I que no se t'oblide el plaer!

Quan la gent adulta parla de sexualitat a la gent més jove sempre ho fa per a alertar dels perills: embarassos, infeccions, coacció, discriminació, violència... Mai es parla del plaer.

L’any 2009 es va fer a l’Estat espanyol la Primera Enquesta Nacional de Salut Sexual, per a valorar la satisfacció sexual, l’ús d’anticonceptius i l’abús sexual de les persones entre 16 i 44 anys. El més interessant de l’enquesta era que, per primera vegada, s’incloïa el plaer. Però... què és tindre relacions sexuals satisfactòries? Què contestaries tu, si t’ho preguntaren? La gent respon amb sinceritat a les enquestes?

Unes alumnes de 14 anys, que ja tenien relacions coitals amb les seues parelles, em contaven que fingien els orgasmes perquè els seus nòvios, pobrets, no pensaren que no els agradava la penetració. És possible també que mentiren perquè volien sentir-se “normals”, i el que es pensa que és habitual és arribar a l’orgasme amb el coit encara que, per a una elevat nombre de dones (al voltant del 70%), no és la manera més eficaç d’arribar-hi.

Com mesurem, doncs, la satisfacció? Pel nombre d’orgasmes? Per arribar a l’orgasme amb un coit? Per la quantitat de relacions sexuals que tenim a la setmana? Per com complaem la nostra parella? Per comparació amb la suposada “normalitat”?

A les pel·lis, el sexe és un acoblament heterosexual ràpid i plaent que acaba amb l’orgasme a l’uníson i li passa a tot el món que ho fa. Si alguna persona, en canvi, té molt de plaer amb les seues relacions sexuals però no a la manera de les pel·lis, significa que no té relacions satisfactòries?

Nombrosos estudis afirmen que tindre relacions sexuals satisfactòries millora la relació de parella. I aquest benestar es tradueix també en bona salut, cosa que no vol dir que qui no tinga sexe té pitjor salut! Les relacions sexuals no sóc una obligació, ni cap persona hauria de sentir-se malament si no les desitja. En la sexualitat n’hi ha molta varietat, com en el menjar. Per exemple: n’hi ha qui no té mai gana i menja perquè s’ha de fer. N’hi ha qui sempre té gana i no pararia mai. Algunes persones gaudeixen amb un bon plat i s’esmeren en la preparació i en la decoració. N’hi ha qui menja productes saludables i qui s’alimenta de menjar brossa. N’hi ha qui gaudeix tastant coses noves i exòtiques i, en canvi, n’hi ha qui no ix del menjar tradicional, del que coneix o ha vist tota la vida.

Doncs això passa també amb la sexualitat: que és diversa i variada, que cadascú i cadascuna la gaudeix d’una manera, i la suposada “normalitat” és sovint defensada per aquelles persones moralitzadores que no veuen bé que la gent a sa casa es menge el plat del sexe com li done la realíssima gana!

També els estudis científics afirmen que la satisfacció sexual està relacionada amb la seguretat en les relacions sexuals, és a dir, com més satisfacció, més alt és l’índex d’utilització d’un mètode anticonceptiu. I també és una evidència que a més satisfacció i plaer, menys violència i discriminació.

Si això és així, per què eduquem només parlant dels perills i no eduquem posant en valor el plaer? Potser perquè n’hi ha qui el relaciona amb el vici? Un pare li va dir a una mestra que no li ensenyara a la seua filla de 7 anys on estava el clítoris perquè això la convertiria en una “guarra”. Hi estàs d’acord? Hauria dit el mateix si tinguera un fill baró? Preocupa tant que els xics busquen plaer com que les xiques ho facen? Com es considera socialment a una xica que busca el seu plaer, per exemple masturbant-se? I a un xic? Significa el mateix la satisfacció sexual per a un xic que per a una xica?

Celebrem o ens amarguem?

Aplicar la regla de la inversió és sempre molt gràfic perquè es veu el sexisme. Ens imaginem un anunci com el de Vagisil amb un pare i un fill? Als xics, no els piquen els genitals? L’eslògan podria dir així:

Usa Testiculil, així no hauràs de rascar-te en públic!

Però no!! Jo no he vist cap anunci per a xics i l’explicació, la devem al sexisme.

Sobre els cossos de les dones, en general, i sobre els seus genitals, en particular, aquesta societat patriarcal llança un munt de missatges que ens fan creure que som molt complicades –i per això necessitem constants revisions mèdiques–; que les vulves són brutes –no us sona això de l’olor a peix?–; que els pèls són antihigiènics –i una xica que no es depila és una gorrina–, etc. Per a eliminar tots aquestos indesitjables olors, se’ns recomanen un munt de productes (sabons, desodorants, compreses antitot...) i se’ns convenç que la bellesa estereotipada és una qüestió de salut. Per exemple, anar depilada es considera més net, afirmació curiosa que, si ens la creiérem, ens portaria a pensar que tots els xics són uns bruts pel simple fet de ser més peluts. I jo em pregunte: no necessiten els xics sabons per als genitals? Fan olor a floretes? Clar que no!! Tot el món fa olor a fluids corporals diversos i tots i totes tenim cossos complexos que necessiten revisions i cura. Però és molt injust que a una part de la humanitat se la pressione per a no fer olor a res, per a acomplir uns estereotips de bellesa inhumans i per a ser una pacient perpètua.

Ser conscients de com funciona el sexisme és molt important per a contrarestar els missatges discriminatoris. Els cossos de les dones es veuen com a problemàtics i la informació que se’ls dóna pertany al camp de la reproducció i al de la higiene, mai al del plaer. El reduccionisme reproductiu fa que les xiquetes sàpiguen que tenen úter i ovaris, des de ben menudetes, però desconeguen que tenen un clítoris que només serveix per a donar plaer. Usaran sabons, esprais o compreses perfumades, però a poques els hauran dit que és molt saludable agafar un espill, mirar, tocar i celebrar que tenen un cos que els pot regalar molts plaers, amb pèls o sense ells. 

Celebrem o deixem que ens amarguen?

La histèria i els vibradors

Quan Rachel P. Maines estava investigant sobre costura i llegia les revistes femenines de principis del segle XX, que parlaven del punt de ganxo, els brodats o les blondes, es va sorprendre de trobar un munt d’anuncis d’uns aparells vibradors que s’anunciaven com a relaxants musculars. El descobriment va ser tan sorprenent que deixà de banda la costura i es va endinsar en l’apassionant món dels vibradors i d’una malaltia, l’anomenada histèria, que es curava mitjançant la masturbació.

“Histèria” és una paraula d’origen grec que significa “el que procedeix de l’úter”. La histèria incloïa una sèrie de símptomes molt variats: nervis, insomni, espasmes musculars, falta de gana... Es pensava que era provocada “per la falta de copulació, de gratificació sexual o d’ambdues coses” i ja Hipòcrates, al segle V a.n.e., en parlava i recomanava com a cura l’exercici i el massatge. En la tradició mèdica occidental, el tractament estàndard per a la histèria, considerada una malaltia crònica en les dones, era el massatge genital fins a l’orgasme, dut a terme pel metge o per la matrona.

No hi ha constància que al personal mèdic li agradara portar les seues pacients al "paroxisme histèric", que era com eufemísticament s’anomenava l’orgasme femení. Més aviat la consideraven una tasca difícil i avorrida, que exigia constància i temps. Per això, quan el 1880 un metge va inventar el primer vibrador a bateries, l’aparell va ser rebut amb entusiasme. La mecanització del tractament augmentava el nombre de pacients que un metge podia atendre, ja que la màquina era molt més ràpida i eficaç que les mans, i les dones “malaltes” van esdevenir un mercat encara més lucratiu.

L’androcentrisme i el model sexual coital, segons el qual la vertadera satisfacció femenina només s’aconsegueix mitjançant (i/o gràcies a) un coit amb un home, van fer que aquesta pràctica no es pensara com una amenaça i per això va ser realitzada durant anys a les que s’ho podien pagar: dones blanques, de classe alta, europees i nord-americanes. Com que no hi havia penetració, el pensament androcèntric interpretava que no passava res sexual quan elles experimentaven l’orgasme en mans expertes.

El vibrador va ser un dels primers aparells elèctrics de la història, concretament el cinqué, per darrere de la màquina de cosir (1876), el ventilador, la bullidora d’aigua i la torradora. El 1920 hi havia almenys deu fabricants de vibradors i durant les dues primers dècades del segle XX en va proliferar la publicitat. L’anunci més antic d’aquest aparell és de 1899 i és presentat com a cura per al mal de cap, la neuràlgia i les arrugues. L’American Vibrator s’anunciava així: “Pot connectar-se a qualsevol endoll elèctric, pot usar-lo vosté sola, en la intimitat del vestidor o de l'alcova, i ofereix a cada dona l’essència de la perpètua joventut.”. El Bebout Vibrator es presentava com a “Suau, relaxant, vigoritzador i refrescant. Inventat per una dona que coneix les necessitats de les dones. Tota la naturalesa polsa i vibra de vida”. En general, eren mostrats com a ferramentes de relaxació i per a la salut de les dones amb frases com “tots els plaers de la joventut... vibraran en tu”, encara que de vegades s’adreçaven als hòmens que volien retornar la salut a les seues esposes.

Els vibradors com a instruments mèdics i domèstics perdudaren fins al 1920; però quan començaren a aparèixer en les pel·lícules eròtiques de l’època, ja no es podia mantenir la ficció que allò no era sexe. Per la seua banda, la histèria va desaparèixer del catàleg de malalties el 1952. En 1960, els vibradors tornaren a aparèixer, però ja clarament com a auxiliars sexuals.

Font: Rachel Maines (2010): La tecnología del orgasmo, Ed. Milrazones.

Tràiler de la pel·lícula Hysteria (Tanya Wexler, 2011, Reino Unido)

La irresistible menstruació

  

  


(en castellà)

"Quan Eduard Cullen va entrar a classe, l'olor a sang es va fer irresistible. Generalment ho duia bé, però aquella olor... aquella maleïda olor era nova, intensa i extraordinàriament atraient. De res va servir passar-se pel nas el mocador mullat amb la substància que el pare preparava perquè ell i les germanes pogueren resistir entre els humans i les humanes, fins a tenir a prop un animal del bosc que els assedegara. Per a un vampir apassionat com Eduard, que les companyes tingueren la regla era un dels majors martiris que havia de suportar, molt pitjor que escoltar, any rere any i dècada rere dècada, les explicacions repetitives del professorat. Si almenys la tingueren totes alhora! pensava Eduard sovint, seria més fàcil; no com ara, que sembla que es posen d'acord perquè sempre hi haja a classe una amb la fatídica menstruació!

Afortunadament, algú va obrir la finestra i Eduard pogué respirar una mica fins que el professor el va fer seure, justament, al costat de la nova. Bella es va presentar amb un somriure, però ell amb prou feines va poder dissimular l'aleteig provocat per la seua pituïtària nasal, que no havia tingut temps d'acostumar-se a l'aroma de Bella ni d'elaborar l'antídot que li permetera resistir l'anhel d'apujar-li la faldilla i desdejunar-se."

Stephenie Meyer no es va atrevir a contar-ho, però açò és el que va passar en realitat quan Bella i Eduard es van conèixer!!!

Per què no es parla de la regla? Per què hi ha associada la idea d’impuresa? Es pot dir en ple segle XXI que la sang menstrual és “suciedad que se echa por ahí abajo”? Són els hòmens racionals i equilibrats i les dones, inestables i capricioses a conseqüència de les hormones? Es talla la maionesa quan es té la regla? És incompatible el sexe amb la menstruació? Què és millor: el tampó, la compresa o la copa menstrual? Es perd la virginitat amb un tampó? Hi ha la mateixa consideració social de la regla i de la primera ejaculació?

Els fragments que he seleccionat pertanyen al documental “La luna en ti” (Diana Fabiánová, 2009) i ací es responen algunes de les qüestions anteriors.

Convé que anem desmuntant els mites, les supersticions, la concepció negativa de la menstruació... i per a això cal compartir els coneixements científics i l'experiència personal. A veure si en la pròxima novel·la la Meyer s’anima també i introdueix una mica més de realisme a les seues històries! 

PD1: Per a més informació sobre la regla, i altres temes, visita la web Sexe Joves. 
PD2: Un regalet per a qui vulga treballar els amors de vampir (cal anar als arxius del final del full)

Torneu-nos els nostres cossos!! (3)

Química farmacèutica o química corporal (1)
El cos de les dones és un camp de batalla (2)

(En castellano)

Els problemes de les persones són malalties? En la meua opinió, no. I si hi pensem una miqueta més, veurem que només seran un problema si són interpretats per nosaltres d’aquesta manera. L’anomenada ejaculació precoç, la falta de desig, la asexualitat... podrien no ser viscudes com un problema si no fóra per la pressió social que ens porta a interpretar-nos com a persones “inadequades”. I si damunt, a aquest “no ser normal” o “no arribar a l’altura”, li afegim l’etiqueta de malaltia...

I si l’anorgàsmia o la falta de desig de les dones no fóra una malaltia sinó un acte de salut?

Jo em pregunte què és més saludable: voler dormir o tindre un coit de 3 minuts (després d’arribar a casa rebentada del treball, haver de seguir amb el sopar, les criatures, el pare malalt... mentre ressona encara la discussió del matí amb la parella).

No seria millor abandonar la paraula “malaltia”, i en lloc de patologitzar, interrogar-nos?: Per què moltes dones no tenen ganes de sexe?

Se m’acudeixen, almenys, un parell de raons per a reflexió:

· Hem aconseguit les dones el dret al plaer? Jo crec que encara no. Per al gaudi d’una persona és tan important reconèixer el propi desig i explorar-lo, com saber dir que “no”; però les dones, educades per a donar prioritat al plaer masculí, encara no s’han donat permís per a desitjar ni per a exigir plaers. I ja va sent hora d’acabar amb les culpes i amb la queixa i de prendre les regnes de la pròpia vida i del propi gaudi!

· És que les dones no són tan sexuals!, es diu sovint. Uf! És que portem un burca ben espés: debatent-nos entre la sexualitat i l’amor, entre ser guapes i no ser objectes, angoixades per un patró de bellesa juvenil, i sense que la nostra societat haja elaborat un model de vellesa femenina atractiva...

Anna Freixas, que parla de manera molt sàvia de la sexualitat de les dones grans (MYS, núm. 19), diu que la capacitat de gaudi sexual de les persones no baixa amb l’edat, i que el plaer motiva. Però la realitat va en contra d’aquesta veritat. La sexualitat dels grans, en especial de les dones, és un tabú ple de mites. Tabú és el que no es pot dir, el que no es pot mostrar. I en poques pel·lícules o sèries veurem dones grans mantenint relacions sexuals. La sexualitat desitjable és la juvenil: heterosexual, atlètica, genital, coital, i a ser possible entre persones amb cossos fantàstics. Per això, no ens ha d’estranyar la disminució de l’activitat sexual després de la menopausa. A les indústries els encanta atribuir-ho a les hormones; per a Freixas hi té més a veure el significat social que se li dóna a la menopausa, la relació prèvia de parella, el model de bellesa, el model de sexualitat coital, la falta de pràctiques d’autoerotisme (gran assignatura pendent de les dones), etc.

Si ens deixàrem enganyar per les aparences (Dona, cuida’t! Mira per tu! Pel teu plaer!) pensaríem que ara es parla del gaudi de les dones. O de la seua salut. Però sóc desconfiada de mena i opine, seguint també J. Ojuel, que les indústries farmacèutiques no pensen en les dones; simplement se n’aprofiten i contribueixen a perpetuar el seu rol de cuidadores (Posa a la teua filla la vacuna contra el virus del papil·loma humà, encara que estiga molt qüestionada), i ens fan entrar en una roda de revisions (mamografies, citologies, densitometries de l’os, vacunacions...) que ens converteixen en premalaltes perpètues pel simple fet d’haver vingut al món amb vagina i ovaris.

De la sexualitat de les dones es diu que és difusa i no genital, fusiva i íntima, no penetrativa i amorosa, multiorgàsmica i plena de punts... De les dones es diu que som promíscues perquè busquem, fracàs rere fracàs, l’amor “vertader”; que la sexualitat no és per a nosaltres coneixement o plaer, sinó reconeixement social. etc. De les dones grans es diu que les hormones i la sequera vaginal els lleven les ganes de sexe (hem de llegir coits)...

Deixem que ens diguen el que ens agrada, el que som, el que hauríem de ser... I la majoria de nosaltres no diem ni piu.

Tal vegada podríem recuperar la consigna feminista dels anys 70 i cridar: Torneu-nos els nostres cossos!!!

I nosaltres decidirem!!

El cos de les dones és un camp de batalla (2)

(En castellano)

En Química farmacéutica o química corporal vaig parlar de la píndola contra l’ejaculació precoç i de la medicalització de la sexualitat masculina. Ara m’hi posaré amb la femenina.

Si fem una miqueta d’història i mirem les dones de la nostra família, ens trobem en primer lloc les àvies. El foradet en el camisó ens dóna idea del tipus de sexualitat que havien de practicar: coital i a demanda del marit. Una sexualitat hereva d’un model pronatalista i sexofòbic, que rebutjava el cos com a font de placer, considerava la sexualitat un pecat, i legitimava les relacions al si del matrimoni i per a la reproducció. En altres paraules, les iaies no podien sentir plaer ja que no era decent.

En segon lloc, hi trobem les nostres mares. La seua feina era triple: acomplir el deure d’esposes com les d’abans tenint cura de la casa i de la descendència, proporcionar el gaudi sexual que els marits mereixien, i aconseguir, gràcies a l’alliberament sexual, un o diversos orgasmes “vaginals”. Si aquest (o aquestos) no arribaven, la culpabilització i el diagnòstic d’anorgàsmia quedaven assegurats.

Les seues filles, joves heterosexuals de 20 a 30 anys, tenen relacions coitals des dels 16-17, són usuàries de les consultes sexològiques i hi van perquè no tenen (prou) ganes i perquè les seues parelles masculines “sempre” volen sexe.

Les adolescents de hui en dia tenen coits als 15 anys. El repertori de pràctiques inclou també masturbar els seus xics, fingir de tant en tant algun orgasme amb la penetració i accedir a coits sense protecció perquè ells no poden tindre ereccions amb el preservatiu. Curiosament, les pràctiques que solen fer orgasmar les xiques (cunnilingus i masturbació), entren en la categoria de les “pràctiques menors”, de la sexualitat de segona.

Aquesta passejada per la sexualitat femenina heterosexual ens ofereix un panorama de dones que no orgasmen o que orgasmen poc; però que més que preocupar-se per l’absència de plaer, es culpabilitzen i pateixen perquè la falta d’interés sexual porte les seues parelles al cansament i, en el pitjor dels casos, a l’abandó!

Però, xuuuuuuuuuut! Silenci! Que no s’enteren les empreses farmacèutiques de l’anorgàsmia femenina!!!!! No estem malaltes!!! Ja guanyen prou diners a costa de la nostra salut! Aquesta industria, poderosíssima, s’encarrega que usem fàrmacs tota la vida: primer per a controlar la fecunditat, després per a tractar com a malaltia l’envelliment; i entremig, per a permetre’ns ser mares als 45, encara que les hormones i els ovaris estiguen dient-nos a crits que ja no volen treballar més.

I per si encara no ho tenim clar: el concepte de sexualitat sana es una forma de control social i una font d’ingressos extraordinària. Els barons ja han estat descoberts. Les empreses diuen: Hem inventat per a aquestos pobrets, preocupats per la durada de les seues ereccions, una pastilleta superefectiva: la Viagra! Nosaltres tenim la cura per a la vostra malaltia! A les dones, ja ens havien descobert amb els anticonceptius. (Per cert, a ningú li estranya que encara no s’haja inventat la píndola anticonceptiva masculina? A veure si d’una vegada compartim aquesta responsabilitat!!!).

Però, tornem a les dones: de la sexualitat femenina s’ha parlat sempre ben poc, i del plaer, menys encara. Curiosament, la cosa està canviant. En la televisió, en les revistes (fins i tot per a adolescents), etc. es parla del punt G, del punt H o dels orgasmes múltiples. I a les consultes mèdiques és corrent anomenar la disfunció sexual femenina i el desig inhibit o hipoactiu, és a dir, es parla de la falta de ganes de sexe de les dones.

La pregunta és, potser, fruit de la desconfiança: la medicina ha començat a ocupar-se de la falta de desig perquè li preocupa el plaer de les dones o perquè hi ha mercat?

La veritat és que les dones som també una gran inversió. En la dècada dels 90, milions de dones van ser sotmeses a l’anomenada teràpia hormonal substitutòria, amb l’objectiu de combatre els efectes de la menopausa, considerada una malaltia. Aquesta medicació, administrada amb pocs assajos, de poca gent i de curta durada, ha demostrat tenir uns efectes ben perjudicials, entre altres, els tumors de pit i l’infart cerebral.

Abandonada l’administració d’estrògens, ara és el lloc dels andrògens. Vivim a l’època farmacopornogràfica (B. Preciado) i les hormones estan de moda! Amb un deficient anàlisi dels efectes secundaris, l’administració de pegats de testosterona promet retornar a les dones el desig perdut, atribuït a la baixada natural dels estrògens que s’esdevé amb l’edat.

En El País del dimarts hi havia un article que es deia “Usted no está sano, está preenfermo” i tractava precisament sobre la conversió de les persones sanes en premalaltes i el cost econòmic que això suposa en comparació al benefici per a la salut. Una dada em cridava l’atenció: el canvi en l’estil de vida redueix la mortalitat en un 50%; la tecnologia sanitària, en un 11%.

Tornem de nou a la salut sexual de les dones. Estan malaltes les dones que no tenen ganes de sexe? Per a una part de la medicina, sí. No tindre orgasmes o desig és una malaltia. I hi ha medicaments que la “curen”.

¿I si, com assenyalen Ojuel, Fuentes y Mayolas a Disfunción Sexual Femenina, la disminució o la falta de desig no fóra una malaltia sinó una resposta sana de les dones al  cansament, al comportament de la parella, a una quotidianitat estressant, a un model sexual coital, al marge dels seus desitjos, en definitiva, el símptoma d’una situació problemàtica i no del mal funcionament de la resposta sexual?


Font: Margarita López: “Por favor, una moratoria”. 2006. Revista Mujeres y Salud, núm. 19.

Continua amb Torneu-nos els nostres cossos (3)

¿Química farmacéutica o química corporal? (1)

"Llega a España la píldora contra la eyaculación precoz". En Europa la llaman la pastilla de los cuatro minutos, porque multiplica por cuatro el tiempo que tarda un hombre en eyacular (–tras la penetración–, dice la noticia). Añade además la explicación de la “enfermedad” que se curará con la pastilla: “la eyaculación precoz persistente es una combinación de tres factores: la incapacidad de retrasar la eyaculación en todas o en casi todas las penetraciones vaginales, se produce siempre o casi siempre antes o en el primer minuto de la penetración vaginal, y provoca en el paciente angustia, preocupación, frustración y la evitación de relaciones íntimas”. Explica también que se trata de un problema que padecen el 30% de los varones españoles, así que deberíamos alegrarnos de que al fin exista una solución farmacológica, en este caso un antidepresivo, que “cure” a los hombres de su dolencia.

Lo que pasa es que no nos alegramos. Más bien nos irritamos. Y para dar salida al malestar, en vez de buscar una solución médica (Doctor, ¿no tiene usted remedio para el enfado que nos producen el androcentrismo y el sexismo?), nos ponemos a pensar. Y juntamos nuestros pensamientos con los de otras personas que ya lo han hecho antes. Por ejemplo, Beatriz Preciado, en su libro “Testo yonki” nos habla de la historia de la sexualidad (ya lo comenté en otro post) y distingue tres etapas: soberanista, disciplinaria y fármaco-pornográfica.

En la primera, y de la mano de la moral cristiana, nos encontramos con el rechazo del cuerpo como fuente de placer y con la legitimación de la sexualidad sólo para la procreación en el matrimonio. El sexo es pecado, aunque con distinto rasero de medir a hombres y a mujeres. A los varones se les atribuye, por naturaleza, una energía sexual difícil de controlar y por ello se dice que “necesitan” satisfacerse con otras mujeres (que serán las “malas”). En cambio, el ideal para las mujeres es María, madre sin haber pasado por el goce sexual. En la época soberanista, el poder religioso estigmatiza el placer, naturalizándolo como un instinto en los varones, y negándolo en las mujeres. Se trata de un único modelo de sexualidad masculina dónde el hombre es el canon y la mujer un receptáculo reproductivo.

En la etapa disciplinaria, el poder actúa de manera más sutil, escondido tras argumentos científicos. Los pecados son convertidos en enfermedades. La medicina, la pedagogía, la demografía… se alían para controlar la sexualidad de las personas por cuestiones de salud e higiene pública, para regular la población, etc. Si en la anterior etapa a un niño que se masturbaba se le decía que se quemaría en el infierno, ahora se le dice que se quedará ciego, o que no crecerá o que caerá enfermo.

En la etapa fármaco-pornográfica, en la cual nos encontramos ahora, los avances en cirugía estética, los descubrimientos químicos, y el enorme poder de la industria farmacéutica, han convertido la sexualidad en un mercado con un enorme potencial. Las viagras para uso terapéutico o recreativo (después de una noche de fiesta y para no “fallar”), los parches de testosterona (para aumentar la líbido de las mujeres), las clínicas estéticas que fabrican pechos, alargan penes y rejuvenecen vulvas… La salud se mezcla con la estética. Y el distress o malestar que produce la inadecuación a las expectativas o a los patrones considerados normales, justifica que la variedad de cuerpos y de deseos, y los cambios normales en la vivencia de la sexualidad, se conviertan en patologías y en enfermedades curables gracias a los laboratorios farmacéuticos.

¿Os habéis preguntado alguna vez quién y por qué decide qué es una enfermedad? En 1974 la Sociedad Americana de Psiquiatría eliminó la homosexualidad del Manual de trastornos sexuales. ¿Quién y por qué decidió incluir la eyaculación precoz como enfermedad? ¿A quién le conviene que la tercera parte de la población esté enferma? ¡Si tengo problemas sexuales y me dicen que estoy enfermo, entonces no tengo que hacer nada, no soy responsable de mi sexualidad, solamente tengo que tomar una pastilla y arreglado!

(continua amb El cos de les dones és un camp de batalla)

Imatge agafada d'ací