Viviana i Andrea es conegueren en una institució de salut mental i s’enamoraren. Hagueren de demostrar que entenien el que volia dir casar-se perquè la llei les considera “incapaces”. Viviana té 58 anys, una sentència d’inhabilitació i una restricció de la capacitat jurídica; Andrea en té 32 i una sentència d’insània que limita quasi completament la seua capacitat de decidir, i per aquest motiu va necessitar el permís d’un jutge que avaluà si sabia el que significava contraure matrimoni. En tot aquest llarg procés, que va durar dos anys, Vivi i Andrea comptaren amb l’ajuda de curadors, funcionaris públics que les representen legalment i que els van aconseguir un subsidi perquè pogueren viure fora de la institució mental de manera independent.
La resposta que tradicionalment s’ha donat al patiment mental ha estat la incapacitació judicial i un model sanitari psiquiatritzant que vulnera drets fonamentals, ja que considera que determinades persones no poden prendre decisions vàlides com a conseqüència d’un diagnòstic psiquiàtric.
En els anys 70 començà a popularitzar-se l’antipsiquiatria, contrària a la concepció de la malaltia mental com un fenomen biològic al marge de la societat i de la cultura. I va sorgir l'anomenada psiquiatria democràtica, que aplicava tècniques alternatives com el psicodrama i maldava per la reinserció dels pacients en la comunitat i no en hospitals psiquiàtrics. Aconseguir la vida independent i considerar l'internament com a últim recurs, van ser objectius primordials de la Llei de Salut Mental, aprovada a l'Argentina l'any 2010.
Segons el model social i democràtic, la finalitat del sistema psiquiatritzant és el control social d’unes persones a les quals no es vol incloure; per això, defensen que el focus no ha d'estar en qui suposadament té un problema individual, sinó en allò que la societat fa o deixa de fer perquè aquestes persones visquen marginades. Especialistes en salut mental expliquen que molts ingressos en institucions mentals obeeixen més a una raó social que mèdica, ja que hi estan allà perquè no tenen altres opcions i perquè l’estat, que hauria de garantir-ne l’externalització, no ho fa. Viviana, per exemple, va estar un any fora i vivia de la venda ambulant; però el dia en què no ho va poder fer, no va tindre més remei que entrar-hi de nou.
Però, tornant al principi: per què ha de donar un jutge el permís per a casar-se? Soledad Ribeiro, especialista en salut mental, explica que “si algunes persones necessiten suport per a prendre decisions, l’obligació no és substituir la seua voluntat, sinó garantir que tinguen l'ajuda que necessiten. Tots decidim amb suport; és molt estrany que una persona prenga decisions importants en la vida sense consultar amb un amic, un llibre o amb un especialista. Però a algunes persones se les estigmatitza a partir d’un diagnòstic psiquiàtric i se’ls restringeix la capacitat de decidir sota el fonament que no compleixen amb estàndards de normalitat socialment construïts. És la persona mateixa qui ha d’identificar què pot i per a què sent que necessita ajuda”.
Si les persones normotípiques tenen la llibertat de decidir i, per tant, d'equivocar-se, per què aquelles amb un diagnòstic psiquiàtric no haurien de tindre el mateix dret?
Entrevista a Vivi i a Andrea
¿Cómo se
conocieron?
Andrea: Contalo vos.
Viviana: No, contalo
vos que lo contás bien.
A.: Bueno. El tenía
otra pareja. Y yo lo miraba porque yo iba a computación en el otro turno. El
iba de 13 a 16 y yo de 16 a 18. Y yo lo miraba. Entonces un día me mandó una
bandejita con pescado, huevo y papas y después les dijo a las amigas para que
me dijeran si quería que fuera. Le tapé los ojos, charla va, charla viene, beso
va, beso viene y así nos enamoramos. Esto hace 5 años. Todo esto dentro del
Moyano.
¿Por qué le decís
“él”?
A.: Porque para mí es
mi hombrecito.
Viviana, ¿a vos te
molesta ese “él”?
V.: Para nada, porque
sé que lo dice con cariño. Yo estoy en la habitación y ella viene de hacer un
mandado y desde abajo me grita “¡eh papi!”. Y yo no digo nada, qué le voy a
decir. Y lo que diga la gente imagínense que a mí no me interesa. A mí me
interesa que ella esté bien y yo no la voy a reprimir. Después se verá en una
conversación tranquila si está bien o está mal, pero no la voy a reprimir.
/.../
Ací, a l'article que ha servit de font per a l'entrada,
Esposas sin esposas, pots llegir l’entrevista completa.
