El 6 de febrer és el Dia contra la Mutilació Genital Femenina (MGF). És una pràctica que consisteix a extirpar el clítoris (clitoridectomia) a les xiquetes abans de la pubertat, emparant-se en unes creences culturals segons les quals cap jove es podrà casar si no se la mutila. En algunes cultures, després de la clitoridectomia es procedeix a l’extirpació dels llavis interns i a la infibulació o cosit de l’entrada de la vagina.
Segons l’ONU, la mutilació genital femenina es realitza en 30 països d’Àfrica i Orient Mitjà; també es practica en alguns països d'Àsia i Amèrica Llatina i en algunes comunitats d'immigrants que viuen a Europa, Amèrica del Nord, Austràlia i Nova Zelanda.
La concepció subjacent a aquesta pràctica és que les dones serveixen per a la reproducció de l’espècie, i no tenen dret al plaer, ja que aquest és pecaminós a més de perjudicial per a l’home. Les conseqüències físiques i psíquiques d’aquesta pràctica són enormes i, moltes vegades, mortals per culpa de les condicions d’higiene en què es practiquen.
Comparar l’ablació amb la circumcisió –extirpació total o parcial del prepuci, que cobreix el penis, deixant descobert el gland– demostra una ignorància absoluta: si es practicara als homes una aberració comparable, aquesta consistiria a tallar el gland del penis, i sense anestèsia. La circumcisió es practica per raons religioses –fonamentalment en el judaisme i en l’islamisme– i mèdiques, ja que hi ha estudis que indiquen que el risc de contagi d’infeccions (inclòs el VIH) és menor.
L’ablació del clítoris és un exemple palmari de la negació del plaer sexual de les dones propi de les societats patriarcals. En aquestes, el binarisme provoca també la mutilació dels cossos que no s’adeqüen als estàndards de masculinitat o de feminitat. Així, l’ablació del clítoris és patida en l’actualitat pels bebés intersexuals que naixen amb una genitalitat que no es considera “normal”. Si una criatura XX té un clítoris superior a 1 cm, el protocol mèdic clàssic en recomana l’extirpació. Si un bebé XY té un penis inferior a 2’5 cm, també es considera inacceptable. La MGF és vista com un ritual bàrbar que desfigura; en canvi, la cliterodectomia és tractada com un procediment plàstic que “normalitza”. Com ja vérem en l’entrada “Orgull intersex”, l’activisme intersex lluita perquè les operacions no es realitzen sense el consentiment de la persona afectada.
A part de la mutilació genital intersex, en el nostre entorn sociocultural no existeix cap pràctica similar en brutalitat a la MGF, però la repressió i l’ocultació del plaer de les dones, especialment de les pràctiques més plaents per a elles, a més de la marginació i desqualificació per ser sexuals (guarra, porca...), han rebut el nom d’ablació psíquica o ablació mental. Mostra d’aquesta ablació mental és el desconeixement actual del clítoris, al qual dedicarem la propera entrada de Karícies.

