Sexualitat durant el franquisme

Mireu també aquest anunci de Soberano dels anys 60 i després llegiu el text de la Secció Femenina per a l’educació de les xiques durant el Franquisme. La Secció Femenina era la branca femenina de Falange Espanyola i estava dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, el fundador del partit.

Com s’han de comportar les dones

Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable a la hora de ir a la cama… Si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que eso podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así, no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar.

Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Es probable que tu marido caiga entonces en un sueño profundo, así que acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche y tus productos para el cabello. Puedes entonces ajustar el despertador para levantarte un poco antes que él por la mañana. Esto te permitirá tener lista una taza de té para cuando despierte […]

(Economía doméstica para Bachillerato y Magisterio, Sección femenina, 1958)

Com no fer una campanya contra el sexting!

Vídeo de l’artista i activista Alícia Murillo: “Cómo no hacer una campanya contra el machismo”

Les xarrades o campanyes per l’ús segur de les xarxes socials alerten (especialment les xiques) sobre els pederastes, i els donen consells per a no afegir a ningú que no coneguen o per a no compartir material íntim sexi amb parelles o coneguts (sexting)*. 

Defensar la llibertat de les persones, i en especial de les dones, és importantíssim en el terreny de la sexualitat perquè a les dones els han ensenyat que no poden ser sexuals i que s’han de guardar dels perills del sexe limitant la seua llibertat (no poden vestir d’una determinada manera, no poden beure, no poden anar de festa a soles...). Aquesta educació clàssica les infantilitza, les desempodera i les fa sentir culpables si els passa alguna cosa dolenta, perquè el missatge social donat és que si “desobeïxen” aquestes recomanacions, MEREIXEN el que els puga passar, i la societat no les protegirà (Ja t’ho havia dit jo!!! S’ho estava buscant!!) 

Per tant, aquest enfocament no redueix la violència que pateixen les dones sinó que crea més pors, provoca baixa autoestima i, com hem dit, les fa sentir culpables del que els passe. De sobres sabem que una persona que té por, no té confiança en ella mateixa per a defensar-se, en cas de necessitat, perquè li han fet creure que és dèbil. Una persona que se sent culpable no exigirà el dret que té a ser lliure, a vestir com vulga, a anar sola als llocs que vulga, etc., una llibertat que sí que tenen els xics. 

En realitat a qui haurien d’adreçar-se les campanyes o les xarrades educatives és a qui comparteix sense permís, a qui ho fa per venjar-se, a qui manipula, a qui critica les xiques sexuals, a qui diu que les xiques sexuals mereixen el que els passe, etc. I també haurien d’educar els xics, donant dades dels accidents i de les lesions que pateixen (el triple que les xiques) per fer-se els masclets bevent o consumint més, corrent més, pegant-se amb altres xics, etc. L’objectiu no és que ells també tinguen por –la por no és bona per a ningú– sinó que s’adonen que també són vulnerables si segueixen la masculinitat tradicional. El problema afegit és que les conseqüències de la masculinitat tòxica no només les pateixen ells, sinó tot el món.

*Repassem el vocabulari:

• Sexting: enviament de material eròtic d’un/a mateix, a una altra persona, de manera voluntària, per les xarxes socials.
• Sexpreading: difondre fotos amb contingut sexual d’una altra persona sense el seu consentiment. 
• Porno venjatiu: variant del sexpreading on la persona que compateix sol haver tingut una relació íntima que s’ha trencat. 
• Slut shaming: terme que designa els insults a les xiques (puta, guarra, escalfabraguetes, calenta...) per la seua sexualitat. 
• Sextorsió: forma d’extorsió sexual en la qual una persona rep xantatge o amenaces perquè envie una foto de si mateixa amb contingut sexual. 

Avança't

Campanya de la Federació de Planificació Estatal (2020).

Avui en dia encara hi ha resistències  a parlar i a informar-vos de la sexualitat, que es fonamenten en mites: que si en sabeu massa practicareu més del compte, és a dir, que l’educació fomenta el llibertinatge sexual; que parlar de sexualitat a l’edat infantil no és necessari perquè els xiquets i les xiquetes són asexuats; que la sexualitat és un tema privat i només s’ha de parlar a casa, no a l’escola; i també que la natura és sàvia i ja sabreu com actuar de manera espontània.

A Karícies pensem que l'educació sexual és un dret i per això en parlem cada setmana. A més, a l'Isabel de Villena hem començat amb el programa PIES i en aquesta entrada podeu deixar-ne la vostra opinió.

En el planeta Terra...

Aquest és un dibuix trobat en una classe de primer d'ESO. Imagineu que uns extraterrestres vingueren al nostre planeta a investigar-nos, i volgueren saber què és el sexe per a nosaltres. Quina seria la seua descripció de les persones humanes i la seua explicació sobre el sexe i les nostres pràctiques sexuals si veren aquest dibuix? 

Una possible descripció començaria així:

En el planeta Terra, les persones humanes presenten un clar dimorfisme sexual fruit d’una concepció binarista dels cossos; és a dir, només consideren l’existència de dos sexes, mascle i femella, i no sembla haver-hi cap representació d’estats intersexuals. Una primera hipòtesi és que en aquest planeta del Sistema Solar del Nord hagen exterminat les persones intersexuals. L’altra hipòtesi que barallem és que hagen utilitzat tècniques de normalització corporal, com ara cirurgies o hormonació –totalment prohibides al nostre planeta per la Convenció de Drets Interplanetaris–, amb l’objectiu que els cossos no binaris desapareguen. 

Quant als espècimens femenins, resulta sorprenent veure que no sempre tenen rostre, i quan el tenen, manca totalment d’expressió emocional, i a més no sembla que tinga capacitat de comunicar res ja que la boca és aparentment no operativa per a articular paraules. Pel que fa als espècimens masculins, deuen patir algun tipus de malaltia, ja que es pot observar una hipertròfia dels genitals, que en molts casos dona lloc a una grandària superior a la resta del cos. En alguns casos, els genitals masculins tenen vida pròpia...  

Pel que fa a les seues pràctiques sexuals, aquestes...

Els missatges que apareixen en el dibuix són: "Assassins", "Oh, me la meten!!", "Sí, oh, yo también me apunto!", "Venga, un trío" i "Mamá, te quiero; ya voy corriendo!! Mamá, ya voy!".

I que no se'ns oblide: la desigualtat sexual també és violència. 25 de novembre: Dia contra les violències  masclistes. 

Classes de sexualitat

La primera escena és un fragment de la sèrie Física o química, que es va estrenar l’any 2008 i va acabar el 2011, després de 7 temporades i molt d’èxit entre el públic adolescent. El fragment és del capítol 2 de la primera temporada (“Solo es sexo”), i els protagonistes són un grup d’adolescents que van al col·legi concertat Zurbarán. 

El segon vídeo és una escena de la minisèrie de dos capítols El pacto, que es va estrenar l’any 2010. Les protagonistes són un grup d’amigues que assisteixen a un col·legi privat i decideixen quedar-se embarassades al mateix temps en protesta contra el director perquè va expulsar a una d’elles per quedar-se embarassada.

Ja han passat uns quants anyets d'aquestes sèries! Penseu que és així el professorat actual?, són així, els pares i les mares?, i la gent jove? Passen situacions semblants als vostres col·legis i/o institut? Quina educació sexual heu rebut? Penseu que és una bona educació per a tenir relacions sexuals segures i plaents? Si no és així, què us hauria agradat que us ensenyaren? I ja per últim, qui hauria de fer educació sexual? I quins temes hauria de tractar?

La pornografia: prohibir o educar (2)

Prohibir o educar

Quan situem el debat en la dicotomia llibertat vs. censura, la posició no és tampoc senzilla, tal com passa amb altres temes com, per exemple, les drogues. La censura del porno és la solució? S’ha de prohibir el material violent? N’hi ha qui pensa que sí, que el límit és la violència. D’altres pensen que el límit és la legalitat, o el consentiment, concepte que les societats patriarcals com la nostra no acaben d’entendre. 

Prohibiríem els dolços perquè són perjudicials o educaríem per a tindre una dieta saludable? Òbviament, si la qüestió es planteja en aquestos termes, és difícil no apostar per l’educació. Però també és cert que la limitació a vendre productes ensucrats a les cantines de les escoles pot ser considerada una prohibició que no va en contra de la llibertat de les persones, sinó que posa fre a una indústria que no pensa en la salut sinó en el benefici. També n’hi ha qui opina que prohibir no serveix de res, que el que cal és apoderar les dones sexuals, desestigmatitzar la sexualitat femenina i promoure el plaer.

La indústria del porno és molt potent, i coneix el poder de presentar el porno com a diversió. El portal Pornhub, un dels més importants del món, publica cada any les dades de consum dels seus productes. “Enguany hem tingut un munt de diversió", expliquen, perquè “el món ha vist un munt de porno”, concretament més de 23.000 milions de visites durant 2016.

El plaer i la diversió estan molt bé. Però... què passa quan els joves i els homes se senten acomplexats perquè no tenen ereccions o coits com els de les pel·lícules? Què ocorre quan les xiques no gaudeixen rebent l’ejaculació en la cara o en la boca? Què passa quan la penetració anal no és plaent, o ho és de vegades però no sempre? Què passa quan el coit no provoca cap orgasme? És divertida i plaent aquesta sexualitat? Per què la ficció pornogràfica només va en una direcció i la penetració anal dels homes heterosexuals per part de les dones o d’altres homes no s’incorpora al relat? Si la penetració anal és plaent, per què renunciar a aquesta diversió només per ser home? O és que la diversió només consistia a penetrar les dones? Per què en els fòrums d’internet on els homes parlen del porno, l’adjectiu més suau que adrecen a les actrius és “puta”? 

Necessitem fer-nos moltes preguntes sobre el nostre desig. I necessitem molta educació per a canviar tot això.

Porno educatiu?

Per a trencar amb la mirada hegemònica a la sexualitat, hi ha propostes del que s’ha anomenat postporno. Artistes com Maria Llopis i Diana Pornoterrorista, o grups com Post Op o Quimera Rosa, fan un porno activista que mostra cossos i sexualitats no normatives que pretenen crear alternatives a la representació sexual tradicional. En el postporno, les dones són subjectes, els cossos no-blancs no són fetitxes, les persones trans, intersex, transgènere o amb diversitat funcional són protagonistes, els homes heterosexuals gaudeixen amb la penetració anal, etc.[i]

També hi ha propostes de porno ètic des de dins de la indústria que pretenen garantir la seguretat laboral dels actors i actrius porno, l’acompliment de la legalitat i el consentiment. Un exemple d’aquest porno és la directora de cinema porno Erika Lust, autora del llibre Porno para mujeres (Melusina, 2008) que ha editat també unes guies, The Porn Conversation, per ajudar les famílies a parlar de porno amb els fills. Altres propostes, com el portal Porno educativo, inclouen explicacions sobre sexe segur, plaer, sexualitat amb persones amb diversitat funcional, etc.

També el portal de pornografia Pornhub ha sorprès aquest 2017 amb l’obertura de Pornhub Sexual Wellness Center, una secció web que inclou informació sobre salut sexual i reproductiva i relacions afectivosexuals. La web té un consultori amb la sexòloga Laurie Betito i presenta articles sobre temes diversos com, per exemple, “Dones trans, penis i intimitat”, escrit per l’artista trans Sophia Banks, o “Jugar amb el clítoris i els dits”, article que va acompanyat d’un vídeo on l’educador sexual Kenneth Play explica en directe com fer orgasmar una xica acaronant-li el clítoris. La web també inclou articles sobre poliamor, consentiment sexual, ioga i vida sexual, postures en el sexe lesbià, etc.

Resulta sorprenent llegir, en un portal porno caracteritzat per mostrar una sexualitat penetrativa, articles que la qüestionen, com ho fa per exemple Kenneth Play en l’article que hem comentat anteriorment (Clitoral finger play 101):

“Vivim en un món obsessionat pel sexe amb penetració, com si aquesta fóra el millor i el més important de la sexualitat. Però quan es tracta del plaer femení, l'estimulació externa del clítoris és en realitat molt més important, eficaç i fiable per a l'orgasme que el penis dins de la vagina. (Sobretot si ets una d'aquestes persones que ha aprés de la pornografia que el súmmum del rendiment sexual és penetrar a 100 empentes per minut. NO ho és!). Per contra, els dits són més poderosos que l'espasa, i hi ha moltes coses que els dits (i les mans) poden fer sense haver d’introduir res.”

També és sosprenent estar veient el vídeo sobre com masturbar una xica envoltats d’escenes de porno mainstream. Però el més curiós de tot, i el més trist també, és que hi haja més educació sexual en un portal de pornografia que en el sistema educatiu espanyol.  

Font: Sanchis, R. i Altable, X. (2018). Els nostres cossos, els nostres drets. Bloc 9. La pornografia. Informació per el professorat.

---

[i] “Qué piensa el feminismo sobre el porno” (eldiario.es, 30-15-16)

La pornografia ens afecta? (1)

La pornografia ens afecta?

Les posicions sobre la pornografia són diverses, i ni el feminisme, ni la sexologia o la sociologia es posen d’acord sobre els efectes que té sobre la sexualitat de les persones una de les indústries més importants del planeta. De vegades el debat sobre la pornografia se situa en termes de puritanisme vs. obertura sexual. No entrarem en aquest dilema perquè, tal com explica la sociòloga nord-americana Gail Dines, criticar la indústria del porno no té res a veure amb el fet d’estar en contra del sexe, de la mateixa manera que criticar la indústria que fabrica menjar fem no és estar en contra de la gastronomia. Així, el porno, s’ha de poder analitzar i qüestionar com a producte cultural, de la mateixa manera que ho fem amb altres productes que consumim (pel·lícules, sèries, cançons...), especialment si són sexistes i violents. Ens hem de preguntar, per tant, i ajudar el jovent perquè ho faça, en quina mesura la pornografia està afectant la nostra identitat, la nostra autoestima i les nostres relacions afectives i sexuals.

La mitjana d’edat en la qual els xics comencen a veure porno són els 11 anys. El 60% dels i de les adolescents han vist porno als 14 anys. El 35% de les descàrregues d’internet són pornografia. El 88% de les escenes porno que es lloguen o es descarreguen d’internet contenen violència contra les dones, una violència que va en augment any rere any.[i] Parlem del porno mainstream, heterosexual, racista i sexista. El relat audiovisual majoritari adopta la mirada masculina (home blanc i heterosexual), tal com ja hem vist en la immensa majoria de productes audiovisuals. Aquest tipus de porno representa el sexe com el que es fa a una altra persona, en lloc del que es fa amb una altra persona; els protagonistes tenen cossos hipersexuals no estàndards (penis, pits, vagines i anus enormes; genitals depilats, maquillats i, en ocasions, operats) i aquestos representen performances menys estàndards encara (ereccions eternes, dobles penetracions...); les pràctiques sexuals majoritàries són penetratives, etc. En les seues versions extremes, és violent amb les dones, les deshumanitza i les degrada, encara que elles sempre són presentades gaudint i volent-ne més.

Tot i que sabem que la representació de la violència no és la violència, i que la ficció no és la realitat, el problema és establir en quina mesura la ficció afecta la nostra vida i la de la gent jove, que accedeix a material pornogràfic cada vegada més aviat, abans fins i tot d’haver mantingut cap relació sexual amb una altra persona, o abans fins i tot de tindre a la ment cap imatge sobre la sexualitat adulta.

Laura Bates, autora d’Everyday Sexism Project i del llibre del mateix nom, explica la violació perpetrada per un adolescent de 14 anys sobre una companya de l’institut. Quan li varen preguntar al xic per què no va parar quan ella plorava, la seua resposta va ser: “Perquè és normal que les xiques ploren durant el sexe”. En un estudi realitzat el 2016 sobre una mostra de 1.000 adolescents anglesos d’entre 11 i 15 anys[ii], el 53% dels xics i el 39% de les xiques pensaven que la pornografia és realista. Creure que les relacions sexuals reals són com les de la pornografia pot conduir a expectatives inadequades i a una sexualitat no consentida, poc saludable i gens plaent, especialment per a les dones. El perill és normalitzar, justificar o desitjar el que en el porno mainstream es representa. El perill és també assumir que la violència forma part de les relacions sexuals; i no estem parlant de BDSM, unes pràctiques consensuades on el joc de poder és consentit i plaent per a les parts implicades, mai una excusa per a manipular o forçar.

El ben cert és que vivim en un patriarcat amb relacions desiguals, i no és estrany que les nostres fantasies reproduesquen dominació; fet que no significa que vulguem viure aquestes fantasies en la vida real. El problema és que el porno, com a indústria que és, té el poder de crear desitjos. Beatriz Gimeno assenyala que el porno està treballant permanentment per a incentivar-ne el consum, però el que li sembla més perillós de tot és que configura els nostres desitjos i que fins i tot en crea de nous. En absència d’una educació sexual de qualitat, el porno mainstream, que reprodueix un únic model de sexualitat, por estar educant el desig de la gent jove i de les persones que el consumeixen.

Hardcore

Gail Dines explica que les tendències minoritàries del porno, en la dècada dels 90 del segle passat, són ara cada vegada més comunes. Si posem al cercador “gola profunda” (o el terme anglés  throatfuck) i “vomitar”, ens eixiran milers de pàgines amb aquestes pràctiques (Mamadas profundamente hasta vomitar, Vomita vídeos, Arcadas...), escenes en les quals el penis s’introdueix completament en la boca de les dones fins a fer-les vomitar. Altres versions consisteixen a estrènyer-los el coll o tapar-los el nas mentre se’ls introdueix el penis fins a la gargamella, fent que el rímel córrega galtes avall juntament amb les llàgrimes; o fer tot això però amb una tapa de vàter en el coll de la dona, i pixar-se-li en la boca al final del número. Altres subgèneres populars son l’ATM (anus to mouth), on un home penetra analment la dona i després, sense llavar-se, posa el penis en la boca de la mateixa xica o d’una altra); també hi ha els bukakes, on diversos homes ejaculen en la cara d’una dona, o en un got, i aquesta es traga el semen.

El periodista Stephen Walker va fer el documental “Hardcore” (2001) seguint els passos de Felicity, una jove de 25 anys que va començar a fer porno fins que va caure a les mans de Max Hardcore. Aquest director de cinema porno és famós por portar al límit unes actrius que semblen menors d’edat, i a les quals penetra violentament, ofega, pixa, fa plorar, vomitar, etc. En el documental s’explica la fina línia que separa el treball d’actriu porno de la violació. Concretament, Walker va fer parar el rodatge en el qual Felicity, que no sabia exactament a què s’exposava, va ser violada per Max Hardcore. 

Directors com Max Hardcore, Ira Isaacs, John Stagliano o l’espanyol Torbe solen afirmar que les actrius són majors d’edat i sempre consenten les pràctiques a les quals se les sotmet. El problema és que aquest terme és també polèmic perquè la realitat social (falta de recursos, d’educació...) redueix la llibertat de l’individu i el porta de vegades a acceptar pràctiques o condicions laborals degradants.

Dines explica que no hi ha estudis que avaluen les conseqüències que a llarg termini té haver passat anys d’exposició al porno, però la mateixa indústria assenyala que el 20% dels consumidors en són addictes. Les investigacions de Gail Dines i de Pamela Paul mostren que els homes addictes a la pornografia tenen dificultats per a formar vincles amb dones reals, els costa orgasmar sense imaginar escenes porno, se senten poc masculins perquè no poden fer el mateix que els actors, comparen les seues parelles amb les actrius i desitjarien que foren com aquestes, etc.

Per a aquestes autores, el porno no és el culpable de la violència social contra les dones, ni converteix els consumidors en violadors; però no tenen cap dubte que les imatges i les històries del porno mainstream acaben afectant la identitat, l’afectivitat i la sexualitat dels homes que la consumeixen. Dines ha entrevistat homes empresonats per abusos a menors que li explicaven que ells no eren pederastes sinó que, contràriament, les primeres escenes porno amb actrius que semblaven menors d’edat els havien paregut horribles; però, amb el temps, es varen anar dessensibilitzant, i cada vegada s’avorrien més amb el porno convencional i desitjaven escenes més fortes per a excitar-se.

La indústria del porno mainstream justifica l’augment de la violència en les escenes per la demanda, però de veritat és la demanda la que crea el producte?

Font: Sanchis, R. i Altable, X. (2018). Els nostres cossos, els nostres drets. Bloc 9. La pornografia. Informació per el professorat.

---

[i] http://www.culturereframed.org

[ii] "I wasn’t sure it was normal to watch it". The impact of online pornography on the values, attitudes, beliefs and behaviours of children” (2016)

ConviElx 2019

Ahir vaig participar en el IV Congrés ConviElx Aprenent a emocionar-nos amb la ponència Karícies per a la igualtat, i vaig plantejar a l’auditori de mestres, profes i alumnat un parell d’exercicis per a evidenciar l’androcentrisme i el desconeixement dels genitals femenins, i per reivindicar la importància del plaer en l’educació sexual. Les activitats consistien a dibuixar un penis, una vulva i un clítoris, i a escriure quins haurien de ser els continguts d’una educació sexual que incloguera el plaer. Ací us deixe la imatge de les vulves i clítoris i les suggerents propostes per al plaer: 

• Què ens dona plaer? Què no ens agrada gens? Què ens molesta? Què ens deixa indiferents? Com podem mesurar el plaer?
• Les zones erògenes
• Anafrodísia i anhedonia
• El plaer sense penetració
• Els mites de la pornografia
• Com donar plaer a les altres persones
• La pell. Les carícies
• El plaer a través dels sentits, de forma pràctica, amb experiències com ara tastar sabors, olorar, escoltar, tocar...
• Formes de sentir plaer, sentiments i emocions que hi entren en joc
• La masturbació femenina i masculina
• La normalització del plaer sense culpa
• El plaer com a forma d’autoconeixement del propi cos
• El plaer en les persones amb diversitat intel·lectual
• Com experimentem el plaer: objectes-subjectes
• El tabú ancestral del plaer
• El plaer en la quotidianitat
• El plaer a través de la paraula
• L’òrgan del plaer no és la pell sinó el cervell
• El plaer al llarg de la vida i com obtindre’l. Exploració de què produeix plaer en les diferents edats
• El respecte al plaer de les altres persones
• El plaer com a fet natural, com a normal en tot el món
• El dret al plaer. Com reivindicar-lo
• Fer-se massatges els uns als altres
• Xocolateràpia: degustació, massatges, olors diferents...
• Com perdre la por a allò desconegut: el plaer
• El plaer com a generador de plaers. Plaer + plaer = +++++ plaers +++++
• Els beneficis per a la salut de fomentar el plaer
• Autoplaer: normalitzar el plaer individual
• La diversitat del plaers
• Els plaers de la vida, a més del sexual, a través dels quals ens sentim vius i gaudim de la vida

El sexe ignorat

Mira el documental ací.

Informació del documental:

"Fins al 1998 no es va descobrir que el clítoris, l'òrgan estrella del plaer sexual de les dones, era el doble de llarg del que deien els manuals mèdics. L'oblit de la ciència no és casual. Perquè la sexualitat de les dones ha estat lligada durant segles només a la reproducció, i moltes se senten culpables, encara avui, d'exercir el seu dret al plaer. El tabú està tan arrelat que la imatge d'un grup de dones amb un mirall explorant-se per reconèixer-se els genitals encara ens sorprèn.


Al desconeixement anatòmic s'hi suma un imaginari ple d'estereotips que costa molt desterrar: "Les dones són més emocionals"; "les nenes i les àvies no tenen sexualitat"; "les dones tenen orgasmes sobretot durant el coit"; "o s'és heterosexual o s'és lesbiana"...

L'escola és el lloc on s'haurien de desmuntar aquests tòpics, però les lleis d'educació de Catalunya i d'Espanya no inclouen l'obligació d'introduir aquesta matèria als currículums i, amb sort, els alumnes en reben un taller de dues hores al llarg de tota l'ESO. Una situació que és a anys llum dels països nòrdics, on des de mitjans del segle passat la sexualitat ha entrat amb normalitat a les aules. Enmig d'aquesta falta de respostes, molts adolescents àvids d'entrar en un món que els atrau hi accedeixen a través de models pornogràfics en què rarament la dona busca activament el seu plaer.

La xarxa sanitària és l'altre gran dèficit. Es calcula que, pel cap baix, una de cada cinc dones té en algun moment de la vida dolor durant les relacions sexuals. Un home amb una disfunció sexual es deriva a un andròleg o un uròleg; les dones només poden esperar que l'atzar les porti a la consulta d'un dels pocs ginecòlegs o psicòlegs formats en sexologia, en uns estudis que la carrera de Medicina no inclou.

Al reportatge fem un recorregut per aquests dèficits i pels motius que els han fet aparèixer. Ens hi ajuda el testimoni generós de moltes dones que ens parlen de sexe, masturbació, culpa i desig amb una franquesa molt poc habitual.

Un reportatge de Mariona Bassa i Txus Navarro. Imatge: Txus Navarro. Producció: Jèssica Montaner. Muntatge: Xavier Bonet."

Entrevista amb la directora del documental:

Sex Education

Entrada de Jessica i Marta (1er Batxillerat Humanístic)

Aquesta entrada tracta sobre una nova sèrie de Netflix anomenada “Sex Education”. És una comèdia protagonitzada per Ansa Butterfield, que dona vida a Otis –un insegur i virginal adolescent–, i per la seua mare Jean Milburn, protagonitzada per Gillian Anderson –una terapeuta sexual que es converteix en la seua guia durant tota la sèrie, ja que Otis segueix el camí de sa mare i es converteix en el sexòleg de l’institut.

Otis esdevé terapeuta perquè la seua nova amiga, que al mateix temps li agrada, el convenç per a intentar-ho. Aquesta alumna porta una vida complicada, ja que la seua mare és drogoaddicta i està absent, i la jove viu assoles en una caravana. A més, té una vida sexual activa sense protecció, i es queda embarassada. Amb ella, la sèrie mostra un altre tema d'actualitat, com és l'avortament i el dret a decidir sobre ell.

Un altre tema del que es parla és l’autoestima dels adolescent. Així, se’ns ofereixen situacions com la vergonya a mostrar el cos en les relacions sexuals. Una solució que donen els adolescents de la sèrie és apagar el llum mentre ho fan. Igualment es mostra que la masturbació és important per a conèixer-se, especialment en els cas de les xiques. Açò i moltes coses més, com ara les dificultats per a orgasmar, la inseguretat que genera la "primera vegada", la pressió exercida per les expectatives que "cal complir"...

Ens ensenya, a grans trets, sobre el sexe, sobre la diversitat sexual i sobre la manera de relacionar-nos sexualment; també ens diu que l'educació sexual que rebem els joves és generalment antiquada i poc pràctica, de manera que la majoria ens trobem més perduts del normal en les nostres primeres pràctiques sexuals.

En definitiva, que una sèrie parle de tots aquests temes de la sexualitat i de l'entorn ens pareix una forma entretinguda de fer que els joves ens informem sense cap vergonya.

Caos emocional

Tinc a les mans el magnífic llibre Tot el que necessites saber sobre sexualitat, escrit per la sexòloga de l’OH, My Goig Noemí Elvira i dues xiques més, Carolina Checa i Anna Moreno. L’acaba de publicar la Rosa dels Vents, i al capítol 9, “Caos emocional”, hi ha una espècie de consultori on es dona resposta a aquestes onze qüestions. Què els diries tu als joves que pregunten? Respon a les qüestiones que més et moguen.

1. Fa un temps que no tinc ganes de tindre relacions sexuals amb la meva parella. Vol dir que m’he desenamorat?

2. Com puc oblidar una exnòvia?

3. Per què quan t’enamores tens problemes amb les teves amigues?

4. Com puc saber si la meva parella m’està enganyant amb una altra persona?

5. L’altre dia em vaig enrotllar amb un company de l’institut. És un noi que m’agrada, però jo no tenia gaire ganes d’embolicar-m’hi. No li vaig dir que no, però tampoc que sí, i ara no em sento bé amb el que ha passat.

6. A casa, la meva família de tant en tant treu el tema de la sexualitat, i jo m’atabalo perquè em fa molta vergonya i no em ve de gust parlar-ne amb elles. Què puc fer perquè em deixin en pau? 

7. L’altre dia m’estava masturbant a la meva habitació i el meu germà gran em va enxampar. Ara em sento malament i tinc una barreja de sensacions. Per què em passa això?

8. Acabo de deixar una relació de parella de dos anys. Em sento bastant sola perquè em vaig anar allunyant de les meves amigues sense adonar-me’n, i ara no sé què fer per recuperar-les. Estic contenta d’haver deixar la relació, però molt trista perquè les meves amigues eren molt importants pe a mi. Em podeu ajudar?

9. S’apropa la festa de final de curs i vull posar-me un vestit, però tant el professorat com la meva família s’hi neguen perquè diuen que sóc un noi i potser no m’hi deixaran anar. Què puc fer?

10. Estic molt aclaparat perquè fa un quant temps vaig tenir un accident de moto i tinc una lesió medul·lar. La meva vida ha canviat bastant, i ara que penso com deu ser tenir històries amb altres persones, em plantejo molt sovint si agradaré a altres nois. 

11. Cada cop que vull parlar amb la meva parella d’un tema, discutim. Tinc un munt d’emocions diferents, m’emprenyo, em frustro, sento ràbia, etc. I sobretot això em passa quan em parla calmadament però em diu coses que em fan mal. Em sento molt perduda en aquestes converses i no sé per què. Què puc fer?

14N - Fora els masclisme de les nostres aules

El Sindicat d’Estudiants (SE) ha convocat una vaga general per al 14 de novembre sota el lema ‘‘Fora el masclisme de les nostres aules’’, ja que considera que és el moment perquè la joventut estudiantil es posicione contra el sexisme als centres educatius. La secretària general del sindicat, Ana García, ha afirmat que no és una vaga contra el govern central, sinó perquè el govern deixe de parlar i passe de les paraules als fets. 

El SE ha exigit la posada en marxa d’una assignatura d’educació sexual inclusiva, avaluable i obligatòria als centres públics i privats, en primària, secundària, batxillerat i cicles formatius. Aquesta ha de servir per a “educar en llibertat contra el masclisme i el sexisme, el maltractament i la cultura de la violació, contra la homofòbia i la transfòbia”. 

A més a més, exigeixen al govern que en la normativa interna dels centres educatius es reculla explícitament el respecte a la llibertat sexual de totes les persones, que “s'elimine qualsevol referència sexista i repressiva a la forma de vestir” i “que s’adopten mesures disciplinàries contundents contra aquells professors que a instituts i universitats, encara que són minoria, mantenen actituds masclistes i sexistes”.

Què penses de la demanda d’una assignatura d’educació sexual? Quantes hores creus que serien necessàries? Quins continguts voldries que tinguera? Qui l’hauria d’impartir? Què opines de la resta de demandes del SE?

Si ets profe i vols fer educació sexual, ací tens l'enllaç a la guia "Els nostres cossos, els nostres drets" (Charo Altable i Rosa Sanchis. Generalitat Valenciana, 2018)

Intersexualitats

El terme hermafrodita procedeix de la mitologia grega. Hermafrodit va ser el fill d’Hermes –déu de les fronteres i missatger de l’Olimp– i d’Afrodita –deessa de l’amor, la bellesa i la fecunditat. De son pare va heretar el gust pels viatges, i de sa mare, l’atractiu. En un d’aquests trajectes va decidir refrescar-se banyant-se en un estany. La seua bellesa era tan gran que la nimfa de les aigües Salmacis es va enamorar d’ell, però davant la negativa d’Hermafrodit, el va arrossegar al fons del llac, i va demanar als déus que els fongueren en una sola persona. Des d’aleshores, Hermafrodit reuneix en un mateix cos els valors i atributs masculins i femenins.

En el món animal o vegetal, l’ésser viu hermafrodita posseeix els òrgans masculins i femenins alhora, o un òrgan mixt, de manera que pot produir cèl·lules masculines i femenines. Aquest terme està en desús per a referir-se a persones, i a més, no es coneix cap ésser humà amb la capacitat de produir tant òvuls com espermatozoides. Les denominacions més actuals són intersexualitat o DSD (Disorders of Sexual Development, Anomalies del desenvolupament sexual), termes paraigües per a referir-se a persones que tenen una configuració anatòmica (dels genitals externs i interns), hormonal i/o genètica que no es correspon amb els paràmetres típics de dona o d’home, i que socialment es consideren ambigües o mixtes.

L’activista intersex argentí Mauro Cabral defineix així la intersexualitat.^[i]

“Comencem pels intersexuals. Qui són? Qualsevol que haja nascut amb un cos sexuat diferent a la mitjana femenina o masculina, i en particular els qui van ser sotmesos a intervencions mèdiques per a corregir-ho, i els qui han sigut i són violentats pel maltractament familiar, social i institucional d'aquesta distinció. On estan? A tot arreu. Com se’ls reconeix? No se’ls reconeix, passen inadvertits entre la gent perquè són aquesta gent: la veïna heterosexual, el capellà donant missa, el gai de la mà amb la seua parella, la lesbiana a l'escala de la facultat, el porter bisexual, la travesti que agafa un taxi amb dues amigues, el transsexual que atén el quiosc, l'àvia, l'oncle, la fillola, la cosina, el conegut del bar, la cunyada d'algú. Qualsevol persona pogué haver nascut amb un clítoris “molt” llarg o un penis “molt” curt, amb testicles que no van descendir, o amb ovotestes, sense vagina, amb el foradet per a orinar al costat o a la base del penis, amb cromosomes XXY o XO, amb algun dels múltiples cossos sexuats que la medicina va anomenar primer en la llengua de les “síndromes”, i ara en la dels “trastorns”. Aquells als qui es diu intersexuals som en general homes o dones que encarnem una diferència entre tantes: en nosaltres, el gènere masculí o femení es va inscriure literalment i amb violència, a través de procediments que cercaven convertir-nos carnalment en homes i dones iguals als altres.”

No hi ha acord sobre el nombre de persones intersexuals al món. La biòloga nord-americana Ann Fausto-Sterling assenyala que l’1,7% dels nadons presenta alguna forma d’intersexualitat, i que entre un 1 i un 2 per mil de criatures és difícil respondre a la pregunta: és xic o xica? Altres estudis parlen d’1 nadó per cada 4.500 naixements. D’altra banda, no tots els bebès amb intersexualitats naixen amb genitals externs ambigus, ni les seues famílies o el personal mèdic han de decidir-ne el sexe “oficial”. També hi ha una gran variabilitat respecte al moment en què es “descobreix” la intersexualitat –abans de nàixer, en el naixement, en l’adolescència o, fins i tot, en l’edat adulta–, no sols per la diversitat biològica sinó pel secretisme que tradicionalment l’ha acompanyada.

Atesa la variabilitat de situacions intersexuals i de vivències, autores com Gregori (2015) prefereixen parlar d’intersexualitats o d’estats intersexuals. A més a més, el terme disorder o anomalia ha estat considerat patologitzant per part de col·lectius intersex, que prefereixen parlar de Differences of Sexual Development (Diferències del desenvolupament sexual o Desenvolupament sexual diferent o divers). Amb tot, l’activisme intersexual encara no té molta presència a l’estat espanyol i hi ha encara poques persones que es visibilitzen com a tals.

Tot i que la situació està canviant, molts bebés intersexuals són sotmesos a cirurgies correctives que pretenen normalitzar uns genitals que en la major part dels casos no causen dolor ni són perjudicials per a la salut. Els arguments mèdics pretenen evitar l’angoixa de les famílies, el dany emocional que se suposa que patirà el nadó pel rebuig social i els problemes juridicoadministratius derivats de la indefinició. La majoria d’aquestes intervencions solen anar encaminades a convertir els nadons en xiquetes, ja que és més fàcil llevar (un clítoris considerat massa gran) que posar (convertir un penis xicotet en un de gran), i perquè per al model hegemònic, la sexualitat és sinònim de coit heterosexual, i una dona i un home “funcionals” han de tindre, respectivament, vagina i penis (d’una mida estàndard). L’activista intersex nord-americana Cheryl Chase ha denunciat que la mutilació genital africana es considera un ritual bàrbar que desfigura; en canvi, l’extirpació dels clítoris dels bebés intersexuals s’anomena cliteroplàstia i es considera una pràctica científica que normalitza una desviació.

Un professional mèdic que tracta persones intersexuals declarava en una entrevista:

“[…] estuvimos comentando este caso, la niña ya tiene 12 o 13 años y claro, estuvimos comentando con la madre que hay que hacerla niña funcional, hay que hacerle una vagina funcional […] Es la madre la que, con las conversaciones que tenga con la hija es cuando deciden cuando hay que hacerle, porque una vez que hayas hecho una neovagina, hay que usarla. Si no, muchas veces se atrofia, o se… Es complicado. Debe mantenerla en condiciones, tienen que usar dilatadores o rollos de estos. Entonces es preferible cuando la niña, digamos por sus apetencias, va a tener relaciones sexuales, es cuando ya se hace la operación; se hace la neovagina para que la use.” (Entrevista a PE, juny de 2005).[ii]

Aquest professional mèdic pressuposa el moment en què començaran les relacions i que aquestes seran coitals i periòdiques, ja que, si no és així, s’atrofiarà el teixit.

La intersexualitat curtcircuita el sistema sexe-gènere i el binomi home-dona com a natural i immutable i, tal com afirma Fausto Sterling, la gran variabilitat de l’anatomia humana sembla apuntalar que la interpretació de les diferències sexuals està construïda culturalment.

Píndola informativa elaborada per Rosa Sanchis per a la guia d'educació sexual "Els nostres cossos, els nostres drets" (Generalitat Valenciana, 2018)

---

[i] CABRAL, Mauro. “Ninguna víctima”. Suplement Soy en Página 12. 14 de novembre de 2008.

[ii] GREGORI, Núria. “Los cuerpos ficticios de la biomedicina.Los procesos de construcción del género en los protocolos médicos de asignaciónde sexo en bebés intersexuales”. Revista de Antropología Iberoamericana. Número 1. Gener-febrer 2006. 

Suècia i l'educació sexual

L’any 2015, en un programa infantil de la televisió pública sueca (Bacillakuten), que té com a objectiu ensenyar el cos humà a les criatures de 3 a 6 anys, es va emetre un vídeo musical protagonitzat per Snipp i Snopp, dos ninotets que representaven un penis i una vulva –tot i que en els subtítols anglesos (no els hem trobats en espanyol) diuen "vagina". Desconeixem quina paraula utilitza l'original suec, però com que la confusió entre vulva i vagina és prou habitual, convé assenyalar que el dibuixet no és una vagina sinó una vulva simpàtica a la qual li falta una part fonamental de l'anatomia femenina: el clítoris. La cançó, que va causar una mica de polèmica en el país, es va pujar també a Youtube, on es va qualificar de “contingut per a majors de 18 anys”; tot i que, finalment, es va obrir a tots els públics. 

A Suècia, l'educació sexual és obligatòria a partir dels 10 anys, des de l'any 1956. L'Associació Sueca per a l'Educació Sexual dóna suport a aquesta educació i ha tingut iniciatives com la de llançar una convocatòria a escala nacional, al novembre de 2014, perquè la gent proposara la paraula idònia per a designar la masturbació femenina. La guanyadora va ser ‘Klittra’ (de ‘klítoris’ i ‘glittra’, que ve de l'anglés ‘glitter’ i significa “brillar”), i s'ha proposat que s'incloga al diccionari suec. 

Què et sembla la idea del vídeo per a les criatures? Compara la situació del nostre país amb Suècia pel que fa a l’educació sexual. Creus que un material com aquest, o la iniciativa de l’Associació Sueca per a l’Educació Sexual, crearien molta polèmica a casa nostra?

12 mites de la sexualitat by OH MY GOIG

Coneixes Oh My Goig? En la segona temporada, el programa ha desmuntat els principals 12 mites sobre la sexualitat, resumits en aquest vídeo.

• Mite 1: La sexualitat de noies i nois és diferent. 
• Mite 2: Si no sents gelosia, no estàs enamorada.
• Mite 3: La penetració és la millor pràctica sexual. 
• Mite 4: A més relacions sexuals, més risc de pillar ITS.
• Mite 5: Les noies no tenen fantasies sexuals perquè són menys sexuals que els nois.
• Mite 6: És fàcil reconèixer noia lesbiana o noi gai.
• Mite 7: Quan et tiren floretes és perquè volen fer-te sentir bé.
• Mite 8: Només hi ha una manera de ser lesbiana o de ser trans. 
• Mite 9: Per poder-te enrotllar amb una tia li has d'insistir.
• Mite 10: Si et controla és perquè t'estima.
• Mite 11: Si tinc parella, no pus sentir atracció per ningú més.
• Mite 12: Si no vols estar amb mi (tot el temps) és perquè no m'estimes.

També pots mirar els vídeos al seu canal de youtube.

Si no tens temps, ací pots vore algunes píndoles de menys de 2 minuts:

• Un model exitós de masculinitat
• Què és la gelosia i què faig amb ella?
• Sota pressió
• Ens volem lliures
• Què és l'assetjament?

Els nostres cossos, els nostres drets

Enllaç de descàrrega

Índex de continguts de la guia d'educació sexual: 

Els nostres cossos, els nostres drets

 1. Més enllà dels genitals. La sexualitat com a procés biopsicosocial

1.1. Anatomia (sexe biològic)

1.2. Identitat de gènere

1.3. Orientació sexual

1.4. Rols i/o expressions de gènere

2. Que no se’ns oblide el plaer. Eròtica individual i relacional

2.1. Erotisme i plaer

2.2. Autoerotisme

2.3. La seducció

2.4. Conductes sexuals i manaments de masculinitat i feminitat

2.5. Sexualitat en la infantesa

2.6. Sexualitat en la vellesa

2.7. Diversitat funcional i sexualitat

3. De carn i ossos: coneixent-nos. Els cossos sexuats

3.1. La pubertat

3.2. Genitals

3.3. Reproducció i fecundació

4. Aprenent a estimar-nos més enllà del model. Imatge corporal, autoestima i benestar

4.1. Models corporals hegemònics i dissidències: El meu model i els models que m’envolten

4.2. Models corporals hegemònics i dissidències: Dones, esport, musculatura i feminitat

4.3. Models corporals hegemònics i dissidències: Hòmens i activitats

“femenines”

4.4. Models corporals hegemònics i dissidències: La ploma i la plumofòbia

4.5. Models corporals hegemònics i dissidències: gordofòbia

4.6. Models corporals hegemònics i dissidències: diversitat funcional i

sexualitat

4.7. Anorèxia, bulímia, vigorèxia...

4.8. Autoestima i imatge corporal

4.9. Transformacions corporals: els pèls

4.10. Transformacions corporals: bodybuilding i musculatura

4.11. Transformacions corporals: cirurgia estètica

4.12. Transformacions corporals: maquillatge i complements

4.13. Cirurgia de reafirmació sexual. Binders i altres pròtesis

4.14. Intersexualitats

4.15. Androcentrisme i l’aprenentatge de la incompletesa

4.16. Realitat vs. performance. Construint la desigualtat

5. Cuidar i cuidar-nos. Prevenció i salut sexual

5.1. Conductes sexuals i risc

5.2. Prevenció i rols de gènere

5.3. Anticoncepció

5.4. Infeccions de transmissió sexual i VIH

5.5. Salut LGBTI

5.6. Interrupció de l’embaràs

5.7. Els serveis de salut

6. Contra l’abús, apoderament

6.1. La cultura de la violació

6.2. El consentiment

6.3. Violència al carrer

6.4. Violència a les xarxes socials

6.5. Lgbtifobia

6.6. Abús sexual infantil (ASI)

7. Sentiments, emocions i identitat de gènere. Escolta i comunicació

7.1. Gènere i emocions. Salut emocional

7.2. La transformació de les emocions

7.3. L’escolta i la comunicació

7.4. La comunicació en les relacions sexuals

7.5. Ho farem, si volem. Habilitats Relacionals

8. El binarisme: un vestit que estreny la diversitat. Determinants socioculturals i rols de gènere

8.1. El sistema binari heteropatriarcal

8.2. L’educació de la masculinitat i de la feminitat

8.3. Identitats de gènere diverses

8.4. Activismes contra les violències masclistes: feminismes, moviments lgbti...

8.5. Homes per la igualtat

8.6. Cultures sexuals

9. Cultura popular 3.0. Gènere i sexualitat als media

9.1. Les xarxes i la cultura popular

9.2. La publicitat: subjectes i objectes

9.3. Contrapublicitat i creativitat alternativa

9.4. Cançons per a la submissió i per a la igualtat

9.5. Sèries, pel·lícules i tv

10. Els vincles afectius

10.1. Les relacions amoroses en la nostra cultura: l’amor romàntic

10.2. L’enamorament

10.3. Fusió, separació i espai personal

10.4. Amor, desamor i dol

10.5. Primers vincles i guió de vida

10.6. Els diversos amors

10.7. La diversitat familiar

10.8. Coresponsabilitat

10.9. L’amistat

11. Masculinitats hegemòniques i violència en la parella

11.1. La masculinitat hegemònica

11.2. El poder en la parella. Els masclismes quotidians i la violència

psicològica

11.3. Històries de maltractament en adolescents i joves

11.4. Treballant pels bons tractes

12. Sexualitat i drets

12.1. Els drets sexuals

12.2. Els principis de Yogyakarta

12.3. La llei trans valenciana

12.4. Drets de lesbianes i gais

12.5. Intersexualitats

12.6. La llei d’igualtat

12.7. Els ODS des d’una mirada feminista

12.8. La llei contra la violència de gènere

12.9. El Conveni d’Istanbul

12.10. La llei de la interrupció de l’embaràs

12.11. Ventres de lloguer

12.12. El tràfic de persones i la prostitució

12.13. Diversitat funcional i DDHH

12.14. Abús Sexual Infantil