Estem per tot arreu. Interseks.

L'oeil et la main (L'ull i la mà), programa de la televisió francesa que s'emet en llengua de signes, va dedicar un dels seus capítols a parlar d'intersexualitat. Un dels protagonistes és l'activista intersex Vincent Guillot, que explica la seua vida i les semblances que troba entre el col·lectiu sord i el col·lectiu intersex. El programa està rodat en el festiva del cine de Douarnenez i allà entrevisten també una directora turca intersex, que ha dirigit una pel·lícula sobre el tema: "No vivim als llimbs. Estem per tot arreu. Interseks.".

Per a ser 'normal'

Quan tenia dos anys, la cuidadora de l’escola bressol va veure que els genitals de Yolanda estaven una mica més unfladets del normal i va parlar amb la família. Aquesta portà la criatura al metge i, després de moltes proves, van decidir extirpar-li les gònades perquè, suposadament, aquestes es podien tornar cancerígenes. Als 4 anys li feren una vaginoplàstia i cada any havia d’anar a l’hospital per a revisions -un grup de bates blanques li fotografiava i revisava els genitals. Ella no va saber mai res de la seua condició intersexual fins que un dia, de casualitat, va sentir com el metge li deia a l’assistent que li portara el cas de la síndrome de Morris. Durant l’adolescència, posava compreses i tampons en la motxilla perquè les amigues no descobriren que no tenia la menstruació. Als vint anys es va sotmetre a una ablació de clítoris, anomenada eufemísticament «cliteroplàstia», sense saber-ne les conseqüències d’aquella intervenció. Després d’anys de silencis, ara és una activista intersex que forma part d’associacions com Grapsia i Kaleidos. És psicòloga i psicoterapeuta, i ha elaborat Buceando en la diversidad desconocida. Una guía para terapeutas de pacientes con Intersexualidades / DSD amb la finalitat de promoure una mirada més profunda sobre el tema. [Intervenció de Yolanda Melero en I Jornada Infancias, Juventudes y Retos Sociales - 4ª Mesa y Clausura, a partir del minut 26.]

Ana Belén nasqué amb insensibilitat als andrògens, ja que les cèl·lules no responien a les hormones «masculines», erròniament anomenades així perquè tot el món té hormones de tots els tipus, encara que en diferents proporcions. El seu cariotip era XY, considerat també masculí. Va nàixer amb una genitalitat normotípicament femenina i cresqué «normal» fins que als 14 anys no li baixava la regla i va anar al ginecòleg. Era una jove tímida i introvertida i es va quedar vivament impressionada quan el ginecòleg, en aquella primera revisió, li digué: «aquí no et podrien ficar ni el pito d’un xiquet». Li feren un munt de proves i exploracions i li explicaren que no podria tindre mai fills, que no li baixaria la regla i que quan acabara el seu desenvolupament haurien d’extirpar-li els ovaris i fer-li una vaginoplàstia, ja que la seua vagina era massa xicoteta per a ser penetrada. També li digueren que no ho contara a ningú i que no buscara segones opinions. El silenci es va instal·lar en la seua vida i, quan les amigues li feien les preguntes compromeses (Ja t’ha vingut la regla? Ho has fet? Has arribat fins al final?), ella volia amagar-se sota terra. En posteriors visites mèdiques li explicaren que haurien d’extirpar-li un tros d’intestí per a l’operació de vagina. Així, per a ser «normal» -no per a gaudir del propi cos sinó per a ser penetrada i perquè l’estimaren- Ana Belén necessitava una vagina. [Entrevista a Ana Belen en La Tardor Trans 2 'Intersexualidades' con Ana Belén. A partir del minut 43 podem sentir el seu testimoni.]

Recomanem la pàgina de l'associació Kaleidos, organització intersex per la diversitat.

Orgullosxs de ser qui som. Visibilitat intersex

En el Dia de la Visibilitat Intersex, Iolanda Melero respon a les nostres preguntes.

Vídeo realitzat per KALEIDOS, Organizació Intersex per la Diversidad, i GRAPSIA, per a celebrar aquest 26 d'octubre el Dia de la Visibilidad Intersex, mostrant-se orgullosxs de qui són i de la bellesa dels seus cossos. 

El terme hermafrodita procedeix de la mitologia grega. [...] En el món animal o vegetal, l’ésser viu hermafrodita posseeix els òrgans masculins i femenins alhora, o un òrgan mixt, de manera que pot produir cèl·lules masculines i femenines. Aquest terme està en desús per a referir-se a persones, i a més, no es coneix cap ésser humà amb la capacitat de produir tant òvuls com espermatozoides. Les denominacions més actuals són intersexualitat o DSD (Disorders of Sexual Development, anomalies del desenvolupament sexual), termes paraigües per a referir-se a persones que tenen una configuració anatòmica (dels genitals externs i interns), hormonal i/o genètica que no es correspon amb els paràmetres típics de dona o d’home, i que socialment es consideren ambigües o mixtes.

L’activista intersex argentí Mauro Cabral defineix així la intersexualitat:

«Comencem pels intersexuals. Qui són? Qualsevol que haja nascut amb un cos sexuat diferent a la mitjana femenina o masculina, i en particular els qui van ser sotmesos a intervencions mèdiques per a corregir-ho, i els qui han sigut i són violentats pel maltractament familiar, social i institucional d'aquesta distinció. On estan? A tot arreu. Com se’ls reconeix? No se’ls reconeix, passen inadvertits entre la gent perquè són aquesta gent: la veïna heterosexual, el capellà donant missa, el gai de la mà amb la seua parella, la lesbiana a l'escala de la facultat, el porter bisexual, la travesti que agafa un taxi amb dues amigues, el transsexual que atén el quiosc, l'àvia, l'oncle, la fillola, la cosina, el conegut del bar, la cunyada d'algú. Qualsevol persona pogué haver nascut amb un clítoris “molt” llarg o un penis “molt” curt, amb testicles que no van descendir, o amb ovotestis, sense vagina, amb el foradet per a orinar al costat o a la base del penis, amb cromosomes XXY o XO, amb algun dels múltiples cossos sexuats que la medicina va anomenar primer en la llengua de les “síndromes”, i ara en la dels “trastorns”. Aquells als qui es diu intersexuals som en general hòmens o dones que encarnem una diferència entre tantes: en nosaltres, el gènere masculí o femení es va inscriure literalment i amb violència, a través de procediments que cercaven convertir-nos carnalment en hòmens i dones iguals als altres.»

No hi ha acord sobre el nombre de persones intersexuals al món. La biòloga nord-americana Ann Fausto-Sterling assenyala que l’1,7% dels nadons presenta alguna forma d’intersexualitat, i que entre un 1 i un 2 per mil de criatures és difícil respondre a la pregunta de si és xiquet o xiqueta. Altres estudis parlen d’un nadó per cada 4.500 naixements. D’altra banda, no tots els bebés amb intersexualitats naixen amb genitals externs ambigus, ni les seues famílies o el personal mèdic han de decidir-ne el sexe “oficial”. També hi ha una gran variabilitat respecte al moment en què es “descobreix” la intersexualitat –abans de nàixer, en el naixement, en l’adolescència o, fins i tot, en l’edat adulta–, no sols per la diversitat biològica sinó pel secretisme que tradicionalment l’ha acompanyada.

Atesa la variabilitat de situacions intersexuals i de vivències, autores com Núria Gregori (2015) prefereixen parlar d’intersexualitats o d’estats intersexuals. A més a més, el terme disorder o anomalia ha estat considerat patologitzant per part de col·lectius intersex, que prefereixen parlar de Differences of Sexual Development (diferències del desenvolupament sexual o desenvolupament sexual diferent o divers). Amb tot, l’activisme intersexual encara no té molta presència a l’estat espanyol i hi ha encara poques persones que es visibilitzen com a tals.

Tot i que la situació està canviant, molts bebés intersexuals són sotmesos a cirurgies correctives que pretenen normalitzar uns genitals que en la major part dels casos no causen dolor ni són perjudicials per a la salut. Els arguments mèdics pretenen evitar l’angoixa de les famílies, el dany emocional que se suposa que patirà el nadó pel rebuig social o els problemes juridicoadministratius derivats de la indefinició. La majoria d’aquestes intervencions solen anar encaminades a convertir els nadons en xiquetes, ja que és més fàcil llevar –un clítoris considerat massa gran– que posar –convertir un penis xicotet en un de gran–, i perquè per al model hegemònic, la sexualitat és sinònim de coit heterosexual, i una dona i un home “funcionals” han de tindre, respectivament, vagina i penis (d’una mida estàndard). L’activista intersex nord-americana Cheryl Chase ha denunciat que la mutilació genital africana es considera un ritual bàrbar que desfigura; en canvi, l’extirpació dels clítoris dels bebés intersexuals s’anomena cliteroplàstia i es considera una pràctica científica que normalitza una desviació.

[...] La intersexualitat curtcircuita el sistema sexe-gènere i el binomi home-dona com a natural i immutable perquè la variabilitat de l’anatomia humana no cap en aquestes dues caselles. El dia 26 d’octubre és el Dia de la Visibilitat Intersex. Aprofitem per a mostrar la diversitat i la bellesa de tots els cossos.

Informació de la guia "Els nostres cossos, els nostres drets". 

Orgull intersex

La top model belga Hanne Gaby Odiele va eixir de l'armari com a intersex l'any 2017. Va descobrir que era intersexual quan tenia 17 anys. Els seus cromosomes “sexuals” eren XY, però el seu cos no assimilava les hormones masculines, de manera que es va desenvolupar amb aparença femenina. Tal com ella mateixa explica en aquest vídeo, prop del 2% dels bebés naixen intersexuals, és a dir, amb una anatomia sexual o reproductiva que no sembla encaixar en les típiques definicions binàries per al masculí o femení. La majoria de professionals de la medicina qualifiquen aquest fet d’anomalia o patologia i, segons el tipus, estableixen diversos síndromes: hiperplàsia suprarenal congènita, síndrome d’insensibilitat als andrògens, hipospadies, síndrome de Klinefelter, síndrome de Turner, etc. 

Hanne no va rebre cap explicació per part dels seus pares o metges més enllà de l’advertiment que no podria tindre fills. Odiele relata que als 10 anys li varen extirpar les gònades ja que, suposadament, podien causar càncer pel fet de no haver descendit i estar dins del cos, encara que hi ha un percentatge similar de risc de contraure càncer de mama, i no per això els lleven els pits a totes les dones. Al 17 anys, va descobrir el que li passava en una revista juvenil holandesa que parlava d'una xiqueta intersexual. Hanne es va tranquil·litzar en veure que no era ni un monstre ni l’única al món. Amb tot, els pares li van dir no ho contara a cap persona; la mateixa advertència va vindre de part dels metges que l’atenien, ja que, segons deien, no l'entendrien ni trobaria ningú que l'estimara. 

Hanne es va convertir en una model d'èxit, i l’any 2017 va decidir eixir públicament de l’armari com a persona intersex. Abans ho havia contat al que ara és el seu marit, i després ho digué a la resta d’amistats, sense que res canviara en la seua relació. Com a activista pels drets de les persones intersex, la jove danesa s’enorgulleix de les magnífiques reaccions que ha tingut la seua visibilització. Per exemple, uns pares li varen escriure per a dir-li que després de sentir-la havien decidit no operar el seu fill@ intersex fins que no tinguera edat de consentir. 

Per a la model danesa, les cirurgies es fan per por als cossos no binaris, i defensa que haurien de deixar de fer-se sense el consentiment dels menors. A més, la majoria d’operacions tenen conseqüències negatives, com ara la menopausa prematura, l’osteoporosi o la no menys important pèrdua de sensibilitat genital (amb la dificultat o impossibilitat d’arribar a l’orgasme). 

Hanne i gran part dels activistes intersex –també les seus famílies– estan fartes d’ocultacions, i reclamen que el tema es conega per part dels professionals de la salut, dels educadors/es i, en general, per tot el món, i que aparega, per exemple, en els llibres de text (mireu el vostre llibre de Biologia a veure si en diu alguna cosa!!). Demanen que ningú mire la intersexualitat com si fora un fet estrany o una monstrusitat –i menys que ningú els metges/esses que els atenen–, ja que la immensa majoria de persones intersex tenen uns cossos perfectament saludables dels quals no tenen per què avergonyir-se. A més, són éssers humans que tenen dret a l’autodeterminació corporal i a operar-se o hormonar-se només si ho desitgen, després de conèixer tots els avantatges i inconvenients d’aquests procediments.

El dia 26 d’octubre és el Dia de la visibilitat intersex, i el dia 8 de novembre el Dia de la solidaritat intersex. Celebrem-ho i ajudem a visibilitzar la I com es mereix!!

Ací podeu veure la model en una desfilada per a Fashion Channel:

En aquest vídeo What It's Like To Be Intersex hi ha joves intersex parlant de la seua experiència. 

I en l'etiqueta Intersexualitat, podeu veure més entrades sobre el tema.

Intersexualitats

El terme hermafrodita procedeix de la mitologia grega. Hermafrodit va ser el fill d’Hermes –déu de les fronteres i missatger de l’Olimp– i d’Afrodita –deessa de l’amor, la bellesa i la fecunditat. De son pare va heretar el gust pels viatges, i de sa mare, l’atractiu. En un d’aquests trajectes va decidir refrescar-se banyant-se en un estany. La seua bellesa era tan gran que la nimfa de les aigües Salmacis es va enamorar d’ell, però davant la negativa d’Hermafrodit, el va arrossegar al fons del llac, i va demanar als déus que els fongueren en una sola persona. Des d’aleshores, Hermafrodit reuneix en un mateix cos els valors i atributs masculins i femenins.

En el món animal o vegetal, l’ésser viu hermafrodita posseeix els òrgans masculins i femenins alhora, o un òrgan mixt, de manera que pot produir cèl·lules masculines i femenines. Aquest terme està en desús per a referir-se a persones, i a més, no es coneix cap ésser humà amb la capacitat de produir tant òvuls com espermatozoides. Les denominacions més actuals són intersexualitat o DSD (Disorders of Sexual Development, Anomalies del desenvolupament sexual), termes paraigües per a referir-se a persones que tenen una configuració anatòmica (dels genitals externs i interns), hormonal i/o genètica que no es correspon amb els paràmetres típics de dona o d’home, i que socialment es consideren ambigües o mixtes.

L’activista intersex argentí Mauro Cabral defineix així la intersexualitat.^[i]

“Comencem pels intersexuals. Qui són? Qualsevol que haja nascut amb un cos sexuat diferent a la mitjana femenina o masculina, i en particular els qui van ser sotmesos a intervencions mèdiques per a corregir-ho, i els qui han sigut i són violentats pel maltractament familiar, social i institucional d'aquesta distinció. On estan? A tot arreu. Com se’ls reconeix? No se’ls reconeix, passen inadvertits entre la gent perquè són aquesta gent: la veïna heterosexual, el capellà donant missa, el gai de la mà amb la seua parella, la lesbiana a l'escala de la facultat, el porter bisexual, la travesti que agafa un taxi amb dues amigues, el transsexual que atén el quiosc, l'àvia, l'oncle, la fillola, la cosina, el conegut del bar, la cunyada d'algú. Qualsevol persona pogué haver nascut amb un clítoris “molt” llarg o un penis “molt” curt, amb testicles que no van descendir, o amb ovotestes, sense vagina, amb el foradet per a orinar al costat o a la base del penis, amb cromosomes XXY o XO, amb algun dels múltiples cossos sexuats que la medicina va anomenar primer en la llengua de les “síndromes”, i ara en la dels “trastorns”. Aquells als qui es diu intersexuals som en general homes o dones que encarnem una diferència entre tantes: en nosaltres, el gènere masculí o femení es va inscriure literalment i amb violència, a través de procediments que cercaven convertir-nos carnalment en homes i dones iguals als altres.”

No hi ha acord sobre el nombre de persones intersexuals al món. La biòloga nord-americana Ann Fausto-Sterling assenyala que l’1,7% dels nadons presenta alguna forma d’intersexualitat, i que entre un 1 i un 2 per mil de criatures és difícil respondre a la pregunta: és xic o xica? Altres estudis parlen d’1 nadó per cada 4.500 naixements. D’altra banda, no tots els bebès amb intersexualitats naixen amb genitals externs ambigus, ni les seues famílies o el personal mèdic han de decidir-ne el sexe “oficial”. També hi ha una gran variabilitat respecte al moment en què es “descobreix” la intersexualitat –abans de nàixer, en el naixement, en l’adolescència o, fins i tot, en l’edat adulta–, no sols per la diversitat biològica sinó pel secretisme que tradicionalment l’ha acompanyada.

Atesa la variabilitat de situacions intersexuals i de vivències, autores com Gregori (2015) prefereixen parlar d’intersexualitats o d’estats intersexuals. A més a més, el terme disorder o anomalia ha estat considerat patologitzant per part de col·lectius intersex, que prefereixen parlar de Differences of Sexual Development (Diferències del desenvolupament sexual o Desenvolupament sexual diferent o divers). Amb tot, l’activisme intersexual encara no té molta presència a l’estat espanyol i hi ha encara poques persones que es visibilitzen com a tals.

Tot i que la situació està canviant, molts bebés intersexuals són sotmesos a cirurgies correctives que pretenen normalitzar uns genitals que en la major part dels casos no causen dolor ni són perjudicials per a la salut. Els arguments mèdics pretenen evitar l’angoixa de les famílies, el dany emocional que se suposa que patirà el nadó pel rebuig social i els problemes juridicoadministratius derivats de la indefinició. La majoria d’aquestes intervencions solen anar encaminades a convertir els nadons en xiquetes, ja que és més fàcil llevar (un clítoris considerat massa gran) que posar (convertir un penis xicotet en un de gran), i perquè per al model hegemònic, la sexualitat és sinònim de coit heterosexual, i una dona i un home “funcionals” han de tindre, respectivament, vagina i penis (d’una mida estàndard). L’activista intersex nord-americana Cheryl Chase ha denunciat que la mutilació genital africana es considera un ritual bàrbar que desfigura; en canvi, l’extirpació dels clítoris dels bebés intersexuals s’anomena cliteroplàstia i es considera una pràctica científica que normalitza una desviació.

Un professional mèdic que tracta persones intersexuals declarava en una entrevista:

“[…] estuvimos comentando este caso, la niña ya tiene 12 o 13 años y claro, estuvimos comentando con la madre que hay que hacerla niña funcional, hay que hacerle una vagina funcional […] Es la madre la que, con las conversaciones que tenga con la hija es cuando deciden cuando hay que hacerle, porque una vez que hayas hecho una neovagina, hay que usarla. Si no, muchas veces se atrofia, o se… Es complicado. Debe mantenerla en condiciones, tienen que usar dilatadores o rollos de estos. Entonces es preferible cuando la niña, digamos por sus apetencias, va a tener relaciones sexuales, es cuando ya se hace la operación; se hace la neovagina para que la use.” (Entrevista a PE, juny de 2005).[ii]

Aquest professional mèdic pressuposa el moment en què començaran les relacions i que aquestes seran coitals i periòdiques, ja que, si no és així, s’atrofiarà el teixit.

La intersexualitat curtcircuita el sistema sexe-gènere i el binomi home-dona com a natural i immutable i, tal com afirma Fausto Sterling, la gran variabilitat de l’anatomia humana sembla apuntalar que la interpretació de les diferències sexuals està construïda culturalment.

Píndola informativa elaborada per Rosa Sanchis per a la guia d'educació sexual "Els nostres cossos, els nostres drets" (Generalitat Valenciana, 2018)

---

[i] CABRAL, Mauro. “Ninguna víctima”. Suplement Soy en Página 12. 14 de novembre de 2008.

[ii] GREGORI, Núria. “Los cuerpos ficticios de la biomedicina.Los procesos de construcción del género en los protocolos médicos de asignaciónde sexo en bebés intersexuales”. Revista de Antropología Iberoamericana. Número 1. Gener-febrer 2006. 

Fal·lòmetre o clitorímetre

Un de cada dos mil bebès naixen intersexuals. N'hi ha tants com gent pèl-roja al nostre país, però ningú ho sap perquè els protocols mèdics estableixen que se'ls ha d'operar com més aviat millor i les famílies ho oculten per por a la discriminació.

Us imagineu practicar-li a una criatura de 2 anys una ablació del clítoris i una vaginoplàstia? Us imagineu la mare o el pare ajudant la filla a posar-se dilatadors perquè la neovagina no es tanque?

El 90% de les criatures intersexuals són convertides en xiquetes perquè tenen uns clítoris/pennis que no arriben a la mida del que se suposa que ha de mesurar un penis "normal". Els penis "normals" han de poder penetrar, i també han de poder pixar drets. I les dones "normals" han de ser penetrables. Binarisme i coitocentrisme en estat pur.

La família decideix en última instància si vol intervindre o no la seua criatura, però on queden els drets del bebè?

Ací podeu vore un fragment del documental "Intersexion" (2012, Nova Zelanda, Direcció: Grant Lahood).

Ací teniu l'entrevista a la mare d'un bebè intersexual que no té intenció d'operar la seua criatura.

Com van ser els primers moments del naixement?

Molt bonics. Em diuen que he tingut una xiqueta i la registrem. Ningú ens va dir res, però la xiqueta tenia una fusió de llavis. El cap de pediatria de l’hospital va venir a l'habitació i ens va dir que volien obrir-li els llavis. El meu marit i jo ens negàrem en redó. Jo veia que els seus genitals no eren com els meus, però no pensava... Em van enviar a casa amb la meua criatura i vaig dir a tothom que era una xiqueta. Però em varen fer tornar a l’hospital /.../. Va entrar molta gent a l’habitació i em digueren que anaven a fer una analítica al meu bebè, però li van mesurar els genitals amb un regle. No em van demanar permís. Em van dir que només li volien fer una analítica. Amb quin dret agafaren i mesuraren els genitals a la meua criatura? No poden arribar, baixar-te les bragues i mesurar-te els genitals. I així va començar tot.

És en aquest moment quan us diuen que, potser, la teua filla té una patologia?

Jo els vaig preguntar si era hermafrodita i la metgessa em va dir que no diguera això, que era un insult. Jo, ara per ara, em sent super empoderada i no m'avergonyisc gens ni miqueta de dir aquesta paraula. La metgessa em va dir que li farien unes proves. Estigueren tot el matí fent-les i, quan van acabar, ens va portar al seu despatx i ens va dir que havia d'explicar-nos una cosa, i que no sabia com fer-ho. Ens va preguntar quins estudis teníem. Em va semblar molt fort i li vaig dir que quina importància tenia el meu nivell d'estudis per a parlar de la salut del meu bebé. Em va preguntar si sabia què era un cariotip i un cromosoma, i si sabia quins eren els cromosomes d'home. Li vaig dir que sí, i ens va explicar que la meua filla tenia cromosomes d'home. Que tenia una alteració de la diferenciació sexual, un trastorn que era una patologia, i que no s’assabentaria si l'operaven... Volien extirpar-li les gònades, però encara no sabíem què tenia, si ovaris o testicles. Segons l'ecògraf, tenia òrgans femenins, però volien reduir-li el clítoris i fer-li una vaginoplàstia.

I us vau negar...

Evidentment! Jo li vaig dir a la doctora que no li podíem fer això sense saber ben bé què era. I ens va dir que, en aquestos casos, es fa la cirurgia i que preval el sexe de criança. Això vol dir que tu l'eduques com una xiqueta, se sentirà xiqueta. Aleshores va ser quan li vaig preguntar si sabia que existia la transsexualitat. Em va respondre que això no tenia res a veure, que era diferent. O siga, que les mares dels xiquets i xiquetes transsexuals els eduquen perquè siguen transsexuals! Jo, és que no entenia res.

Grande, Fani. Jo sóc així i això no és un problema. Vincle. 2017.

Només dos sexes?

Fragment del documental "Intersexion" (2012, Nova Zelanda, Direcció: Grant Lahood)

Per a determinar el sexe d’un bebé, normalment se li miren els genitals externs. A l’ecografia, si sembla que hi ha un penis, s’interpreta que el nadó serà mascle, i quan naix la criatura, l’observació externa ho acaba de confirmar. Però de vegades, dir si la personeta que tenim al davant és xiquet o xiqueta no és tan fàcil, i la maquinària reguladora del binarisme es posa en marxa per fer que el nouvingut encaixe en una de les dues caselles (mascle o femella), encara que siga sotmetent el seu cos a nombroses operacions. Per què ocorre això? Perquè la realitat és molt més diversa que la que els ulls poden captar i molt més variada que la que el sistema binari vol tolerar.

En primer lloc, hi ha els anomenats caràcters sexuals secundaris, com per exemple els malucs, els pits, la nou d’Adam, el pèl, la musculatura, etc. Generalment, les xiques tenen més malucs i pits; i els xics, més pèl i musculatura. Però no cal dir que hi ha xics sense pèls, i també sense to muscular, que han de matar-se al gimnàs si volen parèixer “hòmens”, i xiques que es depilen i que han de dissimular els seus músculs o deixar de fer esports que els agraden perquè els seus cossos no seran acceptats si semblen masculins. I és que ja sabem que amagar la diversitat és un esport molt practicat hui en dia!

En segon lloc, hi ha els genitals externs (testicles, penis, clítoris, llavis majors i menors...) i els genitals interns (vagina, úter, trompes, conducte deferent, pròstata...). També ací la varietat trenca els esquemes, ja que hi ha persones amb un ovari i un testicle; persones amb ovotestes (gònades que són part testicle, part ovari); persones amb els llavis fusionats, o amb un penis considerat “massa menut” o un clítoris “massa gran”, etc.

En tercer lloc, hi ha els cromosomes. Generalment, les persones amb genitals interns i externs femenins tenen el cariotip XX; i les que els tenen masculins, posseeixen un cariotip XY. Però com passava amb els genitals i els caràcters sexuals secundaris, la diversitat cromosòmica també supera el binarisme. Hi ha persones amb un cromosoma més (XXY o Síndrome de Klinefelter, segons la medicina), que solen tindre genitals externs masculins i caràcters secundaris femenins (malucs i pits, per exemple). I hi ha també persones amb un cromosoma menys o incomplet (XO o Síndrome de Turner per a la medicina); també hi ha XXX, etc.

Finalment, hi ha les hormones. Totes les persones tenim hormones femenines (estrògens) i masculines (andrògens); però els nivells varien segons el sexe i també al llarg de la vida. Hi ha també persones amb insensibilitat androgènica completa o parcial (CAIS o PAIS), que solen ser educades com a dones però tenen cariotip XY, ja que els seus testicles produeixen testosterona però les cèl·lules no l’assimilen. També hi ha persones amb dèficit d’una enzima, la 5-alfa-reductasa, que provoca que el seu cos no sintetitze la testosterona, de manera que si tenen el cariotip XY, naixen amb genitals poc masculinitzats i solen ser assignades com a xiques, tot i que a l’adolescència la testosterona fabricada pels testicles comença a masculinitzar-les.

I un llarg etcètera de variants humanes que ens posen difícil mantenir un sistema que només considera dos sexes. Com que és un tema ocult, no hi ha acord sobre el nombre de persones intersexuals que hi ha. La biòloga nord-americana Anne Fausto-Sterling (Cuerpos sexuados, 2006) assenyala que l’1,7% dels nadons presenta alguna forma d’intersexualitat, i que hi ha entre un 1 i un 2 per mil de criatures en les quals és difícil respondre a la pregunta: és xiquet o xiqueta? Altres estudis parlen d’1 nadó per cada 4.500 naixements.

Però el problema no és saber exactament quantes persones intersexuals hi ha. El més dramàtic de tot és que els bebés intersexuals són sotmesos a cirurgies correctives que pretenen normalitzar els seus genitals, encara que aquests no siguen ni dolorosos ni dolents per a la salut. Els arguments mèdics pretenen evitar l’angoixa de les famílies, el dany emocional que se suposa que patirà el nadó pel rebuig social, i els problemes jurídics i administratius derivats de la indefinició. Així, el 90% dels nadons intersexuals són assignats com a xiques, perquè és més fàcil "llevar" que "posar", i perquè l’objectiu de crear "dones penetrables" està per damunt del de fer possible "dones que gaudisquen". La mutilació genital africana es considera un ritual bàrbar que desgracia; en canvi, l’extirpació del gland del clítoris dels bebés intersexuals s’anomena cliteroplàstia i es considera una pràctica científica que normalitza una desviació.

La intersexualitat curtcircuita el sistema sexe-gènere i qüestiona que el binomi home-dona siga natural i immutable. Fausto-Sterling opina que la interpretació de les diferències sexuals està construïda culturalment ja que l’anatomia sexual és molt variable.

I si deixàrem de parlar de síndromes i malalties i reconeguérem, senzillament, la diversitat? 

¡Hay que cortar!

El vídeo es un fragmento del documental: Le clítoris, ce cher inconnu (Francia/Gran Bretaña, Michèle Dominici, 2003).

"Hace un par de semanas atrás algunos medios de comunicación dieron a conocer una nueva “victoria” obtenida en el campo de los derechos humanos –y, en particular, en el campo del derecho humano a la identidad. Se trata de la historia de una niña correntina de cuatro años quien, tras una “larga lucha”, obtuvo su documento nacional de identidad. El sexo que consiga ese documento es, “finalmente”, femenino.

De acuerdo a la información publicada, la niña había sido asignada al sexo masculino al nacer. El tamaño de su clítoris habría sido tan grande que fue confundido con un pene, lo que llevó a considerarla un niño. Luego se descubrió que tenía ovarios, que tenía útero, y que, por lo tanto, debía ser reasignada e intervenida quirúrgicamente con “urgencia”. Y, por supuesto, sin su consentimiento. ¿Por qué? ¿Cuál era la “urgencia”? ¿Se trataba, por ejemplo, de una urgencia médica? ¿Era necesario operarla para salvarle la vida, acaso? No. La única urgencia del caso era la violación encarnada de su derecho humano a la identidad. ¿A qué identidad? Obviamente, a la identidad obligatoria entre “sexo femenino” y “clítoris de tamaño promedio”.

Para decirlo claramente: sólo porque durante esos cuatro primeros años su existencia pareció tener lugar en ese intervalo entre la femineidad al que llaman “intersexualidad”, es que una cirugía destinada a cortarle el clítoris puede justificarse en nombre de sus derechos humanos. Sólo porque su existencia pareció tener lugar en esa tierra de nadie de la diferencia sexual es que esa intervención no solo no fue públicamente reputada como condenable sino que, además, fue valorada como deseable. Buscada. Defendida como un derecho. Finalmente celebrada. Y es que desde la perspectiva cultural que persiste en identificar lo humano con cuerpos femeninos o masculinos promedio, se trata de intervenciones destinadas a humanizarnos. ¿Quién podría, acaso, oponerse a eso? ¿Quién podría negarse a festejarlo?

La historia de la niña intersex de Corrientes fue relatada, invariablemente, como una gesta heroica que, contra todos los contratiempos, logró asegurarle su derecho humano a la identidad. Una Defensoría de Pobres y Ausentes, un hospital público, un tribunal, el Estado, en suma, apareció una y otra vez comprometido, en esa historia, con el final triunfal de esa gesta. Narrada, una vez más, en los términos de los derechos humanos, se trata, una vez más, de una historia de horror. Las variaciones corporales, la distancia entre los genitales de una niña o un niño particular y el ideal sexuado de nuestra cultura, los distintos modos en los que la diversidad se encarna, nada de eso, en sí mismo, deshumaniza; la violencia quirúrgica sí, e instala el trato inhumano en el centro mismo de la experiencia de devenir un ser humano sexuado.

¿Qué hacer para detener este horror? ¿Qué hacer para revertir el orden que lo justifica? Visibilizar y celebrar la diversidad corporal tal vez ayude pero también es necesario hacer visible esa otra diferencia, la verdadera, la que no reside entre nuestras piernas. Esa que se produce y se instala cuando, en nombre de la diferencia sexual, invocando ciertos derechos de lo humano y de lo idéntico y movido por las mejores intenciones, alguien dice: hay que cortar. Y corta."

Mauro Cabral en SOY, suplemento de diversidad sexual, página 12, 16 de mayo del 2008.

[El texto completo, y los de otras personas intersexuales, puede encontrarse en:

Cabral, Mauro (editor): Interdicciones. Escrituras de la intersexualidad en castellano. Córdoba, 2009. Disponible en http://www.mulabilatino.org/Interdicciones2.pdf

Intersexualidad

" Como la que más A lo largo de los últimos años tuve la oportunidad de participar de muchos talleres sobre intersexualidad, y en su discurrir hay una escena que se repite. Los y las participantes son invitados a imaginar qué ocurrió cuando nacieron, cómo fue que terminaron asignados como niñas o niños, qué parte de su cuerpo fue la que determinó esa asignación, si se produjo en el momento de nacer, o aún antes. En el momento de responder a esa pregunta, los hombres siempre aciertan cuando afirman: un pene. Algunas mujeres también aciertan cuando dicen: no había pene. Y muchas mujeres suponen: alguien debe haber visto que yo tenía una vagina. El fundamento de esa presunción es claro. La penetrabilidad de niñas y mujeres ha constituido históricamente un rasgo esencial de su modo de ser en el género. Sin embargo, esta identificación inicial del género femenino con la capacidad-para-ser-penetrada sólo puede ocurrir si otra operación material y significante tuvo lugar con anterioridad: la comprobación de que nada, pero nada, en ese cuerpo que será el de una mujer, competirá, será tomado, o confundido, con un pene. Pene o no pene, primero. Que el clítoris no parezca un pene, después. Tal es la economía carnal de la asignación de género en Occidente.

Pero ¿qué tanto debe medir un clítoris para ser aceptable y no amenazante? La práctica ritual de clitoridectomías habla a las claras de que su mera existencia es sencillamente inaceptable en distintos lugares del mundo. El 6 de febrero fue establecido así, hace algunos años atrás, como el día de la Cero Tolerancia hacia la mutilación genital femenina en el continente africano, a partir de una iniciativa promovida por el Comité Interafricano sobre Prácticas Tradicionales. En nuestra cultura, que mira con horror tales prácticas, el tamaño “aceptable” de un clítoris oscila alrededor de los cuatro centímetros como máximo –nada llamativamente, el mínimo no es considerado un problema relevante. Más allá de esa medida, que marca uno de los límites férreos de lo femenino, se despliega la amenaza de un cuerpo malformado, virilizado, mal emplazado en su género. A favor de “reducirlo” por vía quirúrgica en la primera niñez se esgrimen argumentos tales como la posible confusión de género, la vergüenza y la discriminación –argumentos asediados por el fantasma de un goce para que el que aun no existen ni nombre ni medida. ¿Acaso alguien podría imaginar, sin estremecerse, una mujer con un clítoris de cinco, ocho, diez centímetros, capaz de erectarse y, quién sabe, incluso, de penetrar?

[...]

La mutilación genital infantil intersex no afecta solamente a niñas; sin embargo, se trata de uno de los procedimientos feminizantes más brutales y literales de nuestra cultura. No solo sufren sus consecuencias aquellas niñas nacidas con un clítoris de extensión superior al promedio, sino también aquellos niños cuyo pene resultó demasiado pequeño para las expectativas culturales sobre su tamaño. “Corregir” quirúrgicamente esos cuerpos se vuelve entonces un imperativo no solo individual sino cultural –a riesgo de vernos enfrentados a enfrentar la locura, ese no saber que amenaza con devorarnos y nos devora. [...]"

Versiones. Mauro Cabral (2007)

Para leer más: Interdicciones (pág. 101)