Ejaculacions

En aquesta entrada parlarem d’ejaculacions i dels diferents fluids corporals que la majoria de cossos emetem.

La primera ejaculació de semen s’anomena espermarquia o semenarquia. En els cossos normotípics, la glàndula prostàtica, les vesícules seminals i les glàndules bulbouretrals proporcionen el líquid necessari perquè els espermatozoides viatgen alimentats i protegits.

Les glàndules bulbouretrals (tradicionalment de Cowper) –homòlogues a les glàndules vestibulars majors en les dones– secreten un líquid alcalí (preseminal o preejaculatori) que lubrifica i neutralitza l’acidesa de la uretra abans del pas del semen en l’ejaculació. Pot contenir espermatozoides que procedeixen d’ejaculacions anteriors i que, encara que tenen poca mobilitat, ja que no compten amb els nutrients de l’esperma, poden fecundar (ja saps: abans d’un ruixat, plovisqueja!). Usualment, són expulsades de 4 a 6 gotetes lubrificants cada dos minuts durant l’excitació.

Els espermatozoides es formen en els testicles, maduren en l’epidídim i es queden emmagatzemats allí. Quan el penis s’ompli de sang i es prepara per a ejacular, els espermatozoides madurs es desplacen de l’epidídim a través del vas deferent i arriben a l’ampolla, on s’hi afegeixen les secrecions de les vesícules seminals, que constitueixen el 60% de l’esperma. D’allí, aquest fluid passa per la pròstata, òrgan que té la mida d’una nou i on se li afegeix un fluid lletós que acaba de configurar l’esperma (ací tens un vídeo que ho explica i ací hi ha il·lustracions molt xules sobre l’aparell masculí normotípic).  

Tal com explica Jüne Plã en el seu llibre il·lustrat Clímax. Una cartografia del plaer (Cossetània, 2020), l’ejaculació no està necessàriament lligada a l’orgasme i aquest es pot aconseguir sense ejacular. “Se’n diu ‘ejaculació retrògada’ i significa que l’esperma, sotmés a pressió al tram de la uretra entre l’esfínter de la bufeta (que impedeix que l’orina s’hi barregi) i l’esfinter estriat (a la sortida de la pròstata), puja cap a la bufeta en el moment de l’ejaculació perquè l’esfinter estriat queda tancat i el de la bufeta s’obre. Aquest esperma s’expulsarà de manera natural en el moment d’orinar.” En el sexe tàntric els hòmens practiquen aquesta dissociació d’orgasme i ejaculació així com la injaculació, que consisteix a comprimir el bulb del penis (zona de bombament situada entre l’escrot i l’anus) en el moment de l’orgasme per bloquejar l’arribada de l’esperma. Sembla que es poden aconseguir així múltiples orgasmes i intensificar-los, però Plã no ha trobat evidència científica de l’eficàcia i seguretat d’aquestes tècniques.

Pel que fa a l’ejaculació femenina, aquesta ha estat un tema controvertit i poc estudiat per la ciència mèdica tradicional. Jüne Plã explica en el seu llibre els diferents fluïds corporals dels cossos normotípics amb vulva. En primer lloc, la mullena és la barreja del líquid que segreguen les glàndules vestibulars majors o lubricadores, situades a banda i banda de l’entrada vaginal –tradicionalment anomenades glàndules de Bartholin–, i de l’exsudat que secreta l’interior de la vagina. Aquesta lubricació es produeix durant l’excitació sexual.

Per la seua banda, la brollada és el terme en català per a referir-se a l’squirt. Quan s’estimula la paret anterior de la vagina, on estan situades les glàndules parauretrals o ejaculadores –tradicionalment anomenades d’Skene–, aquestes poden secretar un líquid que flueix per miniorificis propers a la uretra o bé cap a la bufeta. 

La composició de les brollades ha estat poc estudiada, fet que provoca que encara es discutisca si es tracta d’una explosió involuntària d’orina provocada per l’estimulació directa de la bufeta i de les glàndules situades al llarg d’aquesta –tal com afirmaven, per exemple, Kinsey o Masters i Johnson– o es tracta d’un aiguat secretat per les glàndules parauretrals que quasi no conté residus, i que sol expulsar-se amb l’orgasme –tal com afirmava Grafenberg, el descobridor de l’anomenat punt G.

El sexòleg italià Emmanuele Jannini i el biòleg mexicà Alberto Rubio Casilla han estudiat l’ejaculació femenina i consideren que aquesta no és el mateix que la brollada o squirt. Segons ells, la brollada és una orina diluïda que ix de la bufeta per la uretra, mentre que l’ejaculació és una substància un poc més espessa i blanca que l'orina, i generalment escassa, que conté antigen prostàtic específic (APE), igual que el semen. Un altre metge i investigador, Samuel Salama, va estudiar les brollades de set dones i explica que les dones tenien la bufeta buida abans de l’excitació, però aquesta es va omplir fins a produir aquest líquid, format per orina diluïda i l'antígen prostàtic específic, que no estava en l’orina anterior a l’squirt.

Per la seua banda, Diana J. Torres du anys estudiant l’ejaculació dels cossos amb vulva, a més d’impartir tallers sobre el tema arreu del món. En els tallers, i en les diferents reedicions del seu llibre Coño potens (Txalaparta), explica que les dones ejaculen durant l’excitació i/o l’orgasme un líquid blancús, menys dens i més aigualit que l’ejaculat masculí, però que compta amb l’antigen prostàtic típic. La presència d'aquesta substància provaria que les dones tenen també pròstata.

Torres explica que la causant de l’ejaculació és la pròstata -el mal anomenat punt G- i afirma que “la grandària de la pròstata oscil·la entre els dos i els cinc centímetres. Quan està plena, pot arribar a triplicar-ne la grandària. El seu teixit és esponjós i, en realitat, està formada per múltiples glàndules juntes.”

Torres cita l’investigador Fransicso Cabello, que després dels seus estudis afirma que la majoria de dones ejaculen, encara que hi ha variacions en la quantitat del líquid emés i en la direcció de l’emissió. Aquesta ejaculació eixiria per uns microorificis situats a banda i banda de la uretra. Segons Cabello, qui no percep l’ejaculació pot ser perquè el líquid que ejacula siga escàs o perquè aquest es dirigeix retrògradament cap a la veixiga, tal com passa en l’ejaculació retrògrada d’alguns hòmens. Llavors, el líquid de l'ejaculació, o bé s'expulsaria pels microorificis esmentats o bé, en cas d'haver anat cap a la bufeta, seria eliminat en l’orina (i aquesta contindria el marcador prostàtic esmentat).

L’ejaculació femenina cap a l’exterior és minoritària i encara és viscuda per algunes dones com a vergonyant. Totes dues coses no tenen una única explicació. L’estimulació inadequada o les diferències corporals poden ser-ne causes; però no hem d’oblidar el masclisme, el coitocentrisme o el tabú de la sexualitat i del plaer, els quals han convertit el cos de les persones amb vulva en territori al servei del plaer masculí i de la reproducció.

Ara que en sabem molt més, seria important llevar-nos la vergonya i considerar l'ejaculació o la brollada com a part de la resposta sexual de les persones amb vulva. I, com a font de plaer, donar-li la benvinguda.

Vulvart a l'IES Isabel de Villena

 

Les parets dels instituts, les portes dels lavabos, les taules, els suros... solen estar plenes de penis dibuixats. Fotografiar aquestes obres i també els comentaris sexuals que solen acompanyar-los és una activitat que de vegades he fet amb el meu alumnat, i no deixa de sorprendre’m que una i una altra vegada apareixen els mateixos penis i els mateixos missatges insultants adreçats a les xiques.

En aquest cas el que veiem en les fotografies és una activitat artística feta pel departament de Plàstica de l’IES Isabel de Villena, amb 3r d’ESO. I no només és art, sinó que és també un exemple d’empoderament que serveix per a visibilitzar la genitalitat normotípica femenina, tradicionalment desconeguda i menystinguda.

Aquest desconeixement és motivat per la diferent socialització, que acaba promovent una relació diferent amb el cos i també amb els genitals. A les dones no se les anima a mirar-se ni a conéixer-se, ni està ben vist que parlen o es comparen els genitals entre les amigues (a tot estirar, per a posar-se un tampó). Els genitals femenins són anatòmicament més inaccessibles i es necessita un espill per a veure’ls a plaer, si no és que som contorsionistes. L’excitació és també menys evident (la lubricació, l’erecció del clítoris, la congestió vaginal...). I no ajuden molt a l’autoconeixement tota una sèrie de mites que encara circulen: que són bruts, fan mala olor, són més complicats que els masculins, etc.

Per contra, els hòmens en són més conscients des de menuts, no només perquè el penis està quasi completament fora –el clítoris està fonamentalment dins– sinó perquè se’n parla molt més ja des de les ecografies –el fetus és femení si no té penis–; les seues ereccions fan gràcia; quan creixen veuen els penis dels altres hòmens; se’ls comparen i mesuren; se’ls arreglen en públic; els dibuixen per tot arreu, com hem dit, i això fa que la seua relació siga més normal.

Hi ha altres causes que expliquen l’omnipresència del penis i no del clítoris, però ho deixarem per a una altra entrada, encara que, si voleu saber més sobre els genitals femenins, podeu picar en l'etiqueta clítoris. I si voleu veure amb quina gràcia la Monstre de les hormones aconsella a Jessie que es mire, vegeu l'entrada: Jessie i la seua amiga (Big Mouth).

Gaudiu de l’exposició. 

Els xics tenen... i les xiques no

Anna Peiró és metgessa i investigadora, a més d’una gran monologuista. En aquesta xarrada TED, Género y Genitalidad ¿Somos tan diferentes? (2020, 12 min.), ens parla de la desigualtat en la ciència mèdica i ens explica, per exemple, que no és adequat equiparar vulva i penis; sinó clítoris i penis, o vulva i escrot, ja que la vulva és la pell que cobreix els genitals femenins, igual que l’escrot és la pell que cobreix els testicles. A més d’aquestes equiparacions inadequades, de vegades es diu: els xiquets tenen penis, les xiquetes, no; els xiquets pixen drets, les xiquetes no. Anna Peiró ens convida a imaginar l’absurd que suposaria definir la genitalitat masculina en termes del que els falta o del que no fan: els xics no tenen clítoris ni ovaris, els xics no pixen asseguts! Queda rar, veritat? Doncs amb les xiques, igual! A més, podem estar ensenyant-los, des de xicotetes, que els falta alguna cosa o que estan incompletes.

Anna Peiró interpel·la el públic en altres vídeos i els pregunta si saben quant mesura el clítoris –entre 8 i 12 cm, respon– i també sorprén molt els hòmens cis del públic quan els diu que tenen vulva; en realitat la cicatriu d’una vagina que es va tancar en l’etapa embrionària: una cicatriu que es diu rafe. 

La manera que tenim d’ensenyar o de parlar de les parts del cos, des de criatures, condiciona la relació que mantenim després amb aquestes. Dels genitals masculins se'n parla més (els veiem també dibuixats per tot arreu), però es fa amb prepotència (com si tindre un penis fora millor que tindre un clítoris) o amb desdeny, i se sol pensar que són simples –un palo i dos boles, deia un alumne l’altre dia. Als xiquets i als hòmens no se’ls ensenya a relacionar-se amb els seu cos des de l’estima i la cura sinó des de l’exigència (importa si és gran i té ereccions). Se sol ocultar que molts xiquets menuts pateixen quan els han d’abaixar el prepuci perquè isca el gland; o que 1 de cada 140 xiquets no tenen l’eixida de la uretra en la punta del gland sinó més avall, i solen operar-los perquè puguen pixar drets –tot un símbol de masculinitat. I més encara, 1 de cada 3000 xiquets tenen l’eixida de la uretra en la base del penis o en l’escrot i, com que no poden pixar drets, també se’ls opera sense preguntar-los. Veiem, doncs, que els xiquets i els hòmens pateixen violències, però com que s’ha de mantenir la imatge de fortalesa i de potència sexual, del dolor no se’n parla.

En canvi, dels genitals femenins es pensa que són més complicats; es posa l’accent en la seua feblesa, en la necessitat d'anar al ginecòleg/òloga, però no en el plaer ni en l’autoconeixement. El clítoris és encara el gran desconegut i la majoria de xiques joves no han agafat mai un espill per a conéixer-se. 

Podríem seguir explicant diferències però se'ns ha quedat una entrada llarga. Així que ho deixarem ací i un altre dia, més. Però una pregunta final: no va sent hora d'educar en igualtat de veritat?

Els xiquets tenen penis i les xiquetes...

“Els xiquets tenen penis i les xiquetes tenen vulva” és una afirmació incompleta i, per tant inadequada, tal com explica la metgessa, farmacòloga i divulgadora científica Ana Peiró en aquest vídeo, però es continua repetint com un mantra pensant que així eduquem bé les criatures.

I és que, al llarg de la història, la ciència li ha fet poc de cas al clítoris. En el documental “El clítoris. Aquest estimat desconegut” (2003, França, Michele Dominici), la doctora Helen O’Connell explica que a l’Anatomia de Grey, manual amb el qual va estudiar a finals dels 80 –i considerat la bíblia de la cirurgia anatòmica–, no hi havia cap descripció del clítoris, però sí un epígraf complet dedicat a l’erecció del penis, a més d’informació sobre la neuroanatomia i l’aportació vascular d’aquest òrgan masculí. La uròloga australiana va realitzar, l’any 1998, la primera descripció anatòmica exacta del clítoris.

O’Connell va demostrar que el clítoris era molt més gran i més complex que les poques descripcions fetes anteriorment. L’única part visible és el gland, i la seua caputxa (o prepuci) –situat a la part superior dels llavis menors. El clítoris no solament és major del que s’havia dit fins ara, sinó que és l’òrgan que més terminacions nervioses té de tot l’organisme: dues arrels –amb aproximadament 4.000 fibres cadascuna–, arriben des d’ambdós costats fins al gland, que en té 8.000. El clítoris amida al voltant de 10 cm de mitjana i, a més de les arrels, té dos bulbs de teixit erèctil que descendeixen al llarg de la vulva. Tant les arrels com els bulbs s’unflen amb el flux sanguini provocat per l’excitació.

Amb l’objectiu d’educar i de corregir la infrarepresentació (i de vegades la nul·la o errònia representació) del clítoris en els llibres de text, la sociòloga francesa Odile Fillod va fer, l’any 2016, els primers plànols de codi obert per a imprimir en 3D un model de clítoris de grandària real. Tal com explica Odile en una entrevista: “Entendre el paper fonamental que realitza el clítoris pot ajudar una dona a deixar d'avergonyir-se o sentir-se anormal si les relacions sexuals penis-vagina no la fan arribar a l'orgasme, ja que si es tenen en compte les característiques anatòmiques femenines, és el que els passa a la majoria de dones.”

Ara ja sabem, doncs, que el clítoris i el penis comparteixen el mateix teixit i tenen gland, prepuci, cos cavernós, arrels, bulbs vestibulars... Ambdós òrgans, clítoris i penis, es posen erectes igualment; la diferència és que el teixit erèctil femení és majoritàriament intern. També sabem que les dones no tenen orgasmes si no s’estimula el clítoris; i la penetració no és la millor forma d’arribar-hi per a la majoria. No hi ha excuses, doncs, perquè ben entrat el segle XXI el clítoris no aparega representat fidedignament en els llibres d’anatomia i, per descomptat, en els llibres de text escolars. Busqueu, busqueu en el vostre, a veure si el trobeu! I tampoc hi ha excuses per a no ensenyar les criatures que: “les xiquetes tenen clítoris i els xiquets tenen penis”.

[El 14 de febrer és el Dia de la salut sexual, a més del dia de sant Valentí, i res millor per a la salut i per a l'amor que conéixer els nostres cossos!!!]

Què et diu la teua monstre?

Big Mouth és una sèrie estatunidenca animada (recomanada per Netflix a partir dels 16 anys) que tracta temes relacionats amb el desenvolupament corporal i sexual propi de l’adolescència: atracció sexual, menstruació, masturbació, etc. Els protagonistes són dos amics, Nick i Andrew, juntament amb les seues amistats Jessi, Jay i Missi. Sembla que la història es basa en les vivències reals que tingueren dos dels seus creadors durant la pubertat i l’adolescència. 

Un dels encerts de la sèrie és mostrar el terratrèmol emocional que es pateix en aquesta edat a través d’uns personatges anomenats monstres de les hormones. I cadascun dels protagonistes té el seu. He seleccionat un fragment del capítol 5 de la primera temporada, que es diu «Girls Are Horny Too» («Les xiques també s’exciten»), on la monstre de les hormones de Jessi l’anima a conéixer-se, i aquesta i la seua vulva mantenen una agradable i instructiva conversa. 

La vulva de Jessi li explica que no és el mateix la vulva que la vagina; que les xiques tenen tres orificis: la uretra, l’anus i el que dona entrada a la vagina; que a la vulva podem trobar l’estrella del plaer, el clítoris, i també els llavis exteriors i interiors (denominació més adequada que la de majors i menors, ja que cada vulva és distinta i sovint els anomenats menors són més grans que els majors). 

Què et semblen els consells de la monstre de les hormones de Jessi? Creus que està ben vist que les xiques es miren i/o es toquen? Què creus que li diria el monstre de les hormones a un xic? I quina seria la conversa entre els genitals masculins i un adolescent?

Jessie i la seua amiga (Big Mouth)

A les xiques, se les ha mirat i parlat de totes les parts del seu cos (el nas, els ulls, la boca, el pit, els malucs…); però per la vulva s’ha passat de puntetes, i pel clítoris, ni nomenar-lo. Els genitals femenins són anatòmicament més inaccessibles, i es necessita un espill per a veure-ho tot amb claredat. No està ben vist que les dones es miren les vulves ni que en parlen; tampoc són celebrats socialment, tal com sí que es fa amb els xics, ni s’anima a l’autoconeixement, més aviat el contrari (No et toques, cotxina!, Que et pica?). En les parets o en les portes dels lavabos no hi ha clítoris dibuixats –poca gent sabria com fer-ho–, i si hi trobem alguna cosa són forats amb penis que els penetren o hi ejaculen. Resulta també més complicat identificar els senyals de l’excitació (lubricació, erecció del clítoris, augment vaginal...) i, a falta de curiositat, els primers contactes amb els genitals tenen a veure amb la regla. A més, són constants els missatges que fan referència a la brutícia i a la mala olor dels genitals, i sovintegen les recomanacions de productes per a la higiene íntima (sabons, desodorants...), sense que existisca la seua corresponent masculina. El reduccionisme reproductiu fa que les xiquetes sàpiguen que tenen úter i ovaris però que desconeguen posseir un clítoris que només serveix per a donar-los plaer.

Tant de bo la meua mòstrua de les hormones m’haguera animat a mirar-me quan era adolescent!

Dret al plaer

A la ciència sempre li ha incomodat el clítoris perquè es tracta d’un òrgan que només té una funció coneguda: la de proporcionar plaer. Abans es pensava (i encara queda gent que pensa així) que l’objectiu de la sexualitat era la reproducció; aleshores, l’existència d’un òrgan que no fóra útil per a aquesta funció no tenia cap lògica. Per aquesta raó, el clítoris només s’ha tingut en compte quan es pensava que estimular-lo era beneficiós per a la fertilitat de les dones. Per exemple, el pare de la medicina Hipòcrates creia que les dones produïen esperma en orgasmar i aquest era imprescindible per a la concepció.

Tal com s’explica en el documental “El clítoris. Aquest estimat desconegut” (2003, França, Michele Dominici), la història del clítoris ha sigut com la del Guadiana: aparicions i desaparicions. Els primers estudis daten del segle XVI. L’anatomista italià Reinald Colombo va ser el primer a parlar-ne i a considerar “el seu descobriment” com un òrgan útil i bonic. En la mateixa època, el seu mestre Vesalius havia descrit els òrgans reproductors femenins. “Curiosament”, el treball de Vesalius és reconegut hui en dia mentre que de Colombo se’n van oblidar. Un segle més tard, un altre anatomista, l’holandés Regnier de Graff, va pensar que era el primer a estudiar el clítoris, un òrgan que considerava fonamental perquè sense la seua intervenció cap dona –creia ell– voldria tindre fills.

Durant el segle XVIII i part del XIX, el clítoris va tornar a desaparèixer dels llibres mèdics fins que, el 1844, l’alemany Georg Kobelt el tornà a estudiar i en publicà uns dibuixos molt detallats. Tanmateix, el desvetllament dels mecanismes de la reproducció, que deixaven definitivament fora el clítoris, va tornar a provocar el bandejament d'aquest òrgan. Per exemple, el 1900 el clítoris aparegué en L’anatomia de Grey, l’anomenada bíblia de la cirurgia; però en l’edició de 1948 ja no hi estava, tal com explica la uròloga australiana Helen O'Connell en el documental esmentat (vg. vídeo més avall)

També Freud va contribuir a la menysvaloració del clítoris perquè, tot i anomenar-lo en distingir dos tipus d’orgasmes: el clitoridià i el vaginal, va establir-ne una jerarquia. El primer (l’orgasme clitoridià) es considerava immadur i infantil, propi de dones amb un desenvolupament psicològic i sexual inadequat; i el segon (l’orgasme vaginal) era considerat adult, madur psicològicament, més profund, intens i plaent. Fins i tot el DSM (Diagnostic and Stadistical Manual of Mental Disorders), el catàleg més important de malalties mentals publicat per la Societat Nord-americana de Psiquiatria, replegava com a trastorn la impossibilitat d’arribar a l’orgasme amb el coit, fins que l’evidència que hi havia més dones “malaltes” que “sanes” va provocar-ne l’eliminació.

La desconsideració del plaer femení –fruit de la ignorància, del masclisme i potser en alguns casos de la malvolença– ha portat a fingir els orgasmes a milers de dones i, tristament, continua passant en l’actualitat en dones de totes les edats. Algunes adolescents han comentat que fingeixen els orgasmes durant la penetració perquè no volen que les seues parelles masculines pensen que “no ho fan bé”. A més a més, una bona part de l’alumnat desconeix què és el clítoris i/o on es troba.

Tal com explica Natalie Angier en el documental, l’orgasme vaginal no existeix sinó que, quan s’orgasma mitjançant la penetració –aproximadament ho fan el 30% de les dones–, és perquè s’estimula el feix nerviós clitoridià. La vagina té poques terminacions nervioses i la penetració no és el mitjà més eficaç perquè les dones arriben a l’orgasme. Per això, esperar que només amb la penetració vaginal totes les dones han d'arribar-hi sempre és una quimera, i insinuar que el 70% de les que no tenen orgasmes vaginals pateixen disfunció o són immadures és producte de la ignorància i/o de la desigualtat. 

El 1998 Helen O’Connel va demostrar que el clítoris era molt més gran i més complex que les descripcions fetes a les obres d’anatomia. El gland, i la seua caputxa, és l’única part visible. Situada a la part superior dels llavis menors, constitueix aproximadament la desena part del volum total. El clítoris no solament és major del que es pensava sinó que és l’òrgan que més terminacions nervioses té de tot l’organisme, fins i tot és més sensible que l’òrgan masculí, afirma la uròloga. El penis té de 4.000 a 6.000 terminacions nervioses. El clítoris en té 4.000, que arriben des d’ambdós costats (les arrels) i culminen en un xicotet apèndix amb 8.000 fibres nervioses comprimides en un espai molt reduït, fet pel qual a moltes dones no els agrada el contacte directe ja que els resulta excessiu, i prefereixen l’estimulació indirecta. El clítoris amida 8 cm de mitjana i, a més de les arrels, té dos bulbs de teixit erèctil que descendeixen al llarg de la vulva. També aquests s’unflen amb el flux sanguini i creen una zona particularment erògena al voltant de la uretra i de la vagina.

De la desconsideració i falta d’interés pel plaer femení, i de la supeditació de la sexualitat de les dones a la reproducció podem posar alguns exemples. Un estudi fet a Gran Bretanya en el 2000, concloïa que, dels quinze manuals sobre educació sexual utilitzats en aquell país, només en cinc es parlava del clítoris; en els altres deu, ni s’esmentava el clítoris ni l’orgasme femení. El segon exemple és l’episiotomia, un tall a l’entrada de la vagina que es realitza durant el part de manera quasi sistemàtica (i sovint sense advertir la dona), i que té com a efecte col·lateral la destrucció de part de la plataforma orgàsmica. En tercer lloc, la doctora Júlia Ojuel explica que, quan va estudiar Medicina als anys 90, la paraula clítoris no va aparèixer mai al llarg de la carrera; en canvi s’advertia que calia anar amb compte amb la uretra i la vagina perquè es podien desenvolupar tumors.

És casualitat que s’haja tardat tant a estudiar el clítoris i l'orgasme femení amb la mateixa profunditat i rigor que el penis o l'orgasme masculí? Pensem que no, que no és casualitat sinó androcentrisme i sexisme. L’androcentrisme provoca que el coneixement sobre la sexualitat dels barons, –l’única, de fet, que s’ha estudiat profusament–, s’aplique directament a les dones, com si la seua resposta i funcionament fora o haguera de ser exactament igual. El sexisme comporta un tractament desigual de les dones; per això no s’estudia la fisiologia del plaer femení. 

I pel camí se'ns oblida que els drets sexuals són drets humans. Que hi ha el dret a la informació i educació, i el dret a gaudir del progrés científic. La ciència ha avançat molt i ara coneixem realitats que a l'antiguitat ni tan sols imaginaven. Per això és fonamental que deixem enrere les ocultacions i que fem emergir el coneixement perquè mai més romanga ocult per a ningú!!!

Entrada publicada anteriorment amb al títol: Dret a gaudir del progrés científic.

Mira també aquest divertit vídeo de la Psicowoman: "El clítoris sigue siendo...¡¡Ese gran desconocido!! |Psico Woman y Píkara Magazine"

Suècia i l'educació sexual

L’any 2015, en un programa infantil de la televisió pública sueca (Bacillakuten), que té com a objectiu ensenyar el cos humà a les criatures de 3 a 6 anys, es va emetre un vídeo musical protagonitzat per Snipp i Snopp, dos ninotets que representaven un penis i una vulva –tot i que en els subtítols anglesos (no els hem trobats en espanyol) diuen "vagina". Desconeixem quina paraula utilitza l'original suec, però com que la confusió entre vulva i vagina és prou habitual, convé assenyalar que el dibuixet no és una vagina sinó una vulva simpàtica a la qual li falta una part fonamental de l'anatomia femenina: el clítoris. La cançó, que va causar una mica de polèmica en el país, es va pujar també a Youtube, on es va qualificar de “contingut per a majors de 18 anys”; tot i que, finalment, es va obrir a tots els públics. 

A Suècia, l'educació sexual és obligatòria a partir dels 10 anys, des de l'any 1956. L'Associació Sueca per a l'Educació Sexual dóna suport a aquesta educació i ha tingut iniciatives com la de llançar una convocatòria a escala nacional, al novembre de 2014, perquè la gent proposara la paraula idònia per a designar la masturbació femenina. La guanyadora va ser ‘Klittra’ (de ‘klítoris’ i ‘glittra’, que ve de l'anglés ‘glitter’ i significa “brillar”), i s'ha proposat que s'incloga al diccionari suec. 

Què et sembla la idea del vídeo per a les criatures? Compara la situació del nostre país amb Suècia pel que fa a l’educació sexual. Creus que un material com aquest, o la iniciativa de l’Associació Sueca per a l’Educació Sexual, crearien molta polèmica a casa nostra?

El clítoris en 3D

Amb l’objectiu d’educar i de corregir la infrarepresentació (i de vegades la nul·la o errònia representació) del clítoris en els llibres de text, la sociòloga francesa Odile Fillod ha presentat els primers plànols de codi obert per a imprimir en 3D un model de grandària real d’un clítoris, que serà utilitzat en les classes d’educació sexual del país gal.

L’escultura ensenya que el clítoris està format pel mateix teixit que el penis, i que té prepuci, cos cavernós, arrels, bulbs vestibulars, esponja uretral i esponja del perineu. Penis i clítoris es posen erectes i la diferència és que el teixit erèctil femení està majoritàriament intern. 

Fillod explica:

“És important que les dones tinguen una imatge mental del que es produeix realment en els seus cossos quan estan excitades. Entendre el paper fonamental que realitza el clítoris pot ajudar una dona a deixar d'avergonyir-se o de sentir-se anormal si les relacions sexuals penis-vagina no la fan arribar a l'orgasme, ja que si es tenen en compte les característiques anatòmiques femenines, és el que ocorre a la majoria de les dones. També és primordial que les dones sàpiguen que l'equivalent del penis per a elles no és la vagina, sinó el clítoris. Les dones tenen ereccions quan estan excitades, però aquestes són quasi invisibles perquè el clítoris està a l'interior. Volia demostrar que homes i dones, en el fons, no són tan diferents”.

El consell d’igualtat del govern francés va declarar el juny del 2016 que l’educació sexual era sexista i que primava la sexualitat masculina sobre la femenina.

Font: The Guardian

CLITORIS 3D IMPRIMABLE from Marie Docher on Vimeo.

Snipp, Snopp i Klittra

La televisió pública sueca té un programa infantil que es diu Bacillakuten, i que pretén ensenyar el cos humà a les criatures de 3 a 6 anys. Amb aquesta intenció, al gener del 2015, varen emetre un vídeo musical protagonitzat per Snipp i Snopp, dos ninotets que representen un penis i una vulva –tot i que en els subtítols anglesos (no els he trobats en espanyol) diuen "vagina". Desconec quina paraula utilitza l'original suec, però com que la confusió entre vulva i vagina és prou habitual, convé assenyalar que el dibuixet no és una vagina sinó una vulva simpàtica a la qual li falta una part fonamental de l'anatomia femenina: el clítoris (imperdonable!). 

Per la seua banda, Youtube, de vegades tan conservador, va qualificar el vídeo com a “contingut per a majors de 18 anys”; tot i que, finalment, va guanyar el sentit comú i es va obrir a tots els públics. 

A Suècia, l'educació sexual és obligatòria a partir dels 10 anys, des del 1956. L'Associació Sueca per a l'Educació Sexual dóna suport a aquesta educació i ha tingut iniciatives tan interessants com llançar una convocatòria a escala nacional, al novembre de 2014, perquè la gent proposara la paraula idònia per a designar la masturbació femenina. La guanyadora va ser Klittra (de klítoris i glittra, que ve de l'anglés glitter i significa “brillar”) i s'ha proposat que s'incloga al diccionari suec.

D'altra banda l'associació Chrysallis Euskal Herria ha elaborat un material didàctic per a treballar la identitat i el cos i trencar amb l'associació penis-xic, i vulva-xica. 

El vídeo suec i els materials de Chrysallis tenen en comú que no qüestionen el binarisme, tot i que el segon és més inclusiu. Se t'ocorren maneres de millorar-los?

Què és un clítoris?

Entrada feta per Óscar Becker

L'altre dia mentre investigava en internet per a fer una entrada en aquest blog, vaig poder trobar en una pàgina web una informació que va captar la meua atenció. Hi havia una espècie d'estudi en el qual es deia que “molts pocs homes saben on està el clítoris de la seua dona, núvia, cònjuge…”, i això en moltes ocasions provoca l’empipament de les dones i avui, encara que semble estúpid, és una cosa que tots dos sexes hem de saber, ja que la ignorància pot provocar problemes sexuals i d’altres tipus.

El clítoris, com tots sabem, o hauríem de saber, és un petit cos carnós, el gland del qual té la grandària d’un cigronet, però amb característiques específiques ja que és humit, blanet, no gaire rígid i molt sensible. Segons diuen, les dones tenen diversos punts G: un d'ells, en la part superior de la vagina, poc després d'entrar; i el que veritablement podem cridar punt G, que seria el clítoris. Aquesta estructura solament té una funció: donar plaer. Però el problema es planteja quan en les pel·lícules, la pornografia, els anuncis, els comentaris de la societat, etc., ens venen que només la penetració és sinònim de sexe i del seu “màxim plaer”. 

La penetració és un acte que inclou diverses coses però sobretot un gran plaer per a l'home, encara que també hi ha dones que amb aquesta poden tenir grans orgasmes; però això és minoritari. En altres casos, té un ús simplement dominant per part de l'home, encara que també pot arribar a ser un acte molt bonic i plaent que es realitza per amor. No obstant això, l'home i la dona també han de conèixer-se. La dona ha de tenir curiositat pel seu cos i conèixer totes les parts que conformen els seus genitals. 

D'altra banda, l'home heterosexual o bisexual ha de saber com fer gaudir la dona i no pensar solament en si mateix. Hem de ser sensibles, lents, romàntics... i, sobretot, posar interès en el gaudi de l'altra persona, perquè si no és així, les conseqüències poden ser catastròfiques: problemes sexuals, orgasmes fingits, culpabilitat de la dona, pèrdua de l'apetit sexual, ruptures de parella, insatisfacció, decepció, tristesa, etc. 

Així doncs, tot açò és el que cal evitar, ja que el sexe és de dos, no solament d'un, siga per amor, únicament per plaer o per qualsevol altre motiu. Tots dos han de conèixer-se, gaudir, tenir curiositat i sentir-se satisfets després de mantenir relacions sexuals. Pot semblar una cosa que podem obviar, que podem considerar com a insignificant, però de debò que ho hem de conèixer, ja que podem tenir la sort de trobar una xica que amb la penetració estiga satisfeta, però pot no ser així i potser per falta de coneixement no sabrem què fer. Així que us anime a intentar no prendre-ho com un joc ni com una ximpleria o obvietat, sinó com una cosa nova que desconeixem, de la qual hem d'aprendre i equivocar-nos per a conèixer.

Altres entrades de karicies sobre el clítoris

Cigronet

Fragments del documental El Clítoris (2003, França. Direcció: Michele Dominici, Variety Moszynski, Stephen Firmin. 60'). Es pot vore on-line ací.

Ací podeu trobar alguns fragments transcrits del documental. També podeu llegir les entrades de Karici.es Dret a gaudir del progrés científic i El clítoris. IES Molí del Sol.

El cigronet, la “pepitilla” o la pipeta del cony són alguns dels poquíssims termes col·loquials que hi ha per a designar el clítoris, un òrgan extremadament sensible de l’anatomia femenina al qual no se li coneix més funció que donar gust a les seues propietàries. El clítoris és tan important per al plaer de les dones com ho és el penis per als barons, però el masclisme i l’androcentrisme l’han menystingut tant, que fins i tot la ciència ens ha fet creure que la protagonista de la pel·lícula era la vagina. Sembla increïble, però el clítoris no apareixia en el repartiment; com a molt se li ha donat un paper secundari, quan es pensava que estimular-lo facilitava la fertilitat de les dones, ja que aquestes importaven sobretot com a reproductores i no com a persones que mereixen gaudir de la sexualitat. 

El clítoris es troba a la part superior de la vulva i és un òrgan erèctil que s’ompli de sang durant l’excitació. Està format per dos tipus de teixits: un de més dur, constituït pel gland, el cos i les extremitats, i un altre de més elàstic, format per dos bulbs esponjosos, l’esponja uretral i l’esponja perineal. La longitud total del clítoris és de 10 a 13 cm, comptant la part visible i la que està dins del cos; però cada dona és un món i les mesures només haurien de servir per a mostrar el que és majoritari, no per a fer sentir inadequada a qui se n’ix de la mitjana.

El gland del clítoris és una prominència suau i redona situada a la zona superior dels llavis menors i és la part visible del clítoris. En repòs, sol estar amagat sota els plecs del caputxó o prepuci del clítoris; però en estat d’excitació triplica la seua grandària. El cos del clítoris és la continuació del gland fins que es divideix en dues arrels o extremitats que, en arribar a l’os del pubis, se separen i formen una V invertida. Per la seua banda, els bulbs del clítoris són també dues masses de teixit elàstic i erèctil que descendeixen al llarg de la vulva, sota els llavis majors i el teixit muscular i paral·lelament a les arrels, i també ells s’unflen amb la sang i creen una zona particularment erògena al voltant de la uretra i de la vagina.

Especial atenció mereix l’esponja uretral, una àrea de teixit esponjós entre la vagina i la uretra que conté les glàndules parauretrals, responsables de produir un líquid, químicament diferent al de l’orina, que és expulsat per la uretra. L’ejaculació femenina és minoritària tot i que les dones que ejaculen diuen que és qüestió de pràctica i de deixar-se anar. En qualsevol cas, allò important és no convertir-ho ni en una vergonya ni en una obligació; simplement ocorre i, com a font de plaer, ha de ser benvinguda.

Pel que fa a la vagina, considerada inadequadament la part de l’anatomia femenina responsable del plaer, té molt poques terminacions nervioses, i la seua estimulació només és plaent si hi intervé també el clítoris o alguna de les seues parts. La penetració vaginal, convertida en la pràctica per excel·lència en les relacions heterosexuals, no és el mètode més eficaç per a fer arribar a l’orgasme a una dona. De fet, els estudis parlen d’entre un 20% i un 30% de dones que aconsegueixen arribar al clímax amb el coit. D’altra banda, és incorrecte parlar d’obertura vaginal, ja que les parets de la vagina estan sempre en contacte i no separades, com si es tractara d’una cavitat. El més adequat és parlar d’entrada i, encara millor, anomenar-la entrada clitoridiana de la vagina perquè és el clítoris, i no la vagina, el responsable del plaer femení. 

Ben avançat el segle XXI, estem lluny de la igualtat plena, i això es fa molt evident en la consideració de la sexualitat femenina, que ha de ser coital i estèticament pornogràfica. El model de bellesa impossible, al qual han d’aspirar les dones, ha conquistat també les vulves i bona mostra n’és l’augment de les operacions estètiques genitals: rejoveniment vaginal, retallada dels llavis menors, infiltracions als llavis majors o al mont de Venus... Aquesta ablació mental en tota regla fa que les dones s’acosten a les seues vulves des de la incompletesa i la inadequació, camins totalment oposats a l’apoderament. Ben al contrari, cal anar per noves rutes on s’estime la diversitat dels cossos i on les dones recuperen el dret a gaudir de la sexualitat sense por que les critiquen. Igualment, cal que la ciència estiga a l’alçada i estudie les dones i els hòmens amb el mateix rigor i interés. I quan ho aconseguim, la igualtat serà un fet i en lloc de només tres termes col·loquials per al clítoris, n’hi haurà tres-cents.

Pots llegir l'entrada completa ací.

Imatges del CÈRVIX o coll de l'úter.

Ocultacions interessades

Per què tant de desconeixement? Tanta ocultació? Tant d'androcentrisme?

Fragments del documental El Clítoris (Canal Odisea, 2003, Francia, 60 min. Direcció: Michele Dominici, Variety Moszynski, Stephen Firmin).
Es pot vore on-line ací. 

Ací podeu trobar alguns fragments transcrits del documental.

També podeu llegir les entrades de Karici.es Dret a gaudir del progrés científic i El clítoris. IES Molí del Sol.

Celebrem o ens amarguem?

Aplicar la regla de la inversió és sempre molt gràfic perquè es veu el sexisme. Ens imaginem un anunci com el de Vagisil amb un pare i un fill? Als xics, no els piquen els genitals? L’eslògan podria dir així:

Usa Testiculil, així no hauràs de rascar-te en públic!

Però no!! Jo no he vist cap anunci per a xics i l’explicació, la devem al sexisme.

Sobre els cossos de les dones, en general, i sobre els seus genitals, en particular, aquesta societat patriarcal llança un munt de missatges que ens fan creure que som molt complicades –i per això necessitem constants revisions mèdiques–; que les vulves són brutes –no us sona això de l’olor a peix?–; que els pèls són antihigiènics –i una xica que no es depila és una gorrina–, etc. Per a eliminar tots aquestos indesitjables olors, se’ns recomanen un munt de productes (sabons, desodorants, compreses antitot...) i se’ns convenç que la bellesa estereotipada és una qüestió de salut. Per exemple, anar depilada es considera més net, afirmació curiosa que, si ens la creiérem, ens portaria a pensar que tots els xics són uns bruts pel simple fet de ser més peluts. I jo em pregunte: no necessiten els xics sabons per als genitals? Fan olor a floretes? Clar que no!! Tot el món fa olor a fluids corporals diversos i tots i totes tenim cossos complexos que necessiten revisions i cura. Però és molt injust que a una part de la humanitat se la pressione per a no fer olor a res, per a acomplir uns estereotips de bellesa inhumans i per a ser una pacient perpètua.

Ser conscients de com funciona el sexisme és molt important per a contrarestar els missatges discriminatoris. Els cossos de les dones es veuen com a problemàtics i la informació que se’ls dóna pertany al camp de la reproducció i al de la higiene, mai al del plaer. El reduccionisme reproductiu fa que les xiquetes sàpiguen que tenen úter i ovaris, des de ben menudetes, però desconeguen que tenen un clítoris que només serveix per a donar plaer. Usaran sabons, esprais o compreses perfumades, però a poques els hauran dit que és molt saludable agafar un espill, mirar, tocar i celebrar que tenen un cos que els pot regalar molts plaers, amb pèls o sense ells. 

Celebrem o deixem que ens amarguen?

El cigronet i la pipigrafia

S’ha iniciat el nou curs 2011-12 i he tornat a l’IES Isabel de Villena. Com sempre, he començat a treballar l’educació afectiva i sexual amb el meu alumnat d’ESO (de manera transversal i tal com recomana la legislació vigent), i hem visitat el blog. La sorpresa ha estat que, en posar al cercador el nom de karici.es, una de les opcions era l’enllaç a l'entrada que es diu “Què tinc ací baix?”. El post inclou un acudit de Palomitas de maiz sobre el que, a partir d’ara, anomenaré “cigronet”, i fa referència a un documental francés sobre aquesta part tan plaent de l’anatomia femenina. Quan el meu alumnat ha picat en l’enllaç, la pàgina era qualificada de "pipigrafia" (canvie també la paraula, no siga cosa que no es puga obrir). Ací reproduïsc l’entrada, amb els canvis corresponents, per veure si bordegem el vent en contra i podem seguir avançant.

El post:

[L'altre dia vérem a classe el documental francés Le “cigronet”, ce cher inconnu (2003, Michèle Dominici). Ací pots trobar alguns fragments transcrits.

També pots llegir les entrades de Karici.es Dret a gaudir del progrés científic i El “cigronet”. IES Molí del Sol.

(Què tinc ací baix? (R. Sanchis i E. Senabre, 2005) és el títol d'un assaig per a joves que tracta sobre la sexualitat de manera desenfadada i pràctica. També està en castellà)]

PD: La novetat d’enguany és que el meu alumnat signarà les entrades amb el seu nom i el cognom d’un/a feminista important. Les raons són bàsicament tres: en primer lloc, em preocupa el rastre digital; en segon lloc, cal reflexionar sobre la privacitat i la xarxa (treball que també fem a classe) i, finalment, cal ser agraïdes i agraïts amb les persones feministes que ens han permés estar ací, hui, expressant-nos lliurement (ehem...)

Dia contra la mutilació genital femenina. 6 de febrer.

Producción Manuel Alejandro Rodriguez
Realización y Edición: Pedro Ruiz
La Caseta de Juan Leon para:
Fundación Paz y Solidaridad. CC.OO-A.

Què tinc ací baix?

Ja fa temps que recomane el documental francés Le clítoris, ce cher inconnu (2003, Michèle Dominici).

Ací pots trobar alguns fragments transcrits.

Si t'interessa el tema, pots llegir també l'entrada de Karici.es Dret a gaudir del progrés científic. 

(Què tinc ací baix? (R. Sanchis i E. Senabre, 2005) és el títol d'un assaig per a joves que tracta sobre la sexualitat de manera desenfadada i pràctica. També està en castellà)

Dret a gaudir del progrés científic

A la ciència sempre li ha incomodat el clítoris perquè es tracta d’un òrgan que només té una funció coneguda: la de proporcionar plaer. Abans es pensava (i encara queda gent que pensa així) que l’objectiu de la sexualitat era la reproducció; aleshores, l’existència d’un òrgan que no fóra útil per a aquesta funció no tenia cap lògica. Per aquesta raó, el clítoris només s’ha tingut en compte quan es pensava que estimular-lo era beneficiós per a la fertilitat de les dones. Per exemple, el pare de la medicina Hipòcrates creia que les dones produïen esperma en orgasmar i aquest era imprescindible per a la concepció.

Tal com s’explica en el documental “El clítoris. Aquest estimat desconegut” (2003, França, Michele Dominici), la història del clítoris ha sigut com la del Guadiana: aparicions i desaparicions. Els primers estudis daten del segle XVI. L’anatomista italià Reinald Colombo va ser el primer a parlar-ne i a considerar “el seu descobriment” com un òrgan útil i bonic. En la mateixa època, el seu mestre Vesalius havia descrit els òrgans reproductors femenins. “Curiosament”, el treball de Vesalius és reconegut hui en dia mentre que de Colombo se’n van oblidar. Un segle més tard, un altre anatomista, l’holandés Regnier de Graff, va pensar que era el primer a estudiar el clítoris, un òrgan que considerava fonamental perquè sense la seua intervenció cap dona –creia ell– voldria tindre fills.

Durant el segle XVIII i part del XIX, el clítoris va tornar a desaparèixer dels llibres mèdics fins que, el 1844, l’alemany Georg Kobelt el tornà a estudiar i en publicà uns dibuixos molt detallats. Tanmateix, el desvetllament dels mecanismes de la reproducció, que deixaven definitivament fora el clítoris, va tornar a provocar el bandejament d'aquest òrgan. Per exemple, el 1900 el clítoris aparegué en L’anatomia de Grey, l’anomenada bíblia de la cirurgia; però en l’edició de 1948 ja no hi estava, tal com explica la uròloga australiana Helen O'Connell en el documental esmentat (vg. vídeo més avall)

També Freud va contribuir a la menysvaloració del clítoris perquè, tot i anomenar-lo en distingir dos tipus d’orgasmes: el clitoridià i el vaginal, va establir-ne una jerarquia. El primer (l’orgasme clitoridià) es considerava immadur i infantil, propi de dones amb un desenvolupament psicològic i sexual inadequat; i el segon (l’orgasme vaginal) era considerat adult, madur psicològicament, més profund, intens i plaent. Fins i tot el DSM (Diagnostic and Stadistical Manual of Mental Disorders), el catàleg més important de malalties mentals publicat per la Societat Nord-americana de Psiquiatria, replegava com a trastorn la impossibilitat d’arribar a l’orgasme amb el coit, fins que l’evidència que hi havia més dones “malaltes” que “sanes” va provocar-ne l’eliminació.

La desconsideració del plaer femení –fruit de la ignorància, del masclisme i potser en alguns casos de la malvolença– ha portat a fingir els orgasmes a milers de dones i, tristament, continua passant en l’actualitat en dones de totes les edats. Algunes adolescents han comentat que fingeixen els orgasmes durant la penetració perquè no volen que les seues parelles masculines pensen que “no ho fan bé”. A més a més, una bona part de l’alumnat desconeix què és el clítoris i/o on es troba.

Tal com explica Natalie Angier en el documental, l’orgasme vaginal no existeix sinó que, quan s’orgasma mitjançant la penetració –aproximadament ho fan el 30% de les dones–, és perquè s’estimula el feix nerviós clitoridià. La vagina té poques terminacions nervioses i la penetració no és el mitjà més eficaç perquè les dones arriben a l’orgasme. Per això, esperar que només amb la penetració vaginal totes les dones han d'arribar-hi sempre és una quimera, i insinuar que el 70% de les que no tenen orgasmes vaginals pateixen disfunció o són immadures és producte de la ignorància i/o de la desigualtat. 

El 1998 Helen O’Connel va demostrar que el clítoris era molt més gran i més complex que les descripcions fetes a les obres d’anatomia. El gland, i la seua caputxa, és l’única part visible. Situada a la part superior dels llavis menors, constitueix aproximadament la desena part del volum total. El clítoris no solament és major del que es pensava sinó que és l’òrgan que més terminacions nervioses té de tot l’organisme, fins i tot és més sensible que l’òrgan masculí, afirma la uròloga. El penis té de 4.000 a 6.000 terminacions nervioses. El clítoris en té 4.000, que arriben des d’ambdós costats (les arrels) i culminen en un xicotet apèndix amb 8.000 fibres nervioses comprimides en un espai molt reduït, fet pel qual a moltes dones no els agrada el contacte directe ja que els resulta excessiu, i prefereixen l’estimulació indirecta. El clítoris amida 8 cm de mitjana i, a més de les arrels, té dos bulbs de teixit erèctil que descendeixen al llarg de la vulva. També aquests s’unflen amb el flux sanguini i creen una zona particularment erògena al voltant de la uretra i de la vagina.

De la desconsideració i falta d’interés pel plaer femení, i de la supeditació de la sexualitat de les dones a la reproducció podem posar alguns exemples. Un estudi fet a Gran Bretanya en el 2000, concloïa que, dels quinze manuals sobre educació sexual utilitzats en aquell país, només en cinc es parlava del clítoris; en els altres deu, ni s’esmentava el clítoris ni l’orgasme femení. El segon exemple és l’episiotomia, un tall a l’entrada de la vagina que es realitza durant el part de manera quasi sistemàtica (i sovint sense advertir la dona), i que té com a efecte col·lateral la destrucció de part de la plataforma orgàsmica. En tercer lloc, la doctora Júlia Ojuel explica que, quan va estudiar Medicina als anys 90, la paraula clítoris no va aparèixer mai al llarg de la carrera; en canvi s’advertia que calia anar amb compte amb la uretra i la vagina perquè es podien desenvolupar tumors.

És casualitat que s’haja tardat tant a estudiar el clítoris i l'orgasme femení amb la mateixa profunditat i rigor que el penis o l'orgasme masculí? Pensem que no, que no és casualitat sinó androcentrisme i sexisme. L’androcentrisme provoca que el coneixement sobre la sexualitat dels barons, –l’única, de fet, que s’ha estudiat profusament–, s’aplique directament a les dones, com si la seua resposta i funcionament fora o haguera de ser exactament igual. El sexisme comporta un tractament desigual de les dones; per això no s’estudia la fisiologia del plaer femení. 

I pel camí se'ns oblida que els drets sexuals són drets humans. Que hi ha el dret a la informació i educació, i el dret a gaudir del progrés científic. La ciència ha avançat molt i ara coneixem realitats que a l'antiguitat ni tan sols imaginaven. Per això és fonamental que deixem enrere les ocultacions i que fem emergir el coneixement perquè mai més romanga ocult per a ningú!!!

(Informació extreta en gran part del documental El clítoris. Canal Odisea, 2003, Francia, 60 min. Dir: Michele Dominici, Variety Moszynski, Stephen Firmin)

[Entrada revisada i actualitada el 2019]

El clítoris. IES Molí del Sol.

Ahir em van convidar a l'IES Molí del Sol de Mislata i vaig passar quasi dues hores amb cinc quarts d'ESO que havien llegit i treballat Abril no és un mes. Hi hagué preguntes ben interessants i un esperit molt reivindicatiu, sobretot per part de les xiques. Entre altres coses, vàrem parlar del plaer de les xiques, massa centrat encara a fer gaudir els xics en les relacions heterosexuals, i del poc permís social que hi ha perquè puguen gaudir del seu propi cos.

Aquestos retalls van dedicats a aquelles i aquells que, com Abril, pensen que cal ser la reina de la pròpia vida:

Fragments del documental El Clítoris (Canal Odisea, 2003, Francia, 60 min. Direcció: Michele Dominici, Variety Moszynski, Stephen Firmin.

Es pot vore on-line ací: http://tu.tv/videos/el-manguaco-femenino