En els Carnestoltes de l'IES Isabel de Villena, a la meua tutoria (1r de Batxillerat de ciències) ens vàrem vestir d'hòmens igualitaris. L'eslògan era: "Els hòmens també fem igualtat". Alguns xics portaven falda, i altres davantal; uns planxaven i cuinaven, i uns altres feien veure que eren parella o pares amorosos. I les xiques ens vestírem de xics, amb els nostres bigotis, binders i packers, a la manera de les drag kings.
Tot el món ha sentit parlar de les drag queens, però... què és una drag king?
Una drag king és una dona que juga amb el gènere –conscient de la teatralitat de la masculinitat (i de la feminitat)– i ho fan vestint-se d’hòmens i actuant en clubs o altres escenaris. En el magnífic documental Venus Boyz, les drag kings que hi apareixen imiten i/o parodien els gestos, les expressions masculines estereotipades i les estratègies de poder masculines, demostrant així que la masculinitat és una representació –i no cap essència– on només es necessita maquillatge, uns quants pels a la barba o al bigoti, capacitat d’observació i ganes d’experimentar.
Mildred és una d’aquestes drag kings, que representa a la perfecció el seu cantant favorit Dréd. També ho és Mo B Dick, que ens mostra el binarisme vestint una part del seu cos d'home i l’altra, de dona. Per la seua banda, Del La Grace Volcano fotografia la diversitat i ens explica que des que ha decidit usar pronoms masculins se li permet socialment expressar l’agressivitat –i fins i tot les amigues el tracten diferent perquè en el guió de teatre de les dones està escrit que han de complaure i servir els hòmens. La drag Diane Torr, a banda d’actuar, organitza tallers on ensenya les dones el guió de la masculinitat: les instrueix en la manera masculina d’ocupar l’espai, de mirar al seu voltant, de relacionar-se, de protegir-se, etc. Torr explica que les dones solen caminar amb passes curtes, sovint provocat per un calcer o una roba més incòmoda, i miren el món amb curiositat i desig de transmetre. Per contra, la majoria dels hòmens són més reservats –o ho han de fer veure– i esperen que el món vaja a ells; i quan caminen, cada tros de terra que xafen sembla que els pertany. Torr es vesteix sovint d’home, no solament a l’escenari sinó també per passejar per la ciutat, i explica que la gent la respecta més i l’escolta amb atenció quan creuen que estan adreçant-se a un baró. I és que, sense adonar-nos-en, la masculinitat tradicional dona autoritat als hòmens, i els en lleva a les dones.
No us heu preguntat mai què és ser home o dona? Per què us sentiu home o dona? Què és ser masculí o femenina? Hi ha una masculinitat o una feminitat “autèntiques”? La filòsofa Judith Butler explica que el gènere no és natural ni ve de sèrie sinó que es tracta d'un guió que ens posen davant només nàixer. Abans fins i tot del naixement, ja està construït el decorat –i la roba, el bressol, el carro o l’habitació tenen els colors del gènere assignat. Les persones representem aquesta obra de teatre sense saber que estem actuant, i sense adonar-nos que podem canviar el guió si no ens acomoda –encara que ens exposem a la crítica!! No seria fantàstic que poguérem ser hòmens, dones o simplement persones sense haver de seguir cap guió establert? La transgressió és una potencialitat de les persones humanes. I si comencem a obrir els gèneres i improvisem altres papers? Esteu segurxs que el millor és repetir sempre els mateixos diàlegs?
