Hui he participat en una taula rodona a l’IES Jordi de Sant Jordi i, en arribar a casa, he recordat una entrada que vaig fer l’any 2009, L'educació sexual a l'escola (3). Públic o privat?. Al debat ha sorgit l'estranyesa davant d'un masclisme que la gent jove continua reproduint, malgrat els avanços legislatius. Però clar, perquè la igualtat siga real, s’han de posar en marxa mecanismes tan potents i eficaços com els de les èpoques anteriors. I entonar només el “¡Hágase la igualdad!” no funciona si no posen en marxa la maquinària coeducativa amb pressupost i bones pràctiques, no solament amb bons discursos.
Reproduïsc parcialment ací una entrada que, per desgràcia, encara no ha passat de moda:
“En unes jornades educatives, vaig escoltar la professora de Química Núria Solsona descriure les pràctiques de laboratori de la seua assignatura. En aquestes, l’experiment que havia de fer l’alumnat de 4t d’ESO per al final de trimestre era, ni més ni menys, un pastís de xocolate. Això no té cap mèrit, ma mare fa pastissos i no ho ha aprés a l’escola! dirien algunes; Això no és ciència! comentarien uns altres.
En canvi, Solsona explicava molt bé que això que no té cap mèrit –i que per a molta gent no són més que pràctiques casolanes aïllades–, constitueix un “conjunt ben integrat de coneixements, elaborat i adaptat a les necessitats de cada moment històric per al bon funcionament de la família i el benestar dels seus membres”. És a dir, que aquestes pràctiques, tradicionalment femenines, són coneixement científic (considerat socialment com el més elaborat i el de més prestigi) i, com a tal, haurien d’estar incloses en el currículum escolar. I no sols això, sinó que “són uns sabers indispensables per a la vida de les persones i el bon funcionament de la família i de la societat”. Per tant, Solsona sosté que la cuina és un laboratori on es fan dissolucions (café amb llet o amb Cola-cao, sopes...) i col·loides (nata batuda, maionesa...), on es produeixen canvis químics (caramel·lització del sucre; el bany de Maria, una dona jueva que va inventar aquest mètode de conservació al s.III...), etc.
Aquesta explicació del treball de Núria Solsona fa referència a un dels entrebancs que dificulten l’educació sexual de l’escola: la consideració d’aquesta com una qüestió privada. Ja vaig parlar en anteriors posts de les pors, de la “naturalitat” de la sexualitat, de la falta de formació i de la manca de compromís de les administracions en aquesta formació. I ara, crec que paga la pena parlar de què és públic i què és privat, i de si l’escola només hauria d’encarregar-se dels sabers útils per a l’espai públic o, per contra, hauria de preparar per a la vida privada.
El debat és antic i connecta amb dues qüestions ben complexes: en primer lloc, amb el pas de l’escola segregada a l’escola mixta, i, en segon terme, amb la creença que la raó i l’emoció estan separades.
L’escola segregada (els xics per una banda i les xiques per l’altra) educava les dones per a ser maresposes. El règim franquista va prohibir l’escola coeducativa i va instaurar, l’any 38, l’escola segregada, amb uns continguts qualitativament i quantitativament diferents per a xics i per a xiques. Com que es pressuposava que l’espai privat (la casa, les criatures...) havia de ser per a elles i l’espai públic (el carrer, el treball...) per als hòmens, aquestos havien de ser educats per a desenvolupar un ofici i ser els guanyapà. Aquesta desigualtat estava basada en la suposada complementarietat dels sexes, i en la inferioritat intel·lectual de les dones, i era apuntalada per discursos com la biologia, la psicologia, la religió..., i per les tradicions i, fins i tot, les lleis. La coacció social i estatal conduïa a la interiorització de la bondat d’aquesta ideologia. Pilar Primo de Rivera, líder de la secció femenina de la Falange, deia el 1942:
- “Las mujeres nunca descubren nada: les falta, desde luego, el talento creador reservado por Dios para inteligencias varoniles: nosotras no podemos hacer nada más que interpretar mejor o peor lo que los hombres nos dan hecho”.
Quan es va promulgar la LGE (Llei General d’Educació), als anys 70, l’escola segregada es va convertir en escola mixta, però va eliminar del seu currículum tots els sabers i habilitats que les dones tenien o havien de tindre (habilitats domèstiques, expressives, sentimentals i relacionals: cuidar, mediar, escoltar, recolzar, ensenyar, guiar, la higiene, l’alimentació, la salut...). En realitat, va eliminar uns sabers necessaris per a la vida, és a dir, la cultura de les dones.
Algunes feministes ho expliquen de la següent manera: l’escola mixta el que va fer va ser convidar les xiques a entrar en un espai que representava uns continguts i uns valors exclusivament masculins: un currículum androcèntric. Aquest currículum, no solament no té en compte els sabers femenins, sinó que ha oblidat les aportacions de les dones a la cultura considerada escolar.
A poc a poc, aquesta realitat va canviant, però encara ens costa trobar el paper de les dones en la història, en la literatura, en l’art, en la ciència, en la política, etc. i solem conèixer aquestes dones i la seua contribució a la cultura quan, per a commemorar el 8 de març, les pengem en els taulers de les escoles i decidim treballar-les a classe.
Quina conclusió podem extraure d’aquest currículum androcèntric? Que el sol fet que xics i xiques compartesquen pupitre, no garanteix la igualtat. I que per fer realitat aquesta igualtat, s’han de posar en marxa mecanismes tan potents i eficaços com els de les èpoques anteriors. /.../
