17 de nov. 2019

Orgull intersex

La top model belga Hanne Gaby Odiele va eixir de l'armari com a intersex l'any 2017. Va descobrir que era intersexual quan tenia 17 anys. Els seus cromosomes “sexuals” eren XY, però el seu cos no assimilava les hormones masculines, de manera que es va desenvolupar amb aparença femenina. Tal com ella mateixa explica en aquest vídeo, prop del 2% dels bebés naixen intersexuals, és a dir, amb una anatomia sexual o reproductiva que no sembla encaixar en les típiques definicions binàries per al masculí o femení. La majoria de professionals de la medicina qualifiquen aquest fet d’anomalia o patologia i, segons el tipus, estableixen diversos síndromes: Síndrome de Klinefelter, Síndrome de Turner, Síndrome d’insensibilitat als andrògens etc. 

Hanne no va rebre cap explicació per part dels seus pares o metges més enllà de l’advertiment que no podria tindre fills. Odiele relata que als 10 anys li varen extirpar les gònades ja que, suposadament, podien causar càncer pel fet de no haver descendit i estar dins del cos, encara que hi ha el mateix percentatge de risc de contraure càncer de mama, i no per això els lleven els pits a totes les dones. Al 17 anys, va descobrir el que li passava en una revista juvenil holandesa que parlava d'una xiqueta intersexual. Hanne es va tranquil·litzar en descobrir que no era ni un monstre ni l’única al món. Amb tot, els pares li van dir no ho contara a cap persona; la mateixa advertència va vindre de part dels metges que l’atenien, ja que no l'entendrien ni trobaria ningú que l'estimara. 

Hanne es va convertir en una model d'èxit i l’any 2017 va decidir eixir públicament de l’armari com a persona intersex. Abans ho havia contat al que ara és el seu marit, i després ho digué a la resta d’amistats, sense que res canviara en la seua relació. Com a activista pels drets de les persones intersex, la jove danesa s’enorgulleix de les magnífiques reaccions que ha tingut la seua visibilització. Per exemple, uns pares li varen escriure per a dir-li que després de sentir-la havien decidit no operar el seu fillx intersex fins que no tinguera edat de consentir. 

Per a la model danesa, les cirurgies es fan per por als cossos no binaris, i defensa que haurien de deixar de fer-se sense el consentiment dels menors. A més, la majoria d’operacions tenen conseqüències negatives, com ara la menopausa prematura, l’osteoporosi o la no menys important pèrdua de sensibilitat genital (amb la dificultat o impossibilitat d’arribar a l’orgasme). 

Hanne i gran part dels activistes intersex –també les seus famílies– estan fartes d’ocultacions i reclamen que el tema es conega, que aparega en els llibres de text (mireu el vostre llibre de Biologia a veure si diu alguna cosa), que ningú mire com si fora estrany o monstruós el fet que hi haja persones intersex amb cossos perfectament saludables dels quals no s’han d’avergonyir, persones que tenen dret a l’autodeterminació corporal i ha operar-se o hormonar-se només si ho desitgen, després de conèixer tots els avantatges i inconvenients d’aquests procediments.

Ací pot veure la model en una desfilada per a Fashion Channel:


En aquest vídeo What It's Like To Be Intersex hi ha joves intersex parlant de la seua experiència. 

I en l'etiqueta Intersexualitat, pots veure més entrades sobre el tema.

10 de nov. 2019

Els xics en les cançons

Hui en dia, a més d’escoltar-se, la música es veu, ja que la imatge és molt important. Hui us propose analitzar quina imatge dels hòmens presenten les cançons de moda. Ací us deixe un trap que ja té tres anys: es tracta de “4 babys”, de Maluma. 

Quant xics apareixen en el vídeo? Tenen nom? Tenen veu, és a dir, parlen i diuen coses del que senten, del que volen...? Què fan? Estan seriosos, contents...? Quins gestos tenen? Com es relacionen entre ells? Com es relacionen amb les xiques? T’agraden aquestos xics? T’agradaria estar en la seua situació, assemblar-te a ells?, ser-ne amic/ga? etc. 

Respon a les qüestions en forma de text i després, parla’ns de la imatge dels hòmens en alguna cançó que t’agrade. Digues el títol, el/la cantant i copia l’enllaç perquè la puguem escoltar.

Aquest comentari haurà de tindre un mínim de 150 paraules.


3 de nov. 2019

Tirant@net

Escriu un microrelat que no supere les 111 paraules. El títol no s’inclourà en aquest còmput. La temàtica del microrelat es basarà en una narració lliure sobre el tema Igualtat, Diversitat i Identitat de gènere. Cada microrelat ha de portar un títol. 

Ací tens un exemple de microrelat:

“La professora no s’atrevia a compartir el seu secret per por a la crítica. Pensava que si parlava obertament, l’alumnat la senyalaria amb el dit. Però tot va canviar el dia que va trobar aquella alumna plorant als lavabos. “Què et passa?”, li havia preguntat. La jove va dir que plorava per amor i pena, ja que no s’atrevia a declarar-se a la xica que li agradava, i ningú, ni les seues millors amigues, coneixien que era lesbiana. La professora la va mirar i digué: “Ja n’hi ha prou: no podem viure amagades ni amb por”. I van eixir del lavabo amb un somriure còmplice disposades a menjar-se el món.”

I ací, alguns començaments, per si els vols utilitzar:
  • “Joan estava fart de la seua colla d’amics perquè només feien que compartir fotos de xiques de l’institut per burlar-se’n, i a ell, això no li agradava. Un dia, ell...”
  • “Marisa estava molt enamorada de Joan; per això li consentia que decidira quina roba es podia posar i quan podia eixir amb les amigues. Però un dia ell li va demanar...”
  • “Paco estimava en secret a Laura, però ella estava una mica grossa i el jove no s’atrevia a demanar-li d’eixir perquè sabia que els seus amics se’n burlarien.”
Presentarem els millors relats al la XII edició del premi de microrelats 2019 Tirant@net. Cada autor@ pot presentar dos microrelats originals. Hi ha tres categories: 
  • 1a categoria: 1r i 2n de l’ESO.
  • 2a categoria: 3r i 4t d’ESO i 1r i 2n de FP Bàsica.
  • 3a categoria: Batxillerat i Cicles Formatius.
S’atorgaran un total de dos premis per categoria: un primer premi dotat amb un xec regal de 100 € i un finalista dotat amb un xec regal de 50 €. Els guanyadors/es rebran un diploma acreditatiu del premi.


27 d’oct. 2019

Cossos a la moda

M’han encantat els vostres comentaris perquè veig que els complexos són un tema que connecta amb molta gent, i no solament adolescent. Rebeca i Amanda deien que acceptar els nostres cossos no és tan fàcil i jo afegisc que els consells de l’estil “No faces cas de les crítiques” o “Estima’t tal com eres” no sempre ens serveixen. De vegades, tenen l’efecte contrari i aconsegueixen que ens acusem a nosaltres mateix@s per no poder evitar que ens importen les crítiques; i això suposa un doble patiment: sofrim perquè no tenim el cos que voldríem, i ens angoixem perquè no podem “passar” de l’opinió de les altres persones.

Llegint-vos, he recordat un comentari que va deixar l’any 2014 una alumna en ¡No juguéis como niñas!, i m’agradaria compartir-lo de nou perquè em va impactar molt:

Aquest vídeo i aquesta entrada m'han impressionat moltíssim ja que és la realitat i jo personalment sé el que és practicar esport sent una dona. En el meu cas, jo practicava natació a un nivell competitiu alt des dels sis anys, però també em vaig veure obligada a deixar-ho perquè tot el món em criticava dient que estava molt forta, que era un “home vestit de dona”, que cap xic es fixaria en mi, etc. Vaig formar part d'aquell equip des dels sis anys fins al quinze. I no fa molt, a penes un any, vaig intentar retornar, però el que era el meu nóvio va amenaçar-me amb deixar-me i posava excuses del tipus: “estaràs més forta que jo”, “una dona no pot tindre més múscul ni força que un home”, “quan competies tenies un cos que em feia vomitar”, etc. Malgrat tot això, vaig intentar retornar, i en a penes dos mesos em varen oferir una prova per a la selecció valenciana, un somni per a mi que vaig menysprear pel meu nóvio. Jo sóc una xicona a qui li encanta l'esport i que cada dia practica, i ara fa un mes el meu nóvio em va deixar perquè tenia més músculs que ell.

El que vull dir amb tot això és que no sabeu com me'n penedisc d'haver fet cas al que em deia la gent, com em jutjaven i jo que els feia cas. Les dones tenim els mateixos drets que els homes i no totes som iguals, a unes ens agrada l'esport mentre que a altres el que més els importa és anar a la moda i passar tota l'estona amb el seu nóvio o emborratxar-se. Sí que és cert que hi ha moltes desigualtats però si nosaltres fem cas de tot el que ens diuen, i quan ens diuen que deixem de practicar el nostre esport els fem cas de seguida, mai aconseguirem que ens respecten ni tenir una igualtat digna i amb els mateixos avantatges que els homes. 

El poc que tenim fins ara és gràcies a la lluita de moltes dones esportistes i, si nosaltres seguim lluitant, aplegarà el dia en què ens respecten i aconseguirem que ens tracten com mereixem. 

Comentari de Jennifer Campoanor (31.10.14)

Tal com diu Jennifer, la clau és no deixar de fer les coses que ens agraden. Potser no podem aconseguir que no ens importe que ens diguen “grossa”, “palo”, “xaparro”, “tirillas”, "efeminat", "matxorra", etc. però sí que podem seguir fent allò que volem, tant en les nostres aficions com en les nostres relacions personals. Per exemple, si ens agrada un xic o una xica, atrevim-nos a acostar-nos a ell o a ella sense pensar que no li agradarem perquè no tenim un cos a la moda: ja dirà ell/a que sí o que no! 

No deixem que els complexos ens impedisquen ser qui volem ser!!!

20 d’oct. 2019

My Mad Fat Diary

Una alumna explicava l’altre dia en un comentari a “La motxilla de Nora” que tots tenim càrregues, no solament les persones trans, i es queixava que el vídeo i l’entrada no parlaren d’altres problemes que té la gent, per exemple dels complexos. Doncs ací tenim un fragment de la sèrie britànica My mad fat diary, basada en el llibre My Fat, Mad Teenage Diary, escrit por Rae Earl. Conta la història d'una adolescent de 16 anys que ha estat internada durant quatre mesos en un hospital psiquiàtric per problemes amb la seua imatge corporal, però ha mentit als amics dient-los que estava de viatge. 

Estar gros o grossa és potser un dels complexos més comuns que hi ha, tant entra la gent jove com entre la més adulta. També és motiu d’insults, que ja comencen en la infantesa. En l’època que ens ha tocat viure, tindre un índex de greix corporal alt no està de moda. En canvi, si haguérem nascut en el segle XVI, el nostre greixet hauria fet les delícies dels més reputats pintors (per exemple, de Rubens). El terme “gordofòbia” està començant a utilitzar-se per a referir-se a la fòbia a la grossària, que s’acompanya de la idea que les persones grosses no són atractives ni desitjables. 

Karícies és un blog d’educació afectivosexual i potser algú es preguntarà què fem parlant dels complexos. Doncs és molt fàcil d’explicar: si no estimem el nostre cos, ens costarà molt més gaudir-lo, és a dir, que si tenim complexos i ens agradem poc o gens, ens resultarà difícil creure que podem ser atractius o atractives per a altres persones, i no ens creurem mereixedors/es del desig d’altri. I potser també acceptarem relacions que no ens agraden. Què en penses?


Estic grossa (mmfd1.2) from Baubo on Vimeo.

En l'entrada Gordofòbia ja vàrem parlar d'aquests temes; pots llegir-la i/o comentar-la també.

13 d’oct. 2019

Classes de sexualitat

La primera escena és un fragment de la sèrie Física o química, que es va estrenar l’any 2008 i va acabar el 2011, després de 7 temporades i molt d’èxit entre el públic adolescent. El fragment és del capítol 2 de la primera temporada (“Solo es sexo”), i els protagonistes són un grup d’adolescents que van al col·legi concertat Zurbarán. 

El segon vídeo és una escena de la minisèrie de dos capítols El pacto, que es va estrenar l’any 2010. Les protagonistes són un grup d’amigues que assisteixen a un col·legi privat i decideixen quedar-se embarassades al mateix temps en protesta contra el director perquè va expulsar a una d’elles per quedar-se embarassada.

Ja han passat uns quants anyets d'aquestes sèries! Penseu que és així el professorat actual?, són així, els pares i les mares?, i la gent jove? Passen situacions semblants als vostres col·legis i/o institut? Quina educació sexual heu rebut? Penseu que és una bona educació per a tenir relacions sexuals segures i plaents? Si no és així, què us hauria agradat que us ensenyaren? I ja per últim, qui hauria de fer educació sexual? I quins temes hauria de tractar?





6 d’oct. 2019

Què et diu la teua monstre?

Big Mouth és una sèrie estatunidenca animada (recomanada per Netflix a partir dels 16 anys) que tracta temes relacionats amb el desenvolupament corporal i sexual propi de l’adolescència: atracció sexual, menstruació, masturbació, etc. Els protagonistes són dos amics, Nick i Andrew, juntament amb les seues amistats Jessi, Jay i Missi. Sembla que la història es basa en les vivències reals que tingueren dos dels seus creadors durant la pubertat i l’adolescència. 

Un dels encerts de la sèrie és mostrar el terratrèmol emocional que es pateix en aquesta edat a través d’uns personatges anomenats monstres de les hormones. I cadascun dels protagonistes té el seu. He seleccionat un fragment del capítol 5 de la primera temporada, que es diu «Girls Are Horny Too» («Les xiques també s’exciten»), on la monstre de les hormones de Jessi l’anima a conéixer-se, i aquesta i la seua vulva mantenen una agradable i instructiva conversa. 

La vulva de Jessi li explica que no és el mateix la vulva que la vagina; que les xiques tenen tres orificis: la uretra, l’anus i el que dona entrada a la vagina; que a la vulva podem trobar l’estrella del plaer, el clítoris, i també els llavis exteriors i interiors (denominació més adequada que la de majors i menors, ja que cada vulva és distinta i sovint els anomenats menors són més grans que els majors). 

Què et semblen els consells de la monstre de les hormones de Jessi? Creus que està ben vist que les xiques es miren i/o es toquen? Què creus que li diria el monstre de les hormones a un xic? I quina seria la conversa entre els genitals masculins i un adolescent?

3 d’oct. 2019

La motxilla de Nora

En el vídeo “Nora y su mochila menguante” (FELGBT, 2019), es fa servir la metàfora de la motxilla com a sinònim de les dificultats que les persones podem patir en la vida. Nora, la protagonista, ix de casa amb una pesada càrrega a les esquenes perquè, quan nasqué, es va determinar que era un xiquet (probablement a l’ecografia ja van dir als seus pares que ho era); però Nora se sent xiqueta i vol que la tracten en femení. 

Hi ha també altres persones que porten motxilla: els xics femenins (o que fan coses considerades femenines), les xiques masculines (o que fan coses considerades masculines), les persones no heterosexuals (gais, lesbianes, bisexuals, pansexuals, asexuals...), les persones amb diversitat funcional (discapacitat física o intel·lectual), les persones amb cossos que no estan a la moda (grosses, primes, “massa” altes, “massa” baixes...), les persones amb trets intersexuals (no endosex), la gent d’altres països, d’altres religions o ètnies, etc. 

Els insults, les amenaces, les agressions, les burles o bromes que no fan gràcia, etc. són pedres que posem en les motxilles d’altri i que contaminen la nostra escola i el nostre món. En canvi, quan tractem les altres persones amb respecte, quan estem al seu costat, quan els diem coses positives, etc. estem llevant-los pedres –i, utilitzant la terminologia de l’ecologia emocional que vérem en Els punys no parlen–, estem repartint vitamines emocionals, ingredients fonamentals perquè el nostre institut (i el nostre barri, i la nostra ciutat...) siguen unes reserves naturals on cuidem i celebrem la diversitat. 

I tu què fas, contamines o reparteixes vitamines? Poses pedres en les motxilles d’altres o en lleves? 





Dades que apareixen al vídeo:

  • El 83% de les persones trans considera haver sigut menys feliç que les persones cis (cissexuals o cisgèneres) durant la seua etapa educativa.
  • El 58% de les persones trans afirma haver sigut víctima de transfòbia en forma d’insults, amenaces, agressions físiques, ciberviolència i/o violència sexual
  • El 53% de les persones trans assegura que mai o en molt poques ocasions s’ha respectat el nom elegit en funció de la seua identitat de gènere.
  • El 48% de les persones trans va trobar suport en altres alumnes després d’haver patit una agressió per transfòbia.
  • El 58% de les persones trans víctimes de transfòbia en l’àmbit escolar assegura que, davant de la violència i de l’assetjament que patiren, no es va fer res.

Per al professorat, recomanem l’informe Jóvenes trans en el sistema educativo (FELBGT, 2019, 33 pàgines), que estudia  la realitat dels menors trans en el context educatiu i l’impacte de la posada en marxa de mesures d’atenció a la diversitat en el seu benestar físic i emocional, en l’itinerari formatiu i en els resultats acadèmics. 

També podeu trobar altres estudis i materials per a treballar la diversitat afectivosexual en secundària en la pàgina de la FELGBT. 


26 de set. 2019

La fe, de Quim Monzó

Entrada per a segon de Batxillerat

Escriu un text de característiques semblants a les del conte de Quim Monzó, on mostres una discussió on no s’arriba enlloc (al voltant de 150 paraules). Si no vols escriure a partir d'aquest text, pots fer-ho del conte “Vida matrimonial”.

La fe

–Potser és que no m’estimes.
–T’estimo.
–¿Com ho saps?
–No ho sé. Ho sento. Ho noto.
–¿Com pots estar segur que el que notes és que m’estimes i no una altra cosa?
–T’estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T’estimo com no he estimat mai a ningú, i com no podré mai estimar. T’estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida, em deixaria escorxar de viu en viu, que juguessin amb els meus ulls com si fossin bales. Que em llancessin en un mar de salfumant. T’estimo. Estimo cada plec del teu cos. Sóc feliç només de mirar-te als ulls. Dins de les teves nines m’hi veig jo, petitet. 
Ella mou el cap, neguitosa.
–¿Ho dius de debò? Oh, Raül, si sabés que de debò m’estimes, que puc creure’t, que no t’enganyes a tu mateix i, doncs, a mi… ¿De debò m’estimes?
–Sí. T’estimo com mai ningú no ha estat capaç d’estimar. T’estimaria encara que em rebutgessis, encara que no volguessis ni veure’m. T’estimaria en silenci, d’amagat. M’esperaria que sortissis de la feina només per veure’t de lluny. ¿Com pots dubtar que t’estimo?
–¿Com vols que no en dubti? ¿Quina prova tinc, real, que m’estimes? Dius que m’estimes, sí. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t’estimo molt, a tu. Però ¿com puc tenir la certesa que tu m’estimes?
–Mirant-me als ulls. ¿No ets capaç de llegir-hi que t’estimo de veritat? Mira’m als ulls. ¿Creus que podrien enganyar-te? Em deceps.
–¿Et decebo? Poc m’estimes, si tan poca cosa fa que et decebi. ¿I encara em preguntes com és que dubto del teu amor? 
L’home la mira als ulls i li agafa les mans. 
–T’estimo. ¿M’escoltes bé? T’es ti mo.
–Oh… És mol fàcil dir
–¿Què vols que faci? ¿Que em mati per demostrar-t’ho?
–No siguis melodramàtic. No m’agrada gens, aquest to. De seguida perds la paciència. Si de debò m’estimessis no la podries ten fàcilment.
–Jo no perdo res. Només et pregunto una cosa: ¿què et demostraria que t’estimo?
–No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Les coses no són tan fàcils com sembla. –Fa una pausa. Contempla el Raül i sospira, resignada.– Potser sí que t’he de creure.
–És clar que m’has de creure!
–Però ¿per què? ¿Què m’assegura que no m’enganyes o fins i tot que tu mateix t’ho creus, que m’estimes, i per això m’ho dius, encara que en el fons del fons, sense tu saber-ho, no m’estimes de debò? Pot molt ben ser que t’equivoquis. No crec que vagis amb mala fe. Crec que quan em dius que m’estimes és perquè ho creus. Però ¿i si t’equivoques? ¿I si el que sents per mi no és amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? ¿Com ho saps, que és de debò?
–M’atabales.
–Perdona.
–Només sé que t’estimo i tu em destarotes amb preguntes. M’atipes.
–Potser és que no m’estimes.

Quim Monzó, El perquè de tot plegat, 1993. 

24 de set. 2019

Orgull bisexual



Comença una classe de 3r d’ESO i els dic que el 23 de setembre és el Dia del la visibilitat bisexual o Dia de la bisexualitat. Alguns alcen la cella, però en general ningú diu res, no sé si perquè no els importa el tema o perquè es moren de ganes de donar valencià (és ironia). Només hi ha una reacció ressenyable: un alumne felicita a un altre, de punta a punta de la classe, i el “felicitat” es revolta i li retorna un insult. Li pregunte per què s’ha enfadat, i em diu que perquè ell no és bisexual i perquè l’altre li ho ha dit per a molestar-lo.

En realitat, darrere d’aquesta xicoteta anècdota, hi ha més homofòbia que bifòbia, però aquesta última no hi ha dubte que també existeix. Sobre les persones bisexuals pesen encara una sèrie de tòpics erronis: que són vicioses, promíscues, infidels; que estan confoses; que són homosexuals a l’armari, etc.

Pot semblar una obvietat, però cal dir que ser bisexual no és sinònim de nimfomania; no és cap perversió; no vol dir que t’agrade tot el món; tampoc és una fase ni una manera d’amagar l’homosexualitat, i no significa que somies a fer trios ni més ni menys que les persones d’altres orientacions sexuals.

La bifòbia existeix i està darrere de totes aquestes idees que es tenen sobre les persones bisexuals. I per a abandonar aquests mites, a poc a poc van havent-hi referents positius en algunes sèries, com ara: Lorena i Gina, en Les de l’hoquei (sèrie que recomane molt), Pol en Merlí, Joana i Cristina en Skam España o Polo en Élite, per assenyalar només la ficció espanyola. Coneixes persones famoses bisexuals o altres sèries amb personatges bi positius?

Hi ha qui diu que en una cultura més oberta, tots i totes seríem bisexuals en major o menor grau. I tu, què en penses d'aquesta afirmació? I de tot el que s'ha parlat en aquesta entrada? 

29 de juny 2019

Orgull crític 2019

Saps què és l’orgull crític? A moltes ciutats de l’estat espanyol fa temps que se celebren manifestacions alternatives que busquen recuperar la revolta que fa 50 anys es va iniciar a Stonewall (Nova York, 1969), i consideren que la manifestació de l’orgull “oficial” suposa la mercantilització i colonització de les identitats i de les lluites LGBTI+. Conceptes com 'capitalisme rosa', 'pinckwashing' o 'homonormativitat' us poden ajudar a entendre els motius d'aquest orgull crític. Investigueu! 

Aquest és el cartell de la manifestació que se va celebrar ahir a València. Més avall, compartim el vídeo d’Orgullo Crítico Madrid “Qué es la homonormatividad?, que explica aquest concepte i fa una recomanació: “El mercat ens vol a totes iguals; no li donem aquest plaer!”




La revolta d'Stonnewall


En la matinada del 28 de juny de 1969, la policia va entrar al bar Stonewall Inn de Nova York per a escarmentar la clientela, majoritàriament homosexual i transsexual, amb l’excusa de controlar la venda il·legal d’alcohol. Aquell no va ser un cas aïllat, ja que l’assetjament policial i l’abús d’autoritat contra la comunitat LGBT era habitual. Aquella nit, però, la notícia del setge policial es va estendre, i els voltants del bar s’ompliren de gent farta d’homofòbia i de transfòbia. No era la primera vegada que això passava: en altres ciutats, homosexuals i trans havien resistit també les batudes policials, però Stonewall esdevingué un símbol perquè un any després, un grup d’activistes va voler commemorar aquella nit amb una manifestació. I a poc a poc, altres ciutats del món anaren sumant-s’hi fins que es va consolidar com a fita del moviment d’alliberament LGBTI. Enguany s'acomplixen 50 anys d'aquest fet.

28 de juny 2019

Troba les diferències

El vídeo ¿Cuál es la diferencia? (19’49”) mostra que no tenir en compte la diversitat pot dur a diagnòstics de salut erronis que afecten negativament la salut de les persones LGTBI. 

Elaborat el 2012, és part de la iniciativa “Centros Libres de Homofobia” de l’Uruguai, campanya organitzada pel Col·lectiu Ovejas Negras, el Ministerio de Salut Pública, RAP, ASSE, la Universitat de la República Oriental de l'Uruguai i UNFPA Urugai. 

El vídeo està estructurat en 4 situacions que mostren les diferències en l’atenció que reben quatre persones LGTB: Alejandra, Facundo, Lucia i Ana. Aquest material està sent utilitzat en capacitacions a professionals de la salut de l’Uruguai.


Salut LGBT. Informació per al professorat

Guia d'educació sexual "Els nostres cossos, els nostres drets". 
L’estrés de les minories
L’entorn homofòbic de rebuig cap a les persones LGBT afecta la seua salut i causa l’anomenat “estrés de les minories sexuals”. L’homotransfòbia és el terme utilitzat per a descriure el rebuig i la discriminació a les persones LGBT. També podem parlar de transfòbia (cap a les persones trans), d’homofòbia (cap a les persones homosexuals), lesbofòbia (cap a les lesbianes) i bifòbia (cap a les persones bisexuals). Malgrat els avanços socials, les persones LGBT s’enfronten als riscos de la violència homotransfòbica tant en espais públics com privats, començant en molts casos per l’entorn familiar. 
Aquesta situació s’agreuja quan les actituds dels professionals de la salut són homotransfòbiques, o quan es realitzen interrogatoris que pressuposen que totes les persones són heterosexuals, o que tenen famílies nuclears monogàmiques, obviant que avui dia hi ha moltes identitats sexuals, famílies diverses i pràctiques sexuals també variades. Aquestes actituds, que demostren poca comprensió i sensibilitat, poden ocasionar que les persones LGBT no parlen de la seua orientació sexual, la qual cosa comporta una atenció de menor qualitat.
La perspectiva de gènere en salut
La sexualitat i les actituds cap a la salut i l’autocura estan impregnades dels valors i ideals de gènere transmesos per la societat. Aquestos models afecten també les persones amb identitats o orientacions alternatives, i poden condicionar riscos afectius i sexuals. L’expansió de les infeccions de transmissió sexual (ITS) és un exemple del fet que oferir només informació és insuficient si no va acompanyada d’un qüestionament crític dels models de masculinitat i feminitat.
Els xics homosexuals no són immunes als valors de la masculinitat tradicional i als manaments quant al sexe: moltes parelles, minimització dels riscos, hipersexualització, sexualitat immediata i penetrativa, invulnerabilitat, etc. Per la seua banda, les xiques lesbianes i bisexuals també han estat socialitzades com a dones en valors com la dependència, el lliurament amorós, la falta del dret al plaer, etc. En molts casos, tant xics com xiques homosexuals, transgredeixen l’estereotip tradicional, de vegades adoptant les característiques de l’altre gènere; però d’altres, segueixen els manaments patriarcals.
A la perspectiva de gènere hi hem d’afegir també el reconeixement de les interaccions d’altres determinants de salut com el país d’origen, l’edat, el nivell social, la presència o no de discapacitat, entre d’altres.
Factors de risc
Els comportaments de les persones, siguen heterosexuals, homosexuals o bisexuals, no respon necessàriament als prejudicis socialment generats sobre les seues pràctiques sexuals. Per exemple, el risc d’una infecció de transmissió sexual no depén de l’orientació sexual sinó de les pràctiques sexuals insegures. Per tant, la prevenció ha d’anar per la via de conèixer la gamma de pràctiques sexuals i per oferir assessorament adequat.
Les lesbianes han sigut percebudes com un grup de baix risc. Com a conseqüència d’això, les dones lesbianes poden córrer perill en termes d’infeccions de transmissió sexual i el menor ús d’anticonceptius. Generalment, les campanyes de prevenció d’ITS i VIH, i de salut sexual i reproductiva, exclouen les dones lesbianes i també les dones bisexuals; les invisibilitzen i, el que és pitjor, deslegitimen les seues pràctiques sexuals, reforçant el model de sexualitat heterosexual i penetratiu. Aquesta concepció és discriminatòria i excloent, i provoca que moltes de les necessitats i riscos en salut sexual no reben l’adequada atenció mèdica.
En els darrers anys, s’han posat en marxa accions per a dones que tenen sexe amb dones, per exemple la recomanació d’usar barreres de làtex per al sexe oral (dental dam), guants de làtex per a la penetració o condons per a les joguines compartides. Però aquestes campanyes han vingut més de part de grups alternatius que no des del personal sanitari públic o privat.
Un estudi fet als EUA* alertava del major nombre d’embarassos adolescents en joves lesbianes o bisexuals (Saewyc, 2008) tal vegada pel desig d’ocultar la seua orientació sexual tenint relacions amb barons. La pressió per normativitzar-se i ser “una dona de veritat” suposa més riscos en les relacions sexuals i més victimització davant d’abusos físics i emocionals. No hem d’oblidar que en la socialització femenina s’ensenya un desequilibri de poder amb els hòmens, i això pot condicionar les habilitats i l’autoritat per a la negociació de sexe segur.
Les lesbianes i les dones bisexuals pateixen una doble discriminació, pel gènere i per l’orientació. En general, les dones LBT visiten menys els centres de salut (es fan menys citologies i mamografies, per exemple) i, quan hi van, no sempre  parlen obertament de la seua orientació o de les seues pràctiques. Les causes poden ser l’alt nivell de pressió social, que dificulta l’autoacceptació i l’apoderament, i la por al rebuig per l’expectativa de trobar un professional de la salut que pressuposarà l’heterosexualitat –o bé desconeixerà com atendre específicament una dona que té sexe amb una altra dona, o una dona trans (operada o no)– i, en el pitjor dels casos, pel temor a trobar un professional lesbofòbic, bifòbic o transfòbic.
En parlar de la salut sexual dels hòmens homosexuals i bisexuals, és important tenir en compte els hòmens que tenen relacions sexuals amb altres hòmens (HSH) però que no s’identifiquen com a homosexuals o bisexuals, probablement per homofòbia o per bifòbia interioritzada.
Algunes investigacions apunten a major nivells de consum de tabac, alcohol o altres drogues en persones LGBT, que sembla estar relacionat amb la discriminació i els nivells d’estrés més elevats per l’entorn homotransfòbic i la discriminació, fet que pot portar a consumir per a relaxar-se o per a facilitar les relacions socials. En les dones lesbianes, hi ha major risc de sobrepés, i també un major consum de tabac, alcohol i altres drogues, en comparació amb les dones heterosexuals, fet que possiblement s’explica per la menor pressió d’acomplir amb els estàndards corporals, en el cas del sobrepés, i per l’oposició a l’estereotip femení segons el qual s’ha de tenir un comportament més mesurat (no beure, consumir menys que els barons...). Els estudis no són concloents sobre el càncer de pit en dones lesbianes, però el tabaquisme, el consum d’alcohol o d’altres drogues, un major índex de massa corporal, el menor nombre de fills o el menor accés als serveis de salut, sí que són factors de risc.
Cura de salut de les persones trans
Les persones trans s’enfronten a problemes socials, psicològics i mèdics complexos que inclouen un procés llarg de comprensió i acceptació de la seua identitat i del seu gènere. Aquestos problemes es compliquen quan han de lidiar amb el desconeixement, els estereotips, els judicis, l’estigmatització, la discriminació i la violència; circumstàncies que afecten la salut i la qualitat de vida. A l’entorn familiar, com a espai de socialització primerenc, és on primer s’evidencia la identitat trans, i pot ser el primer espai de control, imposició, rebuig o violència cap a aquestes, obligant-les, per exemple, a vestir-se d’acord amb el sexe biològic, o a acudir a un psicòleg o psiquiatra per a “curar-les”.
Sovint, la transició corporal de les persones trans segueix el paradigma mèdic clàssic que estableix els protocols adequats per a esdevenir home o dona. En les transicions d’home a dona solen realitzar-se implants de pits, teràpies hormonals amb estrògens, depilació facial i corporal, operacions per a definir trets facials femenins, vaginoplàstia, etc. En les transicions de dona a home es realitzen extirpacions dels pits (mastectomia), teràpies hormonals amb testosterona, extirpació de l’úter i dels ovaris (histerectomia), fal·loplàstia, etc. També es poden administrar bloquejadors hormonals per a inhibir la pubertat. Aquest procés de transició, anomenat de reassignació sexual (per exemple, es parla de CRA o cirurgia de reassignació sexual), ha començat a anomenar-se d’afirmació o de reafirmació sexual per part dels col·lectius trans.
Tal com passava amb les persones LGB, els professionals de la salut no sempre tenen la sensibilitat ni els coneixements per a atendre adequadament les persones trans. Primer de tot, aquestes no són un grup homogeni, sinó individus que viuen la seua identitat i els seus cossos de maneres diverses. A part de l’atenció sanitària específica, derivada de les operacions a les quals decidesquen sotmetre’s, o provocada pels tractaments hormonals; les persones trans masculines que tenen ovaris i úter, per exemple, han de tenir la mateixa atenció ginecològica que les dones biològiques. I el mateix podem dir per a les trans femenines no operades quant a la cura dels genitals masculins. Els professionals de la salut han de garantir el dret a la salut integral de les persones trans tot i sabent que la seua identitat no està definida per les característiques biològiques i que aquestes dependran de cada situació particular.
Cura de salut mental
L’homosexualitat no està correlacionada amb cap psicopatologia, però les tensions creades per l’estigma, la desigualtat, l’assetjament  i la violència provoquen que les persones LGBT tinguen major risc de trastorns psicològics relacionats amb aquestes experiències. Diversos estudis indiquen alts nivells de suïcidi en persones LGBT i també més factors de risc per a la salut mental (depressió, aïllament, abús de les drogues...)
La vulnerabilitat per una situació de discriminació (estrés de les minories) és un estrés psicosocial resultat d’un estatus de minoria desvaloritzada, conseqüència al seu torn de les experiències reals de violència i discriminació, de la percepció d’estigma (que implica por i hipervigilància front a possibles agressions), i de l’homofòbia internalitzada en la qual les actituds socials negatives se senten com a pròpies i es tornen contra un/a mateix/a i contra altres persones homosexuals (Ojuel, 2010).
La internalització de l’opressió pot ser un dels motius pels quals la població LGBT presenta diferent morbiditat, amb més risc de mala salut mental i una prevalença més alta d’hàbits poc saludables. Diversos estudis mostren, per exemple, que les lesbianes i les dones bisexuals tenen, respecte a les heterosexuals, pitjor salut mental, usen més antidepressius i prenen més tòxics. El major consum de drogues il·legals, que augmenten les situacions de risc per contraure el VIH o altres ITS, unit al tabaquisme i al consum alt d’alcohol,  constitueixen un problema de salut per a moltes lesbianes. Els mateixos riscos existeixen per als hòmens homosexuals.
El procés de formació de la identitat homosexual és conflictiu, no per raons inherents a l’homosexualitat sinó per la seua valoració social. Encara que un/a adolescent reconega la seua orientació, els models socials al seu abast són heterosexuals. A més, els adolescents poden veure’s afectats pel bullying, i això crea trastorns psicològics i sentiments d’aïllament, afegits al temor a ser rebutjats per la família i per les amistats.
Les investigacions aporten que l’eixida de l’armari i l’acceptació de l’orientació sexual estan fortament relacionades amb el bon ajustament psicològic, és a dir, la percepció més positiva de l’orientació sexual millora la salut mental i l’autoestima. Però aquesta acceptació no depén només de la persona sinó que és molt més senzilla en entorns segurs i amb el suport educatiu, sanitari i social adequat.

12 de juny 2019

Skam

Entrada d'Eva D. (1r de Batxillerat Humanístic)

SKAM ('Vergonya' en noruec) és una sèrie noruega com qualsevol altra, però hi ha alguns aspectes que la fan diferent. Per començar, els capítols no es publiquen una vegada a la setmana, sinó que es trauen una mena de clips o xicotetes parts del que serà un capítol. Aquests es publiquen en temps real, quan passa l’acció en la sèrie. Per exemple, si el dilluns a les 11:45 passa alguna cosa, llavors el clip es publicarà el dilluns a les 11:45.

A banda del format de publicació dels clips, pots trobar els personatges de la sèrie a Instagram o a YouTube, i seguir la història. Ells publiquen contingut inèdit que no apareix als clips. A més a més, Skam té les seues versions en diferents països, a banda de la versió original SKAM Norge (SKAM Noruega): SKAM France, SKAM Austin (EEUU), SKAM Itàlia, SKAM Druck (Alemanya), i l’última publicada, SKAM Espanya. Totes tracten la mateixa història base, però amb diferents punts de vista segons allò que és més usual en cada país. 

A SKAM apareixen les típiques coses i problemes d’adolescents de 1r de Batxillerat en diferents països. Per això, quan sent adolescent veus SKAM Espanya, pots identificar-te amb moltes de les activitats que fan. Tant els personatges, com els actors i les actrius a la sèrie, tenen la nostra edat i passen per les mateixes coses que nosaltres: exàmens, treballs, quedades amb amistats, festes, enganys, relacions complicades, descobriment de la sexualitat, baralles amb amics o amigues… 

Recentment, SKAM Espanya ha acabat la segona temporada. En cadascuna d’aquestes, el personatge principal és algú diferent, com a SKAM Norge. A la primera temporada, Eva era la protagonista. Durant l'estiu, havia estat amb el seu nóvio Jorge; però al tornar a les classes, les seues amigues la rebutgen i ha de buscar un nou grup d’amistats. Aquesta temporada tracta temes com la desconfiança, el feminisme, el ciberassetjament, les relacions tòxiques i l’amistat. 

Cris, una amiga d’Eva, és la nova protagonista de la segona temporada de la sèrie. Aquesta adolescent és una xica despreocupada, li agrada la festa i estar amb les seues amigues, com a tot el món. Sempre escolta els drames amorosos de les amigues, i diu que no s'enamorarà mai, però de sobte coneix “la nova”. Aquesta temporada tracta temes com la llibertat sexual, el descobriment de la pròpia sexualitat, les malalties mentals (en concret el Trastorn Límit de Personalitat) i la diversitat sexual. 

En aquesta temporada, apareixen també personatges que són part de la comunitat LGTB, com poden ser Lucas (gai), Cris (bisexual) i Joana (bisexual). Ací, un dels grans problemes als quals s’enfronta la protagonista és el descobriment de la seua bisexualitat i com, al principi, la nega o l’amaga per por de la resposta de les amigues o de la família. Hi ha un capítol que presenta un dels grans problemes als quals les persones homosexuals es poden enfrontar: l'agressió. Concretament, Lucas és agredit al carrer per la seua orientació sexual perquè havia pujat un vídeo a YouTube fent explícita la seua homosexualitat. Front a aquesta agressió, Lucas respon amb una denúncia, tot animant la gent perquè també ho faça, per tal de palesar  una problemàtica que pateixen moltes persones. 

Per acabar, recomane molt aquesta sèrie per la referència a l’actualitat que vivim hui en dia molts i moltes joves. Ens fa pensar i ens anima a no quedar-nos indiferents davant determinades situacions.


8 de juny 2019

Sexe sense ganes


L'Institut de la Dona i per a la Igualtat d'Oportunitats ha realitzat l'estudi “Diagnòstic de la dona jove a l'Espanya de hui” a partir de 1.500 enquestes realitzades a dones residents a Espanya d’entre 18 i 64 anys per a assenyalar diferències intergeneracionals. 

Algunes de les dades que mostra l'estudi, que ha estat presentat aquest juny de 2019, són, per exemple, que la principal font d'informació i entreteniment de les joves són les xarxes socials; que la violència de gènere, la desocupació i la desigualtat entre dones i homes estan entre les seues principals preocupacions, i que la majoria de les joves té dificultats per a emancipar-se.

També se'ls pregunta pel seu grau de feminisme, i la puntuació mitjana és de 7 (sobre 10) per a les joves i de 6,2 per a les més majors. Per classe social, puntuen el seu grau de feminisme entre 8 i 10 el 39% de dones de classe baixa, el 53’3% de classe mitjana i el 57’4% de classe més alta.

Però el que ens interessa més és aquesta dada: les joves viuen la seua sexualitat amb més llibertat que les majors i també són més conscients dels riscos de contraure infeccions de transmissió sexual. No obstant això, al voltant de la meitat afirma haver mantingut relacions sexuals sense ganes (el 46’8% de les joves i el 51% del grup de 35 a 65 anys). A què creus que és degut que, precisament en aquest tema, les diferències generacionals siguen tan escasses? Hem avançat menys del que pensàvem? 

6 de juny 2019

Aura ens explica Merlí, el (peri)patètic

Al juny del 2016 vaig publicar aquesta entrada sobre la sèrie Merlí. Com que Nètflix la té al seu catàleg i molta gent l'està veient ara, deixe ací la meua crítica en boca d'Aura, una jove adolescent a qui li molesten algunes cosetes de la sèrie. Vigileu que hi ha una mica d'spoiler!

I si en voleu més, llegiu la crítica a la sèrie a Zena: "Masclisme i estereotips de gènere a Merlí".

Altres entrades del Karícies dedicades a Merlí: 

  • Ballem, ballem… 
  • Merlí entén Judith Butler? 
  • L'escot de Berta o el nivell de feminisme dels guionistes?



  • Hola,

    Sóc Aura, tinc 15 anys, i estudie primer de Batxillerat a l’IES Àngel Guimerà. Enguany hem tingut un professor nou de filosofia, Merlí, i el primer dia de classe ens va dir que volia que la filosofia ens fera trempar, és a dir, que ens excitàrem amb la matèria; però jo sé que no pensava en els nostres clítoris, sinó només en els penis de la classe ja que poca gent sap, i Merlí menys encara, que els clítoris també s’empalmen. 

    Merlí és un professor provocador, sembla que es preocupa per l’alumnat i vol que pensem i que siguem crítics. Per als seus alumnes preferits és un crac; per a mi, és peripatètic però sense el "peri", és a dir, patètic. El seu favorit és el masclet Pol, sempre acompanyat en les bromes i comentaris sexuals per Marc. La resta de la colla són: el tímid i romàntic Joan; l’insegur i enamoradís Gerard; l’homosexual en l’armari Bruno, i l’agorafòbic Ivan. Ja començat el curs, s’hi afegirà Oliver, obertament homosexual. 

    Les xiques només en són tres. Berta és la sexual (en llenguatge masclista seria “la guarra”). Està enfadada amb Pol perquè l'ha deixada (típic, no?), i per venjar-se fingeix un embaràs que farà patir l'ex uns quants dies. Més tard, s'enrotllarà amb Marc, sabent que és el xic que li agrada a la seua amiga Tània. Mònica és la madura de la classe i Gerard i Joan sospiren per ella. Però no podia ser perfecta: va compartir amb l’anterior parella uns vídeos sexuals i aquestos han anat a parar als mòbils de la classe. Els masclets tornen a demostrar el que són perquè ja se sap que la sexualitat masculina és així, incontrolable (és ironia!). Per últim, Tània és l'amiga de Bruno, el xic homosexual que es dedica a ser més gallet que ningú per a canalitzar la ràbia de no poder estimar com vol. A Tània li agrada Marc, però la quota de xica llançada ja està coberta en la classe (i en la sèrie); així que, per tal d’acostar-se-li, només se li ocorre canviar d’imatge a l'espera que Marc es fixe en ella i s’hi llance. Estereotipat, no, el que segueix!

    Merlí no sols és mestre de filosofia sinó també de seducció, i la seua primera presa és Laia, la d’anglés. El primer dia de classe se li acosta, es fica amb la seua parella (el professor d’educació física); quan la troba sola a l'eixida, li diu que hauria d’anar amb un home més gran i experimentat (com ell), l’elogia (només físicament) amb insistència, malgrat que a ella li molesta (assetjament?), fingeix que ha de cuidar un gosset abandonat perquè sap que Laia estima molt els animals (manipulació?) i, finalment, aconsegueix anar a casa de la profe i enrotllar-se amb ella. Tanmateix, quan coneix Gina, la mare de Gerard, talla amb Laia posant com a excusa que la jove necessita algú amb qui tindre fills i ell no li'ls pot donar perquè té feta la vasectomia (sip!). 

    Manipular, enganyar, insistir malgrat les negatives... és un bon model de seducció? Les xiques i els xics tan estereotipats són bons referents per a la gent jove com jo? És Merlí un bon model d'home per als meus companys barons? Per què no hi ha xiques com jo en una classe com la que mostra la sèrie? Mon pare és professor de Filosofia i n'està molt content perquè diu que Merlí posa la matèria un lloc molt millor que el que li tenia reservada la darrera reforma educativa, però ha de ser a costa de la igualtat? 



    No et perdes la crítica a la sèrie a Zena: "Masclisme i estereotips de gènere a Merlí".