Dret al plaer

A la ciència sempre li ha incomodat el clítoris perquè es tracta d’un òrgan que només té una funció coneguda: la de proporcionar plaer. Abans es pensava (i encara queda gent que pensa així) que l’objectiu de la sexualitat era la reproducció; aleshores, l’existència d’un òrgan que no fóra útil per a aquesta funció no tenia cap lògica. Per aquesta raó, el clítoris només s’ha tingut en compte quan es pensava que estimular-lo era beneficiós per a la fertilitat de les dones. Per exemple, el pare de la medicina Hipòcrates creia que les dones produïen esperma en orgasmar i aquest era imprescindible per a la concepció.

Tal com s’explica en el documental “El clítoris. Aquest estimat desconegut” (2003, França, Michele Dominici), la història del clítoris ha sigut com la del Guadiana: aparicions i desaparicions. Els primers estudis daten del segle XVI. L’anatomista italià Reinald Colombo va ser el primer a parlar-ne i a considerar “el seu descobriment” com un òrgan útil i bonic. En la mateixa època, el seu mestre Vesalius havia descrit els òrgans reproductors femenins. “Curiosament”, el treball de Vesalius és reconegut hui en dia mentre que de Colombo se’n van oblidar. Un segle més tard, un altre anatomista, l’holandés Regnier de Graff, va pensar que era el primer a estudiar el clítoris, un òrgan que considerava fonamental perquè sense la seua intervenció cap dona –creia ell– voldria tindre fills.

Durant el segle XVIII i part del XIX, el clítoris va tornar a desaparèixer dels llibres mèdics fins que, el 1844, l’alemany Georg Kobelt el tornà a estudiar i en publicà uns dibuixos molt detallats. Tanmateix, el desvetllament dels mecanismes de la reproducció, que deixaven definitivament fora el clítoris, va tornar a provocar el bandejament d'aquest òrgan. Per exemple, el 1900 el clítoris aparegué en L’anatomia de Grey, l’anomenada bíblia de la cirurgia; però en l’edició de 1948 ja no hi estava, tal com explica la uròloga australiana Helen O'Connell en el documental esmentat (vg. vídeo més avall)

També Freud va contribuir a la menysvaloració del clítoris perquè, tot i anomenar-lo en distingir dos tipus d’orgasmes: el clitoridià i el vaginal, va establir-ne una jerarquia. El primer (l’orgasme clitoridià) es considerava immadur i infantil, propi de dones amb un desenvolupament psicològic i sexual inadequat; i el segon (l’orgasme vaginal) era considerat adult, madur psicològicament, més profund, intens i plaent. Fins i tot el DSM (Diagnostic and Stadistical Manual of Mental Disorders), el catàleg més important de malalties mentals publicat per la Societat Nord-americana de Psiquiatria, replegava com a trastorn la impossibilitat d’arribar a l’orgasme amb el coit, fins que l’evidència que hi havia més dones “malaltes” que “sanes” va provocar-ne l’eliminació.

La desconsideració del plaer femení –fruit de la ignorància, del masclisme i potser en alguns casos de la malvolença– ha portat a fingir els orgasmes a milers de dones i, tristament, continua passant en l’actualitat en dones de totes les edats. Algunes adolescents han comentat que fingeixen els orgasmes durant la penetració perquè no volen que les seues parelles masculines pensen que “no ho fan bé”. A més a més, una bona part de l’alumnat desconeix què és el clítoris i/o on es troba.

Tal com explica Natalie Angier en el documental, l’orgasme vaginal no existeix sinó que, quan s’orgasma mitjançant la penetració –aproximadament ho fan el 30% de les dones–, és perquè s’estimula el feix nerviós clitoridià. La vagina té poques terminacions nervioses i la penetració no és el mitjà més eficaç perquè les dones arriben a l’orgasme. Per això, esperar que només amb la penetració vaginal totes les dones han d'arribar-hi sempre és una quimera, i insinuar que el 70% de les que no tenen orgasmes vaginals pateixen disfunció o són immadures és producte de la ignorància i/o de la desigualtat. 

El 1998 Helen O’Connel va demostrar que el clítoris era molt més gran i més complex que les descripcions fetes a les obres d’anatomia. El gland, i la seua caputxa, és l’única part visible. Situada a la part superior dels llavis menors, constitueix aproximadament la desena part del volum total. El clítoris no solament és major del que es pensava sinó que és l’òrgan que més terminacions nervioses té de tot l’organisme, fins i tot és més sensible que l’òrgan masculí, afirma la uròloga. El penis té de 4.000 a 6.000 terminacions nervioses. El clítoris en té 4.000, que arriben des d’ambdós costats (les arrels) i culminen en un xicotet apèndix amb 8.000 fibres nervioses comprimides en un espai molt reduït, fet pel qual a moltes dones no els agrada el contacte directe ja que els resulta excessiu, i prefereixen l’estimulació indirecta. El clítoris amida 8 cm de mitjana i, a més de les arrels, té dos bulbs de teixit erèctil que descendeixen al llarg de la vulva. També aquests s’unflen amb el flux sanguini i creen una zona particularment erògena al voltant de la uretra i de la vagina.

De la desconsideració i falta d’interés pel plaer femení, i de la supeditació de la sexualitat de les dones a la reproducció podem posar alguns exemples. Un estudi fet a Gran Bretanya en el 2000, concloïa que, dels quinze manuals sobre educació sexual utilitzats en aquell país, només en cinc es parlava del clítoris; en els altres deu, ni s’esmentava el clítoris ni l’orgasme femení. El segon exemple és l’episiotomia, un tall a l’entrada de la vagina que es realitza durant el part de manera quasi sistemàtica (i sovint sense advertir la dona), i que té com a efecte col·lateral la destrucció de part de la plataforma orgàsmica. En tercer lloc, la doctora Júlia Ojuel explica que, quan va estudiar Medicina als anys 90, la paraula clítoris no va aparèixer mai al llarg de la carrera; en canvi s’advertia que calia anar amb compte amb la uretra i la vagina perquè es podien desenvolupar tumors.

És casualitat que s’haja tardat tant a estudiar el clítoris i l'orgasme femení amb la mateixa profunditat i rigor que el penis o l'orgasme masculí? Pensem que no, que no és casualitat sinó androcentrisme i sexisme. L’androcentrisme provoca que el coneixement sobre la sexualitat dels barons, –l’única, de fet, que s’ha estudiat profusament–, s’aplique directament a les dones, com si la seua resposta i funcionament fora o haguera de ser exactament igual. El sexisme comporta un tractament desigual de les dones; per això no s’estudia la fisiologia del plaer femení. 

I pel camí se'ns oblida que els drets sexuals són drets humans. Que hi ha el dret a la informació i educació, i el dret a gaudir del progrés científic. La ciència ha avançat molt i ara coneixem realitats que a l'antiguitat ni tan sols imaginaven. Per això és fonamental que deixem enrere les ocultacions i que fem emergir el coneixement perquè mai més romanga ocult per a ningú!!!

Entrada publicada anteriorment amb al títol: Dret a gaudir del progrés científic.

Mira també aquest divertit vídeo de la Psicowoman: "El clítoris sigue siendo...¡¡Ese gran desconocido!! |Psico Woman y Píkara Magazine"

Pansexualitat vs. bisexualitat

Entrada de Ruth (Batxillerat Artístic)

Aquests tres vídeos tracten sobre les diferències entre la pansexualitat i la bisexualitat, i aprofundeixen en el debat que hi ha al voltant d’aquest tema. La qüestió és que algunes persones consideren transfòbica i bifòbica la pansexualitat. D’una banda, creuen que és bifòbica perquè la pansexualitat vol, d’alguna manera, suprimir la bisexualitat, ja que significa quasi el mateix; de l’altra, pensen que és transfòbica perquè no s’accepta les persones trans que es defineixen de manera binària com a home o com a dona.

Tanmateix, les opinions sobre la qüestió són variades i la meua és contrària a la posició que acabe de descriure. Jo em considere pansexual perquè, quan vaig conéixer el terme, em vaig sentir identificada i a gust. A més, m'enamore de persones i no de genitals, i també preferisc no diferenciar els homes de les dones, ja que, des del meu punt de vista, solament hi ha l'ésser humà i punt.

Si busquem 'fòbia' en el diccionari ens ix això: 1. Temor intens i irracional, de caràcter malaltís, cap a una persona, una cosa o una situació. 2. Odi o antipatia intensos per algú o alguna cosa. Ja definit el que és fòbia, terme al qual podríem afegir l’accepció de 'fàstic' o ‘rebuig’, considere que la pansexualitat no té res d’això. És clar que hi haurà gent que prefereix mantindre la distinció d'home i de dona, i jo la respecte, però considere que el col·lectiu ha d'unir-nos en la lluita contra l’LGBTI+fòbia, en lloc de discrimininar-nos entre nosaltres. A mi, particularment, m’han dit pel fet de ser pan que vull cridar l'atenció i sentir-me especial d'alguna forma. També m’han dit que no existeix i que sóc transfòbica i bifòbica, entre altres coses.

Últimament he sentit temor i sensacions negatives quan deia que sóc pansexual. Per exemple, en la manifestació de l'orgull volia portar alguna cosa que em representara com a pansexual, però per ''evitar problemes'' no ho vaig fer; i després vaig veure una persona amb la bandera pan i em va fer penedir-me de no haver-me manifestat com volia. D'ara endavant, seguiré defensant els meus ideals i no deixaré de mostrar-me perquè algú pense que és dolent.

Per últim, es diu que el terme pansexual és nou. Si en busquem l’origen, la pansexualitat és nombrada per primera vegada en la dècada dels 70 per Sigmund Freud, tot i que amb un significant diferent. La pansexualitat és una orientació sexual humana caracteritzada per l'atracció romàntica o sexual cap a individus, independentment del seu gènere i/o sexe; i la bisexualitat es defineix com l'atracció sexual, romàntica o emocional cap al mateix gènere i cap a l'oposat. Aquestes són definicions que es poden cercar en Internet, i perquè quede més clar hi ha tres vídeos de persones diferents que expliquen com entenen ells la pansexualitat. I tu, què en penses?

Saps ballar twerking?

Entrada de Lucia T. de primer de Batxillerat de Ciències

Aquesta entrada tracta sobre l’esport i la dona. Sé de sobra que aquest tema és delicat, perquè molta gent salta a la defensiva en sentir-ne parlar. Posaré diferents exemples de la dona en relació amb l’esport, bàsicament perquè em considere esportista i, com a dona que sóc, sé el menyspreu i l’escassa valoració que ens donen en l’àmbit esportiu.

El primer exemple l’hem vist en la cerimònia de lliurament del baló d’or a l’esportista noruega Ada Hegerberg. Va ser anunciada com a la millor jugadora de futbol del planeta, però el DJ francés Martin Solveig, pensant que així trencaria el gel, va fer-li una pregunta una mica barroera: “Saps ballar twerking?”. De veritat era necessària aquesta qüestió? Era necessari fer-li passar eixa vergonya? Era necessari humiliar-la i llevar valor al seu treball com a esportista? ÒBVIAMENT, NO! Aquesta dona mereix, com tots, unes preguntes exactament iguals a les que li fan a Leo Messi, per posar un exemple. Fique la mà en el foc i no em creme si dic que al futbolista del Barça no li haurien fet aquesta pregunta tan sols per ser home. A més, la qüestió no és cap frase per a trencar el gel, sinó per a humiliar-la davant de tot el món. I el pitjor de tot és que no se n’adonen que les preguntes que fan són totalment inapropiades.

En segon lloc, m’encantaria destacar un altre exemple. Actualment, les Guerreres (nom que rep l'equip espanyol femení d’handbol) estan jugant l’EHF EURO 2018. Segurament pocs de vosaltres sabeu què és aquest torneu o quan es juga. I no ho sabeu perquè cap mitjà informatiu ho ha publicat. El que vull dir amb això és que, si no estàs realment interessat en el handbol i no busques informació pel teu compte, no sabries que estan jugant, ni totes aquelles coses que amb un esport com el futbol, t’interesse o no, sí que t’assabentaries. 

En arribar ací, a la millor hi ha gent que diu: “Ja estan una altra vegada criticant el futbol”; però és que solament estic descrivint la realitat. En la majoria de canals de notícies esportives s’anuncia el futbol; el bàsquet, una mica; el tenis, un poc o quasi res, i la resta d’esports, ni apareixen. Moltes voltes hi ha gent que no vol saber res del futbol, però sense voler-ho sap que es juga el “Mundial”, la “Champions” o molts tornejos més. Al que em referisc és al fet que la majoria de canals esportius de tota mena (notícies, ràdio, periòdics, etc.) informen majoritàriament d’un sol i específic esport: el futbol, quan el seu deure hauria de ser informar de tots els esports, o almenys dels més coneguts perquè els poguérem conèixer.

Una excusa que se sol donar per a no parlar d’esports que no siguen el futbol és que no tenen molts espectadors, i que per això no és televisen o no apareixen als mitjans, ja que no són negoci. Entenc que els mitjans tenen la llibertat de televisar un esport determinat, i més si té èxit, però si no donen l’oportunitat a altres esports, no sabran mai l’expectació màxima que poden tindre. A més a més, els mitjans poden fer-nos estimar un esport determinat, si volen, i així augmentar el nombre de seguidors d’aquest esport.

Un altre tema al qual se li lleva importància en el món dels esports és al fet que els hòmens cobren molt més que les dones. Per què passa això? És just que les dones cobren menys fent el mateix? Perquè creieu que ocorre? Jo tinc una resposta clara, però no la donaré ara. Vull que la doneu vosaltres que heu llegit aquesta entrada. I ja per acabar, espere també que sigueu conseqüents i valoreu de la mateixa manera els hòmens i les dones en els esports o en qualsevol altra activitat o feina. I també que tingueu presents tots els esports, no sols un en concret. Així, algun dia, podrà haver-hi igualtat entre els esports i entre els sexes.

Sóc activista asexual

Traducció pròpia de l'article de Bitty Navarro “Soy activista asexual mexicana y ayudo a otras personas con esta orientación”.

Sóc activista asexual mexicana i ajude altres persones amb aquesta orientació

M'interessa que la gent estiga millor informada, trencar els tabús i que menys asexuals patisquen abusos correctius i opressió mèdica

BITTY NAVARRO  17 MAR 2018 – Verne. El País.

[…] Quan la gent em pregunta què significa ser asexual, responc amb una definició estàndard i poc controvertida: una orientació sexual que es caracteritza per la falta d'atracció sexual cap a d’altres. A més, faig la distinció entre atracció sexual i sensual, ja que la segona està relacionada amb elements sensorials, com poden ser les carícies, els massatges o l'atracció per la música. En el meu cas, tampoc sent atracció romàntica, però sí atracció amistosa, intel·lectual, sensorial i espiritual.

Em vaig adonar que era asexual quan era adolescent, cap als 11 o 12 anys. Les meues amigues deien: ‘És que estic enamorada del més guapo de la classe’, ‘I a tu qui t'agrada?’. Vaig aprendre ràpid a dissimular, perquè els costava comprendre que el meu crush de l'època era Nelson Mandela, i que no era sexual: estava molt interessada en la seua història i en com va acabar amb l'apartheid a Sud-àfrica. Des de llavors em vaig adonar que, en el terreny sexual, jo no era igual als altres.

En la preparatòria [dels14 als 18 anys] a va començar el bullying més fort i l'assetjament: era l'única que no havia besat a ningú i tampoc mostrava interés en les dinàmiques sexuals que comencen en aquesta època. El més suau que em deien els meus companys, dones i homes, era lesbiana. A vegades, dins de la mateixa escola, es posaven d'acord per a subjectar-me i intentaven besar-me. Quan dius que no sents atracció sexual, el que provoques és que la societat et vulga corregir, i això pot portar a situacions terribles d'abús.

A això se suma el problema que l'asexualitat s'aborde com si fora una condició mèdica. Aquesta confusió ha provocat que molts asexuals siguen medicats i diagnosticats per la psiquiatria per un fet que simplement no es pot canviar.

Internet va ser, en certa forma, el meu refugi i salvació. Així em vaig trobar amb AVEN (Xarxa d'Educació i Visibilització Asexual, per les seues sigles en anglés), que en aquella època tenia fòrums únicament angloparlants. Jo tenia el privilegi de poder accedir a internet i era bilingüe de naixement, perquè vaig passar part de la meua infància i adolescència als Estats Units.

Quan vaig arribar a la universitat estava molt confosa i, arran de l'abús social, ja no m'identificava com a asexual. Em vaig fer nóvia d'un amic gai que estava en el procés d'eixir de l’armari, i durant un temps ens vam servir de tapadora mútua. Quan ell va eixir de l’armari, jo seguia molt confosa, no hi havia quasi informació i, a més a més, sentia que era culpa meua i que era jo la que estava malament. Vaig anar a moltes teràpies, i vaig haver d'escoltar molts doctors dir-me que no era possible que no sentira atracció sexual.

Als 26 o 27 anys (hui en tinc 32) vaig decidir que no podia continuar acceptant dinàmiques, que em feien un mal profund, per a no provocar l'enuig d'una parella o la burla dels amics. Als metges i a les seues idees absurdament centrades en Freud, ja els havia enviat a passeig. Llavors em vaig posar a explorar i vaig trobar que els estudis de l'asexualitat en el món angloparlant havien avançat molt.

La meua eixida de l’armari va ser en el programa nocturn Membres a l'aire, amb Arath de la Torre, Leonardo de Lozanne i El Burro Van Rankin. És l'aparició com a asexual més important que he tingut. […] En assumir-me com a asexual, vaig deixar enrere tot allò que m'havia provocat confusió i m'havia fet sentir que el problema era jo. Ara sé que el problema jau en la ignorància, en la falta d'obertura al fet que els asexuals existim.

[…] Els obstacles i prejudicis als quals t'enfrontes com a asexual no solament venen del masclisme o de l'homofòbia. De fet, l'asexual s'enfronta a la normativitat hipersexuada de la societat occidental, i això inclou l'ostracisme per part d'algunes comunitats LGBT+. El sexe és símbol de poder, d'estatus, i és un element que t'ajuda a socialitzar-te. Als asexuals se'ns oprimeix per no formar part d’aquest sistema hipersexualitzat.

Jo no vaig tindre problemes amb la meua família per ser asexual, al contrari: accepten perfectament que sóc així i els agrada que haja decidit acceptar-me i dedicar-me a l'activisme. Però sí que hi ha asexuals que tenen problemes grans. Ara mateix, en AsexualidadMx, estem donant suport a una xica que està patint perquè és filla única, i els seus pares l'estan pressionant molt perquè volen tindre nets. Els homes asexuals també pateixen estigmes molt forts, que van des de ser considerats “poc homes” i ser marginats en el grup d'amics, fins a ser blanc de sospita per pedofília.

[…] Els atacs dels trols són comuns, i moltes vegades arriben de membres de la comunitat LGBT+: ‘Ni que foren plantes’, ‘Només es volen sentir especials’, ‘Són gais i lesbianes en l’armari’. També ens diuen que som pals de fregar o frígides, o que estem malalts. Però el pitjor atac és la invalidació total, i aquest ve de la gent que nega que l'asexualitat existeix o que és una orientació vàlida.

Amb les parelles tampoc és fàcil trobar comprensió. En el meu cas, durant molt de temps vaig haver d'aguantar-me i participar en actes sexuals encara que no ho desitjava. Ara m'he tornat una mestra del NO, i veig molt difícil que vulga tornar a tindre una parella en el sentit tradicional. Sé que no tornaria a viure amb algú i que no em casaria. Ser asexual m'ha portat a entendre molt bé els meus límits: saber el que em serveix a mi i el que em fa mal m'ha portat a buscar construir relacions més sanes.

Jo no sóc tan propensa a l'atracció afectiva com altres persones, però sí que hi ha asexuals que es casen i tenen fills. En general, podem decidir participar en actes sexuals per una àmplia varietat de motius: amb finalitats reproductives, per un acord amb la parella, per mera curiositat, per pressió social, per cansament davant la insistència o, el que és pitjor, per rendir-nos a batallar contra la falta de respecte al NO. Això últim cau en una àrea grisa, perquè és un abús sexual que no arriba al grau de violació.

Com a activista de l'asexualitat, m'interessa que la gent estiga millor informada, trencar els tabús, que menys asexuals patisquen opressió sistèmica –sobretot abús sexual correctiu i abús mèdic– i que el públic en general entenga que l'asexualitat no és una circumstància que ha eixit del no-res. Probablement, fa segles que existeix, però aleshores el context d’abstinència i puritanisme sexual la feien passar desapercebuda. Arran de l'alliberament sexual, va sorgir una societat diametralment oposada, on el sexe sembla ser una obligació. Va ser llavors quan començaren a veure que els asexuals existim.

Quan s’invisibiliza la teua identitat, és molt possible que tingues conflictes psicològics i depressió, perquè no tens una forma sana d’anomenar el que eres. L'única forma que tens per a comprendre't és el que escoltes de la gent: ‘sóc estrany’ o ‘sóc un freak’. Per això, el més important en aquesta etapa d’AsexualidadMx és visibilitzar aquesta orientació al més aviat possible i informar de forma responsable i profunda, sense estereotips.

Bomba sexual

“#Bomba sexual” és un vídeo de la primera temporada de la sèrie Oh my goig. En aquest, Aina li conta a la seua amiga Ju que ha fet el test "Cómo eres en la cama" i li ha eixit que és una "bomba sexual". Ella pensa que ho és perquè ho ha fet diverses vegades; però i Ju?, quin resultat obtindrà en el test si encara és verge? 

Aina està molt sorpresa que Ju no ho haja fet mai; per això li diu: “No em digues que ets verge? Què fort! No em pensava que eres tan monja. A mi m’és igual, però... què has fet amb tots els tios amb qui has estat? [...] Doncs ja et pots espavilar, nena!"

Qüestions per a pensar-hi abans de fer el comentari:

• Pot ser una bomba sexual una persona que mai ha practicat el coit? 
• Penseu que Ju és una monja perquè encara no ha tingut relacions coitals? 
• Creieu que Aina és una bomba sexual perquè ha tingut relacions coitals? 
• Creieu que hi ha adolescents que se senten pressionats a tindre relacions sexuals perquè està de moda ser sexualment actiu? 
• Quina actitud té la societat cap als xics que són verges en l'adolescència? I cap a les xiques?
• Ens afecten les opinions de les amistats?

Canvia el tracte

La marca nord-americana de cosmètica Avon ha presentat una campanya a Argentina, aquest 2018, fent visibles diverses situacions de violència quotidiana naturalitzades. Els vídeos són: “Acoso callejero”, “Violencia digital” i “Violencia doméstica”, i tots tres posen l’accent en la necessitat d’actuar davant de situacions masclistes que no es consideren violència perquè no maten directament, però constitueixen la base d’una piràmide que té en la seua punta els assassinats de dones. 

El món que volem necessita homes que no siguen còmplices del masclisme i que s’enfronten a companys, amics, pares, professors... que exerceixen una violència que de vegades passa desapercebuda, però que mata silenciosament. 

Podem trobar més informació en la pàgina de la campanya #Cambiáeltrato.

Per una masculinitat creadora d’igualtat!

Al blog Els punys no parlen podeu trobar una de les activitats que hem preparat per a aquest 25 de novembre.

Androcentrisme

La formadora de gènere i coeducació Elena Simón explica que actualment patim una espècie de miopia, que afecta sobretot la gent jove –no han conegut normes discriminatòries evidents–, i que fa pensar que la igualtat és una realitat aconseguida per la qual no s'ha de lluitar. Efectivament, no es poden negar els avanços aconseguits al nostre entorn, i el fet que quasi ningú considere que ser masclista siga positiu és també un senyal del canvi de mentalitat –tot i que no és tan bona notícia considerar que ser feminista és tan dolent com ser masclista; i encara és pitjor la popularització del terme ‘feminazi’. Amb tot, la miopia de la qual parla Simón fa referència a altres maneres més subtils a través de les quals el masclisme continua actuant: el sexisme i l’androcentrisme. 

El sexisme consisteix en la diferent educació que es dona als xics i a les xiques, una diferència que no solem percebre. N’és un bon exemple el vídeo de l’entrada “La primera vegada de la teua filla”, on veiem l’educació en el guió de la por per a les xiques, i en el guió del plaer per als xics. En l'educació de les criatures trobem també exemples quotidians. Imagineu la reacció d'un pare davant del seu xiquet de 6 anys que cau de la bici i es fa mal. Es comportarà igual amb un fill que amb una filla? O imagineu-vos davant de la botiga de regals, a punt de comprar els reis per al vostre nebot o neboda. Comprareu el mateix? 

L’androcentrisme parteix de la consideració de l’home i/o d’allò masculí com a universal. Per exemple, la típica imatge de l’evolució humana des del mico s’ha representat quasi exclusivament amb una figura masculina, la qual, suposadament, hauria d’incloure les dones. També és un exemple d’androcentrisme la utilització de la paraula ‘home’ com a sinònim de persona. En la web, en els llibres de text d'història, de filosofia, etc. trobem exemples que parlen de “l’origen de l’home o antropogènesi”, de “l’home en la història”, de “l’home i la terra”, o que afirmen que “l’home és un animal polític” o es pregunten “quin és el lloc de l’home al món?”. 

No parlarem en aquesta entrada del sexisme en el llenguatge –perquè necessitaríem molt més espai– però sí que volem esmentar un parell de qüestions per a la reflexió: la primera és que, si pensem que aquest suposat genèric ‘home’ inclou també les dones, haurien de ser perfectament normals frases com aquesta, però no ho són en absolut: “A l’Edat Mitjana l’home moria en la guerra i de part”. La segona és que, massa sovint, es produeix l’anomenat ‘salt semàntic’, que consisteix en la utilització, en un mateix text, del masculí com a genèric i com a específic. Per exemple, un llibre d’història deia: “Els antics egipcis habitaven la vall del Nil”, fet que ens fa pensar en homes i dones, òbviament; però tot seguit afegeix “les seues dones es dedicaven a...”. Aquesta polivalència no és innòcua sinó que perpetua la idea que l’home i allò masculí és central, i la dona i allò femení, perifèric. 

L’androcentrisme i el sexisme estan per tot arreu; només ens hem de posar les ulleres lila i no caure-hi. Les xiquetes i les dones necessitem referents on mirar-nos. Els xiquets i els homes necessiten saber que no són el centre del món. Xiquetes i xiquets, homes i dones necessitem ser educats en igualtat per a tindre les mateixes oportunitats.

14N - Fora els masclisme de les nostres aules

El Sindicat d’Estudiants (SE) ha convocat una vaga general per al 14 de novembre sota el lema ‘‘Fora el masclisme de les nostres aules’’, ja que considera que és el moment perquè la joventut estudiantil es posicione contra el sexisme als centres educatius. La secretària general del sindicat, Ana García, ha afirmat que no és una vaga contra el govern central, sinó perquè el govern deixe de parlar i passe de les paraules als fets. 

El SE ha exigit la posada en marxa d’una assignatura d’educació sexual inclusiva, avaluable i obligatòria als centres públics i privats, en primària, secundària, batxillerat i cicles formatius. Aquesta ha de servir per a “educar en llibertat contra el masclisme i el sexisme, el maltractament i la cultura de la violació, contra la homofòbia i la transfòbia”. 

A més a més, exigeixen al govern que en la normativa interna dels centres educatius es reculla explícitament el respecte a la llibertat sexual de totes les persones, que “s'elimine qualsevol referència sexista i repressiva a la forma de vestir” i “que s’adopten mesures disciplinàries contundents contra aquells professors que a instituts i universitats, encara que són minoria, mantenen actituds masclistes i sexistes”.

Què penses de la demanda d’una assignatura d’educació sexual? Quantes hores creus que serien necessàries? Quins continguts voldries que tinguera? Qui l’hauria d’impartir? Què opines de la resta de demandes del SE?

Si ets profe i vols fer educació sexual, ací tens l'enllaç a la guia "Els nostres cossos, els nostres drets" (Charo Altable i Rosa Sanchis. Generalitat Valenciana, 2018)

Vida matrimonial

Ací us presente dos materials en format diferent: un conte de Quin Monzó i un fragment de la sèrie Oh, My Goig. L'alumnat de primer de Batxillerat podrà comentar qualsevol dels dos textos (el conte i/o el vídeo). L'alumnat de segon de Batxillerat haurà de practicar l'expressió escrita i la reflexió crítica a partir del text. Concretament, la qüestió és la següent: 

Escriu un text de característiques tipològiques semblans al de Quim Monzó en què expliques alguna experiència d'incomunicació (real o inventada) en una relació de parella (Extensió: unes 150 paraules).  

Vida matrimonial

Per tal de firmar uns documents, el Zgdt i la Bst (casats des de fa vuit anys) han d’anar a una ciutat llunyana. Hi arriben a mitja tarda. Com que fins l’endemà no podran resoldre l’afer, busquen un hotel on passar la nit. Els donen una habitació amb dos llits individuals, dues tauletes de nit, una taula per escriure (hi ha sobres i paper de carta amb la capçalera de l’hotel, en una carpeta), una cadira i un minibar amb un televisor al damunt. Sopen, passegen pel costat del riu i, quan tornen a l’hotel, cadascun es fica al seu llit i treu un llibre.

Pocs minuts més tard senten que a l’habitació del costat carden. Senten clarament el grinyol del matalàs, els gemecs de la dona i, més fluix, els esbufecs de l’home. El Zgdt i la Bst es miren, somriuen, fan algun comentari de broma, es desitgen bona nit i apaguen el llum. El Zgdt, calent per la cardada que encara sent a través de la paret, pensa a dir-li alguna cosa a la Bst. Potser ella s’ha posat tan calenta com ell. Podria acostar-s’hi, asseure’s al llit, fer broma sobre els veïns d’habitació i, com aquell qui res, acariciar-li primer els cabells i la cara i, tot seguit, els pits. Molt probablement, la Bst s’hi apuntaria de seguida. Però ¿i si no s’hi apunta? ¿I si li enretira la mà i fa petar la llengua o, pitjor encara, li diu: «No en tinc ganes»? Fa anys no hauria dubtat. Hauria sabut, just abans d’apagar el llum, si la Bst en tenia ganes, si els gemecs de l’habitació del costat l’havien encesa o no. Però ara, amb tants anys de teranyines al damunt, res no és clar. EI Zgdt es gira de costat i es masturba procurant no fer gens de fressa.

Deu minuts després d’haver acabat, la Bst li pregunta si dorm. El Zgdt li diu que encara no. A l’habitació del costat ja no gemeguen; ara hi ha una conversa en veu baixa i rialles soterrades. La Bst s’aixeca i va cap al llit del Zgdt. Aparta els llençols, s’hi estira i comença a acariciar-li l’esquena. La mà baixa de l’esquena fins a les natges. Sense prou coratge per dir-li que s’acaba de masturbar, el Zgdt li diu que no en té ganes. La Bst deixa d’acariciar-lo, hi ha un silenci breu, llarguíssim, i se’n torna al seu llit. Ell sent com aparta els llençols, com s’hi fica dins, com es regira. A cada regirada, al Zgdt se li multipliquen els remordiments per haver-se masturbat sense haver intentat abans saber si la Bst voldria cardar. Se sent, a més, culpable de no haver-li dit la veritat. ¿Tan poca confiança es tenen, tan estranys són ja l’un per l’altre, que ni això no li pot dir? Precisament per demostrar que no són del tot estranys, que encara hi ha una espurna de confiança, que potser poden revifar la foguera, agafa coratge, es gira cap a ella i li confessa que fa uns minuts s’ha masturbat perquè pensava que ella no tindria ganes de cardar. La Bst no diu res.

Minuts després, el Zgdt suposa, pels sorolls dissimulats que li arriben, que la Bst es masturba. El Zgdt sent una tristesa immensa, pensa que la vida és grotesca i injusta, i esclata a plorar. Plora contra el coixí, enfonsant-hi la cara tant com pot. Les llàgrimes són abundants i calentes. I quan sent que la Bst ofega el gemec final contra el tou de la mà, xiscla amb un xiscle que és el xiscle que ella es mossega.

Quim Monzó, Vida matrimonial. Barcelona: Quaderns Crema, 1999, pàgs. 353-355

En el vídeo #goodvibrations (2017), de la sèrie Oh, My Goig, podem veure Andrés, que ha descobert accidentalment la joguina sexual de la seua xicota Emma, i la discussió que hi mantenen. Ell pensa que les xiques no es masturben; en canvi, considera que és una "necessitat" en els xics. Què en penses? Aquest capítol és el tercer episodi de la sèrie #OhMyGoig, i forma part del capítol El plaer sexual (29'').

Si els homes tingueren la regla...

Com seria el món si els homes tingueren la regla? L'ONG WaterAid va fer una enquesta a més de 2.000 persones l’any 2015, i a partir de les seues respostes va elaborar tres anuncis. L’objectiu era denunciar, en el Dia Mundial de la Higiene Menstrual (28 de maig), que més de mil milions de dones al món no tenen accés a un vàter, i aconseguir també que l’ONU incloguera entre els objectius de desenvolupament del mil·lenni, l’accés a un lavabo. 

Les respostes de la gent van ser les següents. En primer lloc, moltes persones respongueren que el sagnat seria un signe de virilitat i no una raó per a avergonyir-se. Un terç dels entrevistats va dir que els homes presumirien del tema, fins i tot en les xarxes socials, i que seria trending topic #esticamblaregla. El 17% opinava que compartirien el seu cicle d'ovulació en Facebook i que, a més de les emoticones actuals, hi hauria una que diria ‘estic en aqueixos dies’. També existirien les felicitacions per a animar-se a "superar una altra batalla mensual contra la naturalesa". Precisament aquesta actitud s’ha reflectit en un dels vídeos d’AidWater, on un empleat comenta sense embuts amb un company com de malament que ho està passant per la regla, i com de bé que ho porta. Així, la celebració i el suport mutu començarien en l'adolescència. Un de cada deu enquestats responia que hi hauria cerimònies per a celebrar la primera regla d'un xic, i que aquesta marcaria el seu pas a l'edat adulta. A més, els xics mateixos anunciarien en l'institut la seua primera vegada, i ho dirien clarament, sense els eufemismes habituals. 

En el món esportiu, també canviarien les coses, segons el 78% dels enquestats. En un dels vídeos de l’ONG, un futbolista és substituït en el camp, i el comentarista afirma que així podrà aprofitar per a canviar-se el tampó. Un 29% dels entrevistats opinava que els entrenadors tindrien en compte la possible reducció del rendiment dels jugadors amb la regla, i un 23% pensava que la roba blanca estaria prohibida. A més, un terç argumentava que els comentaristes esportius parlarien obertament del cicle menstrual: "En tal o en tal altre avui no fa res perquè, clar, te la regla”. Pel que fa a la publicitat, com bé mostra l’anunci que proposem en aquesta entrada, per al 71% de les dones enquestades, els mitjans de comunicació canviarien la manera de tractar el tema. Finalment, el 80% dels entrevistats responia que hi hauria menys mites i tabús sobre la menstruació si els homes la tingueren. I tu què opines, canviaria en alguna cosa el món?

Sóc andrògina i de gènere fluid

Òscar i Àngela (Batxillerat Científic) ens presenten aquesta entrada sobre androgínia i gènere fluid. 

The Tripletz és un duo format per Sergi Pedrer i Lucas Loren. Formen part d'una generació que porta la tecnologia i la globalització en el seu ADN, una generació cosmopolita i oberta que, malgrat tot, pateix la discriminació i l'assetjament per qüestió de sexe i imatge. Aquesta és la seua lluita i reivindicació a través d'un projecte que barreja comunicació audiovisual, moda i música electrònica. The Tripletz són comunicadors. Ho fan a través del seu canal en Youtube amb la Charla de Queridas, amb el disseny de les seues samarretes "patètiques" i les seues eclèctiques sessions com a DJs.

En Charla de Queridas, tracten temes considerats “tabú” en la nostra societat, o controvertits, amb la finalitat de fer-los veure la llum, normalitzar-los i informar-nos sobre aquests. Parlen de la transsexualitat, de porno Indie feminista, de l’homosexualitat, del gènere fluid, del poliamor... En el vídeo que us presentem a continuació, “Charla de Queridas: Soy Andrógina y GENDER FLUID - The Tripletz” tracten el gènere fluid i l'androgínia.

‘Gènere fluid’ és quan una persona no se sent identificada amb una sola identitat sexual, sinó que circula entre més d’una. En general, es manifesta com un canvi entre el masculí i el femení, encara que pot abastar altres gèneres i inclusivament identificar-se amb més d'un gènere alhora. Les persones que es caracteritzen per ser de gènere fluid poden canviar-se d'identitat amb freqüència, depenent del context.

Ruby Rose n’és un bon exemple. La model australiana, en una entrevista per a Elle, parlava de la seua identificació com una persona de gènere fluid, i va dir: "La major part del temps no m'identifique com a pertanyent a cap gènere. No sóc un home i, definitivament, no em sent una dona, encara que òbviament vaig nàixer dona. Així que estic en algun punt intermedi, i en la meua perfecta imaginació, és com tenir el millor de tots dos". Igual que Miley Cyrus. Part de ser "només Miley" aparentment inclou no circumscriure's a un gènere només. En una entrevista a la revista Paper, va declarar: "No m’identifique com a home o dona, ni necessite que la meua parella ho faça".

D'altra banda, trobem el terme ‘androgínia’, que es refereix a un organisme que té característiques tant masculines com femenines. Segons la RAE, ‘androgin’ és definit com “una persona els trets externs de la qual no es corresponen definidament amb els propis del seu sexe”. Així, podríem dir que un androgin seria un ésser físicament intermedi, amb trets sexuals d'home i de dona, o un home o una dona que no aparenten de forma clara el sexe al qual pertanyen.

Dit açò, us convidem a escoltar una història molt especial, la història de Nikita Wolfe, una persona transgènere que ens explica d'una manera increïble com se sent respecte al seu gènere, les seues preferències sexuals i molt més, i a més ens resol molts dubtes, per exemple: què són l'androgínia i el gènere fluid?, què són els pronoms neutres?, quines diferències hi ha entre el sexe biològic, l’orientació sexual, la identitat de gènere i l’expressió de gènere?, etc.

La primera vegada de la teua filla

Com reaccionaries si et preguntaren per la primera vegada del teu fill? I la de la teua filla? Alguns pares reals responen a aquestes preguntes en un vídeo que va fer l'empresa farmacèutica de l'Urugai Urufarma per al Dia Internacional de la Dona del 2016.

Heterofòbia: "Love Is All You Need?"

Sóc Lucia Becker i vull fer una entrada sobre un vídeo que vaig veure fa un temps i que em va impactar moltíssim, ja que no m’havia parat a pensar com seria el món des d'eixe punt de vista. Coneixem l’homofòbia, un terme del qual es parla molt perquè és un problema actual que moltes persones pateixen. Però, com et quedaries si sentires parlar de l’heterofòbia? Doncs en aquesta pel·lícula podràs observar com seria el món vist al revés en l’àmbit de la sexualitat i del gènere.

D’aquest curt vull ressaltar en primer lloc unes frases que m’han cridat l'atenció. Per exemple, una de les mares s’assabenta que no l’han agafada a l'equip de futbol però sí que ha sigut admesa al grup de teatre; aleshores comenta: “Això no és per a xics?”. Un altre exemple el protagonitza el professor Thompson quan arriba al bany i veu que estan agredint Asley; l’únic que se li acudeix dir és: “Això és només una fase per la qual estàs passant”, i “Potser quan tingues xicota, tot acabarà”. Què us pareixen aquestes frases? No hauríem de deixar que cada persona fera el que volguera sense importar l’orientació sexual establerta? No hauríem de permetre que cada persona poguera elegir i ser ella mateixa?

D’altra banda, moltes vegades en el “món real” considerem provocadors els homosexuals, ja que pengen la bandera LGBT a sa casa, o la porten damunt en les manifestacions. I jo em pregunte: com seria si els heteros en tinguérem una? Al vídeo, la bandera hetero és representada com a blava i rosa, i les mares la consideren provocadora per a la resta de persones. Per què hem de pensar que algú vol provocar per portar una bandera que el representa?

Asley, la xiqueta, és un clar reflex del que pateixen moltíssimes persones dia a dia solament perquè no són “normals”, paraula que té associats uns rols que ha establert la societat, una societat que no considera igual de vàlids tots els gustos. La realitat és que al món vivim moltíssimes persones, i aleshores hi ha una enorme varietat de gustos; per tant, la societat no pot establir un sol tipus de rol perquè no està fent feliç tot el món. Cada persona hauria de manifestar les seues preferències d’una manera lliure sense por de ser jutjada per la societat. Sent dir-ho, però vivim en un món molt injust i de vegades fa fàstic.

Què penseu sobre el curt? Com us sentiríeu si fóreu protagonistes d'aqueix món? Podríeu suportar la situació? Aquesta pel·lícula em pareix molt adequada perquè ens permet adonar-nos com ho passen moltes persones. Tanmateix, nosaltres podem canviar tot aquest malestar que sofreix molta gent. I afortunadament, la situació s’està normalitzant a poc a poc, tot i que encara hi ha molts països on la gent és assassinada, discriminada, humiliada, etc. només perquè no són “normals”. Hem de lluitar, donar suport i no permetre més aquestes situacions pel bé comú. Perquè si no lluitem nosaltres, qui ho farà?

Pel·lícula Love Is All You Need?, dirigida per Kim Rocco Shields (2016, Estats Units, 29”)

Intersexualitats

El terme hermafrodita procedeix de la mitologia grega. Hermafrodit va ser el fill d’Hermes –déu de les fronteres i missatger de l’Olimp– i d’Afrodita –deessa de l’amor, la bellesa i la fecunditat. De son pare va heretar el gust pels viatges, i de sa mare, l’atractiu. En un d’aquests trajectes va decidir refrescar-se banyant-se en un estany. La seua bellesa era tan gran que la nimfa de les aigües Salmacis es va enamorar d’ell, però davant la negativa d’Hermafrodit, el va arrossegar al fons del llac, i va demanar als déus que els fongueren en una sola persona. Des d’aleshores, Hermafrodit reuneix en un mateix cos els valors i atributs masculins i femenins.

En el món animal o vegetal, l’ésser viu hermafrodita posseeix els òrgans masculins i femenins alhora, o un òrgan mixt, de manera que pot produir cèl·lules masculines i femenines. Aquest terme està en desús per a referir-se a persones, i a més, no es coneix cap ésser humà amb la capacitat de produir tant òvuls com espermatozoides. Les denominacions més actuals són intersexualitat o DSD (Disorders of Sexual Development, Anomalies del desenvolupament sexual), termes paraigües per a referir-se a persones que tenen una configuració anatòmica (dels genitals externs i interns), hormonal i/o genètica que no es correspon amb els paràmetres típics de dona o d’home, i que socialment es consideren ambigües o mixtes.

L’activista intersex argentí Mauro Cabral defineix així la intersexualitat.^[i]

“Comencem pels intersexuals. Qui són? Qualsevol que haja nascut amb un cos sexuat diferent a la mitjana femenina o masculina, i en particular els qui van ser sotmesos a intervencions mèdiques per a corregir-ho, i els qui han sigut i són violentats pel maltractament familiar, social i institucional d'aquesta distinció. On estan? A tot arreu. Com se’ls reconeix? No se’ls reconeix, passen inadvertits entre la gent perquè són aquesta gent: la veïna heterosexual, el capellà donant missa, el gai de la mà amb la seua parella, la lesbiana a l'escala de la facultat, el porter bisexual, la travesti que agafa un taxi amb dues amigues, el transsexual que atén el quiosc, l'àvia, l'oncle, la fillola, la cosina, el conegut del bar, la cunyada d'algú. Qualsevol persona pogué haver nascut amb un clítoris “molt” llarg o un penis “molt” curt, amb testicles que no van descendir, o amb ovotestes, sense vagina, amb el foradet per a orinar al costat o a la base del penis, amb cromosomes XXY o XO, amb algun dels múltiples cossos sexuats que la medicina va anomenar primer en la llengua de les “síndromes”, i ara en la dels “trastorns”. Aquells als qui es diu intersexuals som en general homes o dones que encarnem una diferència entre tantes: en nosaltres, el gènere masculí o femení es va inscriure literalment i amb violència, a través de procediments que cercaven convertir-nos carnalment en homes i dones iguals als altres.”

No hi ha acord sobre el nombre de persones intersexuals al món. La biòloga nord-americana Ann Fausto-Sterling assenyala que l’1,7% dels nadons presenta alguna forma d’intersexualitat, i que entre un 1 i un 2 per mil de criatures és difícil respondre a la pregunta: és xic o xica? Altres estudis parlen d’1 nadó per cada 4.500 naixements. D’altra banda, no tots els bebès amb intersexualitats naixen amb genitals externs ambigus, ni les seues famílies o el personal mèdic han de decidir-ne el sexe “oficial”. També hi ha una gran variabilitat respecte al moment en què es “descobreix” la intersexualitat –abans de nàixer, en el naixement, en l’adolescència o, fins i tot, en l’edat adulta–, no sols per la diversitat biològica sinó pel secretisme que tradicionalment l’ha acompanyada.

Atesa la variabilitat de situacions intersexuals i de vivències, autores com Gregori (2015) prefereixen parlar d’intersexualitats o d’estats intersexuals. A més a més, el terme disorder o anomalia ha estat considerat patologitzant per part de col·lectius intersex, que prefereixen parlar de Differences of Sexual Development (Diferències del desenvolupament sexual o Desenvolupament sexual diferent o divers). Amb tot, l’activisme intersexual encara no té molta presència a l’estat espanyol i hi ha encara poques persones que es visibilitzen com a tals.

Tot i que la situació està canviant, molts bebés intersexuals són sotmesos a cirurgies correctives que pretenen normalitzar uns genitals que en la major part dels casos no causen dolor ni són perjudicials per a la salut. Els arguments mèdics pretenen evitar l’angoixa de les famílies, el dany emocional que se suposa que patirà el nadó pel rebuig social i els problemes juridicoadministratius derivats de la indefinició. La majoria d’aquestes intervencions solen anar encaminades a convertir els nadons en xiquetes, ja que és més fàcil llevar (un clítoris considerat massa gran) que posar (convertir un penis xicotet en un de gran), i perquè per al model hegemònic, la sexualitat és sinònim de coit heterosexual, i una dona i un home “funcionals” han de tindre, respectivament, vagina i penis (d’una mida estàndard). L’activista intersex nord-americana Cheryl Chase ha denunciat que la mutilació genital africana es considera un ritual bàrbar que desfigura; en canvi, l’extirpació dels clítoris dels bebés intersexuals s’anomena cliteroplàstia i es considera una pràctica científica que normalitza una desviació.

Un professional mèdic que tracta persones intersexuals declarava en una entrevista:

“[…] estuvimos comentando este caso, la niña ya tiene 12 o 13 años y claro, estuvimos comentando con la madre que hay que hacerla niña funcional, hay que hacerle una vagina funcional […] Es la madre la que, con las conversaciones que tenga con la hija es cuando deciden cuando hay que hacerle, porque una vez que hayas hecho una neovagina, hay que usarla. Si no, muchas veces se atrofia, o se… Es complicado. Debe mantenerla en condiciones, tienen que usar dilatadores o rollos de estos. Entonces es preferible cuando la niña, digamos por sus apetencias, va a tener relaciones sexuales, es cuando ya se hace la operación; se hace la neovagina para que la use.” (Entrevista a PE, juny de 2005).[ii]

Aquest professional mèdic pressuposa el moment en què començaran les relacions i que aquestes seran coitals i periòdiques, ja que, si no és així, s’atrofiarà el teixit.

La intersexualitat curtcircuita el sistema sexe-gènere i el binomi home-dona com a natural i immutable i, tal com afirma Fausto Sterling, la gran variabilitat de l’anatomia humana sembla apuntalar que la interpretació de les diferències sexuals està construïda culturalment.

Píndola informativa elaborada per Rosa Sanchis per a la guia d'educació sexual "Els nostres cossos, els nostres drets" (Generalitat Valenciana, 2018)

---

[i] CABRAL, Mauro. “Ninguna víctima”. Suplement Soy en Página 12. 14 de novembre de 2008.

[ii] GREGORI, Núria. “Los cuerpos ficticios de la biomedicina.Los procesos de construcción del género en los protocolos médicos de asignaciónde sexo en bebés intersexuales”. Revista de Antropología Iberoamericana. Número 1. Gener-febrer 2006. 

Suècia i l'educació sexual

L’any 2015, en un programa infantil de la televisió pública sueca (Bacillakuten), que té com a objectiu ensenyar el cos humà a les criatures de 3 a 6 anys, es va emetre un vídeo musical protagonitzat per Snipp i Snopp, dos ninotets que representaven un penis i una vulva –tot i que en els subtítols anglesos (no els hem trobats en espanyol) diuen "vagina". Desconeixem quina paraula utilitza l'original suec, però com que la confusió entre vulva i vagina és prou habitual, convé assenyalar que el dibuixet no és una vagina sinó una vulva simpàtica a la qual li falta una part fonamental de l'anatomia femenina: el clítoris. La cançó, que va causar una mica de polèmica en el país, es va pujar també a Youtube, on es va qualificar de “contingut per a majors de 18 anys”; tot i que, finalment, es va obrir a tots els públics. 

A Suècia, l'educació sexual és obligatòria a partir dels 10 anys, des de l'any 1956. L'Associació Sueca per a l'Educació Sexual dóna suport a aquesta educació i ha tingut iniciatives com la de llançar una convocatòria a escala nacional, al novembre de 2014, perquè la gent proposara la paraula idònia per a designar la masturbació femenina. La guanyadora va ser ‘Klittra’ (de ‘klítoris’ i ‘glittra’, que ve de l'anglés ‘glitter’ i significa “brillar”), i s'ha proposat que s'incloga al diccionari suec. 

Què et sembla la idea del vídeo per a les criatures? Compara la situació del nostre país amb Suècia pel que fa a l’educació sexual. Creus que un material com aquest, o la iniciativa de l’Associació Sueca per a l’Educació Sexual, crearien molta polèmica a casa nostra?