17 de maig 2019

La taxa rosa continua

Paula i Raquel ja ens parlaren l'any passat sobre la taxa rosa. Però sembla que aquesta situació continua. Per això, Cèlia, del Batxillerat artístic, ens ha preparat una altra entrada. Ací va:

Si et digueren que hi ha un impost que es paga només per ser dona, com reaccionàries? Doncs bé, aquest existeix i rep el nom de 'taxa rosa'.

La taxa rosa (woman tax en anglés) és el nom que rep l'impost que paguen les dones en diferents productes o la pujada de preus que pateixen pel simple fet de ser productes femenins. Buscant articles que tractaren el tema, m'he trobat amb un que m'ha paregut molt interessant, del periòdic “El Mundo”, que es titulava “La tasa rosa: si eres mujer, pagas más (y no lo sabes)”. En aquest article, Marta G. Aller narra com una parella heterosexual vol comprovar fins a quin punt és cert això de la taxa rosa, així que decideixen anar un dia a fer la compra amb la llibreta a la mà. En aquest experiment, la parella descobreix que la dona pagava sempre una quantitat de més, fet que provocava a la llarga una notable diferència en la despesa econòmica. Aquests van ser els resultats:

Entre d’altres exemples, a l'hora de llavar, tallar i pentinar-se a la perruqueria, el preu que havien de pagar els homes era de 15 euros, mentre que el mateix servei per a les dones (independentment de la seua longitud o forma) costava 36 euros. El desodorant en esprai, 2,99 euros per a ells i 3,06 per a elles. El perfum d'home, a 58,6 euros; mentre que el de dona, a 101,9 euros. La maquineta d'afaitar d'un sol ús, 0,49 per als hòmens; mentre que 0,70 per a les dones. I en altres productes de vestir, com ara els pantalons vaquers, costaven 24,99 per als hòmens i 39,99 per a les dones (tot açò eren productes de la mateixa marca i categoria).

Una possible causa d'aquesta situació és el fet que les dones generalment estan disposades a pagar més diners per mantenir el seu aspecte físic, ja que socialment tenen l'obligació de complir certs estereotips, una situació que les empreses aprofiten per a posar els productes a un major preu. I és que és una realitat que les dones -que moltes vegades som les que cobrem menys-, som les que hem de pagar més. Pareix una broma, veritat?

15 de maig 2019

Repensant la masculinitat

El sociòleg i activista Miquel Missé reflexiona sobre la masculinitat en aquest vídeo per a betevé. Missé ha participat en diversos col·lectius de lluita trans com la Guerrilla Travolaka i ha dinamitzat la campanya internacional Stop Trans Pathologization 2012. Des del 2008 promou també l'Espai Trans de Barcelona. Ha editat, conjuntament amb Gerard Coll-Planas, el llibre El género desordenado: críticas en torno al patologización de la transexualidad. Ha coeditat, amb Pol Galofre, Políticas trans. Una antología de textos desde los estudios trans norteamericanos. És autor del llibre Transexualidades, otras miradas posibles. I recentment ha publicat A la conquista del cuerpo equivocado.



Si en vols més, escolta aquesta entrevista en betevé, on parla del seu darrer llibre.

I si disposes de més d'una hora, la conferència Repensar les identitats des de l'experiència trans, dins el cicle 'La revolució dels gèneres. La construcció d'estereotips en la ficció.' (març de 2017), és enormement interessant.

Famílies

Enguany el Pride Barcelona 2019 està dedicat a la diversitat familiar. Hui, 15 de maig, és el Dia Internacional de la Família (de les famílies o de la diversitat familiar). Per això, aquest vídeo reivindica les famílies LGBTI, perquè el que defineix les famílies és l’amor.

14 de maig 2019

VIII Vesprada Diversa

La VIII Vesprada Diversa ha sigut enormement nodridora. 

Els alumnes de primer de Batxillerat Lucia, Hèctor, Agustín i Jorge han presentat l’acte i els ponents. Ens han recordat que la primera vesprada diversa va ser l’any 2009, amb Miquel Missé i Marina Collell. En els anys següents, es van anar afegint al cartell exalumnes del centre com Miquel, Cristian, Esther, Marta, Mireia... persones valentes que van obrir camí perquè altres s’atreviren a parlar i a visibilitzar-se. En acabar la presentació, les i les ponents han començat a explicar-nos les seues vivències i reflexions. 

En primer lloc, ens ha parlat Samu, que fa tallers de masculinitat a homes maltractadors i tallers i xarrades sobre sexualitat a joves. És membre de Dessex (Drets, Educació i Sexualitat), associació que atén la gent jove de manera gratuïta a Russafa (divendres de 17 a 20, al Centre municipal de la joventut, carrer Puerto Rico, 42) i a l’Espai Jove VLC (dimarts de 17 a 20, al carrer Campoamor, 91). A més, s’ha passat anys revisant la seua masculinitat i hui ha reivindicat amb orgull que llevar-se de damunt la pesada cuirassa de la masculinitat tradicional i acceptar la vulnerabilitat és el que l’ha fet més fort.

Daniel és exalumne de l’institut i ens ha explicat, amb frescor i valentia, que eixir de l’armari és un alliberament i que dins del propi col·lectiu LGBT hi ha també actituds plumofòbiques i intolerants cap als cossos que no es consideren normatius. 

Àngel és coordinador delegat en València del Movimiento contra la intolerància i un expert en aquestos temes. Ell i la seua dona van educar el seu fill perquè s’expressara com volguera, però aquest va patir bullying des dels 6 anys per fer coses "de xiques". El fill és ja un adolescent, però Àngel s’ha emocionat en recordar la crueltat que suposa que una criatura haja de patir el delicte d’odi anomenat “Intolerància per gènere”.

Marc és activista LGBT i membre de l’Associació de famílies homoparentals GALESH. Nasqué a Barcelona, però fa molt de temps que viu a València, on ha format una família amb el seu home i dos xiquets d’adopció nacional. Marc ens ha explicat com d’important és que existisquen associacions con Galesh perquè els seus fills cresquen lliures de violència.

Olaya Aramo és llicenciada en Filosofia i té un doctorat en sociologia del gènere; però no ha vingut com a experta sinó com a ballarina de tango queer. Si busquem el seu nom a google hi trobarem molts articles feministes, antipatriarcals i anticapitalistes que connecten amb la bellesa i la força del tango. Olaya ens ha recomanat gaudir de les activitats que tindran lloc aquest mes al voltant del l’Orgull Crític.

Yolanda és psicòloga sanitària, psicoterapeuta i activista pels drets de les persones amb intersexualitats i ens ha parlat de la seua experiència en primera persona. ¿Imagines créixer sentint que hi ha alguna cosa en els teus genitals que “no està bé” però, encara que demanes explicacions, ningú et vol dir res? És autora de la guia “Buceando en la diversidad desconocida. Una guía para terapeutas de pacientes con intersexualidades/DSD”. 

Esteban és membre de l’Associació de famílies contra la intolerància per gènere (AMPGIL). L’any passat tinguérem el plaer d’escoltar la seua dona, però hui Esteban ens ha emocionat contant-nos la pesada motxilla que ell i molts altres pares i mares porten a l’esquena, i que els ha fet exercir violència contra els propis fills. Ara, però, són uns activistes extraordinaris orgullosos de la seua filla lesbiana. Em quede amb una frase d’Esteban: “Done gràcies a la meua filla perquè si no haguera sigut per ella, hauria mort sent un ignorant”. 

Laura és també exalumna del Villena. Estudia Psicologia i ens ha recordat que la parella és igual d’important que la família afectiva (biològica o elegida) i que hem de cuidar tots els nostres vincles. A Laura no li agraden les etiquetes, però si se n’ha de posar alguna és la de ‘dona’, pel seu feminisme, i 'bisexual'. Creu en la llibertat dels cossos i reivindica la sexualitat de les dones per plaer i no necessàriament per amor o en parella. 

Saul estudia segon de Batxillerat al nostre institut i ens ha explicat el seu procés i la resposta superpositiva del seu entorn, però ha criticat la patologització i la necessitat de passar per un procés psicològic per a aconseguir les hormones.

La veritat és que les ponències s’han fet curtes i hauríem necessitat una setmana diversa, en lloc d’una vesprada diversa!! 

Gràcies!!

4 de maig 2019

La bisexualitat no és una etapa

Entrada de Lucia (Bat. científic) 


Em pareix interessant escriure aquesta entrada i, a més a més, fer-la en primera persona, com si fora una persona bisexual la que us parla, encara que jo no ho siga. Moltes entrades es fan en tercera persona, però jo vull que sentiu realment qui està davant vostre perquè us trobeu cara a cara amb qui us està dient tot açò. Comence, doncs, per desmuntar alguns dels tòpics sobre la bisexualitat.

En primer lloc, m’agradaria deixar clar que la bisexualitat no és una etapa ni ser bisexual significa estar experimentant. Efectivament, es pot tindre un gènere de preferència o et poden agradar ambdós per igual, de la mateixa manera que a tu et pot agradar el xocolate i la vainilla al mateix temps. Ser bisexual és una qüestió pròpia però no significa que per això m’hagen d'agradar totes les xiques o xics del món; tampoc vol dir que vulga fer un trio. És la meua sexualitat i l'has de respectar. 

En segon lloc, els bisexuals no es troben confosos. La societat té la necessitat de classificar-ho tot i, si no entres en eixos dos grups (heterosexuals o homosexuals), et miren malament, i ells mateixos es troben incòmodes, i al seu torn et fan sentir a tu també incòmode. No arriben a entendre que pot haver-hi un altre grup més –anomenem-lo “C”–, i tot això passa perquè no són capaços d’obrir la ment a una realitat que tenen davant dels ulls. 

Com he dit abans, hi ha qui pensa que al dir que som bisexuals ens ha d'agradar tot el món; però no és així, ja que la gent bisexual també pot tindre un prototip de persona preferida, com qualsevol de vosaltres. Per altra banda, hi ha qui pensa que per ser bisexuals som més infidels ja que ens poden atraure ambdós sexes. La gent no entén que em puguen agradar els dos sexes per igual; pensen que me n’ha d'agradar un més que l'altre. En realitat, tant se val de quin sexe siga la persona; això és el menys important. L'amor no està només en el plaer d'un bon cul o d’uns pits. Els bisexuals també ens podem sentir atrets per una ment, igual que els heterosexuals. 

En conclusió, no voldria acabar sense dir que en els darrers temps hem millorat amb la visió i l’enteniment d’aquest tema. Però el que m’agradaria que quedara clar és que siguem blancs, negres, bisexuals, heterosexuals, sud-americans o el que siga, hem de voler-nos per qui som en realitat, no per l’orientació, l’ètnia, la procedència o el color de pell.

29 d’abr. 2019

L'escot de Berta o el nivell de feminisme dels guionistes?

En el capítol 1 de la segona temporada de Merlí, Oksana s’acosta a Marc i s’enrotllen en els vestidors; bé, millor dit: ella el masturba. Al guionista de la sèrie es veu que no li sembla important mostrar reciprocitat en les relacions sexuals, ja que, en el curs de feminisme, no va passar del nivell 1, com bé podem veure en la manera que té Merlí de gestionar les seues relacions amb les dones. Costaria molt que Marc també li posara la maneta dins dels pantalons a Oksana? Sembla que sí, que el “propòsit educatiu” de la sèrie no té com a prioritat les relacions sexuals igualitàries! 

En el capítol 3, Berta va a classe amb una samarreta escotada i Marc busca la complicitat dels amics fent el gest de masturbar-se. Pol li tira una pilota en senyal de reprovació, però ho fa amb un somriure perquè, ja se sap, són coses de xics! I al guionista tampoc li interessa criticar la sexualització de les dones ni qüestionar una determinada sexualitat masculina que no es pot concentrar amb un escot com el de Berta. En realitat, el propòsit és mostrar com de conservadora és la professora Coralina, i per a criticar-la no s’estalvien esforços, i fins i tot els que eren enemics irreconciliables –Merlí i Eugeni, l’antic cap d’estudis– fan ara front comú (corporativisme masculí, se’n diu) contra l’enemiga.

Si us plau, guionistes del món, evolucioneu: amb un nivell 3 de feminisme ja ens conformaríem!!!




14 d’abr. 2019

Merlí entén Judith Butler?

La performativitat de gènere

En la dècada dels noranta, Judith Butler va marcar amb El gènere en disputa un abans i un després en la consideració del sexe i del gènere. Si fins aleshores s’havia considerat que el sexe era allò natural i el gènere allò cultural o construït socialment, Butler proposarà que també el “sexe” és un concepte sociològic o cultural ja que és l’efecte d’un dispositiu que es dóna dins d’un sistema social binari i heterosexual, que Butler anomena “matriu heterosexual”, marcat per la normativa de gènere.
Per a Butler el gènere no és l’expressió d’un ser interior o la interpretació d’un sexe que ja existia abans del gènere, sinó que les normes de gènere funcionen com un dispositiu productor de subjectivitat. L’estabilitat del gènere depén de l’alineació ideal entre sexe, gènere i sexualitat, un equilibri que està sent constantment qüestionat per la diversitat humana. Butler no nega l’existència del sexe, de la materialitat corporal, sinó que afirma que la idea comunament acceptada de dos sexes naturals i complementaris és la forma mitjançant la qual el gènere s’ha fet estable dins del sistema.
[...] Butler posa llum a aquest estira-i-arronsa entre allò legitimat i allò exclòs socialment afirmant que el gènere és performatiu, és a dir, una actuació reiterada i obligatòria, una pràctica social que segueix unes normes precedents i que requereix un esforç constant d’imitar les pròpies idealitzacions del sistema. Així, l’acompliment reporta beneficis; i l’incompliment, càstigs socials (marginació, violència...). En la performativitat de gènere, el subjecte no és l’amo del seu gènere, ni és lliure de fer l’actuació que més li satisfà, sinó que les normes socials marquen el seu actuar. Tanmateix, el fet que l’existència del gènere siga possible a través de la seua repetició, fa possible que l’actuació siga inadequada i que les normes es transformen. Les persones no sempre reprodueixen les normes idealment, i hi ha la potencialitat de subvertir-les.
Font: Informació “La performativitat de gènere. Informació per al professorat”, dins Bloc 4 i bloc 8, Els nostres cossos, els nostres drets (Sanchis i Altable)





Merlí explica la Butler from Baubo on Vimeo.


L'activisme a Merlí from Baubo on Vimeo.


A Merlí els amics s'estimen from Baubo on Vimeo.

10 d’abr. 2019

La pornografia: prohibir o educar (2)


Prohibir o educar

Quan situem el debat en la dicotomia llibertat vs. censura, la posició no és tampoc senzilla, tal com passa amb altres temes com, per exemple, les drogues. La censura del porno és la solució? S’ha de prohibir el material violent? N’hi ha qui pensa que sí, que el límit és la violència. D’altres pensen que el límit és la legalitat, o el consentiment, concepte que les societats patriarcals com la nostra no acaben d’entendre. 

Prohibiríem els dolços perquè són perjudicials o educaríem per a tindre una dieta saludable? Òbviament, si la qüestió es planteja en aquestos termes, és difícil no apostar per l’educació. Però també és cert que la limitació a vendre productes ensucrats a les cantines de les escoles pot ser considerada una prohibició que no va en contra de la llibertat de les persones, sinó que posa fre a una indústria que no pensa en la salut sinó en el benefici. També n’hi ha qui opina que prohibir no serveix de res, que el que cal és apoderar les dones sexuals, desestigmatitzar la sexualitat femenina i promoure el plaer.

La indústria del porno és molt potent, i coneix el poder de presentar el porno com a diversió. El portal Pornhub, un dels més importants del món, publica cada any les dades de consum dels seus productes. “Enguany hem tingut un munt de diversió", expliquen, perquè “el món ha vist un munt de porno”, concretament més de 23.000 milions de visites durant 2016.

El plaer i la diversió estan molt bé. Però... què passa quan els joves i els homes se senten acomplexats perquè no tenen ereccions o coits com els de les pel·lícules? Què ocorre quan les xiques no gaudeixen rebent l’ejaculació en la cara o en la boca? Què passa quan la penetració anal no és plaent, o ho és de vegades però no sempre? Què passa quan el coit no provoca cap orgasme? És divertida i plaent aquesta sexualitat? Per què la ficció pornogràfica només va en una direcció i la penetració anal dels homes heterosexuals per part de les dones o d’altres homes no s’incorpora al relat? Si la penetració anal és plaent, per què renunciar a aquesta diversió només per ser home? O és que la diversió només consistia a penetrar les dones? Per què en els fòrums d’internet on els homes parlen del porno, l’adjectiu més suau que adrecen a les actrius és “puta”? 

Necessitem fer-nos moltes preguntes sobre el nostre desig. I necessitem molta educació per a canviar tot això.

Porno educatiu?

Per a trencar amb la mirada hegemònica a la sexualitat, hi ha propostes del que s’ha anomenat postporno. Artistes com Maria Llopis i Diana Pornoterrorista, o grups com Post Op o Quimera Rosa, fan un porno activista que mostra cossos i sexualitats no normatives que pretenen crear alternatives a la representació sexual tradicional. En el postporno, les dones són subjectes, els cossos no-blancs no són fetitxes, les persones trans, intersex, transgènere o amb diversitat funcional són protagonistes, els homes heterosexuals gaudeixen amb la penetració anal, etc.[i]

També hi ha propostes de porno ètic des de dins de la indústria que pretenen garantir la seguretat laboral dels actors i actrius porno, l’acompliment de la legalitat i el consentiment. Un exemple d’aquest porno és la directora de cinema porno Erika Lust, autora del llibre Porno para mujeres (Melusina, 2008) que ha editat també unes guies, The Porn Conversation, per ajudar les famílies a parlar de porno amb els fills. Altres propostes, com el portal Porno educativo, inclouen explicacions sobre sexe segur, plaer, sexualitat amb persones amb diversitat funcional, etc.

També el portal de pornografia Pornhub ha sorprès aquest 2017 amb l’obertura de Pornhub Sexual Wellness Center, una secció web que inclou informació sobre salut sexual i reproductiva i relacions afectivosexuals. La web té un consultori amb la sexòloga Laurie Betito i presenta articles sobre temes diversos com, per exemple, “Dones trans, penis i intimitat”, escrit per l’artista trans Sophia Banks, o “Jugar amb el clítoris i els dits”, article que va acompanyat d’un vídeo on l’educador sexual Kenneth Play explica en directe com fer orgasmar una xica acaronant-li el clítoris. La web també inclou articles sobre poliamor, consentiment sexual, ioga i vida sexual, postures en el sexe lesbià, etc.

Resulta sorprenent llegir, en un portal porno caracteritzat per mostrar una sexualitat penetrativa, articles que la qüestionen, com ho fa per exemple Kenneth Play en l’article que hem comentat anteriorment (Clitoral finger play 101):

“Vivim en un món obsessionat pel sexe amb penetració, com si aquesta fóra el millor i el més important de la sexualitat. Però quan es tracta del plaer femení, l'estimulació externa del clítoris és en realitat molt més important, eficaç i fiable per a l'orgasme que el penis dins de la vagina. (Sobretot si ets una d'aquestes persones que ha aprés de la pornografia que el súmmum del rendiment sexual és penetrar a 100 empentes per minut. NO ho és!). Per contra, els dits són més poderosos que l'espasa, i hi ha moltes coses que els dits (i les mans) poden fer sense haver d’introduir res.”

També és sosprenent estar veient el vídeo sobre com masturbar una xica envoltats d’escenes de porno mainstream. Però el més curiós de tot, i el més trist també, és que hi haja més educació sexual en un portal de pornografia que en el sistema educatiu espanyol.  

Font: Sanchis, R. i Altable, X. (2018). Els nostres cossos, els nostres drets. Bloc 9. La pornografia. Informació per el professorat.



[i]Qué piensa el feminismo sobre el porno (eldiario.es, 30-15-16)

La pornografia (1)


La pornografia ens afecta?

Les posicions sobre la pornografia són diverses, i ni el feminisme, ni la sexologia o la sociologia es posen d’acord sobre els efectes que té sobre la sexualitat de les persones una de les indústries més importants del planeta. De vegades el debat sobre la pornografia se situa en termes de puritanisme vs. obertura sexual. No entrarem en aquest dilema perquè, tal com explica la sociòloga nord-americana Gail Dines, criticar la indústria del porno no té res a veure amb el fet d’estar en contra del sexe, de la mateixa manera que criticar la indústria que fabrica menjar fem no és estar en contra de la gastronomia. Així, el porno, s’ha de poder analitzar i qüestionar com a producte cultural, de la mateixa manera que ho fem amb altres productes que consumim (pel·lícules, sèries, cançons...), especialment si són sexistes i violents. Ens hem de preguntar, per tant, i ajudar el jovent perquè ho faça, en quina mesura la pornografia està afectant la nostra identitat, la nostra autoestima i les nostres relacions afectives i sexuals.

La mitjana d’edat en la qual els xics comencen a veure porno són els 11 anys. El 60% dels i de les adolescents han vist porno als 14 anys. El 35% de les descàrregues d’internet són pornografia. El 88% de les escenes porno que es lloguen o es descarreguen d’internet contenen violència contra les dones, una violència que va en augment any rere any.[i] Parlem del porno mainstream, heterosexual, racista i sexista. El relat audiovisual majoritari adopta la mirada masculina (home blanc i heterosexual), tal com ja hem vist en la immensa majoria de productes audiovisuals. Aquest tipus de porno representa el sexe com el que es fa a una altra persona, en lloc del que es fa amb una altra persona; els protagonistes tenen cossos hipersexuals no estàndards (penis, pits, vagines i anus enormes; genitals depilats, maquillats i, en ocasions, operats) i aquestos representen performances menys estàndards encara (ereccions eternes, dobles penetracions...); les pràctiques sexuals majoritàries són penetratives, etc. En les seues versions extremes, és violent amb les dones, les deshumanitza i les degrada, encara que elles sempre són presentades gaudint i volent-ne més.

Tot i que sabem que la representació de la violència no és la violència, i que la ficció no és la realitat, el problema és establir en quina mesura la ficció afecta la nostra vida i la de la gent jove, que accedeix a material pornogràfic cada vegada més aviat, abans fins i tot d’haver mantingut cap relació sexual amb una altra persona, o abans fins i tot de tindre a la ment cap imatge sobre la sexualitat adulta.

Laura Bates, autora d’Everyday Sexism Project i del llibre del mateix nom, explica la violació perpetrada per un adolescent de 14 anys sobre una companya de l’institut. Quan li varen preguntar al xic per què no va parar quan ella plorava, la seua resposta va ser: “Perquè és normal que les xiques ploren durant el sexe”. En un estudi realitzat el 2016 sobre una mostra de 1.000 adolescents anglesos d’entre 11 i 15 anys[ii], el 53% dels xics i el 39% de les xiques pensaven que la pornografia és realista. Creure que les relacions sexuals reals són com les de la pornografia pot conduir a expectatives inadequades i a una sexualitat no consentida, poc saludable i gens plaent, especialment per a les dones. El perill és normalitzar, justificar o desitjar el que en el porno mainstream es representa. El perill és també assumir que la violència forma part de les relacions sexuals; i no estem parlant de BDSM, unes pràctiques consensuades on el joc de poder és consentit i plaent per a les parts implicades, mai una excusa per a manipular o forçar.

El ben cert és que vivim en un patriarcat amb relacions desiguals, i no és estrany que les nostres fantasies reproduesquen dominació; fet que no significa que vulguem viure aquestes fantasies en la vida real. El problema és que el porno, com a indústria que és, té el poder de crear desitjos. Beatriz Gimeno assenyala que el porno està treballant permanentment per a incentivar-ne el consum, però el que li sembla més perillós de tot és que configura els nostres desitjos i que fins i tot en crea de nous. En absència d’una educació sexual de qualitat, el porno mainstream, que reprodueix un únic model de sexualitat, por estar educant el desig de la gent jove i de les persones que el consumeixen.

Hardcore

Gail Dines explica que les tendències minoritàries del porno, en la dècada dels 90 del segle passat, són ara cada vegada més comunes. Si posem al cercador “gola profunda” (o el terme anglés  throatfuck) i “vomitar”, ens eixiran milers de pàgines amb aquestes pràctiques (Mamadas profundamente hasta vomitar, Vomita vídeos, Arcadas...), escenes en les quals el penis s’introdueix completament en la boca de les dones fins a fer-les vomitar. Altres versions consisteixen a estrènyer-los el coll o tapar-los el nas mentre se’ls introdueix el penis fins a la gargamella, fent que el rímel córrega galtes avall juntament amb les llàgrimes; o fer tot això però amb una tapa de vàter en el coll de la dona, i pixar-se-li en la boca al final del número. Altres subgèneres populars son l’ATM (anus to mouth), on un home penetra analment la dona i després, sense llavar-se, posa el penis en la boca de la mateixa xica o d’una altra); també hi ha els bukakes, on diversos homes ejaculen en la cara d’una dona, o en un got, i aquesta es traga el semen.

El periodista Stephen Walker va fer el documental “Hardcore” (2001) seguint els passos de Felicity, una jove de 25 anys que va començar a fer porno fins que va caure a les mans de Max Hardcore. Aquest director de cinema porno és famós por portar al límit unes actrius que semblen menors d’edat, i a les quals penetra violentament, ofega, pixa, fa plorar, vomitar, etc. En el documental s’explica la fina línia que separa el treball d’actriu porno de la violació. Concretament, Walker va fer parar el rodatge en el qual Felicity, que no sabia exactament a què s’exposava, va ser violada per Max Hardcore. 

Directors com Max Hardcore, Ira Isaacs, John Stagliano o l’espanyol Torbe solen afirmar que les actrius són majors d’edat i sempre consenten les pràctiques a les quals se les sotmet. El problema és que aquest terme és també polèmic perquè la realitat social (falta de recursos, d’educació...) redueix la llibertat de l’individu i el porta de vegades a acceptar pràctiques o condicions laborals degradants.

Dines explica que no hi ha estudis que avaluen les conseqüències que a llarg termini té haver passat anys d’exposició al porno, però la mateixa indústria assenyala que el 20% dels consumidors en són addictes. Les investigacions de Gail Dines i de Pamela Paul mostren que els homes addictes a la pornografia tenen dificultats per a formar vincles amb dones reals, els costa orgasmar sense imaginar escenes porno, se senten poc masculins perquè no poden fer el mateix que els actors, comparen les seues parelles amb les actrius i desitjarien que foren com aquestes, etc.

Per a aquestes autores, el porno no és el culpable de la violència social contra les dones, ni converteix els consumidors en violadors; però no tenen cap dubte que les imatges i les històries del porno mainstream acaben afectant la identitat, l’afectivitat i la sexualitat dels homes que la consumeixen. Rubin ha entrevistat homes empresonats per abusos a menors que li explicaven que ells no eren pederastes sinó que, contràriament, les primeres escenes porno amb actrius que semblaven menors d’edat els havien paregut horribles; però, amb el temps, es varen anar dessensibilitzant, i cada vegada s’avorrien més amb el porno convencional i desitjaven escenes més fortes per a excitar-se.

La indústria del porno mainstream justifica l’augment de la violència en les escenes per la demanda, però de veritat és la demanda la que crea el producte?

Font: Sanchis, R. i Altable, X. (2018). Els nostres cossos, els nostres dretsBloc 9. La pornografia. Informació per el professorat.

7 d’abr. 2019

Els tatuatges tenen gènere?

Entrada d'Adriana (Bat. Ciències)

L’expressió de gènere és la nostra manera de mostrar al món com som. En la societat actual, hi ha només dues maneres de fer-ho: si eres xics, de manera masculina; si eres xica, de manera femenina. L’expressió de gènere no té a veure ni amb l’orientació sexual (qui t’agrada) ni amb la identitat sexual o sexe sentit (si et sents home o dona). Una de les formes d’expressar el nostre gènere són els tatuatges i hi ha gent que pensa que hi ha tatuatges de xics i tatuatges de xiques. 

Sembla que el món del tatuatge és un fet modern; per contra és un costum mil·lenari i potser un dels primers des que va sorgir l'ésser humà modern. Aquest costum, practicat per diferents cultures, en el món occidental va ser castigat durant alguns períodes. Concretament, en l'edat mitjana i moderna, on governava l'església catòlica, era únicament acceptat entre els cavallers que participaven en les croades, amb la finalitat de poder-los reconéixer en cas de mort en alguna batalla. Finalment, els tatuatges van tornar a ser acceptats a Occident. 

Actualment el tatuatge s'ha popularitzat entre la gent jove, a vegades com a mostra de rebel·lia. Els tatuatges tenen diversos usos: identificació, decoració, bellesa, cosmètica, religió... Algunes persones continuen pensant que el tatuatge és una marca dels criminals o de gent rebel i problemàtica, i moltes altres diuen que els xics poden estar tatuats, però les xiques han de dur tatuatges xicotets o femenins. Açò és completament fals. Jo tinc un tatuatge i no sóc una xica problemàtica o rebel sinó que m'encanten els tatuatges i seguiré tatuant-me els dibuixos que m'agraden. 

Sempre hi haurà persones a favor i en contra, i ho respecte, però per tindre tatuatges no s'hauria de pensar malament d'una persona o jutjar-la abans de conèixer-la, i molts menys hauria d’haver diferències entres els xics i les xiques. 

 


"Se te ven las tetas"


Entrada de Fran (Bat. Artístic)


L’altre dia, a l’eixida de l’institut, dues companyes i jo ens vam trobar en una situació prou desagradable fins el punt que jo no em podia creure aquella escena tan surrealista. 

Tot va començar quan dues xiquetes, que devien tenir 8 anys, ens pararen i li varen dir a una de les meues amigues: “Eh, tu, se te ven las tetas”. La meua amiga va reaccionar amb sorpresa, i va respondre que sí, que se li veien les mamelles perquè portava escot, i que li agradava. Quan les xiquetes escoltaren aquesta resposta, varen seguir atacant-la: “¿Y eso te gusta? Eres una puta. Con ese cuerpo, no te beneficia nada ir así por la calle”. Els tres ens vàrem quedar bocabadats escoltant tots aquells comentaris, fets amb l’únic objectiu de fer mal a la meua amiga, d’intentar produir-li complexos, fer-la sentir insegura i retallar la seua llibertat. 

Vàrem seguir caminant, i parlàrem del motiu que pot produir aquest fet, ja que no enteníem la raó per la qual les mateixes dones ens fiquen amb altres. Pretenem formar una societat feminista, en la qual volem igualtat, i lluitem pels drets de dones i homes. Però això mai serà possible si les dones també critiquen altres dones per mostrar el seu cos. En realitat, el que més ens va cridar l’atenció d’aquesta escena va ser que, sent tan petites, les xiquetes començaren a atacar a una altra dona pel seu físic. Canviaran quan cresquen o les seues idees seran un fre a l’evolució social? 

Aquesta actitud es deu al fet que la nostra cultura, des que les xiquetes són petites, les acostuma a veure el cos com un objecte sexual que ha se seguir un propotip establert pels cànons. Això crearà complexos i, per a algunes xiquetes, l’única manera d’afrontar-los serà criticant altres dones amb l’objectiu de sertir-se millor amb si mateixes. 

S’ha d’acabar aquesta lluita entre dones, i hem de potenciar la sororitat per tal d’aconseguir una societat que respecte i ens permeta ser lliures fins que aconseguim un món sense autoodi ni complexos. I sobretot, hem de començar a ensenyar l’amor, i no la guerra.



4 d’abr. 2019

ConviElx 2019

Ahir vaig participar en el IV Congrés ConviElx Aprenent a emocionar-nos amb la ponència Karícies per a la igualtat, i vaig plantejar a l’auditori de mestres, profes i alumnat un parell d’exercicis per a evidenciar l’androcentrisme i el desconeixement dels genitals femenins, i per reivindicar la importància del plaer en l’educació sexual. Les activitats consistien a dibuixar un penis, una vulva i un clítoris, i a escriure quins haurien de ser els continguts d’una educació sexual que incloguera el plaer. Ací us deixe la imatge de les vulves i clítoris i les suggerents propostes per al plaer: 
  • Què ens dona plaer? Què no ens agrada gens? Què ens molesta? Què ens deixa indiferents? Com podem mesurar el plaer?
  • Les zones erògenes
  • Anafrodísia i anhedonia
  • El plaer sense penetració
  • Els mites de la pornografia
  • Com donar plaer a les altres persones
  • La pell. Les carícies
  • El plaer a través dels sentits, de forma pràctica, amb experiències com ara tastar sabors, olorar, escoltar, tocar...
  • Formes de sentir plaer, sentiments i emocions que hi entren en joc
  • La masturbació femenina i masculina
  • La normalització del plaer sense culpa
  • El plaer com a forma d’autoconeixement del propi cos
  • El plaer en les persones amb diversitat intel·lectual
  • Com experimentem el plaer: objectes-subjectes
  • El tabú ancestral del plaer
  • El plaer en la quotidianitat
  • El plaer a través de la paraula
  • L’òrgan del plaer no és la pell sinó el cervell
  • El plaer al llarg de la vida i com obtindre’l. Exploració de què produeix plaer en les diferents edats
  • El respecte al plaer de les altres persones
  • El plaer com a fet natural, com a normal en tot el món
  • El dret al plaer. Com reivindicar-lo
  • Fer-se massatges els uns als altres
  • Xocolateràpia: degustació, massatges, olors diferents...
  • Com perdre la por a allò desconegut: el plaer
  • El plaer com a generador de plaers. Plaer + plaer = +++++ plaers +++++
  • Els beneficis per a la salut de fomentar el plaer
  • Autoplaer: normalitzar el plaer individual
  • La diversitat del plaers
  • Els plaers de la vida, a més del sexual, a través dels quals ens sentim vius i gaudim de la vida

31 de març 2019

Visibilitat trans

El 31 de març és el Dia de la visibilitat trans i no vull deixar-lo passar sense posar-vos una imatge i un parell de vídeos de dos persones que m'han ajudat a deconstruir-me i amb les quals aprenc cada dia: Miquel Missé i Pol Galofre.

A més a més, adjunte uns fragments que expliquen què és una persona aliada i com podeu ser aliats/des trans (de la pàgina Trans@mit):

How To Be A Trans Ally

What is an ally?

Generally speaking, an ally is a member of a privileged group who takes a stand against oppression (examples: a white person who speaks out against racism; a straight person who works to end heterosexism/homophobia). An ally works to become part of social change rather than part of oppression.

What is a trans* ally?

A trans* ally is someone who commits to being open-minded and respectful to people who may have different or unconventional gender identities or presentations; who takes the time to learn more about trans* people and trans* lives; who confronts assumptions around gender roles and gender presentation; and who works to change the misunderstanding and mistreatment of trans* people.







29 de març 2019

Jessie i la seua amiga (Big Mouth)

A les xiques, se les ha mirat i parlat de totes les parts del seu cos (el nas, els ulls, la boca, el pit, els malucs…); però per la vulva s’ha passat de puntetes, i pel clítoris, ni nomenar-lo. Els genitals femenins són anatòmicament més inaccessibles, i es necessita un espill per a veure-ho tot amb claredat. No està ben vist que les dones es miren les vulves ni que en parlen; tampoc són celebrats socialment, tal com sí que es fa amb els xics, ni s’anima a l’autoconeixement, més aviat el contrari (No et toques, cotxina!, Que et pica?). En les parets o en les portes dels lavabos no hi ha clítoris dibuixats –poca gent sabria com fer-ho–, i si hi trobem alguna cosa són forats amb penis que els penetren o hi ejaculen. Resulta també més complicat identificar els senyals de l’excitació (lubricació, erecció del clítoris, augment vaginal...) i, a falta de curiositat, els primers contactes amb els genitals tenen a veure amb la regla. A més, són constants els missatges que fan referència a la brutícia i a la mala olor dels genitals, i sovintegen les recomanacions de productes per a la higiene íntima (sabons, desodorants...), sense que existisca la seua corresponent masculina. El reduccionisme reproductiu fa que les xiquetes sàpiguen que tenen úter i ovaris però que desconeguen posseir un clítoris que només serveix per a donar-los plaer.

Tant de bo la meua mòstrua de les hormones m’haguera animat a mirar-me quan era adolescent!


24 de març 2019

Aprenent a ser home

Vicent està fent les pràctiques al nostre institut per a ser professor de Geografia i Història, i ens ha regalat, a la meua tutoria i a mi, una sessió parlant-nos sobre les noves masculinitats i la seua experiència de més de dos anys en un grup d’homes. Els temes sobre els quals han reflexionat al llarg d’aquest temps han sigut: la masculinitat hegemònica, els micromasclismes (https://www.youtube.com/watch?v=Co_z_GbjbHY), els privilegis, les emocions, el contacte físic entre homes, l’amor romàntic i les relacions no monògames, i la sexualitat. 

Després de recomanar-nos alguns llibres (per exemple, Hombres que ya no hacen sufrir por amor, de Coral Herrero o El feminismo es para todo el mundo, de bell hooks), sèries (com Big Mouth) i dos articles (“Aprender a ser hombre” i “El consentimiento”), hem estat debatent sobre el consentiment, concretament al voltant d’aquestes qüestions: 
  • Com defineixes el consentiment? 
  • Alguna vegada has parlat sobre consentiment amb la(es) teua(es) parella(es) o amistats? 
  • Busques únicament senyals verbals o hi ha altres senyals? 
  • Creus que parlar arruïna l'ambient? 
  • Comproves i preguntes, segons avancen les coses, o assumeixes que el consentiment del principi significa que tot està bé? 
  • Si et donen el consentiment una vegada, assumeixes que a partir d'aquí sempre hi estarà? 

“Aprender a ser hombre” és una traducció al castellà de "Learning to Be a Man" fet per l'editorial Segadors al 2016, i ací te’n posem un fragment perquè el comentes. Si no, també pots comentar la sessió amb Vicent o tot en conjunt.

En el instituto aprendí mucho acerca de cómo ser un hombre. No fue un aprendizaje estándar y no acaté la masculinidad típica […] pero como ya hemos visto, el patriarcado es muy adaptable y siempre está dispuesto a fabricar masculinidades alternativas para aquellos que, como yo, no se sienten cómodos en el rol más normalizado y alabado, pero que no tienen la suficiente valentía para romper totalmente con esta socialización. De hecho, creo que tuve bastante más valentía en el instituto que ahora, y que a lo largo de mi vida mis miedos han sido el mejor aliado del patriarcado. Es decir, la bravura del macho es una farsa. Es la cobardía la que le conduce a desempeñar su papel; y si hoy día soy un hombre es porque me han vencido, porque tuve demasiado miedo para ser otra cosa, algo sin nombre pero que surgía de mis propios deseos. 

Pues fue en el instituto donde la presión social terminó fijándome en mi papel de hombre. Si ya es una cosa terrorífica el identificarse como gay o bisexual o lesbiana en el instituto, negar la identidad de género es impensable. Puede que hoy en día sea más fácil, incluso hoy en día hay adolescentes que saben qué significa «queer» y «trans». Pero en los años '90 esto sólo estaba empezando a cambiar. Y, por cierto, hay y había adolescentes trans. […] 

[Aún así] De alguna forma fui un disidente de género en el instituto. Los machos alfa y los chicos normales solían tacharme de gay o maricón. Yo les criticaba su homofobia y les permitía llamarme gay para mostrar que no era ningún insulto y porque tampoco me sentía heterosexual, al menos no del todo. Así que resistía un poco, pero aquella resistencia agotó mis defensas. Era fácil enfocar mis críticas y mi rechazo a los machos tradicionales, sin ir más lejos, sin buscar las raíces más profundas del problema. El miedo también jugó su papel. Si me podían dificultar tanto la vida por un inconformismo tan leve, ¿por qué buscarme más problemas? Fue suficiente distinguirme de los hombres malos. Pero los hombres buenos también tienen una función importante en el patriarcado. 

He hablado mucho de mujeres y hombres. Pero éstas no son categorías naturales. Considero que es precisamente la socialización, y no la naturaleza, la que define mujeres y hombres. […] Pero mirando la sociedad en la que he crecido, sólo puedo pensar que aceptar este binomio nos hace cómplices del patriarcado. También hay personas que no se identifican con ningún género, cuya existencia es una subversión constante. Y me miro. Pienso en mis deseos y mis experiencias, y me pregunto ¿por qué me he quedado atrás? Hay algunos comportamientos masculinos que me resultan cómodos, pero también hay muchas cosas femeninas que me encantaría hacer, o que hago cuando nadie me mira y que nunca osaría hacer en público. Y hay muchas personas femeninas que me atraen, pero también muchos hombres que me parecen guapísimos. Y he compartido placer con algunos de ellos. ¿Por qué [acepté el binomio]? Por el miedo. Ese principal aliado del sistema patriarcal. 

No debería identificarme como hombre. Mi identidad de género es cobarde. Mi incomodidad con mi papel de género no me motivó a romper mi relación asignada con la sociedad. Pero sí que me inhibió en el momento de la socialización en el sexo. Me daba asco el cómo los otros chicos empezaban a hablar de sexo, así que les evitaba. Perdí una socialización insana, pero tampoco la sociedad me presentó otras formas de socialización acerca del sexo. […] 

El efecto de los medios es clave. Estamos constantemente bombardeados con imágenes sexistas que nos dicen como tienen que ser los cuerpos, cuáles signos físicos y superficiales nos deberían atraer. Años antes de poder tocar y ser tocado por otra persona para compartir nuestro placer, unas estructuras sociales muy potentes—Hollywood, las empresas de moda, las empresas de las noticias—estaban moldeando mi sexualidad. […] Y a los hombres nos producen una mirada que reduce a las mujeres al estatus de objetos. La mirada de los hombres es una fuerza de violencia cotidiana en la sociedad patriarcal. Tenemos que aprender a desarraigarnos de esa mirada. Si realmente queremos una sexualidad libre, si realmente nos da asco la sexualidad del patriarcado—una sexualidad de objetos—los hombres también deberíamos promover el ataque y el sabotaje contra la publicidad sexista y las empresas que la producen.