Skam

Entrada d'Eva D. (1r de Batxillerat Humanístic)

SKAM ('Vergonya' en noruec) és una sèrie noruega com qualsevol altra, però hi ha alguns aspectes que la fan diferent. Per començar, els capítols no es publiquen una vegada a la setmana, sinó que es trauen una mena de clips o xicotetes parts del que serà un capítol. Aquests es publiquen en temps real, quan passa l’acció en la sèrie. Per exemple, si el dilluns a les 11:45 passa alguna cosa, llavors el clip es publicarà el dilluns a les 11:45.

A banda del format de publicació dels clips, pots trobar els personatges de la sèrie a Instagram o a YouTube, i seguir la història. Ells publiquen contingut inèdit que no apareix als clips. A més a més, Skam té les seues versions en diferents països, a banda de la versió original SKAM Norge (SKAM Noruega): SKAM France, SKAM Austin (EEUU), SKAM Itàlia, SKAM Druck (Alemanya), i l’última publicada, SKAM Espanya. Totes tracten la mateixa història base, però amb diferents punts de vista segons allò que és més usual en cada país. 

A SKAM apareixen les típiques coses i problemes d’adolescents de 1r de Batxillerat en diferents països. Per això, quan sent adolescent veus SKAM Espanya, pots identificar-te amb moltes de les activitats que fan. Tant els personatges, com els actors i les actrius a la sèrie, tenen la nostra edat i passen per les mateixes coses que nosaltres: exàmens, treballs, quedades amb amistats, festes, enganys, relacions complicades, descobriment de la sexualitat, baralles amb amics o amigues… 

Recentment, SKAM Espanya ha acabat la segona temporada. En cadascuna d’aquestes, el personatge principal és algú diferent, com a SKAM Norge. A la primera temporada, Eva era la protagonista. Durant l'estiu, havia estat amb el seu nóvio Jorge; però al tornar a les classes, les seues amigues la rebutgen i ha de buscar un nou grup d’amistats. Aquesta temporada tracta temes com la desconfiança, el feminisme, el ciberassetjament, les relacions tòxiques i l’amistat. 

Cris, una amiga d’Eva, és la nova protagonista de la segona temporada de la sèrie. Aquesta adolescent és una xica despreocupada, li agrada la festa i estar amb les seues amigues, com a tot el món. Sempre escolta els drames amorosos de les amigues, i diu que no s'enamorarà mai, però de sobte coneix “la nova”. Aquesta temporada tracta temes com la llibertat sexual, el descobriment de la pròpia sexualitat, les malalties mentals (en concret el Trastorn Límit de Personalitat) i la diversitat sexual. 

En aquesta temporada, apareixen també personatges que són part de la comunitat LGTB, com poden ser Lucas (gai), Cris (bisexual) i Joana (bisexual). Ací, un dels grans problemes als quals s’enfronta la protagonista és el descobriment de la seua bisexualitat i com, al principi, la nega o l’amaga per por de la resposta de les amigues o de la família. Hi ha un capítol que presenta un dels grans problemes als quals les persones homosexuals es poden enfrontar: l'agressió. Concretament, Lucas és agredit al carrer per la seua orientació sexual perquè havia pujat un vídeo a YouTube fent explícita la seua homosexualitat. Front a aquesta agressió, Lucas respon amb una denúncia, tot animant la gent perquè també ho faça, per tal de palesar  una problemàtica que pateixen moltes persones. 

Per acabar, recomane molt aquesta sèrie per la referència a l’actualitat que vivim hui en dia molts i moltes joves. Ens fa pensar i ens anima a no quedar-nos indiferents davant determinades situacions.

La histèria: malaltia femenina o invenció patriarcal?

Entrada de Jaume (1r de Batxillerat)

La histèria, provinent etimològicament de la paraula grega úter (hysteria), va ser considerada una malaltia. Aquesta tenia una variada relació de símptomes, que incloïen: defalliments, insomni, retenció de fluids, pesadesa abdominal, espasmes musculars, respiració entretallada, irritabilitat, forts dolors de cap, pèrdua de l'apetit i “tendència a causar problemes”. Al segle XIX era tractada mitjançant autèntiques salvatjades com l’administració de dosis de nitrat de plata, injeccions, cauteritzacions, sagnats, sangoneres o, fins i tot, intervencions quirúrgiques com la histerectomia. L'any 1968, la histèria va ser introduïda al DSM-II (Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals) perquè es considerava una malaltia mental.

Tot i això, aquesta malaltia fictícia no és una novetat del segle XIX, sinó que té els orígens en els egipcis, que van concebre la idea que la histèria era provocada perquè l’úter era un òrgan mòbil que es desplaçava per tot el cos de la dona. Aquesta idea va ser portada més enllà pels filòsofs grecs que, a més d'acceptar-la, van defendre que aquest moviment era provocat per l'absència de semen ja que aquest òrgan es movia pel cos a la recerca de la humitat que els faltava. Posteriorment, altres filòsofs com Freud –que va proposar la idea que la dona estava histèrica perquè tenia enveja del penis–, van fer canviar la concepció de la malaltia, però mai no es va posar en dubte si aquesta era una malaltia o si era simplement que la dona no respectava el model idíl·lic femení en el sistema patriarcal.

Per concloure, voldria recomanar-vos que vegeu la pel·lícula Hysteria, que tracta de com va ser la invenció del vibrador per “alleujar les tensions femenines” i com, al començament, aquest invent era usat com a ferramenta mèdica mitjançant la qual masturbaven les dones afectades d’histèria. Aquesta pel·lícula, de gènere còmic i romàntic, presenta com era tractada la dona histèrica en el segle XIX.

Bibliografia:
- Paloma Moral de Calatrava: El sexo como terapia. Las mujeres histéricas -
- Rachel P. Maines (1999): The Technology of Orgasm: "Hysteria," the Vibrator, and Women's Sexual Satisfaction.
- Qué hay de cierto científicamente en «Hysteria»?https://hipertextual.com/2013/06/que-hay-de-cierto-en-hysteria


[En l'entrada La histèria i els vibradors teniu més informació sobre la invenció d'aquests aparells.]

La taxa rosa continua

Paula i Raquel ja ens parlaren l'any passat sobre la taxa rosa. Però sembla que aquesta situació continua. Per això, Cèlia, del Batxillerat artístic, ens ha preparat una altra entrada. Ací va:

Si et digueren que hi ha un impost que es paga només per ser dona, com reaccionàries? Doncs bé, aquest existeix i rep el nom de 'taxa rosa'.

La taxa rosa (woman tax en anglés) és el nom que rep l'impost que paguen les dones en diferents productes o la pujada de preus que pateixen pel simple fet de ser productes femenins. Buscant articles que tractaren el tema, m'he trobat amb un que m'ha paregut molt interessant, del periòdic “El Mundo”, que es titulava “La tasa rosa: si eres mujer, pagas más (y no lo sabes)”. En aquest article, Marta G. Aller narra com una parella heterosexual vol comprovar fins a quin punt és cert això de la taxa rosa, així que decideixen anar un dia a fer la compra amb la llibreta a la mà. En aquest experiment, la parella descobreix que la dona pagava sempre una quantitat de més, fet que provocava a la llarga una notable diferència en la despesa econòmica. Aquests van ser els resultats:

Entre d’altres exemples, a l'hora de llavar, tallar i pentinar-se a la perruqueria, el preu que havien de pagar els homes era de 15 euros, mentre que el mateix servei per a les dones (independentment de la seua longitud o forma) costava 36 euros. El desodorant en esprai, 2,99 euros per a ells i 3,06 per a elles. El perfum d'home, a 58,6 euros; mentre que el de dona, a 101,9 euros. La maquineta d'afaitar d'un sol ús, 0,49 per als hòmens; mentre que 0,70 per a les dones. I en altres productes de vestir, com ara els pantalons vaquers, costaven 24,99 per als hòmens i 39,99 per a les dones (tot açò eren productes de la mateixa marca i categoria).

Una possible causa d'aquesta situació és el fet que les dones generalment estan disposades a pagar més diners per mantenir el seu aspecte físic, ja que socialment tenen l'obligació de complir certs estereotips, una situació que les empreses aprofiten per a posar els productes a un major preu. I és que és una realitat que les dones -que moltes vegades som les que cobrem menys-, som les que hem de pagar més. Pareix una broma, veritat?

La bisexualitat no és una etapa

Entrada de Lucia (Bat. científic) 

Em pareix interessant escriure aquesta entrada i, a més a més, fer-la en primera persona, com si fora una persona bisexual la que us parla, encara que jo no ho siga. Moltes entrades es fan en tercera persona, però jo vull que sentiu realment qui està davant vostre perquè us trobeu cara a cara amb qui us està dient tot açò. Comence, doncs, per desmuntar alguns dels tòpics sobre la bisexualitat.

En primer lloc, m’agradaria deixar clar que la bisexualitat no és una etapa ni ser bisexual significa estar experimentant. Efectivament, es pot tindre un gènere de preferència o et poden agradar ambdós per igual, de la mateixa manera que a tu et pot agradar el xocolate i la vainilla al mateix temps. Ser bisexual és una qüestió pròpia però no significa que per això m’hagen d'agradar totes les xiques o xics del món; tampoc vol dir que vulga fer un trio. És la meua sexualitat i l'has de respectar. 

En segon lloc, els bisexuals no es troben confosos. La societat té la necessitat de classificar-ho tot i, si no entres en eixos dos grups (heterosexuals o homosexuals), et miren malament, i ells mateixos es troben incòmodes, i al seu torn et fan sentir a tu també incòmode. No arriben a entendre que pot haver-hi un altre grup més –anomenem-lo “C”–, i tot això passa perquè no són capaços d’obrir la ment a una realitat que tenen davant dels ulls. 

Com he dit abans, hi ha qui pensa que al dir que som bisexuals ens ha d'agradar tot el món; però no és així, ja que la gent bisexual també pot tindre un prototip de persona preferida, com qualsevol de vosaltres. Per altra banda, hi ha qui pensa que per ser bisexuals som més infidels ja que ens poden atraure ambdós sexes. La gent no entén que em puguen agradar els dos sexes per igual; pensen que me n’ha d'agradar un més que l'altre. En realitat, tant se val de quin sexe siga la persona; això és el menys important. L'amor no està només en el plaer d'un bon cul o d’uns pits. Els bisexuals també ens podem sentir atrets per una ment, igual que els heterosexuals. 

En conclusió, no voldria acabar sense dir que en els darrers temps hem millorat amb la visió i l’enteniment d’aquest tema. Però el que m’agradaria que quedara clar és que siguem blancs, negres, bisexuals, heterosexuals, sud-americans o el que siga, hem de voler-nos per qui som en realitat, no per l’orientació, l’ètnia, la procedència o el color de pell.

Els tatuatges tenen gènere?

Entrada d'Adriana (Bat. Ciències)

L’expressió de gènere és la nostra manera de mostrar al món com som. En la societat actual, hi ha només dues maneres de fer-ho: si eres xics, de manera masculina; si eres xica, de manera femenina. L’expressió de gènere no té a veure ni amb l’orientació sexual (qui t’agrada) ni amb la identitat sexual o sexe sentit (si et sents home o dona). Una de les formes d’expressar el nostre gènere són els tatuatges i hi ha gent que pensa que hi ha tatuatges de xics i tatuatges de xiques. 

Sembla que el món del tatuatge és un fet modern; per contra és un costum mil·lenari i potser un dels primers des que va sorgir l'ésser humà modern. Aquest costum, practicat per diferents cultures, en el món occidental va ser castigat durant alguns períodes. Concretament, en l'edat mitjana i moderna, on governava l'església catòlica, era únicament acceptat entre els cavallers que participaven en les croades, amb la finalitat de poder-los reconéixer en cas de mort en alguna batalla. Finalment, els tatuatges van tornar a ser acceptats a Occident. 

Actualment el tatuatge s'ha popularitzat entre la gent jove, a vegades com a mostra de rebel·lia. Els tatuatges tenen diversos usos: identificació, decoració, bellesa, cosmètica, religió... Algunes persones continuen pensant que el tatuatge és una marca dels criminals o de gent rebel i problemàtica, i moltes altres diuen que els xics poden estar tatuats, però les xiques han de dur tatuatges xicotets o femenins. Açò és completament fals. Jo tinc un tatuatge i no sóc una xica problemàtica o rebel sinó que m'encanten els tatuatges i seguiré tatuant-me els dibuixos que m'agraden. 

Sempre hi haurà persones a favor i en contra, i ho respecte, però per tindre tatuatges no s'hauria de pensar malament d'una persona o jutjar-la abans de conèixer-la, i molts menys hauria d’haver diferències entres els xics i les xiques. 

 

"Se te ven las tetas"

Entrada de Fran (Bat. Artístic)

L’altre dia, a l’eixida de l’institut, dues companyes i jo ens vam trobar en una situació prou desagradable fins el punt que jo no em podia creure aquella escena tan surrealista. 

Tot va començar quan dues xiquetes, que devien tenir 8 anys, ens pararen i li varen dir a una de les meues amigues: “Eh, tu, se te ven las tetas”. La meua amiga va reaccionar amb sorpresa, i va respondre que sí, que se li veien les mamelles perquè portava escot, i que li agradava. Quan les xiquetes escoltaren aquesta resposta, varen seguir atacant-la: “¿Y eso te gusta? Eres una puta. Con ese cuerpo, no te beneficia nada ir así por la calle”. Els tres ens vàrem quedar bocabadats escoltant tots aquells comentaris, fets amb l’únic objectiu de fer mal a la meua amiga, d’intentar produir-li complexos, fer-la sentir insegura i retallar la seua llibertat. 

Vàrem seguir caminant, i parlàrem del motiu que pot produir aquest fet, ja que no enteníem la raó per la qual les mateixes dones ens fiquen amb altres. Pretenem formar una societat feminista, en la qual volem igualtat, i lluitem pels drets de dones i homes. Però això mai serà possible si les dones també critiquen altres dones per mostrar el seu cos. En realitat, el que més ens va cridar l’atenció d’aquesta escena va ser que, sent tan petites, les xiquetes començaren a atacar a una altra dona pel seu físic. Canviaran quan cresquen o les seues idees seran un fre a l’evolució social? 

Aquesta actitud es deu al fet que la nostra cultura, des que les xiquetes són petites, les acostuma a veure el cos com un objecte sexual que ha se seguir un propotip establert pels cànons. Això crearà complexos i, per a algunes xiquetes, l’única manera d’afrontar-los serà criticant altres dones amb l’objectiu de sertir-se millor amb si mateixes. 

S’ha d’acabar aquesta lluita entre dones, i hem de potenciar la sororitat per tal d’aconseguir una societat que respecte i ens permeta ser lliures fins que aconseguim un món sense autoodi ni complexos. I sobretot, hem de començar a ensenyar l’amor, i no la guerra.

Miss Espanya

Entrada de Marta i Jèssica (1r Bat. H )

Coneixeu la guanyadora de Miss Espanya de l'any passat? Es diu Àngela Ponce, té 27 anys, i a més de ser model professional, és la primera transsexual a competir per ser Miss Univers. Va arribar a aquest certamen després d'haver sigut la primera transgènere a aconseguir la corona d'un país i rebre el títol de Miss Espanya 2018.

Quan vam conèixer aquest elecció ens va cridar molt l’atenció, i vam voler saber-ne més per a poder informar els lectors d'aquesta situació tan inusual -i polèmica per a alguns. Amb açò, volem reivindicar el dret de les persones transsexuals a poder concursar en certàmens amb el sexe que senten, ja que el sexe amb el qual han nascut no sempre és el que senten com a seu, i cal deixar que aquestes persones també es mostren davant de tots sense por que les critiquen.

Com hem dit abans, la seua participació ha generat polèmiques i posicions oposades. Fins i tot hi ha hagut crítiques de companyes de concurs, com una representant de Colòmbia, que va assegurar que “Miss Universo es para mujeres que nacimos mujeres”

La nostra opinió davant d’aquest fet és que el respecte està per damunt de tot; òbviament respectem tota mena d’opinions, però en aquest cas, Àngela ha nascut en un cos que no li pertany, és a dir, sempre ha sigut una dona. Amb aquesta reflexió volem transmetre que cadascú pense en ell mateix, i no en els altres, i que si Àngela té dret a participar en aquest certamen, que ho faça, perquè, com hem dit, és una DONA, i sempre ho ha sigut.

I tu, què penses sobre el fet que una persona transsexual haja participat en aquest concurs? Que penseu sobre el comentari de la representant de Colòmbia. Hi esteu d’acord? Penseu que la valentia d’Àngela ha pogut contribuir a reivindicar els drets dels transexuals?

Tots/es som cars/es

Entrada d’Adriana Addams (Batxillerat de Ciències)

De tothom és sabut que el cantant porto-riqueny de trap Bad Bunny té cançons sexistes, i les dones apareixen sovint com a objectes sexualitzats. Per exemple, en “'Soy Peor', culpava la dona de la seua maldat: "Sigue tu camino que sin ti me va mejor /Ahora tengo a otras que me lo hacen mejor / Si antes yo era un hijo de puta, ahora soy peor / Ahora soy peor, ahora soy peor, por ti". O en 'Pa Ti', anomenava "putas" les dones: "Borré toas' las putas de mis contactos / Baby tú eres una diabla y mi bicho contigo hizo un pacto". 

A finals del 2018, Bud Bunny ja va causar polèmica amb “Solo de mi”, un al·legat contra la violència masclista. D’una banda, se’l va criticar per considerar-la un llavat de cara; però de l’altra, es va veure com a positiu que algú amb la seua projecció es posicionara clarament contra la violència masclista. Aquest 2019 ha tornat a llançar tot un al·legat a favor de la diversitat amb el tema “Caro”.

El vídeo oficial comença amb Bad Bunny pintant-se les ungles, i d'ací es converteix en una dona que el representarà fins al final. En altres escenes, apareix una passarel·la de moda on podem veure desfilar dones flaques, grosses, embarassades, joves, majors, transsexuals i fins i tot una dona neurodivergent. El missatge més evident és aquest: tots i totes som iguals de vàlids; som cars i valem or.

Després, hi ha una escena on tot canvia. Ixen projeccions de volcans que expressen les emocions i sentiments de Bunny. I allà podem observar el cantant damunt de la colina, representant que està on vol estar. A continuació, dones i homes nus corren al seu voltant -potser representant la vida passant- i el besen. En la següent escena veiem Bad Bunny i la dona que el representava ben junts, transmetent-nos un missatge poderós: estima’t a tu mateix. Bad bunny i la dona es besen, i és com si Bunny s'estiguera besant a ell mateix; i això significa que cal aprendre a estimar-se a un mateix perquè... si tu no t'estimes, qui ho farà? 

Ací us deixem les últimes estrofes de la cançó: "¿Qué carajo' te importa a ti? /Cómo soy yo / Qué digo yo /Qué hago yo / Vive tu vida, yo vivo la mía / ¿Por qué no puedo ser así¿ / ¿En qué te hago daño a ti?".

Tots els dies és 8 de març

Text col·lectiu elaborat pel 2n de Batxillerat Humanístic de l'IES Isabel de Villena per al Festival de les paraules 2018.

(R)evolucionem

Som dones, treballadores, heroïnes no reconegudes, inexistents a les pel·lícules, rebels i lliures. No volem superhòmens que ens defensen; tenim prou a cobrar el mateix per igual treball. I ens sabem fortes perquè la sororitat ens guia. Som la meitat del món i ens pertoca la meitat de tot, perquè el masclisme és retrocés i el feminisme és evolució.

Som hòmens que ens creguérem ser el fruit de l’evolució. Ara que hem aprés a ser sensibles i a veure els privilegis que ostentem, ens adonem que era només androcentrisme, la forma subtil i amagada que pren el masclisme en els temps que ens ha tocat habitar. Sou la meitat del món i us pertoca la meitat de tot, perquè els privilegis masclistes són retrocés i el feminisme és evolució.

Som lesbianes, som gais, som trans, som intersexuals, som queer... Som persones que estimem, sense importar el gènere, sense importar l’orientació, perquè l’amor és amor i el desig és vida. Som una part del món que reclama orgullosa el seu lloc, perquè la intolerància és retrocés i la diversitat és evolució.

Som negres, gitanes, grosses, prims, altes, baixos...; venim d’altres països buscant oportunitats; som sensibles, però hem d’amagar les emocions darrere de màscares. Som també diversos funcionals que topem amb rampes impossibles de passar. I patim assetjament, racisme, xenofòbia, capacitisme, masclisme... Som el món sencer i ens volem úniques i diversos, perquè la intolerància és retrocés i la inclusió és evolució. 

Som estudiants que intentem llaurar-nos un futur, però a ulls de qui ens mira només som notes i números. Si evolucionar és canviar, necessitem un sistema educatiu que ens ensenye a ser empàtics, a veure el món des de diferents perspectives, a respectar més i a memoritzar menys. Som estudiants, som mestres, som el futur d’un món que hem de canviar, perquè el fanatisme és retrocés i el sentit crític és evolució.

Som antibel·licistes i ecologistes. Lluitem per un món sostenible on tots els éssers tinguen vides dignes. Creiem en la ciència i en l’evolució, que ens aparta de la superstició. Apostem per un periodisme que ens informe de veritat. Som també republicanes, i necessitem un canvi polític que es preocupe de la gent. Som generoses, solidaris, respectuoses i amorosos, perquè el feixisme és retrocés i la democràcia és evolució.

I a la nostra taula no hi convidem l’egoisme o la hipocresia. Al convit hi tenen cadira preferent la força col·lectiva, la lluita, l’esperança, la rebel·lia i la reivindicació. Perquè sabem que evolucionar és lluitar contra els prejudicis i la discriminació, evolucionar és construir ciutats amb rampes i sense murs, evolucionar és canviar de pensament i de comportament, evolucionar és ser lliure d’opinar, de ser i de pensar. Evolucionem, revolucionem, perquè l’immobilisme és retrocés i un futur millor ens espera.

Homosexualitat i església catòlica

Entrada de Lucia T. (Batxillerat científic)

L’homosexualitat i l’església? Aquesta qüestió es fa molt sovint i jo crec que és molt interessant i important. L’homosexualitat és un tema del qual es parla moltes vegades, com si no fora normal, tot i que jo la veig perfectament normal. Són persones? Sí. Aleshores se les ha de tractar com el que són, persones. La veritat és que, en comparació amb altres èpoques, ja es tolera més, però sempre veurem algun endarrerit que ha de posar mala cara o dir “quin fàstic”.

Responent a la qüestió que he fet al principi: sí, tristament l’església no veu un matrimoni vàlid si està format per dues persones del mateix sexe. Aquesta mentalitat l’he viscuda des de xicoteta, perquè sóc una persona creient. Estic d’acord amb algunes coses que estableix, per així dir-ho, l’església; però n'hi ha d'altres amb les quals estic completament en desacord, i aquesta n’és una.

En una ocasió, vaig estar parlant amb una persona que es considera molt religiosa, i vaig fer-li una pregunta: “Què penses de l’homosexualitat?" Quan va començar dient que “els d’eixa condició...”, em va deixar morta. Una condició és, per exemple, el vapor, i una persona a qui li atrauen les del seu mateix sexe no té cap condició. Seguidament, vaig fer-li una altra qüestió: “Si la teua filla fóra homosexual i no la deixaren casar-se per l’església, què faries?" El pensament que aquesta persona tenia era que no es podia realitzar un matrimoni entre dues persones del mateix sexe perquè davant de Déu no era vàlid. 

Crec que pensar així és una pena i suposa tindre una mentalitat molt tancada. Amb aquesta entrada no vull insultar l’església, òbviament; l'únic que pretenc és mostrar que no estic d’acord amb aquest pensament en concret. I per concloure, pense que qualsevol persona s’hauria de poder casar, ja que per ser humans tots tenim els mateixos drets.

[Nota de R. Sanchis. En aquests vídeos, realitzats pel grup mexicà "Católicas por el derecho a decidir", es qüestiona la posició contrària de l’església a l’homosexualitat:
- Catolicadas - Capítulo 8: ¡Es un clásico! (2012)
- ¿Por qué Dios no odia a los gays? (2017)

- Catolicadas T6 - Cap. 2: Maestro de la discriminación (2914) ]

Pretty Boy

Entrada d’Izan de Batxillerat Humanístic.

M’he decidit a fer aquesta entrada perquè em pareix que el curt 'Pretty Boy' (Cameron Thrower, 2015, 32'') és molt interessant, està molt ben treballat i mostra una realitat que es creu ja superada en la societat: l’homofòbia. Aquest video va guanyar el premi a la millor pel·lícula LGTBIQ+ el 2017.

Es tracta d’un curt d’aproximadament 30 minuts en el qual podem veure com un home, que creu en Déu, decideix que la millor idea per “curar” el seu fill homosexual és portar-lo a un motel, com a regal d’aniversari, perquè perda la virginitat amb una dona. 

Encara que el fill no vol, al final ha d’anar, i acaba en una habitació amb una dona de companyia. Tot i que ho intenta, l’adolescent està insegur i no vol tindre relacions coitals amb ella perquè no li agradaven les dones i perquè ni tan sols s’ha besat mai amb cap altra persona.

Al principi, la dona s’enfada perquè està perdent el temps i no pot fer el seu treball, però tot canvia quan els dos mantenen una conversació, digna de veure, on es mostren pensaments, sentiments i idees que fan canviar la forma de veure els dos personatges.

Espere que el curt us agrade tant com a mi. 

En anglés.

Sex Education

Entrada de Jessica i Marta (1er Batxillerat Humanístic)

Aquesta entrada tracta sobre una nova sèrie de Netflix anomenada “Sex Education”. És una comèdia protagonitzada per Ansa Butterfield, que dona vida a Otis –un insegur i virginal adolescent–, i per la seua mare Jean Milburn, protagonitzada per Gillian Anderson –una terapeuta sexual que es converteix en la seua guia durant tota la sèrie, ja que Otis segueix el camí de sa mare i es converteix en el sexòleg de l’institut.

Otis esdevé terapeuta perquè la seua nova amiga, que al mateix temps li agrada, el convenç per a intentar-ho. Aquesta alumna porta una vida complicada, ja que la seua mare és drogoaddicta i està absent, i la jove viu assoles en una caravana. A més, té una vida sexual activa sense protecció, i es queda embarassada. Amb ella, la sèrie mostra un altre tema d'actualitat, com és l'avortament i el dret a decidir sobre ell.

Un altre tema del que es parla és l’autoestima dels adolescent. Així, se’ns ofereixen situacions com la vergonya a mostrar el cos en les relacions sexuals. Una solució que donen els adolescents de la sèrie és apagar el llum mentre ho fan. Igualment es mostra que la masturbació és important per a conèixer-se, especialment en els cas de les xiques. Açò i moltes coses més, com ara les dificultats per a orgasmar, la inseguretat que genera la "primera vegada", la pressió exercida per les expectatives que "cal complir"...

Ens ensenya, a grans trets, sobre el sexe, sobre la diversitat sexual i sobre la manera de relacionar-nos sexualment; també ens diu que l'educació sexual que rebem els joves és generalment antiquada i poc pràctica, de manera que la majoria ens trobem més perduts del normal en les nostres primeres pràctiques sexuals.

En definitiva, que una sèrie parle de tots aquests temes de la sexualitat i de l'entorn ens pareix una forma entretinguda de fer que els joves ens informem sense cap vergonya.

Sant Valentí o Sant Solterí?

Entrada de Lucia T. (Batxillerat Científic)

Què és Sant Valentí? Per a què serveix? Aquest dia, les parelles es volen més? Si no tens parella, aquesta data no té gràcia? M’encantaria que responguéreu aquestes preguntes en els comentaris, però tot seguit us en donaré la meua opinió.

El primer que voldria dir és que aquesta data no val per a res. Solament serveix per a fer veure que eixa dia vols molt la teua parella, i per això li fas un grandíssim regal i ho celebres en gran. Però això, per què? ¿Perquè se suposa que has de voler més la parella eixe dia, i demostrar-li tot l’amor que sents per ell/ella fent-li un bon regal o organitzant-li una bona cita? Si us hi fixeu, sobretot en les xarxes socials, eixe dia tot el món puja fotografies a l’instagram, twitter, facebook, etc. Aquest dia, en veritat, és un dia qualsevol, però l’utilitzen per a fer negoci. El que passa és que hi ha molta gent que està sense parella perquè vol o pel simple fet que no ha trobat la persona que l’estime també. 

Hauria d’haver, doncs, un dia del mític «Sant Solterí»? NO! és una bogeria. En realitat no hauria d’existir cap dia on se celebrara l’estat civil. La teua parella hauria de demostrar-te cada dia que t’estima, que confia en tu i que et valora com ets. D’altra banda, pense que aquest dia deprimeix moltes persones pel simple fet de no tindre parella. Això és una ximpleria, però és la veritat, perquè veuen les imatges de tot el món feliços amb les seues parelles, i es deprimeixen. Es lamenten i es fan ells mateixos dany pel simple fet de no tindre parella amb qui passar eixe dia.

En conclusió, per a mi Sant Valentí no serveix per a res; tot i que hi ha gent que veu el costat positiu d'aquesta celebració, ja que és una bona excusa per a fer regals centrats en l'amor de parella. I si no existira aquest dia, probablement la majoria de les parelles no es regalarien ni una flor a l'any, Hi esteu d’acord?

Avortament

Entrada de Cèlia (Batxillerat artístic) 

L'avortament és un tema que ha creat molta polèmica al llarg dels anys. I és que aquest pot ser segur (quan és legal) o clandestí (quan no ho és). En molts països l'avortament encara és il·legal, i aquest fet comporta greus conseqüències per a les dones, ja que les deixa amb una única opció: avortar clandestinament, és a dir, amagar-se de la llei per a realitzar-lo en secret. Avortar de forma clandestina és un procés molt perillós que la majoria de vegades acaba amb la mort de la dona, ja que no es garanteix la seguretat del procediment. A més, si la dona no mor durant la intervenció, pot morir més tard per falta de recursos. Segons un titular del periòdic "El País” (octubre del 2009) “70.000 dones moren a l'any en avortaments clandestins”.

A Espanya, l'avortament va ser legalitzat el 1985, encara que només es podia dur a terme en cas de malformació del fetus, violació o problemes de salut. No obstant això, la llei va ser modificada el 2010, i aquest passà a ser lliure, a partir dels 16 anys d’edat, fins a les 14 setmanes d'embaràs –encara que el termini es pot ampliar fins a la setmana 22 si hi ha risc per a la vida o salut de l’embarassada, greus anomalies en el fetus o incompatibilitat amb la vida. 

Malgrat que al nostres país siga possible avortant, no podem oblidar que altres països continuen lluitant per la necessitat d'una llei d'avortament que faça justícia a totes les dones. Aquest és el cas d'Argentina, país on, després de moltes mobilitzacions amb el lema "avortament legal, segur i gratuït”, la proposta va arribar a la cambra de diputats, que el 14 de juny va votar-ne a favor de la despenalització. Aquest fet provocà l'alegria de milions d'argentines i argentins i es va considerar un pas històric. No obstant això, perquè la llei fóra instaurada, havia de passar l'última fase: ser aprovada en el senat. El 9 d'agost, la llei va rebre 31 vots a favor, 38 en contra i dues abstencions; de manera que no va ser autoritzada.

Necessitem més lleis que protegisquen les dones! Necessitem la legalització de l'avortament en tots els països! En el cas d'Argentina, a pesar que milions de dones es van mobilitzar als carrers, el resultat va ser que hòmens sense úter continuen tenint el poder de decisió sobre els cossos i les vides de les dones. Com bé diu la política argentina Maria dels Àngels Sacnun: "la mort per avortament clandestí és un feminicidi per omissió de l'estat”. 

Volem justícia, i la volem ja! Perquè al llarg de la història les dones hem estat callades, donant per fet que les faltes de respecte cap a la nostra integritat eren assumibles; però eixa història està arribant al seu final. Volem ser les ames dels nostres propis cossos i volem que se’ns reconega el mateix valor que als hòmens. Estem deixant de ser adversàries per començar a comportar-nos com a germanes, perquè “la revolució serà feminista o no serà". Com va dir l’escriptor Roy Galán: "No es tracta d’estar a favor o en contra de l’avortament; es tracta d’estar a favor o en contra de la llibertat de la dona". 

Activisme a les xarxes

Entrada de Cèlia (1r Bat. Artístic)

Internet s'ha tornat part del nostre dia a dia, i junt amb ell, les xarxes socials, gràcies a les quals podem aconseguir molt bons resultats si en fem un bon ús, alhora que aprenem i progressem a poc a poc. Un exemple d’aquest bon ús és l'activisme, ja siga en Twitter, Facebook, Instagram o en qualsevol altre mitjà que puga ser utilitzat com a via per a comunicar-se amb la resta de persones.

L'activisme en les xarxes consisteix a utilitzar-les per a denunciar, alçar la veu i/o comunicar novetats. @Bollopwr.art és un exemple de compte activista en Instagram, on es publiquen il·lustracions amb la finalitat de reivindicar i visibilitzar tant a la comunitat LGBTI+ com al feminisme, dues realitats que existeixen en la nostra societat però que per motius diversos són considerades inferiors.

Tot i la importància d’aquest activisme virtual, cal no oblidar que és important mobilitzar-se i lluitar per la igualtat en tots els àmbits, no sols en les xarxes socials.

Mira cómo nos ponemos

Entrada d'Óscar de primer de Batxillerat científic

Com podem parlar bé d’una agressió sexual? No hi ha cap manera, veritat? Precisament el que vull dir-vos a tots els que llegiu aquesta entrada sobre l’agressió a les dones és què passa amb els agressors i amb les víctimes després de ser agredides.

Comence pel vídeo, que s’ha fet viral tan sols fa unes setmanes, i on es pot veure una xica que conta la seua experiència, la seua vivència, i com ha portat i porta el fet que, amb tan sols 16 anys, un depravat la violara i fera amb ella el que va voler. El vídeo se centra en ella i, sense dubte, hauríem de donar tot el nostre suport a les maltractades, però també cal adreçar-se als agressors i preguntar-se què passa amb ells després de violar, què fan ells, què fa la justícia i què fa el “poble”. 

Posaré l'exemple de “La Manada”. Per si de cas algú no els coneix, és una colla que va violar en grup una xica en les festes de Sant Fermin. Aquest cas va ser portat a judici; però després d’un any, el tribunal ha deixat que el grup de violadors passaren el Nadal amb la seua família, i no a la presó. Veritat que fa ràbia? Doncs poseu-vos en la pell de totes les dones que pateixen aquest maltractament i veuen que els seus agressors estan lliures i que no han tingut cap classe de castic. Sentiu, com elles senten, que no poden passejar sense tindre por, sense haver de mirar arrere, al costat i per tots els llocs fins que arriben a casa; i després d’arribar, han d’enviar un missatge perquè tots sàpiguen que estan segures. I açò és el que hauríem de deixar de fer, de tindre por: els que haurien de tindre por són els que cometen les violacions. Crec que en som més que ells i, com una campanya de Nike va dir, JUNTES (som) IMPARABLES.

Després de parlar de què passa després d’una violació i del que s'hauria de fer, vull dir-vos que la campanya que presente a continuació ens explica la situació de Thelma Fardin. I el més curiós és de la frase que li va dir el seu violador: “Mira cómo me ponés”, sentència a la qual una multitud d’actors argentins responen amb “Mira cómo nos ponemos”. Espere que penseu el mateix que jo i finalment desitge que aquesta situació deixe d’ocórrer. #MIRACOMONOSPONEMOS.

Pansexualitat vs. bisexualitat

Entrada de Ruth (Batxillerat Artístic)

Aquests tres vídeos tracten sobre les diferències entre la pansexualitat i la bisexualitat, i aprofundeixen en el debat que hi ha al voltant d’aquest tema. La qüestió és que algunes persones consideren transfòbica i bifòbica la pansexualitat. D’una banda, creuen que és bifòbica perquè la pansexualitat vol, d’alguna manera, suprimir la bisexualitat, ja que significa quasi el mateix; de l’altra, pensen que és transfòbica perquè no s’accepta les persones trans que es defineixen de manera binària com a home o com a dona.

Tanmateix, les opinions sobre la qüestió són variades i la meua és contrària a la posició que acabe de descriure. Jo em considere pansexual perquè, quan vaig conéixer el terme, em vaig sentir identificada i a gust. A més, m'enamore de persones i no de genitals, i també preferisc no diferenciar els homes de les dones, ja que, des del meu punt de vista, solament hi ha l'ésser humà i punt.

Si busquem 'fòbia' en el diccionari ens ix això: 1. Temor intens i irracional, de caràcter malaltís, cap a una persona, una cosa o una situació. 2. Odi o antipatia intensos per algú o alguna cosa. Ja definit el que és fòbia, terme al qual podríem afegir l’accepció de 'fàstic' o ‘rebuig’, considere que la pansexualitat no té res d’això. És clar que hi haurà gent que prefereix mantindre la distinció d'home i de dona, i jo la respecte, però considere que el col·lectiu ha d'unir-nos en la lluita contra l’LGBTI+fòbia, en lloc de discrimininar-nos entre nosaltres. A mi, particularment, m’han dit pel fet de ser pan que vull cridar l'atenció i sentir-me especial d'alguna forma. També m’han dit que no existeix i que sóc transfòbica i bifòbica, entre altres coses.

Últimament he sentit temor i sensacions negatives quan deia que sóc pansexual. Per exemple, en la manifestació de l'orgull volia portar alguna cosa que em representara com a pansexual, però per ''evitar problemes'' no ho vaig fer; i després vaig veure una persona amb la bandera pan i em va fer penedir-me de no haver-me manifestat com volia. D'ara endavant, seguiré defensant els meus ideals i no deixaré de mostrar-me perquè algú pense que és dolent.

Per últim, es diu que el terme pansexual és nou. Si en busquem l’origen, la pansexualitat és nombrada per primera vegada en la dècada dels 70 per Sigmund Freud, tot i que amb un significant diferent. La pansexualitat és una orientació sexual humana caracteritzada per l'atracció romàntica o sexual cap a individus, independentment del seu gènere i/o sexe; i la bisexualitat es defineix com l'atracció sexual, romàntica o emocional cap al mateix gènere i cap a l'oposat. Aquestes són definicions que es poden cercar en Internet, i perquè quede més clar hi ha tres vídeos de persones diferents que expliquen com entenen ells la pansexualitat. I tu, què en penses?

Saps ballar twerking?

Entrada de Lucia T. de primer de Batxillerat de Ciències

Aquesta entrada tracta sobre l’esport i la dona. Sé de sobra que aquest tema és delicat, perquè molta gent salta a la defensiva en sentir-ne parlar. Posaré diferents exemples de la dona en relació amb l’esport, bàsicament perquè em considere esportista i, com a dona que sóc, sé el menyspreu i l’escassa valoració que ens donen en l’àmbit esportiu.

El primer exemple l’hem vist en la cerimònia de lliurament del baló d’or a l’esportista noruega Ada Hegerberg. Va ser anunciada com a la millor jugadora de futbol del planeta, però el DJ francés Martin Solveig, pensant que així trencaria el gel, va fer-li una pregunta una mica barroera: “Saps ballar twerking?”. De veritat era necessària aquesta qüestió? Era necessari fer-li passar eixa vergonya? Era necessari humiliar-la i llevar valor al seu treball com a esportista? ÒBVIAMENT, NO! Aquesta dona mereix, com tots, unes preguntes exactament iguals a les que li fan a Leo Messi, per posar un exemple. Fique la mà en el foc i no em creme si dic que al futbolista del Barça no li haurien fet aquesta pregunta tan sols per ser home. A més, la qüestió no és cap frase per a trencar el gel, sinó per a humiliar-la davant de tot el món. I el pitjor de tot és que no se n’adonen que les preguntes que fan són totalment inapropiades.

En segon lloc, m’encantaria destacar un altre exemple. Actualment, les Guerreres (nom que rep l'equip espanyol femení d’handbol) estan jugant l’EHF EURO 2018. Segurament pocs de vosaltres sabeu què és aquest torneu o quan es juga. I no ho sabeu perquè cap mitjà informatiu ho ha publicat. El que vull dir amb això és que, si no estàs realment interessat en el handbol i no busques informació pel teu compte, no sabries que estan jugant, ni totes aquelles coses que amb un esport com el futbol, t’interesse o no, sí que t’assabentaries. 

En arribar ací, a la millor hi ha gent que diu: “Ja estan una altra vegada criticant el futbol”; però és que solament estic descrivint la realitat. En la majoria de canals de notícies esportives s’anuncia el futbol; el bàsquet, una mica; el tenis, un poc o quasi res, i la resta d’esports, ni apareixen. Moltes voltes hi ha gent que no vol saber res del futbol, però sense voler-ho sap que es juga el “Mundial”, la “Champions” o molts tornejos més. Al que em referisc és al fet que la majoria de canals esportius de tota mena (notícies, ràdio, periòdics, etc.) informen majoritàriament d’un sol i específic esport: el futbol, quan el seu deure hauria de ser informar de tots els esports, o almenys dels més coneguts perquè els poguérem conèixer.

Una excusa que se sol donar per a no parlar d’esports que no siguen el futbol és que no tenen molts espectadors, i que per això no és televisen o no apareixen als mitjans, ja que no són negoci. Entenc que els mitjans tenen la llibertat de televisar un esport determinat, i més si té èxit, però si no donen l’oportunitat a altres esports, no sabran mai l’expectació màxima que poden tindre. A més a més, els mitjans poden fer-nos estimar un esport determinat, si volen, i així augmentar el nombre de seguidors d’aquest esport.

Un altre tema al qual se li lleva importància en el món dels esports és al fet que els hòmens cobren molt més que les dones. Per què passa això? És just que les dones cobren menys fent el mateix? Perquè creieu que ocorre? Jo tinc una resposta clara, però no la donaré ara. Vull que la doneu vosaltres que heu llegit aquesta entrada. I ja per acabar, espere també que sigueu conseqüents i valoreu de la mateixa manera els hòmens i les dones en els esports o en qualsevol altra activitat o feina. I també que tingueu presents tots els esports, no sols un en concret. Així, algun dia, podrà haver-hi igualtat entre els esports i entre els sexes.

Sóc andrògina i de gènere fluid

Òscar i Àngela (Batxillerat Científic) ens presenten aquesta entrada sobre androgínia i gènere fluid. 

The Tripletz és un duo format per Sergi Pedrer i Lucas Loren. Formen part d'una generació que porta la tecnologia i la globalització en el seu ADN, una generació cosmopolita i oberta que, malgrat tot, pateix la discriminació i l'assetjament per qüestió de sexe i imatge. Aquesta és la seua lluita i reivindicació a través d'un projecte que barreja comunicació audiovisual, moda i música electrònica. The Tripletz són comunicadors. Ho fan a través del seu canal en Youtube amb la Charla de Queridas, amb el disseny de les seues samarretes "patètiques" i les seues eclèctiques sessions com a DJs.

En Charla de Queridas, tracten temes considerats “tabú” en la nostra societat, o controvertits, amb la finalitat de fer-los veure la llum, normalitzar-los i informar-nos sobre aquests. Parlen de la transsexualitat, de porno Indie feminista, de l’homosexualitat, del gènere fluid, del poliamor... En el vídeo que us presentem a continuació, “Charla de Queridas: Soy Andrógina y GENDER FLUID - The Tripletz” tracten el gènere fluid i l'androgínia.

‘Gènere fluid’ és quan una persona no se sent identificada amb una sola identitat sexual, sinó que circula entre més d’una. En general, es manifesta com un canvi entre el masculí i el femení, encara que pot abastar altres gèneres i inclusivament identificar-se amb més d'un gènere alhora. Les persones que es caracteritzen per ser de gènere fluid poden canviar-se d'identitat amb freqüència, depenent del context.

Ruby Rose n’és un bon exemple. La model australiana, en una entrevista per a Elle, parlava de la seua identificació com una persona de gènere fluid, i va dir: "La major part del temps no m'identifique com a pertanyent a cap gènere. No sóc un home i, definitivament, no em sent una dona, encara que òbviament vaig nàixer dona. Així que estic en algun punt intermedi, i en la meua perfecta imaginació, és com tenir el millor de tots dos". Igual que Miley Cyrus. Part de ser "només Miley" aparentment inclou no circumscriure's a un gènere només. En una entrevista a la revista Paper, va declarar: "No m’identifique com a home o dona, ni necessite que la meua parella ho faça".

D'altra banda, trobem el terme ‘androgínia’, que es refereix a un organisme que té característiques tant masculines com femenines. Segons la RAE, ‘androgin’ és definit com “una persona els trets externs de la qual no es corresponen definidament amb els propis del seu sexe”. Així, podríem dir que un androgin seria un ésser físicament intermedi, amb trets sexuals d'home i de dona, o un home o una dona que no aparenten de forma clara el sexe al qual pertanyen.

Dit açò, us convidem a escoltar una història molt especial, la història de Nikita Wolfe, una persona transgènere que ens explica d'una manera increïble com se sent respecte al seu gènere, les seues preferències sexuals i molt més, i a més ens resol molts dubtes, per exemple: què són l'androgínia i el gènere fluid?, què són els pronoms neutres?, quines diferències hi ha entre el sexe biològic, l’orientació sexual, la identitat de gènere i l’expressió de gènere?, etc.

Heterofòbia: "Love Is All You Need?"

Sóc Lucia Becker i vull fer una entrada sobre un vídeo que vaig veure fa un temps i que em va impactar moltíssim, ja que no m’havia parat a pensar com seria el món des d'eixe punt de vista. Coneixem l’homofòbia, un terme del qual es parla molt perquè és un problema actual que moltes persones pateixen. Però, com et quedaries si sentires parlar de l’heterofòbia? Doncs en aquesta pel·lícula podràs observar com seria el món vist al revés en l’àmbit de la sexualitat i del gènere.

D’aquest curt vull ressaltar en primer lloc unes frases que m’han cridat l'atenció. Per exemple, una de les mares s’assabenta que no l’han agafada a l'equip de futbol però sí que ha sigut admesa al grup de teatre; aleshores comenta: “Això no és per a xics?”. Un altre exemple el protagonitza el professor Thompson quan arriba al bany i veu que estan agredint Asley; l’únic que se li acudeix dir és: “Això és només una fase per la qual estàs passant”, i “Potser quan tingues xicota, tot acabarà”. Què us pareixen aquestes frases? No hauríem de deixar que cada persona fera el que volguera sense importar l’orientació sexual establerta? No hauríem de permetre que cada persona poguera elegir i ser ella mateixa?

D’altra banda, moltes vegades en el “món real” considerem provocadors els homosexuals, ja que pengen la bandera LGBT a sa casa, o la porten damunt en les manifestacions. I jo em pregunte: com seria si els heteros en tinguérem una? Al vídeo, la bandera hetero és representada com a blava i rosa, i les mares la consideren provocadora per a la resta de persones. Per què hem de pensar que algú vol provocar per portar una bandera que el representa?

Asley, la xiqueta, és un clar reflex del que pateixen moltíssimes persones dia a dia solament perquè no són “normals”, paraula que té associats uns rols que ha establert la societat, una societat que no considera igual de vàlids tots els gustos. La realitat és que al món vivim moltíssimes persones, i aleshores hi ha una enorme varietat de gustos; per tant, la societat no pot establir un sol tipus de rol perquè no està fent feliç tot el món. Cada persona hauria de manifestar les seues preferències d’una manera lliure sense por de ser jutjada per la societat. Sent dir-ho, però vivim en un món molt injust i de vegades fa fàstic.

Què penseu sobre el curt? Com us sentiríeu si fóreu protagonistes d'aqueix món? Podríeu suportar la situació? Aquesta pel·lícula em pareix molt adequada perquè ens permet adonar-nos com ho passen moltes persones. Tanmateix, nosaltres podem canviar tot aquest malestar que sofreix molta gent. I afortunadament, la situació s’està normalitzant a poc a poc, tot i que encara hi ha molts països on la gent és assassinada, discriminada, humiliada, etc. només perquè no són “normals”. Hem de lluitar, donar suport i no permetre més aquestes situacions pel bé comú. Perquè si no lluitem nosaltres, qui ho farà?

Pel·lícula Love Is All You Need?, dirigida per Kim Rocco Shields (2016, Estats Units, 29”)