Traducció pròpia de l'article de Bitty Navarro “Soy activista asexual mexicana y ayudo a otras personas
con esta orientación”.
Sóc activista asexual mexicana i ajude altres persones amb aquesta
orientació
M'interessa que la gent estiga millor informada, trencar els tabús i que
menys asexuals patisquen abusos correctius i opressió mèdica
BITTY NAVARRO 17 MAR 2018 – Verne.
El País.
[…] Quan la gent em pregunta què significa ser asexual, responc amb una
definició estàndard i poc controvertida: una orientació sexual que es
caracteritza per la falta d'atracció sexual cap a d’altres. A més, faig la
distinció entre atracció sexual i sensual, ja que la segona està relacionada
amb elements sensorials, com poden ser les carícies, els massatges o l'atracció
per la música. En el meu cas, tampoc sent atracció romàntica, però sí atracció
amistosa, intel·lectual, sensorial i espiritual.
Em vaig adonar que era asexual quan era adolescent, cap als 11 o 12 anys. Les
meues amigues deien: ‘És que estic enamorada del més guapo de la classe’, ‘I a
tu qui t'agrada?’. Vaig aprendre ràpid a dissimular, perquè els costava
comprendre que el meu crush de
l'època era Nelson Mandela, i que no era sexual: estava molt interessada en la
seua història i en com va acabar amb l'apartheid a Sud-àfrica. Des de llavors
em vaig adonar que, en el terreny sexual, jo no era igual als altres.
En la preparatòria [dels14 als 18 anys] a va començar el bullying més fort i
l'assetjament: era l'única que no havia besat a ningú i tampoc mostrava interés
en les dinàmiques sexuals que comencen en aquesta època. El més suau que em
deien els meus companys, dones i homes, era lesbiana.
A vegades, dins de la mateixa escola, es posaven d'acord per a subjectar-me i intentaven
besar-me. Quan dius que no sents atracció sexual, el que provoques és que la
societat et vulga corregir, i això pot portar a situacions terribles d'abús.
A això se suma el problema que l'asexualitat s'aborde com si fora una
condició mèdica. Aquesta confusió ha provocat que molts asexuals siguen
medicats i diagnosticats per la psiquiatria per un fet que simplement no es pot
canviar.
Internet va ser, en certa forma, el meu refugi i salvació. Així em vaig
trobar amb AVEN (Xarxa d'Educació i Visibilització Asexual, per les seues sigles
en anglés), que en aquella època tenia fòrums únicament angloparlants. Jo tenia
el privilegi de poder accedir a internet i era bilingüe de naixement, perquè
vaig passar part de la meua infància i adolescència als Estats Units.
Quan vaig arribar a la universitat estava molt confosa i, arran de l'abús
social, ja no m'identificava com a asexual. Em vaig fer nóvia d'un amic gai que
estava en el procés d'eixir de l’armari, i durant un temps ens vam servir de
tapadora mútua. Quan ell va eixir de l’armari, jo seguia molt confosa, no hi
havia quasi informació i, a més a més, sentia que era culpa meua i que era jo la
que estava malament. Vaig anar a moltes teràpies, i vaig haver d'escoltar molts
doctors dir-me que no era possible que no sentira atracció sexual.
Als 26 o 27 anys (hui en tinc 32) vaig decidir que no podia continuar
acceptant dinàmiques, que em feien un mal profund, per a no provocar l'enuig
d'una parella o la burla dels amics. Als metges i a les seues idees absurdament
centrades en Freud, ja els havia enviat a passeig. Llavors em vaig posar a
explorar i vaig trobar que els estudis de l'asexualitat en el món angloparlant
havien avançat molt.
La meua eixida de l’armari va ser en el programa nocturn Membres a l'aire,
amb Arath de la Torre, Leonardo de Lozanne i El Burro Van Rankin. És l'aparició com a asexual més important que
he tingut. […] En assumir-me com a asexual, vaig deixar enrere tot allò que
m'havia provocat confusió i m'havia fet sentir que el problema era jo. Ara sé
que el problema jau en la ignorància, en la falta d'obertura al fet que els
asexuals existim.
[…] Els obstacles i prejudicis als quals t'enfrontes com a asexual no
solament venen del masclisme o de l'homofòbia. De fet, l'asexual s'enfronta a
la normativitat hipersexuada de la societat occidental, i això inclou
l'ostracisme per part d'algunes comunitats LGBT+. El sexe és símbol de poder,
d'estatus, i és un element que t'ajuda a socialitzar-te. Als asexuals se'ns
oprimeix per no formar part d’aquest sistema hipersexualitzat.
Jo no vaig tindre problemes amb la meua família per ser asexual, al
contrari: accepten perfectament que sóc així i els agrada que haja decidit
acceptar-me i dedicar-me a l'activisme. Però sí que hi ha asexuals que tenen problemes
grans. Ara mateix, en AsexualidadMx, estem donant suport a una xica que està
patint perquè és filla única, i els seus pares l'estan pressionant molt perquè
volen tindre nets. Els homes asexuals també pateixen estigmes molt forts, que van
des de ser considerats “poc homes” i ser marginats en el grup d'amics, fins a
ser blanc de sospita per pedofília.
[…] Els atacs dels trols són
comuns, i moltes vegades arriben de membres de la comunitat LGBT+: ‘Ni que
foren plantes’, ‘Només es volen sentir especials’, ‘Són gais i lesbianes en l’armari’.
També ens diuen que som pals de fregar
o frígides, o que estem malalts. Però el pitjor atac és la invalidació total, i
aquest ve de la gent que nega que l'asexualitat existeix o que és una
orientació vàlida.
Amb les parelles tampoc és fàcil trobar comprensió. En el meu cas, durant
molt de temps vaig haver d'aguantar-me i participar en actes sexuals encara que
no ho desitjava. Ara m'he tornat una mestra del NO, i veig molt difícil que
vulga tornar a tindre una parella en el sentit tradicional. Sé que no tornaria
a viure amb algú i que no em casaria. Ser asexual m'ha portat a entendre molt
bé els meus límits: saber el que em serveix a mi i el que em fa mal m'ha portat
a buscar construir relacions més sanes.
Jo no sóc tan propensa a l'atracció afectiva com altres persones, però sí
que hi ha asexuals que es casen i tenen fills. En general, podem decidir
participar en actes sexuals per una àmplia varietat de motius: amb finalitats
reproductives, per un acord amb la parella, per mera curiositat, per pressió
social, per cansament davant la insistència o, el que és pitjor, per rendir-nos
a batallar contra la falta de respecte al NO. Això últim cau en una àrea grisa,
perquè és un abús sexual que no arriba al grau de violació.
Com a activista de l'asexualitat, m'interessa que la gent estiga millor
informada, trencar els tabús, que menys asexuals patisquen opressió sistèmica –sobretot
abús sexual correctiu i abús mèdic– i que el públic en general entenga que
l'asexualitat no és una circumstància que ha eixit del no-res. Probablement, fa
segles que existeix, però aleshores el context d’abstinència i puritanisme
sexual la feien passar desapercebuda. Arran de l'alliberament sexual, va sorgir
una societat diametralment oposada, on el sexe sembla ser una obligació. Va ser
llavors quan començaren a veure que els asexuals existim.
Quan s’invisibiliza la teua identitat, és molt possible que tingues
conflictes psicològics i depressió, perquè no tens una forma sana d’anomenar el
que eres. L'única forma que tens per a comprendre't és el que escoltes de la
gent: ‘sóc estrany’ o ‘sóc un freak’.
Per això, el més important en aquesta etapa d’AsexualidadMx és visibilitzar
aquesta orientació al més aviat possible i informar de forma responsable i
profunda, sense estereotips.
