Cher Ami (Miquel Pujol, 2008)

(en castellà)

Cher Ami és el nom d’una pel·lícula d’animació catalana que es va estrenar l’any 2008. També és el nom d’un colom missatger que va existir en realitat i que es conversa dissecat en un museu nord-americà per salvar un esquadró de l’exèrcit americà perdut als boscos francesos durant la Gran Guerra. L’acció transcorre en plena guerra en una granja i els protagonistes són els animalets que hi viuen, especialment els coloms missatgers, els quals, a imatge i semblança dels humans, decideixen prendre partit pel bàndol aliat i participen en la seua particular guerra contra els falcons rojos.

La 7a edició del programa Cinema a l’escola, organitzada per Escola Valenciana, que fa una tasca enorme per la nostra llengua, va portar la setmana passada al meu centre aquesta pel·lícula. A la proposta didàctica que acompanya l’obra li falta una anàlisi amb perspectiva de gènere que intentarem fer en aquesta entrada.

El sexisme hostil no queda bé en ple segle XXI, i menys en una societat democràtica que es diu igualitària. Parteix d’una explicació que hauria d’estar superada i és que existeix una desigualtat “natural” entre les dones i els hòmens que fa que ells siguen considerats més aptes per a la tecnologia o per a la guerra, per posar un exemple, i elles, per a tenir cura.

Ja fa temps que se sap que les diferències no són naturals sinó producte de l’educació diferenciada; tanmateix, el sexisme es manté per inèrcia o per costum i, de tant de repetir-se, s’acaba pensant que és el fruit de les preferències o de la llibertat individual. Per exemple, a les carreres de ciències i tecnologia hi ha majoria de xics, i a les d’humanitats i ciències socials, de xiques. És elecció personal o sexisme?

El sexisme pren hui en dia formes subtils que el fan difícil de descobrir, però quan es veu, ja no hi ha marxa enrere perquè és tan injust que fa vergonya.

Parem atenció als personatges masculins i femenins de Cher Ami. Mirem si són individuals o col·lectius. Si són protagonistes o secundaris. Si tenen nom o només una cara. Si les seues opinions fan canviar el curs de la història o, pel contrari, no diuen res. Preguntem-nos com són, quins rols desenvolupen, quines qualitats (físiques i/o psicològiques) se’n destaquen, què fan i a què aspiren. Mirem com s’enamoren, com sedueixen i com són seduïts, etc.

(Seguir llegint)

Vestido Nuevo (IES Lluís Vives)

Les relacions interpersonals són molt complexes, tant o més que qualsevol matèria curricular. Les relacions afectivosexual també. Si no s’aprenen, comptem amb els dits, és a dir, usem respostes primitives i sense reflexió: agressió, passivitat, culpa, ressentiment... I acudim a l’estereotip, camí ple de tòxics, però segur.

A través del currículum es decideix el que és la intel·ligència; com que el coneixement en el camp de l’afectivitat i de les relacions personals no es considera intel·ligència, no s’ensenya. Així, les matèries curriculars actuals transmeten coneixements i s’erigeixen en les úniques que poden ensenyar a raonar, però obliden que la cognició pot també desenvolupar-se en les relaciones interpersonals (Moreno i Sastre, 2002).

L’escola hui en dia pateix un enorme desequilibri que ens porta a un model de societat tècnicament molt avançat però habitat per persones analfabetes emocionals. La ignorància del currículum no provoca guerres, ni violència en la parella, ni embarassos no desitjats... la falta d’habilitats socials per a negociar l’ús del preservatiu, la negació dels propis sentiments, la ignorància de les conseqüències de les accions, la falta de reflexió... sí.

La família és fonamental en aquesta educació emocional; però si escola i família caminen en la mateixa direcció, tot és més senzill i també més eficaç. N’hi ha qui diu que amb la família ja n’hi ha prou; però hi ha almenys dues raons que demostren el contrari. Una és perquè ho diu la llei. En el Preàmbul de la LOE 2/2006, de 3 de maig, diu que entre les finalitats de l’educació es destaca el ple desenvolupament de la personalitat i de les capacitats afectives de l’alumnat, /…/ el reconeixement de la diversitat afectivosexual, i també la valoració crítica de les desigualtats que permeta superar els comportaments sexistes. També la Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs estableix, a l’article 9, la incorporació de la formació en salut sexual i reproductiva al sistema educatiu espanyol. Això significa que més que “demanar permís” a les famílies per a donar educació sexual als seus fills i filles (tal com he fet jo hui amb els pares i mares de la meua tutoria de 1r d’ESO), el que hauria de ser és que aquestes exigiren a l’escola una educació afectivosexual de qualitat.

La segona raó és que l’educació sexual s’ha de donar entre iguals. És fonamental que elles i ells parlen a classe, discutesquen, dramatitzen situacions en les quals una parella decideix com passar el temps junts, la importància que tenen les amigues i els amics en la relació a la parella, com es pot convèncer la parella que es pose el preservatiu, com es mostren els propis desitjos sense pors ni pressions, com ens podem defensar de la pressió de l’entorn...

La Conselleria ha paralitzat el programa d’intervenció en educació sexual (PIES) que des de fa dos anys impartia el personal dels centres de salut als 3rs d’ESO, i sembla que volen revisar-ne els continguts atenent els interessos de sectors moralitzadors. Estem a l’espera, tement-nos el pitjor, ja que l’únic que s’ha comunicat és que la formació no la donarà el personal sanitari (sexologia o infermeria) sinó psicopedagogs/es.

Aquest model moralitzador d’educació sexual té com objectiu preparar per a l’amor i per al matrimoni i considera que l’objectiu de les relacions sexuals és la reproducció. En aquest sentit, l’anticoncepció va en contra del “destí natural i diví” de la naturalesa humana; també es considera antinatural l’homosexualitat o qualsevol pràctica que no vaja encaminada a la procreació.

L’altre model d’educació que se sol donar: l’educació biologicista pretén evitar els riscos que es consideren inherents a la sexualitat; però hem de llegir a les pràctiques coitals. Solen ser xarrades aïllades, a les quals sovint s’enganxen les drogues, i es parla dels perills del sexe (embaràs i malalties) i dels mitjans per a previndre’ls (anticonceptius i pràctiques segures). Quant a la temporalitat, el disparador d’aquest tipus d’educació, és l’adolescència.

Molta gent pensa que és una educació objectiva i imparcial, al marge de les creences i opinions particulars; però en aquesta vida no hi ha res imparcial. El feminisme ens ha previngut contra la pretesa neutralitat dels discursos i ens ha ensenyat que precisament no tenir en compte el gènere contribueix a les desigualtats perquè no les evidència ni les denúncia, sinó que les naturalitza. El miratge de la igualtat ens fa pensar que homes i dones som iguals, que la igualtat està aconseguida i que no hem de lluitar ni reclamar. Per tant, les diferències que apreciem només poden ser degudes a la naturalesa. I, si són naturals, no es pot fer res.

Les conseqüències del model biologicista són, de manera molt resumida, el sexisme, l’adultisme, el coitocentrisme. Em detindré en aquest darrer i ja tornaré sobre els altres. Quan a les enquestes es pregunta A quina edat vas tenir la primera relació sexual? s’està preguntant pel primer coit. Per què la primera vegada és la primera vegada coital i heterosexual? Hi ha moltes primeres vegades, i molt variades, però encara es continua parlant de preliminars i de coit, de sexualitat de tercera i de sexualitat de primera. La de tercera es considera incompleta, immadura, adolescent i cosa de criatures. La de primera és la sexualitat adulta i madura, que es presenta com un pastís amb la vana pretensió que tarden molt a prendre’l. Eduquem en el “no” perquè no facen. Com es pensa que el sexe és follar, se’ls diu que “encara no”, que han d’“esperar la persona adequada” o a “l’edat adequada”. Si som un poc tradicionals, els amenacem perquè no ho facen i els castiguem si ho fan. Quan no podem evitar-ho, els demanem que ho facen “amb atenció” i que prenguen “precaucions”. I en tots els casos, creem pors perquè “els/les volem protegir”. Com en general es pensa que la joventut és irresponsable i immadura, acabem reduint l’educació sexual a la informació-prevenció (anticonceptius i malalties) i no parlem del plaer perquè es poden animar encara més. Tampoc els ajudem perquè aprenguen a negociar l’ús dels anticonceptius, a cercar assertivament el plaer, ni qüestionem la masculinitat o la feminitat tradicionals.

Els objectius que com a mínim ha de tindre una educació sexual de qualitat han de: Qüestionar un Model Amorós (que per exemple considera que la gelosia és un bon ingredient); criticar els rols de gènere (la masculinitat i la feminitat tradicionals), ampliar el model de sexualitat (i que no quedar-nos només en el coit), propiciar la responsabilitat compartida, aprendre a defensar-se de la pressió (tots ho fan, has de crèixer...) La realitat és que no podem eliminar els riscos, però sí fer que la gent jove siga més competent en contextos incerts. I en això estem!

Als pares i mares de 1r A. I per descomptat al meu estimat alumnat del Lluís Vives!!

Planet 51. Sexisme i homofòbia des del bressol.

(Ella) Nunca había estado con un chico en un auto. Yo no soy esa clase de chicas...
(Ell) Bueno, no soy la clase de chico que saldría con esa clase de chica.
(Ella) ¡Pero qué lindo! eso creo...
(Ell) No tienes nada que temer.
(Ella) ¡¡¡¡¡Aaaaaaaa!!!! ¡¡¡Sabía que esto pasaría si nos besábamos!!!

(En castellano)

Planet 51 (Blanco, Abad i Martínez, 2009) és una pel·lícula d’animació espanyola estrenada aquestos Nadals, per a públic infantil. Conta la història d’uns extraterrestes que viuen tranquil·lament al seu planeta fins que arriba el que per a ells és un alienígena amenaçant: l’home. El capità Chuck és un astronauta nord-americà que pensa que aplega a un planeta deshabitat, però només arribar és considerat una amenaça i s'ha d'amagar perquè el persegueix l’exèrcit. L’ajudaran a recuperar la seua nau i a tornar a la Terra sa i estalvi, Lem, que treballa a l’observatori de la ciutat i està enamorat de la veïna Neera; Skiff, un apassionat de les pel·lícules alinígenes; Eckle, el germà de Neera, i el robot Rover.

La pel·lícula comença amb els protagonistes veient una pel·lícula d’alienígenes invasors; concretament amb una escena amorosa dins un cotxe entre una parella heterosexual de joves. Ella, abans de fer-li un bes, li deixa clar que és la primera vegada i que no és una qualsevol i ell li diu que tampoc estaria amb una xica d’aquestes. A punt del petó, apareix la nau invasora i els joves han d’eixir corrent mentre ella crida que ja es pensava que rebria un càstig per fer coses inapropiades.

Abans de fer-se amic de l’astronauta, Skiff, el millor amic de Lem, li aconsella posar-se un tap de suro al cul per a defensar-se dels alienígenes. I més tard, quan casualment descobreix Lem i Chuk ballant molt junts, trau de seguida el tap per donar-li’l a l’amic i que es puga defensar. En realitat, Chuck abraçava a Lem perquè intentava ensenyar-li com seduir Neera.

Pel que fa al protagonisme femení en la pel·lícula, aquest és nul: la mare de Lem, una dona que passeja un gos i Neera, la xica del protagonista. Aquesta, que també està enamorada d’ell, espera que prenga la iniciativa però se’n va amb un altre baró pacifista quan pensa que Lem està en contra de l’alienígena. En realitat, Lem aparença ajudar els militars per protegir l’amic. Quan Neera descobreix que Lem és bo, torna al seu costat.

I per si no hi havia prou homofòbia i sexisme, la pel·lícula acaba amb Chuck donant una abraçada de comiat a Lem quan se’n torna a la Terra i justificant-la amb l’explicació que aquell és un gest molt masculí al seu planeta. És necessari?

Ice age 3. Más que la edad de hielo, la edad de piedra

Ya que me he puesto peliculera, seguiré con una infantil, Ice Age 3. (USA, 2009). Los protas son un grupo de animalejos:

· Manny y Ellie son dos mamuts que esperan el nacimiento de su bebé;
· Diego, un tigre dientes de sable, está en crisis existencial. Se hace mayor y entre otras lindeces se pregunta si pasar tanto tiempo con sus amigos no le estará volviendo demasiado “blandito”.
· Sid, el perezoso, y también soltero como Diego, se mete en un buen lío cuando pretende formar una familia quedándose con unos huevos de dinosaurio que encuentra casualmente; la madre de los bebés, furiosa, se lleva a Sid al mundo subterráneo.
· Scrat intenta apoderarse, durante toda la película, de una escurridiza bellota, que está en posesión de una bella dama. Pelea tras pelea, encontrará el amor…
· Con el fin de salvar a Sid, los mamuts Manny y Ellie, Sid y Diego entran en el desconocido mundo subterráneo y se enfrentan a dinosaurios, plantas carnívoras y demás animales salvajes, con la ayuda de una comadreja tuerta llamada Buck.

Los tres cortes que he seleccionado, muestran cómo, desde bien pequeñit@s nos van entrenando en la manera de ser (hombres y mujeres) y de relacionarnos.

Escenas:
· En esta escena Scrat inicia un juego en el que se mezcla la seducción de ella con la violencia. Primero pelean por la bellota, ella usa sus armas de mujer (lloriquea, seduce…) para engañarle. Él se lanza al vacío para caer con ella pero la chica, que tiene alas, le quita la bellota i se va volando, dejándole caer. En otras escenas, siguen peleando por la bellota hasta que al final de la película se enamoran. Todas estas escenas se dan en absoluto silencio. Curiosamente, después de enamorados y ya siendo pareja, vuelven a pelear. ¿Cuál es el mensaje?

· Manny es incapaz de ayudar a su amigo Diego, pues ni siquiera ve que necesita ayuda, y solamente empujado por su mujer, intenta averiguar qué le pasa.



· En esta escena Manny se lamenta por no haber sido mejor amigo, y la comadreja le dice que es un amigo excepcional porque ha arriesgado la vida de su mujer para salvar a su amigo. Es curiosa la perspectiva masculina en esta escena, cuando es toda la pandilla la que decide ir a rescatar a Sid. Y también es bastante tópica la defensa de lo que Todorov llama “virtudes heroicas”. El héroe es valiente, no tiene cargas familiares o se preocupa poco por ellas, arriesga su vida y/o la de los demás por un ideal... En cambio, la virtudes cotidianas (el cuidado cotidiano, la preocupación por las personas…) son poco valoradas socialmente, y curiosamente, son virtudes muy femeninas.

Para quien decida ver la peli, o la haya visto ya, a mí me han llamado la atención otras escenas:

· (Homofobia). Una planta carnívora atrapa a Diego y a Manny juntos. El tigre siente un cosquilleo pero deja claro ante su amigo que no tiene nada de sexual.
· (Parejismo). La comadreja Buck lleva una vida solitaria y Diego comenta que es perfecta. Pero hay una escena en la que Buck simula que habla con su mujer por el móvil (en realidad habla con una piedra). El comentario de Manny a Diego es que, si sigue solo, acabará como la comadreja.
· (Maternaje. Parejismo). La mama dinosauria está muy enfadada con Sid porque éste le ha robado a sus bebés y se muestra bastante violenta con él. Sid comenta que si es así como ella arregla sus conflictos, no le extraña que esté soltera.
· (Sexismo. Masculinidad tóxica). Cuando nace su bebé, Manny llora pero disimula el llanto porque no es masculino.
· (Sexismo. Masculinidad tóxica). Diego llama “gallinas” a unos animalitos que no se enfrentan al temible dinosaurio albino Rudy, por culpa del cual Buck perdió un ojo.
· (Venganza, violencia). El sentido de la vida de Buck es vengarse de Rudy. Entre él i Diego consiguen inmovilizar al dinosaurio pero finalmente es la dinosauria (mamá de los bebés robados por Sid) la que le vence.

¡¡¡Educación desde la cuna, para que luego digan que es que los niños y las niñas nacen distintos!!!