El sexe ignorat

Mira el documental ací.

Informació del documental:

"Fins al 1998 no es va descobrir que el clítoris, l'òrgan estrella del plaer sexual de les dones, era el doble de llarg del que deien els manuals mèdics. L'oblit de la ciència no és casual. Perquè la sexualitat de les dones ha estat lligada durant segles només a la reproducció, i moltes se senten culpables, encara avui, d'exercir el seu dret al plaer. El tabú està tan arrelat que la imatge d'un grup de dones amb un mirall explorant-se per reconèixer-se els genitals encara ens sorprèn.


Al desconeixement anatòmic s'hi suma un imaginari ple d'estereotips que costa molt desterrar: "Les dones són més emocionals"; "les nenes i les àvies no tenen sexualitat"; "les dones tenen orgasmes sobretot durant el coit"; "o s'és heterosexual o s'és lesbiana"...

L'escola és el lloc on s'haurien de desmuntar aquests tòpics, però les lleis d'educació de Catalunya i d'Espanya no inclouen l'obligació d'introduir aquesta matèria als currículums i, amb sort, els alumnes en reben un taller de dues hores al llarg de tota l'ESO. Una situació que és a anys llum dels països nòrdics, on des de mitjans del segle passat la sexualitat ha entrat amb normalitat a les aules. Enmig d'aquesta falta de respostes, molts adolescents àvids d'entrar en un món que els atrau hi accedeixen a través de models pornogràfics en què rarament la dona busca activament el seu plaer.

La xarxa sanitària és l'altre gran dèficit. Es calcula que, pel cap baix, una de cada cinc dones té en algun moment de la vida dolor durant les relacions sexuals. Un home amb una disfunció sexual es deriva a un andròleg o un uròleg; les dones només poden esperar que l'atzar les porti a la consulta d'un dels pocs ginecòlegs o psicòlegs formats en sexologia, en uns estudis que la carrera de Medicina no inclou.

Al reportatge fem un recorregut per aquests dèficits i pels motius que els han fet aparèixer. Ens hi ajuda el testimoni generós de moltes dones que ens parlen de sexe, masturbació, culpa i desig amb una franquesa molt poc habitual.

Un reportatge de Mariona Bassa i Txus Navarro. Imatge: Txus Navarro. Producció: Jèssica Montaner. Muntatge: Xavier Bonet."

Entrevista amb la directora del documental:

Femvertising

L’any 1998, The Body Shop va dissenyar una campanya que tenia com a protagonista a Ruby, una dona grossa que lluïa cos i el missatge: “Hi ha 3 milions de dones que no s’assemblen a les supermodels, i només 8 que sí”. L’objectiu era remuntar les vendes de la companyia, que havien descendit als Estats Units. 

La marca Dove va començar l’any 2000 a llançar campanyes que promovien la bellesa real i l’autoestima de les dones, i denunciaven el bombardeig d’imatges estereotipades sobre les xiquetes i les dones (Onslaught, 2007).

L’any 2010, la marca Axe abandonava els “mascles Alfa” de campanyes anteriors (Efecte Axe) i va optar pels homes reals. La campanya del 2017 “Is it Ok for Guys...? Find you magic” (Està bé que els xics...?), mostrava unes masculinitats més humanes que es qüestionaven el model tradicional.

Mentrestant, anuncis com els de Burger King “Burger King’s Super Seven Incher – It’ll Blow your mind away” (2009) seguien sexualitzant les dones i “venent sexe”. 

El terme femvertising (feminisme + advertising) va nàixer l’any 2014, durant la setmana de la publicitat a Nova York, arran de la publicació d’un estudi de la web Sheknows que rebel·lava que mostrar representacions positives de la dona en la publicitat era beneficiós per a les marques. 

Ja siga per augmentar les vendes o perquè realment han abraçat la causa de la igualtat –o per les dues coses–, el ben cert és que moltes marques (Pavofrío, Clay, Always, Pantene, etc,) han començat a fer campanya per la igualtat, i a més a més, algunes campanyes s’han fet virals. Per exemple, l’anunci de les compreses Always (“Córrer com una nena”) o la marca de cosmètica Covergirl (“Girls can”).

Però, quins requisits hauria d’acomplir el femvertising per a ser-ho? Poden ser realment feministes les marques que venen llenceria sexi, productes de bellesa o per a aprimar-se? Les expertes Marta Fernández Morales (Universitat d’Ovideo) i Ma. Isabel Menéndez Menéndez (Universitat de Burgos) –autores de l’estudi multidisciplinar “Publicidad y violencia de género” (Edicions UIB, 2009)–, expliquen que els anuncis feministes haurien d’acomplir 4 requisits: 

1. Promoure l’empoderament de les xiquetes i de les dones.
2. Trencar amb l’objectualització i sexualització de les dones (dones diverses, homes no estúpids...)
3. Trencar amb els rols de gènere.
4. [La marca ha de] Ser conseqüent amb el missatge (respectar les condicions laborals, incloure dones en càrrecs directius, no contaminar...)

D’altra banda, Femiwashing o pinkwashing són altres termes que qualifiquen aquella publicitat que “sembla” preocupar-se per les dones, però que en realitat transmet una imatge molt estereotipada d’aquestes, per exemple, el Donuts rosa. Algunes d’aquestes empreses posen diners en campanyes contra el càncer de mama, alhora que contaminen i contribueixen a provocar la malaltia que diuen combatre. 

Algunes de les propostes per a subvertir la publicitat sexista són la inversió i l’humor. Aplicar la regla de la inversió, i mostrar els hòmens en les mateixes posicions o actituds en què apareixen les dones a la publicitat, serveix per a evidenciar el sexisme. Per exemple, MotoCorsa, un concesionari de Ducati a Portland, va decidir que els seus treballadors posaren damunt les motos com les models professionals, i el resultat va ser la sèrie “MANigale”. 

En el projecte col·laboratiu “Poses” (2011), l’artista Yolanda Domínguez mostrava dones anònimes imitant les poses de les revistes de moda, en un intent de desglamuritzar la publicitat convencional. En la mateixa línia, l’actriu australiana Celeste Barber reproduïa anuncis de publicitat de moda en “Challenge accepted”. També n’és un bon exemple la campanya “Manpons”, de l’ONG WaterAid (2016), que mostra com seria la publicitat dels tampons si els homes tingueren la regla. 

T’hi apuntes al femvertising? 

Miss Espanya

Entrada de Marta i Jèssica (1r Bat. H )

Coneixeu la guanyadora de Miss Espanya de l'any passat? Es diu Àngela Ponce, té 27 anys, i a més de ser model professional, és la primera transsexual a competir per ser Miss Univers. Va arribar a aquest certamen després d'haver sigut la primera transgènere a aconseguir la corona d'un país i rebre el títol de Miss Espanya 2018.

Quan vam conèixer aquest elecció ens va cridar molt l’atenció, i vam voler saber-ne més per a poder informar els lectors d'aquesta situació tan inusual -i polèmica per a alguns. Amb açò, volem reivindicar el dret de les persones transsexuals a poder concursar en certàmens amb el sexe que senten, ja que el sexe amb el qual han nascut no sempre és el que senten com a seu, i cal deixar que aquestes persones també es mostren davant de tots sense por que les critiquen.

Com hem dit abans, la seua participació ha generat polèmiques i posicions oposades. Fins i tot hi ha hagut crítiques de companyes de concurs, com una representant de Colòmbia, que va assegurar que “Miss Universo es para mujeres que nacimos mujeres”

La nostra opinió davant d’aquest fet és que el respecte està per damunt de tot; òbviament respectem tota mena d’opinions, però en aquest cas, Àngela ha nascut en un cos que no li pertany, és a dir, sempre ha sigut una dona. Amb aquesta reflexió volem transmetre que cadascú pense en ell mateix, i no en els altres, i que si Àngela té dret a participar en aquest certamen, que ho faça, perquè, com hem dit, és una DONA, i sempre ho ha sigut.

I tu, què penses sobre el fet que una persona transsexual haja participat en aquest concurs? Que penseu sobre el comentari de la representant de Colòmbia. Hi esteu d’acord? Penseu que la valentia d’Àngela ha pogut contribuir a reivindicar els drets dels transexuals?

Tots/es som cars/es

Entrada d’Adriana Addams (Batxillerat de Ciències)

De tothom és sabut que el cantant porto-riqueny de trap Bad Bunny té cançons sexistes, i les dones apareixen sovint com a objectes sexualitzats. Per exemple, en “'Soy Peor', culpava la dona de la seua maldat: "Sigue tu camino que sin ti me va mejor /Ahora tengo a otras que me lo hacen mejor / Si antes yo era un hijo de puta, ahora soy peor / Ahora soy peor, ahora soy peor, por ti". O en 'Pa Ti', anomenava "putas" les dones: "Borré toas' las putas de mis contactos / Baby tú eres una diabla y mi bicho contigo hizo un pacto". 

A finals del 2018, Bud Bunny ja va causar polèmica amb “Solo de mi”, un al·legat contra la violència masclista. D’una banda, se’l va criticar per considerar-la un llavat de cara; però de l’altra, es va veure com a positiu que algú amb la seua projecció es posicionara clarament contra la violència masclista. Aquest 2019 ha tornat a llançar tot un al·legat a favor de la diversitat amb el tema “Caro”.

El vídeo oficial comença amb Bad Bunny pintant-se les ungles, i d'ací es converteix en una dona que el representarà fins al final. En altres escenes, apareix una passarel·la de moda on podem veure desfilar dones flaques, grosses, embarassades, joves, majors, transsexuals i fins i tot una dona neurodivergent. El missatge més evident és aquest: tots i totes som iguals de vàlids; som cars i valem or.

Després, hi ha una escena on tot canvia. Ixen projeccions de volcans que expressen les emocions i sentiments de Bunny. I allà podem observar el cantant damunt de la colina, representant que està on vol estar. A continuació, dones i homes nus corren al seu voltant -potser representant la vida passant- i el besen. En la següent escena veiem Bad Bunny i la dona que el representava ben junts, transmetent-nos un missatge poderós: estima’t a tu mateix. Bad bunny i la dona es besen, i és com si Bunny s'estiguera besant a ell mateix; i això significa que cal aprendre a estimar-se a un mateix perquè... si tu no t'estimes, qui ho farà? 

Ací us deixem les últimes estrofes de la cançó: "¿Qué carajo' te importa a ti? /Cómo soy yo / Qué digo yo /Qué hago yo / Vive tu vida, yo vivo la mía / ¿Por qué no puedo ser así¿ / ¿En qué te hago daño a ti?".

Si la teua nóvia et vol portar, deixa't anar...

El ball de saló és binarista i sexista: l'home porta i la dona el segueix. Però podria ser d'una altra manera. Per exemple, en el tango queer, no hi ha obligatòriament un home i una dona, sinó un/a líder i un/a seguidor/a, i els papers es van intercanviant fins i tot en la mateixa cançó. En realitat, el tango queer s'assembla més al que serien unes relacions igualitàries i no tancades en uns rols establerts.

Si ets hetero i la teua nóvia et vol portar, deixa't anar...

8 de març. Per unes masculinitats igualitàries!!

Entrada ja publicada sota el nom "Tango Queer: trencant motlles".

Tots els dies és 8 de març

Text col·lectiu elaborat pel 2n de Batxillerat Humanístic de l'IES Isabel de Villena per al Festival de les paraules 2018.

(R)evolucionem

Som dones, treballadores, heroïnes no reconegudes, inexistents a les pel·lícules, rebels i lliures. No volem superhòmens que ens defensen; tenim prou a cobrar el mateix per igual treball. I ens sabem fortes perquè la sororitat ens guia. Som la meitat del món i ens pertoca la meitat de tot, perquè el masclisme és retrocés i el feminisme és evolució.

Som hòmens que ens creguérem ser el fruit de l’evolució. Ara que hem aprés a ser sensibles i a veure els privilegis que ostentem, ens adonem que era només androcentrisme, la forma subtil i amagada que pren el masclisme en els temps que ens ha tocat habitar. Sou la meitat del món i us pertoca la meitat de tot, perquè els privilegis masclistes són retrocés i el feminisme és evolució.

Som lesbianes, som gais, som trans, som intersexuals, som queer... Som persones que estimem, sense importar el gènere, sense importar l’orientació, perquè l’amor és amor i el desig és vida. Som una part del món que reclama orgullosa el seu lloc, perquè la intolerància és retrocés i la diversitat és evolució.

Som negres, gitanes, grosses, prims, altes, baixos...; venim d’altres països buscant oportunitats; som sensibles, però hem d’amagar les emocions darrere de màscares. Som també diversos funcionals que topem amb rampes impossibles de passar. I patim assetjament, racisme, xenofòbia, capacitisme, masclisme... Som el món sencer i ens volem úniques i diversos, perquè la intolerància és retrocés i la inclusió és evolució. 

Som estudiants que intentem llaurar-nos un futur, però a ulls de qui ens mira només som notes i números. Si evolucionar és canviar, necessitem un sistema educatiu que ens ensenye a ser empàtics, a veure el món des de diferents perspectives, a respectar més i a memoritzar menys. Som estudiants, som mestres, som el futur d’un món que hem de canviar, perquè el fanatisme és retrocés i el sentit crític és evolució.

Som antibel·licistes i ecologistes. Lluitem per un món sostenible on tots els éssers tinguen vides dignes. Creiem en la ciència i en l’evolució, que ens aparta de la superstició. Apostem per un periodisme que ens informe de veritat. Som també republicanes, i necessitem un canvi polític que es preocupe de la gent. Som generoses, solidaris, respectuoses i amorosos, perquè el feixisme és retrocés i la democràcia és evolució.

I a la nostra taula no hi convidem l’egoisme o la hipocresia. Al convit hi tenen cadira preferent la força col·lectiva, la lluita, l’esperança, la rebel·lia i la reivindicació. Perquè sabem que evolucionar és lluitar contra els prejudicis i la discriminació, evolucionar és construir ciutats amb rampes i sense murs, evolucionar és canviar de pensament i de comportament, evolucionar és ser lliure d’opinar, de ser i de pensar. Evolucionem, revolucionem, perquè l’immobilisme és retrocés i un futur millor ens espera.

Homosexualitat i església catòlica

Entrada de Lucia T. (Batxillerat científic)

L’homosexualitat i l’església? Aquesta qüestió es fa molt sovint i jo crec que és molt interessant i important. L’homosexualitat és un tema del qual es parla moltes vegades, com si no fora normal, tot i que jo la veig perfectament normal. Són persones? Sí. Aleshores se les ha de tractar com el que són, persones. La veritat és que, en comparació amb altres èpoques, ja es tolera més, però sempre veurem algun endarrerit que ha de posar mala cara o dir “quin fàstic”.

Responent a la qüestió que he fet al principi: sí, tristament l’església no veu un matrimoni vàlid si està format per dues persones del mateix sexe. Aquesta mentalitat l’he viscuda des de xicoteta, perquè sóc una persona creient. Estic d’acord amb algunes coses que estableix, per així dir-ho, l’església; però n'hi ha d'altres amb les quals estic completament en desacord, i aquesta n’és una.

En una ocasió, vaig estar parlant amb una persona que es considera molt religiosa, i vaig fer-li una pregunta: “Què penses de l’homosexualitat?" Quan va començar dient que “els d’eixa condició...”, em va deixar morta. Una condició és, per exemple, el vapor, i una persona a qui li atrauen les del seu mateix sexe no té cap condició. Seguidament, vaig fer-li una altra qüestió: “Si la teua filla fóra homosexual i no la deixaren casar-se per l’església, què faries?" El pensament que aquesta persona tenia era que no es podia realitzar un matrimoni entre dues persones del mateix sexe perquè davant de Déu no era vàlid. 

Crec que pensar així és una pena i suposa tindre una mentalitat molt tancada. Amb aquesta entrada no vull insultar l’església, òbviament; l'únic que pretenc és mostrar que no estic d’acord amb aquest pensament en concret. I per concloure, pense que qualsevol persona s’hauria de poder casar, ja que per ser humans tots tenim els mateixos drets.

[Nota de R. Sanchis. En aquests vídeos, realitzats pel grup mexicà "Católicas por el derecho a decidir", es qüestiona la posició contrària de l’església a l’homosexualitat:
- Catolicadas - Capítulo 8: ¡Es un clásico! (2012)
- ¿Por qué Dios no odia a los gays? (2017)

- Catolicadas T6 - Cap. 2: Maestro de la discriminación (2914) ]

Pretty Boy

Entrada d’Izan de Batxillerat Humanístic.

M’he decidit a fer aquesta entrada perquè em pareix que el curt 'Pretty Boy' (Cameron Thrower, 2015) és molt interessant, està molt ben treballat i mostra una realitat que es creu ja superada en la societat: l’homofòbia. Aquest video va guanyar el premi a la millor pel·lícula LGTBIQ+ el 2017.

Es tracta d’un curt d’aproximadament 30 minuts en el qual podem veure com un home, que creu en Déu, decideix que la millor idea per “curar” el seu fill homosexual és portar-lo a un motel, com a regal d’aniversari, perquè perda la virginitat amb una dona. 

Encara que el fill no vol, al final ha d’anar, i acaba en una habitació amb una dona de companyia. Tot i que ho intenta, l’adolescent està insegur i no vol tindre relacions coitals amb ella perquè no li agradaven les dones i perquè ni tan sols s’ha besat mai amb cap altra persona.

Al principi, la dona s’enfada perquè està perdent el temps i no pot fer el seu treball, però tot canvia quan els dos mantenen una conversació, digna de veure, on es mostren pensaments, sentiments i idees que fan canviar la forma de veure els dos personatges.

Espere que el curt us agrade tant com a mi. 

En anglés.

Sex Education

Entrada de Jessica i Marta (1er Batxillerat Humanístic)

Aquesta entrada tracta sobre una nova sèrie de Netflix anomenada “Sex Education”. És una comèdia protagonitzada per Ansa Butterfield, que dona vida a Otis –un insegur i virginal adolescent–, i per la seua mare Jean Milburn, protagonitzada per Gillian Anderson –una terapeuta sexual que es converteix en la seua guia durant tota la sèrie, ja que Otis segueix el camí de sa mare i es converteix en el sexòleg de l’institut.

Otis esdevé terapeuta perquè la seua nova amiga, que al mateix temps li agrada, el convenç per a intentar-ho. Aquesta alumna porta una vida complicada, ja que la seua mare és drogoaddicta i està absent, i la jove viu assoles en una caravana. A més, té una vida sexual activa sense protecció, i es queda embarassada. Amb ella, la sèrie mostra un altre tema d'actualitat, com és l'avortament i el dret a decidir sobre ell.

Un altre tema del que es parla és l’autoestima dels adolescent. Així, se’ns ofereixen situacions com la vergonya a mostrar el cos en les relacions sexuals. Una solució que donen els adolescents de la sèrie és apagar el llum mentre ho fan. Igualment es mostra que la masturbació és important per a conèixer-se, especialment en els cas de les xiques. Açò i moltes coses més, com ara les dificultats per a orgasmar, la inseguretat que genera la "primera vegada", la pressió exercida per les expectatives que "cal complir"...

Ens ensenya, a grans trets, sobre el sexe, sobre la diversitat sexual i sobre la manera de relacionar-nos sexualment; també ens diu que l'educació sexual que rebem els joves és generalment antiquada i poc pràctica, de manera que la majoria ens trobem més perduts del normal en les nostres primeres pràctiques sexuals.

En definitiva, que una sèrie parle de tots aquests temes de la sexualitat i de l'entorn ens pareix una forma entretinguda de fer que els joves ens informem sense cap vergonya.

Caos emocional

Tinc a les mans el magnífic llibre Tot el que necessites saber sobre sexualitat, escrit per la sexòloga de l’OH, My Goig Noemí Elvira i dues xiques més, Carolina Checa i Anna Moreno. L’acaba de publicar la Rosa dels Vents, i al capítol 9, “Caos emocional”, hi ha una espècie de consultori on es dona resposta a aquestes onze qüestions. Què els diries tu als joves que pregunten? Respon a les qüestiones que més et moguen.

1. Fa un temps que no tinc ganes de tindre relacions sexuals amb la meva parella. Vol dir que m’he desenamorat?

2. Com puc oblidar una exnòvia?

3. Per què quan t’enamores tens problemes amb les teves amigues?

4. Com puc saber si la meva parella m’està enganyant amb una altra persona?

5. L’altre dia em vaig enrotllar amb un company de l’institut. És un noi que m’agrada, però jo no tenia gaire ganes d’embolicar-m’hi. No li vaig dir que no, però tampoc que sí, i ara no em sento bé amb el que ha passat.

6. A casa, la meva família de tant en tant treu el tema de la sexualitat, i jo m’atabalo perquè em fa molta vergonya i no em ve de gust parlar-ne amb elles. Què puc fer perquè em deixin en pau? 

7. L’altre dia m’estava masturbant a la meva habitació i el meu germà gran em va enxampar. Ara em sento malament i tinc una barreja de sensacions. Per què em passa això?

8. Acabo de deixar una relació de parella de dos anys. Em sento bastant sola perquè em vaig anar allunyant de les meves amigues sense adonar-me’n, i ara no sé què fer per recuperar-les. Estic contenta d’haver deixar la relació, però molt trista perquè les meves amigues eren molt importants pe a mi. Em podeu ajudar?

9. S’apropa la festa de final de curs i vull posar-me un vestit, però tant el professorat com la meva família s’hi neguen perquè diuen que sóc un noi i potser no m’hi deixaran anar. Què puc fer?

10. Estic molt aclaparat perquè fa un quant temps vaig tenir un accident de moto i tinc una lesió medul·lar. La meva vida ha canviat bastant, i ara que penso com deu ser tenir històries amb altres persones, em plantejo molt sovint si agradaré a altres nois. 

11. Cada cop que vull parlar amb la meva parella d’un tema, discutim. Tinc un munt d’emocions diferents, m’emprenyo, em frustro, sento ràbia, etc. I sobretot això em passa quan em parla calmadament però em diu coses que em fan mal. Em sento molt perduda en aquestes converses i no sé per què. Què puc fer?

10é aniversari

10 anys de karícies, 600 entrades i més de 1.000 comentaris del meu alumnat adolescent. No està gens malament per a una dècada!!! Gràcies, alumnes, per compartir les vostres opinions amb mi i amb el món!!!

I ací us deixe el comentari que em va dedicar Laura Goldman l'any 2014 i un mapa amb les persones que ens visiten: 

Laura Goldman ha dit...

Bon dia, primer volia felicitar al blog pels seus 5 anyets i a la seua autora perquè sense ella açò no hauria sigut possible. 

M'agrada, d'alguna manera, haver format part d'aquest blog amb els meus comentaris –encara que de vegades me'ls deixe i ara en dec uns quants–; però pense que el blog és una bona idea. Sincerament, no vull ofendre ningú, però de vegades és un poc repetitiu i extremista, perquè hi ha coses que són una mica rebuscades i pense que ningú li donaria tantes voltes per vore si una situació té un aspecte masclista.

També he de dir que aquest blog pot obrir-te molt els ulls, perquè sí que hi ha coses òbviament masclistes, sexistes, materialistes... de les quals no ens adonem. I gràcies a Karícies pots posar-te les ulleres violeta i adonar-te'n, ja que moltes vegades és necessari fer-ho i tractar de canviar-ho. A més, encara que tan sols puges un comentari, pense que ja estàs movent-te, i això és molt bo. Perquè pots pensar que no serveix de res, però 5000 comentaris de gent en un blog de sexualitat, comentant les seues idees i queixant-se o recolzant-ne d’altras, no és cap ximpleria.

Jo conec aquest blog una cinquena part de la seua vida, i sentir que un xicotet percentatge de comentaris és meu, m'alegra. Aquest blog té una xicoteta part de mi, de les meues idees i de les meues paraules, de les meues opinions escrites perquè tothom puga llegir-les. Vaig començar fent comentaris de dues línies, amb prou faltes d'ortografia, i ara ja puc escriure comentaris més grans i intente no cometre tantes faltes. Crec que escric un poc millor i que poc a poc continuaré millorant-me; encara que ara porte una temporada una mica pasota...

Volia acomiadar-me ja felicitant el blog, i desitjant que continue durant molts anys! Gràcies per deixar-me formar part d'aquest xicotet, però cada vegada més gran, món cibernètic. Adéu :) 7.2.14 

Drag kings al Villena

En els Carnestoltes de l'IES Isabel de Villena, a la meua tutoria (1r de Batxillerat de ciències) ens vàrem vestir d'hòmens igualitaris. L'eslògan era: "Els hòmens també fem igualtat". Alguns xics portaven falda, i altres davantal; uns planxaven i cuinaven, i uns altres feien veure que eren parella o pares amorosos. I les xiques ens vestírem de xics, amb els nostres bigotis, binders i packers, a la manera de les drag kings. 

Tot el món ha sentit parlar de les drag queens, però... què és una drag king?

Una drag king és una dona que juga amb el gènere –conscient de la teatralitat de la masculinitat (i de la feminitat)– i ho fan vestint-se d’hòmens i actuant en clubs o altres escenaris. En el magnífic documental Venus Boyz, les drag kings que hi apareixen imiten i/o parodien els gestos, les expressions masculines estereotipades i les estratègies de poder masculines, demostrant així que la masculinitat és una representació –i no cap essència– on només es necessita maquillatge, uns quants pels a la barba o al bigoti, capacitat d’observació i ganes d’experimentar.

Mildred és una d’aquestes drag kings, que representa a la perfecció el seu cantant favorit Dréd. També ho és Mo B Dick, que ens mostra el binarisme vestint una part del seu cos d'home i l’altra, de dona. Per la seua banda, Del La Grace Volcano fotografia la diversitat i ens explica que des que ha decidit usar pronoms masculins se li permet socialment expressar l’agressivitat –i fins i tot les amigues el tracten diferent perquè en el guió de teatre de les dones està escrit que han de complaure i servir els hòmens. La drag Diane Torr, a banda d’actuar, organitza tallers on ensenya les dones el guió de la masculinitat: les instrueix en la manera masculina d’ocupar l’espai, de mirar al seu voltant, de relacionar-se, de protegir-se, etc. Torr explica que les dones solen caminar amb passes curtes, sovint provocat per un calcer o una roba més incòmoda, i miren el món amb curiositat i desig de transmetre. Per contra, la majoria dels hòmens són més reservats –o ho han de fer veure– i esperen que el món vaja a ells; i quan caminen, cada tros de terra que xafen sembla que els pertany. Torr es vesteix sovint d’home, no solament a l’escenari sinó també per passejar per la ciutat, i explica que la gent la respecta més i l’escolta amb atenció quan creuen que estan adreçant-se a un baró. I és que, sense adonar-nos-en, la masculinitat tradicional dona autoritat als hòmens, i els en lleva a les dones.

No us heu preguntat mai què és ser home o dona? Per què us sentiu home o dona? Què és ser masculí o femenina? Hi ha una masculinitat o una feminitat “autèntiques”? La filòsofa Judith Butler explica que el gènere no és natural ni ve de sèrie sinó que es tracta d'un guió que ens posen davant només nàixer. Abans fins i tot del naixement, ja està construït el decorat –i la roba, el bressol, el carro o l’habitació tenen els colors del gènere assignat. Les persones representem aquesta obra de teatre sense saber que estem actuant, i sense adonar-nos que podem canviar el guió si no ens acomoda –encara que ens exposem a la crítica!! No seria fantàstic que poguérem ser hòmens, dones o simplement persones sense haver de seguir cap guió establert? La transgressió és una potencialitat de les persones humanes. I si comencem a obrir els gèneres i improvisem altres papers? Esteu segurxs que el millor és repetir sempre els mateixos diàlegs?

Dréd from Baubo on Vimeo.

Sant Valentí o Sant Solterí?

Entrada de Lucia T. (Batxillerat Científic)

Què és Sant Valentí? Per a què serveix? Aquest dia, les parelles es volen més? Si no tens parella, aquesta data no té gràcia? M’encantaria que responguéreu aquestes preguntes en els comentaris, però tot seguit us en donaré la meua opinió.

El primer que voldria dir és que aquesta data no val per a res. Solament serveix per a fer veure que eixa dia vols molt la teua parella, i per això li fas un grandíssim regal i ho celebres en gran. Però això, per què? ¿Perquè se suposa que has de voler més la parella eixe dia, i demostrar-li tot l’amor que sents per ell/ella fent-li un bon regal o organitzant-li una bona cita? Si us hi fixeu, sobretot en les xarxes socials, eixe dia tot el món puja fotografies a l’instagram, twitter, facebook, etc. Aquest dia, en veritat, és un dia qualsevol, però l’utilitzen per a fer negoci. El que passa és que hi ha molta gent que està sense parella perquè vol o pel simple fet que no ha trobat la persona que l’estime també. 

Hauria d’haver, doncs, un dia del mític «Sant Solterí»? NO! és una bogeria. En realitat no hauria d’existir cap dia on se celebrara l’estat civil. La teua parella hauria de demostrar-te cada dia que t’estima, que confia en tu i que et valora com ets. D’altra banda, pense que aquest dia deprimeix moltes persones pel simple fet de no tindre parella. Això és una ximpleria, però és la veritat, perquè veuen les imatges de tot el món feliços amb les seues parelles, i es deprimeixen. Es lamenten i es fan ells mateixos dany pel simple fet de no tindre parella amb qui passar eixe dia.

En conclusió, per a mi Sant Valentí no serveix per a res; tot i que hi ha gent que veu el costat positiu d'aquesta celebració, ja que és una bona excusa per a fer regals centrats en l'amor de parella. I si no existira aquest dia, probablement la majoria de les parelles no es regalarien ni una flor a l'any, Hi esteu d’acord?

Avortament

Entrada de Cèlia (Batxillerat artístic) 

L'avortament és un tema que ha creat molta polèmica al llarg dels anys. I és que aquest pot ser segur (quan és legal) o clandestí (quan no ho és). En molts països l'avortament encara és il·legal, i aquest fet comporta greus conseqüències per a les dones, ja que les deixa amb una única opció: avortar clandestinament, és a dir, amagar-se de la llei per a realitzar-lo en secret. Avortar de forma clandestina és un procés molt perillós que la majoria de vegades acaba amb la mort de la dona, ja que no es garanteix la seguretat del procediment. A més, si la dona no mor durant la intervenció, pot morir més tard per falta de recursos. Segons un titular del periòdic "El País” (octubre del 2009) “70.000 dones moren a l'any en avortaments clandestins”.

A Espanya, l'avortament va ser legalitzat el 1985, encara que només es podia dur a terme en cas de malformació del fetus, violació o problemes de salut. No obstant això, la llei va ser modificada el 2010, i aquest passà a ser lliure, a partir dels 16 anys d’edat, fins a les 14 setmanes d'embaràs –encara que el termini es pot ampliar fins a la setmana 22 si hi ha risc per a la vida o salut de l’embarassada, greus anomalies en el fetus o incompatibilitat amb la vida. 

Malgrat que al nostres país siga possible avortant, no podem oblidar que altres països continuen lluitant per la necessitat d'una llei d'avortament que faça justícia a totes les dones. Aquest és el cas d'Argentina, país on, després de moltes mobilitzacions amb el lema "avortament legal, segur i gratuït”, la proposta va arribar a la cambra de diputats, que el 14 de juny va votar-ne a favor de la despenalització. Aquest fet provocà l'alegria de milions d'argentines i argentins i es va considerar un pas històric. No obstant això, perquè la llei fóra instaurada, havia de passar l'última fase: ser aprovada en el senat. El 9 d'agost, la llei va rebre 31 vots a favor, 38 en contra i dues abstencions; de manera que no va ser autoritzada.

Necessitem més lleis que protegisquen les dones! Necessitem la legalització de l'avortament en tots els països! En el cas d'Argentina, a pesar que milions de dones es van mobilitzar als carrers, el resultat va ser que hòmens sense úter continuen tenint el poder de decisió sobre els cossos i les vides de les dones. Com bé diu la política argentina Maria dels Àngels Sacnun: "la mort per avortament clandestí és un feminicidi per omissió de l'estat”. 

Volem justícia, i la volem ja! Perquè al llarg de la història les dones hem estat callades, donant per fet que les faltes de respecte cap a la nostra integritat eren assumibles; però eixa història està arribant al seu final. Volem ser les ames dels nostres propis cossos i volem que se’ns reconega el mateix valor que als hòmens. Estem deixant de ser adversàries per començar a comportar-nos com a germanes, perquè “la revolució serà feminista o no serà". Com va dir l’escriptor Roy Galán: "No es tracta d’estar a favor o en contra de l’avortament; es tracta d’estar a favor o en contra de la llibertat de la dona". 

Activisme a les xarxes

Entrada de Cèlia (1r Bat. Artístic)

Internet s'ha tornat part del nostre dia a dia, i junt amb ell, les xarxes socials, gràcies a les quals podem aconseguir molt bons resultats si en fem un bon ús, alhora que aprenem i progressem a poc a poc. Un exemple d’aquest bon ús és l'activisme, ja siga en Twitter, Facebook, Instagram o en qualsevol altre mitjà que puga ser utilitzat com a via per a comunicar-se amb la resta de persones.

L'activisme en les xarxes consisteix a utilitzar-les per a denunciar, alçar la veu i/o comunicar novetats. @Bollopwr.art és un exemple de compte activista en Instagram, on es publiquen il·lustracions amb la finalitat de reivindicar i visibilitzar tant a la comunitat LGBTI+ com al feminisme, dues realitats que existeixen en la nostra societat però que per motius diversos són considerades inferiors.

Tot i la importància d’aquest activisme virtual, cal no oblidar que és important mobilitzar-se i lluitar per la igualtat en tots els àmbits, no sols en les xarxes socials.