El sexe ignorat

Mira el documental ací.

Informació del documental:

"Fins al 1998 no es va descobrir que el clítoris, l'òrgan estrella del plaer sexual de les dones, era el doble de llarg del que deien els manuals mèdics. L'oblit de la ciència no és casual. Perquè la sexualitat de les dones ha estat lligada durant segles només a la reproducció, i moltes se senten culpables, encara avui, d'exercir el seu dret al plaer. El tabú està tan arrelat que la imatge d'un grup de dones amb un mirall explorant-se per reconèixer-se els genitals encara ens sorprèn.


Al desconeixement anatòmic s'hi suma un imaginari ple d'estereotips que costa molt desterrar: "Les dones són més emocionals"; "les nenes i les àvies no tenen sexualitat"; "les dones tenen orgasmes sobretot durant el coit"; "o s'és heterosexual o s'és lesbiana"...

L'escola és el lloc on s'haurien de desmuntar aquests tòpics, però les lleis d'educació de Catalunya i d'Espanya no inclouen l'obligació d'introduir aquesta matèria als currículums i, amb sort, els alumnes en reben un taller de dues hores al llarg de tota l'ESO. Una situació que és a anys llum dels països nòrdics, on des de mitjans del segle passat la sexualitat ha entrat amb normalitat a les aules. Enmig d'aquesta falta de respostes, molts adolescents àvids d'entrar en un món que els atrau hi accedeixen a través de models pornogràfics en què rarament la dona busca activament el seu plaer.

La xarxa sanitària és l'altre gran dèficit. Es calcula que, pel cap baix, una de cada cinc dones té en algun moment de la vida dolor durant les relacions sexuals. Un home amb una disfunció sexual es deriva a un andròleg o un uròleg; les dones només poden esperar que l'atzar les porti a la consulta d'un dels pocs ginecòlegs o psicòlegs formats en sexologia, en uns estudis que la carrera de Medicina no inclou.

Al reportatge fem un recorregut per aquests dèficits i pels motius que els han fet aparèixer. Ens hi ajuda el testimoni generós de moltes dones que ens parlen de sexe, masturbació, culpa i desig amb una franquesa molt poc habitual.

Un reportatge de Mariona Bassa i Txus Navarro. Imatge: Txus Navarro. Producció: Jèssica Montaner. Muntatge: Xavier Bonet."

Entrevista amb la directora del documental:

Dret al plaer

A la ciència sempre li ha incomodat el clítoris perquè es tracta d’un òrgan que només té una funció coneguda: la de proporcionar plaer. Abans es pensava (i encara queda gent que pensa així) que l’objectiu de la sexualitat era la reproducció; aleshores, l’existència d’un òrgan que no fóra útil per a aquesta funció no tenia cap lògica. Per aquesta raó, el clítoris només s’ha tingut en compte quan es pensava que estimular-lo era beneficiós per a la fertilitat de les dones. Per exemple, el pare de la medicina Hipòcrates creia que les dones produïen esperma en orgasmar i aquest era imprescindible per a la concepció.

Tal com s’explica en el documental “El clítoris. Aquest estimat desconegut” (2003, França, Michele Dominici), la història del clítoris ha sigut com la del Guadiana: aparicions i desaparicions. Els primers estudis daten del segle XVI. L’anatomista italià Reinald Colombo va ser el primer a parlar-ne i a considerar “el seu descobriment” com un òrgan útil i bonic. En la mateixa època, el seu mestre Vesalius havia descrit els òrgans reproductors femenins. “Curiosament”, el treball de Vesalius és reconegut hui en dia mentre que de Colombo se’n van oblidar. Un segle més tard, un altre anatomista, l’holandés Regnier de Graff, va pensar que era el primer a estudiar el clítoris, un òrgan que considerava fonamental perquè sense la seua intervenció cap dona –creia ell– voldria tindre fills.

Durant el segle XVIII i part del XIX, el clítoris va tornar a desaparèixer dels llibres mèdics fins que, el 1844, l’alemany Georg Kobelt el tornà a estudiar i en publicà uns dibuixos molt detallats. Tanmateix, el desvetllament dels mecanismes de la reproducció, que deixaven definitivament fora el clítoris, va tornar a provocar el bandejament d'aquest òrgan. Per exemple, el 1900 el clítoris aparegué en L’anatomia de Grey, l’anomenada bíblia de la cirurgia; però en l’edició de 1948 ja no hi estava, tal com explica la uròloga australiana Helen O'Connell en el documental esmentat (vg. vídeo més avall)

També Freud va contribuir a la menysvaloració del clítoris perquè, tot i anomenar-lo en distingir dos tipus d’orgasmes: el clitoridià i el vaginal, va establir-ne una jerarquia. El primer (l’orgasme clitoridià) es considerava immadur i infantil, propi de dones amb un desenvolupament psicològic i sexual inadequat; i el segon (l’orgasme vaginal) era considerat adult, madur psicològicament, més profund, intens i plaent. Fins i tot el DSM (Diagnostic and Stadistical Manual of Mental Disorders), el catàleg més important de malalties mentals publicat per la Societat Nord-americana de Psiquiatria, replegava com a trastorn la impossibilitat d’arribar a l’orgasme amb el coit, fins que l’evidència que hi havia més dones “malaltes” que “sanes” va provocar-ne l’eliminació.

La desconsideració del plaer femení –fruit de la ignorància, del masclisme i potser en alguns casos de la malvolença– ha portat a fingir els orgasmes a milers de dones i, tristament, continua passant en l’actualitat en dones de totes les edats. Algunes adolescents han comentat que fingeixen els orgasmes durant la penetració perquè no volen que les seues parelles masculines pensen que “no ho fan bé”. A més a més, una bona part de l’alumnat desconeix què és el clítoris i/o on es troba.

Tal com explica Natalie Angier en el documental, l’orgasme vaginal no existeix sinó que, quan s’orgasma mitjançant la penetració –aproximadament ho fan el 30% de les dones–, és perquè s’estimula el feix nerviós clitoridià. La vagina té poques terminacions nervioses i la penetració no és el mitjà més eficaç perquè les dones arriben a l’orgasme. Per això, esperar que només amb la penetració vaginal totes les dones han d'arribar-hi sempre és una quimera, i insinuar que el 70% de les que no tenen orgasmes vaginals pateixen disfunció o són immadures és producte de la ignorància i/o de la desigualtat. 

El 1998 Helen O’Connel va demostrar que el clítoris era molt més gran i més complex que les descripcions fetes a les obres d’anatomia. El gland, i la seua caputxa, és l’única part visible. Situada a la part superior dels llavis menors, constitueix aproximadament la desena part del volum total. El clítoris no solament és major del que es pensava sinó que és l’òrgan que més terminacions nervioses té de tot l’organisme, fins i tot és més sensible que l’òrgan masculí, afirma la uròloga. El penis té de 4.000 a 6.000 terminacions nervioses. El clítoris en té 4.000, que arriben des d’ambdós costats (les arrels) i culminen en un xicotet apèndix amb 8.000 fibres nervioses comprimides en un espai molt reduït, fet pel qual a moltes dones no els agrada el contacte directe ja que els resulta excessiu, i prefereixen l’estimulació indirecta. El clítoris amida 8 cm de mitjana i, a més de les arrels, té dos bulbs de teixit erèctil que descendeixen al llarg de la vulva. També aquests s’unflen amb el flux sanguini i creen una zona particularment erògena al voltant de la uretra i de la vagina.

De la desconsideració i falta d’interés pel plaer femení, i de la supeditació de la sexualitat de les dones a la reproducció podem posar alguns exemples. Un estudi fet a Gran Bretanya en el 2000, concloïa que, dels quinze manuals sobre educació sexual utilitzats en aquell país, només en cinc es parlava del clítoris; en els altres deu, ni s’esmentava el clítoris ni l’orgasme femení. El segon exemple és l’episiotomia, un tall a l’entrada de la vagina que es realitza durant el part de manera quasi sistemàtica (i sovint sense advertir la dona), i que té com a efecte col·lateral la destrucció de part de la plataforma orgàsmica. En tercer lloc, la doctora Júlia Ojuel explica que, quan va estudiar Medicina als anys 90, la paraula clítoris no va aparèixer mai al llarg de la carrera; en canvi s’advertia que calia anar amb compte amb la uretra i la vagina perquè es podien desenvolupar tumors.

És casualitat que s’haja tardat tant a estudiar el clítoris i l'orgasme femení amb la mateixa profunditat i rigor que el penis o l'orgasme masculí? Pensem que no, que no és casualitat sinó androcentrisme i sexisme. L’androcentrisme provoca que el coneixement sobre la sexualitat dels barons, –l’única, de fet, que s’ha estudiat profusament–, s’aplique directament a les dones, com si la seua resposta i funcionament fora o haguera de ser exactament igual. El sexisme comporta un tractament desigual de les dones; per això no s’estudia la fisiologia del plaer femení. 

I pel camí se'ns oblida que els drets sexuals són drets humans. Que hi ha el dret a la informació i educació, i el dret a gaudir del progrés científic. La ciència ha avançat molt i ara coneixem realitats que a l'antiguitat ni tan sols imaginaven. Per això és fonamental que deixem enrere les ocultacions i que fem emergir el coneixement perquè mai més romanga ocult per a ningú!!!

Entrada publicada anteriorment amb al títol: Dret a gaudir del progrés científic.

Mira també aquest divertit vídeo de la Psicowoman: "El clítoris sigue siendo...¡¡Ese gran desconocido!! |Psico Woman y Píkara Magazine"

Un caramel gens especial

Llegiu el conte “Un caramel especial”, que forma part de Filomena desde la diferencia, d’Irma Navarro:

Un caramel especial

De majors no sempre recordem les coses que ens passaren de criatures, però algunes es queden gravades en la ment amb molta nitidesa. Filomena conservava el record d’una vesprada d’estiu en què jugava amb altres xiquets i xiquetes, amb poc més de quatre anys. Estaven al camp de vacances i totes les criatures es reunien a jugar prop d’una granja. I un lloc on els agradava molt anar, i passar les hores de més calor, era el graner.

Aquella vesprada, hi havia pocs xiquets. Entre ells, n’hi havia un de més major, a qui direm X. Aquest no sempre jugava amb els menuts sinó que solia fer rogle amb els de la seua edat, però el coneixien i era simpàtic. Van jugar com sempre i, quan es va fer l’hora d’anar-se’n, X li va demanar a Filo que es quedara una estoneta, que tenia una coseta per a ella, i Filo s’hi va quedar.

―Què tens?

―Tinc un caramel molt bo per a tu.

―D’acord, me’l dónes?

―Agafa’l tu; està ací ―i es va assenyalar la butxaca del vaquer.

Filo va ficar-hi la mà, va trastejar un poc i no va trobar-hi res.

―És un caramel especial, però està més amagat i has de mirar millor. Busca per ací.

X es va abaixar la cremallera i va convidar Filo a ficar-hi la mà. Després la va convéncer amb enganys perquè xuplara aquell caramel que segons ell estava molt bo i, quan ella se’n va voler anar perquè no li agradava, la va estrényer contra ell, fins que Filo va aconseguir escapolir-se d’entre les mans del xic i va eixir corrent del graner, espantada i nerviosa.

Quan va arribar a casa, les cames li tremolaven. Es va ficar a l’habitació i va intentar comprendre el que havia passat, sense aconseguir-ho. Aquell xic l’havia enganyada i ella, per alguna desconeguda raó, se sentia avergonyida. Aparentment X no l’havia forçada, però Filo sentia que sí. No va ser capaç de contar-ho a ningú. Un sentiment de culpabilitat l’envaïa. No tornà al graner ni va veure X, que pareixia haver desaparegut.

Van passar els anys. Filo ja en tenia 16 i havia oblidat aquell incident fins que va veure X per casualitat al carrer. Li va donar molt mal rotllo i sabia que el coneixia d’alguna cosa, però en un principi no el va ubicar. Llavors va recordar aquella cara, l’expressió, els moviments… i se li va regirar l’estómac. Va sentir vergonya i ràbia al mateix temps.

El va deixar passar sense dir-li res i va rememorar aquella vesprada, i es va sentir com si li estiguera passant en aquell moment. Llavors va comprendre que aquell xic, que ara era un home, havia abusat d’ella, amb plena consciència i sense escrúpols.

Deu haver abusat de més xiquetes? Quantes Filos hauran caigut mitjançant les seues estratagemes?

Estava segura que en devien haver sigut moltes, i es va sentir impotent.

Mai més el va tornar a veure.

Filomena va patir abús, però no va saber posar-li nom fins a l'adolescència. Una persona més gran i amb més poder la va enganyar amb mentides i manipulació. I ella, que no tenia cap culpa de res, es va sentir bruta i culpable, i no ho va dir a ningú. Filo no sabia que allò que hi havia sota els calçotets de X no era una caramel sinó un penis. La seua família era molt pudorosa i ni el pare ni els germans havien estat mai nus davant d’ella. Tampoc podia comparar el que li estava passant amb altres situacions. Ella intuïa que alguna cosa no anava bé, però no va saber reaccionar. Li faltaven dades per a dir NO i la ignorància la va deixar indefensa. 

Malauradament, això que li va passar a Filo li passa a molta gent, a moltes xiquetes, i també a xiquets; però aquest drama es manté en silenci, un silenci fet de vergonya i de culpa, que deixa impune qui comet l’abús i dificulta posar-hi solució i reparar el dany. 

La majoria dels abusos sexuals a criatures es donen en el seu entorn més pròxim. Familiars, veïnat, amistats o persones conegudes utilitzen la seducció, el xantatge, l’amenaça o la manipulació per a obligar o incitar a realitzar pràctiques sexuals. I si parlem de la família com a entorn poc segur, no pretenem culpabilitzar els pares o les mares per no tindre cura de les criatures, sinó que volem fer veure que no és la institució la que garanteix el benestar dels membres sinó el seu comportament ètic. I l’ètica s’educa. 

I la bona educació passa per no confondre la sexualitat amb la violència, encara que estiguem parlant precisament de comportaments violents. De vegades es vol “protegir” les criatures dels “perills” de la sexualitat, reprimint-les o allunyant-les de comportaments perfectament saludables com són l’autoerotisme, els jocs de descobriment o els tocaments en parelles o en grups d’iguals. O també es donen, especialment a les xiquetes i xiques, missatges de perill: “Aneu amb compte amb els xics, que tots volen el mateix!”. La realitat és que hem de protegir les persones de la violència, no de la sexualitat. I permetre que experimenten amb els seus cossos, i acompanyar-ho amb educació sexual, ajuda les criatures a comprendre les sensacions i els sentiments sexuals que viuen, i els ajuda a protegir-se i també a no agredir. 

És imprescindible que sàpiguen com són els cossos, i que el penis, la vulva i també el clítoris són parts de les quals cal parlar si volem que es relacionen de manera saludable i en igualtat. L’educació afectiva i sexual és una bona manera d’aprendre a desenrotllar-se amb llibertat, de saber distingir el que és sa del que no ho és, de no acceptar la imposició de conductes inadequades i de no reproduir conductes violentes. 

Les relacions sexuals són molt boniques a qualsevol edat, si les persones estan a gust i fan el que volen perquè volen, no perquè ningú els obliga.

Vegeu el vídeo Sentia que era culpa meva, fragment del documental “Els monstres de ca meva” (2010, 60’).

Sentia que era culpa meva (Els monstres de ca meva) from Baubo on Vimeo.

Imperfectes

Fragment del documental Killing us softly 4 (Matant-nos suaument, 2010), on la doctora en Ciències de l'Educació Jean Kilbourne analitza la publicitat i la seua influència en les dones, i de retruc en els hòmens, perquè també ells admiren i desitgen els models de bellesa que ofereixen les pantalles. 

La publicitat no solament ven productes; ens diu com hauríem de ser. Crea un ideal inabastable que no s'assembla a les dones de veritat. I ho fa manipulant i valent-se de la tecnologia, per exemple del Photoshop. El malestar i la insatisfacció que creen en les dones, tant la publicitat com els mitjans de comunicació de masses, és enorme, i la majoria es passen la vida odiant els seus cossos perquè no s'assemblen a l'ideal. 

Però algunes valentes han començat a alçar la veu. Per exemple, l'actriu Inma Cuesta ha denunciat, a través del seu compte d'Instagram, els retocs de Photoshop que la revista dominical de El Periódico ha fet amb una fotografia d'ella. "La foto de la dreta va ser treta amb el meu mòbil directament de l'ordinador en la sessió de fotos, jo al complet, sense parany ni cartó, Inma sencera".

Els models no solament tenen conseqüències en l'autoestima de les dones; també la tenen en el plaer, perquè un cos que no s'estima, és un cos al qual li costa més gaudir de la sexualitat. 

Tots els cossos tenen dret al plaer!

Vivir y otras ficciones

“Vivir y otras ficciones” és una pel·lícula de Jo Sol que pretén fer visibles altres discursos sobre el cos i el desig. "Una pel·lícula sobre un xaval que es trenca el coll als 13 anys i creix en un món on li és negat tot el que un ésser humà desitja”. Antonio Centeno, un dels protagonistes, explica: “Quan no existeixen referents en l'imaginari col·lectiu, és impossible que la gent conceba des del no-res què és no tenir accés al propi cos. Què significa no poder conèixer-se, explorar-se, masturbar-se. Què significa una vida atrapat a un cos quan no et queda altra que viure-ho com una condemna. Sense testimoniatges, sense històries que ho il·lustren, és impossible subvertir aqueixa realitat inexistent per a la societat. No es pot revertir la mirada que prefereix veure't asexuat, sense desitjos, que al final és una cosa així com no veure't, la millor forma per a mantenir-te al marge de tot el que té de bo la vida. Net, cuidat, desparasitat, però ací apartat, on no molestes. És vital produir continguts potents per a engegar aqueixa transformació en la manera de mirar-nos, de veure'ns com a éssers humans complets.”

Què penses d'aquesta campanya?

Si t'interessa el tema de la diversitat funcional i l'assistència sexual, pots llegir l'entrada Yes, we fuck.

Yes, we fuck!

El dissabte passat vaig assistir a la presentació del documental, dirigit per Antonio Centeno i Raúl de la Morena, Yes, we fuck!, un títol buscadament provocador que mostra la sexualitat de persones amb diversitat funcional. El projecte es va finançar amb micromecenatge i part de la recompensa –perquè la més important era que el documental es duguera a terme– fou assistir a l’auditori del Museu Reina Sofia de Madrid per vore’n el resultat i escoltar alguns dels protagonistes. 

El documental mostra 5 històries reals on el sexe esdevé un arma no sols de plaer, sinó també política que defensa la llibertat i els drets individuals i col·lectius de les persones. Miriam va en cadira de rodes i ens obri les portes de sa casa per a ensenyar-nos la història d’amor i de sexe amb Pama, la seua parella índia. Mertxe és una dona cega que sempre ha estat interessada en la sexualitat i el feminisme i decideix assistir a un taller sobre ejaculació femenina que imparteix Kani, un xic trans. Un grup de joves amb diversitat intel·lectual parlen entre ells sobre els seus gustos, pràctiques i inquietuds sexuals i, paral·lelament, pares i mares expliquen com han influït en la vida sexuals dels seus fills i filles... 

Em quede curta si dic que és un documental imprescindible i radicalment valent, que teixeix aliances amb altres col·lectius que treballen políticament qüestions vinculades al cos i a la sexualitat (transfeminisme, LGTB, queer, intersex...). Com diuen els autors mateixos: “L'estratègia per a açò passa per mostrar històries reals amb imatges explícites que revelen a les persones amb diversitat funcional com a éssers sexuals i sexuats, com a cossos desitjants i desitjables que trenquen la idea de normalitat i ens interpel·len sobre com entenem el desig, el plaer i la bellesa.”

Una persona del públic va dir que el documental s'hauria de vore en totes les escoles, instituts i universitats. Em va llevar les paraules de la boca.

ersonas con discapacidad que reivindican su sexualidad

Les antikarícies d'Elena Francis

Fragment del documental “Querida Doña Elena", de Josep Rovira (2009), basat en les cartes adreçades al famós consultori radiofònic d’Elena Francis, programa que es va emetre entre els anys 40 i 80 i que va tindre un enorme èxit.

Aquest espai radiofònic, adreçat fonamentalment a les dones, donava resposta a les cartes que les radiooients escrivien a la suposada experta Elena Francis, tot i que, en realitat, les contestacions eren redactades per un grup de guionistes. 

El masclisme, la violència, l'homofòbia, la religiositat... penetraven en les cases i en els cors a través de les ones de ràdio.

Ací pots escoltar un tall del programa real.

Cigronet

Fragments del documental El Clítoris (2003, França. Direcció: Michele Dominici, Variety Moszynski, Stephen Firmin. 60'). Es pot vore on-line ací.

Ací podeu trobar alguns fragments transcrits del documental. També podeu llegir les entrades de Karici.es Dret a gaudir del progrés científic i El clítoris. IES Molí del Sol.

El cigronet, la “pepitilla” o la pipeta del cony són alguns dels poquíssims termes col·loquials que hi ha per a designar el clítoris, un òrgan extremadament sensible de l’anatomia femenina al qual no se li coneix més funció que donar gust a les seues propietàries. El clítoris és tan important per al plaer de les dones com ho és el penis per als barons, però el masclisme i l’androcentrisme l’han menystingut tant, que fins i tot la ciència ens ha fet creure que la protagonista de la pel·lícula era la vagina. Sembla increïble, però el clítoris no apareixia en el repartiment; com a molt se li ha donat un paper secundari, quan es pensava que estimular-lo facilitava la fertilitat de les dones, ja que aquestes importaven sobretot com a reproductores i no com a persones que mereixen gaudir de la sexualitat. 

El clítoris es troba a la part superior de la vulva i és un òrgan erèctil que s’ompli de sang durant l’excitació. Està format per dos tipus de teixits: un de més dur, constituït pel gland, el cos i les extremitats, i un altre de més elàstic, format per dos bulbs esponjosos, l’esponja uretral i l’esponja perineal. La longitud total del clítoris és de 10 a 13 cm, comptant la part visible i la que està dins del cos; però cada dona és un món i les mesures només haurien de servir per a mostrar el que és majoritari, no per a fer sentir inadequada a qui se n’ix de la mitjana.

El gland del clítoris és una prominència suau i redona situada a la zona superior dels llavis menors i és la part visible del clítoris. En repòs, sol estar amagat sota els plecs del caputxó o prepuci del clítoris; però en estat d’excitació triplica la seua grandària. El cos del clítoris és la continuació del gland fins que es divideix en dues arrels o extremitats que, en arribar a l’os del pubis, se separen i formen una V invertida. Per la seua banda, els bulbs del clítoris són també dues masses de teixit elàstic i erèctil que descendeixen al llarg de la vulva, sota els llavis majors i el teixit muscular i paral·lelament a les arrels, i també ells s’unflen amb la sang i creen una zona particularment erògena al voltant de la uretra i de la vagina.

Especial atenció mereix l’esponja uretral, una àrea de teixit esponjós entre la vagina i la uretra que conté les glàndules parauretrals, responsables de produir un líquid, químicament diferent al de l’orina, que és expulsat per la uretra. L’ejaculació femenina és minoritària tot i que les dones que ejaculen diuen que és qüestió de pràctica i de deixar-se anar. En qualsevol cas, allò important és no convertir-ho ni en una vergonya ni en una obligació; simplement ocorre i, com a font de plaer, ha de ser benvinguda.

Pel que fa a la vagina, considerada inadequadament la part de l’anatomia femenina responsable del plaer, té molt poques terminacions nervioses, i la seua estimulació només és plaent si hi intervé també el clítoris o alguna de les seues parts. La penetració vaginal, convertida en la pràctica per excel·lència en les relacions heterosexuals, no és el mètode més eficaç per a fer arribar a l’orgasme a una dona. De fet, els estudis parlen d’entre un 20% i un 30% de dones que aconsegueixen arribar al clímax amb el coit. D’altra banda, és incorrecte parlar d’obertura vaginal, ja que les parets de la vagina estan sempre en contacte i no separades, com si es tractara d’una cavitat. El més adequat és parlar d’entrada i, encara millor, anomenar-la entrada clitoridiana de la vagina perquè és el clítoris, i no la vagina, el responsable del plaer femení. 

Ben avançat el segle XXI, estem lluny de la igualtat plena, i això es fa molt evident en la consideració de la sexualitat femenina, que ha de ser coital i estèticament pornogràfica. El model de bellesa impossible, al qual han d’aspirar les dones, ha conquistat també les vulves i bona mostra n’és l’augment de les operacions estètiques genitals: rejoveniment vaginal, retallada dels llavis menors, infiltracions als llavis majors o al mont de Venus... Aquesta ablació mental en tota regla fa que les dones s’acosten a les seues vulves des de la incompletesa i la inadequació, camins totalment oposats a l’apoderament. Ben al contrari, cal anar per noves rutes on s’estime la diversitat dels cossos i on les dones recuperen el dret a gaudir de la sexualitat sense por que les critiquen. Igualment, cal que la ciència estiga a l’alçada i estudie les dones i els hòmens amb el mateix rigor i interés. I quan ho aconseguim, la igualtat serà un fet i en lloc de només tres termes col·loquials per al clítoris, n’hi haurà tres-cents.

Pots llegir l'entrada completa ací.

Imatges del CÈRVIX o coll de l'úter.

Màscares

Font: The representation project.

Trailer del documental The Mask You Live In de la directora Jennifer Siebel Newsom, que busca combatre els estereotips al voltant del gènere masculí. 

Text dels subtítols: 

Deja de llorar. Basta de lágrimas. No llores. Levántate. Basta de emociones. No seas cobarde. No dejes que nadie te falte al respeto. Estate tranquilo y sé un poco arrogante. Siempre mantén la boca cerrada, nadie quiere a los chismosos. Los hermanos están antes que las chicas. No permitas que tu chica dirija tu vida ¡Lagarta¡ ¡Qué lata! ¡Ten sexo! ¡Haz algo! ¡Sé un hombre! ¡Ten huevos! ¡Sé un hombre!
Del equipo que creó "Missrepresentation" llega una investigación de la masculinidad americana.

Las tres palabras más destructivas que un hombre escucha cuando es un niño: "sé un hombre."

En EE. UU. se contruye una idea de la masculinidad que no deja sentirse seguros a los chavales con su masculinidad, por lo que hacemos que tengan que demostrarla todo el tiempo. Entre el grupo de iguales cada uno adopta una pose en relación con los otros que también están adoptando una pose. Y al final lo que les acaba faltando es aquello que todos quieren: la intimidad.

Durante los buenos tiempos los muchachos son geniales pero si la situación empeora, te quedas solo. Desde secundaria tengo cuatro amigos muy cercanos. Cuando fui a la escuela, me costó encontrar gente con quien hablar porque siento que no debería pedir ayuda.

Nuestros niños se levantan cada mañana y tienen que preparar sus máscaras para ir a la escuela. Muchos de nuestros estudiantes no saben cómo quitársela.

¿Por qué no permites que la gente lo vea? Casi el 90% de vosotros escribisteis dolor e ira en el reverso de esa hoja. Si nunca lloras, siempre tendrás todas de esas emociones dentro de ti. Y no podrás sacarlas de ahí.

Han crecido en un sociedad que no valora lo que se feminiza. Si vivimos en una cultura en la cual no se valora la comprensión, no se valoran las relaciones, ni la empatía…, los chicos y chicas, los hombres y las mujeres se van a volver locos.

Tenía problemas con la ira en el instituto. Me sentía como un marginado.

Me han expulsado al menos una vez al año desde que estoy aquí.

Simplemente buscamos problemas y así intentamos pelearnos.
Los chicos son más propensos a portarse mal, más propensos a ser más agresivos. La mayoría de la gente lo concibe como una depresión o como un problema de conducta, o simplemente como un niño malo. Menos del 50% de los chicos y hombres que tienen problemas mentales buscan ayuda.

Me sentí como si pasara de la vida, ¿sabes?, tenía pensamientos suicidas que me rondaban la cabeza en sexto curso.

Me sentí solo durante muchísimo tiempo y de hecho pensé en suicidarme.

Cada día 3 o más chicos se suicidan en EE. UU. Tanto si se trata de violencia homicida o suicida, la gente recurre a ese comportamiento desesperado solo cuando se sienten avergonzados y humillados, o creen que se sentirán así si no demuestran que son hombres de verdad. Si te dicen desde un primer momento: "No permitas que nadie te falte al respeto", y "Esta es la manera en la que se las arregla un hombre", se relaciona el respeto con la violencia.

Si puedo hacerme un hombre, ¿por qué ser menos que eso, me entiendes? Se trata de un instinto.
¿Cómo sociedad, en qué estamos fallando?

Así que sé un hombre. Sé un hombre. Sé un hombre. ¡Ten huevos! Sé un hombre. ¡Sé un hombre!
Esto es todo chicos. Aquí acabo con mi cuento hipermasculino.

Altres entrades sobre masculinitats:

• El "puto amo" en cadira de rodes
• Kit de masculinitat
• Ortos, gambas y cariño
• Blogosfera d'homes per la igualtat

Boys don't cry i Brandon Teena

Judith Moreno EL PRECIO DE SER HOMBRE

La noche del 31 de diciembre de 1993, un par de jóvenes asesinaron a tres personas en una casa rural a las afueras del pequeño poblado de Falls City (Nebraska). Este crimen levantó protestas de las asociaciones homosexuales y una vez más evidenció el “puritanismo armado'” de muchas comunidades rurales de Estados Unidos. Más allá de la indignación, la historia de Teena Brandon fascinó por la forma en que Teena, transformada en hombre, consiguió la simpatía y la confianza de quienes después la denostarían. 

Es interesante contrastar las dos versiones fílmicas sobre el crimen de  Brandon. El filme de ficción Los muchachos no lloran de Kimberly Peirce, y el documental La historia de Teena Brandon de Susan Muska y Greta Olafsdottir. La diferencia principal entre ambas cintas radica en el punto de vista desde el que se cuenta la historia. En el documental se reconstruye la vida de Brandon desde la perspectiva de las personas que la conocieron en Lincoln, su ciudad natal, situada a 120 km de Falls City: el deslumbramiento y el posterior desprecio de la gente del pequeño poblado, las justificaciones de los policías que no detuvieron a los violadores de Teena la madrugada del 25 de diciembre y las entrevistas con los presos confesos del asesinato, John Lotter y Marvin Nissen. De esta serie de testimonios fragmentados emerge una larga justificación individual y colectiva: la población de Falls City fue engañada; la policía no podía tomar en serio las acusaciones de violación de una joven de 21 años que se hacía pasar por hombre. Brandon pagó la osadía de pertenecer a los grupos de jóvenes del lugar con una violación tumultuaria, vaginal y anal, que la devolvió brutalmente a su condición original de mujer y objeto sexual.

Mientras se ven diversas imágenes de Falls City, un pueblo típico del medio oeste norteamericano, se escucha la grabación del interrogatorio de Brandon en la estación de policía, pocas horas después de la violación. Ella no es tratada como víctima sino como culpable; el alguacil hace preguntas del tipo: ¿cómo sabía que la estaban violando si nunca había tenido relaciones sexuales? En este caso la realidad del estereotipo del policía gordo y machín supera la ficción; mientras toma una cerveza bajo su sombrero vaquero y extiende una mirada de propietario a la calle principal de Falls City, el alguacil pontifica sobre la confusión sexual de Teena. Habla de los asesinos como un par de jóvenes un tanto revoltosos, ladrones menores, pero buenos chicos. Interrogados en la cárcel, Lotter y Nissen esgrimen que fueron engañados y provocados e insisten en la doble personalidad de Teena como un atentado a lo que debe ser en la sociedad. Lotter se asume frente a la cámara como paladín de la sexualidad ``normal''.

Por su parte, la película de ficción Los muchachos no lloran se centra en la relación Teena Brandon con una joven del lugar, Lana, quien a su vez es amiga de la infancia de Lotter. Todo transcurre en un mes, desde la llegada de Brandon hasta su asesinato. Noches de fastidio en la pequeña población, donde el grupo de Lotter y Nissen se entretiene inventando juegos riesgosos para mostrar su masculinidad.

La directora Kimberly Peirce se concentra en la relación de  Brandon y Lana. Cómo el chico consigue el amor de una de las jóvenes más codiciadas de la comunidad y cómo, cuando Lana se da cuenta de que él es ella, no le importa y trata de protegerla.

En las dos versiones fílmicas las directoras y coguionistas entrevistaron a la población de Falls City, a Lana, la novia por la que se queda en el poblado, y a los asesinos. Ambas obras, sin proponérselo, resultan complementarias. El documental fue filmado en su mayor parte de día; la historia de ficción, de noche. El documental deriva en una acusación tácita a la sociedad. La ficción, en una historia de amor en contra de todo y de todos.

Transgèneres

Dréd from Baubo on Vimeo.


Dréd performant-se from Baubo on Vimeo.

(en castellano)

 "Què vol dir marimacho?", preguntà Joana a sa mare. Ester va deixar de remenar les llentilles que tenia al foc i es va quedar mirant la menuda. Com és possible que amb sis anys ja s’haja de sentir aquestes coses?, pensà indignada. "Qui t’ha dit això?", preguntà. "No m’ho han dit a mi, mama, li ho han dit a Carmeta, la germana de Carles". Ah, sí..., recordà Ester: la primera vegada que l’havia vista li havia semblat un nen, amb els cabells talladets ben curts i una gorreta de raper; s'entendrí perquè li havia recordat a ella de menuda. Carles era amiguet de Joana i sempre que venia a casa a jugar es discutien perquè els dos volien el vestit de princesa. La germana, en canvi, no consentí posar-se ni el de la comunió i a les classes de dansa tradicional sempre portava la roba dels xics.

Ester es llevà el davantal i es mirà la samarreta, que només gastava per a estar per casa, ja vella de tant d'ús. Hi havia escrit: "Mari Macho", però Joana encara no llegia i no se'n va adonar. Abaixà el foc del guisat i es va asseure a la taula de la cuina a veure com li explicava a la seua estimada filla què volien dir les persones quan qualificaven algú de marimacho.  

   Una marimacho (o una butch en anglés) és una xica masculina o que es comporta com un home.

   Si aquesta explicació ens agrada, vol dir que no comencem massa bé.  El millor seria preguntar-se com es comporten els hòmens i si hi ha una masculinitat o una feminitat “autèntica”.

   La filòsofa Judith Butler diu que no, que el gènere no és natural ni ve de sèrie sinó que es tracta d'un guió que ens posen davant només nàixer. Abans fins i tot del naixement, ja està construït el decorat -i la roba, el bressol, el carro, l'habitació... tenen els colors del gènere assignat. Les persones representem aquesta obra de teatre sense saber que estem actuant, i sense adonar-nos que podem canviar el guió si no ens serveix.

   Una Drag King és una dona conscient de la teatralitat de la masculinitat que juga amb el gènere per a fer un espectacle en un club o en un escenari. Les Drag Kings que apareixen en el documental Venus Boyz parodien els estereotips i les estratègies de poder masculines per a mostrar que la masculinitat és una representació on només es necessita maquillatge (uns pelets a la barba), capacitat d’observació i ganes d’experimentar. Mildred representa a la perfecció el seu cantant favorit Dréd. Mo B Dick ens mostra el binarisme vestint una part del seu cos com a home i l’altra com a dona. Del La Grace Volcano fotografia la diversitat i ens explica que des que ha decidit usar pronoms masculins se li permet socialment expressar l’agressivitat i, fins i tot les amigues, el tracten diferent a quan es feia tractar en femení, perquè en el guió de teatre de les dones està escrit que han de complaure i servir els hòmens.

   Diane Torr, a banda d’actuar, organitza tallers on ensenya a les dones el guió de la masculinitat: les instrueix en la manera masculina d’ocupar l’espai, de mirar al seu voltant, de relacionar-se, de protegir-se... Les dones caminen amb passes curtes, sovint amb sabates incòmodes, miren el món amb curiositat i desig de transmetre... Els hòmens són més reservats i esperen que el món vaja a ells; quan caminen, cada tros de terra els pertany... Torr es vesteix sovint d’home i passeja per la ciutat. La gent la respecta més i l’escolta quan sembla un baró. La masculinitat tradicional dóna autoritat als hòmens, pel simple fet de nàixer amb uns genitals masculins, i en lleva a les dones.

   Intersexual és qui naix amb genitals que dificulten la seua classificació com a home o com a dona i generalment és sotmés de nadó a operacions que en modifiquen els genitals per a adequar-los al sexe que un equip mèdic, amb l’acceptació de la família, determina.

   Transsexual és un terme mèdic que designa a aquella persona que es percep i desitja ser percebuda del sexe contrari al que se li va assignar en nàixer i decideix modificar el seu cos amb hormones i operacions perquè aquest s’adapte al sexe sentit.

   Per què se li pregunta a una persona transsexual què la/el fa sentir-se dona o home, o des de quan se sent de l’”altre” sexe? Per què no se li pregunta a qui ha assumit sense dubtar-ho el sexe que se li va assignar en nàixer?

   Per què et sents un home? Per què et sents dona? Què és ser masculí? I ser femenina? No seria fantàstic que poguérem ser masculins/es i femenins/es sense seguir cap guió establert?

   La transgressió és una potencialitat de les persones humanes. La meua proposta és que comencem a obrir els gèneres i improvisem altres papers. Esteu segurs/es que el millor, i més divertit, és repetir sempre els mateixos diàlegs?

(En el post Marimacho podeu trobar més informació)
PD: Traducció al català d'alguns fragments del documental.

La irresistible menstruació

  

  


(en castellà)

"Quan Eduard Cullen va entrar a classe, l'olor a sang es va fer irresistible. Generalment ho duia bé, però aquella olor... aquella maleïda olor era nova, intensa i extraordinàriament atraient. De res va servir passar-se pel nas el mocador mullat amb la substància que el pare preparava perquè ell i les germanes pogueren resistir entre els humans i les humanes, fins a tenir a prop un animal del bosc que els assedegara. Per a un vampir apassionat com Eduard, que les companyes tingueren la regla era un dels majors martiris que havia de suportar, molt pitjor que escoltar, any rere any i dècada rere dècada, les explicacions repetitives del professorat. Si almenys la tingueren totes alhora! pensava Eduard sovint, seria més fàcil; no com ara, que sembla que es posen d'acord perquè sempre hi haja a classe una amb la fatídica menstruació!

Afortunadament, algú va obrir la finestra i Eduard pogué respirar una mica fins que el professor el va fer seure, justament, al costat de la nova. Bella es va presentar amb un somriure, però ell amb prou feines va poder dissimular l'aleteig provocat per la seua pituïtària nasal, que no havia tingut temps d'acostumar-se a l'aroma de Bella ni d'elaborar l'antídot que li permetera resistir l'anhel d'apujar-li la faldilla i desdejunar-se."

Stephenie Meyer no es va atrevir a contar-ho, però açò és el que va passar en realitat quan Bella i Eduard es van conèixer!!!

Per què no es parla de la regla? Per què hi ha associada la idea d’impuresa? Es pot dir en ple segle XXI que la sang menstrual és “suciedad que se echa por ahí abajo”? Són els hòmens racionals i equilibrats i les dones, inestables i capricioses a conseqüència de les hormones? Es talla la maionesa quan es té la regla? És incompatible el sexe amb la menstruació? Què és millor: el tampó, la compresa o la copa menstrual? Es perd la virginitat amb un tampó? Hi ha la mateixa consideració social de la regla i de la primera ejaculació?

Els fragments que he seleccionat pertanyen al documental “La luna en ti” (Diana Fabiánová, 2009) i ací es responen algunes de les qüestions anteriors.

Convé que anem desmuntant els mites, les supersticions, la concepció negativa de la menstruació... i per a això cal compartir els coneixements científics i l'experiència personal. A veure si en la pròxima novel·la la Meyer s’anima també i introdueix una mica més de realisme a les seues històries! 

PD1: Per a més informació sobre la regla, i altres temes, visita la web Sexe Joves. 
PD2: Un regalet per a qui vulga treballar els amors de vampir (cal anar als arxius del final del full)

Marimacho

(En castellano)

En l’article “Els límits a la feminitat” vaig parlar dels límits o fronteres que ens posen a les dones, fonamentalment: masclot, puta i tortillera. En aquest post parlaré del primer.

L’insult masclot es fa per a deixar clar que la masculinitat només pot ser patrimoni dels barons i per a exigir un determinat model de feminitat.

La masculinitat de les dones ha estat interpretada de diverses maneres: com a patologia; com a odi o rebuig al propi cos; com una identificació equivocada amb els barons (“volia ser com el pare, com el germà...”); com una falta de referents lesbians feministes (es pensa que ha de ser masculina per a fer coses d’homes); com el desig d’aspirar a tenir poder (en un món dominat simbòlicament per homes, se suposa que tot el món voldria ser home); com una reproducció del patriarcat en la relació de parella (voler fer el rol d’home en una parella lesbiana), etc.. Es pensa també que la dona viril és un model de la modernitat que apareix a l’actualitat com a producte del feminisme o de la relaxació de les normes de gènere. I sobre una dona masculina, encara que siga per efecte de l’esport, sempre pesa l’estigma del lesbianisme.

Per contra, Judit Halberstam (Masculinidad femenina, ed. Egales, 2008) sosté que la masculinitat no pertany als homes ni ha estat produïda solament per persones nascudes barons sinó que les dones han contribuït també a la masculinitat moderna, malgrat l’ocultació d’aquest fet pels estudis de gènere i la crítica tradicional. La masculinitat femenina és un gènere específic amb la seua pròpia història cultural, afirma Halberstam, i no un simple derivat de la masculinitat del barons ni el producte de la fascinació per la masculinitat dels homes o les seues prerrogatives.

Convé recordar que la masculinitat moderna, tal com l’entenem a l’actualitat, apareix al segle XX quan els ideals de virilitat de la classe mitjana blanca són modificats per homes de la classe treballadora, negres, immigrants... que aporten el model d’home musculós, fort i rude. Les masculinitats que triomfen ho fan a costa de la marginació d’altres masculinitats alternatives (inclosa la de les dones). Pel que fa a la feminitat moderna, aquesta depén de mesures antinaturals i pràctiques poc saludables (talons alts, roba incòmoda, dietes...).

Tot el món coneix les Drag Queen però no són tan conegudes les Drag King, segurament perquè si la masculinitat es considera natural, aleshores no pot ser imitada. Una Drag king és una dona que es vesteix d’home i que fa una actuació teatral interpretant la masculinitat –sovint en forma de paròdia– per a exposar la teatralitat de la masculinitat. La performance Drag king mostra l’estructura de la masculinitat dominant en fer-la teatral i repetir el repertori de rols i tipologies que la sustenten. Els espectacles i concursos Drag King són un escenari perfecte per a desnaturalitzar la masculinitat.

També hi ha els anomenats tallers Drag king on les dones són instruïdes en la manera que tenen els homes d’ocupar l’espai, de dominar les converses, de tirar escopinades al terra o de col·locar-se el penis. Es tracta d’experimentar l’autoritat d’un home, el seu territori i els seus drets per desmuntar la naturalitat del gènere com a procés a través del qual els individus se senten en el dret de reclamar certs tipus de poder pel fet de posseir un cos determinat.

Al marge d’actuacions o performances seria una excel·lent mostra d'avanç social que les xiques masculines no foren mal mirades ni insultades i que pogueren viure la seua masculinitat no com un estigma sinó com una manera legítima de ser i de mostrar-se.

(La foto és del magnífic documental sobre Drag Kings Venus Boyz. A l'entrada de karici.es Transgèneres, podeu veure'n alguns fragments).