a aquestos va dedicada aquesta entrada!!!!

Mireu els costos de la masculinitat tradicional en els xics de Física o química i valoreu si val la pena!!!

31 de maig 2011

Kit de masculinitat

Magnífic vídeo de Tony Porter "Un llamado a los hombres", que agafe del sempre interessant i educatiu bloc de Pitxu Garcia Coeduelda.


30 de nov. 2010

Princeses, boxejadors, cavernícoles... o persones?

Magnífica campaña “Reacciona Ecuador, el Machismo es Violencia” (marzo de 2010). Plan Nacional de Erradicación de la Violencia de Género.
Otros spots de la campaña:
Recomane també vore aquestos curts realitzats per menors amb mesures judicials, fets a instàncies de la Fundación Mujeres:

21 d’oct. 2010

Sentir (i expressar el que se sent) també és de xics


AHIGE ha lanzado a nivel estatal la campaña RUEDAS DE HOMBRES CONTRA LA VIOLENCIA MACHISTA. El objetivo es promover Actos en los que los hombres se posicionen públicamente por la igualdad y contra la violencia de género. En Valencia, Espai d´Homes se suma a esta campaña y nos convoca a todxs a unirnos en una rueda de repulsa ante los asesinatos de mujeres y de todo acto de violencia ejercida sobre las mujeres. SE REALIZARÁ LA RUEDA EL JUEVES 21 DE OCTUBRE A LAS SIETE Y MEDIA DE LA TARDE EN LA PLAZA DE LA VIRGEN

2 de set. 2010

Mon pare té superpoders




Després de les merescudes vacances, i d'haver enyorat molt el diàleg que s'estableix al bloc, comence de nou sense saber massa en quina direcció. Enguany canvie de centre i treballaré al IES Lluís Vives amb alumnat xicotet, de primer i segon d'eso; de manera que caldrà adaptar una miqueta el bloc a les noves circumstàncies. No cal dir que el meu ex-alumnat continua estant convidadíssim!!!

En la pàgina d'ASECEDI trobe aquest vídeo que forma part d'un curs sobre la construcció del rol masculí, les conductes agressives i les addiccions.
Pose l'enllaç a alguns materials recomanats:
Artículos:
Guía metodológica:

21 d’abr. 2010

Curs virtual per a joves sobre masclisme i igualtat

No deixes passar l'oportunitat de fer el I Curs virtual gratuït per a joves que volen saber sobre masclisme i igualtat

“Jóvenes e Igualdad: Innovando para la Transformación Social” es un curso online TOTALMENTE GRATUITO puesto en marcha desde AHIGE gracias al programa Redjovenes.es, subvencionado por el INJUVE.
________________________________________________________________________________
Este curso va especialmente dirigido a jóvenes de edades entre 16 y 22 años. Con él, los y las participantes podrán conocer, de forma amena y divertida, qué es el machismo, cómo evitarlo, identificar situaciones machistas que vivimos sin darnos cuenta y evitar las diferencias entre chicas y chicos simplemente por el género. Es necesario e importante que la gente joven y la población adolescente conozca lo injusta que es una sociedad machista, cómo nos afecta a todas y todos, y lo más importante, que ellos/as pueden hacer mucho para cambiar esta situación.

Bloques temáticos: contenidos.

Con este curso se pretende que el alumnado adquiera nociones de:

1. “Movimiento feminista y corrientes masculinas”
2. “Proceso de Socialización y Género”
3. “Homofobia y transfobia. Respetando otras formas de ser”
4. “Nuevas expresiones actuales del feminismo”

El plazo de inscripción ya está abierto, y finalizará el 29 de Abril del 2010. El nº de plazas disponible es de 80.

Sin duda se trata de darles una oportunidad a los/as jóvenes de conocer mejor las consecuencias de vivir en una sociedad machista, e incentivar una actitud reflexiva y crítica para cambiar y conseguir una sociedad más justa e igualitaria. eu

Los/as interesadas/os pueden rellenar el formulario de inscripción pinchando aquí.