Cambiá el trato

La marca nord-americana de cosmètica Avon va presentar l'any 2018 a l'Argentina una campanya molt interessant, fent visibles diverses situacions de violència quotidiana naturalitzades. Els vídeos són: “Violencia digital”, “Violencia doméstica” i “Acoso callejero”, i tots tres posen l’accent en la necessitat que els hòmens igualitaris actuen davant de comentaris o comportaments masclistes d'altres hòmens, situacions que no es consideren violència perquè estan naturalitzades, però que constitueixen la base d’una piràmide que té en la seua punta els assassinats de dones. 

El món que volem necessita homes que no siguen còmplices del masclisme i que s’enfronten a companys, amics, pares, professors... que exerceixen una violència que, sovint, passa desapercebuda, però que mata silenciosament. 

Podem trobar més informació en la pàgina de la campanya #Cambiáeltrato.

A l'IES Isabel de Villena, hem iniciat aquest curs 2019-20 un Grup d'hòmens per la igualtat, que es reuneix una vegada al mes a l'hora de l'esplai. Anima't a ves-hi! Per una masculinitat creadora d’igualtat!

Vídeo "Assetjament al carrer"

-       

Vídeo "Violència digital"

Vídeo "Violència en la parella"

Com protegir-te d'una violació. Guia ràpida

L’educació sexual de les xiques està basada en el Guió de la por i els missatges donats, amb les millors intencions, ens alerten dels perills: “aneu amb compte, els xics tots volen del mateix; us podeu quedar embarassades; no beveu, no vestiu provocatives; no torneu soles que us poden violar, etc.”. Per allunyar-nos dels perills, les propostes que se’ns donen és que deixem de fer coses. En canvi, als presumptes agressors ningú els diu res. 

Aquesta campanya, en canvi, no llança els típics missatges paternalistes a les xiques, sinó als violadors. “Com protegir-te d'una violació. Guia ràpida” (How to protect yourself from rape. A guide, 2016 Blue Seat Studios). Les campanyes de prevenció de la violència de gènere haurien de fer el mateix: en lloc de dir a les dones el que han de fer (no sigues ximple, no aguantes, denuncia!!), haurien de dir-los al homes maltractadors que busquen ajuda.

#Malamente

“Si lligues de forma invasiva, malamente”; "si fas servir les drogues per a excusar una agressió, malamente"; "si comparteixes contingut sexual sense consentiment, malament"; "si insisteixes, malamente"; "si opines sobre els cossos de les noies, malamente". "Si actues així, estàs agredint. Ni agressió, ni còmplice. Atura les violències sexuals". 

Aquestes cinc escenes de violències sexuals que pateixen les dones, i que estan tan normalitzades que quasi no es reconeixen, són l’eix de la campanya #Malamente de l'Agència Catalana de Joventut de la Generalitat de Catalunya. 

La campanya tindrà una segona part que busca la deconstrucció de la masculinitat hegemònica i la visibilització d'altres maneres de ser home allunyades dels estereotips de gènere masclistes. La idea de base és que les violències sexuals acabaran quan qui agredeix deixe de fer-ho.



La Generalitat valenciana també ha realitzat una campanya #Així sí, en la qual han participat alumnes de l'Isabel de Villena.

Mira cómo nos ponemos

Entrada d'Óscar de primer de Batxillerat científic

Com podem parlar bé d’una agressió sexual? No hi ha cap manera, veritat? Precisament el que vull dir-vos a tots els que llegiu aquesta entrada sobre l’agressió a les dones és què passa amb els agressors i amb les víctimes després de ser agredides.

Comence pel vídeo, que s’ha fet viral tan sols fa unes setmanes, i on es pot veure una xica que conta la seua experiència, la seua vivència, i com ha portat i porta el fet que, amb tan sols 16 anys, un depravat la violara i fera amb ella el que va voler. El vídeo se centra en ella i, sense dubte, hauríem de donar tot el nostre suport a les maltractades, però també cal adreçar-se als agressors i preguntar-se què passa amb ells després de violar, què fan ells, què fa la justícia i què fa el “poble”. 

Posaré l'exemple de “La Manada”. Per si de cas algú no els coneix, és una colla que va violar en grup una xica en les festes de Sant Fermin. Aquest cas va ser portat a judici; però després d’un any, el tribunal ha deixat que el grup de violadors passaren el Nadal amb la seua família, i no a la presó. Veritat que fa ràbia? Doncs poseu-vos en la pell de totes les dones que pateixen aquest maltractament i veuen que els seus agressors estan lliures i que no han tingut cap classe de castic. Sentiu, com elles senten, que no poden passejar sense tindre por, sense haver de mirar arrere, al costat i per tots els llocs fins que arriben a casa; i després d’arribar, han d’enviar un missatge perquè tots sàpiguen que estan segures. I açò és el que hauríem de deixar de fer, de tindre por: els que haurien de tindre por són els que cometen les violacions. Crec que en som més que ells i, com una campanya de Nike va dir, JUNTES (som) IMPARABLES.

Després de parlar de què passa després d’una violació i del que s'hauria de fer, vull dir-vos que la campanya que presente a continuació ens explica la situació de Thelma Fardin. I el més curiós és de la frase que li va dir el seu violador: “Mira cómo me ponés”, sentència a la qual una multitud d’actors argentins responen amb “Mira cómo nos ponemos”. Espere que penseu el mateix que jo i finalment desitge que aquesta situació deixe d’ocórrer. #MIRACOMONOSPONEMOS.

Canvia el conte

"Cambia el cuento" forma part del projecte Little Revolutions que, amb el suport de l’Institut Català de les Dones, se suma a la campanya per denunciar la normalització de la violència masclista en els contes infantils. Tal com diuen a la informació del vídeo, “es vol mostrar com la història de la Caputxeta Roja és un cas evident d'agressió sexual naturalitzada en un conte universal i aparentment innocent, i amb el qual es perpètua de forma continuada un abús que es normalitza i interioritza.”

Quan violar és gratis

Per les xarxes socials ja circulava fa uns dies la filtració que no es condemnaria “la manada” per agressió sexual sinó per abús. I els temors s'han convertit en realitat. Al nostre codi penal, si no hi ha intimidació ni violència, no existeix agressió sexual. Al parer dels jutges encarregats de la violació múltiple, no hi hagué intimidació ni violència i, per tant, la pena és menor: només 9 anys. A més, Ricardo González, un dels tres magistrats que componen la Secció Segona de l'Audiència de Navarra, va emetre un vot particular a la sentència demanant l'absolució dels acusats. 

No hi ha intimidació ni violència quan t’arraconen en un portal minúscul? No hi ha intimidació ni violència quan cinc hòmens fan el que volen d’una altra persona? Quin missatge envia aquesta sentència a les dones, als hòmens i a la ciutadania en general? Beatriz Gimeno ho explica magistralment en l'article "Rabia pero no impotencia".

Si t'interessa el tema, mira les entrades:

• Cultura de la violació
• Violació consentida
• La necessitat d'una revolució feminista

També pots llegir l'article d'Amnistia Internacional:

El sexo sin consentimiento es violación. ¿Por qué sólo nueve países europeos lo reconocen?

Ràbia però no impotència

Beatriz Gimeno. 26 d'abril de 2018

Em pose a escriure açò plena de ràbia i sabent que no hi ha res que puga dir que no s'haja dit ja aquest matí, res que no es dirà aquests dies perquè, en realitat, de les nostres goles ha eixit un únic crit de ràbia. Hem de convertir aquesta ràbia en potència transformadora. I ho aconseguirem.

En realitat, la sentència és la narració exacta d'una terrible i evident violació. Totes i tots llegim el mateix. Els jutges i la jutgessa la descriuen amb detall, però no saben veure-la perquè no saben conceptualitzar-la, no saben polititzar-la, no saben empatizar amb la víctima, no saben res de feminisme o de violència masclista, ni d'igualtat. Al cap i a la fi, porten milers d'anys violant-nos; en la guerra i en la pau, en el carrer i a casa, estranys i parents. Ens veiem (i ens veuen) violades en les obres d'art, en la literatura, en els acudits, en les cançons populars, en el llenguatge quotidià, en les pel·lícules, en la publicitat i en el porno… i en la realitat es produeix una violació cada 8 hores. Ningú hauria d'asseure's a jutjar delictes sexuals sense formació en violència masclista i en feminisme. El resultat és exactament aquest.

Aquesta violació, el seu judici i sentència era (és) paradigmàtica. Cinc tipus fiquen una xica en un portal, la despullen, la penetren analment, bucalment i vaginalment entre bromes i riallades; ho graven, la deixen tirada i nua. Els cinc ho havien fet abans amb una xica drogada, i ho havien gravat també. Els cinc deixen per escrit en els seus missatges el masclisme amb què es relacionen amb les dones, el menyspreu amb què les tracten, l'absoluta falta d'empatia, la reificació màxima, la violència sexual com a divertiment. Ells són un exemple quasi perfecte del masclisme més extrem però també quotidià, “normal” i socialment acceptat. Els violadors són masclistes, però bons fills i veïns. Excepte les seues víctimes, ningú parla malament d'ells.

El judici es va desenvolupar també de la manera habitual; en diversos moments va semblar que se la jutjava a ella: per no resistir-se, per estar on no havia d’estar, per estar borratxa, perquè no li va doldre el que un magistrat considerava que havia de doldre, per anar amb qui no havia d’anar, per recuperar-se i seguir amb la seua vida. Per no morir-se, per no matar-se. L'agressió i el judici es produeixen, a més, enmig d'una presa de consciència col·lectiva i massiva sobre el que signifiquen les agressions sexuals en totes les seues formes. Aquest cas ho tenia tot perquè es produïra una sentència exemplar. Però més que exemplar, s'ha produït una sentència que exemplifica, en realitat, el que és la justícia patriarcal. Una sentència que mostra el paper de les dones en aquesta societat: el que som, el que són els nostres cossos, el que és la nostra llibertat i el nostre desig. El que és la sexualitat masculina i el que se suposa que és la sexualitat femenina. Aquesta sentència és un compendi quasi perfecte de tot açò.

No sé si és la sentència o la llei (segurament són les dues coses), però ha quedat meridianament clar el que volem dir quan diem “justícia patriarcal”; una que no deixa escapatòria a les dones enfront d'una agressió de la qual moltes hem sigut o podem ser víctimes. Què vol la justícia que fem si ens violen? Què se'ns exigeix? Els jutges que condemnen assumeixen que ella no va consentir, que es va veure superada, intimidada i obligada; aleshores? Quina violència o quina intimidació ha d'haver-hi perquè siga considerada tal? Com deixa clar la sentència, el grau de violència que hi haja sembla que ha de mesurar-lo la resistència d'ella. Però si et resisteixes, tens moltes possibilitats d'acabar morta o torturada amb més ferotgia encara. Així doncs la justícia ens deixa a les dones en una situació impossible totalment. I si la justícia ens deixa en una situació impossible, llavors no és justícia ni pot ser-ho.

Si et resisteixes –encara que en siguen cinc, encara que en siguen deu– et poden matar, però també pot ser que algun jutge opine que, malgrat la resistència, ho estaves desitjant (quan una dona diu “no”, en realitat vol dir “sí”). Però si no et resisteixes perquè estimes la teua vida, aleshores és que “et deixes” perquè t'està agradant; si gemegues és de plaer; si plores… plaer també; si després et recuperes i no et mors, això és que ho vas gaudir. Si no et resisteixes, aleshores està excitant-te. En realitat, parlem clar, a qui excita és a ells. Llegint el vot particular del magistrat que diu que ella gaudia, i on esmenta els seus “ulls mig aclucats” i els seus gemecs de plaer (on altres jutges aprecien gemecs de dolor), el que queda clar és que qui sembla gaudir és ell. Milers d'anys erotitzant la violació i anomenant “sexe” al que ens fan estan ací, en aquest vot particular. En la meua joventut (i no fa centenars d'anys) els meus companys de militància esquerrana consideraven el súmmum de la radicalitat dir allò de “si et violen, relaxa't i gaudeix”. Això batega en el fons d'aquesta sentència i està també en el cap del magistrat que ha redactat el vot particular.

Crec també que cal problematizar, amb calma però sense pausa, el concepte de consentiment. Ells no consenten, ells desitgen, i al voltant del seu desig s'organitza tot, fins i tot el nostre consentiment. Consentir, al cap i a la fi, és consentir al desig d'ells. Consentim davant el seu desig, o manifestem el nostre i fem que importe? Nosaltres desitgem en la mateixa mesura. Que el nostre desig no passe per damunt del desig de ningú no el fa menor, ni menys important, ni menys urgent, ni menys potent, ni menys plaent, sinó simplement ètic. No es tracta de permetre, no es tracta de consentir; es tracta de desitjar en igualtat perquè mentre el nostre desig no importe exactament igual que el desig masculí, mentre en el millor dels casos se'ns demane que consentim, seguirem sent cossos al servei de l'únic desig que importa, el que imposa la seua llei i moltes vegades la seua violència; i seguirà sent la mesura de qualsevol relació, la mesura del que és sexe i del que no ho és. I també perquè hi ha moltes formes d'aconseguir el consentiment que no són violència física, però que ignoren el nostre desig.

Cal formar els jutges, cal canviar el Codi Penal perquè no calga la violència física perquè hi haja violació, perquè hi haja prou amb la violència moral, la violència de la humiliació, l'amenaça de la violència, la por… Però cal canviar també les estructures sociosexuals per a posar el nostre desig al mateix nivell que el d'ells, i perquè el que considerem “relació sexual” no es conceba sense el desig de tots/es els seus participants. El nostre desig importa. Volem que estiga també en el centre.

Sent una ràbia infinita, recorde aquella xica el nom de la qual ignore i recorde aquella altra a la qual van drogar a Pozoblanco i a la qual, drogada, tocaven els pits mentre reien. I pense en el que li va costar denunciar perquè va sentir vergonya, i en el que estarà pensant ara, quan s'acosta el seu judici. M'agradaria que fórem capaços d'aconseguir que foren ells els que passaren molta vergonya, que ningú els volguera contractar, que la gent els escopira pel carrer, que les xiques els cridaren coses quan se’ls creuaren. I que a ella, a la víctima, li arribara la nostra abraçada i solidaritat. Perquè no està sola, perquè estem amb ella, perquè som un sol cos que es doblega de ràbia però no d'impotència. Som cada vegada més fortes.

Traducció pròpia

La necessitat d'una revolució feminista

[Amb mesos de retard, arriba el vídeo i el text]

Entrada de Carles (1r Bat. científic)

LA NECESSITAT D’UNA REVOLUCIÓ FEMINISTA

Coneixen la víctima en una revetlla. Ella està sola, asseguda en un banc –ha perdut de vista els seus amics– i un grup de 5 xics insisteixen a acompanyar-la fins al cotxe. Durant 500 metres van recorrent els carrers i és en aqueix moment quan és envoltada i l’entren per la força en un portal. Li lleven la roba, li tapen la boca perquè no cride l'atenció i comencen a violar-la brutalment. La penetren analment, vaginalment i oralment, un a un, de dos en dos, de l'un al cinqué. Mentre un ho grava, la resta la viola per a posteriorment difondre-ho entre col·legues. Després d'uns quants minuts, les bèsties es cansen i ixen del portal, no sense abans furtar-li el mòbil a la víctima, qui en estat de xoc i totalment desconnectada, no pot demanar ajuda.

Hores més tard, una parella troba la jove i truca al 112. “No em deixes sola”. Un plor desesperat que no és capaç de descriure tot el dolor, tota la ràbia, tota l'agonia d'una víctima a la qual criminalment ha sigut arrabassada la llibertat. Totalment desbordada, la víctima és incapaç de parlar fluidament amb els agents. Els assenyala el lloc del crim. “No em deixes sola”, diu plorant mentre agafa una agent del braç.

No eren una “manada”, els animals no farien mai res així. Eren monstres capaços de tot per satisfer la seua luxúria. Mentre unes eixien de festa a passar-ho bé, uns altres eixien al món a arruïnar vides. 

Company, pensa en la teua germana, en la teua mare, en la teua filla, en la teua neboda… I si li haguera tocat a una d'elles? I si la pròxima vegada la fulla de la violació penetra les seues carns? Per a tu potser es tracte d'un altre cas més, però per a la víctima, la petjada roman. Dia a dia, mes a mes, any a any, el record no s'esborra.

Quasi un any i mig més tard, s'obri el procés judicial. Un judici que torna a deixar en evidència la manca de rigorositat de la Justícia espanyola, patriarcal i conservadora. Convertir les víctimes de violació en sospitoses, i fer-les responsables per no haver-se defensat, reobri el debat de per què costa tant denunciar una violació: el cost d'una denúncia d'aquest tipus és tan excessivament alt que moltes víctimes acaben sent silenciades per a tota la vida.

Vivim en un context masclista que contagia la interpretació i l'aplicació de lleis i l'acaba per convertir en una legislació patriarcal que posa els focus dels casos d'abús sobre la víctima, en comptes de sobre l'agressor. Com bé diu Yolanda Besteiro (presidenta de la Fundació Dones Progressistes), “al final les dones sempre són les responsables de no haver-se defensat, d'haver provocat, d'haver eixit de nit”, però als agressors amb prou faenes se’ls culpabilitza.

És de bojos admetre l'informe d'un detectiu privat com a prova en el judici de la “Manada” –on es tractava de constatar com en els mesos posteriors a l'agressió sexual la víctima va fer vida normal–, i en canvi, no fer el mateix amb els missatges de whatsapp anteriors i posteriors a la violació. També és de bojos assegurar que en les imatges del vídeo de la violació –sí, un dels vídeos que van difondre les bèsties– el seu rostre i la seua veu no demostren que allò no va ser sexe consentit, o que els mitjans de comunicació parlen de presumpta violació en comptes de culpabilitzar aquests assassins. Però jo la crec a ella i no a aquest sistema de merda que exigeix a les víctimes que denuncien però després les qüestionen.

Abans de finalitzar, voldria remarcar unes sàvies paraules d'Iñaki Gabilondo que, com una mena de resum, defineixen un context social que portem massa assimilat en el nostre interior. Diu així: “Per què excepte en casos minoritaris, no existeixen casos de dones que abusen d'homes? Hi ha moltes dones abandonades per l'alcohol i les drogues, geloses, desarrelades i que viuen en guetos infestats de violència, però no els passa el que a nosaltres sí. Els hòmens tenim una teranyina mental en la nostra ment que ens impedeix sentir-nos interpel·lats com a gènere davant aquests abusos contra les dones i fins que no acceptem la revisió dels nostres hàbits i ments, la nostra societat seguirà quedant en el llast i seguirem acceptant que tots aquests crims seguisquen apareixent”.

Quin mal ha fet el masclisme i quin mal seguirà fent fins que no li posem fi. No es tracta de penes de presó ni de castracions químiques, els violadors pateixen una malaltia incurable i quan tinguen l'oportunitat, aquestes bèsties tornaran a eixir de caça: es tracta d'assegurar-se que aquests assassins de somnis i valenties no tornen a posar mai cap mà damunt de ningú, que mai més tinguen la mínima oportunitat d'eixir al món i seguir arruïnant vides. Açò és una guerra contra les bèsties, una guerra amb el patriarcat que solament es pot combatre amb feminisme. Cal desfer-se de les bèsties, cal posar fi al patriarcat.

La cultura de la violació

"Tot en la vida tracta sobre el sexe, excepte el sexe. El sexe tracta sobre el poder" 
Oscar Wilde

Tot el món pensa que la violació és horrible, però quan una persona és violada el focus passa del violador a la víctima, i aquesta esdevé culpable. També els xiquets o els hòmens violats solen viure-ho amb silenci i culpa perquè la llosa del sexisme aixafa qualsevol queixa que un home vulga fer, ja que ells, masculinitats invulnerables, no són ni poden ser-ne les víctimes.

Els relats periodístics i socials sobre agressions a dones joves i adultes estan malauradament impregnats de preguntes i afirmacions com ara: “alguna cosa deu haver fet”, “com anava vestida?”, “si no es respecta a ella mateixa, com espera que els altres la respecten”, “a qui se li acudeix anar sola...”, etc. Aquestes frases són típiques de la cultura de la violació –terme encunyat pel feminisme als anys 70 que malauradament està guanyant protagonisme en els darrers mesos. Aquesta cultura es caracteritza per minimitzar o trivialitzar la violència sexual, per justificar un model de sexualitat masculina irrefrenable, i per exigir que siguen les víctimes les que hagen de prevenir la violència.

Aquesta cultura considera normal que els hòmens no puguen o no vulguen controlar els seus desitjos sexuals i excusa la violència per l’alcohol o les drogues; considera que les dones diuen “no” quan en realitat volen dir “sí”; creu que elles també volen sempre sexe, i que fins i tot gaudeixen en una violació; posa en dubte la veracitat de les denúncies, etc. El resultat de la cultura de la violació és que la majoria de violadors queden impunes perquè la justícia és exercida per persones patriarcals sense formació en qüestions de gènere, i perquè moltes víctimes no denuncien ja que saben que patiran un càstig doble: la violació i que no les creguen o que les facen responsables.

Per contra, el problema –la culpa– no està en les víctimes (com vesteixen, on van, què mostren...), sinó en la violència d’uns agressors, esperonats pel masclisme i la desigualtat, que consideren les dones objectes usables. Les violacions són comeses per persones concretes, i en prou ocasions per grups d’hòmens tan apoderats que fins i tot graven les agressions i se’n vanten, sabedors que per a molta gent no hi haurà tal violació sinó només sexe consentit entre una xica “solta” que anava buscant.

“Va tancar bé les cames?”, preguntà una magistrada a una dona en el judici. En quasi una cinquena part de les denúncies, s’ataca i es qüestiona la víctima; només es denuncien el 20% de les violacions, i tan sols un 1% dels agressors són condemnats. Aquestes xifres ens indiquen que als violadors els ix econòmic violar perquè la impunitat va de la mà de la connivència i de la complicitat social.

Podem dir, doncs, que les violacions no són només un problema individual que té la persona violada i el(s) seu(s) violador(s) sinó un problema social. Quan un grup social –les dones cis i trans– aporta la majoria de les víctimes, i l’altra part –els hòmens cis– aporta els agressors, hi ha una qüestió de poder que s’ha d’analitzar i esmenar. Els barons que violen no estan malalts, sinó que són els fills sans d'un sistema patriarcal que els confereix el poder de violentar les dones i els barons no hegemònics. 

Una societat que tolera la violència sexual i que no educa per a la cura ni per a respectar el consentiment està promovent la cultura de la violació.

[Recomanem la lectura del reportatge de Gloria Pina “Lo que 2016 nos ha enseñado sobre la cultura de la violación” publicat a Verne (novembre, 2016)] També recomanem el vídeo "Yo te creo" (#Yotecreo) de Towanda Rebels: 

Violació consentida?

Curt de Chloé Fontaine (2017) "Je suis ordinaire" (Sóc ordinària) 

El protagonista del curt s’ha quedat a gust i no deu pensar que acaba de cometre una violació. L’han educat perquè crega que és molt sexual, que el seu desig és natural –una necessitat–, i que té dret a ser complagut. A la nóvia, en canvi, l’han educada per a complaure, i per a ser sexual només amb la parella –si ho és amb qualsevol, és una guarra–; però sobretot l’han educada en el perill i en el guió de la por: Vés amb comte, que et pots quedar embarassada; Torna prompte i no vages mai sola, que et poden violar; No portes aquesta roba que..., no publiques fotos sexis que... La solució que se’ls proposa a les xiques per a evitar aquests perills és que posen límits als xics i que deixen de fer coses: anar soles, eixir fins a tard, beure, vestir com volen... I si no acompleixen les advertències, se les culpa del que passe. 

Aquesta educació en la por té conseqüències nefastes: més perill i més violència. Més perill perquè les xiques estan alerta davant de les violacions tradicionals –un desconegut en un carreró obscur– i desarmades per a enfrontar i fins i tot reconèixer les que es produeixen en entorns suposadament segurs, amb un nóvio, amic, amant o marit –i aquestes són el 90% de les violacions. Més violència perquè la representació constant de la violència sexual dels hòmens sobre les dones serveix per a sostenir el mite que la sexualitat masculina és perillosa i incontrolable per naturalesa, i que la violència masculina és natural. 

En general, les famílies o educadors/es alerten més les filles que els fills dels hipotètics perills que corren, quan en realitat corren més risc ells que elles, per exemple, de patir un accident amb la moto o el cotxe –per conduir arriscadament, per beure més del compte, per ficar-se en una brega amb altres xics, etc. En canvi, no se’ls diu que tornen abans a casa perquè són potencialment agressors o perquè seguir els dictats de la masculinitat tradicional –que minimitza el risc i considera natural la violència com a manera de resoldre els conflictes– els posa en perill.

L’educació sexual dels xics i de les xiques continua sent vergonyosament sexista en ple segle XXI. Per això, José Maria, un dels concursants de Gran Hermano Revolution, va violar la seua parella inconscient davant de les càmeres el passat 4 de novembre, perquè pensava i pensa, com qualsevol fill sa del patriarcat, que una nóvia està per a complaure els seus desitjos. Ploraríem si tinguérem temps, però la lluita contra el masclisme ens espera!!!

La cultura de la violació

Entrada en castellano

Estimat fill,

Feia temps que et volia escriure per a parlar-te d’un tema molt important, però he anat posposant-ho perquè no és fàcil d’explicar. Començaré contant-te una anècdota de fa anys, quan encara no estaves ni en el pensament.

Teníem 18 anys i feia poc més d’un any que ta mare i jo eixíem junts. Jo vivia en aquella època en un pis d’estudiants amb Jordi, un dels meus millors amics. Era dissabte i havíem eixit una bona colla de classe perquè celebràvem el final del primer curs de la carrera. Ja ben entrada la nit, ta mare i jo tornàrem al pis, acompanyats per Jordi i Andrea, que era amiga de ta mare. Nosaltres no férem l’amor perquè estàvem rendits, i perquè sempre hem sigut matiners per a aquestos assumptes; però abans d’adormir-nos, sentírem el soroll de les molles del llit i els sospirs de l’habitació del costat. Tres mesos després, ta mare em va contar que en realitat aquella nit Jordi havia violat Andrea. I jo no me la vaig creure.

Estàvem a la mateixa casa i no vaig sentir cap crit. Jordi m’havia contat que ho havien fet i que s’ho havien passat molt bé, que Andrea estava molt bona, però que de moment preferia no lligar-se en cap relació estable. I tot això m’ho va dir ben tranquil, mentre sucàvem uns croissants amb xocolate en el café amb llet. D’on s’havia tret ta mare que Jordi era un violador? Si haguera sigut una violació, Andrea hauria cridat i nosaltres l’hauríem sentida, no? És que la va amenaçar amb una pistola?

Ta mare i jo vàrem discutir sobre el fet i ella no va voler vindre al meu pis mentre Jordi hi estiguera. I jo no li vaig dir mai res de la violació al meu amic. Vaig callar com un imbècil còmplice i vaig contribuir amb el silenci a fer que aquest món seguira sent igual d’injust per a les dones en general i per a la teua germana en particular. I això va ser així perquè jo, pel simple fet d’haver nascut home, forme part de la cultura de la violació, una cultura que considera natural la violència sexual dels hòmens cap a les dones, i que es perpetua en la misogínia, en l'androcentrisme, en l’objectualització de la dona, en la naturalització de la violència masculina, etc. Amb els anys, he anat entenent que aquesta cultura se sustenta amb la complicitat d’hòmens com jo, que riuen els acudits masclistes del whatsapp del grup d’amics, fins i tot aquells en què la violació es presenta com una banalitat; que llancen a les dones floretes –quin nom més estúpid per a una agressió!– o es queden mirant-les com si foren només uns pits o un cul.

I tu també, fill estimat, formes part d’aquesta cultura de la violació pel simple fet d’haver nascut home. Això significa que tots els hòmens som uns violadors? Òbviament, no. Però tots els barons ens beneficiem d’una cultura que des de ben menuts ens tracta com si fórem més importants que les xiques (més forts, més valents, més lliures...) i ens diu que som molt sexuals i que la sexualitat és una necessitat que tenim dret a cobrir (perquè les necessitats dels hòmens no són vistes com a mancances sinó com a privilegis). I com a hòmens, creixem amb el dret a ser complaguts, i també a pressionar perquè s’acomplisquen els nostres desitjos. En canvi, aquestos privilegis no els tenen ni ta mare, ni la teua germana, ni cap dona ja que a elles les eduquen perquè el nostre plaer siga més importants que el seu. Et sembla just?

Doncs no. No és just. No ha sigut mai just però, malauradament, quan era més jove no ho veia, i per això discutia amb ta mare i li deia que jo no tenia la culpa que hi haguera quatre cafres violadors que no respectaren les dones. Ara sé que jo també sóc part d’una estructura de poder que permet que el masclisme i la violència sexual continuen. Que tu o que jo no siguem uns violadors, no justifica que davant de les crítiques, ens fem les víctimes i descarreguem la nostra ràbia contra les dones feministes que lluiten per canviar la realitat (dient-los per exemple feminazis), en lloc de fer-ho contra els responsables directes: aquells masclistes que abusen del seu poder i del privilegi de ser hòmens en una societat patriarcal.

He sentit dir a algunes persones que gran part de la culpa del que passa hui en dia la té la família, tot i que no hi estic del tot d’acord. Ta mare i jo us hem educat igual a la teua germana i a tu. Tanmateix, tu seràs sempre més lliure que ella, malgrat que ens pese. Nosaltres no li hem transmés el guió de la por, que en lloc de protegir-la la desapodera. Però tot el que l’envolta ja s’ha encarregat de dir-li que ha de témer els hòmens perquè li poden fer mal. I per a evitar aquesta violència, ha de ser menys lliure: tornar prompte a casa, no eixir a soles, no vestir “provocativa”, etc. I si no acomplix les restriccions patriarcals, se la farà responsable del que li puga passar, se sentirà culpable i no s'atrevirà a denunciar violadors com Jordi. T’imagines viure així?

Doncs pensa en tot açò que et dic i escolta, fill, els consells que et donaré:

No faces cas dels models d’hòmens i dones de les pel·lícules, de les sèries, dels anuncis, dels videojocs... Sigues crític. No tractes les dones com un tros de carn. Mira-les als ulls. Si una xica, o un xic, et diuen que no, respecta'ls. No et cregues el sexe que veus a les pel·lícules ja que no és real: fer l’amor dóna gust quan ho fas per gust, no per obligació; i el millor de tot és quan les dues persones gaudeixen. No ho oblides mai: ni un coit, ni el sexe oral, ni cap pràctica sexual són sempre plaents; depén del moment, de la persona, de l’estat d’ànim... Parla amb les teues parelles i pregunta’ls, i fes que elles et pregunten a tu. No dónes per fet res perquè el que agrada a la majoria potser a tu o a la teua parella no us fa el pes. Escolta el teu cos i veuràs com no és veritat que tots els hòmens volen el mateix. Atreveix-te a gaudir d’una sexualitat no patriarcal on les teues ereccions o el teu penis no siguen el més important. Explora el teu erotisme. Sigues l’home que vols ser, no el que el patriarcat vol que sigues. 

I ja per acabar et diré: sigues valent i enfronta’t als xics que són masclistes. Fes-los vore com d’injusta és la seua manera d’actuar. Fes-los pensar, tu que tens la sort que algú t’ha explicat que formes part de la cultura de la violació. No sigues còmplice i actua. És de justícia.

Albert