L'escot de Berta o el nivell de feminisme dels guionistes?

En el capítol 1 de la segona temporada de Merlí, Oksana s’acosta a Marc i s’enrotllen en els vestidors; bé, millor dit: ella el masturba. Al guionista de la sèrie es veu que no li sembla important mostrar reciprocitat en les relacions sexuals, ja que, en el curs de feminisme, no va passar del nivell 1, com bé podem veure en la manera que té Merlí de gestionar les seues relacions amb les dones. Costaria molt que Marc també li posara la maneta dins dels pantalons a Oksana? Sembla que sí, que el “propòsit educatiu” de la sèrie no té com a prioritat les relacions sexuals igualitàries! 

En el capítol 3, Berta va a classe amb una samarreta escotada i Marc busca la complicitat dels amics fent el gest de masturbar-se. Pol li tira una pilota en senyal de reprovació, però ho fa amb un somriure perquè, ja se sap, són coses de xics! I al guionista tampoc li interessa criticar la sexualització de les dones ni qüestionar una determinada sexualitat masculina que no es pot concentrar amb un escot com el de Berta. En realitat, el propòsit és mostrar com de conservadora és la professora Coralina, i per a criticar-la no s’estalvien esforços, i fins i tot els que eren enemics irreconciliables –Merlí i Eugeni, l’antic cap d’estudis– fan ara front comú (corporativisme masculí, se’n diu) contra l’enemiga.

Si us plau, guionistes del món, evolucioneu: amb un nivell 3 de feminisme ja ens conformaríem!!!

Els tatuatges tenen gènere?

Entrada d'Adriana (Bat. Ciències)

L’expressió de gènere és la nostra manera de mostrar al món com som. En la societat actual, hi ha només dues maneres de fer-ho: si eres xics, de manera masculina; si eres xica, de manera femenina. L’expressió de gènere no té a veure ni amb l’orientació sexual (qui t’agrada) ni amb la identitat sexual o sexe sentit (si et sents home o dona). Una de les formes d’expressar el nostre gènere són els tatuatges i hi ha gent que pensa que hi ha tatuatges de xics i tatuatges de xiques. 

Sembla que el món del tatuatge és un fet modern; per contra és un costum mil·lenari i potser un dels primers des que va sorgir l'ésser humà modern. Aquest costum, practicat per diferents cultures, en el món occidental va ser castigat durant alguns períodes. Concretament, en l'edat mitjana i moderna, on governava l'església catòlica, era únicament acceptat entre els cavallers que participaven en les croades, amb la finalitat de poder-los reconéixer en cas de mort en alguna batalla. Finalment, els tatuatges van tornar a ser acceptats a Occident. 

Actualment el tatuatge s'ha popularitzat entre la gent jove, a vegades com a mostra de rebel·lia. Els tatuatges tenen diversos usos: identificació, decoració, bellesa, cosmètica, religió... Algunes persones continuen pensant que el tatuatge és una marca dels criminals o de gent rebel i problemàtica, i moltes altres diuen que els xics poden estar tatuats, però les xiques han de dur tatuatges xicotets o femenins. Açò és completament fals. Jo tinc un tatuatge i no sóc una xica problemàtica o rebel sinó que m'encanten els tatuatges i seguiré tatuant-me els dibuixos que m'agraden. 

Sempre hi haurà persones a favor i en contra, i ho respecte, però per tindre tatuatges no s'hauria de pensar malament d'una persona o jutjar-la abans de conèixer-la, i molts menys hauria d’haver diferències entres els xics i les xiques. 

 

El sexe ignorat

Mira el documental ací.

Informació del documental:

"Fins al 1998 no es va descobrir que el clítoris, l'òrgan estrella del plaer sexual de les dones, era el doble de llarg del que deien els manuals mèdics. L'oblit de la ciència no és casual. Perquè la sexualitat de les dones ha estat lligada durant segles només a la reproducció, i moltes se senten culpables, encara avui, d'exercir el seu dret al plaer. El tabú està tan arrelat que la imatge d'un grup de dones amb un mirall explorant-se per reconèixer-se els genitals encara ens sorprèn.


Al desconeixement anatòmic s'hi suma un imaginari ple d'estereotips que costa molt desterrar: "Les dones són més emocionals"; "les nenes i les àvies no tenen sexualitat"; "les dones tenen orgasmes sobretot durant el coit"; "o s'és heterosexual o s'és lesbiana"...

L'escola és el lloc on s'haurien de desmuntar aquests tòpics, però les lleis d'educació de Catalunya i d'Espanya no inclouen l'obligació d'introduir aquesta matèria als currículums i, amb sort, els alumnes en reben un taller de dues hores al llarg de tota l'ESO. Una situació que és a anys llum dels països nòrdics, on des de mitjans del segle passat la sexualitat ha entrat amb normalitat a les aules. Enmig d'aquesta falta de respostes, molts adolescents àvids d'entrar en un món que els atrau hi accedeixen a través de models pornogràfics en què rarament la dona busca activament el seu plaer.

La xarxa sanitària és l'altre gran dèficit. Es calcula que, pel cap baix, una de cada cinc dones té en algun moment de la vida dolor durant les relacions sexuals. Un home amb una disfunció sexual es deriva a un andròleg o un uròleg; les dones només poden esperar que l'atzar les porti a la consulta d'un dels pocs ginecòlegs o psicòlegs formats en sexologia, en uns estudis que la carrera de Medicina no inclou.

Al reportatge fem un recorregut per aquests dèficits i pels motius que els han fet aparèixer. Ens hi ajuda el testimoni generós de moltes dones que ens parlen de sexe, masturbació, culpa i desig amb una franquesa molt poc habitual.

Un reportatge de Mariona Bassa i Txus Navarro. Imatge: Txus Navarro. Producció: Jèssica Montaner. Muntatge: Xavier Bonet."

Entrevista amb la directora del documental:

Tots/es som cars/es

Entrada d’Adriana Addams (Batxillerat de Ciències)

De tothom és sabut que el cantant porto-riqueny de trap Bad Bunny té cançons sexistes, i les dones apareixen sovint com a objectes sexualitzats. Per exemple, en “'Soy Peor', culpava la dona de la seua maldat: "Sigue tu camino que sin ti me va mejor /Ahora tengo a otras que me lo hacen mejor / Si antes yo era un hijo de puta, ahora soy peor / Ahora soy peor, ahora soy peor, por ti". O en 'Pa Ti', anomenava "putas" les dones: "Borré toas' las putas de mis contactos / Baby tú eres una diabla y mi bicho contigo hizo un pacto". 

A finals del 2018, Bud Bunny ja va causar polèmica amb “Solo de mi”, un al·legat contra la violència masclista. D’una banda, se’l va criticar per considerar-la un llavat de cara; però de l’altra, es va veure com a positiu que algú amb la seua projecció es posicionara clarament contra la violència masclista. Aquest 2019 ha tornat a llançar tot un al·legat a favor de la diversitat amb el tema “Caro”.

El vídeo oficial comença amb Bad Bunny pintant-se les ungles, i d'ací es converteix en una dona que el representarà fins al final. En altres escenes, apareix una passarel·la de moda on podem veure desfilar dones flaques, grosses, embarassades, joves, majors, transsexuals i fins i tot una dona neurodivergent. El missatge més evident és aquest: tots i totes som iguals de vàlids; som cars i valem or.

Després, hi ha una escena on tot canvia. Ixen projeccions de volcans que expressen les emocions i sentiments de Bunny. I allà podem observar el cantant damunt de la colina, representant que està on vol estar. A continuació, dones i homes nus corren al seu voltant -potser representant la vida passant- i el besen. En la següent escena veiem Bad Bunny i la dona que el representava ben junts, transmetent-nos un missatge poderós: estima’t a tu mateix. Bad bunny i la dona es besen, i és com si Bunny s'estiguera besant a ell mateix; i això significa que cal aprendre a estimar-se a un mateix perquè... si tu no t'estimes, qui ho farà? 

Ací us deixem les últimes estrofes de la cançó: "¿Qué carajo' te importa a ti? /Cómo soy yo / Qué digo yo /Qué hago yo / Vive tu vida, yo vivo la mía / ¿Por qué no puedo ser así¿ / ¿En qué te hago daño a ti?".

Cavernícoles

Museu del futur

Cavernícola

Magnífica campanya "Reacciona Ecuador, el Machismo es Violencia” (març de 2010). Plan Nacional de Erradicación de la Violencia de Género.

Vídeos ja publicats a l'entrada Princeses, boxejadors, cavernícoles... o persones?

Informant en òrbita del masclisme

Campanya: "Ante la violencia de género: no te cortes, haz un corto", una iniciativa de la Fundación Mujeres. Curts realitzats per menors amb mesures judicials del CIMI Las Lagunillas (Jaén).

Superlola i Superoscar

Vells contes, nous finals.

Això era i no era, i si és cert bé i si no també, que una princesa es va presentar al ball de palau tota coberta de greix. 

-El meu carruatge va tindre un problema –va dir ella- i com el cotxer no sabia què fer, el vaig arreglar jo. És que m’encanta la mecànica!! 

Al príncep li agradà molt aquella princesa distinta i ballaren tota la nit...

Temps era temps quan els animals parlaven, que una princesa es va punxar amb l’agulla de la seua filosa i caigué adormida per culpa d’un encanteri maleït fins que un príncep la va despertar i li demanà que es casara amb ell; però la princesa va dir: 

-Gràcies dolç príncep, però he perdut molt de temps dormint i per ara preferisc dedicar-me per complet a buscar un remei a tots els encanteris malignes.

(Fórmules de començament i acabament de contes en valencià)

I ara què fem?

És tan difícil educar perquè tot el món tinga cura, siga afectiu o expresse sentiments? Es veu que sí, que és molt difícil. I ho és segurament perquè molta gent es dedica a fer que els xics es comporten com a xics i les xiques com a xiques.

Si una xica juga amb camions, uff, malament! Si un xic juga amb nines, pitjor encara! Si a un xic li agrada portar pantalons estrets o roba acolorida, maricó! Si una xica porta els cabells curts, marimatxo!  Si un xic lliga molt, quin crac! Si una xica fa el mateix, quina guarra! Malauradament, la llista es pot allargar fins a l’infinit, encara que aquesta educació ha aprés a passar desapercebuda, de manera que els uns i les altres pensem que som així perquè volem o perquè la naturalesa ens ha fet així. I no es pot fer res!

No entraré en el debat de si les hormones o l’ADN afecten o no. I seria atrevit afirmar que no tenim criteri i que actuem als dictats del Patriarcat, perquè sé que, almenys al nostre context, existeix un marge de llibertat, encara que podem discutir si és gran o menut. En qualsevol cas, és útil analitzar la realitat amb les ulleres lila que ens proporciona el feminisme i els moviments d’hòmens profeministes i, amb aquestes, veure si el que desitgem (persones, coses materials...), el que mostrem (la roba, els cabells...), les nostres aficions (esport, estètica...), les emocions que ens atrevim a expressar (tristesa, ràbia...), etc. són nostres o són còpies d’un model que interessa mantindre perquè no es vol que les persones siguen “massa” lliures, ja que si ho són, opinaran i triaran, i n’hi ha qui pensa que és millor que ens comportem com a borreguets.

El còmic és també una eina “educativa”; però la vinyeta que he seleccionat presenta un altre model d’heroi! I les altres dues imatges, la de les criatures tenint cura de nadons i la d'un grup d'hòmens de la Índia manifestant-se, també.

I ara què fem? Eixir a lluitar o conformar-nos?

Tots els dies són 8 de març

Queden encara coses per reivindicar i contra les quals lluitar? On? En el món laboral? En els estudis? En la política? En la publicitat? En les relacions sexuals? En les tasques domèstiques? En la cura de les persones? En l'esport? En el model d'amor?...

Feminisme per a principiant@s

Tu també pensaves que el feminisme és el contrari del masclisme?
Però... a que no sabies que el feminisme és una eina boníssima per a tindre unes relacions afectives i sexuals molt més saludables i plaents?

8 de març: No cosirem les vostres retallades!

Per desgràcia, encara cal "celebrar" el 8 de març! 
 Tu mires el nas de la gent???

Test per a pel·lis

La setmana passada es va parlar molt de cinema perquè se celebraren els premis Òscar. A casa nostra es van repartir també els Goya però, independentment d’aquestos certàmens, les pel·lícules ens acompanyen des de fa molt de temps i potser ens hem acostumat que les més taquilleres tinguen com a protagonistes a xics forts i valents que salven el món o a xiques només interessades en trobar l’amor de la seua vida. Per què no provem a aplicar el test de Bechdel i així sabrem si una pel·li és masclista? És molt senzill: només hem de fer tres preguntes: 

• 1) Hi ha, com a mínim, dues dones amb nom propi?
• 2) Parlen les dues dones entre elles?
• 3) El tema de la seua conversa té relació amb un home?

Passa el test a les pel·lis que hages vist i reflexiona...

No limitem el seu joc

Spot del Centro de la Mujer de Manzanares (Concejalía de Políticas de Igualdad, para la Campaña para el Uso no Sexista de los Juguetes. "No limites su juego, no limites su futuro". Realizado por Canal 10 TV de Manzanares. Diciembre 2010.

Igual que tu?

"Igual que tú" un curt realitzat per joves de l'IES Miguel Servet de Saragossa.

Congreso "Igualdad de género y educación"

Página del Congreso "Igualdad de género y educación". Centro Niemeyer, Avilés. 10-12 de noviembre de 2011.

Nota informativa para quien visite por primera vez el blog: las palabritas que aparecen entrecomilladas y escritas de manera extraña en el blog no son un capricho, sino la manera que tenemos, mi alumnado y yo, de salvar el filtro que la consellería aplica a las páginas que se visitan en los centros educativos y que, cuando contienen un término "seksual" son calificadas de "pipigrafia".

Calen exploradores!!!

Si volem fer mal a un noi, ho tenim molt fàcil. Només hem de dir-li alguna d’aquestes tres paraules màgiques: mariquita, gallina i/o nena, i ràpidament es muntarà una bona baralla que, amb sort, acabarà resolent l’equip de mediació de l’institut. Si el que volem és insultar una noia, no caldrà tampoc que fem treballar massa les neurones. El repertori típic consta de: "gwarra", masclot ("marimocho"), "bolhera" i/o foca.

Els insults no només serveixen per a fer patir l’altra persona (i/o perquè qui insulta se senta bé); també s'usen per a controlar la seksualitat de les persones. Quan una noia és “massa” seksual, lliga molt, parla de sekse sense vergonya, etc., se la critica. Si ho fa un noi, és perfecte!

A les noies se’ns dóna un missatge doble i contradictori: limitar i seduir. Limitar és haver de posar els límits als nois, que es pensa que són molt seksuals i que no es poden controlar (quina excusa més barata!). Seduir significa haver d’estar sempre guapes i estupendes (arreglades, maquillades, depilades...); no importa si la roba és incòmoda, si fa fred o calor, si els peus fan mal per culpa del tacó alt, etc.

Si ho traslladem al camp de la seksualitat, el missatge també és doble: no sigues una gwarra; però tampoc, una estreta. Això significa que les noies han d’estar sempre mesurant fins on deixar arribar els nois, els quals, al seu torn, no pararan d’insistir perquè se’ls educa per a pensar i creure que tenen dret a reclamar el plaer.

Tenim dret al plaer? Sí. Tenim dret a reclamar-lo amb pressió? No. Tenim dret a reclamar plaer sense donar-lo? Tampoc.

A les dones se’ls diu: “El sekse és molt perillós: us podeu quedar embarassades i els nois tots volen el mateix!!!!!”. Perill, perill, perill!!!! Als hòmens se’ls diu: “Si vols condons, me’n demanes”. A part dels missatges, també és diferent la relació que tenen uns i altres amb els seus “genithals”. Ells se’ls toquen per pixar; les "ereksions" són evidents; veuen els “penhis” dels altres nois als lavabos (els pixadors de paret ho permeten) o a les dutxes. Per contra, elles han d’agafar un espill i ser molt curioses. No està ben vist que es miren, que es toquen, que parlen amb les amigues de les diferències o les semblances entre les seues “vulvhes”... I la "mestorbació" continua sent un tema tabú. Els nois parlen del tema obertament; però si una noia ho fa, serà qualificada de "gwarra”.

Amb aquest panorama, és normal que poques noies s’animen a explorar el que tenen entre les cames i que tinguen por que dins de la "vaginha" es perda l’anell anticonceptiu (com l'altre dia es va comentar a classe d'Atenció Educativa). Però, tranquil·les, que l’anell no es perdrà!! El que sí que us perdreu, si no us decidiu a posar-vos el casc d’exploradores, són un munt de plaers (fins fa poc, només reservats per als xics!). 


No és una miqueta antic esperar que un príncep blau haja de descobrir una princesa rosa?  

8 de març. Dia internacional de les Dones.

Espere no haver de fer un post dedicat al 8 de març durant molt anys. Tant de bo aquest fóra l’últim!! Això significaria que ja no cal lluitar per la igualtat de drets, d’oportunitats o de tracte per a les dones, i que els feminismes no són necessaris. Malauradament, aquestos drets solament apareixen en les lleis i, encara que és molt, no s’han aconseguit en la realitat, i per això cal continuar lluitant i reclamant la meitat del món que ens correspon: la meitat dels bens materials, de la cultura, de la ciència, dels espais, dels temps, dels sabers, dels poders, dels plaers...

Abans de continuar, explicaré un error que es repeteix, segurament amb la intenció que la igualtat no es faça realitat: el feminisme no és el contrari del masclisme. El masclisme és prepotència, abús de poder i voluntat de subordinació. El feminisme busca la igualtat i sempre ha estat una lluita pacífica que ha reclamat el reconeixement de les dones com a faedores del món i no com a secundàries que contemplaven l’obra dels barons.

Els feminismes continuen sent necessaris i continua sent imprescindible també reclamar la igualtat en els plaers i en la cura. La socialització de les xiques es fa seguint el que Amèlia Valcárcel anomena la Llei de l’Agradar: buscar la bellesa, complaure, aguantar, ser pacient, tindre cura, ser empàtica, viure l’amor com un lliurament, desenvolupar habilitats de relació i expressives, tindre un paper secundari, idealitzar les relacions amoroses... Es podria resumir en: cura, amor i bellesa. (E. Simón)

Els xics, per contra, se socialitzen en  la Llei del Domini: lideratge, agressivitat, competitivitat, amor com a sexualitat i èxtasi, coneixements i habilitats instrumentals, negació de les pròpies emocions, falta d’empatia, cerca de l’èxit... (E. Simón)

Les relacions sexuals i de parella heterosexual són un camp minat de desigualtat. L’educació diferent que hem comentat fa que les xiques, pressionades per l’ambient i pel desig masculí, tinguen relacions sexuals de risc (per al cos i per al cor) perquè ni saben que tenen drets ni que reclamar la seua meitat no és egoisme sinó justícia. Pel que fa als xics, viuen la sexualitat com un instint que no es pot controlar, pensen que tindre parella significa ser satisfets, creuen que la seua manera de viure el sexe és universal (perquè els han ensenyat que allò masculí és el patró de la humanitat) i se senten en el dret de reclamar (i pressionar) per aconseguir el que "els pertoca".

Així les coses, el 8 de març és un dia més de lluita que ens recorda que aquesta s’ha de fer tots els dies.


Elena Simón: La igualdad también se aprende. Cuestión de coeducación. (Narcea, 2010)

Yo antes era una guitarra...

… pero tú me hiciste mujer.

(en castellano) Quina màgia tenen els xics!! Tenen poderrrrsssssss... i converteixen les guitarres en dones. N’hi ha moltes cançons que ho expliquen, com aquesta:

ahora resulta que no soy el hombre ideal para ti
y andas diciendo por ahí que no me quieres
que te cansaste ya de mi
que ya mis manos no te dan 
la sensación y ese placer que ahora prefieres
pero recuerda que te marqué con mi piel
y que te hice mujer a mi manera
y por eso que yo no puedo comprender 
y no puedo creer que no me quieras


La màgia també fa que quan un xic diu: “aquesta és una guarra, és una fàcil...” la xica abaixe uns quants punts en la consideració social. Després d’insultar-les, o al mateix temps, les busquen perquè els sembla una manera fàcil d’aconseguir sexe, però no les veuen com unes iguals perquè una xica fàcil no mereix respecte.

Un xic sexual és una crac!

Una xica sexual és una puta!

Quin és el pitjor insult que se li pot dir a una xica? Puta i les seues variants. Quin és el pitjor insult que se li pot dir a un xic? Maricó i/o covard.

També n’hi ha xiques que se sumen als insults i fan que els xics tinguen més poder encara. En realitat són satèl·lits dels mags, però elles creuen que són poderoses bruixes.

De vegades, la màgia s’utilitza en conjunt. Quan un grup d’amics o amigues o de companys/es de classe considera que una xica, o un xic, són p. o m. és molt difícil opinar el contrari. La màgia provoca també que es desperte la fantasia i la imaginació  i alguns/es xics/es comencen a inventar-se que la persona insultada ha fet això o allò altre i que tot el món ho diu, que molta gent ho ha vist, que fins i tot la mateixa persona ho ha contat amb tot de detalls... I la bola es va fent gran i més gran i, com som persones socials, resulta molt difícil pensar el contrari i donar-li una mà d’amistat a la persona que està sent criticada.

Tornant al principi:  una xica no es converteix en dona per la màgia d’un xic (ni per tindre la regla, ni per ser mare...). Es fa dona quan s’empodera perquè coneix que té drets (per exemple el dret al plaer sexual), i fa valdre els seus drets de manera assertiva. També els barons es fan hòmens aprenent a ser persones sensibles i igualitàries i no fent veure que estan sempre disposats per al sexe. I tots i totes ens fem hòmens i dones deixant la màgia negra per a les pel·lícules, aprenent a ser nosaltres mateix@s i a pensar i reflexionar a partir de la nostra experiència i no a opinar perquè no sé qui ha dit que li  han dit que...   

PD: Boicot a les cançons que ens fan dones!

Y la niña se hizo mujer... Bon any!!!

Publicitat de Marithé and François Girbaud (2005) retirada a Itàlia.