Canvia el conte

"Cambia el cuento" forma part del projecte Little Revolutions que, amb el suport de l’Institut Català de les Dones, se suma a la campanya per denunciar la normalització de la violència masclista en els contes infantils. Tal com diuen a la informació del vídeo, “es vol mostrar com la història de la Caputxeta Roja és un cas evident d'agressió sexual naturalitzada en un conte universal i aparentment innocent, i amb el qual es perpètua de forma continuada un abús que es normalitza i interioritza.”

Quatre petites cantonades de no res

Quatre Petites Cantonades De No Res from cavalls3

Conta la història de Quadradet. Però elegeix entre aquests TIPUS DE NARRADOR:

- NARRADOR PROTAGONISTA: Quadradet mateix conta la història en primera persona.

- NARRADOR TESTIMONI: un dels companys o companyes de la classe la conta.

Si ho prefereixes, pot fer l'activitat proposada a l'entrada: I si el conte fóra d'una altra manera?

Leocràcia i la sinceritat

(En castellà)

Leo espera que la visite el metge, millor dit, la metgessa. Asseguda a la sala, plena de dones de totes les edats i un jubilat al costat, mira un pòster on el metge ausculta una dona d’uns seixanta anys, com ella. La veritat és que no entén per què diuen “metges” o per què apareix un home a la foto, si a l’ambulatori del barri no hi ha més que dones.

La seua no té pinta de doctora. Mai porta bata, només el fonendo penjat al coll, un pírcing a la cella i les mateixes samarretes que li agrada posar-se a la seua Marta, que sembla que la va tenir fa quatre dies i ja va a quart d’ESO. Allò de la menuda fou una jugada de la fortuna. I sobretot del seu marit. A Antònio mai li han agradat els condons i a ella no li queien bé les pastilles. Als 45, i amb dos fills ja criats i casadors, es quedà embarassada. Tal vegada va ser la casualitat o allò que diuen que les hormones te les lleven, però les ganes de fer-ho començaren a anar-se’n a mesura que el seu ventre anava inflant-se. El naixement de la Marteta no va canviar res, li va multiplicar la feina per mil encara que ella va seguir complint tots els dissabtes, religiosament, més algun extra quan Antònio arribava a casa content. Tot sense alegria, com una obligació.

Leocràcia Sensesma, passe!, va cridar la doctora. I a Leo la pillà per sorpresa i sense haver-se preparat com li ho diria. Va estar a punt de donar el torn al iaio del seu costat, però en aquell moment entrà la cunyada a l'ambulatori i, per por que li preguntara el motiu de la visita, va obrir la porta de la consulta i es va colar com un lladre.

Quinze anys són molts anys, digué Leo a la doctora. No és que abans fóra meravellós. Jo no he sentit mai això que els passa a algunes de les pel·lícules. I si ho haguera sentit, tinga vosté clar que no hauria cridat, que no cal ser tan exagerada ni parèixer una qualsevol. El meu Antònio tampoc no és que siga molt delicat. Ell em fa un bes a la boca, em posa les mans als pits i enseguida ala... Però a mi m’agrada que el meu home m'estime.

Leo es va quedar callada, com si la resta de paraules que portara al cap hagueren desaparegut de sobte, i la doctora va seguir mirant-la, esperant, mentre intentava endevinar on volia anar a parar aquella estimada pacient, sempre enfeinada, a qui visitava des de feia quinze anys i que només acudia a consulta quan li passava alguna cosa realment greu. Estaria malalt Antònio? No, ell li ho hauria dit. O potser no. Leo sempre tenia cura de tots “els seus homes“, que és com li agradava anomenar el marit i els fills. Antònio havia anat a l’ambulatori feia dues setmanes i, quasi en secret, li havia demanat la Viagra. No ho diga a la meua dona, que ella es disgustarà. És més jove que jo i és normal que tinga més ganes. Jo no vull fallar-li ni que se’n busque un altre de menys edat.

La infermera va cridar a la porta per consultar sobre una altra pacient i Leo va tragar saliva. M’han dit que hi ha uns pegats d’hormones que te tornen les ganes. Me’ls podria vosté receptar?

Rosa Sanchis

Articles recomanats:

Anna Freixas: LA SEXUALIDAD: UN GÉISER DE FELICIDAD, A TODAS LAS EDADES. (sexualitat a la vellesa)

Teresa Forcades: LOS CRÍMENES DE LAS GRANDES COMPAÑIAS FARMACÉUTICAS (medicalització de la sexualitat)

Podeu llegir també les entrades del bloc:

¿Química farmacéutica o química corporal?

El cos de les dones és un camp de batalla (en castellano)

Torneu-nos els nostres cossos (en castellano)

La pel·li és un fragment de La vida empieza hoy (Laura Mañá, 2010), fresca, divertida i molt recomanable.

(Ja vaig publicar aquesta entrada fa uns quants anys. Ara la rescate del bagul i canvie el nom de la xiqueta perquè una altra Filo ha passat a ocupar el seu nom)

Filomena

Tria el teu conte de "Filomena. Desde la diferencia" (Irma Navarro) i comenta'l.

Open publication - Free publishing - More igualdad

Dedicada "als xiquets i xiquetes que tingueren la valentia de nadar a contracorrent"

Per quatre cantonades de no res

I si el conte fóra d'una altra manera?

Caputxeta Roja

Recordes que Caputxeta havia d’anar a portar menjar a la iaia? Mentre hi anava pel bosc pensava: Per què hauré de portar-li aquestes coses amb una cistella, tan rebé com aniria amb una motxilla, que és molt més còmoda? Ai mira, per ací ve el llop i de segur que vol menjar-se’m! Efectivament, el llop s’acostà a Caputxeta però varen passar altres coses:

a) Quan Caputxeta saluda el llop, aquest li diu que no és un llop sinó una lloba.

b) Quan Caputxeta veu el llop i pensa que aquest se la vol menjar, ell li diu que en realitat és vegetarià.

c) Quan el llop troba Caputxeta, s’alegra molt, es posa a conversar amb ella i li confessa que està fart dels altres llops que només volen parlar de futbol.

Ventafocs

Recordes la Ventafosc, una jove que no pot anar al ball perquè la mare i les germanastres l'obliguen a quedar-se a casa fent les feines fins que se li apareix la Fada Padrina... Doncs açò és el que va passar.

a) Ventafocs va al ball, gràcies a l'encantament de la Fada, i coneix el príncep, però aquest li conta que no li agrada gens ser príncep i que ho fa obligat pels pares, que ja tenen pensat per a ell un futur sense haver-li preguntat res. Llavors Ventafocs i el príncep decideixen...

b) Ventafocs va al ball però no torna a les dotze. Llavors, quan es desfà l’encantament, torna a portar la seua roba, la carrossa es converteix de nou en una carabassa i els lacais en sargantanes, i tota la gent del ball pensa que Ventafocs és una maga amb poders, l’aplaudeixen molt i li donen molts diners per la seua actuació. Després de l'èxit, la Ventafocs proposa al príncep...

c) Ventafocs s’ha quedat a casa perquè sa mare no volia que anara al ball, però llavors arriba una de les germanastres, que s’havia escapat del ball perquè no li agradaven aquelles festes de gent rica i superficial. Ella pensava que les xiques de la seua edat eren unes estirades que només volien estar guapes i trobar marit, i ella pensava més a combatre les injustícies del món. Quan arriba la Fada Patrina i troba les dues xiques, elles li demanen un encantament per a...

Tria un dels dos contes i escriu la història com més t'agrade. Pots fer també l'activitat de l'entrada Per quatre cantonadetes de no res o aquesta altra: Vells contes, nous finals.

 

(Fórmules de començament i acabament de contes en valencià)

Adaptat de “Materiales didácticos para la coeducación. Construyendo contigo la igualdad” (Haciendo historias 1. Instituto Asturiano de la mujer). 

Vells contes, nous finals.

Això era i no era, i si és cert bé i si no també, que una princesa es va presentar al ball de palau tota coberta de greix. 

-El meu carruatge va tindre un problema –va dir ella- i com el cotxer no sabia què fer, el vaig arreglar jo. És que m’encanta la mecànica!! 

Al príncep li agradà molt aquella princesa distinta i ballaren tota la nit...

Temps era temps quan els animals parlaven, que una princesa es va punxar amb l’agulla de la seua filosa i caigué adormida per culpa d’un encanteri maleït fins que un príncep la va despertar i li demanà que es casara amb ell; però la princesa va dir: 

-Gràcies dolç príncep, però he perdut molt de temps dormint i per ara preferisc dedicar-me per complet a buscar un remei a tots els encanteris malignes.

(Fórmules de començament i acabament de contes en valencià)

Consentiments

Clementina va tornar a casa dissimulant amb les amigues l’intens dolor que sentia entre les cames. Lluna i Mariela no paraven de preguntar com havia anat amb Gabri, però Tina va poder escapolir-se caminant molt de pressa per a fer més curt el trajecte que separava el pub de casa, i dient-los que tenia molta son i que a l’endemà els ho contaria tot amb pèls i senyals.   

Quan arribà a casa, hauria volgut dutxar-se, però no volia per res del món que el soroll de l’aigua despertara els seus pares i que aquests descobriren que arribava dues hores més tard del que havien acordat. per això entrà de pressa a l’habitació, passà el pany i, mentre es despullava, es conformà a imaginar que l’aigua li queia pel cos i s’emportava la brutedat que sentia, juntament amb la culpa i la vergonya.

Abans de posar les bragues a la cistella de la roba bruta, les va mirar per comprovar que no tingueren sang, i es tranquil·litzà en veure que només hi havia una miqueta més de fluix que de normal. La primera vegada tampoc no va sagnar gens ni mica. Li havien contat que seria quasi com una pel·li de vampirs però no va ser així. I tampoc li va fer mal. Per a Andreu també havia sigut la primera vegada i ho havien fet suaument, sense pressa. Suspesa en l'agradable record d'aquella relació, tan distinta a la que acabava de tindre amb Gabri, s'oblidà per un moment de la coentor que sentia.

Després de la dutxa imaginada, es va posar el pijama i s'allità. Va tancar els ulls, tot i saber que no podria dormir perquè les imatges de la nit li tornarien una i una altra vegada, i es va abraçar al peluix que li havien regalat les amigues per al seu aniversari, buscant que la suavitat del pelet li curara la coïssor de l'entrecuix i sobretot la de l'ànima, que encara li feia més mal.

Per què havia acceptat quan ell la convidà a anar al seu cotxe? Semblava tan romàntic a l'Instagram! Feia mesos que li agradava i aquella nit va decidir acostar-se-li, animada per Lluna, que sempre era molt més decidida que ella. Tot va fluir i estigueren besant-se molta estona al pub. Tot el món els va veure. I a Clementina li encantava com besava Gabri i com li acaronava el bescoll mentre ho feia.      

Però al cotxe tot va canviar. A ell li va entrar la pressa i a ella quasi no se li sentia la veu quan li deia: em fas mal, m’estic clavant els teus malucs, vas molt de pressa, no m’agrada, no vull, no... Ell li va dir que era un cria i que no havia perdut dues hores menjant-li la boca per a quedar-se així. Que ell ja sabia que a ella li agradava el tema. Que tot l'institut sabia que ho havia fet amb Andreu. Que no es fera l’estreta. Que li agradaria molt. A què havia anat, si no?

I el cotxe es va omplir amb el baf de les seues respiracions: la d’ell, de plaer; la d’ella, de dolor. I Clementina va intentar pensar en coses agradables perquè aquella eternitat durara menys. I quan ell acabà, es van besar i tot (perquè això és l’únic que li havia agradat), i es va sentir encara més imbècil.

El 90% per cent de les agressions sexuals són comeses per coneguts o lligues ocasionals amb els quals, en un principi, sí que es volia sexe. En canvi, la imatge que se’ns ven d’una violació (xica sola a la nit i desconegut que l’assalta amb violència) ocorre en pocs casos. Corre més perill un xic de partir-se la crisma en un accident de moto o cotxe, o en una brega ocasional, que una xica de ser violada, però a elles se les ha de "protegir".

La societat patriarcal considera les xiques com a persones desvalgudes de les quals s'ha de tenir cura. I els diu, a elles, que han de posar els límits i, si no els posen, són les responsables del que passarà ja que s’ho han buscat. Poques vegades se’ls diu als xics que no és normal que pressionen per a tindre sexe, ni és normal que insistisquen. Sembla una obvietat però una cosa és seduir algú i una altra insistir i pressionar. Poca gent diu als xics que la insistència, i no respectar els nos, és violència. Que el consentiment donat pot ser revocat. Que les persones tenim dret a dir que no en qualsevol moment, per molt excitat que estiga aquell amb qui ens estem enrotllant. Que podem dir que no encara que tinguem les bragues abaixades.

Aquestes lleis no escrites de la societat patriarcal i masclista fan creure que és normal que els xics prenguen la iniciativa i que insistisquen per a tindre sexe i fan creure també que és normal que, arribats a determinat punt, les xiques ja no tinguen dret a dir que no.

Mireu la diferència: si una xica ha begut, es considera un agreujant, és a dir, encara se sentirà més culpable i la societat la criticarà més per no haver-se “protegit” com tocava. En canvi, si un xic beu i comet una agressió, això es considerarà un atenuant, i servirà per a justificar la seua actuació. A elles, se les culpa (per provocar); a ells, se’ls disculpa (és natural, són hòmens!). De segur que a ella algú la fa responsable preguntant: I tu, per què havies begut? Però de segur que a ell no se li diu: I tu, per què no acceptes un no i agredeixes?

L'agressió comença quan no es respecta el no! I la transformació s'inicia quan les persones deixem de jutjar de manera diferent a xics i a xiques. Quan no pensem que ells han de portar la iniciativa en la sexualitat. Quan un xic no crega que la seua homenia es veu afectada perquè una xica el rebutge. Quan una xica faça valdre el seu dret al plaer i demane el que li agrada i pose límits. Quan xics i xiques deixen de banda els models (imposicions) establerts i es donen permís per a gaudir sense autopressionar-se i sense pressionar a l'altra persona. 

La sexualitat està per a gaudir-la, no per a patir-la!  

Font d'inspiració: "Yo quería sexo, pero no así", per June Fernández, en la revista Píkara Magazine. La periodista basca ha guanyat, amb aquest article, el II Premi de Periodisme Colombine.

Un caramel especial

De majors no sempre recordem les coses que ens passaren de criatures, però algunes es queden gravades en la ment amb molta nitidesa. Filomena conservava el record d’una vesprada d’estiu en què jugava amb altres xiquets i xiquetes, amb poc més de quatre anys. Estaven al camp de vacances i totes les criatures es reunien a jugar prop d’una granja. I un lloc on els agradava molt anar, i passar les hores de més calor, era el graner.

Aquella vesprada, hi havia pocs xiquets. Entre ells, n’hi havia un de més major, a qui direm X. Aquest no sempre jugava amb els menuts sinó que solia fer rogle amb els de la seua edat, però el coneixien i era simpàtic. Van jugar com sempre i, quan es va fer l’hora d’anar-se’n, X li va demanar a Filo que es quedara una estoneta, que tenia una coseta per a ella, i Filo s’hi va quedar.

―Què tens?

―Tinc un caramel molt bo per a tu.

―D’acord, me’l dónes?

―Agafa’l tu; està ací ―i es va assenyalar la butxaca del vaquer.

Filo va ficar-hi la mà, va trastejar un poc i no va trobar-hi res.

―És un caramel especial, però està més amagat i has de mirar millor. Busca per ací.

X es va abaixar la cremallera i va convidar Filo a ficar-hi la mà. Després la va convéncer amb enganys perquè xuplara aquell caramel que segons ell estava molt bo i, quan ella se’n va voler anar perquè no li agradava, la va estrényer contra ell, fins que Filo va aconseguir escapolir-se d’entre les mans del xic i va eixir corrent del graner, espantada i nerviosa.

Quan va arribar a casa, les cames li tremolaven. Es va ficar a l’habitació i va intentar comprendre el que havia passat, sense aconseguir-ho. Aquell xic l’havia enganyada i ella, per alguna desconeguda raó, se sentia avergonyida. Aparentment X no l’havia forçada, però Filo sentia que sí. No va ser capaç de contar-ho a ningú. Un sentiment de culpabilitat l’envaïa. No tornà al graner ni va veure X, que pareixia haver desaparegut.

Van passar els anys. Filo ja en tenia 16 i havia oblidat aquell incident fins que va veure X per casualitat al carrer. Li va donar molt mal rotllo i sabia que el coneixia d’alguna cosa, però en un principi no el va ubicar. Llavors va recordar aquella cara, l’expressió, els moviments… i se li va regirar l’estómac. Va sentir vergonya i ràbia al mateix temps.

El va deixar passar sense dir-li res i va rememorar aquella vesprada i es va sentir com si li estiguera passant en aquell moment. Llavors va comprendre que aquell xic, que ara era un home, havia abusat d’ella, amb plena consciència i sense escrúpols.

Deu haver abusat de més xiquetes? Quantes Filos hauran caigut en les seues estratagemes?

Estava segura que en devien haver sigut moltes i es va sentir impotent.

Mai més el va tornar a veure.

Filomena va patir abús, però no va saber posar-li nom fins a l'adolescència. Una persona més gran i amb més poder la va enganyar amb mentides i manipulació. I ella, que no tenia cap culpa de res, es va sentir bruta i culpable i no ho va dir a ningú. Filo no sabia que allò que hi havia sota els calçotets de X no era una caramel sinó un penis. La seua família era molt pudorosa i ni el pare ni els germans havien estat mai nus davant d’ella. Tampoc podia comparar el que li estava passant amb altres situacions. Ella intuïa que alguna cosa no anava bé, però no va saber reaccionar. Li faltaven dades per a dir NO i la ignorància la va deixar indefensa.

Malauradament, això que li va passar a Filo li passa a molta gent, a moltes xiquetes i a alguns xiquets; però aquest drama es manté en silenci, un silenci fet de vergonya i de culpa, que deixa impune qui comet l’abús i dificulta posar-hi solució i reparar el dany.

La majoria dels abusos sexuals a criatures es donen en el seu entorn més pròxim. Familiars, veïnat, amistats o persones conegudes utilitzen la seducció, el xantatge, l’amenaça o la manipulació per a obligar o incitar a realitzar pràctiques sexuals. I si parlem de la família com a entorn poc segur, no pretenem culpabilitzar els pares o les mares per no tindre cura de les criatures, sinó que volem fer veure que no és la institució la que garanteix el benestar dels membres sinó el seu comportament ètic. I l’ètica s’educa.

I la bona educació passa per no confondre la sexualitat amb la violència, encara que l’entrada vaja precisament de comportaments violents. De vegades es vol “protegir” les criatures dels “perills” de la sexualitat, reprimint-les o allunyant-les de comportaments perfectament saludables com són l’autoerotisme o els jocs de descobriment i els tocaments en parelles o en grups d’iguals. O també es donen, especialment a les xiques, missatges de perill: Aneu amb compte amb els xics, que tots volen el mateix!! La realitat és que hem de protegir les persones de la violència, no de la sexualitat. I permetre que experimenten amb els seus cossos, i acompanyar-ho amb educació sexual, ajuda les criatures a comprendre les sensacions i els sentiments sexuals que viuen i les ajuda a protegir-se i també a no agredir.

És imprescindible que sàpiguen com són els cossos i que el penis, la vulva i també el clítoris són parts de les quals cal parlar, si volem que es relacionen de manera saludable i en igualtat. L’educació sexual és la millor manera d’aprendre a desenrotllar-se amb llibertat, de saber distingir el que és sa del que no ho és, de no acceptar la imposició de conductes inadequades i de no reproduir conductes violentes.

Les relacions sexuals són molt boniques a qualsevol edat, si les persones estan a gust i fan el que volen perquè volen, no perquè ningú els obliga. 

Més històries de Filomena, des de la diferencia, d'Irma Navarro.

Si t'interessa saber-ne més ací tens altres entrades de Karici.es que en parlen: 

• Abús sexual a la infantesa
• Abús intanfil i educació sexual

Filomena. Desde la diferencia.

Open publication - Free publishing - More igualdad

Aquestos són els 8 relats de Filomena, escrits per Irma Navarro.  
    A karici.es ja hem anat publicant-ne alguns: 

•     Médicos y enfermeras (en valencià)
•     Chico y chica (en valencià i en castellà)
•     Lápices de colores (en valencià)

   
    Ací els tens tots, acompanyats d'unes orientacions didàctiques, d'un preciós treball gràfic d'Irma i, a més a més, et pots abaixar el llibre sencer, de franc. 
    No te'l perdes!!! 

Metges i infermeres (o metgesses i infermers)

(En castellano)
Eixir a jugar totes les vesprades amb amics i amigues del veïnat era divertit i estimulant. [...] Jugaven a amagar-se, a la corda, al futbol, a polis i lladregots, a metges i infermeres, al sambori...

El joc que menys li agradava a Filo era la corda. Ho passava ben malament perquè, quan es ficava sota la corda, tenia la certesa que s’enrotllaria i cauria a terra. En el millor dels casos, si aconseguia botar, li entrava novament el pànic quan el ritme s’accelerava i ala... una altra vegada s’embolicava! I  passava la major part del temps pagant. 

En canvi, el joc que més li agradava era el de metges i infermeres. S’amagaven en un portal i decidien els papers. El metge i la infermera inspeccionaven el pacient llevant-li la roba, investigant el seu cos a través del tacte i buscant les malalties. Era molt "eksitant" i els donava molt de gust tocar i que els tocaren, encara que sabien que si alguna persona adulta els descobria in fraganti, els cauria una bona palissa. A Filo li encantava veure "cacauets" i "pulpes" que no eren la seua. S’akariciaven tímidament i es feien algun bes, imitant les pel·lícules de la TV. Quan algú donava l’alarma, es vestien molt de pressa i eixien ràpidament al carrer amb el cor bategant de pressa... pum pum pum... fins que passava el perill, oblidaven el joc i es posaven a fer una altra cosa. Filo no entenia per què als majors no els agradava. 

Un dia, un veí els va sorprendre:

―¡Xiquets, a això no es juga!

―Però... per què?, si no fem res dolent.

―Són porqueries i sou molt xicotets. És cosa de majors. Vinga, fora!

Porqueries? Però… si no taquem res. Per què només poden jugar les persones majors? No ho entenc, pensava Filo. I així passaven algunes vesprades mentre es menjaven el berenar.

Els caps de setmana, la família de Filo se n’anava a una caseta als afores de la ciutat i allí tenia tot el dia per a jugar en els camps sembrats i els abandonats. Podia recórrer la contornada en bicicleta, traure granotes de les sèquies, caçar pardals (bé, intentar-ho!), pujar als arbres... Hi tenia amics i amigues amb qui descobrir territoris i jugar, a vegades, a metgesses i infermers.

Una vesprada, Filo estava a casa de la seua amiga Lula, amb qui passava hores en l’habitació, parlant i jugant. Filo tenia 6 anys i Lula era 3 o 4 anys major. Aquell dia, sense saber molt bé com, van acabar ficades al llit. Entre rialles i jocs, es van llevar la roba i van descobrir-se els cossos. Es van besar, es van acaronar, es van rebolcar entre els llençols i van sentir com els bategaven les "pulpes". Era la primera vegada que Filo experimentava aqueixa sensació: es va sentir embolcallada pel plaer i s’ho va passar bomba.

Quan s’estava vestint, de pressa perquè s’havia fet tard i sa mare devia estar preocupada, Lula la va mirar des del llit i li va preguntar:

―Filo, tu, de major, seràs tortillera?

Filo es va girar amb cara estranyada. No havia sentit mai aquella paraula. No sabia què significava, però per la cara que va posar la seua amiga, o bé per pura intuïció, no va preguntar res.

―No ho sé ―va respondre, i se’n va anar amb la bici.

Mentre pedalejava molt de pressa, pensava en la pregunta, en la resposta i en el que ella seria de major. Allò l’havia desconcertada. Potser ja havia de decidir què seria de major? Tanta importància tenia haver jugat amb la seua amiga a tocar-se, a riure i a gaudir? Havien fet alguna cosa dolenta?

Filo se sentia feliç, com si estiguera surant. Havia sigut una experiència nova i especial. Era la primera vegada que se sentia així. Per què li havia preguntat això la seua amiga? En fi... no trobava respostes i es va cansar de pensar. Total, el que comptava era com s’ho havia passat de bé i, en realitat, tampoc tenia clar què volia dir tortillera. I si era una dona que feia truites tan bones com les que cuinava sa mare? De pensar-ho, li va entrar fam i va desitjar que hi haguera truita per a sopar. Ummmm…

Irma Navarro (text i il·lustració)

[Les paraules entre cometes són variacions per passar la censura]

Filo i Peque són especials

1977 from Peque Varela on Vimeo.

ACÍ teniu el vídeo en youtube que, per alguna estranya raó, passa el filtre de Conselleria. (Qui l'entenga, que se la quede!)

En castellà

Filo tenia 10 anys i sentia molta curiositat pels xics: com es movien, els joguets amb què es divertien... Ella s’avorria amb les nines; però sempre li’n regalaven alguna i les tenia penjades a la paret de l’habitació. A sa mare li pareixia bona idea, ja que la xiqueta no les utilitzava. A Filo, la que més li agradava era la nina legionària i, com aquesta, en tenia quatre. Un germà que estava fent el servei militar li’n va portar una i des de llavors, cada vegada que un altre germà se n’anava a la mili, en veure que l’única nina que li agradava a Filo era la legionària, li’n portava una altra. Així va arribar a tindre’n quatre, la seua xicoteta col·lecció. No jugava amb elles, però li encantava observar com anaven vestides de xics, igual que els seus germans.

A Filo li encantava la roba de xic i odiava les faldes perquè l’obligaven a mantindre les cames tancades perquè no se li vera res i, a més, no li permetien moure’s bé. No!, ella se sentia lliure amb pantalons; amb ells podia córrer, botar i eixarrancar-se a gust. Era feliç jugant a vaquers i a Tarzán, i el que no podia suportar era jugar a mamàs i papàs; de fet mai hi jugava. Filo volia ser un xiquet perquè tot el que li deien que era propi de xiquetes no li agradava. Quin avorriment!

Filo pensava que l’única cosa que la diferenciava dels xiquets era la pilila i per això un dia va decidir construir-se’n una. Es va tancar al bany, va agafar el rotllo de paper higiènic per un extrem i va anar enrotllant-lo fins a fer un cilindre d’un diàmetre que li va paréixer suficient, es va obrir de cames i se’l va col·locar entre els llavis. Després, es va pujar les bragues i es va posar els pantalons. Eixí del bany i va caminar per la casa experimentant la sensació de portar allò entre les cames, i li va encantar! Filo sabia que no li ho podia contar a ningú, perquè li cauria un esbronc ben gran i desapareixerien els rotllos de paper del bany; encara que a ella no li pareixia gens dolent el que feia.

No us he contat que a Filo, encara que li agradava fer coses de xics, li molestava molt que la confongueren amb un, que li digueren guapo, o quin xiquet més mono!. Constantment li passava perquè Filo portava els cabells curts i vestia sempre amb pantalons.

Un dia, es va col·locar la seu pilila (bé, segons se li espatllaven, se n’anava fent més) i se’n va anar al carrer a jugar; però va tindre una idea: no es diria Filo, sinó José. Aquell dia només va jugar amb xiquets, i es presentava amb el seu nou nom: “Hola, sóc José, puc jugar amb vosaltres?” Ningú no li va recriminar res i va fer noves amistats.

Un dia es va trobar en el parc amb un company de classe. Aquest, tot content, es va acostar a saludar-la:

-Hola Filo!
-Filo? Jo em dic José.
-No, tu eres Filo, anem junts a classe.
-No! T’has confós. No et conec, però si vols juguem.
-D’acord! -va dir el xiquet, desconcertat.

L’endemà, quan Filo va trobar el seu company a classe, aquest li va contar al·lucinat que havia estat jugant amb un xiquet que es deia José i que era igual que ella. Filo va posar cara d’incrèdula, però per dins es pixava de riure. Ho havia aconseguit!, era Filo i José. Guauu! A partir d’aleshores, quan li preguntaven si era xic o xica, contestava el que li abellia, segons li vinguera millor. Va passar d’estar en una situació desfavorable a una favorable. Ara era ella la que decidia!

Van passar els anys i Filo es va anar oblidant d’aquests jocs simplement perquè se n’inventava d’altres. Sempre va ser una xiqueta especial.

Autora del relat: Irma Navarro (traducció: R. Sanchis)

Altres relats: Filomena i el Bullying

El curt d'animació es diu "1977" (Peque Varela, 2007)

Fa molts anys?

Fa molts anys hi havia un castell enclavat en una vall tan rica que sempre estava plena de margalides blanques. En qualsevol època de l’any les cases de la gent lluïen plenes de gerros amb flors; les dones i els homes, els xiquets i les xiquetes, grans i menuts, es feien collars o se les enganxaven a la roba. Al rei, però, li agradava tenir cura del seu propi jardí de margalides: les tenia plantades en arrenglerats cavallons, mai les collia per a gaudir-ne dins de palau i no deixava que ningú, ni el fill ni la filla estimada, tocaren ni una sola de les flors que cultivava. Un dia, el rei va decidir que era l’hora que els fills es casaren i va voler regalar una margalida a cada un perquè la portaren a les parelles elegides. Els dos es van sorprendre, perquè malgrat que el camp n’estava ple i d’amagat haurien pogut llevar-ne al pare sense que se n’adonara, mai havien tingut a les mans cap margalida. Així és que la filla i el fill del rei se n’anaren corrent ben contents a ensenyar el present. El xic, com que no podia muntar a cavall amb la flor a la mà, se la va posar en una butxaca, però de camí va trobar uns amics i va estar una estona jugant-hi; quan per fi arribà per a regalar-la a la xica que estimava, la flor estava tota desfeta. La germana, en canvi, se n’havia anat passejant, però a cada pas arrencava un pètal de la margalida mentre preguntava: m’estima... o no m’estima..., m’estima... o no m’estima... I quan va arribar al costat del xic amat i volgué donar-li la margalida, ja no quedava flor.

Sanchis, Rosa: ¿Todo por amor? Octaedro, 2006.

Altres entrades de karici.es sobre educació: L'educació sexual a l'escola (1), L'educació sexual a l'escola i els anticossos contra el canvi (2), L'educació sexual a l'escola. Públic o privat (3)

No és Quadradet@ qui ha de canviar...

"Por cuatro esquinitas de nada" de Jérome Ruillier. Editorial Juventud.

A Quadradet@ li agrada divertir-se amb els seus amics i amigues Redonet@s; però... com entrarà a la casa gran si la porta és redona? Li hauran de tallar les puntes? Ha de canviar de forma?

28 de juny. Dia de l'orgull i de l'alliberament lesbià, gai, transsexual, intersexual i bisexual.

H d'heroi

Hola H,

Després de veure la pel·li que conta una part de la teua vida, he arribat a una conclusió: crec que tardaré molts anys a tindre una nòvia perquè no m’assemble gens al tipus de xic que tu ets i que tant d’èxit té amb les xiques.

En primer lloc, no puc tindre moto, perquè a ma casa estan prohibides. Tinc un germà de vint anys en cadira de rodes (per fer el cafre amb la seua) i ma mare i mon pare no volen saber res d’aquestes màquines. De tota manera, si la tinguera, cap xica s’agafaria dels meus abdominals, com la Babi feia amb tu, perquè no en tinc. Com és obvi, tampoc no faig competicions de motos amb una xica lligada al darrere (amb un cinturó perquè no caiga) ni guanyaria cap concurs de flexions en un marquesina. Per cert, aprofite per donar-te el meu condol per la mort del Pollo en una de les carreres.

En segon lloc, no sóc ni la quarta part de valent que tu i no m’atreviria a entrar en una casa que no és meua, botant la tanca i trencant un vidre, per a fer l’amor amb la xica que m’agrada. Tampoc no li partiria la cara a un xic perquè accidentalment li ha tirat una copa al vestit de la meua xicota, ni amenaçaria la professora d’aquesta perquè la tracte bé i no conte a sa mare que fa campana amb mi.

En tercer lloc, em costa molt passar, com tu fas, de la família o dels estudis, i per molt que ho intente (de veritat que m’esforce per ser com tu!), no puc creure que tindre un treball farà la meua vida miserable. La veritat és que no tinc la sort que tu tens d’un germà que em mantiga, de manera que no em queda altra que traure bones notes per a accedir el dia de demà a una professió que m’agrade.

En quart lloc, mai gosaria posar-me en la vida amorosa de la meua mare, ni li pegaria una pallissa al seu amant (quasi fins a matar-lo), encara que els descobrira al llit.  

I ja per acabar, diré que no tinc la teua experiència en l’amor (ho confesse: sóc verge) i això m'obliga a preguntar-te com he de fer per portar la iniciativa de la relació sense semblar un babau, perquè és que, en quasi totes les pel·lis que veig, els xics ja ho saben tot del sexe i, per a les xiques, sempre és la primera vegada.

Bé, sense més, i des de l’admiració sincera d’un xic tímid i amb pors, m’acomiade i espere la teua resposta, o la de qui em puga ajudar.

C (de Carles, no de covard)

Leocracia i la sexualitat a la vellesa

(En castellà)

Leo espera que la visite el metge, millor dit, la metgessa. Asseguda a la sala, plena de dones de totes les edats i un jubilat al costat, mira un pòster on el metge ausculta una dona d’uns seixanta anys, com ella. La veritat és que no entén per què diuen “metges” o per què apareix un home a la foto, si a l’ambulatori del barri no hi ha més que dones.

La seua no té pinta de doctora. Mai porta bata, només el fonendo penjat al coll, un pírcing a la cella i les mateixes samarretes que li agrada posar-se a la seua Filo, que sembla que la va tenir fa quatre dies i ja va a quart d’ESO. Allò de la menuda fou una jugada de la fortuna. I sobretot del seu marit. A Antònio mai li han agradat els condons i a ella no li queien bé les pastilles. Als 45, i amb dos fills ja criats i casadors, es quedà embarassada. Tal vegada va ser la casualitat o allò que diuen que les hormones te les lleven, però les ganes de fer-ho començaren a anar-se’n a mesura que el seu ventre anava inflant-se. El naixement de Filo no va canviar res, li va multiplicar la feina per mil encara que ella va seguir complint tots els dissabtes, religiosament, més algun extra quan Antònio arribava a casa content. Tot sense alegria, com una obligació.

Leocràcia Sensesma, passe!, va cridar la doctora. I a Leo la pillà per sorpresa i sense haver-se preparat com li ho diria. Va estar a punt de donar el torn al iaio del seu costat, però en aquell moment entrà la cunyada a l'ambulatori i, per por que li preguntara el motiu de la visita, va obrir la porta de la consulta i es va colar com un lladre.

Quinze anys són molts anys, digué Leo a la doctora. No és que abans fóra meravellós. Jo no he sentit mai això que els passa a algunes de les pel·lícules. I si ho haguera sentit, tinga vosté clar que no hauria cridat, que no cal ser tan exagerada ni parèixer una qualsevol. El meu Antònio tampoc no és que siga molt delicat. Ell em fa un bes a la boca, em posa les mans als pits i enseguida ala... Però a mi m’agrada que el meu home m'estime.

Leo es va quedar callada, com si la resta de paraules que portara al cap hagueren desaparegut de sobte, i la doctora va seguir mirant-la, esperant, mentre intentava endevinar on volia anar a parar aquella estimada pacient, sempre enfeinada, a qui visitava des de feia quinze anys i que només acudia a consulta quan li passava alguna cosa realment greu. Estaria malalt Antònio? No, ell li ho hauria dit. O potser no. Leo sempre tenia cura de tots “els seus homes“, que és com li agradava anomenar el marit i els fills. Antònio havia anat a l’ambulatori feia dues setmanes i, quasi en secret, li havia demanat la Viagra. No ho diga a la meua dona, que ella es disgustarà. És més jove que jo i és normal que tinga més ganes. Jo no vull fallar-li ni que se’n busque un altre de menys edat.

La infermera va cridar a la porta per consultar sobre una altra pacient i Leo va tragar saliva. M’han dit que hi ha uns pegats d’hormones que te tornen les ganes. Me’ls podria vosté receptar?

Rosa Sanchis

Articles recomanats:

Anna Freixas: LA SEXUALIDAD: UN GÉISER DE FELICIDAD, A TODAS LAS EDADES. (sexualitat a la vellesa)

Teresa Forcades: LOS CRÍMENES DE LAS GRANDES COMPAÑIAS FARMACÉUTICAS (medicalització de la sexualitat)

Podeu llegir també les entrades del bloc:

¿Química farmacéutica o química corporal?

El cos de les dones és un camp de batalla (en castellano)

Torneu-nos els nostres cossos (en castellano)

La pel·li és un fragment de La vida empieza hoy (Laura Mañá, 2010), fresca, divertida i molt recomanable.

Un conte diferent

Nerea, Estefanía, Mireia i Javi (4t d'ESO).

Blancaneus és una xiqueta molt bonica, de cabells negres i curts, molt blanca de pell, amb els ulls negres i llavis roigs , que vivia en un castell com a criada.

Un dia Blancaneus va eixir a rentar la roba al bosc i es va trobar amb Ventafocs, una altra xiqueta que treballava com a criada per a la seua madrastra i que tenia dues germanastres que la maltractaven. Van estar una bona estona parlant i quedaren molts dies més. Després de setmanes quedant, es van adonar que s'havien enamorat i van decidir fugir, es van a refugiar a una casa al bosc on van conèixer als 7 nans i en vore’ls, els va entrar l'instint maternal, però cap dels 7 acomplia les característiques d'un HOME, segons elles. Per a elles dos un home havia de tindre cabells llargs i foscs, musculós, fort... i que els assegurara que anaven a tindre una filla o fill molt sana.

Els nans li van dir que a la selva hi havia un home amb totes eixes característiques que s'anomenava Tarzan. Van decidir anar i els 7 nans van cridar el seu amic Aladín perquè les portara en la seua catifa màgica a la selva. Quan arribaren, van trobar-lo de seguida perquè era un home molt conegut. Van anar a la seua casa i van contar-li el que volien fer, i per a que després Tarzan no reclama la custodia de la filla o fill van firmar un contracte pel rei de la selva Simba:

‘‘Jo Tarzan de la Selva renuncie als drets que em pertanyen com a pare, però a canvi vull una reforma a la meua casa de l’arbre’’

Tots van estar d'acord i aquella nit Tarzan i la Ventafocs van tindre relacions sexuals. Al matí següent va vindre la seua fada madrina i li va dir que sí que estava embarassada. Van passar nou mesos i la Ventafocs va donar a llum una xiqueta d'origen asiàtic a la que van anomenar Mulan. Ningú entenia el que havia passat, tot el món es preguntava com era això possible si la mare i el pare biològics eren occidentals. Per això la Ventafocs i Blancaneus varen parlar amb Tarzan i aquest els contà que sa mare s'havia quedat embarassada d'ell en una orgia interracial. La xiqueta va heretar del seu pare la seua part salvatge, i la humilitat i solidaritat de la seua mare, la Ventafocs.

Quan va créixer, a la xiqueta li va entrar curiositat per conèixer les germanastres de sa mare, ja que havia escoltat parlar a Blancaneus i la Ventafocs de les seues famílies. Blancaneus i la Ventafocs no volien que ho fera i li ho van prohibir.

Una nit, Mulan va cridar a Gloria, una hipopòtama que vivia a la selva i amb qui s’havia passat tota la seua infància. Gloria la va ajudar a anar on vivia la seua mare la Ventafocs i quan va conèixer les germanastres, va agafar confiança amb elles i, quan va tindre-la suficient, els va llevar tots els seus diners, les seues pertinences, tot el que posseïen i las va tirar de la casa i es va quedar en ella.

Així que amb els seus propis mèrits, Mulan va aconseguir una casa, diners, roba i moltes coses més, i es va independitzar, optant per ser soltera durant tota la seua vida i dedicar-se única i exclusivament als estudis per a en un futur ser una bona mestra d’una universitat amb molt de prestigi.

Com vols que acabe el teu conte?

Això era i no és una princesa que es va presentar al ball de palau tota coberta de greix. El meu carruatge va tindre un problema –va dir ella- i com el cotxer no sabia què fer el vaig arreglar jo. És que m’encanta la mecànica!! Al príncep li va agradar molt aquella princesa distinta i ballaren tota la nit.

Això era i no és una princesa que es va punxar amb l’agulla de la seua filosa i caigué adormida per culpa d’un encanteri maleït fins que un príncep la va despertar i li demanà que es casara amb ell; però la princesa va dir: Gràcies dolç príncep, però he perdut molt de temps dormint i per ara preferesc dedicar-me per complet a buscar un remei a tots els encanteris malignes.

Filomena y el bullying

Capítulo anterior: Filomena, una niña especial

Filo era pequeña, era su primer año escolar, tenía 5 años. Estaba conociendo niñ*s nuevos, en realidad todo era nuevo; los olores, el espacio, la gente... la primera vez que pasaba tantas horas fuera de casa y le gustaba.

Se sentaba en una mesa hexagonal con otros niñ*s. Compartían lápices, rotuladores, tizas, plastilina... pasaban mucho rato dibujando, ¡a ella le encantaba! No sé muy bien cómo fue pero un día un niño que se sentaba con ella en la mesa hexagonal tuvo la idea de decirle a los otros niños que no molaba que Filo utilizase los lápices de colores y los convenció para que no la dejaran cogerlos. Ese día Filo dibujó poco y no lo pasó tan bien. Al día siguiente tampoco pudo dibujar. Filo se cabreó mucho y harta de que le quitaran los lápices de las manos agarró al bote comunal llevándolo hacia su pecho, ¡caramba!, ya estaba bien, ¡los lápices también eran suyos! En un santiamén todos los niñ*s de la mesa extendieron las manos para arrebatarle el bote de lápices... ñis ñas zum zam arr clas rram... se activó un forcejeo impresionante, diez brazos contra dos, Filo aguantaba las embestidas estaba muy enfadada... jum pam asss hum... Era un bote reciclado de Cola Cao que tenía los bordes metálicos, Filo sujetaba el bote por los bordes, pero ya no podía más, la última embestida le provocó un profundo corte en el dedo y heridas en los demás. Todos quedaron en silencio mientras la sangre brotaba sin cesar. Pasó todo tan rápido que la maestra se dio cuenta de que algo andaba mal por el vacío que produjo el silencio. La llevaron a curar y tardó algún tiempo en volver a clase. Filo estaba segura de que sus compis la iban a aceptar después de todo lo que había pasado, pero no fue así… no. Volvió a sentarse en la mesa hexagonal y volvió el rechazo, ahora más fuerte, se metían con ella constantemente, no podía participar en los corrillos y no le hablaban mucho, digamos que no querían hacerse amig*s de ella.

Así pasaban los días, yo no sé cuantos, pero muchos y... ¡no se vayan todavía que aun hay más! El mismo niño le propuso a los demás que trajeran alfileres a clase el martes siguiente, con ellos pincharían a Filo, porque se lo merecía, porque sí. Realmente ningún niñ* se planteó nada porque solo se sumaron a la idea sin más, al fin y al cabo era una manera de divertirse. Se corrió la voz y toda la clase se sumo a la iniciativa, cada día el niño se acercaba al oído de Filo y le susurraba en tono musical: el martes vamos a venir todos con alfileres para pincharte... la la la...

Filo pensaba que no serían capaces, pero conforme se acercaba la fecha veía que sí iban a ser capaces. Toda la semana la canción susurrada en su oído, estaba aterrorizada, no sabía qué hacer, si lo contaba sería una cobarde y una chivata, además, ¿qué iba a solucionar contándolo? Se sentía sola, rabiosa, triste. No tenía ningún plan para defenderse de aquel ataque y tenía claro que acudiría el martes al colegio pasara lo que pasara, plantaría cara, ella no era ninguna cobarde y no demostraba el miedo que tenía. Llegó el lunes y llegó el martes. Todos estaban preparados con sus alfileres, se los enseñaron durante la clase para que viera que era cierto que los llevaban, todo ocurriría en el patio... y llegó la hora y Filo se sintió sola en la inmensidad del patio, un patio de tierra, grande, muy grande y con palmeras. A unos metros de ella vio como se arremolinaban sus compis para preparar el ataque y en un tres y no res echaron a correr en bandada hacia Filo, que puso piernas en polvorosa. Fue un acto reflejo, corría como si se la llevaran los... bueno es que los demonios la perseguían. No sé cuantas vueltas dieron al patio pero no les resultó fácil rodearla, era una niña hábil, rápida, fuerte y asustada. La rodearon y se quedó plantada, se tapó la cara por instinto y experimentó los pinchazos en su cuerpo. Algunos niñ*s no se atrevieron a pincharle, unos lo hicieron tímidamente y otros lo hicieron sin más. Filo no le contó lo ocurrido a nadie, lo sufrió y lo interiorizó. Muchos, muchos años después me contó esta historia a mí y yo os la cuento a vosotr*s. Le resbalaron lágrimas por la mejilla al contarla, lágrimas que sirvieron para limpiar las viejas heridas de los alfileres, las heridas de un rechazo injusto y sin sentido.

Irma Navarro

Próximos capítulos:
Filomena y el bullying II (La venganza)

Filomena se afeita. Cuando entré al baño y me afeité toda la cara y mi madre me pilló con las manos en la masa. Pensaba que tendría barba de por vida.

Filomena juega a vaqueros. Cuando me compré la pistola a escondidas y dije en casa que la había encontrado en la calle.

Filomena y el melonar. Me gustaba tanto la sandía que me comía todas las pepitas con la idea de que algún día crecería un melonar en mi cabeza y podría comer sandía todas las veces que me apeteciera.

Filomena, una niña especial

¿Conocéis a Filo? Lleva unos meses en el margen del blog pero nadie le hacía caso. Es una historia de verdad, de una niña de verdad, como tantas...

Filo tenía 10 años y le intrigaban muchísimo los niños: cómo se movían, con que juguetes se divertían... Ella se aburría con las muñecas, pero siempre le regalaban alguna. Las tenía colgadas en la pared de su habitación. A su madre le había parecido una buena idea, ya que la niña no las utilizaba para jugar. A Filo la que más le gustaba era la muñeca legionaria; de esas tenía tres: un hermano que estaba haciendo el servicio militar le trajo una y desde entonces, cada vez que otro hermano se iba a la mili, al ver que la única muñeca que le gustaba a Filo era la legionaria, le traía otra. Así llegó a tener cuatro, su pequeña colección. No jugaba con ellas, pero le encantaba observar cómo esas muñecas iban vestidas de chicos, como sus hermanos. Le encantaba la ropa de chico. Filo odiaba las faldas que la obligaban a mantener las piernas cerradas para que no se le viera nada, y además le limitaban la movilidad. ¡No!, ella se sentía libre con pantalones; con ellos podía correr, saltar y despatarrarse a sus anchas. Era feliz jugando a vaqueros y a Tarzán, y lo que no podía soportar era jugar a mamás y papás; de hecho nunca jugó. Filo quería ser un niño porque todo lo que le decían que era propio de niñas no le gustaba, ¡que aburrimiento! Entendía que lo único que la diferenciaba de los niños era la pilila y por eso un día decidió construirse una.

Entró en el baño y se encerró, cogió el rollo de papel higiénico por un extremo y fue enrollándolo hasta hacer un cilindro de un diámetro que le pareció suficiente, se abrió de piernas y se lo coloco entre los labios vaginales. Se subió las bragas y se puso el pantalón. Salió del baño y caminó por la casa experimentando la sensación de llevar algo entre las piernas, ¡le encantó! Filo sabía que no le podía contar aquello a nadie, porque le caería una bronca tremenda y desaparecerían los rollos de papel del baño; sin embargo, a ella no le parecía nada malo lo que hacía.

No os he contado que a Filo, aunque le hubiera gustado ser un chico, le molestaba mucho que la confundieran con uno, que le dijeran guapo, o, ¡que niño más mono!, ¿dónde está tu mama rey?, etc. Constantemente la confundían con un niño porque Filo llevaba el pelo corto y vestía pantalones. Un día se colocó su pilila (bueno, según se le estropeaban se iba haciendo más) y se echó a la calle a jugar con la idea de que no se llamaría Filo, sino José. Ese día solo jugó con niños, a los que se presentaba bajo su nuevo nombre: Hola, soy José ¿puedo jugar con vosotros? Nadie le recriminaba nada e hizo nuevas amistades. Un día se encontró en el parque con un compañero de clase. Éste, todo contento, se acercó a saludarla:

-¡Hola Filo!
-¿Filo? Yo me llamo José.
-No, tú eres Filo, vamos juntos a clase.
-No, te has confundido, no te conozco, pero si quieres jugamos.
-¡Vale! -dijo el niño desconcertado.

Al día siguiente, cuando Filo encontró a su compañero en clase, éste le contó alucinado que había estado jugando con un niño que se llamaba José y que era igual que ella. Filo puso cara de incrédula, pero por dentro estaba que se meaba de la risa. ¡Lo había conseguido!, era Filo y José. ¡Guauu! se había reído de todo y de todos. Cuando le preguntaban si era chico o chica contestaba lo que se le antojaba, según le viniera mejor. Pasó de estar en una situación desfavorable a una favorable. Ahora era ella la que decidía.

Pasaron los años y Filo se fue olvidando de estos juegos simplemente porque se inventaba otros. Siempre fue una niñ@ especial.

Irma Navarro