Troba les diferències

El vídeo ¿Cuál es la diferencia? (19’49”) mostra que no tenir en compte la diversitat pot dur a diagnòstics de salut erronis que afecten negativament la salut de les persones LGTBI. 

Elaborat el 2012, és part de la iniciativa “Centros Libres de Homofobia” de l’Uruguai, campanya organitzada pel Col·lectiu Ovejas Negras, el Ministerio de Salut Pública, RAP, ASSE, la Universitat de la República Oriental de l'Uruguai i UNFPA Urugai. 

El vídeo està estructurat en 4 situacions que mostren les diferències en l’atenció que reben quatre persones LGTB: Alejandra, Facundo, Lucia i Ana. Aquest material està sent utilitzat en capacitacions a professionals de la salut de l’Uruguai.

Salut LGBT. Informació per al professorat

Bloc 5. Cuidar i cuidar-nos. Prevenció i salut sexual. 

Guia d'educació sexual "Els nostres cossos, els nostres drets". 

L’estrés de les minories

L’entorn homofòbic de rebuig cap a les persones LGBT afecta la seua salut i causa l’anomenat “estrés de les minories sexuals”. L’homotransfòbia és el terme utilitzat per a descriure el rebuig i la discriminació a les persones LGBT. També podem parlar de transfòbia (cap a les persones trans), d’homofòbia (cap a les persones homosexuals), lesbofòbia (cap a les lesbianes) i bifòbia (cap a les persones bisexuals). Malgrat els avanços socials, les persones LGBT s’enfronten als riscos de la violència homotransfòbica tant en espais públics com privats, començant en molts casos per l’entorn familiar. 

Aquesta situació s’agreuja quan les actituds dels professionals de la salut són homotransfòbiques, o quan es realitzen interrogatoris que pressuposen que totes les persones són heterosexuals, o que tenen famílies nuclears monogàmiques, obviant que avui dia hi ha moltes identitats sexuals, famílies diverses i pràctiques sexuals també variades. Aquestes actituds, que demostren poca comprensió i sensibilitat, poden ocasionar que les persones LGBT no parlen de la seua orientació sexual, la qual cosa comporta una atenció de menor qualitat.

La perspectiva de gènere en salut

La sexualitat i les actituds cap a la salut i l’autocura estan impregnades dels valors i ideals de gènere transmesos per la societat. Aquestos models afecten també les persones amb identitats o orientacions alternatives, i poden condicionar riscos afectius i sexuals. L’expansió de les infeccions de transmissió sexual (ITS) és un exemple del fet que oferir només informació és insuficient si no va acompanyada d’un qüestionament crític dels models de masculinitat i feminitat.

Els xics homosexuals no són immunes als valors de la masculinitat tradicional i als manaments quant al sexe: moltes parelles, minimització dels riscos, hipersexualització, sexualitat immediata i penetrativa, invulnerabilitat, etc. Per la seua banda, les xiques lesbianes i bisexuals també han estat socialitzades com a dones en valors com la dependència, el lliurament amorós, la falta del dret al plaer, etc. En molts casos, tant xics com xiques homosexuals, transgredeixen l’estereotip tradicional, de vegades adoptant les característiques de l’altre gènere; però d’altres, segueixen els manaments patriarcals.

A la perspectiva de gènere hi hem d’afegir també el reconeixement de les interaccions d’altres determinants de salut com el país d’origen, l’edat, el nivell social, la presència o no de discapacitat, entre d’altres.

Factors de risc

Els comportaments de les persones, siguen heterosexuals, homosexuals o bisexuals, no respon necessàriament als prejudicis socialment generats sobre les seues pràctiques sexuals. Per exemple, el risc d’una infecció de transmissió sexual no depén de l’orientació sexual sinó de les pràctiques sexuals insegures. Per tant, la prevenció ha d’anar per la via de conèixer la gamma de pràctiques sexuals i per oferir assessorament adequat.

Les lesbianes han sigut percebudes com un grup de baix risc. Com a conseqüència d’això, les dones lesbianes poden córrer perill en termes d’infeccions de transmissió sexual i el menor ús d’anticonceptius. Generalment, les campanyes de prevenció d’ITS i VIH, i de salut sexual i reproductiva, exclouen les dones lesbianes i també les dones bisexuals; les invisibilitzen i, el que és pitjor, deslegitimen les seues pràctiques sexuals, reforçant el model de sexualitat heterosexual i penetratiu. Aquesta concepció és discriminatòria i excloent, i provoca que moltes de les necessitats i riscos en salut sexual no reben l’adequada atenció mèdica.

En els darrers anys, s’han posat en marxa accions per a dones que tenen sexe amb dones, per exemple la recomanació d’usar barreres de làtex per al sexe oral (dental dam), guants de làtex per a la penetració o condons per a les joguines compartides. Però aquestes campanyes han vingut més de part de grups alternatius que no des del personal sanitari públic o privat.

Un estudi fet als EUA* alertava del major nombre d’embarassos adolescents en joves lesbianes o bisexuals (Saewyc, 2008) tal vegada pel desig d’ocultar la seua orientació sexual tenint relacions amb barons. La pressió per normativitzar-se i ser “una dona de veritat” suposa més riscos en les relacions sexuals i més victimització davant d’abusos físics i emocionals. No hem d’oblidar que en la socialització femenina s’ensenya un desequilibri de poder amb els hòmens, i això pot condicionar les habilitats i l’autoritat per a la negociació de sexe segur.

Les lesbianes i les dones bisexuals pateixen una doble discriminació, pel gènere i per l’orientació. En general, les dones LBT visiten menys els centres de salut (es fan menys citologies i mamografies, per exemple) i, quan hi van, no sempre  parlen obertament de la seua orientació o de les seues pràctiques. Les causes poden ser l’alt nivell de pressió social, que dificulta l’autoacceptació i l’apoderament, i la por al rebuig per l’expectativa de trobar un professional de la salut que pressuposarà l’heterosexualitat –o bé desconeixerà com atendre específicament una dona que té sexe amb una altra dona, o una dona trans (operada o no)– i, en el pitjor dels casos, pel temor a trobar un professional lesbofòbic, bifòbic o transfòbic.

En parlar de la salut sexual dels hòmens homosexuals i bisexuals, és important tenir en compte els hòmens que tenen relacions sexuals amb altres hòmens (HSH) però que no s’identifiquen com a homosexuals o bisexuals, probablement per homofòbia o per bifòbia interioritzada.

Algunes investigacions apunten a major nivells de consum de tabac, alcohol o altres drogues en persones LGBT, que sembla estar relacionat amb la discriminació i els nivells d’estrés més elevats per l’entorn homotransfòbic i la discriminació, fet que pot portar a consumir per a relaxar-se o per a facilitar les relacions socials. En les dones lesbianes, hi ha major risc de sobrepés, i també un major consum de tabac, alcohol i altres drogues, en comparació amb les dones heterosexuals, fet que possiblement s’explica per la menor pressió d’acomplir amb els estàndards corporals, en el cas del sobrepés, i per l’oposició a l’estereotip femení segons el qual s’ha de tenir un comportament més mesurat (no beure, consumir menys que els barons...). Els estudis no són concloents sobre el càncer de pit en dones lesbianes, però el tabaquisme, el consum d’alcohol o d’altres drogues, un major índex de massa corporal, el menor nombre de fills o el menor accés als serveis de salut, sí que són factors de risc.

Cura de salut de les persones trans

Les persones trans s’enfronten a problemes socials, psicològics i mèdics complexos que inclouen un procés llarg de comprensió i acceptació de la seua identitat i del seu gènere. Aquestos problemes es compliquen quan han de lidiar amb el desconeixement, els estereotips, els judicis, l’estigmatització, la discriminació i la violència; circumstàncies que afecten la salut i la qualitat de vida. A l’entorn familiar, com a espai de socialització primerenc, és on primer s’evidencia la identitat trans, i pot ser el primer espai de control, imposició, rebuig o violència cap a aquestes, obligant-les, per exemple, a vestir-se d’acord amb el sexe biològic, o a acudir a un psicòleg o psiquiatra per a “curar-les”.

Sovint, la transició corporal de les persones trans segueix el paradigma mèdic clàssic que estableix els protocols adequats per a esdevenir home o dona. En les transicions d’home a dona solen realitzar-se implants de pits, teràpies hormonals amb estrògens, depilació facial i corporal, operacions per a definir trets facials femenins, vaginoplàstia, etc. En les transicions de dona a home es realitzen extirpacions dels pits (mastectomia), teràpies hormonals amb testosterona, extirpació de l’úter i dels ovaris (histerectomia), fal·loplàstia, etc. També es poden administrar bloquejadors hormonals per a inhibir la pubertat. Aquest procés de transició, anomenat de reassignació sexual (per exemple, es parla de CRA o cirurgia de reassignació sexual), ha començat a anomenar-se d’afirmació o de reafirmació sexual per part dels col·lectius trans.

Tal com passava amb les persones LGB, els professionals de la salut no sempre tenen la sensibilitat ni els coneixements per a atendre adequadament les persones trans. Primer de tot, aquestes no són un grup homogeni, sinó individus que viuen la seua identitat i els seus cossos de maneres diverses. A part de l’atenció sanitària específica, derivada de les operacions a les quals decidesquen sotmetre’s, o provocada pels tractaments hormonals; les persones trans masculines que tenen ovaris i úter, per exemple, han de tenir la mateixa atenció ginecològica que les dones biològiques. I el mateix podem dir per a les trans femenines no operades quant a la cura dels genitals masculins. Els professionals de la salut han de garantir el dret a la salut integral de les persones trans tot i sabent que la seua identitat no està definida per les característiques biològiques i que aquestes dependran de cada situació particular.

Cura de salut mental

L’homosexualitat no està correlacionada amb cap psicopatologia, però les tensions creades per l’estigma, la desigualtat, l’assetjament  i la violència provoquen que les persones LGBT tinguen major risc de trastorns psicològics relacionats amb aquestes experiències. Diversos estudis indiquen alts nivells de suïcidi en persones LGBT i també més factors de risc per a la salut mental (depressió, aïllament, abús de les drogues...)

La vulnerabilitat per una situació de discriminació (estrés de les minories) és un estrés psicosocial resultat d’un estatus de minoria desvaloritzada, conseqüència al seu torn de les experiències reals de violència i discriminació, de la percepció d’estigma (que implica por i hipervigilància front a possibles agressions), i de l’homofòbia internalitzada en la qual les actituds socials negatives se senten com a pròpies i es tornen contra un/a mateix/a i contra altres persones homosexuals (Ojuel, 2010).

La internalització de l’opressió pot ser un dels motius pels quals la població LGBT presenta diferent morbiditat, amb més risc de mala salut mental i una prevalença més alta d’hàbits poc saludables. Diversos estudis mostren, per exemple, que les lesbianes i les dones bisexuals tenen, respecte a les heterosexuals, pitjor salut mental, usen més antidepressius i prenen més tòxics. El major consum de drogues il·legals, que augmenten les situacions de risc per contraure el VIH o altres ITS, unit al tabaquisme i al consum alt d’alcohol,  constitueixen un problema de salut per a moltes lesbianes. Els mateixos riscos existeixen per als hòmens homosexuals.

El procés de formació de la identitat homosexual és conflictiu, no per raons inherents a l’homosexualitat sinó per la seua valoració social. Encara que un/a adolescent reconega la seua orientació, els models socials al seu abast són heterosexuals. A més, els adolescents poden veure’s afectats pel bullying, i això crea trastorns psicològics i sentiments d’aïllament, afegits al temor a ser rebutjats per la família i per les amistats.

Les investigacions aporten que l’eixida de l’armari i l’acceptació de l’orientació sexual estan fortament relacionades amb el bon ajustament psicològic, és a dir, la percepció més positiva de l’orientació sexual millora la salut mental i l’autoestima. Però aquesta acceptació no depén només de la persona sinó que és molt més senzilla en entorns segurs i amb el suport educatiu, sanitari i social adequat.

---

* SAEWYIC, E.M. et al (2008). “Stigma Management? The Links between Enacted Stigma and Teen Pregnancy Trends among Gay, Lesbian, and Bisexual Students in British Columbia”.

Pretty Boy

Entrada d’Izan de Batxillerat Humanístic.

M’he decidit a fer aquesta entrada perquè em pareix que el curt 'Pretty Boy' (Cameron Thrower, 2015, 32'') és molt interessant, està molt ben treballat i mostra una realitat que es creu ja superada en la societat: l’homofòbia. Aquest video va guanyar el premi a la millor pel·lícula LGTBIQ+ el 2017.

Es tracta d’un curt d’aproximadament 30 minuts en el qual podem veure com un home, que creu en Déu, decideix que la millor idea per “curar” el seu fill homosexual és portar-lo a un motel, com a regal d’aniversari, perquè perda la virginitat amb una dona. 

Encara que el fill no vol, al final ha d’anar, i acaba en una habitació amb una dona de companyia. Tot i que ho intenta, l’adolescent està insegur i no vol tindre relacions coitals amb ella perquè no li agradaven les dones i perquè ni tan sols s’ha besat mai amb cap altra persona.

Al principi, la dona s’enfada perquè està perdent el temps i no pot fer el seu treball, però tot canvia quan els dos mantenen una conversació, digna de veure, on es mostren pensaments, sentiments i idees que fan canviar la forma de veure els dos personatges.

Espere que el curt us agrade tant com a mi. 

En anglés.

Heterofòbia: "Love Is All You Need?"

Sóc Lucia Becker i vull fer una entrada sobre un vídeo que vaig veure fa un temps i que em va impactar moltíssim, ja que no m’havia parat a pensar com seria el món des d'eixe punt de vista. Coneixem l’homofòbia, un terme del qual es parla molt perquè és un problema actual que moltes persones pateixen. Però, com et quedaries si sentires parlar de l’heterofòbia? Doncs en aquesta pel·lícula podràs observar com seria el món vist al revés en l’àmbit de la sexualitat i del gènere.

D’aquest curt vull ressaltar en primer lloc unes frases que m’han cridat l'atenció. Per exemple, una de les mares s’assabenta que no l’han agafada a l'equip de futbol però sí que ha sigut admesa al grup de teatre; aleshores comenta: “Això no és per a xics?”. Un altre exemple el protagonitza el professor Thompson quan arriba al bany i veu que estan agredint Asley; l’únic que se li acudeix dir és: “Això és només una fase per la qual estàs passant”, i “Potser quan tingues xicota, tot acabarà”. Què us pareixen aquestes frases? No hauríem de deixar que cada persona fera el que volguera sense importar l’orientació sexual establerta? No hauríem de permetre que cada persona poguera elegir i ser ella mateixa?

D’altra banda, moltes vegades en el “món real” considerem provocadors els homosexuals, ja que pengen la bandera LGBT a sa casa, o la porten damunt en les manifestacions. I jo em pregunte: com seria si els heteros en tinguérem una? Al vídeo, la bandera hetero és representada com a blava i rosa, i les mares la consideren provocadora per a la resta de persones. Per què hem de pensar que algú vol provocar per portar una bandera que el representa?

Asley, la xiqueta, és un clar reflex del que pateixen moltíssimes persones dia a dia solament perquè no són “normals”, paraula que té associats uns rols que ha establert la societat, una societat que no considera igual de vàlids tots els gustos. La realitat és que al món vivim moltíssimes persones, i aleshores hi ha una enorme varietat de gustos; per tant, la societat no pot establir un sol tipus de rol perquè no està fent feliç tot el món. Cada persona hauria de manifestar les seues preferències d’una manera lliure sense por de ser jutjada per la societat. Sent dir-ho, però vivim en un món molt injust i de vegades fa fàstic.

Què penseu sobre el curt? Com us sentiríeu si fóreu protagonistes d'aqueix món? Podríeu suportar la situació? Aquesta pel·lícula em pareix molt adequada perquè ens permet adonar-nos com ho passen moltes persones. Tanmateix, nosaltres podem canviar tot aquest malestar que sofreix molta gent. I afortunadament, la situació s’està normalitzant a poc a poc, tot i que encara hi ha molts països on la gent és assassinada, discriminada, humiliada, etc. només perquè no són “normals”. Hem de lluitar, donar suport i no permetre més aquestes situacions pel bé comú. Perquè si no lluitem nosaltres, qui ho farà?

Pel·lícula Love Is All You Need?, dirigida per Kim Rocco Shields (2016, Estats Units, 29”)

Per la diferència!

Entrada de Jose (1r Batxillerat) 

Hola, sóc Jose, tinc 16 anys i sóc homosexual, i hui vull parlar-vos sobre la meua experiència amb l’homofòbia. Per començar, he de dir que molts dels comentaris que he rebut han sigut per part de la meua família, concretament de la persona més major d’aquesta, ja que en el meu institut el més “fort” que m’ha passat ha sigut que em digueren maricó o que em preguntaren per la meua sexualitat, però mai res més agressiu o dolent.

A la meua vida, sempre hi ha hagut certs senyals de quina podia ser la meua sexualitat: em fixava molt en els xics, més que en les xiques; a més, m’agradaven les coses que la societat dicta que són de xica, com les nines o les cuinetes, més que les que diu que són de xic, i sobretot, els comentaris dels meus pares, els quals, molt encertadament, em preguntaven si tenia xicot o xicota. I jo, que en aquell moment no entenia què era ser homosexual ni que em pogueren agradar els xics, deia: “No tinc xicota, i no m’agraden els xics”. 

Per últim, el que més m’ha passat és que els meus companys i companyes de classe em preguntaren si era gai, i la meua resposta sempre era que no, ja que no pensava que jo poguera ser això, no entenia què era ser homosexual ni per què els altres pensaven que jo ho era. Més endavant, vaig passar a l'institut i a primer de l'ESO vaig conéixer Rosa Sanchis, la meua professora, que va ensenyar-nos què era la transsexualitat, l'homosexualitat, el sexe... i va ajudar-me en el meu camí d’eixir de l'armari, ja que vaig començar a dubtar, encara que ningú ho sabia.

Dos anys més tard fou quan vaig començar a sentir coses per un xic, que resultà ser heterosexual. Vaig tardar un temps a entendre per què sentia coses per ell, i vaig passar una època pensant que era bisexual, fins que vaig adonar-me que era gai; vaig eixir de l'armari i ho vaig contar a la meua família, que s’ho va prendre molt bé, inclosa la meua àvia, encara que ella em feia alguns comentaris un poc homòfobs que jo no em prenia malament, ja que és una dona d'una època difícil, i perquè és la meua àvia. Els comentaris que em deia eren pareguts a: «Ja veuràs com quan tingues vint anys et casaràs amb una xica» o «Això és perquè ets jove». Però encara que no ho parega, ella porta molt bé la meua homosexualitat, igual que la resta de la meua família; ells van conèixer un ex meu i ho van acceptar perfectament. 

En realitat, estic molt agraït per l'acceptació i el suport de la meua família, aleshores... per què he decidit fer aquesta entrada? Doncs perquè vull compartir la meua experiència i dir-vos que no heu de sentir-vos malament amb el que sou; accepteu-vos tal com sou perquè si vosaltres ho feu, els altres ho faran també i, el més important, en el moment que aprengueu a estimar-vos així, els comentaris no voldran dir res per a vosaltres. Espere que us accepteu i us estimeu com ningú ho fa ni ho farà perquè l'amor propi és el millor amor que pot haver-hi.

I ja per acabar, hi ha gent que criticarà per criticar, que es ficarà amb vosaltres solament per ser diferents. Perquè sí: som diferents i hem d'estar orgullosos de ser-ho, perquè ser diferent no és res roí. Ser diferent vol dir acceptar la diversitat, no tindre eixos prejudicis, no fer mal a la gent per la seua condició sexual, pel seu gènere, raça o religió. I no estic parlant només de la gent homosexual, bisexual, transsexual/transgènere, intersexual... M’estic referint a la gent que no pensa com la resta, a la que canvia el món, la que amb petites coses fa grans favors a la humanitat. Perquè ser gai o lesbiana o bisexual no et fa millor que els altres; el que ens fa millors persones és el nostre desig d'igualtat, aspiració que molta gent no té. 

Gràcies per la vostra atenció i molta sort a tots i totes les que heu d'eixir de l'armari. Ja veureu com no és tan difícil, i si en el vostre cas ho és, ací teniu un company i amic.

28 de juny, Dia Internacional de l'orgull LGBTI+

Orgull de poble

Ací tenim el vídeo “Orgull de poble”, que es va fer per a celebrar el primer Orgull LGBT 2016 de Benissa (Alacant). Formava part de la campanya “Jo també sóc poble”, organitzada per la plataforma ciutadana “Reiniciem Benissa”.

Després de veure el vídeo, reflexiona sobre les qüestions següents:

1. Creus que és igual ser LGBTI en un poble que en una ciutat? Explica-ho.
2. Quines conseqüències creus que té per a les persones LGBTI haver de migrar a una altra ciutat per a poder viure la seua orientació o identitat?
3. Què creus que pot aportar un vídeo com aquest a les persones LGBTI i a les no LGBTI de Benissa?

Ara, respon el test (per a tu, no cal que ho escrigues; però sí que pots comentar com t’has sentit en haver de respondre a aquestes qüestions):

          a. Eres heterosexual?
          b. Com et vas adonar?
          c. Creus que la teua heterosexualitat té cura?
          d. Sap la teua família que eres heterosexual?
          i. Ho saben en el teu treball?
          f. Tens por que t'acomiaden per la teua heterosexualitat?
          g. Què opines del fet que les persones heterosexuals adopten?
          h. Acceptaries que la mestra o mestre de la teua filla o fill fóra heterosexual?
          i. Què faries si la teua filla (o fill) et diu que és heterosexual?

Alçat per les teues amistats

Hui dia 17 de maig és el dia internacional contra l'homofòbia i la transfòbia. A Karícies celebrem la diversitat cada dia, però ací deixem un curt irlandés (en anglés) per si a algú se li ha oblidat.

Alcem-nos contra la violència

Curt irlandés Stand up! (A. Rodgers i A. Keleher, 2011), ací en versió original en anglés (4’24”), que mostra el poder del grup i de la solidaritat per combatre el bullying homofòbic.

Qüestions:
1. Què heu sentit en veure el vídeo?

2. Penseu que aquesta situació i la reacció del grup pot donar-se en un institut o en una escola?

3. On situaríem els personatges del curt en l'esquema de violència d'Olweus?

4. Quins motius provoquen que la gent respectuosa amb la diversitat no actue davant de les burles o l’assetjament homòfob o trànsfob?

5. Quines característiques, qualitats o habilitats penseu que té la gent que sí que actua contra l’assetjament?

6. Actuar contra l’homofòbia és més fàcil per als xics, per a les xiques o per als dos igual?

7. S’acosten falles i en moltes xarangues es canta “maricón el que no bote”. Lambda va llençar una campanya fa uns anys proposant que es cantara “borinot el que no bote”. Se us acudeixen altres propostes perquè l’homofòbia desaparega del nostre voltant?

PER QUÈ ELS ESPECTADORS NO ACTUEN CONTRA LA VIOLÈNCIA

Quan es parla de violència, un acostament superficial té només en compte dos vectors: la víctima i l’assetjador, i les intervencions es fan només cap a aquestes dues parts en el conflicte. Però l’esquema és molt més complex, i les darreres investigacions i programes eficaços (per exemple, el programa KIVA a Suècia) estan mostrant que cal actuar sobre el context i sobre els espectadors, intentant moure aquests contra la violència. 

Així, analitzar algunes de les causes que dificulten que els espectadors actuen contra la violència, és útil per a combatre-la. 

a) En els xiquets i adolescents barons, la voluntat d’intervenir es basa en si creuen que els seus iguals masculins ho aprovarien o no. Els insults o els acudits homòfobs, habituals encara hui en dia en broma o seriosament, influeixen negativament i desanimen els espectadors a actuar, ja que pensen que no rebran cap suport si actuen contra una agressió homòfoba. 

b) També pensen que ells mateixos es convertiran en víctimes perquè les seues opinions són, suposadament, contràries a les de la majoria. 

c) En el cas de l’homofòbia, si es defensa una persona homosexual, existeix ltambé la por al contagi de l’estigma, és a dir, el temor que la gent pense que la persona defensora és també homosexual. 

d) La percepció que els agressors tenen un alt estatus social, és a dir, que són molt populars, és una altra dificultat afegida per a parar un comportament violent. 

e) Les creences i mites al voltant de les agressions també prediuen la falta d’actuació. Una agressió física es considera greu, però un insult no és percebut com a violència, encara que siga diari. 

Cal ensenyar els estudiants a prendre consciència de la violència que suposen els insults i els acudits homòfobs, ja que no són innocus sinó que van minant l’autoestima dels joves LGBTI o dels heterosexuals que encarnen masculinitats o feminitats no hegemòniques. Es tracta també d’un treball d’habilitats socials que els ajude a saber què fer davant de situacions de violència, i també a superar les barreres socials i el temor a intervindre amb els seus iguals. En realitat, molts dels homes i xiquets no aproven la violència, però pensen que els altres sí que ho fan i per això callen. El que cal aconseguir és que parlen, que diguen que estan en contra de la violència i que actuen davant de situacions concretes.

Com ser "normal" en 5 passos

Si el vídeo no es pot vore a youtube, sinó a vimeo.

Fragment de la pel·lícula: But I'm a Cheerleader (J. Babbit, 1999, USA)

Megan és una adolescent de 17 anys aparentment heterosexual. Té un xicot, anomenat Jared, i és animadora de l’escola (una cheerleader); però la seua cristiana família, les amigues i Jared pensen que és lesbiana i l’obliguen a anar a True Directions, una institució que la “curarà” de la seua homosexualitat. Allà coneix Mary, la directora, i Rock, el fill d’aquesta, a més de l’instructor ex-gai Mike i un grapadet de xics i xiques com ella. Graham esdevindrà la seua “amiga especial”.

La pel·lícula va rebre la qualificació de NC-17 (prohibida a menors de 17 anys) per l'Associació de cinema dels Estats Units (MPAA). Per a aconseguir la qualificació R (permesa a menors de 17 amb companyia adulta) la directora Jamier Babbit va haver de retirar una presa de dos segons en la qual la mà de Graham recorria el cos vestit de Megan; una altra presa de baix a dalt del cos de Megan mentre es masturbava i un comentari on Megan deia que “s’havia menjat Graham” (argot per a referir-se al cunnilingus). Curiosament, American Pie, estrenada també el mateix any, mostrava un adolescent baró masturbant-se i va rebre la qualificació R. La directora de la pel·lícula es va queixar de la discriminació per part de la MPAA, que usava diferents criteris per a les pel·lícules de temàtica lèsbica i per a les escenes sexuals protagonitzades per xiques. A Austràlia, la pel·li va rebre la qualificació M (audiències madures), 15 al Regne Unit, 14A a Canadà i 12 a Alemanya. 

En clau d’humor, But I'm a Cheerleader ens mostra la construcció de la sexualitat (que ha de ser necessàriament heterosexual i coital) i del gènere: un gènere blau (aficionat a la mecànica, als esports, a la guerra...) i un gènere rosa (ensinistrat per a netejar, tenir cura de bebès i satisfer els desitjos de l’home). 

[Entrada ja publicada anteriorment al blog]

Us explicaré allò que em molesta...

Hola,

    Us vaig a explicar allò que em molesta i m'enfada: que em feu burla, que em digueu coses lletges, que utilitzeu paraules boniques d'insult, que escriviu coses lletges de mi i sobretot que us rigueu de mi.
    Totes aquestes coses em fan sentir malament, trist, enfadat i sol.
    Sento que no tinc amics i amigues i no m'agrada. Jo voldria ser amic vostre i que em tractéssiu bé.
    M'ajudaria a sentir-me més bé.

L’assetjament començà quan Manuel tenia 4 anys i va demanar que li pintaren la cara com una princesa en un dia de festa al col·legi. Ara en té huit i continua sentint els insults de «marieta» o el seu nom en femení. Sa mare conta que la situació esdevingué insuportable el curs passat quan els companys pintaren els insults al col·legi. El centre no va fer res i els pares decidiren canviar-lo de centre. Per desgràcia, es va trobar els assetjadors en un campament d’estiu i els monitors se n’adonaren del patiment i l’animaren a escriure una carta. La va escriure a casa, tot sol, i la va llegir davant dels companys. Per a ell va ser alliberador. 

L’any 2014 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei contra l’homofòbia, que estableix que «s’ha de vetllar perquè la diversitat sexual i afectiva, la identitat de gènere i els diferents models de família siguen respectats en els diferents àmbits educatius». Hi ha dret que anar a l'escola siga un infern per als xiquets i les xiquetes diferents?

Stop diverfòbia!
  

Font: Verne

Famílies homoparentals

Curt elaborat per a la Setmana Nacional de l'Adopció al Regne Unit (març de 2012) que pretenia denunciar les desigualtats de les famílies homoparentals.




En març de 2014, Honey Maid va fer un anunci celebrant totes les famílies i algunes persones van protestar. Això és el que feren amb les queixes.


Coneixes Galesh? Associació de famílies homoparentals.

Estudis i articles sobre homoparentalitat:

• Experiencia vital, perfil psicológico y orientación sexual de jóvenes adultos con madres lesbianas o padres gays. Tesis de la doctora Francisca López Gaviño. Universidad de Sevilla. Departamento de Psicología Evolutiva y de la Educación. 2014.
• Fortalezas y debilidades de las familias homoparentales (presentación en pdf) María del Mar González, Francisca López, Dto. Psicología Evolutiva y de la Educación, Universidad de Sevilla. Resum.
• Cambios legislativos, aceptación social y bienestar psicológico en familias homoparentales españolas. Avance de informe. M.Mar González, Ana Montes, Francisca López y Andrea Angulo. Universidad de Sevilla. 2013.
• Estudio y análisis de la percepción social de las familias homoparentalesy su presencia en la prensa escrita española. Alberto Barrios Flórez. Universitat de València. 2012. 
• Las nuevas estructuras familiares como contextos de desarrollo: resultados de un estudio sobre diversidad familiar (presentación en pdf). E. Arranz i A. Oliva. Resum. 2010.
• Desarrollo psicológico en las nuevas estructuras familiares. Enrique Arranz Freijo , Alfredo Oliva Delgado. Editorial Pirámide. 2010. 
• Dinámicas familiares, organización de la vida cotidiana y desarrollo infantil y adolescente en familias homoparentales. Maria del Mar González. Dpto. Psicología Evolutiva y de la Educación. Universidad de Sevilla. 2002.
• Desarrollo infantil y adolescente en familias homoparentales. Informe preliminar 2002. M.M Gónzález i F. Chacón et altri.

Més informació

Per la diversitat

Alan era un jove trans de 17 anys de Barcelona, un dels primers menors a qui un jutge havia autoritzat el canvi de nom en el DNI. L’associació Chrysallis de famílies de menors transsexuals ha informat que “la pressió i la incomprensió en l’àmbit escolar han pogut amb Alan i aquesta nit ha decidit deixar de caminar entre nosaltres”. Font: El diari de l'educació 26.12.2015 

Quants Alans són necessaris perquè la diversitat siga considerada un valor i es treballe a l'escola i a tot arreu?

“Acoso Escolar Homofóbico y Riesgo de Suicidio en Adolescentes y Jóvenes LGB”. COGAM I FELGTB. 2012.

Investigació estatal amb joves de 12 a 25 anys que han patit AEH (assetjament escolar homofòbic). 653 enquestes en 129 localitats de 44 províncies i Melilla. Principals resultats:

• El 57% de l’assetjament escolar homofòbic s’inicia entre els 12 i els 15 anys. El 23%, abans d’arribar a l’ESO.
• El 49% ha patit l’assetjament escolar homofòbic diàriament o freqüentment. El 69% va patir l’assetjament durant més d’un any.
• El 90% ha patit l’assetjament escolar homofòbic de part d’un company baró i l’11%, d’un professor.
• El 42% no va rebre ajuda de cap tipus en el seu centre educatiu. Solament el 19% va rebre ajuda del professorat.
• El 82% no va informar de l’assetjament escolar homofòbic en la família.
• Del 18% que sí que ho va fer (més el 10% que va ser descobert pels seus familiars), el 27% no va rebre cap suport i el 73% sí (fonamentalment de la mare).
• El 43% dels qui van respondre l’enquesta, va arribar a plantejar-se el suïcidi (el 56% contínuament o durant molt temps; el 27% de forma persistent en el temps).
• Entre els qui van experimentar ideació de suïcidi, el 81% va arribar a planificar-ho, el 40% amb detalls. Això significa que el 35% de les i dels joves que van patir assetjament escolar homofòbic van arribar a planificar el seu suïcidi.
• Dels qui van idear el suïcidi, el 40% va arribar a intentar cometre’l en una o diverses ocasions. És a dir, el 17% de les i els joves que pateixen assetjament escolar homofòbic arriba a atemptar contra la seua vida.
• Estem parlant de víctimes que senten humiliació (63%), impotència (60%), ràbia (59%), tristesa (59%), incomprensió (57%), solitud (53%), vulnerabilitat i aïllament (50%). Però sobretot desesperança (66%).

Ací pots llegir l'emotiva carta que Miquel Missé escriu a Alan: Camarada Alan.

Jo et done la mà. I tu, què faràs?

Per a primer d'ESO:

• Escriu el teu relat a partir d'aquest vídeo o simplement fes un comentari. 
• Si ho prefereixes, pots comentar l'entrada Tutoria entre iguals del blog d'Els punys no parlen, on hi ha el vídeo del xiquet pèl-roig.
• Si vols comentar l'entrada Creativitat de gènere (que vérem l'altre dia a classe), pica en l'enllaç.

Sang homosexual

Entrada de Maria Becker (3r d'ESO)

Fa uns dies vaig vore en les notícies que alguns països, per exemple Alemanya o França, prohibien que els homosexuals donaren sang per temor al VIH. La Justícia Europea va dictaminar a favor de la discriminació explicant que podia estar justificada. Per conèixer l'orientació sexual dels donants, els fan un test on els pregunten si han mantingut relacions sexuals amb altres homes sense protecció. 

Les xifres ens diuen que el 51% de les infeccions del VIH en 2013 van ser per relacions sexuals entre homes. Però fins i tot amb un certificat de bona salut, un home gai es considera més perillós a l'hora de donar sang que un home heterosexual, encara que aquest darrer haja rebut tractament contra malalties i infeccions. En 40 estats, un home heterosexual pot donar sang després de fer-se un tatuatge o després de tindre relacions amb una prostituta.

Les lleis contràries a la donació de sang per part de persones homosexuals no tenen cap justificació. L'orientació sexual d'una persona no té res a vore per a ser o no donant. L'acció de donar sang és un acte solidari que pot fer qualsevol persona. A més a més, es fan proves per a vore si la sang és apta o no. Es pot ser homosexual i utilitzar protecció adequada per no contraure cap malaltia ni infecció, però encara que no s’utilitzaren, fan les proves igualment; així que si es té cap malaltia, se sap, sigues homosexual o no.

Les prohibicions no solament afecten els homes homosexuals, però sí que són els més afectats perquè aquesta causa els implica més directament. Si en el qüestionari responen que han tingut relacions amb altres homes i sense protecció, no dóna el mateix que si ho fan uns heterosexuals? Una persona heterosexual també pot tindre el risc de contagiar el VIH. Totes les persones poden tindre totes les malalties i ser heterosexual no et dóna preferència sobre els homosexuals.

A Espanya, en canvi, la donació de sang es un acte solidari i voluntari, i en cap moment es discrimina per l’orientació sexual. Molts països han lluitat perquè els homosexuals es puguen casar i tindre fills, i ara els lleven l’oportunitat de ser solidaris. La finalitat d’una donació de sang és poder ajudar els altres. Però volem ajudar a uns i discriminem a uns altres? 

Malalties

El 17 de maig és el dia internacional contra l’homofòbia i la transfòbia.

En 1974, i gràcies a la lluita intensa de persones i col·lectius, l’Associació Americana de Psiquiatria va eliminar del Manual de Classificació de Malalties Mentals (DSM-II) l’homosexualitat i la bisexualitat. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va tardar una miqueta més i finalment, el 17 de maig de 1990, va suprimir l'homosexualitat de la Classificació estadística Internacional de Malalties (CIM). 

Pocs mesos després d'aquella data, vaig aprovar les oposicions i comencí el curs com a professora de Valencià amb una il·lusió enorme, sense saber que per a l'OMS jo havia estat considerada una malalta fins aquell moment. 

De vegades, les lleis van per davant de les persones (mai de totes); però el que sol passar és que vagen per darrere. Per això la lluita perquè es reconeguen els drets humans de totes les persones és tan necessària!

Ací us deixe aquest vídeo-regalet. Si a algú li molesta vore tants hòmens junts i ballant, que es faça preguntes i que s'ho faça mirar:

L'amor és igualtat

Entrada feta per Mònica West (3r ESO)

En aquest vídeo podem observar com se sent la gent homosexual. Parla dels estereotips, de la religió, de la gent amb dubtes i de com influeix la societat en les persones, tant joves com adultes. També conta com et pots sentir quan ets llibre i vius la teua vida, en contraposició a la infelicitat de no poder expressar els teus sentiments si estàs oprimit.

Es parla també la religió, que suposa fer cas d’un llibre escrit fa trenta-nou segles; de la gent que pensa que és una malaltia que té cura o que es decideix... Explica que no tota la gent a qui agraden coses diferents a les associades al gènere corresponent és homosexual.

I ens convida a saber respectar, a conèixer, a ajudar i, sobretot, a estimar les persones perquè tinguen la valentia de ser felices.

Recordeu: l'estima de les persones homosexuals o heterosexuals és la mateixa. Tots som humans.

 

Qui és la forqueta?

De veritat és necessari que en les parelles, siguen del mateix o de diferent sexe, hi haja uns rols diferents? Actiu/passiu, dèbil/fort, emocional/racional... 

La meua classe

En castellano

Pol. M’agrada ficar-me amb Jaume i dir-li “maricó” baixet, quan el profe no se n’adona, i veure com s’enfada i no pot evitar cridar fins que quasi el tiren de classe. I també m’encanta dir-li ho davant de tot el món, sense amagar-me, perquè els altres pensen igual que jo. És de ser molt mariquita portar roba apegada o dur el serrell llarg com una xica i eixe gest d’apartar-se’l dels ulls, que no puc suportar. Quan insulte Jaume i tot el món riu, jo em sent important perquè ell queda com un idiota.

Àlex. Jaume era el meu amic però ara, des que anem a l’institut, ja no hi vaig tant amb ell. He conegut altra gent de classe i m’ho passe bé perquè juguem al futbol i a Jaume no li agrada. Fa temps que l’insulten, però ara és quasi a diari. Pol és qui més ho fa, però ningú de la classe diu res i es com si pensaren que té raó. Jo no m’atrevisc a defensar-lo perquè pense que ningú més em faria costat. Em sap greu perdre un amic perquè Jaume és molt divertit i m’encanta veure sèries amb ell. I no hi ha ningú com Jaume per a jugar a endevinar pel·lícules!!

Juli. Sóc gai però no pense eixir de l’armari fins que no me’n vaja de l’institut. No vull que m’insulten. M’agrada un xic d’un altre centre i a ell també li agrade jo. La sort que tinc és que no se’m nota. La gent és ximple: es pensa que perquè jugue al futbol i porte roba masculina no puc ser homosexual. Al pobre Jaume el porten fregit però a mi no em passarà. Si algú s’atreveix a dir-me res, li partiré la cara.

Andreu. Pol és un homòfob i un masclista i la major part de companys de classe són uns còmplices covards. Ja m’he enfrontat a ell unes quantes vegades perquè es creu que pot anar insultant la gent com si fóra el més home de tots. Davant de mi no li dirà “maricó” a Jaume, ni “nan” a Mateu, perquè sap que no em quedaré callat. Tinc un pare una miqueta rar però és el millor del món. Va a unes reunions amb altres hòmens i parlen de les pressions que tenen per a ser mascles. Jo he començat a anotar a l’agenda exemples d’aquestes pressions.

Cesc. El tutor m’ha assegut al costat de Jaume. Merda! No és que no em caiga bé; la veritat és que és molt simpàtic i em podria ajudar en Matemàtiques i en Ciències, que se li donen molt bé, però no vull que pensen que sóc com ell*. He de demanar al tutor que em canvie, sí o sí. Sé que Jaume se sentirà malament però m'importa molt el que pensen, encara que si a mi em passara m'agradaria que la gent em defensara.

Jaume. M’agrada Anna però no m’atrevisc a demanar-li d’eixir perquè sóc molt tímid i perquè ma mare em diu que sóc massa xicotet per a tindre nòvia, que ja hi pensaré quan tinga 15 anys i que ara he de centrar-me en els estudis. No em preocupa i puc esperar; el que de veritat em fa patir és que m’insulten. No és d’ara. Ja fa temps que em diuen “mariquita” i em costa entendre’n els motius. Si almenys poguera eixir amb Anna, la gent es callaria.

Rosa. Tinc una samarreta com la de la foto de més avall. Però crec que me n’hauria de fer una altra que mostrara com es comporta la gent davant de la violència verbal (insults), social (exclusió, aïllament...) i física (colps, empentes, pallisses...). Aquesta seria una aula en la qual done classe: 1 agressor, 2 seguidors, 3 partidaris, 7 espectadors suposadament neutrals, 8 possibles defensors i 1 defensor. Suposadament n'hi ha 16 persones contra la violència i només 6 a favor. Per què no actuen?

[*Contagi de l’estigma. És una por imaginària a “contagiar-se” de les característiques de la persona criticada que provoca que s’allunyen d’ella i/o que no la defensen davant d’una situació de violència.]

Famílies

 Per què?




Font del segon vídeo

València en flames

La revista digital EGF and the City ha encés les Falles abans d'hora per publicar en portada la fotografia de dues falleres besant-se. La polèmica a les xarxes socials s'ha polaritzat entre qui pensa que és una falta de respecte a la festa fallera i entre qui creu que València és una ciutat oberta i tot el món ho pot passar molt bé. Entre les raons a favor es destaca el que té de positiu visibilitzar el lesbianisme, normalment més ocult que l'homosexualitat masculina.

I tu, què en penses?

Bullying sexual

(EN CASTELLANO)

Rehtaeh Parsons era una jove canadenca que després de patir una violació en grup va haver de suportar l’assetjament dels companys d’institut quan les fotos de l’agressió començaren a circular per les xarxes socials. No ho va suportar i es va suïcidar. A altres xiques els va passar el mateix: Amanda Todd, Audrie Pott i Phoebe Prince se suïcidaren també després de ser insultades i tractades com a “putes”.

Emily Lindin és la fundadora d’un projecte que s’anomena The Unslut project, una iniciativa que lluita per la igualtat de gènere i contra l’slut shaming o l’insult a les xiques per la seua sexualitat. Per què no et suïcides, guarra estúpida? li deien a ella, considerada la “puta” de l’institut des dels 11 anys. El seu nòvio va contar intimitats sexuals i després de temps d’insults, Lindin va arribar a creure que es mereixia l’assetjament dels companys.

Ara, ja apoderada, aquesta dona prepara el documental 'Slut: A Documentary Film' ('Puta: el documental') que tractarà sobre les xiques que han patit bullying sexual, per tal de conscienciar la gent i fer que aquest assetjament desaparega. Malauradament, el masclisme és una realitat encara i, quan una xica és sexual, és criticada i fins i tot se la culpabilitza quan pateix alguna agressió (“s’ho estava buscant”, “això passa perquè van provocant”). En canvi, els xics sexuals són uns cracs. A una xica li poden dir “puta” per gaudir del sexe, per rebutjar-lo, per deixar a mitges els xics o també per no fer res.

A alguns xics també els passa. L’any passat, un alumne sud-americà contà a classe que un xiquet de la seua escola havia sigut abusat quan era menudet. I que ho havia dit a una amiga i aquesta ho havia escampat per l’institut. Aleshores havien començat a burlar-se d’ell i a dir-li: “niño violado”. A conseqüència dels insults, el xiquet es va quedar marginat i, segons relata l’alumne, “se afeminó”, i encara l’insultaven més. Després del relat, un altre alumne meu va preguntar si s’havia convertit en una dona, però el que contava la història va explicar que no, que simplement "se amariconó". I un tercer de la classe va afegir que això devia significar que li havia agradat la violació i per això s’havia fet “maricó”.

Què significa “puta”? Què significa “maricó”? Per a què serveixen en realitat aquestos insults? Doncs serveixen per a controlar la sexualitat de les dones i que no traspassen els límits del que es considera acceptable per a la feminitat tradicional. I també per a controlar la sexualitat masculina i que només siga heterosexual, perquè si un home es deixa penetrar, es feminitza, es converteix en una dona i per tant se’l pot insultar i agredir encara més! Per a un home, assemblar-se a una dona és una degradació. Per a la masculinitat tradicional, la misogínia i l'homofòbia són normals.

I qui se n’ix del model, mereix el seu càstig. I aquest es produeix davant de la nostra mirada còmplice (i de vegades, amb l'ajuda també del nostre insult). Li has dit "guarra" alguna vegada a una dona? Doncs si és així, caldria que t'ho feres mirar!!

Font