Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cossos i models. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cossos i models. Mostrar tots els missatges

16 de febr. 2020

Cossos i binarisme

En aquests vídeos es mostren cossos i persones que realitzen activitats que tradicionalment no es consideren pròpies del sexe masculí o femení, o bé els protagonistes trenquen d’alguna manera amb el binarisme imperant. Imagina que has de fer una entrada per a Karícies. Tria un d’aquests vídeos o temes i fes l’entrada (no un comentari, com fins ara).

Recorda que una entrada és com un xicotet assaig en el qual pots, o no, donar la teua opinió sobre el tema. Però el que sí que és important és que el que escrigues convide a la reflexió els teus companys i companyes.

Triarem les quatre millors i les publicarem a Karícies.
Vídeos i temes d'exemple:

- Dones culturistes trans. Janae Marie Kroczaleski ha transitat a dona però es defineix com a “no binarista”. En aquest vídeo “MATT KROC es ahora JANAE MARIE || De BODYBUILDER A TRANSEXUAL || POWERLIFTING 2015” ens parla de la seua transició. 


- Ginmàstica rítmica i artística masculina: Al Japó, la gimnàstica rítmica és practicada per xics des de fa més de 60 anys. També hi ha atletes que practiquen la gimnàstica artística, com Peterson Ceus. Ací podeu veure un documental del 2018 sobre la rítmica masculina al nostre país:


- Dones esportistes. Aquest vídeo explica la història de Cathrine Switzer, la primera dona que, el 1967, va participar en una marató a Boston, quan encara estava prohibit per a les dones. 


- Hòmens que ballen: En el vídeo “¿Los machos no bailan?”, veiem una escena de la pel·lícula In and out (Frank Oz, 1997, USA), on Kevin Kline interpreta Howard, un professor que pren una classe de masculinitat que li ensenya a aguantar-se les ganes de ballar per demostrar que no és gai. 



24 de nov. 2019

En el planeta Terra...

Aquest és un dibuix trobat en una classe de primer d'ESO. Imagineu que uns extraterrestres vingueren al nostre planeta a investigar-nos, i volgueren saber què és el sexe per a nosaltres. Quina seria la seua descripció de les persones humanes i la seua explicació sobre el sexe i les nostres pràctiques sexuals si veren aquest dibuix? 

Una possible descripció començaria així:

En el planeta Terra, les persones humanes presenten un clar dimorfisme sexual fruit d’una concepció binarista dels cossos; és a dir, només consideren l’existència de dos sexes, mascle i femella, i no sembla haver-hi cap representació d’estats intersexuals. Una primera hipòtesi és que en aquest planeta del Sistema Solar del Nord hagen exterminat les persones intersexuals. L’altra hipòtesi que barallem és que hagen utilitzat tècniques de normalització corporal, com ara cirurgies o hormonació –totalment prohibides al nostre planeta per la Convenció de Drets Interplanetaris–, amb l’objectiu que els cossos no binaris desapareguen. 

Quant als espècimens femenins, resulta sorprenent veure que no sempre tenen rostre, i quan el tenen, manca totalment d’expressió emocional, i a més no sembla que tinga capacitat de comunicar res ja que la boca és aparentment no operativa per a articular paraules. Pel que fa als espècimens masculins, deuen patir algun tipus de malaltia, ja que es pot observar una hipertròfia dels genitals, que en molts casos dona lloc a una grandària superior a la resta del cos. En alguns casos, els genitals masculins tenen vida pròpia...  

Pel que fa a les seues pràctiques sexuals, aquestes...


Els missatges que apareixen en el dibuix són: "Assassins", "Oh, me la meten!!", "Sí, oh, yo también me apunto!", "Venga, un trío" i "Mamá, te quiero; ya voy corriendo!! Mamá, ya voy!".

I que no se'ns oblide: la desigualtat sexual també és violència. 25 de novembre: Dia contra les violències  masclistes. 

27 d’oct. 2019

Cossos a la moda

M’han encantat els vostres comentaris perquè veig que els complexos són un tema que connecta amb molta gent, i no solament adolescent. Rebeca i Amanda deien que acceptar els nostres cossos no és tan fàcil i jo afegisc que els consells de l’estil “No faces cas de les crítiques” o “Estima’t tal com eres” no sempre ens serveixen. De vegades, tenen l’efecte contrari i aconsegueixen que ens acusem a nosaltres mateix@s per no poder evitar que ens importen les crítiques; i això suposa un doble patiment: sofrim perquè no tenim el cos que voldríem, i ens angoixem perquè no podem “passar” de l’opinió de les altres persones.

Llegint-vos, he recordat un comentari que va deixar l’any 2014 una alumna en ¡No juguéis como niñas!, i m’agradaria compartir-lo de nou perquè em va impactar molt:

Aquest vídeo i aquesta entrada m'han impressionat moltíssim ja que és la realitat i jo personalment sé el que és practicar esport sent una dona. En el meu cas, jo practicava natació a un nivell competitiu alt des dels sis anys, però també em vaig veure obligada a deixar-ho perquè tot el món em criticava dient que estava molt forta, que era un “home vestit de dona”, que cap xic es fixaria en mi, etc. Vaig formar part d'aquell equip des dels sis anys fins al quinze. I no fa molt, a penes un any, vaig intentar retornar, però el que era el meu nóvio va amenaçar-me amb deixar-me i posava excuses del tipus: “estaràs més forta que jo”, “una dona no pot tindre més múscul ni força que un home”, “quan competies tenies un cos que em feia vomitar”, etc. Malgrat tot això, vaig intentar retornar, i en a penes dos mesos em varen oferir una prova per a la selecció valenciana, un somni per a mi que vaig menysprear pel meu nóvio. Jo sóc una xicona a qui li encanta l'esport i que cada dia practica, i ara fa un mes el meu nóvio em va deixar perquè tenia més músculs que ell.

El que vull dir amb tot això és que no sabeu com me'n penedisc d'haver fet cas al que em deia la gent, com em jutjaven i jo que els feia cas. Les dones tenim els mateixos drets que els homes i no totes som iguals, a unes ens agrada l'esport mentre que a altres el que més els importa és anar a la moda i passar tota l'estona amb el seu nóvio o emborratxar-se. Sí que és cert que hi ha moltes desigualtats però si nosaltres fem cas de tot el que ens diuen, i quan ens diuen que deixem de practicar el nostre esport els fem cas de seguida, mai aconseguirem que ens respecten ni tenir una igualtat digna i amb els mateixos avantatges que els homes. 

El poc que tenim fins ara és gràcies a la lluita de moltes dones esportistes i, si nosaltres seguim lluitant, aplegarà el dia en què ens respecten i aconseguirem que ens tracten com mereixem. 

Comentari de Jennifer Campoanor (31.10.14)

Tal com diu Jennifer, la clau és no deixar de fer les coses que ens agraden. Potser no podem aconseguir que no ens importe que ens diguen “grossa”, “palo”, “xaparro”, “tirillas”, "efeminat", "matxorra", etc. però sí que podem seguir fent allò que volem, tant en les nostres aficions com en les nostres relacions personals. Per exemple, si ens agrada un xic o una xica, atrevim-nos a acostar-nos a ell o a ella sense pensar que no li agradarem perquè no tenim un cos a la moda: ja dirà ell/a que sí o que no! 

No deixem que els complexos ens impedisquen ser qui volem ser!!!

11 de març 2019

Femvertising

L’any 1998, The Body Shop va dissenyar una campanya que tenia com a protagonista a Ruby, una dona grossa que lluïa cos i el missatge: “Hi ha 3 milions de dones que no s’assemblen a les supermodels, i només 8 que sí”. L’objectiu era remuntar les vendes de la companyia, que havien descendit als Estats Units. 

La marca Dove va començar l’any 2000 a llançar campanyes que promovien la bellesa real i l’autoestima de les dones, i denunciaven el bombardeig d’imatges estereotipades sobre les xiquetes i les dones (Onslaught, 2007).

L’any 2010, la marca Axe abandonava els “mascles Alfa” -i gordofòbics, en l'anunci de l'esquerra- de campanyes anteriors (Efecte Axe) i va optar pels homes reals. L’any 2016 tornava a qüestionar la masculinitat amb ‘Troba la teua màgia’ (Find Your Magic) un anunci que s’adreçava als nassuts, als pèl-rojos, als hòmens amb diversitat funcional, als que porten tacons, etc. Un any després, la marca va anar una mica més enllà amb el lema “Està bé que un home...?” (Is It Ok for Guys...) on plantejava preguntes que es fan els joves sobre la masculinitat: està bé que experimente amb altres hòmens?, que es vista de rosa?, que plore?, que tinga por?, etc.


Mentrestant, anuncis com els de Burger King “Burger King’s Super Seven Incher – It’ll Blow your mind away” (2009) seguien sexualitzant les dones i “venent sexe”. 


El terme femvertising (feminisme + advertising) va nàixer l’any 2014, durant la setmana de la publicitat a Nova York, arran de la publicació d’un estudi de la web Sheknows que rebel·lava que mostrar representacions positives de la dona en la publicitat era beneficiós per a les marques. 

Ja siga per augmentar les vendes o perquè realment han abraçat la causa de la igualtat –o per les dues coses–, el ben cert és que moltes marques (Pavofrío, Clay, Always, Pantene, etc,) han començat a fer campanya per la igualtat, i a més a més, algunes campanyes s’han fet virals. Per exemple, l’anunci de les compreses Always (“Córrer com una nena”) o la marca de cosmètica Covergirl (“Girls Can”).

Però, quins requisits hauria d’acomplir el femvertising per a ser-ho? Poden ser realment feministes les marques que venen llenceria sexi, productes de bellesa o per a aprimar-se? Les expertes Marta Fernández Morales (Universitat d’Ovideo) i Ma. Isabel Menéndez Menéndez (Universitat de Burgos) –autores de l’estudi multidisciplinar “Publicidad y violencia de género” (Edicions UIB, 2009)–, expliquen que els anuncis feministes haurien d’acomplir 4 requisits: 
  1. Promoure l’empoderament de les xiquetes i de les dones.
  2. Trencar amb l’objectualització i sexualització de les dones (dones diverses, homes no estúpids...)
  3. Trencar amb els rols de gènere.
  4. [La marca ha de] Ser conseqüent amb el missatge (respectar les condicions laborals, incloure dones en càrrecs directius, no contaminar...)
D’altra banda, femiwashing o pinkwashing són altres termes que qualifiquen aquella publicitat que “sembla” preocupar-se per les dones, però que en realitat transmet una imatge molt estereotipada d’aquestes, per exemple, el Donuts rosa. Algunes d’aquestes empreses posen diners en campanyes contra el càncer de mama, alhora que contaminen i contribueixen a provocar la malaltia que diuen combatre. 

Algunes de les propostes per a subvertir la publicitat sexista són la inversió i l’humor. Aplicar la regla de la inversió, i mostrar els hòmens en les mateixes posicions o actituds en què apareixen les dones a la publicitat, serveix per a evidenciar el sexisme. Per exemple, MotoCorsa, un concesionari de Ducati a Portland, va decidir que els seus treballadors posaren damunt les motos com les models professionals, i el resultat va ser la sèrie “MANigale”. 


En el projecte col·laboratiu “Poses” (2011), l’artista Yolanda Domínguez mostrava dones anònimes imitant les poses de les revistes de moda, en un intent de desglamuritzar la publicitat convencional. En la mateixa línia, l’actriu australiana Celeste Barber reproduïa anuncis de publicitat de moda en “Challenge accepted”. També n’és un bon exemple la campanya “Manpons”, de l’ONG WaterAid (2016), que mostra com seria la publicitat dels tampons si els homes tingueren la regla. 

T’hi apuntes al femvertising? 

10 de març 2019

Miss Espanya

Entrada de Marta i Jèssica (1r Bat. H )

Coneixeu la guanyadora de Miss Espanya de l'any passat? Es diu Àngela Ponce, té 27 anys, i a més de ser model professional, és la primera transsexual a competir per ser Miss Univers. Va arribar a aquest certamen després d'haver sigut la primera transgènere a aconseguir la corona d'un país i rebre el títol de Miss Espanya 2018.

Quan vam conèixer aquest elecció ens va cridar molt l’atenció, i vam voler saber-ne més per a poder informar els lectors d'aquesta situació tan inusual -i polèmica per a alguns. Amb açò, volem reivindicar el dret de les persones transsexuals a poder concursar en certàmens amb el sexe que senten, ja que el sexe amb el qual han nascut no sempre és el que senten com a seu, i cal deixar que aquestes persones també es mostren davant de tots sense por que les critiquen.

Com hem dit abans, la seua participació ha generat polèmiques i posicions oposades. Fins i tot hi ha hagut crítiques de companyes de concurs, com una representant de Colòmbia, que va assegurar que “Miss Universo es para mujeres que nacimos mujeres”

La nostra opinió davant d’aquest fet és que el respecte està per damunt de tot; òbviament respectem tota mena d’opinions, però en aquest cas, Àngela ha nascut en un cos que no li pertany, és a dir, sempre ha sigut una dona. Amb aquesta reflexió volem transmetre que cadascú pense en ell mateix, i no en els altres, i que si Àngela té dret a participar en aquest certamen, que ho faça, perquè, com hem dit, és una DONA, i sempre ho ha sigut.

I tu, què penses sobre el fet que una persona transsexual haja participat en aquest concurs? Que penseu sobre el comentari de la representant de Colòmbia. Hi esteu d’acord? Penseu que la valentia d’Àngela ha pogut contribuir a reivindicar els drets dels transexuals?


4 de març 2018

Aquesta xica pot

Entrada de Saül (1r Batxillerat Humanístic)

Sport England va llançar el 2017 el vídeo "This Girl Can: campaign launches new ad", un anunci per a la campanya This Girl Can que anima les dones a desafiar els supòsits culturals sobre la feminitat que els impedeixen fer esport i fer exercici. L’anunci inclou uns fragments del poema Phenomenal Woman, de la poetessa nord-americana Maya Angelou, juntament amb dones reals que fan l'esport. 

El vídeo mostra, en pocs minuts, les moltíssimes qualitats que tenen les dones; com a principals: la diversió i la professionalitat en els esports. És molt divers perquè hi podem veure dones de diverses edats i ètnies socials, i fins i tot amb mobilitat reduïda. La càmera es fixa en diferents parts del cos per a així remarcar com d'orgulloses han d’estar dels seus cossos forts. A més, totes les dones que hi apareixen tenen en comú l’esperit de superació, com per exemple quan es mostren imatges del joc en equip; així, no solament han d'estar satisfetes d'elles mateixes, sinó que també el seu entorn pot sentir-se'n orgullós. 

En conclusió, aquest anunci busca la igualtat i promou el feminisme. 

Traducció de part del poema de Maya Angelou, Phenomenal Woman

Les dones belles es pregunten on radica el meu secret. No sóc bella o nascuda per a vestir una talla de model; però quan comence a dir-los-ho, totes creuen que mentisc. I dic: està en el llarg dels meus braços, en l'espai dels meus malucs, en la cadència del meu caminar, en la corba dels meus llavis. Sóc una dona. Fenomenalment. Aquesta sóc jo. [...] I jo dic: és el foc dels meus ulls, i la lluentor de les meues dents, el moviment dels meus malucs, i l'alegria dels meus peus. Sóc una dona. Fenomenalment. Hauries de sentir-te orgullosa. Aquella és la meua mare, i la meua àvia, i la meua besàvia, i la meua rebesàvia, i la teua rebesàvia, i tu, i totes les dones, i jo.”



28 de gen. 2018

Com més gran, millor?

A molts hòmens els preocupa la grandària del penis i es comparen amb altres. Per una banda, denota el desig de ser “normal”, i per l’altra, de ser “sexualment idoni”, ja que la nostra societat estima que “més és millor”, que un penis gran fa la persona més atractiva i dóna més plaer a la parella que un penis menut. 

Aquesta creença és un mite ja que hi ha persones a qui els agradaria tenir sexe amb penis més menuts i altres que els prefereixen grans, tant si parlem de penetració anal, vaginal o d’altres pràctiques. Quant a les relacions heterosexuals, i des del punt de vista fisiològic, la part interior de la vagina i el cèrvix tenen poques terminacions nervioses sensorials; per tant, no és necessari tindre un penis llarg per a proporcionar plaer en una relació amb penetració. 

En el món de l’art i en els mitjans de comunicació, especialment en el cinema porno, es tendeix a mostrar els genitals masculins més grans de la mitjana. Els hòmens preocupats o molt ansiosos per la grandària dels seus penis tenen propensió a experimentar problemes sexuals en major mesura que els que no hi donen importància –per exemple, la dificultat d'obtenir o mantenir una erecció perquè no es té seguretat en si mateix o per culpa de la tensió i l'ansietat.

En els vídeos del canal Sexperimentando con Nayara Malnero, aquesta sexòloga desmunta alguns mites sobre la grandària del penis i el plaer en les relacions heterosexuals, i també parla sobre la poca eficàcia dels procediments per a augmentar-ne la grandària:
Penseu que la preocupació per la grandària afecta també els xics trans? Podeu buscar informació sobre les fal·loplàsties i les metoidioplàsties al blog Transexualidad FTM.




8 de des. 2017

Prototipus

Viktoria Modesta és una cantant i model britànica amb diversitat funcional. En aquest vídeo, l’extremitat incompleta no és viscuda com una mancança, sinó que és erotitzada y fins i tot es converteix en una arma contra els enemics. A més a més, Modesta esdevé el prototipus i l’heroïna que un home es tatua a l’esquena, un adolescent dibuixa al pupitre o una xiqueta voldria imitar. No són importants els referents positius? Doncs Viktoria Modesta ho és!!

28 de nov. 2017

Gordofòbia

La gordofòbia és la fòbia a la grossària i provoca que pensem que les persones grosses no són atractives ni desitjables. A més, la societat creu que la discriminació de les persones grosses és acceptable perquè es fa pel seu bé, ja que convé que s’adonen que el seu cos està malament i que s’han d’aprimar. 

En realitat, estar grossa o prima no és sinònim de bona o de dolenta salut perquè aquesta no depén tant del pes com de l’estil de vida. De fet, moltes persones primes ho estan a costa d’utilitzar mètodes gens saludables: dietes molt restrictives, laxants i diürètics, injeccions amb anabolitzants i esteroides, operacions, etc. Malgrat això, s'assumeix que la salut és sinònim de primesa, i s'oblida que una persona grossa que es cuida, que fa exercici i que menja sa, pot tindre tan bona salut com una de prima. 

Vivim en una societat que rendeix culte al cos i divideix les persones en atractives (blanques, altes, guapes, primes...) i no atractives (de color, lletges, grosses...). Fins i tot en els contes de Disney, els personatges dolents són lletjos (per exemple, la bruixa) i els bons són guapos. També hi ha una llarga tradició fílmica de personatges grossos que només estan per a fer gràcia.

No és cap descobriment dir que la bellesa és subjectiva, i que malgrat el desig d’homogeneïtzació, la gent té gustos diversos, i tots els cossos poden ser desitjables. Però anar contra el corrent és molt difícil. Us imagineu que un xic prim i atractiu, segons els cànons actuals, isca amb una xica grossa? De segur que s’emportarà més d’una mirada reprovatòria. 

Un informe de l’OMS, fet en 42 països d’Europa i Nord-Amèrica, va revelar que el 43% de les adolescents de 15 anys creia que estava massa grossa, quan en realitat només el 20% pesava per damunt del que es considera estàndard. Què significa això? Que la pressió pel físic provoca un munt de gent insatisfeta i infeliç. I aquest és el vertader perill; no els quilos. Els complexos que provoca la discriminació o no ajustar-se als models d’èxit són més perjudicials per a la salut que tindre un IMC (índex de massa corporal) elevat.

Diu la feminista i escriptora Naomi Wolf que la dieta és el sedant polític més potent en la història de les dones, i afegeix que la fixació cultural per la primesa femenina no és una obsessió per la bellesa sinó per l’obediència femenina (El mite de la bellesa, 1991). 

Patologitzar la grossària amb l’excusa de la salut és una forma més d’amagar la diversitat dels cossos i de perpetuar un sistema sexista obsessionat per l’aparença externa, però cec i sord davant del vertader patiment humà. Stop gordofòbia!


Estic grossa (mmfd1.2) from Baubo on Vimeo.

Fragment de la fantàstica sèrie britànica My mad fat diary, basada en el llibre "My Fat, Mad Teenage Diary", escrit por Rae Earl. Ambientada a Stamford en 1996, és la història d'una adolescent de 16 anys que ha estat internada durant quatre mesos en un hospital psiquiàtric. Rae intenta refer la vida i reprendre l'amistat amb la seua millor amiga de la infància Chloe, que no és conscient de la salut mental de Rae ni dels problemes d'imatge corporal que té, ja que li van dir que Rae havia estat tot aquell temps a França. Rae amaga el seu internament i tracta d'impressionar els amics de Chloe: Izzy, Archie, Chop i Finn.

27 de nov. 2017

La bellesa és dolor?


Eli. 1r de Batxillerat artístic

En aquesta entrada podeu trobar dos vídeos de la cançó “Mrs Potato Head” de la cantant Melanie Martinez. Un d'ells conté la lletra traduïda al castellà i l'altra, el videoclip original. que pertany al disc “Cry Baby”. Aquesta cançó aborda críticament el tema de la cirurgia plàstica, les seues conseqüències i la lluita per arribar a l'estereotipus de bellesa en el món modern, especialment per a les dones. Per aconseguir això, com es pot observar al vídeo original, empra moltes metàfores.

Per a entendre la cançó millor potser caldria saber que durant elspas de Melanie per Los Angeles, mentre s'ocupava de les produccions d'EP i àlbums, es va adonar de com d’influent que és la branca de la cirurgia plàstica a Hollywood. Ella va veure com les persones sucumbeixen a les pressions de l’ideal de perfecció de Hollywood sotmetent-se a la cirurgia plàstica com si foren una versió real de "Mr. and Mrs. Potato Head", un famós joguet que consisteix en un model plàstic d'una creïlla que pot decorar-se amb una varietat de peces de plàstic que es poden unir al cos principal.

Melanie declarà que aquesta cançó no pretenia atacar les dones que es fan la cirurgia plàstica, sinó més aviat preguntar-se per què s'ho fan, si ja són boniques sense necessitat d’operar-se.



6 de nov. 2017

Sostenidors

Noelia Morgana dedica aquest poema als sostenidors. En el seu canal, podeu veure la versió sencera.



Podeu veure també els primers minuts del vídeo de Cristina Mahelo: "Un año sin sujetador":


Què en penseu del que es diu en aquests vídeos? 

Sabíeu que les feministes dels anys 70 advocaven per no utilitzar els sostenidors? 

Hi ha altres complements de moda perjudicials per a la salut de les dones, per exemple les sabates de taló alt. I també hi ha pràctiques doloroses com la depilació (tal com vérem en l'entrada "Parlant de pèls". El problema és que, si volem anar cap a models coporals més saludables (i còmodes), no solament són les dones les que han de canviar, sinó també les persones que miren, jutgen, objectualitzen... -i hi incloc els xics. 

Penseu que els xics tenen imposicions o limitacions (roba, activitats...) comparables a les que pateixen les xiques, i contra les quals també és necessari un qüestionament (personal o col·lectiu)?  

7 de juny 2016

18 de març 2016

Stop gordofòbia




Les cadenes nord-americanes NBC i ABC han censurat un anunci de la marca Lane Bryant per indecent. “Aquest cos està fet per a començar una revolució”, diu una de les protagonistes de la campanya This body, on diverses models grosses posen en roba interior, fan esport o donen de mamar.

La gordofòbia és la fòbia a la grossària pròpia i aliena. La por d'estar grossa o gros és individual, però també social perquè en l’època en què vivim, la societat discrimina qui no compleix amb una determinada talla. Les persones gordofòbiques opinen sobre el nostre cos i ens recomanen que ens aprimem pel nostre bé; pensen que les persones grosses no són atractives ni desitjables; creuen que una persona grossa ho està perquè no té força de voluntat i no es cuida, etc. Per exemple, una xica anorèxica és vista com una víctima del patriarcat i dels cànons estrictes de bellesa. En canvi, davant d’una xica grassa veiem una persona llaminera que mereix ser així perquè s’ha abandonat.

La societat creu que la gordofòbia, o discriminació de les persones grosses, és acceptable perquè es fa pel bé de la persona, ja que convé que s’adone que el seu cos està malament i que s’ha d’aprimar. La crítica no s’adreça tant a les persones que fumen, que beuen, que practiquen esports extrems...; en canvi, amb les grosses tot està permés, i si són dones encara més. Suposadament hi ha una enorme preocupació per la seua salut, però se'ls recomanen dietes estrictes, no se'ls permet ni un gram de greix i l’únic esport que se’ls anima a fer és el dietètic, és a dir, aquell que crema calories ja que, si se’n passen d’esportistes, corren el perill d’agafar musculatura, i això ja no és gens femení i es castiga socialment.

La realitat és que estar grossa o prima no és sinònim de bona o de dolenta salut perquè aquesta no depén tant del pes com de l’estil de vida. De fet, moltes persones primes ho estan a costa d’utilitzar mètodes gens saludables: dietes molt restrictives, laxants i diürètics, injeccions amb anabolitzants i esteroides, operacions, etc., i de segur que coneixem molta gent que sacrificaria la seua salut per estar prima. Malgrat això, assumim que la salut és sinònim de primesa, i oblidem que una persona grossa que es cuida, que fa exercici i que menja sa, pot tindre tan bona salut com una de prima. 

Vivim en una societat que rendeix culte al cos i divideix les persones en atractives (blanques, altes, guapes, primes...) i no atractives (de color, lletges, grosses...). Fins i tot en els contes de Disney, els personatges dolents són lletjos (per exemple, la bruixa) i els bons són guapos. No és cap descobriment dir que la bellesa és subjectiva, i que malgrat el desig d’homogeneïtzació, la gent té gustos diversos i tots els cossos poden ser desitjables. Però anar contra el corrent és molt difícil. Us imagineu que un xic prim i atractiu, segons els cànons actuals, isca amb una xica grossa? De segur que s’emportarà més d’una mirada reprovatòria. 

Un informe de l’OMS, fet en 42 països d’Europa i Nord-Amèrica, revela que el 43% de les adolescents de 15 anys creu que està massa grossa, quan en realitat només el 20% pesa per damunt del que es considera estàndard. Què significa això? Que la pressió pel físic provoca un munt de gent insatisfeta i infeliç. I aquest és el vertader perill; no els quilos. Els complexos que provoca la discriminació o no ajustar-se als models d’èxit són més perjudicials per a la salut que tindre un IMC (índex de massa corporal) elevat. Diu Naomi Wolf que la dieta és el sedant polític més potent en la història de les dones. Patologitzar la grossària amb l’excusa de la salut és una forma més d’amagar la diversitat dels cossos i de perpetuar un sistema sexista obsessionat per l’aparença externa però cec i sord davant del vertader patiment humà. Stop gordofòbia!

28 de gen. 2016

Estic grossa

Estic grossa (mmfd1.2) from Baubo on Vimeo.

Fragment de la fantàstica sèrie britànica My mad fat diary, basada en el llibre "My Fat, Mad Teenage Diary", escrit por Rae Earl. Ambientada a Stamford en 1996, és la història d'una adolescent de 16 anys que ha estat internada durant quatre mesos en un hospital psiquiàtric. Rae intenta refer la vida i reprendre l'amistat amb la seua millor amiga de la infància Chloe, que no és conscient de la salut mental de Rae ni dels problemes d'imatge corporal que té, ja que li van dir que Rae havia estat tot aquell temps a França. Rae amaga el seu internament i tracta d'impressionar els amics de Chloe: Izzy, Archie, Chop i Finn.

Enllaços per a vore la sèrie online (en versió original subtitulada)

Blogs antigordofòbia:


Cuerpos empoderados
  • "Una cultura obsessionada amb la primesa femenina no està obsessionada amb la bellesa de les dones. Està obsessionada amb l'obediència d'aquestes.”
  • “La dieta és el sedant polític més potent en la història de les dones: una població tranquil·lament boja és una població dòcil". Naomi Wolf
Gordazine
  • “El règim permanent dels cossos i el perill de l'obesitat són armes de distracció massiva que ens ven dia a dia la indústria de la dieta. La salut ve en totes les talles i grandàries. Ja n'hi ha prou de patologitzar la grossària i disfressar de salut pública l'odi a les corporalitats dissidents. A la merda la teua policia dels cossos!”
Orgullo gordo
  • "Del que estem orgullosos és que en una societat que ens odia profundament, ens alcem tots els dies i tractem de viure tan bé com ens és possible, tractem de ser feliços, malgrat l'odi. El de la salut és simplement un discurs més com que "els gais aniran a l'infern" o qualsevol altre discurs d'odi. El que mostren les investigacions actuals és que la salut no depèn del pes sinó de l'estil de vida: si menges sa i fas exercici, estaràs sa/na i es reflectirà en les teues biomètriques (colesterol, insulina en sang, pressió arterial, triglicèrids, etc.), però això no implica perdre pes. L'única forma que no t'agrade estar gros/a és assimilar el discurs de dominació que indica que "estar gros està malament", i és un exemple del que Pierre Bourdieu anomena "violència simbòlica". Lucas R. Barozzi
  • "Sovint parlem de l'homofòbia, del sexisme, del racisme, de la xenofòbia i d'altres discriminacions, que són acceptades com a tals i tenen un nom per a referir-s'hi. /.../ Són també criticades per un sector de la població i vistes com a fets reprovables que s'han d'eliminar. No obstant açò, les discriminacions més greus són aquelles que ni tan sols es reconeixen. Es tracta d'aquelles que són totalment ignorades i obviades i contra les quals no es fa res. No solament no s'actua sinó que fins i tot es ridiculitza que es vulguen equiparar a altres discriminacions. Estem parlant de la gordofòbia." Andressolo

17 de nov. 2015

Feminitat i masculinitat

I tu? Eres 100% masculí o 100% femenina? 
Què creus que defineix hui en dia la masculinitat i la feminitat?




Enfermedades y trastornos en la vida conyugal. Adrian Vander (1961)


9 de nov. 2015

Stop deforestació

Il·lustració original de Kendra

Les persones tenim pèls. Els xics, més que les xiques; però tots en tenim. Aquesta és la realitat número 1, que se’ns oblida sovint perquè les persones en general, i les xiques en particular, estem molt ben domesticades i ja eixim de casa havent-nos-hi deixat bona part d’una pelussera heretada dels primats homínids. La realitat número 2 és que la nostra cultura patriarcal odia més uns pèls que uns altres: els de les dones, no els pot ni vore; els dels hòmens, en canvi, poden acampar amb alegria i els seus propietaris tenen la llibertat de quedar-se’ls o de deixar-los marxar. 

Però anem a pams perquè el lloc on s’hi troba la pilositat és important. Comencem per la cara. En els xics adolescents, tindre bigoti i començar a afaitar-se’l és una espècie de ritual d’iniciació amb què es deixa arrere la infantesa. Justament per aquesta relació del pèl amb la masculinitat o l’homenia, sol ser objecte de burla aquell que no té ni un pèl ni mig, i d’admiració, qui comença a utilitzar la fulleta d’afaitar. Per contra, en les xiques no es permet ni el més mínim borrissol al rostre, i els insults i la tortura depiladora comencen aviat, fins i tot en la infantesa. I dic tortura perquè llevar-se els pèls de la manera en què solem fer-ho les dones (cera, pinces, làser, maquinetes estirapèls, etc.), fa prou de mal. Constatada aquesta realitat, jo em pregunte: per què han de patir les xiques tant? Per què ells poden afaitar-se i nosaltres, només depilar-nos? És això igualtat?

Passem ara al pit. Molts xics en tenen i si volen se’l lleven, i si no volen, allí està el pèl, ben content, sobreeixint de la camisa o envoltant l’arèola dels mugrons. El mateix podem dir del pèl que sol anar del pubis al melic, que en els xics és considerat fins i tot sexi. Per exemple, aquesta tardor tenim el tenista Rafa Nadal retratat en calçotets en tots els fanals de València, i no sembla que a ningú li importen els pèls que llueix al pit, al melic o a les aixelles; ni tan sols a photoshop, que amb les dones sempre és implacable. Si parlem de cames o de culs passa el mateix: ells es depilaran si els ve de gust; elles, obligatòriament. Cal que torne a preguntar si això és igualtat?

Si seguim abaixant, arribem al pubis, l’última de les conquistes de la moda patriarcal. Fa uns anys, les dones solien depilar-se només allò que se n’eixia de les braguetes o del biquini. Ara, s’ho han de llevar pràcticament tot. Els motius que s’al·leguen a favor de la desforestació són diversos, però n’hi ha un que destaca: per “salut”. “És que és més higiènic” o “Em sent més neta” solen ser les frases emprades. Però pensar que la depilació és saludable és un engany que ens hem empassat, juntament amb altres idees que van també en la nostra contra, com per exemple el tòpic que els genitals femenins són bruts o fan mala olor (olor de peix), per la qual cosa s’han de netejar amb sabons i perfumar amb desodorants íntims, que en realitat més que netejar provoquen la desaparició de la flora protectora pròpia. Per què una xica que no es depila és titllada de “guarra” i un xic amb el doble de pèl no rep cap qualificatiu? Coses del patriarcat, que busca maneres perquè la igualtat no siga efectiva.

La realitat número 3 és que la depilació pot tindre avantatges però la salut no és un d'ells. Des del punt de vista ginecològic, el pèl púbic és un protector natural que dificulta l'entrada de patògens a l'organisme, ja que forma una espècie de barrera contra bacteris que podrien atacar el sistema urogenital. Moltes persones no saben que la depilació pot arribar a generar infeccions bacterianes i altres tipus de danys en la pell i desconeixen que el pèl manté a ratlla les ferides, els colps genitals i les infeccions durant les relacions sexuals. Nombrosos dermatòlegs expliquen que la depilació afavoreix el contagi d’Infeccions de Transmissió Sexual (ITS), i adverteixen que des de la generalització d’aquesta en els dos sexes, estan augmentant les ITS entre la gent jove, per exemple els condilomes genitals causats pel virus del papil·loma humà. Retallar-lo, o depilar-se només les àrees laterals, no és tan arriscat pel menor frec d’aquesta zona. 

Aclarit el tema de la salut, podem parlar de les altres raons que s’addueixen en defensa de la depilació íntima: els genitals depilats són més bonics/sexis/juvenils...; el penis sembla més gran; la sensibilitat és major; el sexe oral és més agradable sense pèls, etc. No discutiré cap d’aquestes raons perquè són personals i cadascú ha de decidir si li compensen els riscos assenyalats anteriorment. Però sí que voldria afegir una dada que ens hauria de fer pensar: l’augment de les operacions genitals en dones per a reduir els llavis menors o fer que siguen simètrics; aplanar el mont de Venus; rejovenir la vagina; amagar un clítoris considerat massa gran, etc. Suposadament, la depilació hauria de fer que les dones estigueren més satisfetes amb les seues vulves, però el que ocorre és que en lloc de sentir-se millor se senten pitjor, i una part de l’anatomia que fins ara quedava lliure de les urpes de la moda, ha passat a ser un motiu més per a la insatisfacció. I clar, creada la necessitat, apareix de seguida qui treu profit de la baixa autoestima de les persones. 

Pensaves que només es tractava de pèls? Ni de bon tros. El que passa amb els pèls és una mostra més d’una desigualtat que continua ben viva, i que com que ja té molts segles d’experiència, és capaç de camuflar-se darrere de la salut o de la moda. Stop deforestació! Stop desigualtat!



19 d’oct. 2015

Imperfectes



Fragment del documental Killing us softly 4 (Matant-nos suaument, 2010), on la doctora en Ciències de l'Educació Jean Kilbourne analitza la publicitat i la seua influència en les dones, i de retruc en els hòmens, perquè també ells admiren i desitgen els models de bellesa que ofereixen les pantalles. 

La publicitat no solament ven productes; ens diu com hauríem de ser. Crea un ideal inabastable que no s'assembla a les dones de veritat. I ho fa manipulant i valent-se de la tecnologia, per exemple del Photoshop. El malestar i la insatisfacció que creen en les dones, tant la publicitat com els mitjans de comunicació de masses, és enorme, i la majoria es passen la vida odiant els seus cossos perquè no s'assemblen a l'ideal. 

Però algunes valentes han començat a alçar la veu. Per exemple, l'actriu Inma Cuesta ha denunciat, a través del seu compte d'Instagram, els retocs de Photoshop que la revista dominical de El Periódico ha fet amb una fotografia d'ella. "La foto de la dreta va ser treta amb el meu mòbil directament de l'ordinador en la sessió de fotos, jo al complet, sense parany ni cartó, Inma sencera".


Els models no solament tenen conseqüències en l'autoestima de les dones; també la tenen en el plaer, perquè un cos que no s'estima, és un cos al qual li costa més gaudir de la sexualitat. 

Tots els cossos tenen dret al plaer!

24 de maig 2015

Em canvies un cromo?


Panini i la FIFA han anunciat el llançament d'un àlbum de cromos amb motiu de la celebració de la Copa del Món de futbol femení que tindrà lloc al Canadà del 6 de juny al 5 de juliol de 2015. Aquesta empresa italiana té els drets exclusius per a produir i vendre l'àlbum oficial de cromos del Mundial de futbol des de 1970, i la primera vegada que hi inclogueren dones fou en el de la Copa del Món d'Alemanya 2011. Com que va ser un èxit, ara repeteixen. 

L'àlbum constarà de 56 pàgines, amb espai per a 478 adhesius, i es comercialitzarà en 25 països diferents, des de mitjan mes de maig i fins a esgotar existències. 24 països, entre ells Espanya, hi estaran representats. Homare Sawa, Abby Wambach, Marta Vieira da Silva, Nadine Angerer o Vero Boquete en són algunes de les escollides. A que no et sonen de res? Però d'això, elles no en tenen la culpa. S'entrenen dur, com els seus homòlegs masculins, però no cobren ni la desena part, ni se'ls dóna el protagonisme que mereixen.

Aquest àlbum de cromos és només una xicoteta mostra d'un reconeixement que s'hauria d'estendre molt més. Com les estimarem si no les coneixem? Com les valorarem si els que decideixen què té o que no té èxit no els dediquen ni un minut ni una línia als mitjans de comunicació?

PD: Ah, i si et molesta que alguna d'aquestes xiques siga tan masculina, pregunta't per què tens una visió del gènere tan estereotipada. I fes-t'ho mirar!

Font: Marca

24 de març 2015

La bellesa fa mal


Entrada feta per Sara Becker (3r ESO)

En aquest vídeo podem observar que «estar bona» o ser bonica influeix molt en les persones, sobretot en les dones. I això passa perquè la societat va introduint uns ideals de la dona perfecta sense parar-se a pensar que en realitat la bellesa no sempre està en l'exterior, sinó que també està en l'interior. I podem observar que és veritat el que diu el vídeo. Beyoncé explica com se sent, i com en realitat li agradaria sentir-se, perquè no per ser més guapa o estar «més bona» estàs millor amb tu mateixa.

Jo no solc escoltar molt les cançons d'aquesta artista, però  Pretty Hurts m'encanta. A més a més em crida molt l'atenció la pregunta d'un home que ix en el vídeo: «Quina és la teua aspiració en la vida?», i la resposta d'ella: «ser feliç», i crec que en realitat Beyoncé no està bé amb ella mateixa.

I no us dic res més, així que mireu-lo vosaltres.

Espere que us agrade i entengueu el significat d'aquest vídeo. Us anime a comentar!