29 de juny 2019

Intimitat i apoderament


Informació per al professorat del bloc 6, "Contra l'abús, apoderament", de la guia d'educació sexual "Els nostres cossos, els nostres drets".
   

INTIMITAT I APODERAMENT

La intimitat ja no és el que era perquè en l’actualitat existeix un espai virtual on ens definim (o construïm) a través de fotografies, vídeos, estats, tuits, comentaris, etc. Aquesta exhibició en xicotetes dosis de la vida íntima s’anomena extimitat i, a través de les xarxes socials, podem estar compartint el que fem, el que pensem i com ens sentim en cada moment.
Una forma de mostrar-se és el sexting o enviament de fotografies o vídeos eròtics i sexuals. Una altra és l’amoring, paraula de creació pròpia que defineix l’intercanvi entre adolescents de declaracions amoroses enceses, fotografies de la parella amb moltes eles (LLLL) i cors, diàlegs íntims amb frases com “El nostre amor durarà sempre” i “Mai havia conegut ningú com tu”, etc. en les xarxes socials.
Davant del paper tan important que tenen les xarxes socials en les nostres vides, han començat a proliferar campanyes i missatges d’alerta que parlen molt dels perills i poc de les potencialitats. I és també normal que la policia faça xarrades per a joves. Conseqüència d’aquesta visió alarmista és que el grooming, o assetjament a menors, es pretén combatre amb missatges com: “No afegisques persones desconegudes”. I el sexting, amb discursos responsabilitzadors i culpabilitzadors adreçats, sobretot, a les dones: “Sexting, no el produïsques”, “No despulles el teu cos en les xarxes socials, mereixes respecte!”.
Serveixen aquestos missatges perquè la gent jove faça un ús més segur de les xarxes?
Partint de la base que les persones som lliures de compartir el que vulguem –sempre que siga nostre i només nostre–, i que cadascú decideix què és íntim o què no ho és; el problema no és què decidim publicar o a qui afegim com a amistat, sinó el masclisme, la doble moral sexista, mirar cap a un altre costat quan alguna persona pateix violència, tolerar la violència, etc. Perquè si una xica puja una foto del seu escot, s’exposa a la crítica, a la burla, a ser comparada amb altres xiques com si es tractaren de ramat en una fira... I si un nóvio enfadat puja fotos o vídeos íntims de la parella, serà ella, i no ell, la que reba la sanció social (guarra, puta...) i se la farà també responsable per no haver fet cas dels manaments patriarcals que l’eduquen perquè siga menys lliure que els xics.
Missatges més eficaços
En lloc de posar el focus en la víctima, el que hauríem de fer és posar-lo en l’agressor/a o còmplice:
  • “Pensa abans de compartir una foto que no és teua!",
  • "Medita les conseqüències que pot tindre per a la persona que tu compartisques la seua foto!”,
  • "Fer circular un vídeo sense consentiment, és una violació”.
I en lloc de promoure la por que revictimitza, responsabilitza i desapodera, hauríem de promoure la solidaritat i animar a cuidar-se, també a les xarxes. Per exemple, si una persona cau davant nostre, potser el primer que farem serà riure, però després l’ajudarem a alçar-se i li preguntarem si està bé. Traslladant-ho a les xarxes socials, si veiem algú que pateix, passarem per damunt criticant-lo encara més?, passarem de llarg sense fer res? El missatges haurien de ser aquestos:
  •  No mires cap a un altre costat quan veges violència a les xarxes socials!
  •  Si no fas res, ets còmplice!!
  •  Si no saps què fer, busca ajuda!
  •  Denuncia! No calles davant d'una agressió!
El problema no és que les persones no sapiguem conservar la nostra intimitat o que les noves tecnologies siguen un perill. El problema és la violència! I apoderar és més útil que fer por.

Rosa Sanchis


Ciberactivisme social

Informació per al professorat del bloc 6, "Contra l'abús, apoderament", de la guia d'educació sexual "Els nostres cossos, els nostres drets".

LES POTENCIALITATS DE LES XARXES SOCIALS. CIBERACTIVISME SOCIAL


La presència a Internet de continguts misògins i sexistes és aclaparadora, però també és un espai que està permetent que molts moviments de base, entre ells el feminisme, sense veu en els mitjans de comunicació tradicionals, puguen generar continguts i fer activisme.
Veus personals potents com Barbijaputa; projectes de comunicació feminista com Pikara Magazine, Proyecto Kahlo, Feminist Frequency o Sangre fucsia; subjectes feministes diversos com les activistes grosses (Stop Gordofobia, Gordazine), persones amb diversitat funcional (Foro de Vida independiente i Divertad), Gitanas feministas por la diversidad; els canals de youtube LGBTQ com Spanish Queens, la Psicowoman o el microespai feminista de La tuerca. Les xarxes han possibilitat també projectes com #Slut Walk (La marxa de les putes, 2011); han sigut clau en l’organització de macromanifestacions contra les violències masclistes com #NiUnaMenos, a Argentina, la manifestació del 7N a Madrid, o el Feministok Prest a Euskal Herria. També les performances Women in Black (iniciativa de Maria Seco i May Serrano) o Zapatos Rojos (ideat per la mexicana Elina Chauvet) són projectes que han aconseguit tindre un ressò internacional.
Malauradament, moltes d’aquestes feministes han rebut els atacs furibunds de grups masclistes organitzats. Tal com explica l’article #PorQuéTantoOdio: El acoso machista a las mujeres que muestran su feminismo en redes, la bloguera Alicia Murillo va rebre una amenaça massiva per part de Forocoches i el seu telèfon i adreça particular van ser publicats, i començà a rebre amenaces telefòniques. També la tuitera i columnista @Barbijaputa, que porta anys signant amb pseudònim, ha rebut amenaces de mort, pateix constants intents d’esbrinar la seua identitat i un grup va buscar les poques dades que es coneixen de la seua biografia per a intentar que l’acomiadaren del treball. A l'Estat espanyol, altres tuiteres feministes de referència com Filòsofa Frívola han acabat abandonant Twitter fartes de l'assetjament cibermasclista. Per exemple, Loreto Ballesteros va utilitzar Twitter per a denunciar la hipersexualizació de les dones des de la infància i va crear la web ‘No són depravats’ per a recopilar denúncies i vivències sobre assetjament sexual a xiquetes i adolescents. Després d'una campanya d'insults i amenaces, va abandonar Twitter.
La censura d’algunes xarxes socials també afecta les pàgines feministes. Per a Facebook, un mugró femení és més obscè que els centenars de missatges masclistes que inciten a l’odi. Homes organitzats denuncien pàgines de continguts feministes fins que les tanquen. Els va passar a Feministas Ácidas, a Memes Feministas, a Hijas de la Violencia i a d’altres. L’artista Stephanie Sarley va patir la censura d’Instagram per les seus imatges sensuals amb fruites. 
Aquest assetjament masclista es dóna arreu del món. Anita Sarkeesian, creadora de Feminist Frequenzy, videoblog especialitzat en la representació de les dones en la cultura popular i en la violència simbòlica, s’ha convertit en una de les persones més odiades en el món dels videojocs, precisament per denunciar (amb ironia i exemples) el virulent masclisme en aquest àmbit. Sarkeesian va haver de suspendre conferències per amenaces de bomba a ella i al públic assistent. En aquesta xarrada TED explica el procés d’assetjament que va patir, que va incloure, a més de publicar totes les seues dades personals (telèfon, adreça, etc.), la creació d’un videojoc amb ella com a protagonista.
Podem concloure, doncs, que d’una banda les xarxes socials ofereixen la possibilitat de donar veu a discursos que no tenen cabuda en els mitjans de comunicació tradicionals, però de l’altre, no podem estar de denunciar la violència que pateixen les blogueres, tuiteres o youtubers que no es limiten a parlar de “coses de dones” sinó que qüestionen el sistema des de l’arrel. Les xarxes són un espai amb molt de potencial per a visibilitzar les violències masclistes i apoderar les dones. Però també són un espai on la violència masclista apareix amb força, reforçada per l’anonimat. Internet no és un lloc segur per a les dones, com tampoc ho són el carrer, els entorns laborals, les festes populars, etc. La violència de gènere en internet és la mateixa de sempre; la que empra el patriarcat per a mantindre’s.
Tanmateix, front a l’alarmisme, les propostes[i] de periodistes i youtubers com Andrea Momoitio i June Fernández (Pikara Magazine), o Irantzu Varela i Aitziber Aginagalde (Faktoria Lila) són, a més de la utilització de l’humor, l’autodefensa feminista, és a dir, aquella que ajuda les dones, o qualsevol que tinga un discurs dissident, a sentir-se amb el dret de respondre a les agressions quotidianes, siguen el ciberbullying, el porno venjatiu o qualsevol altra, i a no acceptar l’única de les solucions que se’ls proposa des del sistema patriarcal: llevar-los llibertat, que no xategen amb desconeguts, que no vagen a determinats llocs, que no tuitegen amb els seus noms, etc., en definitiva, llevar-los llibertat d’actuació per a fer-les responsables del que passe si no es mantenen apartades dels “perills”. 
En aquest sentit, recomanem veure el vídeo Temor vs. Empoderamiento. Ciberbullying (8.40”), fragment del debat de la Jornada "Temor vs. Empoderamiento" (16 de desembre de 2013), que va tractar sobre les xarxes socials i la gent jove, amb l'objectiu de desmuntar els missatges de por i el ciberterror i canviar-los per la idea d'apoderar-nos en les xarxes.
Recomanem també les altres intervencions de la jornada “Temor vs. Empoderamiento:
Rosa Sanchis




[i] Font: “Enredadas. Feminismo y redes sociales”, dins del curs online “Nosotras decimos, nosotras decidimos”, Pikara Magazine i Faktoria Lila, 2016.

Orgull crític 2019

Saps què és l’orgull crític? A moltes ciutats de l’estat espanyol fa temps que se celebren manifestacions alternatives que busquen recuperar la revolta que fa 50 anys es va iniciar a Stonewall (Nova York, 1969), i consideren que la manifestació de l’orgull “oficial” suposa la mercantilització i colonització de les identitats i de les lluites LGBTI+. Conceptes com 'capitalisme rosa', 'pinckwashing' o 'homonormativitat' us poden ajudar a entendre els motius d'aquest orgull crític. Investigueu! 

Aquest és el cartell de la manifestació que se va celebrar ahir a València. Més avall, compartim el vídeo d’Orgullo Crítico Madrid “Qué es la homonormatividad?, que explica aquest concepte i fa una recomanació: “El mercat ens vol a totes iguals; no li donem aquest plaer!”




La revolta d'Stonnewall

En la matinada del 28 de juny de 1969, la policia va entrar al bar Stonewall Inn de Nova York per a escarmentar la clientela, majoritàriament homosexual i transsexual, amb l’excusa de controlar la venda il·legal d’alcohol. Aquell no va ser un cas aïllat, ja que l’assetjament policial i l’abús d’autoritat contra la comunitat LGBT era habitual. Aquella nit, però, la notícia del setge policial es va estendre, i els voltants del bar s’ompliren de gent farta d’homofòbia i de transfòbia. No era la primera vegada que això passava: en altres ciutats, homosexuals i trans havien resistit també les batudes policials, però Stonewall esdevingué un símbol perquè un any després, un grup d’activistes va voler commemorar aquella nit amb una manifestació. I a poc a poc, altres ciutats del món anaren sumant-s’hi fins que es va consolidar com a fita del moviment d’alliberament LGBTI. Enguany s'acomplixen 50 anys d'aquest fet.

28 de juny 2019

Troba les diferències

El vídeo ¿Cuál es la diferencia? (19’49”) mostra que no tenir en compte la diversitat pot dur a diagnòstics de salut erronis que afecten negativament la salut de les persones LGTBI. 

Elaborat el 2012, és part de la iniciativa “Centros Libres de Homofobia” de l’Uruguai, campanya organitzada pel Col·lectiu Ovejas Negras, el Ministerio de Salut Pública, RAP, ASSE, la Universitat de la República Oriental de l'Uruguai i UNFPA Urugai. 

El vídeo està estructurat en 4 situacions que mostren les diferències en l’atenció que reben quatre persones LGTB: Alejandra, Facundo, Lucia i Ana. Aquest material està sent utilitzat en capacitacions a professionals de la salut de l’Uruguai.


12 de juny 2019

Skam

Entrada d'Eva D. (1r de Batxillerat Humanístic)

SKAM ('Vergonya' en noruec) és una sèrie noruega com qualsevol altra, però hi ha alguns aspectes que la fan diferent. Per començar, els capítols no es publiquen una vegada a la setmana, sinó que es trauen una mena de clips o xicotetes parts del que serà un capítol. Aquests es publiquen en temps real, quan passa l’acció en la sèrie. Per exemple, si el dilluns a les 11:45 passa alguna cosa, llavors el clip es publicarà el dilluns a les 11:45.

A banda del format de publicació dels clips, pots trobar els personatges de la sèrie a Instagram o a YouTube, i seguir la història. Ells publiquen contingut inèdit que no apareix als clips. A més a més, Skam té les seues versions en diferents països, a banda de la versió original SKAM Norge (SKAM Noruega): SKAM France, SKAM Austin (EEUU), SKAM Itàlia, SKAM Druck (Alemanya), i l’última publicada, SKAM Espanya. Totes tracten la mateixa història base, però amb diferents punts de vista segons allò que és més usual en cada país. 

A SKAM apareixen les típiques coses i problemes d’adolescents de 1r de Batxillerat en diferents països. Per això, quan sent adolescent veus SKAM Espanya, pots identificar-te amb moltes de les activitats que fan. Tant els personatges, com els actors i les actrius a la sèrie, tenen la nostra edat i passen per les mateixes coses que nosaltres: exàmens, treballs, quedades amb amistats, festes, enganys, relacions complicades, descobriment de la sexualitat, baralles amb amics o amigues… 

Recentment, SKAM Espanya ha acabat la segona temporada. En cadascuna d’aquestes, el personatge principal és algú diferent, com a SKAM Norge. A la primera temporada, Eva era la protagonista. Durant l'estiu, havia estat amb el seu nóvio Jorge; però al tornar a les classes, les seues amigues la rebutgen i ha de buscar un nou grup d’amistats. Aquesta temporada tracta temes com la desconfiança, el feminisme, el ciberassetjament, les relacions tòxiques i l’amistat. 

Cris, una amiga d’Eva, és la nova protagonista de la segona temporada de la sèrie. Aquesta adolescent és una xica despreocupada, li agrada la festa i estar amb les seues amigues, com a tot el món. Sempre escolta els drames amorosos de les amigues, i diu que no s'enamorarà mai, però de sobte coneix “la nova”. Aquesta temporada tracta temes com la llibertat sexual, el descobriment de la pròpia sexualitat, les malalties mentals (en concret el Trastorn Límit de Personalitat) i la diversitat sexual. 

En aquesta temporada, apareixen també personatges que són part de la comunitat LGTB, com poden ser Lucas (gai), Cris (bisexual) i Joana (bisexual). Ací, un dels grans problemes als quals s’enfronta la protagonista és el descobriment de la seua bisexualitat i com, al principi, la nega o l’amaga per por de la resposta de les amigues o de la família. Hi ha un capítol que presenta un dels grans problemes als quals les persones homosexuals es poden enfrontar: l'agressió. Concretament, Lucas és agredit al carrer per la seua orientació sexual perquè havia pujat un vídeo a YouTube fent explícita la seua homosexualitat. Front a aquesta agressió, Lucas respon amb una denúncia, tot animant la gent perquè també ho faça, per tal de palesar  una problemàtica que pateixen moltes persones. 

Per acabar, recomane molt aquesta sèrie per la referència a l’actualitat que vivim hui en dia molts i moltes joves. Ens fa pensar i ens anima a no quedar-nos indiferents davant determinades situacions.


8 de juny 2019

Sexe sense ganes


L'Institut de la Dona i per a la Igualtat d'Oportunitats ha realitzat l'estudi “Diagnòstic de la dona jove a l'Espanya de hui” a partir de 1.500 enquestes realitzades a dones residents a Espanya d’entre 18 i 64 anys per a assenyalar diferències intergeneracionals. 

Algunes de les dades que mostra l'estudi, que ha estat presentat aquest juny de 2019, són, per exemple, que la principal font d'informació i entreteniment de les joves són les xarxes socials; que la violència de gènere, la desocupació i la desigualtat entre dones i homes estan entre les seues principals preocupacions, i que la majoria de les joves té dificultats per a emancipar-se.

També se'ls pregunta pel seu grau de feminisme, i la puntuació mitjana és de 7 (sobre 10) per a les joves i de 6,2 per a les més majors. Per classe social, puntuen el seu grau de feminisme entre 8 i 10 el 39% de dones de classe baixa, el 53’3% de classe mitjana i el 57’4% de classe més alta.

Però el que ens interessa més és aquesta dada: les joves viuen la seua sexualitat amb més llibertat que les majors i també són més conscients dels riscos de contraure infeccions de transmissió sexual. No obstant això, al voltant de la meitat afirma haver mantingut relacions sexuals sense ganes (el 46’8% de les joves i el 51% del grup de 35 a 65 anys). A què creus que és degut que, precisament en aquest tema, les diferències generacionals siguen tan escasses? Hem avançat menys del que pensàvem? 

6 de juny 2019

Aura ens explica Merlí, el (peri)patètic

Al juny del 2016 vaig publicar aquesta entrada sobre la sèrie Merlí. Com que Nètflix la té al seu catàleg i molta gent l'està veient ara, deixe ací la meua crítica en boca d'Aura, una jove adolescent a qui li molesten algunes cosetes de la sèrie. Vigileu que hi ha una mica d'spoiler!

I si en voleu més, llegiu la crítica a la sèrie a Zena: "Masclisme i estereotips de gènere a Merlí".

Altres entrades del Karícies dedicades a Merlí: 

  • Ballem, ballem… 
  • Merlí entén Judith Butler? 
  • L'escot de Berta o el nivell de feminisme dels guionistes?



  • Hola,

    Sóc Aura, tinc 15 anys, i estudie primer de Batxillerat a l’IES Àngel Guimerà. Enguany hem tingut un professor nou de filosofia, Merlí, i el primer dia de classe ens va dir que volia que la filosofia ens fera trempar, és a dir, que ens excitàrem amb la matèria; però jo sé que no pensava en els nostres clítoris, sinó només en els penis de la classe ja que poca gent sap, i Merlí menys encara, que els clítoris també s’empalmen. 

    Merlí és un professor provocador, sembla que es preocupa per l’alumnat i vol que pensem i que siguem crítics. Per als seus alumnes preferits és un crac; per a mi, és peripatètic però sense el "peri", és a dir, patètic. El seu favorit és el masclet Pol, sempre acompanyat en les bromes i comentaris sexuals per Marc. La resta de la colla són: el tímid i romàntic Joan; l’insegur i enamoradís Gerard; l’homosexual en l’armari Bruno, i l’agorafòbic Ivan. Ja començat el curs, s’hi afegirà Oliver, obertament homosexual. 

    Les xiques només en són tres. Berta és la sexual (en llenguatge masclista seria “la guarra”). Està enfadada amb Pol perquè l'ha deixada (típic, no?), i per venjar-se fingeix un embaràs que farà patir l'ex uns quants dies. Més tard, s'enrotllarà amb Marc, sabent que és el xic que li agrada a la seua amiga Tània. Mònica és la madura de la classe i Gerard i Joan sospiren per ella. Però no podia ser perfecta: va compartir amb l’anterior parella uns vídeos sexuals i aquestos han anat a parar als mòbils de la classe. Els masclets tornen a demostrar el que són perquè ja se sap que la sexualitat masculina és així, incontrolable (és ironia!). Per últim, Tània és l'amiga de Bruno, el xic homosexual que es dedica a ser més gallet que ningú per a canalitzar la ràbia de no poder estimar com vol. A Tània li agrada Marc, però la quota de xica llançada ja està coberta en la classe (i en la sèrie); així que, per tal d’acostar-se-li, només se li ocorre canviar d’imatge a l'espera que Marc es fixe en ella i s’hi llance. Estereotipat, no, el que segueix!

    Merlí no sols és mestre de filosofia sinó també de seducció, i la seua primera presa és Laia, la d’anglés. El primer dia de classe se li acosta, es fica amb la seua parella (el professor d’educació física); quan la troba sola a l'eixida, li diu que hauria d’anar amb un home més gran i experimentat (com ell), l’elogia (només físicament) amb insistència, malgrat que a ella li molesta (assetjament?), fingeix que ha de cuidar un gosset abandonat perquè sap que Laia estima molt els animals (manipulació?) i, finalment, aconsegueix anar a casa de la profe i enrotllar-se amb ella. Tanmateix, quan coneix Gina, la mare de Gerard, talla amb Laia posant com a excusa que la jove necessita algú amb qui tindre fills i ell no li'ls pot donar perquè té feta la vasectomia (sip!). 

    Manipular, enganyar, insistir malgrat les negatives... és un bon model de seducció? Les xiques i els xics tan estereotipats són bons referents per a la gent jove com jo? És Merlí un bon model d'home per als meus companys barons? Per què no hi ha xiques com jo en una classe com la que mostra la sèrie? Mon pare és professor de Filosofia i n'està molt content perquè diu que Merlí posa la matèria un lloc molt millor que el que li tenia reservada la darrera reforma educativa, però ha de ser a costa de la igualtat? 



    No et perdes la crítica a la sèrie a Zena: "Masclisme i estereotips de gènere a Merlí".

    29 de maig 2019

    La histèria: malaltia femenina o invenció patriarcal?



    Entrada de Jaume (1r de Batxillerat)

    La histèria, provinent etimològicament de la paraula grega úter (hysteria), va ser considerada una malaltia. Aquesta tenia una variada relació de símptomes, que incloïen: defalliments, insomni, retenció de fluids, pesadesa abdominal, espasmes musculars, respiració entretallada, irritabilitat, forts dolors de cap, pèrdua de l'apetit i “tendència a causar problemes”. Al segle XIX era tractada mitjançant autèntiques salvatjades com l’administració de dosis de nitrat de plata, injeccions, cauteritzacions, sagnats, sangoneres o, fins i tot, intervencions quirúrgiques com la histerectomia. L'any 1968, la histèria va ser introduïda al DSM-II (Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals) perquè es considerava una malaltia mental.

    Tot i això, aquesta malaltia fictícia no és una novetat del segle XIX, sinó que té els orígens en els egipcis, que van concebre la idea que la histèria era provocada perquè l’úter era un òrgan mòbil que es desplaçava per tot el cos de la dona. Aquesta idea va ser portada més enllà pels filòsofs grecs que, a més d'acceptar-la, van defendre que aquest moviment era provocat per l'absència de semen ja que aquest òrgan es movia pel cos a la recerca de la humitat que els faltava. Posteriorment, altres filòsofs com Freud –que va proposar la idea que la dona estava histèrica perquè tenia enveja del penis–, van fer canviar la concepció de la malaltia, però mai no es va posar en dubte si aquesta era una malaltia o si era simplement que la dona no respectava el model idíl·lic femení en el sistema patriarcal.

    Per concloure, voldria recomanar-vos que vegeu la pel·lícula Hysteria, que tracta de com va ser la invenció del vibrador per “alleujar les tensions femenines” i com, al començament, aquest invent era usat com a ferramenta mèdica mitjançant la qual masturbaven les dones afectades d’histèria. Aquesta pel·lícula, de gènere còmic i romàntic, presenta com era tractada la dona histèrica en el segle XIX.

    Bibliografia:
    - Paloma Moral de Calatrava: El sexo como terapia. Las mujeres histéricas -
    - Rachel P. Maines (1999): The Technology of Orgasm: "Hysteria," the Vibrator, and Women's Sexual Satisfaction.
    Qué hay de cierto científicamente en «Hysteria»?https://hipertextual.com/2013/06/que-hay-de-cierto-en-hysteria


    [En l'entrada La histèria i els vibradors teniu més informació sobre la invenció d'aquests aparells.]

    17 de maig 2019

    La taxa rosa continua

    Paula i Raquel ja ens parlaren l'any passat sobre la taxa rosa. Però sembla que aquesta situació continua. Per això, Cèlia, del Batxillerat artístic, ens ha preparat una altra entrada. Ací va:

    Si et digueren que hi ha un impost que es paga només per ser dona, com reaccionàries? Doncs bé, aquest existeix i rep el nom de 'taxa rosa'.

    La taxa rosa (woman tax en anglés) és el nom que rep l'impost que paguen les dones en diferents productes o la pujada de preus que pateixen pel simple fet de ser productes femenins. Buscant articles que tractaren el tema, m'he trobat amb un que m'ha paregut molt interessant, del periòdic “El Mundo”, que es titulava “La tasa rosa: si eres mujer, pagas más (y no lo sabes)”. En aquest article, Marta G. Aller narra com una parella heterosexual vol comprovar fins a quin punt és cert això de la taxa rosa, així que decideixen anar un dia a fer la compra amb la llibreta a la mà. En aquest experiment, la parella descobreix que la dona pagava sempre una quantitat de més, fet que provocava a la llarga una notable diferència en la despesa econòmica. Aquests van ser els resultats:

    Entre d’altres exemples, a l'hora de llavar, tallar i pentinar-se a la perruqueria, el preu que havien de pagar els homes era de 15 euros, mentre que el mateix servei per a les dones (independentment de la seua longitud o forma) costava 36 euros. El desodorant en esprai, 2,99 euros per a ells i 3,06 per a elles. El perfum d'home, a 58,6 euros; mentre que el de dona, a 101,9 euros. La maquineta d'afaitar d'un sol ús, 0,49 per als hòmens; mentre que 0,70 per a les dones. I en altres productes de vestir, com ara els pantalons vaquers, costaven 24,99 per als hòmens i 39,99 per a les dones (tot açò eren productes de la mateixa marca i categoria).

    Una possible causa d'aquesta situació és el fet que les dones generalment estan disposades a pagar més diners per mantenir el seu aspecte físic, ja que socialment tenen l'obligació de complir certs estereotips, una situació que les empreses aprofiten per a posar els productes a un major preu. I és que és una realitat que les dones -que moltes vegades som les que cobrem menys-, som les que hem de pagar més. Pareix una broma, veritat?

    15 de maig 2019

    Repensant la masculinitat

    El sociòleg i activista Miquel Missé reflexiona sobre la masculinitat en aquest vídeo per a betevé. Missé ha participat en diversos col·lectius de lluita trans com la Guerrilla Travolaka i ha dinamitzat la campanya internacional Stop Trans Pathologization 2012. Des del 2008 promou també l'Espai Trans de Barcelona. Ha editat, conjuntament amb Gerard Coll-Planas, el llibre El género desordenado: críticas en torno al patologización de la transexualidad. Ha coeditat, amb Pol Galofre, Políticas trans. Una antología de textos desde los estudios trans norteamericanos. És autor del llibre Transexualidades, otras miradas posibles. I recentment ha publicat A la conquista del cuerpo equivocado.



    Si en vols més, escolta aquesta entrevista en betevé, on parla del seu darrer llibre.

    I si disposes de més d'una hora, la conferència Repensar les identitats des de l'experiència trans, dins el cicle 'La revolució dels gèneres. La construcció d'estereotips en la ficció.' (març de 2017), és enormement interessant.

    Famílies

    Enguany el Pride Barcelona 2019 està dedicat a la diversitat familiar. Hui, 15 de maig, és el Dia Internacional de la Família (de les famílies o de la diversitat familiar). Per això, aquest vídeo reivindica les famílies LGBTI, perquè el que defineix les famílies és l’amor.

    14 de maig 2019

    VIII Vesprada Diversa

    La VIII Vesprada Diversa ha sigut enormement nodridora. 

    Els alumnes de primer de Batxillerat Lucia, Hèctor, Agustín i Jorge han presentat l’acte i els ponents. Ens han recordat que la primera vesprada diversa va ser l’any 2009, amb Miquel Missé i Marina Collell. En els anys següents, es van anar afegint al cartell exalumnes del centre com Miquel, Cristian, Esther, Marta, Mireia... persones valentes que van obrir camí perquè altres s’atreviren a parlar i a visibilitzar-se. En acabar la presentació, les i les ponents han començat a explicar-nos les seues vivències i reflexions. 

    En primer lloc, ens ha parlat Samu, que fa tallers de masculinitat a homes maltractadors i tallers i xarrades sobre sexualitat a joves. És membre de Dessex (Drets, Educació i Sexualitat), associació que atén la gent jove de manera gratuïta a Russafa (divendres de 17 a 20, al Centre municipal de la joventut, carrer Puerto Rico, 42) i a l’Espai Jove VLC (dimarts de 17 a 20, al carrer Campoamor, 91). A més, s’ha passat anys revisant la seua masculinitat i hui ha reivindicat amb orgull que llevar-se de damunt la pesada cuirassa de la masculinitat tradicional i acceptar la vulnerabilitat és el que l’ha fet més fort.

    Daniel és exalumne de l’institut i ens ha explicat, amb frescor i valentia, que eixir de l’armari és un alliberament i que dins del propi col·lectiu LGBT hi ha també actituds plumofòbiques i intolerants cap als cossos que no es consideren normatius. 

    Àngel és coordinador delegat en València del Movimiento contra la intolerància i un expert en aquestos temes. Ell i la seua dona van educar el seu fill perquè s’expressara com volguera, però aquest va patir bullying des dels 6 anys per fer coses "de xiques". El fill és ja un adolescent, però Àngel s’ha emocionat en recordar la crueltat que suposa que una criatura haja de patir el delicte d’odi anomenat “Intolerància per gènere”.

    Marc és activista LGBT i membre de l’Associació de famílies homoparentals GALESH. Nasqué a Barcelona, però fa molt de temps que viu a València, on ha format una família amb el seu home i dos xiquets d’adopció nacional. Marc ens ha explicat com d’important és que existisquen associacions con Galesh perquè els seus fills cresquen lliures de violència.

    Olaya Aramo és llicenciada en Filosofia i té un doctorat en sociologia del gènere; però no ha vingut com a experta sinó com a ballarina de tango queer. Si busquem el seu nom a google hi trobarem molts articles feministes, antipatriarcals i anticapitalistes que connecten amb la bellesa i la força del tango. Olaya ens ha recomanat gaudir de les activitats que tindran lloc aquest mes al voltant del l’Orgull Crític.

    Yolanda és psicòloga sanitària, psicoterapeuta i activista pels drets de les persones amb intersexualitats i ens ha parlat de la seua experiència en primera persona. ¿Imagines créixer sentint que hi ha alguna cosa en els teus genitals que “no està bé” però, encara que demanes explicacions, ningú et vol dir res? És autora de la guia “Buceando en la diversidad desconocida. Una guía para terapeutas de pacientes con intersexualidades/DSD”. 

    Esteban és membre de l’Associació de famílies contra la intolerància per gènere (AMPGIL). L’any passat tinguérem el plaer d’escoltar la seua dona, però hui Esteban ens ha emocionat contant-nos la pesada motxilla que ell i molts altres pares i mares porten a l’esquena, i que els ha fet exercir violència contra els propis fills. Ara, però, són uns activistes extraordinaris orgullosos de la seua filla lesbiana. Em quede amb una frase d’Esteban: “Done gràcies a la meua filla perquè si no haguera sigut per ella, hauria mort sent un ignorant”. 

    Laura és també exalumna del Villena. Estudia Psicologia i ens ha recordat que la parella és igual d’important que la família afectiva (biològica o elegida) i que hem de cuidar tots els nostres vincles. A Laura no li agraden les etiquetes, però si se n’ha de posar alguna és la de ‘dona’, pel seu feminisme, i 'bisexual'. Creu en la llibertat dels cossos i reivindica la sexualitat de les dones per plaer i no necessàriament per amor o en parella. 

    Saul estudia segon de Batxillerat al nostre institut i ens ha explicat el seu procés i la resposta superpositiva del seu entorn, però ha criticat la patologització i la necessitat de passar per un procés psicològic per a aconseguir les hormones.

    La veritat és que les ponències s’han fet curtes i hauríem necessitat una setmana diversa, en lloc d’una vesprada diversa!! 

    Gràcies!!

    4 de maig 2019

    La bisexualitat no és una etapa

    Entrada de Lucia (Bat. científic) 


    Em pareix interessant escriure aquesta entrada i, a més a més, fer-la en primera persona, com si fora una persona bisexual la que us parla, encara que jo no ho siga. Moltes entrades es fan en tercera persona, però jo vull que sentiu realment qui està davant vostre perquè us trobeu cara a cara amb qui us està dient tot açò. Comence, doncs, per desmuntar alguns dels tòpics sobre la bisexualitat.

    En primer lloc, m’agradaria deixar clar que la bisexualitat no és una etapa ni ser bisexual significa estar experimentant. Efectivament, es pot tindre un gènere de preferència o et poden agradar ambdós per igual, de la mateixa manera que a tu et pot agradar el xocolate i la vainilla al mateix temps. Ser bisexual és una qüestió pròpia però no significa que per això m’hagen d'agradar totes les xiques o xics del món; tampoc vol dir que vulga fer un trio. És la meua sexualitat i l'has de respectar. 

    En segon lloc, els bisexuals no es troben confosos. La societat té la necessitat de classificar-ho tot i, si no entres en eixos dos grups (heterosexuals o homosexuals), et miren malament, i ells mateixos es troben incòmodes, i al seu torn et fan sentir a tu també incòmode. No arriben a entendre que pot haver-hi un altre grup més –anomenem-lo “C”–, i tot això passa perquè no són capaços d’obrir la ment a una realitat que tenen davant dels ulls. 

    Com he dit abans, hi ha qui pensa que al dir que som bisexuals ens ha d'agradar tot el món; però no és així, ja que la gent bisexual també pot tindre un prototip de persona preferida, com qualsevol de vosaltres. Per altra banda, hi ha qui pensa que per ser bisexuals som més infidels ja que ens poden atraure ambdós sexes. La gent no entén que em puguen agradar els dos sexes per igual; pensen que me n’ha d'agradar un més que l'altre. En realitat, tant se val de quin sexe siga la persona; això és el menys important. L'amor no està només en el plaer d'un bon cul o d’uns pits. Els bisexuals també ens podem sentir atrets per una ment, igual que els heterosexuals. 

    En conclusió, no voldria acabar sense dir que en els darrers temps hem millorat amb la visió i l’enteniment d’aquest tema. Però el que m’agradaria que quedara clar és que siguem blancs, negres, bisexuals, heterosexuals, sud-americans o el que siga, hem de voler-nos per qui som en realitat, no per l’orientació, l’ètnia, la procedència o el color de pell.

    29 d’abr. 2019

    L'escot de Berta o el nivell de feminisme dels guionistes?

    En el capítol 1 de la segona temporada de Merlí, Oksana s’acosta a Marc i s’enrotllen en els vestidors; bé, millor dit: ella el masturba. Al guionista de la sèrie es veu que no li sembla important mostrar reciprocitat en les relacions sexuals, ja que, en el curs de feminisme, no va passar del nivell 1, com bé podem veure en la manera que té Merlí de gestionar les seues relacions amb les dones. Costaria molt que Marc també li posara la maneta dins dels pantalons a Oksana? Sembla que sí, que el “propòsit educatiu” de la sèrie no té com a prioritat les relacions sexuals igualitàries! 

    En el capítol 3, Berta va a classe amb una samarreta escotada i Marc busca la complicitat dels amics fent el gest de masturbar-se. Pol li tira una pilota en senyal de reprovació, però ho fa amb un somriure perquè, ja se sap, són coses de xics! I al guionista tampoc li interessa criticar la sexualització de les dones ni qüestionar una determinada sexualitat masculina que no es pot concentrar amb un escot com el de Berta. En realitat, el propòsit és mostrar com de conservadora és la professora Coralina, i per a criticar-la no s’estalvien esforços, i fins i tot els que eren enemics irreconciliables –Merlí i Eugeni, l’antic cap d’estudis– fan ara front comú (corporativisme masculí, se’n diu) contra l’enemiga.

    Si us plau, guionistes del món, evolucioneu: amb un nivell 3 de feminisme ja ens conformaríem!!!





    14 d’abr. 2019

    Merlí entén Judith Butler?

    La performativitat de gènere

    En la dècada dels noranta, Judith Butler va marcar amb El gènere en disputa un abans i un després en la consideració del sexe i del gènere. Si fins aleshores s’havia considerat que el sexe era allò natural i el gènere allò cultural o construït socialment, Butler proposarà que també el “sexe” és un concepte sociològic o cultural ja que és l’efecte d’un dispositiu que es dóna dins d’un sistema social binari i heterosexual, que Butler anomena “matriu heterosexual”, marcat per la normativa de gènere.
    Per a Butler el gènere no és l’expressió d’un ser interior o la interpretació d’un sexe que ja existia abans del gènere, sinó que les normes de gènere funcionen com un dispositiu productor de subjectivitat. L’estabilitat del gènere depén de l’alineació ideal entre sexe, gènere i sexualitat, un equilibri que està sent constantment qüestionat per la diversitat humana. Butler no nega l’existència del sexe, de la materialitat corporal, sinó que afirma que la idea comunament acceptada de dos sexes naturals i complementaris és la forma mitjançant la qual el gènere s’ha fet estable dins del sistema.
    [...] Butler posa llum a aquest estira-i-arronsa entre allò legitimat i allò exclòs socialment afirmant que el gènere és performatiu, és a dir, una actuació reiterada i obligatòria, una pràctica social que segueix unes normes precedents i que requereix un esforç constant d’imitar les pròpies idealitzacions del sistema. Així, l’acompliment reporta beneficis; i l’incompliment, càstigs socials (marginació, violència...). En la performativitat de gènere, el subjecte no és l’amo del seu gènere, ni és lliure de fer l’actuació que més li satisfà, sinó que les normes socials marquen el seu actuar. Tanmateix, el fet que l’existència del gènere siga possible a través de la seua repetició, fa possible que l’actuació siga inadequada i que les normes es transformen. Les persones no sempre reprodueixen les normes idealment, i hi ha la potencialitat de subvertir-les.
    Font: Informació “La performativitat de gènere. Informació per al professorat”, dins Bloc 4 i bloc 8, Els nostres cossos, els nostres drets (Sanchis i Altable)





    Merlí explica la Butler from Baubo on Vimeo.


    L'activisme a Merlí from Baubo on Vimeo.


    A Merlí els amics s'estimen from Baubo on Vimeo.