13 de des. 2022

Audiovisuals infantils LGBTQ+

 

Quan som persones xicotetes, és importantíssim créixer amb representacions LGBTI que ens permeten poder viure una infància tranquil·la i sense culpa. El contrari, el que encara passa a l’actualitat, és que a les criatures diverses els coste trobar personatges amb els quals identificar-se, i no saben si els seues sentiments i gustos són normals, ja que no tenen referents. Tant de bo sentiren que també poden ser protagonistes de les històries, que poden conquistar la persona que estimen, que sent com són poden canviar l’entorn i, fins i tot, salvar el món.

Per a fer-ho possible, ací tenim una selecció de materials amb protagonistes LGBT.

Sèries amb protagonistes LGBT

She-ra and The Princesses of Power (Dreamworks/Netflix)

Aquest spin-off de Masters de l’Univers és una sèrie on els conceptes de bo i dolent (d’heroïna o malvada) van canviant a mesura que es desenvolupen els personatges i ens endinsem en les seues emocions. En l’univers de She-ra, trobem a personatges no binaris com Double Trouble, relacions lèsbiques com Netossa i Spinnerella, relacions gais com els pares de Bow o, fins i tot, relacions d’amistat que es transformen en romàntiques, com Glimmer i Bow o Catra i Adora. A més, hi ha diversitat de races, tant en qüestió de colors com de formes corporals: Frosta té trets asiàtics; Bow i els seus pares tenen trets africans, etc.

En el vídeo de youtube Catradora: The Kiss 😻 She-Ra and the Princesses of Power | Netflix After School, podem veure el bes de Gatia i Adora.


Steven Universe (Cartoon network)

Enfrontada a la censura en nombrosos països, aquesta sèrie ha sigut elogiada per la seua originalitat i per mostrar la primer boda lesbiana de l’animació infantil. Creada per Rebecca Sugar, el resultat és un producte inclusiu i normalitzador, un raig de llum en l’animació infantil.

L’arc argumental aprofundeix en l’atracció amorosa que hi ha entre Rubí i Safir, dues gemmes que, quan se fusionen, formen la gemma clàssica Granat. L’episodi 21 de la cinquena temporada (The Question), inclou la petició de matrimoni entre les protagonistes. Ací la podem veure el vídeo de youtube: Steven Universe | The Question | Cartoon Network

La directora digué en una entrevista: “Necessitem dir-los a les criatures que tenen un lloc al món. I hem de dir-los-ho ara perquè, si esperem a més tard, el dany ja estarà fet”. Ometre personatges LGBT significa assenyalar una part del públic com a personatge de segona categoria. “Quan cresquen, no voldran contar les seues pròpies històries perquè pensaran que no són apropiades, i tenen una bona raó per a pensar així, ja que han rebut aquest missatge durant tota la seua infància”.


The Owl House (Disney Channel)

La protagonista de la sèrie Casa Buho, Luz Nocedo, és nord-americana, d’ascendència dominicana, té 14 anys i és bisexual. Se sent atreta per personatges masculins, però també per femenins, com ocorre en dos capítols de la sèrie en els quals la jove viatja a una realitat paral·lela per a convertir-se en bruixa i es troba amb una jove, Amity, amb qui sorgeix l’espurna.

Luz i Amity ballen un agarrat perquè estudien en una acadèmia de fetilleria i el ball és una exhibició de poder amb el qual derrotar un monstre. La sèrie va gestant, capítol a capítol, un enemies-to-lovers entre les dues xiques. Així, al final de la segona temporada, la protagonista comparteix un romàntic bes amb la seua rival, reconvertida en amiga, primer, i en nóvia, després. Ací podem veure un fragment del ball: Amity & Luz Dance💃(Clip) / Enchanting Grom Fright / The Owl House


El Príncipe dragón (Netflix)

La sèrie està plena de personatges diversos i complexos, que van apareixent al llarg de les temporades com a secundaris. En la segona temporada tenim la parella formada per Annika i Neha, guerreres experimentades que regnen sobre Duren. A més, trobem la parella gai d’elfs Runaan i Etharia (amb beset inclòs a S3-E3) i altres relacions homosexuals com la de Janai i Amaya (amb petició matrimonial en S4-E1). I de bonus track heu de saber que la generala Amaya, tia d'un dels protagonistes, és una valenta i poderosa guerrera sorda que signa (apareix a S1-E4) i, seguint amb la diversitat funcional, hi apareix un capità cec, l'expirata Villads, que sap sentir el vent i olorar la terra. 

I això no és tot: el rei Harrow representa una masculinitat que evoluciona i deixa escrita una sentida carta al seu fillastre Callum, en S2-E6, (ací hi ha un fragment en anglés) on li explica que, front a la narrativa bèl·lica dels guerrers i les victòries, el poder està en la vulnerabilitat, en el perdó i en l’amor. En aquest E6 també apareixen les dues mares guerrers d’Annika i Neha i és per a no perdre-se'l.

The Bravest Knight

La sèrie de televisió infantil segueix Sir Cedric, un jove agricultor de carabasses que intenta convertir-se en un valent cavaller i es casa amb el príncep Andrew. Tenen una filla adoptiva de 10 anys, Nia, a qui ensenyen el valor de l’honor, la justícia i la compassió.

Ací podem veure el tràiler oficial de la sèrie: The Bravest Knight: Official Trailer • A Hulu Original


Curts amb protagonistes gais

Out (Steven Hunter, 2020)

El curt de Pixar i Disney ens parla obertament de la història d’un jove gai, Greg, que sap que ha arribat el moment de contar als seus pares que és homosexual i, de passada, presentar-los al seu nóvio, Manuel. El relat inclou un bes entre ambdós. El podem trobar en Disney Plus.


In a HeartBeat (Beth David i Esteban Bravo, 2017)

Aquest curt mut conta amb tendresa i sensibilitat la historia d’amor de dos xiquets, a més del patiment i les burles que reben. Ací tenim l’enllaç per a veure In a Heartbeat [4’]


Sèries amb personatges LGBT

The Loud House (Nickelodeon)

El canal de televisió Nickelodeon ha fet un pas al capdavant presentant, per primera vegada en la seua història, un matrimoni format per dos homes. El protagonista, Lincoln Loud, un xaval d'11 anys que viu a casa amb les seues deu germanes, rep la visita del seu amic Clyde McBride, qui arriba acompanyat dels seus dos pares. Just abans d'obrir la porta, Loud exclama "És el moment de fer història!", una picada d'ullet autoreferencial al fet que mai abans Nickelodeon havia mostrat una parella homosexual. Per si fora poc, els McBride són també un matrimoni interracial.

Arthur. En aquesta longeva sèrie infantil canadenca troben una boda gai entre Mr Ratburn i Patrick, en un episodi de la temporada 22. Mr. Ratburn és el mestre dels protagonistes i aquests, durant la cerimònia, només se sorprenen del fet que el profe sàpiga ballar. Ací podem veure l’escena de la cerimònia: Fragmento boda gay en la serie infantil ARTHUR.

My Litthe Pony. Creada per Hasbro en el Discovery Family Channel, hi veiem la parella de lesbianes, Aunt Holiday y Auntie Lofty, que cuiden d’un jove poni anomenat Scootaloo.
Hora de aventuras. En aquesta sèrie veiem la relació amorosa entre la princesa Chicle i la vampira Marceline, que inclou un bes de dames enamorades.

Una casa de locos. Dins d’aquesta família amb 11 criatures, veiem una de les germanes de Lincoln, Luna, que es revela com a bisexual i confessa el seu crush per Sam, una xica. L’esdeveniment no desperta la sorpresa de ningú a la casa.

Articles relacionats

Sèries adolescents

  • First Kill. Les protagonistes són una vampira i una caçadora de monstres lesbianes.
  • Heartbreak High. La protagonista, que té superpoders, està enamorada de la seua millor amiga.
  • HeartStopper. Història d’amor de dos adolescents que estudien al mateix institut.
  • Los 100. Sèrie postapocalíptica que inclou la parella lesbiana de Lexa i Clarke.
  • Sex Education. Sèrie amb diversos personatges i relacions homosexuals.

13 de set. 2022

Una mirada coeducativa i diversa sobre els lavabos

La majoria de persones no ens parem a pensar sobre els lavabos i, quan ho fem, descobrim la complexitat amagada darrere d’aquests espais segregats. La investigadora i especialista argentina en estudis de gènere, Josefina Cicconetti,[i] ens convida a reflexionar sobre els lavabos fent-nos diverses preguntes: Què esperes d’un bany? En algun moment de la vida hi has tingut una experiència incòmoda? T’han dit alguna vegada que estaves al bany equivocat? Penses en el teu sexe, identitat de gènere o expressió abans d’entrar al bany? Evites anar al lavabo fora de casa?

La gent sol respondre que d’un lavabo espera: netedat, seguretat, tranquil·litat, intimitat, que dispose de tot allò necessari (paper, aigua, sabó...), etc. Pel que fa a les experiències incòmodes, aquestes són de diversa mena, des d’aquelles que fan referència a la falta de netedat i seguretat (el forrellat no funciona, no hi ha paper, no va la cadena...), fins a les situacions que tenen a veure amb la interacció amb altres persones: assetjament, agressió sexual, recriminacions per part d’altres d’estar al bany equivocat, ser descobertxs tenint-hi sexe, etc.

Aquestes situacions incòmodes ens donen pistes per a pensar que no solament les persones amb una expressió de gènere no normativa o trans pateixen als lavabos, sinó que les incomoditats afecten a tot el món. Per exemple, als lavabos poden passar-ho malament els hòmens que tenen criatures i no poden netejar els bebés perquè els canviadors estan generalment als lavabos marcats com a femenins. O poden tindre dificultats les dones amb fills barons prepúbers que, quan entren amb ells als lavabos de dones, són recriminades per altres i instades perquè els xiquets vagen a soles al d’hòmens. I el mateix podem dir dels pares amb filles menudes, que s’han de separar d’elles. 

Les incomoditats no es queden ací, ja que no tot el món se sent còmode usant els lavabos fora de sa casa. I els motius, a més de la por, poden ser la falta de netedat o la dificultat de compartir amb altres persones un fet tan íntim com la micció o la defecació. No hi ha dubte que moltxs joves trans, amb intersexualitats i també agèneres o no binarixs se senten incòmodes o poc segurxs havent d’anar als lavabos segregats, i algunxs d’ellxs passen el matí als centres educatius sense fer-ne ús, amb el risc que per a la seua salut suposa aguantar-se durant tantes hores –més encara si tenen la menstruació. Tanmateix, no es tracta d’una qüestió que només pateixen les persones LGBTI. La paruresi o síndrome de la veixiga tímida afecta al 5 % de les persones i suposa la impossibilitat de pixar o defecar en lavabos públics o en presència d’altres persones; fet que els passa més als hòmens que a les dones –en el cas d’ells, per la incomoditat de ser mirats; en el cas d’elles, perquè les escolten pixar.

La falta d’espais d’intimitat en els lavabos d’hòmens és un tema important que provoca que tant els hòmens trans com els homes cis que desitgen fer les seues necessitats en un espai íntim i aïllat de les mirades, no el tinguen o aquest siga molt limitat. Per exemple, si un home vol pintar-se o retocar-se la ratlla de l’ull, té un espill en condicions? Per a quin tipus d’home són la majoria de lavabos actuals? Sovint també estan més bruts que els de dones i, en alguns casos, no és perquè els hòmens siguen menys curosos, sinó perquè es netegen amb menys interés, fet que naturalitza que als hòmens els importa menys la netedat.

Un altre tema per a reflexionar és l’associació del pixar dret amb la masculinitat. I també la idea d’incompletesa que pot derivar-se de missatges com aquests: els xics pixen drets, les xiques no, o els xics tenen penis, les xiques no. El que els pot arribar a les xiquetes i dones és: soc xica perquè no tinc penis o perquè no puc pixar dreta. Ens imaginem definir la genitalitat masculina com qui no té alguna part?

La professora i investigadora de la Universitat de Mondragon, Amèlia Barquin, ens aporta unes reflexions molt interessants[ii] sobre el disseny i l’ús dels vàters escolars, i ens interroga sobre la dicotomia del pixar dret (xiquet) i assegut (xiqueta). En infantil, seguim educant en la perpetuació del pixar assegudes de les xiques i del pixar drets dels xics? I si els ensenyem així, per què ho fem? Quins avantatges té? Per a qui són aquests avantatges? Aquestes qüestions es podem compartir també amb les famílies.

Obrir un debat al voltant d’aquests interrogants ens pot portar a la decisió d’ensenyar a tot el món a pixar assegut perquè gràcies al diàleg i a la reflexió ens adonem que els vàters no són només espais per a desfer-se de residus corporals, sinó dispositius (o tecnologies) de gènere, de creació i de vigilància del gènere. No tenim més que mirar els senyals de la porta i veure que aquests ens obliguen a definir-nos genèricament. I si no ho fan les icones, ho poden fer les persones usuàries interpel·lant-nos: què fas ací?, aquest no és el teu lavabo; t’has equivocat; si no te’n vas, cridaré la seguretat... En paraules de Barquín, és com si haguérem d’entrar al vàter a refer el gènere, més que a desfer-nos de l’orina o de la femta.

El filòsof Pol Preciado[iii] conta que l’existència dels urinaris perquè els hòmens pixaren drets es van generalitzar a principis del segle XX, i la lectura que en fa aquest autor és que la separació del pixar-dret-urinari front al defecar-assegut-inodor contribueix a la construcció d’una masculinitat heterosexual, que separa la genitalitat de l’analitat, és a dir, diferencia l’home heterosexual de l’home homosexual. Per a Preciado, “pixar dret és una de les performances constitutives de la masculinitat heterosexual moderna” i l’urinari “no és tant un instrument d’higiene com una tecnologia de gènere que contribueix a la producció de la masculinitat en l’espai públic. Per això, els urinaris no estan enclaustrats en cabines opaques, sinó en espais oberts a la mirada col·lectiva, ja que pixar-dret-entre-hòmens és una activitat cultural que genera vincles de sociabilitat compartits per tots aquells que, en fer-ho públicament, són reconeguts com a hòmens”.

Tal com hem comentat abans, els lavabos tradicionals obliguen els hòmens a pixar davant d’altres, una circumstància que alguns no desitgen i que voldrien fer en la intimitat. Però com que encara hi ha una socialització diferencial, per a molts pixar públicament no és un problema –com si que ho és per a les xiques– i poden no necessitar tancar la porta del vàter perquè estan acostumats a fer-ho de manera pública. Aquesta qüestió no és innòcua ja que, si no se’ls ensenya a valorar la privacitat perquè la seua no es té en compte, els costarà més aprendre a respectar la privacitat de les altres persones. 

I què passa quan hi ha resistències en els xics –o en les seues famílies– per a pixar asseguts? Els hem d’obligar? És una decisió que hem de consensuar amb les famílies? Barquín considera que no se’ls ha de preguntar si estan d’acord que l’escola ensenye les criatures a pixar assegudes, ja que és una decisió del claustre amb una sòlida fonamentació en el respecte als drets humans, en especial la defensa de la igualtat de gènere i de la diversitat. El que sí que s’ha de fer és comunicar-ho i demanar col·laboració: Hem decidit que totes i tots pixarem asseguts i us ho comentem perquè ho sapigueu; i si veieu que el vostre fill s’asseu, és perquè a l’escola s’està treballant.

Segurament hi haurà famílies que s’hi oposaran, preocupades per la pèrdua de masculinitat del fill, ja que en una societat encara misògina i patriarcal, fer coses de xiques és perdre estatus. La masculinitat tradicional es construeix sobre una triple negació: no fer coses de dones, no fer coses de gais i no fer coses infantils. Una part simbòlica d’aquesta masculinitat se sustenta en el fet de no asseure’s per a pixar, no inclinar-se, no ajupir-se...; més aviat fer tot el contrari: mantenir-se dret, mostrar rectitud i fortalesa, etc., sense importar la netedat o la molèstia que es puga ocasionar en l’entorn. Fixem-nos que els lavabos ens porten a parlar d’higiene, neteja del propi cos i cura dels espais comuns. Ensenyem els xics a torcar-se el penis després de pixar? Els ensinistrem perquè netegen les gotetes que cauen de vegades per pixar drets? No hi ha dubte que mostrar als hòmens, des de ben menudets, la importància de cuidar-se –i de no quedar-se bruts després de pixar– és el primer pas perquè sàpiguen també cuidar. I la mirada educativa i no binària de l’escola sobre els vàters pot contribuir a la transformació de la masculinitat, a més d’oferir uns models diferents als de casa o l’entorn per a les criatures i també un aprenentatge a les famílies, que potser mai s’han plantejat les implicacions que tenen els lavabos binaris o el pixar dret.

Si la transformació de la masculinitat no és una raó suficient que justifique el pixar asseguts, podem aportar la raó de pes de la neteja i el fet que no hi haja cap impediment físic o desavantatge per als hòmens a l’hora d’asseure’s. Si provem a omplir una botella d’aigua amb colorant i la tirem sobre un vàter de peu simulant que estem pixant, veurem les gotetes per tota la tassa, malgrat que es tinga bona punteria. I pensem també qui ha netejat tradicionalment els vàters. En aquest sentit, els vàters de peu garanteixen més la netedat si es pixa dret.

Les reflexions sobre els WC no acaben ni molt menys ací perquè el sexisme està molt present tant en el disseny arquitectònic com en l’ús dels lavabos. Fixem-nos, en primer lloc, que les portes dels lavabos solen estar decorades amb pintades de genitals –fonamentalment penis– i amb missatges insultants –generalment cap a les xiques. També són un fet constatable les cues que es produeixen als lavabos de dones, producte d’un biaix de gènere que no té en compte les diferents necessitats d’aquestes, ja que elles requereixen més del doble de temps al lavabo que els hòmens perquè el 25 % estan menstruant o perquè duen una roba més costosa de llevar. No es tracta d’una discriminació intencional, però, quan es dissenyen els WC segregats i es dona el mateix espai a uns que a altres, no s’està sent equilibrat per les diferents necessitats que acabem de comentar.

Un altre tema important és el de les icones que identifiquen el bany per a hòmens i per a dones: una font de legitimació del binarisme, de reproducció d’estereotips i, fins i tot, de promoció de pràctiques sexuals heterocentrades. Alguns exemples, que podem veure en les imatges del principi, són les següents:[iv] un clau i una rosca; una corbata i una sabata de tacó; un penis i una vulva; un llapis i una maquineta de fer punta; XY i XX, etc. En alguns casos, es busca l’originalitat i podem trobar missatges en els quals es dona per fet que un home al lavabo de dones sempre és una amenaça: “a) Si el gènere és masculí, entreu; la resta busqueu la porta del costat; b) Si el gènere és femení, entreu; la resta, alerta, seguretat.”[v] Hi ha altres exemples enormement estereotipats, com el que posa ‘bla’ per als hòmens i ‘bla, bla, bla, bla, bla...’ en el de dones, o fins i tot una papallona per a elles i un escarabat per a ells. Amb aquestes senyalístiques, com podem explicar a una criatura a quin lavabo ha d’entrar i per quines raons tan vergonyoses?

En aparença, a la porta dels WC trobem senyals que pretenen ser identificables; però alhora estan marcant una corporalitat, una expressió i un comportament diferent per a hòmens i dones que legitimen el sistema heteronormatiu. Lluny de ser simples icones, delimiten una frontera sexogenèrica, accentuen les característiques clàssiques i reprodueixen un model estereotipat de masculinitat i de feminitat en el qual no hi cap qualsevol persona. Què li passarà a una persona trans sense passing[vi] de gènere en un bany binari? I una no binària? I una persona cis sense passing de gènere? Sense dubte, el binarisme dels vàters és problemàtic per a la diversitat i expulsa aquelles persones que no el reprodueixen de manera estereotipada. Per això, a Cicconetti li agrada referir-se als lavabos, banys o vàters com a binaris. I d’ací també el títol de la seua conferència: ¿Vamos al binario?

A més del que hem comentat, la diversitat cultural, religiosa o funcional afegeixen complexitat als lavabos.[vii] Per exemple, la religió musulmana estableix una sèrie d’indicacions que no sempre es poden complir en els vàters convencionals, com ara, no orinar o defecar de cara a la Meca.  En el curt The toilet (2017)[viii] podem veure tres casos que mostren aquesta diversitat –una persona trans al treball, una persona amb diversitat funcional, i una musulmana que, per motius religiosos, necessita llavar-se els genitals després d’usar el lavabo.

D’igual manera, estudiar l’origen i evolució dels lavabos públics ens fan adonar-nos de temps en què hi havia lavabos per a persones blanques i negres, no els hi havia accessibles per a persones amb diversitat funcional o, simplement, no existien per a les dones, fet que suposava una gran dificultat per a la seua mobilitat. Tal com assenyalen Sempol i Molano,[ix] els banys segregats sorgiren en la segona meitat del segle xix, de la mà del desenvolupament de normatives restrictives en relació als gèneres, la normalització de l’heterosexualitat i la patologització de l’homosexualitat.

Al principi de l’article comentàvem que no solem reflexionar sobre els lavabos si no és que tenim una persona trans a l’aula. Efectivament, l’existència de persones trans ens està fent plantejar-nos la possibilitat de convertir els binaris en vàters mixtos o no binaris. Tanmateix, hem anat comentant moltes qüestions que ens han fet veure que no es tracta només d’un problema d’algunes persones LGBTI, sinó de tot el món. Per això, és important obrir la reflexió a casa i a les aules, i començar per preguntar-nos per què ha d’haver lavabos segregats si a casa tot el món utilitza la mateixa tassa. Després, podem pensar al voltant d’alguns dels temes esmentats, i és important començar pel sexisme: es tenen en compte les necessitats de les dones a l’hora de dissenyar els espais?; es donen les mateixes pautes de neteja personal i de cura dels espais compartits a xics i a xiques?; per què ha de ser signe de masculinitat pixar dret?, no podria tot el món pixar assegut?; són respectuosos amb les  persones amb genitals no normatius els banys segregats? 

A més de pensar i debatre al voltant d’aquestes qüestions, podem convertir els lavabos en espais expositius educatius que, en contrast amb els clàssics dibuixos sexistes, mostren altres figures, fotografies o il·lustracions de genitalitats diverses –per exemple una exposició de vulves i de clítoris (per a compensar el desconeixement del cos femení), o de genitals que no compleixen les mesures estàndard (de persones amb característiques intersexuals, per exemple). També podem exposar dibuixos o missatges visibilitzant la menstruació i empoderant les xiquetes que la viuen amb vergonya o por. O imatges de corporalitats diverses –amb diversitat funcional, per exemple. A més, seria molt positiu que hi haguera missatges que parlaren de cura, de respecte, de consentiment o d’igualtat: No mires el meu cos sense permís, respecta la meua intimitat, jo respecte els cossos d’altri, pixar dret no em fa més home, cuidem aquest espai compartit i deixem-lo net després d’usar-lo, etc. I també podem fer exposicions criticant la senyalística clàssica dels lavabos segregats.

Els lavabos són espais que cobreixen necessitats diverses: micció, defecació, menstruació, neteja, maquillatge, socialització, sexe... En els espais d’oci (pubs, discoteques...), a més d’usar-se ocasionalment per al consum de drogues o tindre sexe, són llocs segurs on les xiques poden socialitzar i compartir confidències sense patir la insistència o el lligar pesat d’alguns xics, i és important atendre aquestes qüestions i l’especificitat de les dinàmiques masclistes que es donen en els espais públics i d’oci. De fet, una de les pors que pot aparéixer quan plantegem l’existència de lavabos mixtos és la possibilitat que esdevinguen un espai més insegur per a les dones, i pot ser un perill real que hem d’atendre. Amb tot, aquesta ja es manifesta actualment contra les dones amb els lavabos segregats, i també la veiem en els lavabos masculins contra els xiquets o joves amb una expressió de gènere femenina o contra els joves trans. Aquestes violències s’han de visibilitzar i contrarestar amb mesures educatives com ara el treball per unes masculinitats no violentes compromeses amb la igualtat. Tanmateix, les persones educadores sabem que el treball educatiu és una feina de llarg recorregut i que no és suficient fer els banys mixtos i esperar que les inseguretats desapareguen màgicament. De fet, en ocasions s’han convertit en mixtos i la gent ha seguit anant als mateixos lavabos de sempre, perpetuant la separació per sexes.

Veiem, doncs, que desbinaritzar els lavabos no és suficient. A més del treball educatiu, i si tenim la possibilitat de fer-ho, Amèlia Barquín proposa repensar l’arquitectura dels vàters, seguint els criteris següents: a) superar el binarisme, i fer vàters per a persones, no per a xics o xiques; b) respectar la intimitat, de manera que els xics no es vegen obligats a pixar públicament; c) procurar per la netedat i c) garantir la seguretat. Compleixen els nostres lavabos aquests criteris? A l’escola Ramón Bajo de Vitòria, per exemple, tenen portes d’entrada als lavabos amb vidres que permeten veure’n l’interior i, a dins, cubicles individuals amb vàters de terra i també algun cubicle amb vàter de paret. Aquests pixadors de paret es mantenen perquè, encara que ensenyem a pixar asseguts, hi haurà xiquets que es negaran a fer-ho. A Alemanya i a altres països del nord d’Europa és habitual que els hòmens pixen asseguts, però al nostre entorn encara no és habitual i sabem que hi ha resistències. Des de l’escola, podem plantejar-nos obligar o permetre la possibilitat de triar. Per això, que hi haja alguns vàters privats de paret dona la llibertat a qui vulga pixar dret mentre veu i aprén que hi ha hòmens que pixen asseguts i no passa res.

Encara millorarien més l’arquitectura si hi haguera cubicles amb una pica per a llavar-se (les mans, els genitals, la copa menstrual, etc.), i tots tingueren perxes fortes que permeteren aguantar la bossa o la motxilla, la jaqueta... Seria fantàstic també que hi caberen les cadires de rodes. Fixem-nos que, en aquest cas, solem trobar, o bé un tercer lavabo per a la diversitat funcional (sense especificar el gènere) o bé un lavabo masculí i un que inclou les dones, les persones amb cadira de rodes i el canviador per a bebés. Es reforça així la idea d’alteritat de dones i persones amb diversitat funcional i l’absència de la marca de gènere (i de sexualitat) d’aquestes últimes.

Un altre debat que podríem obrir també és el del privilegi de tindre lavabos diferenciats per a professorat i alumnat. Potser a infantil i primària podem parlar de diferències en la grandària dels cossos; però en secundària ja no. Quins avantatges i quins inconvenients suposaria compartir-los? Estarien més nets? Serien més segurs?      

Per a acabar, i com que una imatge val més que mil paraules, volem contar que, darrere de la porta del lavabo de dones d’una localitat valenciana, hi havia un pòster decoratiu que mostrava un grup d’hòmens amb càmeres fotogràfiques a les mans i fent fotos a les potencials usuàries del lavabo. Algú trencà el pòster i els propietaris del bar qualificaren el fet de violent, sense tindre consciència del que representava la fotografia, com a poc la naturalització d’una masculinitat que no respecta la intimitat de les dones. És aquesta la masculinitat que volem? La resposta és clarament que no. Malauradament, els lavabos binaris estan contribuint a perpetuar el gènere perquè ens obliguen a definir-nos abans d’entrar i ens construeixen també d’una determinada manera. En realitat, es tracta d’uns espais quotidians que representen a la perfecció un sistema sexe-gènere heteropatriarcal que ens marca des del bressol. Per això, reflexionar sobre les implicacions dels binaris és una tasca educativa de primera magnitud que va molt més enllà de convertir-los en mixtos perquè al nostre centre hi ha una persona trans, intersex o agènere. Si el binarisme afecta a tot el món –i tenim clar que és una font de discriminació i de desigualtat–, la reflexió ha de ser col·lectiva per a poder acabar amb les desigualtats i perquè la inclusió, la inclusió de veritat, passa per establir mesures educatives que milloren les vides de totes les persones.



[i] Conferència de Josefina Cicconetti: ¿Vamos al binario? Problematización y análisis de los baños desde la perspectiva de la justicia social y los derechos humanos (2021). Link: https://learning.elucidat.com/course/61c0f8d53e187-620bc9484afaa

[ii] El váter de la escuela. una reflexión sobre género, arquitectura y educación, Amelia Barquín, 2015. Link: https://acortar.link/walFmg

[iii] Font: Basura y Género. Mear/Cagar. Masculino/Femenino, Paul B. Preciado, 2006. Link: https://acortar.link/UFRax5

[iv] Imatges extretes del pinterest d’Inés Laborda García. Link: https://acortar.link/u2y87l  

[v] Missatge original en anglés: “If gender MALE, enter WC; else find next door. If gender FEMALE, enter WC; else, alert, SECURITY.”

[vi] Tindre passing significa que una persona trans té una aparença normativa que li permet ser vista com del gènere sentit.

[vii] Podem consultar l’article de la BBC: Los peculiares hábitos de higiene occidentales que resultan extraños en el resto del mundo (y hasta poco higiénicos). Christine Ro. BBC Future. 19 nov. 2019. Link: https://www.bbc.com/mundo/vert-fut-50399355

[viii] The toilet (2017). Link: https://www.youtube.com/watch?v=LT5MJW2yVE4 [4’16”].

[ix] Baños públicos La última segregación. Baños públicos moral, género y sexualidad en Uruguay. Diego Sempol y Malena Montano, 2018. Link: http://www.montevideo.gub.uy/sites/default/files/biblioteca/banospublicosaweb.pdf


21 de març 2022

Estem per tot arreu. Interseks.

L'oeil et la main (L'ull i la mà), programa de la televisió francesa que s'emet en llengua de signes, va dedicar un dels seus capítols a parlar d'intersexualitat. Un dels protagonistes és l'activista intersex Vincent Guillot, que explica la seua vida i les semblances que troba entre el col·lectiu sord i el col·lectiu intersex. El programa està rodat en el festiva del cine de Douarnenez i allà entrevisten també una directora turca intersex, que ha dirigit una pel·lícula sobre el tema: "No vivim als llimbs. Estem per tot arreu. Interseks.".


Masclisme + Racisme

  • Eres muy guapa para ser negra/peruana/latina
  • Oye, para ser mora ¿no llevas la falda un poquito corta?
  • Las negras son unas guarras y unas sucias
  • A mí las colombianas siempre me gustaron mucho. Es que además se mueven muy bien... Pero, claro, yo ya voy con desconfianza porque entre lo interesadas y lo superficiales que son, ya no sé si me quieren dar cariño o es que se quieren quedar con los cuartos.

Has sentit alguna vegada comentaris com aquests? Els has dit? 

Paula Napi i altres dones negres, musulmanes i latines, que formen part de col·lectius com Kwanzaa, la Asociación de Estudiantes Latinoamericanxs o La Gaitana, van fer aquest vídeo l'any 2018 per a denunciar el racisme que pateixen i demanar un feminisme interseccional que no s'oblide de les dones racialitzades. El hashtag de la campanya va ser #EsMachismoyEsRacismo

El vídeo és diu "Lo que ocurre cuando sumas machismo y racismo" (3'45", 2018)


Tal com assenyala Clara Martínez a la magnífica guia Sabotejar el patriarcat, construir justícia eròtica (Sida Studi, 2020) “Moltes vegades, no reaccionem amb contundència davant d’apreciacions, que fa l’alumnat o el mateix professorat, sobre les persones que pertanyen a cultures minoritzades, prejutjades com a cultures més masclistes i homòfobes. Considerem que és un greu error fer prevenció de violències masclistes i reproduir, alhora, violències racistes.” 

No caiguem en el parany i eduquem tenint en compte tots els eixos d'opressió, també el racisme.

29 de gen. 2022

Has d'insistir?


Coneixes els mites que la magnífica sèrie Oh My Goig va desmuntant? En aquest episodi es tracta d'aquell que diu que per a enrotllar-te amb una xica, has d'insistir

Al seu canal de Youtube i a la pàgina de Betevé podràs trobar aquest i molts altres episodis de les cinc temporades del programa.

26 de gen. 2022

Sentir que sí, sentir que no


Aquest vídeo és el primer de quatre i forma part d'un material pedagògic per a la prevenció de l'abús sexual infantil elaborat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 2018. En els tres primers capítols se'ns mostra un taller amb criatures de 4t de primària. Ací tenim més informació del projecte i podem descarregar la guia pedagògica. I ací hi ha materials per a treballar el tema.


10 de juny 2021

12 anys de Karícies

Aquest febrer de 2021 Karícies ha fet 12 anys, però se’m va oblidar celebrar-ho. Tampoc em vaig recordar de l’aniversari de l’any passat i em pregunte per què.  El bloc té 679 entrades i 11.600 comentaris. Aquest curs he publicat poc, només quinze entrades, perquè hem donat més protagonisme a les tertúlies literàries i hem dedicat més espai al valencià oral, en lloc de l’escrit. Amb tot, la sexualitat ha tingut el seu protagonisme durant la tercera, amb el debat al voltant del meu assaig Què tinc ací baix? (Ed. Bullent, edició actualitzada de 2020).

M’agradaria destacar com a positiu que el blog ha sigut tractat per l’alumnat, i també per la gent en general, amb molt de respecte i en tots aquests anys només he esborrat 4 o 5 comentaris impertinents o fora de lloc −i això que no existeix la moderació de comentaris i qualsevol pot entrar-hi i deixar la seua. D’altra banda, sí que em pesa que el professorat d’altres centres no haja utilitzat el bloc com a ferramenta per a les seues classes −potser sí que ho han fet però sense deixar cap comentari−, de manera que les úniques veus que hi apareixen són la meua i la del meu alumnat. Un altre però d’enguany és que no s’ha establert cap tipus de debat escrit entre l’alumnat −sí que el hi ha hagut, però, a classe, de manera oral, però no rebatent alguna idea o idees amb les quals no s’estiguera d’acord. Encara recorde els intensos debats que tinguérem en el 2010, amb l’entrada Els límits a la masculinitat, a partir d’un comentari anònim que va alçar molta pols. Una altra cosa que m’hauria encantat és que algú s’haguera animat a fer una entrada per al bloc. En l’etiqueta #Entrada alumnat es poden llegir les que han fet al llarg del temps. Potser encara us animeu...

Les entrades d’aquest curs han sigut aquestes:

Quina t’ha agradat més? Sobre quins temes t’hauria agradat parlar? Per què no t’has animat a fer cap entrada? Per què no has contestat mai a un company o companya? Et sembla interessant el projecte Karícies? Creus que s’aprén llengua? Creus que s'aprén sexualitat? Penses que l'educació sexual hauria de ser una assignatura o és millor treballar-la de manera transversal? 

3 de juny 2021

Per a ser 'normal'


Quan tenia dos anys, la cuidadora de l’escola bressol va veure que els genitals de Yolanda estaven una mica més unfladets del normal i va parlar amb la família. Aquesta portà la criatura al metge i, després de moltes proves, van decidir extirpar-li les gònades perquè, suposadament, aquestes es podien tornar cancerígenes. Als 4 anys li feren una vaginoplàstia i cada any havia d’anar a l’hospital per a revisions -un grup de bates blanques li fotografiava i revisava els genitals. Ella no va saber mai res de la seua condició intersexual fins que un dia, de casualitat, va sentir com el metge li deia a l’assistent que li portara el cas de la síndrome de Morris. Durant l’adolescència, posava compreses i tampons en la motxilla perquè les amigues no descobriren que no tenia la menstruació. Als vint anys es va sotmetre a una ablació de clítoris, anomenada eufemísticament «cliteroplàstia», sense saber-ne les conseqüències d’aquella intervenció. Després d’anys de silencis, ara és una activista intersex que forma part d’associacions com Grapsia i Kaleidos. És psicòloga i psicoterapeuta, i ha elaborat Buceando en la diversidad desconocida. Una guía para terapeutas de pacientes con Intersexualidades / DSD amb la finalitat de promoure una mirada més profunda sobre el tema. [Intervenció de Yolanda Melero en I Jornada Infancias, Juventudes y Retos Sociales - 4ª Mesa y Clausura, a partir del minut 26.]

Ana Belén nasqué amb insensibilitat als andrògens, ja que les cèl·lules no responien a les hormones «masculines», erròniament anomenades així perquè tot el món té hormones de tots els tipus, encara que en diferents proporcions. El seu cariotip era XY, considerat també masculí. Va nàixer amb una genitalitat normotípicament femenina i cresqué «normal» fins que als 14 anys no li baixava la regla i va anar al ginecòleg. Era una jove tímida i introvertida i es va quedar vivament impressionada quan el ginecòleg, en aquella primera revisió, li digué: «aquí no et podrien ficar ni el pito d’un xiquet». Li feren un munt de proves i exploracions i li explicaren que no podria tindre mai fills, que no li baixaria la regla i que quan acabara el seu desenvolupament haurien d’extirpar-li els ovaris i fer-li una vaginoplàstia, ja que la seua vagina era massa xicoteta per a ser penetrada. També li digueren que no ho contara a ningú i que no buscara segones opinions. El silenci es va instal·lar en la seua vida i, quan les amigues li feien les preguntes compromeses (Ja t’ha vingut la regla? Ho has fet? Has arribat fins al final?), ella volia amagar-se sota terra. En posteriors visites mèdiques li explicaren que haurien d’extirpar-li un tros d’intestí per a l’operació de vagina. Així, per a ser «normal» -no per a gaudir del propi cos sinó per a ser penetrada i perquè l’estimaren- Ana Belén necessitava una vagina. [Entrevista a Ana Belen en La Tardor Trans 2 'Intersexualidades' con Ana Belén. A partir del minut 43 podem sentir el seu testimoni.]

Recomanem la pàgina de l'associació Kaleidos, organització intersex per la diversitat.

4 de maig 2021

Vida matrimonial 2

 Ací us presente dos materials en format diferent: un conte de Quin Monzó i un fragment de la sèrie Oh, My Goig. L'alumnat de quart d'ESO pot comentar qualsevol dels dos textos (el conte i/o el vídeo). L'alumnat de segon de Batxillerat haurà de practicar l'expressió escrita i la reflexió crítica a partir del text. Concretament, la qüestió és la següent: 

Escriu un text de característiques tipològiques semblants al de Quim Monzó en què expliques alguna experiència d'incomunicació en una relació de parella (Extensió: 150 paraules).  

Vida matrimonial
Per tal de firmar uns documents, el Zgdt i la Bst (casats des de fa vuit anys) han d’anar a una ciutat llunyana. Hi arriben a mitja tarda. Com que fins l’endemà no podran resoldre l’afer, busquen un hotel on passar la nit. Els donen una habitació amb dos llits individuals, dues tauletes de nit, una taula per escriure (hi ha sobres i paper de carta amb la capçalera de l’hotel, en una carpeta), una cadira i un minibar amb un televisor al damunt. Sopen, passegen pel costat del riu i, quan tornen a l’hotel, cadascun es fica al seu llit i treu un llibre.
Pocs minuts més tard senten que a l’habitació del costat carden. Senten clarament el grinyol del matalàs, els gemecs de la dona i, més fluix, els esbufecs de l’home. El Zgdt i la Bst es miren, somriuen, fan algun comentari de broma, es desitgen bona nit i apaguen el llum. El Zgdt, calent per la cardada que encara sent a través de la paret, pensa a dir-li alguna cosa a la Bst. Potser ella s’ha posat tan calenta com ell. Podria acostar-s’hi, asseure’s al llit, fer broma sobre els veïns d’habitació i, com aquell qui res, acariciar-li primer els cabells i la cara i, tot seguit, els pits. Molt probablement, la Bst s’hi apuntaria de seguida. Però ¿i si no s’hi apunta? ¿I si li enretira la mà i fa petar la llengua o, pitjor encara, li diu: «No en tinc ganes»? Fa anys no hauria dubtat. Hauria sabut, just abans d’apagar el llum, si la Bst en tenia ganes, si els gemecs de l’habitació del costat l’havien encesa o no. Però ara, amb tants anys de teranyines al damunt, res no és clar. EI Zgdt es gira de costat i es masturba procurant no fer gens de fressa.
Deu minuts després d’haver acabat, la Bst li pregunta si dorm. El Zgdt li diu que encara no. A l’habitació del costat ja no gemeguen; ara hi ha una conversa en veu baixa i rialles soterrades. La Bst s’aixeca i va cap al llit del Zgdt. Aparta els llençols, s’hi estira i comença a acariciar-li l’esquena. La mà baixa de l’esquena fins a les natges. Sense prou coratge per dir-li que s’acaba de masturbar, el Zgdt li diu que no en té ganes. La Bst deixa d’acariciar-lo, hi ha un silenci breu, llarguíssim, i se’n torna al seu llit. Ell sent com aparta els llençols, com s’hi fica dins, com es regira. A cada regirada, al Zgdt se li multipliquen els remordiments per haver-se masturbat sense haver intentat abans saber si la Bst voldria cardar. Se sent, a més, culpable de no haver-li dit la veritat. ¿Tan poca confiança es tenen, tan estranys són ja l’un per l’altre, que ni això no li pot dir? Precisament per demostrar que no són del tot estranys, que encara hi ha una espurna de confiança, que potser poden revifar la foguera, agafa coratge, es gira cap a ella i li confessa que fa uns minuts s’ha masturbat perquè pensava que ella no tindria ganes de cardar. La Bst no diu res.
Minuts després, el Zgdt suposa, pels sorolls dissimulats que li arriben, que la Bst es masturba. El Zgdt sent una tristesa immensa, pensa que la vida és grotesca i injusta, i esclata a plorar. Plora contra el coixí, enfonsant-hi la cara tant com pot. Les llàgrimes són abundants i calentes. I quan sent que la Bst ofega el gemec final contra el tou de la mà, xiscla amb un xiscle que és el xiscle que ella es mossega.
Quim Monzó, Vida matrimonial. Barcelona: Quaderns Crema, 1999, pàgs. 353-355

En el vídeo #goodvibrations (2017), de la sèrie Oh, My Goig, podem veure Andrés, que ha descobert accidentalment la joguina sexual de la seua xicota Emma, i la discussió que hi mantenen. Ell pensa que les xiques no es masturben; en canvi, considera que és una "necessitat" en els xics. Què en penses? Aquest capítol és el tercer episodi de la sèrie #OhMyGoig, i forma part del capítol El plaer sexual (29'').


Fa dos anys ja vaig publicar aquesta entrada amb el mateix nom; per això aquesta és la número 2.

26 d’abr. 2021

Famílies i famílies


Maria acaba de tindre una criatura. Li han donat l’alta a l’hospital i va al Registre Civil a inscriure el bebé acompanyada de Pere, la seua parella des de fa any i mig. En la inscripció ha de constar un nom -que no pot portar a confusió quant al sexe-, i si el nadó és masculí o femení. També han de posar els dos cognoms. Maria i Pere tingueren una xicoteta discussió el dia anterior i finalment ha acceptat posar el cognom de Pere davant ja que és el que determina la llei si no hi ha acord previ. En el Registre no li demanen a Pere cap prova de paternitat; n’hi ha prou amb la seua paraula i la seua voluntat.

Caterina ha tingut una criatura per inseminació artificial. Fa vint anys que viu amb Imma, la seua parella, i aquesta vol compartir la maternitat; però en el Registre no es pot posar que el bebé té dues mares si no es casen, i Imma no entén per què ho han de fer si està clar que són parella. L'any 2015 Caterina es va voler quedar embarassada, però hagueren de pagar-se la inseminació en una clínica privada perquè la seguretat social només cobria el tractament a parelles heterosexuals. Malauradament, l'embaràs no va prosperar. Per sort ara la legislació ha canviat i Caterina s'ha pogut quedar embarassada sense pagar res i ja són mares d'una preciosa criatura.

Marta acaba de parir en el mateix hospital. Un munt de metges han vingut a vore la seua criatura i amb un regle li han mesurat els genitals. Marta s’ha enfadat molt i hi ha presentat una queixa. Un dels metges li ha explicat que no saben si el bebé és xiquet o xiqueta i que li han de fer unes proves que, potser, tardaran setmanes. A Marta el que més li preocupa és que el seu bebé estiga sa i no té clar si vol fer-lo passar per proves que poden ser invasives però també l’angoixa que ha d’inscriure’l en el Registre abans que passen huit dies, i el tràmit no es pot fer fins que no se'n sàpiga el sexe. El metge ha hagut de fer un paper perquè, excepcionalment, s’allargue el termini fins a un mes.

Bel i Pol acaben de ser mare i pare. Bel ja tenia dos fills i Pol, que és trans, es va voler quedar embarassat. A Bel li fa ràbia que una de les primeres coses que pregunten quan una persona es queda embarassada és si porta xiquet o xiqueta, i han decidit educar la criatura en gènere neutre. A Suècia, hi ha una escola bressol, Egàlia, que tracta les criatures sense gènere.

Tatiana i Paco es casaren fa 9 anys. Ja estan en la quarantena i no han volgut tindre mai fills perquè ni l’un ni l’altra són criaturers amb els nebots ja en tenen prou; a més, tenen treballs molt estressants amb horaris incompatibles amb la criança i els agrada gaudir del seu temps lliure. A Tatiana li pregunten sovint pels fills i s’estranyen que no en tinga. A Paco no li pregunten mai res.

Òscar i Vicent són pares de dos xiquets de 6 i 1 any per adopció nacional, ja que des de 2005 (per la Llei 13/2005) les parelles homosexuals tenen els mateixos drets que les heterosexuals. L'adopció homoparental internacional és molt més complicada ja que hi ha pocs països que ho permeten (sí que ho fan, per exemple, Brasil, Colòmbia, Portugal, alguns estats de Mèxic, etc.). En aquest vídeo ho conten: Papas por adopción. Óscar y Vicente rompen mitos sobre el tema. (2021, 6 min 37 s).

Segons l’Institut Nacional d’Estadística, durant el 2020, en les llars espanyoles el 25’7 % de les persones viuen soles. El 20’8 % són parelles sense fills. El 33’1 % són parelles amb fills, i el 10’3 %, famílies monoparentals.

20 d’abr. 2021

Ejaculacions

En aquesta entrada parlarem d’ejaculacions i dels diferents fluids corporals que la majoria de cossos emetem.

La primera ejaculació de semen s’anomena espermarquia o semenarquia. En els cossos normotípics, la glàndula prostàtica, les vesícules seminals i les glàndules bulbouretrals proporcionen el líquid necessari perquè els espermatozoides viatgen alimentats i protegits.

Les glàndules bulbouretrals (tradicionalment de Cowper) –homòlogues a les glàndules vestibulars majors en les dones– secreten un líquid alcalí (preseminal o preejaculatori) que lubrifica i neutralitza l’acidesa de la uretra abans del pas del semen en l’ejaculació. Pot contenir espermatozoides que procedeixen d’ejaculacions anteriors i que, encara que tenen poca mobilitat, ja que no compten amb els nutrients de l’esperma, poden fecundar (ja saps: abans d’un ruixat, plovisqueja!). Usualment, són expulsades de 4 a 6 gotetes lubrificants cada dos minuts durant l’excitació.

Els espermatozoides es formen en els testicles, maduren en l’epidídim i es queden emmagatzemats allí. Quan el penis s’ompli de sang i es prepara per a ejacular, els espermatozoides madurs es desplacen de l’epidídim a través del vas deferent i arriben a l’ampolla, on s’hi afegeixen les secrecions de les vesícules seminals, que constitueixen el 60% de l’esperma. D’allí, aquest fluid passa per la pròstata, òrgan que té la mida d’una nou i on se li afegeix un fluid lletós que acaba de configurar l’esperma (ací tens un vídeo que ho explica i ací hi ha il·lustracions molt xules sobre l’aparell masculí normotípic).  

Tal com explica Jüne Plã en el seu llibre il·lustrat Clímax. Una cartografia del plaer (Cossetània, 2020), l’ejaculació no està necessàriament lligada a l’orgasme i aquest es pot aconseguir sense ejacular. “Se’n diu ‘ejaculació retrògada’ i significa que l’esperma, sotms a pressió al tram de la uretra entre l’esfínter de la bufeta (que impedeix que l’orina s’hi barregi) i l’esfinter estriat (a la sortida de la pròstata), puja cap a la bufeta en el moment de l’ejaculació perquè l’esfinter estriat queda tancat i el de la bufeta s’obre. Aquest esperma s’expulsarà de manera natural en el moment d’orinar.” En el sexe tàntric els hòmens practiquen aquesta dissociació d’orgasme i ejaculació així com la injaculació, que consisteix a comprimir el bulb del penis (zona de bombament situada entre l’escrot i l’anus) en el moment de l’orgasme per bloquejar l’arribada de l’esperma. Sembla que es poden aconseguir així múltiples orgasmes i intensificar-los, però no he trobat evidència científica de l’eficàcia i seguretat d’aquestes tècniques.

Pel que fa a l’ejaculació femenina, aquesta ha estat i continua sent un tema controvertit. Jüne Plã explica en el seu llibre els diferents fluïds corporals dels cossos normotípics amb vulva. En primer lloc, la mullena és la barreja del líquid que segreguen les glàndules vestibulars majors o lubricadores situades a banda i banda de l’entrada vaginal –tradicionalment anomenades glàndules de Bartholin–, i de l’exsudat que secreta l’interior de la vagina. Aquesta lubricació es produeix durant l’excitació sexual. Per la seua banda, la brollada és el terme en català per a referir-se a l’squirt. Quan s’estimula la paret anterior de la vagina, on estan situades les glàndules parauretrals o ejaculadores –tradicionalment anomenades d’Skene–, aquestes poden secretar un líquid que flueix o bé per miniorificis propers a la uretra o bé cap a la bufeta. En aquest segon cas, s’hi barreja amb un líquid abundant, que sol eixir a bell raig i donar lloc a la brollada o squirt.

La composició de les brollades ha estat poc estudiada, fet que provoca que encara es discutisca si es tracta d’una explosió involuntària d’orina provocada per l’estimulació directa de la bufeta i de les glàndules situades al llarg d’aquesta –tal com afirmaven, per exemple, Kinsey o Masters i Johnson– o es tracta d’un aiguat secretat per les glàndules parauretrals que quasi no conté residus, i que sol expulsar-se amb l’orgasme –tal com afirmava Grafenberg, el descobridor de l’anomenat punt G.

El sexòleg italià Emmanuele Jannini i el biòleg mexicà Alberto Rubio Casilla han estudiat l’ejaculació femenina i expliquen que aquesta no és el mateix que la brollada ja que es tracta de fluids diferents. Segons ells, la brollada és una orina diluïda i ix de la bufeta, mentre que l’ejaculació és una substància espessa, blanca i molt escassa que conté components comparables al semen masculí, particularment antigen prostàtic específic (APE). Per la seua banda, el metge i investigador Samuel Salama ha estudiat les brollades de set dones i explica que les dones tenien la bufeta buida abans de l’excitació, però aquesta es va omplir fins a produir la brollada, formada per orina diluïda i la presència de l’antígen prostàtic específic, que no estava en l’orina anterior a l’squirt.

L’ejaculació femenina en forma de brollada és minoritària i no es coneixen les raons per les quals unes dones ejaculen i unes altres no; només hi ha hipòtesis diverses: tabú i autorepressió, estimulació inadequada, diferències anatòmiques, ja que sembla que la pròstata femenina és un vestigi i no totes les dones la tenen funcional, etc. En qualsevol cas, allò important és no convertir-ho ni en una vergonya ni en una obligació; simplement cal considerar-la com a part de la resposta sexual de les dones quan ocorre i, com a font de plaer, donar-li la benvinguda.


11 d’abr. 2021

Abril visible

El mes d’abril té moltes efemèrides que “celebrar”. El 7 d’abril és el Dia Mundial de la Salut, data que commemora l'aniversari de la creació de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) el 1948, i que cada any se centra en un tema diferent, d'abast mundial, que afecta la salut. El 8 d’abril és el Dia del Poble Gitano. El 22, és el Dia de la Terra. El 23, el Dia del Llibre. El 25, el Dia de les Xiques en les TIC i el 26 el Dia de la Visibilitat Lèsbica.

El meu alumne Adrià Price deia en un comentari que esperava ansiós la desaparició del dia de l’Orgull LGBTI (28 de juny) perquè això significaria que l’homofòbia, la transfòbia, la plumofòbia, etc. haurien desaparegut. Jo compartisc el mateix desig, però, malauradament, encara queden moltes reivindicacions per fer. Per exemple, en el Dia Mundial de la Salut, podem parlar dels problemes de salut de les dones o de la salut LGBTI. En el Dia del Poble Gitano, podem parlar de racisme o dels rituals relacionals diferents. En el Dia del Llibre, podem aprofitar per a visibilitzar les dones escriptores. En el Dia de les xiques en les TIC podem parlar de la presència (o absència de les dones en les TIC) o dels diferents usos de les xarxes socials. Finalment, en el Dia de la Visibilitat Lèsbica podem, a més de denunciar la lesbofòbia, reivindicar la visibilitat de l’homosexualitat femenina o demanar la inclusió de la realitat lèsbica als mitjans de comunicació, en les polítiques públiques, en l’àmbit educatiu, etc. Un exemple palmari de la invisibilització de l’homosexualitat femenina és la desconsideració de la salut sexual de les dones que tenen sexe amb altres dones.

La salut de les dones que tenen sexe amb altres dones

Les lesbianes han sigut percebudes com un grup de baix risc. Com a conseqüència d’això, les dones lesbianes poden córrer perill en termes d’infeccions de transmissió sexual i el menor ús d’anticonceptius. Generalment, les campanyes de prevenció d’ITS i VIH, i de salut sexual i reproductiva, exclouen les dones lesbianes i també les dones bisexuals; les invisibilitzen i, el que és pitjor, deslegitimen les seues pràctiques sexuals, reforçant el model de sexualitat heterosexual i penetratiu. Aquesta concepció és discriminatòria i excloent, i provoca que moltes de les necessitats i riscs en salut sexual no reben l’adequada atenció mèdica. Un estudi fet als EUA alertava de l’alt nombre d’embarassos adolescents en jóvens lesbianes i bisexuals (Saewyc, 2008)[1] tal vegada pel desig d’ocultar la seua orientació sexual tenint relacions amb barons.

En els darrers anys, s’han posat en marxa accions per a dones que tenen sexe amb dones, per exemple la recomanació d’usar barreres de làtex per al sexe oral (dental dam), guants o dits de làtex per a la penetració (finger condoms) o preservatius per a les joguines compartides. Però aquestes campanyes han vingut més de part de grups alternatius que no des del personal sanitari públic o privat.

Les lesbianes i les dones bisexuals pateixen una doble discriminació, pel gènere i per l’orientació. En general, les dones LBT visiten menys els centres de salut (es fan menys citologies i mamografies, per exemple) i, quan hi van, no sempre  parlen obertament de la seua orientació o de les seues pràctiques. Les causes poden ser l’alt nivell de pressió social, que dificulta l’autoacceptació i l’apoderament, i la por al rebuig per l’expectativa de trobar un professional de la salut que pressuposarà l’heterosexualitat –o bé desconeixerà com atendre específicament una dona que té sexe amb una altra dona, o una dona trans (operada o no)– i, en el pitjor dels casos, pel temor a trobar un professional lesbofòbic, bifòbic o transfòbic.

Oblidar la sexualitat de les dones LBT no és només oblidar-se d'una minoria sinó deixar de banda aquelles pràctiques diferents a la sacrosanta penetració. I és que és un fet que també hi ha dones i hòmens heterosexuals que fan altres "cosetes" en el llit i els vindria bé saber que poden utilitzar barreres o guants de làtex. Així que, recordeu, quan us donen una xarrada sobre sexe segur, feu saber als ponents o talleristes que no es poden oblidar de la diversitat.

I per a aunar alguns d'aquests dies d'abril, ací podeu vore l’entrevista a Sheila i Carmen, dues dones gitanes, en el programa Ratones coloraos (2009). I ací podeu consultar la Guia de salud sexual para mujeres que tienen sexo con mujeres  (2017), elaborada per Fundación Triángulo Comunidad de Madrid, Fundación Triángulo Coslada i San Fernando de Henares.