El vídeo està estructurat en 4 situacions que mostren les diferències en l’atenció que reben quatre persones LGTB: Alejandra, Facundo, Lucia i Ana. Aquest material està sent utilitzat en capacitacions a professionals de la salut de l’Uruguai.
L’estrés de les
minories
L’entorn homofòbic de rebuig cap a les persones LGBT afecta la seua salut i causa l’anomenat “estrés de les minories sexuals”.
L’homotransfòbia és el terme utilitzat per a descriure el rebuig i la
discriminació a les persones LGBT. També podem parlar de transfòbia (cap a les
persones trans), d’homofòbia (cap a les persones homosexuals), lesbofòbia (cap
a les lesbianes) i bifòbia (cap a les persones bisexuals). Malgrat els avanços
socials, les persones LGBT s’enfronten als riscos de la violència
homotransfòbica tant en espais públics com privats, començant en molts casos
per l’entorn familiar.
Aquesta situació s’agreuja quan les actituds dels
professionals de la salut són homotransfòbiques, o quan es realitzen
interrogatoris que pressuposen que totes les persones són heterosexuals, o que tenen
famílies nuclears monogàmiques, obviant que avui dia hi ha moltes identitats
sexuals, famílies diverses i pràctiques sexuals també variades. Aquestes
actituds, que demostren poca comprensió i sensibilitat, poden ocasionar que les
persones LGBT no parlen de la seua orientació sexual, la qual cosa comporta una
atenció de menor qualitat.
La perspectiva de
gènere en salut
La sexualitat i les actituds cap a la salut i l’autocura
estan impregnades dels valors i ideals de gènere transmesos per la societat.
Aquestos models afecten també les persones amb identitats o orientacions
alternatives, i poden condicionar riscos afectius i sexuals. L’expansió de les
infeccions de transmissió sexual (ITS) és un exemple del fet que oferir només
informació és insuficient si no va acompanyada d’un qüestionament crític dels
models de masculinitat i feminitat.
Els xics homosexuals no són immunes als valors de la
masculinitat tradicional i als manaments quant al sexe: moltes parelles,
minimització dels riscos, hipersexualització, sexualitat immediata i
penetrativa, invulnerabilitat, etc. Per la seua banda, les xiques lesbianes i
bisexuals també han estat socialitzades com a dones en valors com la
dependència, el lliurament amorós, la falta del dret al plaer, etc. En molts
casos, tant xics com xiques homosexuals, transgredeixen l’estereotip
tradicional, de vegades adoptant les característiques de l’altre gènere; però
d’altres, segueixen els manaments patriarcals.
A la perspectiva de gènere hi hem d’afegir també el
reconeixement de les interaccions d’altres determinants de salut com el país
d’origen, l’edat, el nivell social, la presència o no de discapacitat, entre
d’altres.
Factors de risc
Els comportaments de les persones, siguen heterosexuals,
homosexuals o bisexuals, no respon necessàriament als prejudicis socialment
generats sobre les seues pràctiques sexuals. Per exemple, el risc d’una
infecció de transmissió sexual no depén de l’orientació sexual sinó de les
pràctiques sexuals insegures. Per tant, la prevenció ha d’anar per la via de
conèixer la gamma de pràctiques sexuals i per oferir assessorament adequat.
Les lesbianes han sigut percebudes com un grup de baix
risc. Com a conseqüència d’això, les dones lesbianes poden córrer perill en
termes d’infeccions de transmissió sexual i el menor ús d’anticonceptius.
Generalment, les campanyes de prevenció d’ITS i VIH, i de salut sexual i
reproductiva, exclouen les dones lesbianes i també les dones bisexuals; les
invisibilitzen i, el que és pitjor, deslegitimen les seues pràctiques sexuals,
reforçant el model de sexualitat heterosexual i penetratiu. Aquesta concepció
és discriminatòria i excloent, i provoca que moltes de les necessitats i riscos
en salut sexual no reben l’adequada atenció mèdica.
En els darrers anys, s’han posat en marxa accions per a
dones que tenen sexe amb dones, per exemple la recomanació d’usar barreres de
làtex per al sexe oral (dental dam),
guants de làtex per a la penetració o condons per a les joguines compartides.
Però aquestes campanyes han vingut més de part de grups alternatius que no des
del personal sanitari públic o privat.
Un estudi fet als EUA* alertava del major nombre
d’embarassos adolescents en joves lesbianes o bisexuals (Saewyc, 2008) tal vegada pel desig d’ocultar la seua orientació sexual tenint relacions amb
barons. La pressió per normativitzar-se i ser “una dona de veritat” suposa més
riscos en les relacions sexuals i més victimització davant d’abusos físics i
emocionals. No hem d’oblidar que en la socialització femenina s’ensenya un
desequilibri de poder amb els hòmens, i això pot condicionar les habilitats i
l’autoritat per a la negociació de sexe segur.
Les lesbianes i les dones bisexuals pateixen una doble
discriminació, pel gènere i per l’orientació. En general, les dones LBT visiten
menys els centres de salut (es fan menys citologies i mamografies, per exemple)
i, quan hi van, no sempre parlen
obertament de la seua orientació o de les seues pràctiques. Les causes poden
ser l’alt nivell de pressió social, que dificulta l’autoacceptació i
l’apoderament, i la por al rebuig per l’expectativa de trobar un professional
de la salut que pressuposarà l’heterosexualitat –o bé desconeixerà com atendre
específicament una dona que té sexe amb una altra dona, o una dona trans
(operada o no)– i, en el pitjor dels casos, pel temor a trobar un professional
lesbofòbic, bifòbic o transfòbic.
En parlar de la salut sexual dels hòmens homosexuals i
bisexuals, és important tenir en compte els hòmens que tenen relacions sexuals
amb altres hòmens (HSH) però que no s’identifiquen com a homosexuals o
bisexuals, probablement per homofòbia o per bifòbia interioritzada.
Algunes investigacions apunten a major nivells de consum
de tabac, alcohol o altres drogues en persones LGBT, que sembla estar
relacionat amb la discriminació i els nivells d’estrés més elevats per l’entorn
homotransfòbic i la discriminació, fet que pot portar a consumir per a
relaxar-se o per a facilitar les relacions socials. En les dones lesbianes, hi
ha major risc de sobrepés, i també un major consum de tabac, alcohol i altres
drogues, en comparació amb les dones heterosexuals, fet que possiblement
s’explica per la menor pressió d’acomplir amb els estàndards corporals, en el
cas del sobrepés, i per l’oposició a l’estereotip femení segons el qual s’ha de
tenir un comportament més mesurat (no beure, consumir menys que els barons...).
Els estudis no són concloents sobre el càncer de pit en dones lesbianes, però
el tabaquisme, el consum d’alcohol o d’altres drogues, un major índex de massa
corporal, el menor nombre de fills o el menor accés als serveis de salut, sí
que són factors de risc.
Cura de salut de
les persones trans
Les persones trans s’enfronten a problemes socials,
psicològics i mèdics complexos que inclouen un procés llarg de comprensió i
acceptació de la seua identitat i del seu gènere. Aquestos problemes es
compliquen quan han de lidiar amb el desconeixement, els estereotips, els
judicis, l’estigmatització, la discriminació i la violència; circumstàncies que
afecten la salut i la qualitat de vida. A l’entorn familiar, com a espai de
socialització primerenc, és on primer s’evidencia la identitat trans, i pot ser
el primer espai de control, imposició, rebuig o violència cap a aquestes,
obligant-les, per exemple, a vestir-se d’acord amb el sexe biològic, o a acudir
a un psicòleg o psiquiatra per a “curar-les”.
Sovint, la transició corporal de les persones trans
segueix el paradigma mèdic clàssic que estableix els protocols adequats per a
esdevenir home o dona. En les transicions d’home a dona solen realitzar-se
implants de pits, teràpies hormonals amb estrògens, depilació facial i
corporal, operacions per a definir trets facials femenins, vaginoplàstia, etc.
En les transicions de dona a home es realitzen extirpacions dels pits
(mastectomia), teràpies hormonals amb testosterona, extirpació de l’úter i dels
ovaris (histerectomia), fal·loplàstia, etc. També es poden administrar
bloquejadors hormonals per a inhibir la pubertat. Aquest procés de transició,
anomenat de reassignació sexual (per exemple, es parla de CRA o cirurgia de
reassignació sexual), ha començat a anomenar-se d’afirmació o de reafirmació
sexual per part dels col·lectius trans.
Tal com passava amb les persones LGB, els professionals
de la salut no sempre tenen la sensibilitat ni els coneixements per a atendre
adequadament les persones trans. Primer de tot, aquestes no són un grup
homogeni, sinó individus que viuen la seua identitat i els seus cossos de maneres
diverses. A part de l’atenció sanitària específica, derivada de les operacions
a les quals decidesquen sotmetre’s, o provocada pels tractaments hormonals; les
persones trans masculines que tenen ovaris i úter, per exemple, han de tenir la
mateixa atenció ginecològica que les dones biològiques. I el mateix podem dir
per a les trans femenines no operades quant a la cura dels genitals masculins.
Els professionals de la salut han de garantir el dret a la salut integral de
les persones trans tot i sabent que la seua identitat no està definida per les
característiques biològiques i que aquestes dependran de cada situació
particular.
Cura de salut
mental
L’homosexualitat no està correlacionada amb cap
psicopatologia, però les tensions creades per l’estigma, la desigualtat,
l’assetjament i la violència provoquen
que les persones LGBT tinguen major risc de trastorns psicològics relacionats
amb aquestes experiències. Diversos estudis indiquen alts nivells de suïcidi en
persones LGBT i també més factors de risc per a la salut mental (depressió,
aïllament, abús de les drogues...)
La vulnerabilitat per una situació de discriminació
(estrés de les minories) és un estrés psicosocial resultat d’un estatus de
minoria desvaloritzada, conseqüència al seu torn de les experiències reals de
violència i discriminació, de la percepció d’estigma (que implica por i
hipervigilància front a possibles agressions), i de l’homofòbia internalitzada
en la qual les actituds socials negatives se senten com a pròpies i es tornen
contra un/a mateix/a i contra altres persones homosexuals (Ojuel, 2010).
La internalització de l’opressió pot ser un dels motius
pels quals la població LGBT presenta diferent morbiditat, amb més risc de mala
salut mental i una prevalença més alta d’hàbits poc saludables. Diversos
estudis mostren, per exemple, que les lesbianes i les dones bisexuals tenen,
respecte a les heterosexuals, pitjor salut mental, usen més antidepressius i
prenen més tòxics. El major consum de drogues il·legals, que augmenten les situacions
de risc per contraure el VIH o altres ITS, unit al tabaquisme i al consum alt
d’alcohol, constitueixen un problema de
salut per a moltes lesbianes. Els mateixos riscos existeixen per als hòmens
homosexuals.
El procés de formació de la identitat homosexual és
conflictiu, no per raons inherents a l’homosexualitat sinó per la seua
valoració social. Encara que un/a adolescent reconega la seua orientació, els
models socials al seu abast són heterosexuals. A més, els adolescents poden
veure’s afectats pel bullying, i això crea trastorns psicològics i sentiments
d’aïllament, afegits al temor a ser rebutjats per la família i per les
amistats.
Les investigacions aporten que l’eixida de l’armari i
l’acceptació de l’orientació sexual estan fortament relacionades amb el bon
ajustament psicològic, és a dir, la percepció més positiva de l’orientació
sexual millora la salut mental i l’autoestima. Però aquesta acceptació no depén
només de la persona sinó que és molt més senzilla en entorns segurs i amb el
suport educatiu, sanitari i social adequat.
