Saps ballar twerking?

Entrada de Lucia T. de primer de Batxillerat de Ciències

Aquesta entrada tracta sobre l’esport i la dona. Sé de sobra que aquest tema és delicat, perquè molta gent salta a la defensiva en sentir-ne parlar. Posaré diferents exemples de la dona en relació amb l’esport, bàsicament perquè em considere esportista i, com a dona que sóc, sé el menyspreu i l’escassa valoració que ens donen en l’àmbit esportiu.

El primer exemple l’hem vist en la cerimònia de lliurament del baló d’or a l’esportista noruega Ada Hegerberg. Va ser anunciada com a la millor jugadora de futbol del planeta, però el DJ francés Martin Solveig, pensant que així trencaria el gel, va fer-li una pregunta una mica barroera: “Saps ballar twerking?”. De veritat era necessària aquesta qüestió? Era necessari fer-li passar eixa vergonya? Era necessari humiliar-la i llevar valor al seu treball com a esportista? ÒBVIAMENT, NO! Aquesta dona mereix, com tots, unes preguntes exactament iguals a les que li fan a Leo Messi, per posar un exemple. Fique la mà en el foc i no em creme si dic que al futbolista del Barça no li haurien fet aquesta pregunta tan sols per ser home. A més, la qüestió no és cap frase per a trencar el gel, sinó per a humiliar-la davant de tot el món. I el pitjor de tot és que no se n’adonen que les preguntes que fan són totalment inapropiades.

En segon lloc, m’encantaria destacar un altre exemple. Actualment, les Guerreres (nom que rep l'equip espanyol femení d’handbol) estan jugant l’EHF EURO 2018. Segurament pocs de vosaltres sabeu què és aquest torneu o quan es juga. I no ho sabeu perquè cap mitjà informatiu ho ha publicat. El que vull dir amb això és que, si no estàs realment interessat en el handbol i no busques informació pel teu compte, no sabries que estan jugant, ni totes aquelles coses que amb un esport com el futbol, t’interesse o no, sí que t’assabentaries. 

En arribar ací, a la millor hi ha gent que diu: “Ja estan una altra vegada criticant el futbol”; però és que solament estic descrivint la realitat. En la majoria de canals de notícies esportives s’anuncia el futbol; el bàsquet, una mica; el tenis, un poc o quasi res, i la resta d’esports, ni apareixen. Moltes voltes hi ha gent que no vol saber res del futbol, però sense voler-ho sap que es juga el “Mundial”, la “Champions” o molts tornejos més. Al que em referisc és al fet que la majoria de canals esportius de tota mena (notícies, ràdio, periòdics, etc.) informen majoritàriament d’un sol i específic esport: el futbol, quan el seu deure hauria de ser informar de tots els esports, o almenys dels més coneguts perquè els poguérem conèixer.

Una excusa que se sol donar per a no parlar d’esports que no siguen el futbol és que no tenen molts espectadors, i que per això no és televisen o no apareixen als mitjans, ja que no són negoci. Entenc que els mitjans tenen la llibertat de televisar un esport determinat, i més si té èxit, però si no donen l’oportunitat a altres esports, no sabran mai l’expectació màxima que poden tindre. A més a més, els mitjans poden fer-nos estimar un esport determinat, si volen, i així augmentar el nombre de seguidors d’aquest esport.

Un altre tema al qual se li lleva importància en el món dels esports és al fet que els hòmens cobren molt més que les dones. Per què passa això? És just que les dones cobren menys fent el mateix? Perquè creieu que ocorre? Jo tinc una resposta clara, però no la donaré ara. Vull que la doneu vosaltres que heu llegit aquesta entrada. I ja per acabar, espere també que sigueu conseqüents i valoreu de la mateixa manera els hòmens i les dones en els esports o en qualsevol altra activitat o feina. I també que tingueu presents tots els esports, no sols un en concret. Així, algun dia, podrà haver-hi igualtat entre els esports i entre els sexes.

Si els homes tingueren la regla...

Com seria el món si els homes tingueren la regla? L'ONG WaterAid va fer una enquesta a més de 2.000 persones l’any 2015, i a partir de les seues respostes va elaborar tres anuncis. L’objectiu era denunciar, en el Dia Mundial de la Higiene Menstrual (28 de maig), que més de mil milions de dones al món no tenen accés a un vàter, i aconseguir també que l’ONU incloguera entre els objectius de desenvolupament del mil·lenni, l’accés a un lavabo. 

Les respostes de la gent van ser les següents. En primer lloc, moltes persones respongueren que el sagnat seria un signe de virilitat i no una raó per a avergonyir-se. Un terç dels entrevistats va dir que els homes presumirien del tema, fins i tot en les xarxes socials, i que seria trending topic #esticamblaregla. El 17% opinava que compartirien el seu cicle d'ovulació en Facebook i que, a més de les emoticones actuals, hi hauria una que diria ‘estic en aqueixos dies’. També existirien les felicitacions per a animar-se a "superar una altra batalla mensual contra la naturalesa". Precisament aquesta actitud s’ha reflectit en un dels vídeos d’AidWater, on un empleat comenta sense embuts amb un company com de malament que ho està passant per la regla, i com de bé que ho porta. Així, la celebració i el suport mutu començarien en l'adolescència. Un de cada deu enquestats responia que hi hauria cerimònies per a celebrar la primera regla d'un xic, i que aquesta marcaria el seu pas a l'edat adulta. A més, els xics mateixos anunciarien en l'institut la seua primera vegada, i ho dirien clarament, sense els eufemismes habituals. 

En el món esportiu, també canviarien les coses, segons el 78% dels enquestats. En un dels vídeos de l’ONG, un futbolista és substituït en el camp, i el comentarista afirma que així podrà aprofitar per a canviar-se el tampó. Un 29% dels entrevistats opinava que els entrenadors tindrien en compte la possible reducció del rendiment dels jugadors amb la regla, i un 23% pensava que la roba blanca estaria prohibida. A més, un terç argumentava que els comentaristes esportius parlarien obertament del cicle menstrual: "En tal o en tal altre avui no fa res perquè, clar, te la regla”. Pel que fa a la publicitat, com bé mostra l’anunci que proposem en aquesta entrada, per al 71% de les dones enquestades, els mitjans de comunicació canviarien la manera de tractar el tema. Finalment, el 80% dels entrevistats responia que hi hauria menys mites i tabús sobre la menstruació si els homes la tingueren. I tu què opines, canviaria en alguna cosa el món?

Aquesta xica pot

Entrada de Saül (1r Batxillerat Humanístic)

Sport England va llançar el 2017 el vídeo "This Girl Can: campaign launches new ad", un anunci per a la campanya This Girl Can que anima les dones a desafiar els supòsits culturals sobre la feminitat que els impedeixen fer esport i fer exercici. L’anunci inclou uns fragments del poema Phenomenal Woman, de la poetessa nord-americana Maya Angelou, juntament amb dones reals que fan l'esport. 

El vídeo mostra, en pocs minuts, les moltíssimes qualitats que tenen les dones; com a principals: la diversió i la professionalitat en els esports. És molt divers perquè hi podem veure dones de diverses edats i ètnies socials, i fins i tot amb mobilitat reduïda. La càmera es fixa en diferents parts del cos per a així remarcar com d'orgulloses han d’estar dels seus cossos forts. A més, totes les dones que hi apareixen tenen en comú l’esperit de superació, com per exemple quan es mostren imatges del joc en equip; així, no solament han d'estar satisfetes d'elles mateixes, sinó que també el seu entorn pot sentir-se'n orgullós. 

En conclusió, aquest anunci busca la igualtat i promou el feminisme. 

Traducció de part del poema de Maya Angelou, Phenomenal Woman

Les dones belles es pregunten on radica el meu secret. No sóc bella o nascuda per a vestir una talla de model; però quan comence a dir-los-ho, totes creuen que mentisc. I dic: està en el llarg dels meus braços, en l'espai dels meus malucs, en la cadència del meu caminar, en la corba dels meus llavis. Sóc una dona. Fenomenalment. Aquesta sóc jo. [...] I jo dic: és el foc dels meus ulls, i la lluentor de les meues dents, el moviment dels meus malucs, i l'alegria dels meus peus. Sóc una dona. Fenomenalment. Hauries de sentir-te orgullosa. Aquella és la meua mare, i la meua àvia, i la meua besàvia, i la meua rebesàvia, i la teua rebesàvia, i tu, i totes les dones, i jo.”

Jocs Olímpics i masclisme

En els Jocs Olímpics de Rio 2016, el 45% de participants eren dones, però la premsa no va vore esportistes lluitadores i talentoses sinó mares, esposes, xiquetes o trossos de carn. No és que ens estranye, però sí que ens indigna, i molt!

La Universitat de Cambridge ha publicat un estudi on explica que els mitjans de comunicació tracten de manera distinta la informació esportiva en dones i hòmens. Després d’analitzar 160 milions de paraules en diaris, blogs i xarxes socials, l’estudi conclou que els hòmens reben tres vegades més espai o temps que les dones en la informació esportiva, i a més a més el que es diu d'unes i d'altres és significativament diferent. Quan es parla d’elles se sol al·ludir a l'aspecte, l'edat o la situació civil, i les paraules més utilitzades són “edat”, “embarassada”, “soltera”, “casada” o “major”; mentre que en el cas d’ells es parla de les qualitats esportives, i els adjectius més emprats són “ràpid”, “fort”, “gran” o “fantàstic”. Segons els cronistes esportius, les dones -a les quals s'infantilitza anomenant-les sovint "xiques" o "xiquetes"- “competeixen”, “lluiten” o “participen”, mentre que els hòmens -rarament anomenats "xics"- “dominen” i “guanyen” en les “batalles”. 

Els Jocs de Rio ens han “regalat” titulars ben masclistes on es destaca el mèrit dels seus entrenadors, si estan casades o fadrines, el seu rol de mares amatents i/o la feminitat de les esportistes -no siga cosa que pensem que no són femenines si practiquen esports!:

• Katinka Hosszu va fer pols el rècord mundial de natació en 400 metres estil, però en acabar la carrera la càmera va enfocar el seu entrenador i marit, i el comentarista de la cadena nord-americana NBC va exclamar: “Aquí està l’home responsable”. 
• La nadadora nord-americana Katy Ledecky va guanyar tres ors a Río, i ja comptava amb diversos títols i rècords mundials, però per a la premsa i comentaristes els seus triomfs es devien al fet que "nada com un home". El nadador Ryan Lochte va dir el mateix quan analitzava els èxits de Ledecky. 
• "Rivas, l'home que va convertir en or les rabietes de Carolina" (AS). Aquest era el titular després que Marín -tractada pel seu nom- guanyara l’or en bàdminton. En l’article, el mitjà enaltia els mèrits de l'entrenador -anomenat pel seu cognom- cosa que ocorria també en els titulars d'altres mitjans: "Fernando Rivas, el desitjat gurú que murmurava a Carolina Marín" (El Mundo). Si comparem les notícies dedicades als esportistes barons, difícilment trobarem que els protagonistes no siguen ells sinó els seus entrenadors. En un altre diari, es destacava l’admiració de l'espanyola pel tennista Rafa Nadal, i se la infantilitzava anomenant-la “xiqueta”. "Carolina Marín, la xiqueta que admira a Nadal, primera no asiàtica que guanya l'or olímpic" (lainformacion.com). 
• “La dóna d’un jugador dels Chicago Bears guanya una medalla de bronze” (Chicago Tribune, USA). Cory Cogdell, una atleta guardonada en altres competicions, va aconseguir una medalla de bronze en tir, però l’èxit esportiu no va ser prou per a posar-ne el nom al titular. El protagonisme va ser per al seu home, un jugador no massa destacat de l'equip de futbol americà Chicago Bears. 
• "Una Hèrcules amb maquillatge" (ABC). "Lydia Valentín, l'exuberant bellesa de l'olímpica de bronze" (L'Español). Sobre Lydia Valentín, la lleonesa que va guanyar la medalla de bronze en halterofília, alguns mitjans destacaven el seu maquillatge o "la seua exuberant bellesa", i dedicaven titulars on ella prometia “ser flaqueta" quan deixara de competir i on explicava (segurament perquè se li preguntava) que es maquillava a les competicions "perquè li agrada veure's bonica, com a totes" (L'Español). 
• "El trio de les grossetes frega el miracle olímpic" (Quotidiano Sportivo, Itàlia). El diari esportiu italià parlava així de les tres tiradores d'arc italianes, Guendalina Sartori, Lucilla Boari i Claudia Mandia, que van quedar en quarta posició. La indignació i la protesta van provocar la dimissió del director. 
• "Teresa Almeida, una portera sense complexos" era el titular que Marca portava al seu Twitter sobre la portera de la selecció d'handbol d'Angola, seguit de la frase "Fa 170 cm d'alçada i pesa 98 quilos", i una foto de l’esportista amb icones d'una hamburguesa i creïlles fregides. 
• "Maialen Chourraut, una mare d'or" (Marca). Era la primera vegada que Espanya guanyava un or olímpic en piragüisme d’aigües braves, però per al periòdic la maternitat de Chorraut era molt més important. També El Periódico titulava el triomf així: "La mare d'un or molt brau". Si ho comparem amb els esportistes barons, és difícil trobar un article on se'n destaque la paternitat. 
• Una foto de Mireia Belmonte triada per Marca també va generar una enorme polèmica en les xarxes socials. A més, les notícies que parlaven de les medalles aconseguides per Belmonte, donaven protagonisme a l’entrenador, tal com passava amb Cristina Marín o amb la saltadora Ruth Beitia. El País dedicava aquest titular a la nadadora: "L'entrenador de Mireia: No és la més talentosa, però ha guanyat amb treball, passió i ganes". De veritat no té talent una esportista que ha guanyat un or? Pedro Morata, periodista de la Ser, destacava de l'esportista que era guapa, simpàtica i que estava prima.
• Abans dels JJOO ja circulaven en els mitjans de comunicació llistes de les esportistes més atractives: "Les sis esportistes més sexis" (Món Esportiu), "Buenorres internacionals en els Jocs de Rio" (El Mundo). Després de les protestes, El Mundo va decidir canviar el titular per "Les atletes olímpicament atractives". 
• De Simone Biles, guanyadora de 5 medalles en gimnàstica artística, la comentarista destacava que no perdia el somriure durant els exercicis. No he sentit fer referència al somriure de cap atleta masculí! Quan un periodista li va preguntar si es considerava la nova Usain Bolt o la nova Michael Phelps, ella contestà: “Sóc la primera Simone Biles”
• Aquesta setmana estan celebrant-se a Rio els Jocs Paralímpics, i la nadadora Teresa Perales, que ja té 22 medalles (les mateixes que Michael Phelps abans d’assistir a Río), aspira a aconseguir-ne 6 més; però la lliga de futbol ja ha començat i acapara els titulars. Ser dona i amb diversitat funcional no pot competir amb 22 hòmens darrere d’una pilota.  

Com a positiu d’aquestos JJOO destaquem: 

• Per primera vegada en uns JJOO les persones trans han pogut competir sense haver de certificar una cirurgia de reassignació de sexe i sense l’exigència de certificar almenys dos anys de tractament hormonal i documents legalitzats amb el canvi de nom. Concretament hi han participat dues dones trans angleses i el ciclista nord-americà Chris Mosier, famós activista trans. 
• 41 esportistes s’han declarat obertament homosexuals. A Londres ho van fer 23. Com a anècdota podem citar la proposta de matrimoni en el camp de joc de la jugadora de rugbi Isadora Cerullo a la seua xicota Marjorie Enya. 
• Per primera vegada, una esportista d’elit ha parlat de la regla. Va ser la nadadora xinesa Fu Yuanhui, que després de competir en els 4×100 va afirmar que li havia vingut la menstruació i estava cansada, i per això només va poder ser quarta. 
• Andy Murray va guanyar el segon or consecutiu en unes olimpíades i, quan un periodista de la BBC el va felicitar per ser la primera persona en tindre dos ors olímpics en tenis, ell respongué: "Venus i Serena en tenen quatre cadascuna”. 
• Per primera vegada també hi han participat refugiats de Síria, República Democràtica del Congo, Sudan del Sud i Etiòpia en un sol equip, ja que els conflictes armats dels respectius països els impediren poder-ho fer amb normalitat. 

Tant de bo en les properes olimpíades, les bones notícies superen les dolentes!

Les hormones i aqueixes coses...

Agudesa visual (feminista). Troba les semblances entre aquestes tres notícies:

• L'Athletic Club de Bilbao femení s'ha proclamat aquest 2016 campió de lliga per cinquena vegada, però el club ha decidit que no mereixen celebrar-ho amb els mateixos honors que el seus homònims masculins i, malgrat la petició expressa de més de 22.000 persones a través de les xarxes socials, no passejarà les campiones en la Gabarra, una embarcació que recorre la ria de Bilbao quan els vencedors són hòmens.

• Un manual d’oposicions per a especialistes en Educació Física de l’editorial MAD diu que les dones són “emocionalment menys estables per a la competició esportiva", eviten a propòsit l’èxit i tenen “menor capacitat de decisió”, per això “tendeixen a allunyar-se de la competició”. El contingut apareix al capítol “Diferències anatòmiques, físiques i psicològiques entre l’home i la dona”, on es dóna per fet que hòmens i dones es comporten diferent en l’esport per la seua naturalesa. Arran d’una denúncia a través de Twiter, el llibre, que fa més d’un any que circula, serà retirat per l'editorial.

• En el tennis professional, com en tants altres esports, les jugadores cobren menys. Djokovic, que acaba de guanyar Roland Garros, va declarar fa uns mesos que valora l'esforç que realitzen les dones tennistes però pensa que han de guanyar menys diners perquè segons les estadístiques, els partits d’hòmens tenen molts més espectadors. El tennista número 1 del món creu que "mentre hi haja dades i informació disponible sobre qui genera més atenció i atrau més espectadors, (els diners) han de ser distribuïts justament". Djokovic també ha afirmat que té “una gran admiració i respecte per elles en lluitar a tan alt nivell" perquè sap pel que passen les dones amb els seus cossos: “Ja saps, les hormones i aqueixes coses; no necessitem entrar en detalls. Les dones saben de què parle”.

Solució: masclisme

Em canvies un cromo?

Panini i la FIFA han anunciat el llançament d'un àlbum de cromos amb motiu de la celebració de la Copa del Món de futbol femení que tindrà lloc al Canadà del 6 de juny al 5 de juliol de 2015. Aquesta empresa italiana té els drets exclusius per a produir i vendre l'àlbum oficial de cromos del Mundial de futbol des de 1970, i la primera vegada que hi inclogueren dones fou en el de la Copa del Món d'Alemanya 2011. Com que va ser un èxit, ara repeteixen. 

L'àlbum constarà de 56 pàgines, amb espai per a 478 adhesius, i es comercialitzarà en 25 països diferents, des de mitjan mes de maig i fins a esgotar existències. 24 països, entre ells Espanya, hi estaran representats. Homare Sawa, Abby Wambach, Marta Vieira da Silva, Nadine Angerer o Vero Boquete en són algunes de les escollides. A que no et sonen de res? Però d'això, elles no en tenen la culpa. S'entrenen dur, com els seus homòlegs masculins, però no cobren ni la desena part, ni se'ls dóna el protagonisme que mereixen.

Aquest àlbum de cromos és només una xicoteta mostra d'un reconeixement que s'hauria d'estendre molt més. Com les estimarem si no les coneixem? Com les valorarem si els que decideixen què té o que no té èxit no els dediquen ni un minut ni una línia als mitjans de comunicació?

PD: Ah, i si et molesta que alguna d'aquestes xiques siga tan masculina, pregunta't per què tens una visió del gènere tan estereotipada. I fes-t'ho mirar!

Font: Marca

¡No juguéis como niñas!

En castellano

El vídeo sembla que parle d’uns temps molts llunyans, però a l’actualitat encara ens queda molt de camí per a arribar a la igualtat completa i l’esport és un camp minat de masclisme. Aquest masclisme funciona a nivell social i a nivell personal.

A nivell social, la discriminació és molt evident. La informació esportiva ha quedat reduïda a un sol esport, el futbol, i a un sol sexe: el masculí. Les dones esportistes, encara que siguen les millors de la categoria, no ixen a la televisió, no cobren sous milionaris i no poden viure de l’esport; per tant, l’han de compaginar amb altres treballs i no tenen tant de temps per a entrenar. A més a més, se’ls posen molts entrebancs per a federar-se i per a trobar llocs on practicar esport, i només quan els xics no necessiten els camps, els poden ocupar elles. A l’entrada de Karicies: Un poc d'esport, podeu vore el que passa amb el futbol femení.

A nivell personal, les xiques practiquen molt menys esport que els xics perquè l’exercici no és femení. Les dones són educades per a agradar, però no es posa l’èmfasi en l’aspecte saludable de l’autocura, sinó només en l’exterior (pintures, roba incòmoda, sabates de taló alt dolentes per a la columna...). Mostra d’això és que les converses entre dones en els gimnasos se centren en les calories que es perden practicant determinat esport i no en la importància de l’exercici per a la salut o simplement en la diversió o el plaer que proporciona fer esport. Podríem dir que les dones practiquen un esport dietètic, és a dir, un esport per a estar primes.

En canvi, en els xics està ben vist que siguen forts i competitius, i l’esport és una manera d’aconseguir-ho. També és una forma de reforçar la camaraderia masculina i de passar-ho bé jugant. A més, com que tenen més temps lliure que les xiques, perquè en general se’ls encarreguen moltes menys tasques de cura o de neteja a casa, poden practicar-lo lliurement. Per contra, els xics a qui no agrada el futbol, solen ser discriminats al pati o als espais de jocs.

Una mostra de la relació entre esport i masclisme és la frase que l’entrenador de futbol els deia a alguns dels meus alumnes per a “animar-los”: “No juguéis como putas niñas”. I encara dues mostres més:

Una xica contava que havia passat gran part de la seua infantesa practicant la rítmica i, com que li agradava molt, entrenava durant moltes hores. Les seues amigues li deien, amargament, que estava perdent la infantesa. En canvi, un amic del mateix grup era molt aficionat al monopatí i passava les mateixes hores, o potser més que la gimnasta, entrenant al riu; però a ell ningú no li va dir mai que estava perdent la infantesa; senyal que no es considerava una pèrdua de temps sinó una cosa normal i natural: una activitat ben masculina.

Una alumna de primer de batxilletat em va contar que havia deixat de practicar handbol perquè la família i amistats li deien que se li estaven fent unes cames i uns braços molt musculosos i això no era femení. Efectivament, en el model de feminitat tradicional, una xica musculosa no és adequada i ella volia ser ben femenina.

Exemples, n’hi ha mil. Només cal posar-se les ulleres lila i mirar.

(Penge el vídeo a petició de Luismi)

Més entrades de karícies sobre el tema de l'esport:

Esport i patriarcat
Un poc d'esport
Futbol per a ells i titot per a elles!
Subjectes o objectes?

Esport i patriarcat

Un poc d'esport

Ací pots vore complet el documental Cuestión de pelotas.


A tot el món li agrada practicar algun esport, admirar-lo i fer comentaris sobre les persones que el practiquen, no? I veure'l? Ara, amb la televisió i la resta de mitjans de comunicació, l'accés és inmediat i molt fàcil.

Nosaltres volíem proposar-vos un tema que, al nostre parer, no és tan comentat com ho hauria de ser però que té la mateixa importància o inclús més rellevància que altres i és el següent: el fútbol femení.

No us sona molt, no? Una pregunta que volíem plantetjar-vos: vosaltres veieu fútbol femení a la televisió o en sentiu parlar tan sovint com del fútbol masculí? Quantes esportistes es donen a conèixer diàriament? I quantes notícies es apareixen?

Aprofitant la polèmica esportiva que aquesta entrada pot causar, us mostrarem una notícia perquè es puga observar quines diferències poden haver-hi entre el que veiem diàriament sobre la vida quotidiana de famosos esportistes (futbolistes en aquest cas) i dels seus equips corresponents.

També llançarem unes quantes preguntes més perquè us animeu a comentar aquest post:

Quins programes de televisió o quins periòdics donen a conèixer habitualment esports en què participen dones?

Quantes dones en el món esportiu es coneixen?

Ocorre en tots els països el mateix?

Té alguna cosa a veure amb els estereotips i els rols que hi ha a la societat?

Per què no es tenen les mateixes oportunitats?

Entrada feta per Anna Mozzoni i Andrea Nelken.

Futbol per a ells i titot per a elles!

En aquesta entrada veurem, i comentarem, dos anuncis: un, de Coca-cola, que sembla adreçat als xics (com si a les xiques no ens agradara!) i un altre, de titot dolç, que sembla pensat per a les xiques (com si els xics no pogueren menjar-ne!).

La Coca-cola s’ha contagiat del virus de la futbolitis i pretén vendre’ns que aquest esport dóna als hòmens l’oportunitat de ser millors. A l’anunci, tenim un pare, separat, que es compara amb la nova parella de la seua ex, davant del fill, i no porta massa bé que l’altre tinga un treball glamurós, siga més alt o faça riure la exdona. Sort que no li agrada el futbol, una cosa tan masculina!!!

L’any passat, Pavofrío ja va utilitzar la idea d’alimentar un altre model de dona. Enguany, torna a fer-ho de la mà d’un grup de dones que, fartes de rebre missatges impossibles d’acomplir (Aparenta 45 anys menys! Trucs per a no respirar i dissimular la panxa. Com netejar el bany sense deixar de ser una deessa! Viure sense menjar és possible!...), passen a l’acció i entren a l’edifici on es fan les revistes, decidides a esbrinar qui les escriu i a transformar-les. Però es troben amb el Marca i... decideixen canviar d’estratègia.

Creus que l’anunci de Pavofrío alimenta realment un altre model de dona? Vist el model d’home que presenta l’anunci de la Coca-cola, no seria millor alimentar també un altre model d’home?

Anunci de Coca-cola "Celos" pensat per a l'Eurocopa (2012)

Anunci de Pavofrío "Alimentando otro modelo de mujer" (2012)