La dolenta educació de Pablito i Virginia

Som sexuals des que naixem, tot i que hi ha tantes maneres de viure la sexualitat com persones. Alguns nens i nenes descobreixen ben prompte el plaer que els proporciona el seu cos sexual­; però solen viure-ho d’amagat, i sovint amb culpa, sobretot quan les persones adultes s’hi fiquen i projecten la seua mirada i les seues pors. 

Si comença amb 3 anys, quan en tinga 16, què farà? responia un alumne d’ESO en una activitat dramatitzada on feia de pare que trobava la filla menuda tocant-se la vulva. En general, els progenitors que representen els i les joves solen ser molt conservadors i troben moltes dificultats per a explicar a les criatures què és la sexualitat (Ja ho sabràs quan sigues major!). Altres vegades deleguen la tasca en les dones de la família (Que t’ho conte ta mare o pregunta-li-ho a ta germana!). En alguns casos, i quan troben els o les menudes jugant amb personetes del mateix sexe, les respostes són clarament homòfobes, especialment en el cas dels barons (Un xic no li pot tocar la trompeta a un altre! Això és una porcada!), tot i que també hi ha qui no li dóna importància i creu que és cosa de criatures que no saben el que fan.

Possiblement no sàpiguen el que fan si abans ningú els ha explicat res; però els mou la curiositat, el tafaneig, el joc, l’autodescobriment, la imitació dels comportaments adults... i, des de ben prompte, el plaer. Tanmateix, a la infantesa les relacions sexuals no han adquirit els significats específics que donem les persones grans i no podem interpretar la seua sexualitat des de la nostra òptica.

Què respondríem a una xiqueta de cinc anys si ens pregunta què és fer l’amor? Li parlaríem de la reproducció? Massa vegades donem explicacions reproductives a les seues demandes i ens posem a parlar de llavoretes i de plantetes, d’espermatozous i d’òvuls, de papàs i de mamàs... I se’ns oblida que la sexualitat fa molt de temps que ha deixat de tindre com a funció primordial la reproducció. Oblidem també que es pot fer l’amor de manera molt plaent amb algú que no és la nostra parella, que ho poden fer dos xics o dues xiques, que no cal trindre fills per a estimar-se, que la sexualitat no té edat, que fer l’amor no és solament tindre un coit, etc.

Sovint, i com veiem als vídeos, les explicacions que es donen no solament no serveixen per a res sinó que reforcen l’androcentrisme i el sexisme, perquè s’encarreguen de donar diferent valor al cos de les xiques i dels xics. És obvi que tenir penis no és ni millor ni pitjor que tenir clítoris, però sovint a les xiques se’ls dóna el negatiu: els xics tenen penis, les xiques no; els xics pixen dempeus, les xiques no; papa posa la llavor dins de mamà (i ella és passiva: solament un cabent). Dels penis dels xics i de les seues ereccions, fins i tot des de menudets, es parla molt més que de les vulves de les xiques i és normal que els xics en presumisquen. Però si de les xiques només parlem del que els falta, i no del que tenen, el més possible és que visquen el seu cos en negatiu, des de la incompletesa: No tinc penis; No pixe dreta; Sóc xica perquè no sóc xic.

Sol passar també que associem els genitals femenins amb la reproducció i que els parlem d’un úter que hi ha dins la panxeta, el qual, quan siguen grans, albergarà un bebé; i en canvi, la paraula clítoris pot no haver-se sentit mai ni a casa ni a l’escola. Estem començant, sense saber-ho, a des-sexualitzar les xiques i a recordar-los el seu “destí” reproductiu? En el cas dels xics, no es parla de l’aparell reproductor intern (pròstata, conductes deferents...) i no és exagerat afirmar que aquest és l’inici de la desresponsabilització dels barons del seu paper en la reproducció (Ja es preocuparà ella de no quedar-se embarassada!). Tampoc ajuda gens a fer que els xics siguen persones responsables que al vídeo se’ls tracte com si foren ximples!!! 

Com ho veus?