Slut shaming

Rehtaeh Parsons fou una jove canadenca que, després de patir una violació en grup, va haver de suportar l’assetjament dels companys/es d’institut quan les fotos de l’agressió començaren a circular per les xarxes socials. No ho va suportar i es va suïcidar. Amanda Todd, Audrie Pott i Phoebe Prince se suïcidaren també després de ser insultades i tractades com a “putes”.

Emily Lindin és la fundadora d’un projecte que s’anomena The Unslut project, una iniciativa que lluita per la igualtat de gènere i contra l’slut shaming o l’insult a les xiques per la seua sexualitat. Per què no et suïcides, guarra estúpida?, li deien a ella, considerada la “puta” de l’institut des dels 11 anys. El seu nòvio va contar intimitats sexuals i, després de temps d’insults, Lindin va arribar a creure que es mereixia l’assetjament dels companys. Ara, ja apoderada, aquesta dona prepara el documental Slut: A Documentary Film ('Puta: el documental'), que tractarà sobre les xiques que han patit bullying sexual, per tal de conscienciar la gent i fer que aquest assetjament desaparega. 

Emma Holten es va desdejunar un dia amb el correu ple de comentaris obscens per part d’homes desconeguts que opinaven sobre unes fotos d’ella nua quan tenia 17 anys, penjades per l'exnòvio agreujat. Aquesta jove activista danesa va passar de la vergonya a la indignació i va decidir posar nua per a una fotògrafa coneguda i publicar les fotografies a la seua web, a més de responsabilitzar a qui consumia i feia circular aquestes fotos: “Si no diferencies entre una imatge compartida amb consentiment o sense, ets part del problema. /.../ Es important deixar clar que amb aquestes fotos no he fet el mateix que em feren. El meu consentiment importa. De fet, és el més important. I sense aquest, no és una foto; és simplement una violació”. 

Encara, molta gent culpabilitza les dones de les agressions que pateixen (Si no s’haguera fet fotos despullada, no li haguera passat res!) perquè la nostra societat és patriarcal, i educar en la por i en els perills que poden patir les dones és una justificació per a reprimir-les i que continuen així necessitant de protecció (masculina). Afortunadament, hi ha dones valentes i projectes apoderadors com els d'Emily Lindin i Emma Holten que ens ajuden a fer front a aquesta educació castradora. 

No sigues part de la corretja de transmissió del patriarcat!

La meua classe

En castellano

Pol. M’agrada ficar-me amb Jaume i dir-li “maricó” baixet, quan el profe no se n’adona, i veure com s’enfada i no pot evitar cridar fins que quasi el tiren de classe. I també m’encanta dir-li ho davant de tot el món, sense amagar-me, perquè els altres pensen igual que jo. És de ser molt mariquita portar roba apegada o dur el serrell llarg com una xica i eixe gest d’apartar-se’l dels ulls, que no puc suportar. Quan insulte Jaume i tot el món riu, jo em sent important perquè ell queda com un idiota.

Àlex. Jaume era el meu amic però ara, des que anem a l’institut, ja no hi vaig tant amb ell. He conegut altra gent de classe i m’ho passe bé perquè juguem al futbol i a Jaume no li agrada. Fa temps que l’insulten, però ara és quasi a diari. Pol és qui més ho fa, però ningú de la classe diu res i es com si pensaren que té raó. Jo no m’atrevisc a defensar-lo perquè pense que ningú més em faria costat. Em sap greu perdre un amic perquè Jaume és molt divertit i m’encanta veure sèries amb ell. I no hi ha ningú com Jaume per a jugar a endevinar pel·lícules!!

Juli. Sóc gai però no pense eixir de l’armari fins que no me’n vaja de l’institut. No vull que m’insulten. M’agrada un xic d’un altre centre i a ell també li agrade jo. La sort que tinc és que no se’m nota. La gent és ximple: es pensa que perquè jugue al futbol i porte roba masculina no puc ser homosexual. Al pobre Jaume el porten fregit però a mi no em passarà. Si algú s’atreveix a dir-me res, li partiré la cara.

Andreu. Pol és un homòfob i un masclista i la major part de companys de classe són uns còmplices covards. Ja m’he enfrontat a ell unes quantes vegades perquè es creu que pot anar insultant la gent com si fóra el més home de tots. Davant de mi no li dirà “maricó” a Jaume, ni “nan” a Mateu, perquè sap que no em quedaré callat. Tinc un pare una miqueta rar però és el millor del món. Va a unes reunions amb altres hòmens i parlen de les pressions que tenen per a ser mascles. Jo he començat a anotar a l’agenda exemples d’aquestes pressions.

Cesc. El tutor m’ha assegut al costat de Jaume. Merda! No és que no em caiga bé; la veritat és que és molt simpàtic i em podria ajudar en Matemàtiques i en Ciències, que se li donen molt bé, però no vull que pensen que sóc com ell*. He de demanar al tutor que em canvie, sí o sí. Sé que Jaume se sentirà malament però m'importa molt el que pensen, encara que si a mi em passara m'agradaria que la gent em defensara.

Jaume. M’agrada Anna però no m’atrevisc a demanar-li d’eixir perquè sóc molt tímid i perquè ma mare em diu que sóc massa xicotet per a tindre nòvia, que ja hi pensaré quan tinga 15 anys i que ara he de centrar-me en els estudis. No em preocupa i puc esperar; el que de veritat em fa patir és que m’insulten. No és d’ara. Ja fa temps que em diuen “mariquita” i em costa entendre’n els motius. Si almenys poguera eixir amb Anna, la gent es callaria.

Rosa. Tinc una samarreta com la de la foto de més avall. Però crec que me n’hauria de fer una altra que mostrara com es comporta la gent davant de la violència verbal (insults), social (exclusió, aïllament...) i física (colps, empentes, pallisses...). Aquesta seria una aula en la qual done classe: 1 agressor, 2 seguidors, 3 partidaris, 7 espectadors suposadament neutrals, 8 possibles defensors i 1 defensor. Suposadament n'hi ha 16 persones contra la violència i només 6 a favor. Per què no actuen?

[*Contagi de l’estigma. És una por imaginària a “contagiar-se” de les característiques de la persona criticada que provoca que s’allunyen d’ella i/o que no la defensen davant d’una situació de violència.]

Escriure tort

(En castellano)

Prompte començarà el nou curs escolar i moltes mares (i pares) estan ja preocupades per com els anirà a les filles i als fills a l’institut. Per la seua banda, també hi ha profes que comencen a rondinar, pensant que les vacances s’acaben i que cal preparar-se per al que vindrà. La majoria ja sabem els cursos que tindrem. Jo faré classes a primer de batxillerat i al primer cicle d’ESO, com fa dos anys, i em trobaré a l’aula les caretes més o menys esglaiades d’uns adolescents que tenen mares que pateixen i que tindran una profe de Valencià que també pateix, però que es preocupa i se n’ocupa que aquestos patiments siguen els menys possibles.

Tot i que fa més de vint anys que done classes, els començaments de curs sempre són una mescla de por i de ganes. De por, com la de la mare que portarà el seu fill a primer d’ESO i que ja ha hagut de vore una foto al tuenti on posava “mariquita”. Por com la dels pares de la xiqueta que farà segon d’ESO i a qui l’any passat insultaven perquè era filla de “maricons”. Por com la de l’àvia que veu que el nét no té amics, perquè els que té no es poden dir així ja que no l’estimen sinó que, quan poden, el menyspreen. La veritat és que no deixa de sorprendre’m, i tots els anys és igual, la capacitat humana de fer patir, supèrfluament, les persones del voltant: per altes, per baixes, per grosses, per primes, per masculines, per femenines, per tindre una mare, dues, o per no tindre’n cap.

Sembla que l’arribada a l’institut és viscuda amb més preocupació que l’escola, com si allà no hi haguera patiment, com si la infantesa fóra el temps i l’escola l’espai on el dolor és una mica mentida, com el dels contes... Tanmateix, crec que el dolor, com el desig, no és mai de mentida (tot i que, certament, n’hi ha graus) i intuïsc que tot ve de no actuar perquè es pensa que a la infantesa es pateix menys, de la mateixa manera que es creu que la sexualitat no existeix. Les Barbies o les Monsters no tenen vulva; els Power Rangers o els Action Mans tampoc tenen penis; però, que els creadors d’aquestos ninots els hagen fet asexuats, no significa que no es comporten com a hòmens o com a dones “de veritat”. I aquesta veritat falsa marcarà les vides de les persones des del bressol, a l’escola, a l’institut, al treball, a tot arreu. I farà patir, sempre.

Jo em prepare les classes preguntant-me què faré el curs que ve per mitigar aquesta preocupació i aquestes pors: les meues, les de les mares i pares, les dels xiquets i xiquetes que potser ho passaran malament per no ser prou Barbies o prou Action Mans, per ser còpies dolentes d’un suposat original que no existeix només que en la ment dels puritans, dels moralistes, dels temorosos del goig de viure... dels que volen que a la vida només s’escriga en renglons ben rectes. Malauradament, a l’escola i a l’institut, com a la vida, encara es fa cal·ligrafia. I s’ha de copiar sense entortar-se: “a les xiques els agraden els xics”, “als xics els agraden les xiques”, “els xics no ploren”, “família, només n’hi ha una”, "una xica sexual és una guarra", etc. I cada dia s’ha de repetir la lliçó i, si no, sempre n’hi ha algú que te la repassa: “marimacho”, “tortillera”, “gallina”, “maricó”, "guarra", etc.

Què podem fer per entortar una mica aquest món i que siga com les muntanyes? O com les ones? O com el vent? Per què hi ha gestos definits com a masculins i gestos femenins? Per què la cura o la coqueteria són femenines i l’agressivitat o el desig d’independència, masculins? La setmana passada vaig vore Brave, l’última pel·lícula d’animació de Pixar. La protagonista és Mèrida, una jove princesa educada per sa mare per a ser-ho (Els pares és que no s'ocupen d'aquestes coses!). Els germanets corren salvatges, fent entremaliadures pel castell, però ella s’ha de comportar i preparar per al gran dia, quan arribaran els pretendents i el millor es quedarà amb ella. El més bo de la pel·lícula és el final, ja que acaba fadrina, després de convéncer els aspirants que és millor ser lliure d’elegir(-se). Ells, tots els xics de la pel·lícula, se la passen barallant-se, burlant-se els uns del altres o perseguint óssos, i només en una seqüència, que no dura ni un minut, se n’adonen que en realitat no s’havien preguntat si volien o no la princesa, perquè obeïen els desitjos dels pares. Ella, en canvi, es passa la pel·lícula rebel·lant-se contra el seu destí.

Quins models d’home s’estan oferint? Estem tan lluny d’una vertadera rebel·lió masculina? Potser és la por a perdre els privilegis i tal vegada la revolució començarà pels que escriuen tort i no tenen accés a les prebendes. Per això cal fer-los costat. I mentrestant, seguir preparant-nos les classes pensant com podem accelerar aquesta revolució perquè els nostres instituts esdevinguen llocs segurs on siga una festa entrar-hi perquè s’aprén molt: dels companys, de les companyes, d’alguns profes, de discutir, de compartir, d’escriure recte i, sobretot, d’escriure tort.

Besos i bales

Una última voluntad (Marco Berger, 2007)

Bullying al Zurbarán

La setena temporada de Física o química ens ha deixat un mal sabor de boca amb la mort de Fer. L’actor va demanar eixir de la sèrie i els guionistes “el van matar” justament dos capítols abans de tancar-la definitivament per una baixada considerable de quota de pantalla.

Ens haurien pogut estalviar unes quantes llàgrimes, però van optar per acomiadar Fer amb una mort heroica (quan intentava convèncer Toño d’usar la paraula i no la violència per a venjar-se dels seus assetjadors). No podem oblidar que, en aquesta temporada, Fer s’estava mostrant compulsivament gelós i feia ganes que el pacient David l’enviara a pastar fang. (Un altre dia dedicaré una entrada a la gelosia, que es ven com un ingredient “normal” de les relacions i com a mostra de molt d’amor, quan en realitat és inseguretat i estima cap a un mateix, no cap a l’altr@.)

El bullying torna a estar present en la sèrie i ací veiem les conseqüències que pot tindre en una persona ser permanentment humiliada pels companys. 


Amb la violència tot el món perd!

El "puto amo" en cadira de rodes

De vegades Física o química ens sorprèn qüestionant la masculinitat tradicional (magistralment descrita per Tony Porter en l’entrada anterior). Ací deixe una mostra de la violència que els barons pateixen i exergeixen, extreta del capítol 4 de la 7a temporada ("Tragedia en el Zurbarán")

I per a profes, dos llibres de Daniel Gabarró per a descarregar-se de franc: Transformar a los hombres, un reto social i ¿Fracaso escolar?, la solución inesperada del género y la coeducació. Us agradarà també aquesta entrevista a Gabarró.

Kit de masculinitat

Magnífic vídeo de Tony Porter "Un llamado a los hombres", que agafe del sempre interessant i educatiu bloc de Pitxu Garcia Coeduelda.

Sexting, amoring i altres -ing

Quan tenia 6 anys, va arribar la televisió a ma casa, en blanc i negre, per descomptat. Dos anys després, vingué el telèfon, tot i que per a parlar calia que ens connectara una telefonista. Vaig tindre el meu primer ordinador als 20 anys i allà vaig jugar al primer vídeo-joc. Als 30, em vaig connectar per primera vegada a internet. Al mòbil em vaig resistir bastant, però finalment arribà. Fa un any que tinc Tuenti i Facebook i en fa dos que escric en aquest bloc.  

Aquesta és una part de la meua vida que compartesc, juntament amb l'opinió que tinc del que comente, perquè la intimitat ja no és el que era. La nostra identitat té un espai virtual on anar construint-se a base de fotografies, estats, vídeos, comentaris deixats en altres murs, blocs, etc. El missatge del Tuenti, recordant-nos que fa dies que no canviem el nostre estat i que alguna cosa deu haver passat, és una invitació a compartir la intimitat. Aquesta exhibició en xicotetes dosis de la nostra vida íntima ha començat a anomenar-se extimitat. I cada vegada més sembla que ens definim (o construïm) a través del que mostrem a la xarxa i els/les altres veuen i/o lligen. 

De vegades aquesta mostra pot ser política, reivindicativa, i ensenyem i parlem de nosaltres perquè estem defensant el dret a ser d'una determinada manera i que aquestos drets es facen extensibles a tot el món. 

Una forma de mostrar-se és el Sexting, contracció de sex i texting (enviament de sms), que es refereix a l’enviament de fotografies o vídeos eròtics i/o sexuals per mitjà de telèfons mòbils o de les xarxes socials.

Altres formes són l’Amoring, (si algú té un terme millor, s’accepten propostes) que és l’intercanvi d’enceses declaracions amoroses, incloses creatives fotografies de la parella enamorada amb moltes LLLL i molts cors, diàlegs íntims amb molts PER A SEMPRE i MAI NINGÚ ABANS COM TU, etc. A poquet que observem, ens adonem que SEMPRE i MAI són mentida, i que l’amoring deixa pas a l’oding, fins que una altra parella torna a omplir l’espai real i virtual deixat per l’anterior. La realitat és que tot aquest recorregut vital (i virtual) queda enregistrat per a sempre a la xarxa. Ho havíem pensat? 

Potser convindria reflexionar una miqueta sobre la informació que compartim. Volem de veritat que les 600 amistats de la nostra xarxa tinguen tanta informació de nosaltres? Penjaríem al corredor de l’institut, les fotos que pengem al Tuenti? Què passaria si perdérem el mòbil amb les fotos o els vídeos que hi guardem? Coneixem la privacitat del nostre Tuenti? Demanem permís per a penjar fotos d’altres persones? Ens sembla bé que es pengen fotos sense el nostre permís?...

Aquestos vídeos són una miqueta massa ximples i el que fan és situar tota la responsabilitat en la persona, que després de compartir fotos íntimes, serà víctima, i no en qui traïx la confiança i difon material privat:

Aquestos m'agraden més, encara que el segon se'n va a un altre tema: 

    
Aquesta va en la mateixa línia culpabilitzadora del dos primers. Pensa abans de penjar res! diu el missatge. I per què no diu: Pensa abans de compartir una foto que no és teua, i no la passes!? O Has pensat en les conseqüències que pot tindre per a la persona que tu compartisques la seua foto? 

Ací hi ha unes recomanacions imprescindibles per a configurar la privacitat del Tuenti: 

Dia contra la mutilació genital femenina. 6 de febrer.

Producción Manuel Alejandro Rodriguez
Realización y Edición: Pedro Ruiz
La Caseta de Juan Leon para:
Fundación Paz y Solidaridad. CC.OO-A.

Vestido Nuevo (IES Lluís Vives)

Les relacions interpersonals són molt complexes, tant o més que qualsevol matèria curricular. Les relacions afectivosexual també. Si no s’aprenen, comptem amb els dits, és a dir, usem respostes primitives i sense reflexió: agressió, passivitat, culpa, ressentiment... I acudim a l’estereotip, camí ple de tòxics, però segur.

A través del currículum es decideix el que és la intel·ligència; com que el coneixement en el camp de l’afectivitat i de les relacions personals no es considera intel·ligència, no s’ensenya. Així, les matèries curriculars actuals transmeten coneixements i s’erigeixen en les úniques que poden ensenyar a raonar, però obliden que la cognició pot també desenvolupar-se en les relaciones interpersonals (Moreno i Sastre, 2002).

L’escola hui en dia pateix un enorme desequilibri que ens porta a un model de societat tècnicament molt avançat però habitat per persones analfabetes emocionals. La ignorància del currículum no provoca guerres, ni violència en la parella, ni embarassos no desitjats... la falta d’habilitats socials per a negociar l’ús del preservatiu, la negació dels propis sentiments, la ignorància de les conseqüències de les accions, la falta de reflexió... sí.

La família és fonamental en aquesta educació emocional; però si escola i família caminen en la mateixa direcció, tot és més senzill i també més eficaç. N’hi ha qui diu que amb la família ja n’hi ha prou; però hi ha almenys dues raons que demostren el contrari. Una és perquè ho diu la llei. En el Preàmbul de la LOE 2/2006, de 3 de maig, diu que entre les finalitats de l’educació es destaca el ple desenvolupament de la personalitat i de les capacitats afectives de l’alumnat, /…/ el reconeixement de la diversitat afectivosexual, i també la valoració crítica de les desigualtats que permeta superar els comportaments sexistes. També la Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs estableix, a l’article 9, la incorporació de la formació en salut sexual i reproductiva al sistema educatiu espanyol. Això significa que més que “demanar permís” a les famílies per a donar educació sexual als seus fills i filles (tal com he fet jo hui amb els pares i mares de la meua tutoria de 1r d’ESO), el que hauria de ser és que aquestes exigiren a l’escola una educació afectivosexual de qualitat.

La segona raó és que l’educació sexual s’ha de donar entre iguals. És fonamental que elles i ells parlen a classe, discutesquen, dramatitzen situacions en les quals una parella decideix com passar el temps junts, la importància que tenen les amigues i els amics en la relació a la parella, com es pot convèncer la parella que es pose el preservatiu, com es mostren els propis desitjos sense pors ni pressions, com ens podem defensar de la pressió de l’entorn...

La Conselleria ha paralitzat el programa d’intervenció en educació sexual (PIES) que des de fa dos anys impartia el personal dels centres de salut als 3rs d’ESO, i sembla que volen revisar-ne els continguts atenent els interessos de sectors moralitzadors. Estem a l’espera, tement-nos el pitjor, ja que l’únic que s’ha comunicat és que la formació no la donarà el personal sanitari (sexologia o infermeria) sinó psicopedagogs/es.

Aquest model moralitzador d’educació sexual té com objectiu preparar per a l’amor i per al matrimoni i considera que l’objectiu de les relacions sexuals és la reproducció. En aquest sentit, l’anticoncepció va en contra del “destí natural i diví” de la naturalesa humana; també es considera antinatural l’homosexualitat o qualsevol pràctica que no vaja encaminada a la procreació.

L’altre model d’educació que se sol donar: l’educació biologicista pretén evitar els riscos que es consideren inherents a la sexualitat; però hem de llegir a les pràctiques coitals. Solen ser xarrades aïllades, a les quals sovint s’enganxen les drogues, i es parla dels perills del sexe (embaràs i malalties) i dels mitjans per a previndre’ls (anticonceptius i pràctiques segures). Quant a la temporalitat, el disparador d’aquest tipus d’educació, és l’adolescència.

Molta gent pensa que és una educació objectiva i imparcial, al marge de les creences i opinions particulars; però en aquesta vida no hi ha res imparcial. El feminisme ens ha previngut contra la pretesa neutralitat dels discursos i ens ha ensenyat que precisament no tenir en compte el gènere contribueix a les desigualtats perquè no les evidència ni les denúncia, sinó que les naturalitza. El miratge de la igualtat ens fa pensar que homes i dones som iguals, que la igualtat està aconseguida i que no hem de lluitar ni reclamar. Per tant, les diferències que apreciem només poden ser degudes a la naturalesa. I, si són naturals, no es pot fer res.

Les conseqüències del model biologicista són, de manera molt resumida, el sexisme, l’adultisme, el coitocentrisme. Em detindré en aquest darrer i ja tornaré sobre els altres. Quan a les enquestes es pregunta A quina edat vas tenir la primera relació sexual? s’està preguntant pel primer coit. Per què la primera vegada és la primera vegada coital i heterosexual? Hi ha moltes primeres vegades, i molt variades, però encara es continua parlant de preliminars i de coit, de sexualitat de tercera i de sexualitat de primera. La de tercera es considera incompleta, immadura, adolescent i cosa de criatures. La de primera és la sexualitat adulta i madura, que es presenta com un pastís amb la vana pretensió que tarden molt a prendre’l. Eduquem en el “no” perquè no facen. Com es pensa que el sexe és follar, se’ls diu que “encara no”, que han d’“esperar la persona adequada” o a “l’edat adequada”. Si som un poc tradicionals, els amenacem perquè no ho facen i els castiguem si ho fan. Quan no podem evitar-ho, els demanem que ho facen “amb atenció” i que prenguen “precaucions”. I en tots els casos, creem pors perquè “els/les volem protegir”. Com en general es pensa que la joventut és irresponsable i immadura, acabem reduint l’educació sexual a la informació-prevenció (anticonceptius i malalties) i no parlem del plaer perquè es poden animar encara més. Tampoc els ajudem perquè aprenguen a negociar l’ús dels anticonceptius, a cercar assertivament el plaer, ni qüestionem la masculinitat o la feminitat tradicionals.

Els objectius que com a mínim ha de tindre una educació sexual de qualitat han de: Qüestionar un Model Amorós (que per exemple considera que la gelosia és un bon ingredient); criticar els rols de gènere (la masculinitat i la feminitat tradicionals), ampliar el model de sexualitat (i que no quedar-nos només en el coit), propiciar la responsabilitat compartida, aprendre a defensar-se de la pressió (tots ho fan, has de crèixer...) La realitat és que no podem eliminar els riscos, però sí fer que la gent jove siga més competent en contextos incerts. I en això estem!

Als pares i mares de 1r A. I per descomptat al meu estimat alumnat del Lluís Vives!!

72 horas con Vicky

"Durante 72 horas colocamos un maniquí en una farola de la Cruz del Rastro (Córdoba). El objetivo era grabar de incógnito la vulnerabilidad de las personas convertidas en mercancía. El resultado de esta intervención artística, sin ánimo de lucro y de carácter social es un video tan impactante como real: indiferencia, humillación , intervención policial, agresiones, ternura, etc…“Stop a la Trata de Personas con Fines de Explotación Sexual” - stoptrata.org"




23 de setembre, DIA INTERNACIONAL CONTRA L'EXPLOTACIÓ SEXUAL

Seguramente podemos hacer poco contra la explotació sexual.
Lo que sí que podemos hacer es no agregarnos a estas páginas que circulan por el Tuenti (Con tanta zorra, tanta perra y tanta cerda podemos crear una granja), ni poner en nuestro principal frases así:

Abres más las patas que un puto compás ;)
Muy poca correa, para tanta perra suelta!
Ten cuidado con las maquina tragaperras, no te vayan a tragar...

Tabaco y abuso sexual

Retiran una polémica campaña con imágenes de una felación simulada
26 de febrero de 2010.

Los anuncios muestran a un hombre mayor con traje sujetando la cabeza de un adolescente con un cigarrillo en su boca, en una posición que sugiere sexo oral. En el eslogan que acompaña se lee: "Fumar significa ser esclavo del tabaco".

¿Cómo lo ves?

¡Hay que cortar!

El vídeo es un fragmento del documental: Le clítoris, ce cher inconnu (Francia/Gran Bretaña, Michèle Dominici, 2003).

"Hace un par de semanas atrás algunos medios de comunicación dieron a conocer una nueva “victoria” obtenida en el campo de los derechos humanos –y, en particular, en el campo del derecho humano a la identidad. Se trata de la historia de una niña correntina de cuatro años quien, tras una “larga lucha”, obtuvo su documento nacional de identidad. El sexo que consiga ese documento es, “finalmente”, femenino.

De acuerdo a la información publicada, la niña había sido asignada al sexo masculino al nacer. El tamaño de su clítoris habría sido tan grande que fue confundido con un pene, lo que llevó a considerarla un niño. Luego se descubrió que tenía ovarios, que tenía útero, y que, por lo tanto, debía ser reasignada e intervenida quirúrgicamente con “urgencia”. Y, por supuesto, sin su consentimiento. ¿Por qué? ¿Cuál era la “urgencia”? ¿Se trataba, por ejemplo, de una urgencia médica? ¿Era necesario operarla para salvarle la vida, acaso? No. La única urgencia del caso era la violación encarnada de su derecho humano a la identidad. ¿A qué identidad? Obviamente, a la identidad obligatoria entre “sexo femenino” y “clítoris de tamaño promedio”.

Para decirlo claramente: sólo porque durante esos cuatro primeros años su existencia pareció tener lugar en ese intervalo entre la femineidad al que llaman “intersexualidad”, es que una cirugía destinada a cortarle el clítoris puede justificarse en nombre de sus derechos humanos. Sólo porque su existencia pareció tener lugar en esa tierra de nadie de la diferencia sexual es que esa intervención no solo no fue públicamente reputada como condenable sino que, además, fue valorada como deseable. Buscada. Defendida como un derecho. Finalmente celebrada. Y es que desde la perspectiva cultural que persiste en identificar lo humano con cuerpos femeninos o masculinos promedio, se trata de intervenciones destinadas a humanizarnos. ¿Quién podría, acaso, oponerse a eso? ¿Quién podría negarse a festejarlo?

La historia de la niña intersex de Corrientes fue relatada, invariablemente, como una gesta heroica que, contra todos los contratiempos, logró asegurarle su derecho humano a la identidad. Una Defensoría de Pobres y Ausentes, un hospital público, un tribunal, el Estado, en suma, apareció una y otra vez comprometido, en esa historia, con el final triunfal de esa gesta. Narrada, una vez más, en los términos de los derechos humanos, se trata, una vez más, de una historia de horror. Las variaciones corporales, la distancia entre los genitales de una niña o un niño particular y el ideal sexuado de nuestra cultura, los distintos modos en los que la diversidad se encarna, nada de eso, en sí mismo, deshumaniza; la violencia quirúrgica sí, e instala el trato inhumano en el centro mismo de la experiencia de devenir un ser humano sexuado.

¿Qué hacer para detener este horror? ¿Qué hacer para revertir el orden que lo justifica? Visibilizar y celebrar la diversidad corporal tal vez ayude pero también es necesario hacer visible esa otra diferencia, la verdadera, la que no reside entre nuestras piernas. Esa que se produce y se instala cuando, en nombre de la diferencia sexual, invocando ciertos derechos de lo humano y de lo idéntico y movido por las mejores intenciones, alguien dice: hay que cortar. Y corta."

Mauro Cabral en SOY, suplemento de diversidad sexual, página 12, 16 de mayo del 2008.

[El texto completo, y los de otras personas intersexuales, puede encontrarse en:

Cabral, Mauro (editor): Interdicciones. Escrituras de la intersexualidad en castellano. Córdoba, 2009. Disponible en http://www.mulabilatino.org/Interdicciones2.pdf

Els límits a la feminitat

(en castellano)
Què és el que un xic no vol que pensen d’ell? I una xica?
Quins són els límits de la feminitat “acceptable”? I els de la masculinitat?
En quins moments la gent es burla, margina, critica, ridiculitza... a un xic? I a una xica?
De quines maneres es fa?
Què s’aconsegueix insultant, burlant-se, pegant... maltractant així?
Com ens sentim quan ens critiquen a nosaltres? (1)

A les xiques, quan se les vol criticar perquè han traspassat els límits de la feminitat acceptable se les qualifica de: guarres, masclots i bolleres.
Als xics, de maricons, gallines i calçasses.

En aquest post revisarem els límits i parlarem de les diverses maneres de ser xica.

Guarra (puta, zorra...). Aquest qualificatiu se li posa a una xica, no per cobrar pel sexe, sinó per expressar desitjos sexuals, parlar obertament de la sexualitat, tindre diverses relacions, etc. Alguns xics, molt masclistes, també solen usar aquestos qualificatius per a una xica que rebutge les seues proposicions. I altres xiques també l’usaran per a desqualificar les xiques amb les quals competeixen per un xic. 

A l'altre extrem, n'hi hauria el qualificatiu d'estreta o el d'escalfabraguetes, que serveix per a castigar aquelles xiques que no volen complaure els xics i no "es deixen" o per a insultar aquelles que, suposadament, provoquen els xics però després els deixen "a mitges". Per baix d'aquestos insults n'hi ha el reconeixement al dret dels barons de ser complaguts per les xiques, sense tindre en compte que elles també tenen desitjos i que aquestos també haurien de ser tinguts en compte al mateix nivell.

Bollera (tortillera, camionera...). Les dones lesbianes pateixen una doble discriminació: per dones i per lesbianes. La lesbiana femenina és acceptada perquè sol formar part de l’imaginari pornogràfic dels xics heterosexuals; però una lesbiana masculina no es considera atractiva ni desitjable, i generalment serà durament criticada i insultada.

Masclot (marimacho, xicazo, tiot...). La masculinitat només és masculina? En absolut. La virilitat, potser sí; però la masculinitat (o la feminitat) són masculines i femenines, i sempre ho han segut. Les xiques també poden ser masculines i de fet, al llarg de la història, hi ha hagut dones masculines: és normal i està bé que així siga (el llibre de la fotografia parla de la masculinitat femenina).

Hi ha encara un altre qualificatiu que no representa exactament un límit a la feminitat però s’hi acosta:

Gorda (foca, lletja, friki...). Si no ets atractiva, no se’t veu. Els xics tradicionals tendeixen a sexualitzar les xiques. La gorda, la lletja, la rara... no interessen perquè no es consideren desitjables i, per tant, no existeixen. No són persones perquè no són oportunitats sexuals. Les xiques tradicionals també les discriminen perquè el que mola és ser una divina.

Què representen els insults guarra, masclot, bollera, foca...? No pot ser atractiva una xica musculosa?, masculina?, gorda?, sexual?... Les xiques han de ser fidels, discretes, només sexuals amb les seus parelles, atractives i femenines. I si no són heterosexuals, almenys que no siguen masculines i que estiguen "bones". La seua sexualitat s’ha de controlar, els seus cossos també, i els insults serveixen per a aquesta finalitat.

I què passa amb la diversitat? L’eradiquem a base d’insults? Tots i totes iguals? Ens hem de ficar la sabata de taló alt (realment o metafòricament) encara que no ens càpiga?

PD: Darrerament s’està posant de moda el qualificatiu de puta o zorra entre les amigues. És una manera de reapropiar-se del terme per a resignificar-lo i ampliar els límits de la feminitat?

(1) Preguntes i classificació extretes de "Heteropatriarcado y masculinidad" Álvaro Ruiz (Curs "Sexes, gèneres, amors i dolors, 2010)

Filomena y el bullying

Capítulo anterior: Filomena, una niña especial

Filo era pequeña, era su primer año escolar, tenía 5 años. Estaba conociendo niñ*s nuevos, en realidad todo era nuevo; los olores, el espacio, la gente... la primera vez que pasaba tantas horas fuera de casa y le gustaba.

Se sentaba en una mesa hexagonal con otros niñ*s. Compartían lápices, rotuladores, tizas, plastilina... pasaban mucho rato dibujando, ¡a ella le encantaba! No sé muy bien cómo fue pero un día un niño que se sentaba con ella en la mesa hexagonal tuvo la idea de decirle a los otros niños que no molaba que Filo utilizase los lápices de colores y los convenció para que no la dejaran cogerlos. Ese día Filo dibujó poco y no lo pasó tan bien. Al día siguiente tampoco pudo dibujar. Filo se cabreó mucho y harta de que le quitaran los lápices de las manos agarró al bote comunal llevándolo hacia su pecho, ¡caramba!, ya estaba bien, ¡los lápices también eran suyos! En un santiamén todos los niñ*s de la mesa extendieron las manos para arrebatarle el bote de lápices... ñis ñas zum zam arr clas rram... se activó un forcejeo impresionante, diez brazos contra dos, Filo aguantaba las embestidas estaba muy enfadada... jum pam asss hum... Era un bote reciclado de Cola Cao que tenía los bordes metálicos, Filo sujetaba el bote por los bordes, pero ya no podía más, la última embestida le provocó un profundo corte en el dedo y heridas en los demás. Todos quedaron en silencio mientras la sangre brotaba sin cesar. Pasó todo tan rápido que la maestra se dio cuenta de que algo andaba mal por el vacío que produjo el silencio. La llevaron a curar y tardó algún tiempo en volver a clase. Filo estaba segura de que sus compis la iban a aceptar después de todo lo que había pasado, pero no fue así… no. Volvió a sentarse en la mesa hexagonal y volvió el rechazo, ahora más fuerte, se metían con ella constantemente, no podía participar en los corrillos y no le hablaban mucho, digamos que no querían hacerse amig*s de ella.

Así pasaban los días, yo no sé cuantos, pero muchos y... ¡no se vayan todavía que aun hay más! El mismo niño le propuso a los demás que trajeran alfileres a clase el martes siguiente, con ellos pincharían a Filo, porque se lo merecía, porque sí. Realmente ningún niñ* se planteó nada porque solo se sumaron a la idea sin más, al fin y al cabo era una manera de divertirse. Se corrió la voz y toda la clase se sumo a la iniciativa, cada día el niño se acercaba al oído de Filo y le susurraba en tono musical: el martes vamos a venir todos con alfileres para pincharte... la la la...

Filo pensaba que no serían capaces, pero conforme se acercaba la fecha veía que sí iban a ser capaces. Toda la semana la canción susurrada en su oído, estaba aterrorizada, no sabía qué hacer, si lo contaba sería una cobarde y una chivata, además, ¿qué iba a solucionar contándolo? Se sentía sola, rabiosa, triste. No tenía ningún plan para defenderse de aquel ataque y tenía claro que acudiría el martes al colegio pasara lo que pasara, plantaría cara, ella no era ninguna cobarde y no demostraba el miedo que tenía. Llegó el lunes y llegó el martes. Todos estaban preparados con sus alfileres, se los enseñaron durante la clase para que viera que era cierto que los llevaban, todo ocurriría en el patio... y llegó la hora y Filo se sintió sola en la inmensidad del patio, un patio de tierra, grande, muy grande y con palmeras. A unos metros de ella vio como se arremolinaban sus compis para preparar el ataque y en un tres y no res echaron a correr en bandada hacia Filo, que puso piernas en polvorosa. Fue un acto reflejo, corría como si se la llevaran los... bueno es que los demonios la perseguían. No sé cuantas vueltas dieron al patio pero no les resultó fácil rodearla, era una niña hábil, rápida, fuerte y asustada. La rodearon y se quedó plantada, se tapó la cara por instinto y experimentó los pinchazos en su cuerpo. Algunos niñ*s no se atrevieron a pincharle, unos lo hicieron tímidamente y otros lo hicieron sin más. Filo no le contó lo ocurrido a nadie, lo sufrió y lo interiorizó. Muchos, muchos años después me contó esta historia a mí y yo os la cuento a vosotr*s. Le resbalaron lágrimas por la mejilla al contarla, lágrimas que sirvieron para limpiar las viejas heridas de los alfileres, las heridas de un rechazo injusto y sin sentido.

Irma Navarro

Próximos capítulos:
Filomena y el bullying II (La venganza)

Filomena se afeita. Cuando entré al baño y me afeité toda la cara y mi madre me pilló con las manos en la masa. Pensaba que tendría barba de por vida.

Filomena juega a vaqueros. Cuando me compré la pistola a escondidas y dije en casa que la había encontrado en la calle.

Filomena y el melonar. Me gustaba tanto la sandía que me comía todas las pepitas con la idea de que algún día crecería un melonar en mi cabeza y podría comer sandía todas las veces que me apeteciera.

"Ferides" de Susana Barranco

Heridas - Ferides trailer from Morgan Stance on Vimeo.

"Ferides" és el resultat d'un treball de camp realitzat amb dones i transgèneres, que d´una manera o altre han patit violència de gènere. Amb aquest projecte audiovisual, es vol fer veure que la violència masclista ataca tot allò que considera inferior, tot el que és, de fet, una representació de la femineïtat. A partir del fil argumental elaborat per l'actriu i poeta Susanna Barranco, les intervencions de les dones entrevistades ofereixen una idea de com s'enfronten a la vida i als seus records, què ha estat per elles l'amor i com el consideren a hores d'ara, què pensen dels maltractadors, qui les estima ara, les coses que elles s'atreveixen a retreure's d'elles mateixes...Tot plegat, "Ferides" aporta un fresc de la condició humana que ha estat colpejada per l'agressivitat dels estereotips masclistes i reivindica la dignitat de totes les dones. (informació agafada de http://www.vimeo.com/2635612)

Per a mes informació: mousike.cat

Abús sexual en la infantesa (ASI)

(en castellano)

Abús sexual en la infància i l’adolescència: característiques, recurrència i maltractament. Sílvia López. (2009). Estudi realitzat en 24 centres d'atenció a la salut sexual i reproductiva de Catalunya, amb 1015 dones majors de 18 anys, mitjançant qüestionari anònim.

1015 dones, que han passat per 24 centres d’atenció a la salut sexual i reproductiva de Catalunya, han estat entrevistades de manera anònima.

• El 37,6% van patir algun tipus d’abús en la infantesa (tocaments, 32,4%; obligada a tocar, 16,5%; intent de penetració, 16,6%, i penetració, 9,6%).
• Dels abusadors, el 16% era un desconegut, el 45%, un conegut i el 39%, un familiar.
• Més de la tercera part dels abusos, van durar anys.
• Més de la meitat dels abusos van tindre lloc abans que les xiques feren els 13 anys.
• El 65,6% de les xiquetes víctimes de l’abús no ho contaren a ningú; de les que sí ho contaren, el 18,2% varen ser culpades dels fets.
• El 70,2% de les xiquetes que varen patir intent de penetració o penetració, han rebut algun tipus de maltractament per les seues parelles adultes. El 47,8% de les xiques que van ser tocades o obligades a tocar, han estat també víctimes de maltractament.

Les dades són esfereïdores! Però em centraré només en l’última i el que es pot deduir:

Haver patit ASI es relaciona amb un major risc de patir maltractament per part de la parella/es en l’edat adulta.

Això significa, com diu l’autora de l’estudi, que la prevenció, la detecció precoç i l’atenció a l’Abús Sexual en la Infància i en l’Adolescència, contribueixen a la prevenció primària de la violència envers la dona en les relacions de parella a l’edat adulta.

Segurament, com que vivim en una societat tecnocientífica, si haguérem descobert que hi ha un gen directament relacionat per exemple amb la diabetis, el descobriment hauria eixit en les portades dels diaris i començarien a haver-hi experiments, subvencionats per l’estat, per a inactivar el gen. En canvi, l’estudi sobre l’ASI mostra una clara relació entre abús infantil i abús adult, i no es modifica res.

Tot el contrari; tal com denuncia Júlia, ni el tema ix en les agendes de salut ni en les d’educació. Quan es parla d’educació sexual, només es pensa en l’adolescència, i en l’atenció primària, la desatenció cap a l’abús infantil i adolescent és flagrant. Hui una alumna meua de Batxillerat no volia entrar en aquest estudi ni mirar les xifres perquè li feien mal. A qualsevol persona mínimament sensible li passaria el mateix. Però les persones que tenen responsabilitats polítiques, i les que tenim responsabilitats educatives, no podem mirar cap a un altre costat encara que ens dolga. Perquè educació és prevenció, i prevenció és educació.

Mascles, masclismes i masculinitats

(en castellano)

–Els hòmens misògins odien les dones perquè són homosexuals? –pregunta una alumna en classe de 3r d’ESO.
–No necessàriament –li respon un company

–L’orientació del desig no té a veure amb les idees misògines o masclistes -explique jo-. Es pot ser masclista o igualitari independentment de la persona a qui desitges o estimes.

El tema de la classe no és l’homosexualitat sinó la misogínia, però alguns xics senten la necessitat d’opinar. “Els homosexuals em fan fàstic i haurien d’anar al psicòleg” comenta un alumne. “Els homosexuals són malalts” diu un altre perquè "de tota la vida ha sigut home i dona”. “Hi ha gent homosexual perquè no troben la seua mitja taronja” afegeix un tercer.

I la discussió està servida.

Són 3 veus, masculines, contràries a l’homosexualitat (masculina) i 15 respectuoses (i ho sé perquè al final de la classe els demane que m'escriguen de manera anònima la seua opinió). Tanmateix, entre aquest grup majoritari n’hi ha 2 xics que no veuen bé que les persones homosexuals adopten i ho manifesten a la classe.

Per què són els xics més bel·ligerants contra l’homosexualitat masculina? La resposta no és senzilla; però com les classes són organismes vivíssims i d’un tema en passem a un altre, acabem parlant de la misogínia de l’homosexualitat i de la masculinitat.

Què és ser un home?

Generalitzant, i com ja he explicat en altres posts, podem dir que la identitat masculina es basa en tres negacions:

No sóc un xiquet. Això vol dir que els xics han de ser autosuficients i independents. Per a aconseguir-ho, hauran de reprimir els sentiments de dolor i les pors i també hauran de ser desconfiats, és a dir, no obrir-se ni demanar ajuda. Per exemple, no és molt masculí anar a mediació (perquè són les xiques les que es queixen o les que necessiten ajuda).

No sóc com les xiques. Ser home és no fer coses de xiques i, en graus alts de masclisme, sentir-se superior a aquestes.

No m’agraden els xics. Aquesta negació comporta no solament no desitjar o estimar els gais, sinó relacionar-se amb els altres barons no de manera igualitària ni afectuosa, sinó competitiva i jeràrquica.

Aquest model de masculinitat, que alguns autors anomenen tòxica perquè contamina la convivència, genera moltes violències.

Contra un mateix mitjançant les pràctiques de risc, les bregues, els accidents, l’abús de drogues, la temeritat, l’exposició a perills sense mesurar les conseqüències, etc. Els xics pateixen accidents i problemes amb les drogues en una proporció de 3 a 5 vegades major que les xiques. La consigna és: Sigues fort!, aguanta! No hi ha dolor! A mi no em pot passar res!

Contra els altres xics, mitjançant els insults al que no es considera prou valent (Gallina!, covard! maricó!) i lluitant i bregant contra els altres. Els xics creixen i aprenen a viure i a relacionar-se aguantant la violència, la humiliació, la brega constant (disfressada de joc) i es té la fantasia de ser algun dia l’amo (per exemple el gran de l’institut que serà el que molestarà els més menuts quan passen pel corredor).

Contra les dones. Allunyant-se de qualsevol característica femenina, boicotejant els desig d’igualtat d’elles (per exemple, si són sexuals com els xics, són unes guarres); desresponsabilitzant-se de la igualtat (és un problema d’elles; el que realment volen és agafar el poder), aprofitant-se del treball domèstic gratuït de cura, etc.

Acabada la classe, pregunte a algunes persones que no han parlat les raons del seu silenci i em contesten que no han dit res perquè no serveix per a res, ja que les persones homòfobes mai no canviaran. Jo no estic tan segura i sóc molt més positiva respecte dels canvis. El que està clar és que no es pot passar de zero a cent, i que les transformacions són lentes i graduals. Però encara que els canvis no es produïren, seria bo que les persones tolerants, no solament amb l’homosexualitat sinó amb maneres de ser hòmens i dones més flexibles, expressaren la seua opinió davant de la classe. A ninguna persona li agrada sentir-se sola, pensar que els seus sentiments, els seus dubtes o les seues pors són estranyes; per això, escoltar la veu d’una majoria de la classe oberta i respectuosa és un guany que cal celebrar amb alegria.

PD: Cal contagiar-se de les bones qualitats. I si les xiques són més respectuoses amb la diversitat sexual, no sigueu rucs i copieu-les!

(Il·lustració: Irma Navarro, dins Rosa Sanchis, Abril no és un mes,Tàndem)