Tràiler de la pel·lícula Hysteria (Tanya Wexler, 2011, Regne Unit)
Quan Rachel P. Maines estava investigant sobre costura i llegia les revistes femenines de principis del segle XX que parlaven del punt de ganxo, els brodats o les blondes, es va sorprendre de trobar un munt d’anuncis d’uns aparells vibradors que s’anunciaven com a relaxants musculars. El descobriment va ser tan sorprenent que deixà de banda la costura i es va endinsar en l’apassionant món dels vibradors i d’una malaltia, l’anomenada histèria, que es curava mitjançant la masturbació.
“Histèria” és una paraula d’origen grec que significa “el que procedeix de l’úter”. La histèria incloïa una sèrie de símptomes molt variats: nervis, insomni, espasmes musculars, falta de gana... Es pensava que era provocada “per la falta de copulació, de gratificació sexual o d’ambdues coses” i ja Hipòcrates, al segle V a.n.e., en parlava i recomanava com a cura l’exercici i el massatge. En la tradició mèdica occidental, el tractament estàndard per a la histèria, considerada una malaltia crònica en les dones, era el massatge genital fins a l’orgasme, dut a terme pel metge o per la matrona.
No hi ha constància que al personal mèdic li agradara portar les seues pacients al "paroxisme histèric", que era com eufemísticament s’anomenava l’orgasme femení. Més aviat la consideraven una tasca difícil i avorrida, que exigia constància i temps. Per això, quan el 1880 un metge va inventar el primer vibrador a bateries, l’aparell va ser rebut amb entusiasme. La mecanització del tractament augmentava el nombre de pacients que un metge podia atendre, ja que la màquina era molt més ràpida i eficaç que les mans, i les dones “malaltes” van esdevenir un mercat encara més lucratiu.
L’androcentrisme i el model sexual coital, segons el qual la vertadera satisfacció femenina només s’aconsegueix mitjançant (i/o gràcies a) un coit amb un home, van fer que aquesta pràctica no es pensara com una amenaça i per això va ser realitzada durant anys a les que s’ho podien pagar: dones blanques de classe alta, europees i nord-americanes. Com que no hi havia penetració, el pensament androcèntric interpretava que no passava res sexual quan elles experimentaven l’orgasme en mans expertes.
El vibrador va ser un dels primers aparells elèctrics de la història, concretament el cinqué, per darrere de la màquina de cosir (1876), el ventilador, la bullidora d’aigua i la torradora. El 1920 hi havia almenys deu fabricants de vibradors i durant les dues primers dècades del segle XX en va proliferar la publicitat. L’anunci més antic d’aquest aparell és de 1899 i és presentat com a cura per al mal de cap, la neuràlgia i les arrugues. L’American Vibrator s’anunciava així:
“Pot connectar-se a qualsevol endoll elèctric, pot usar-lo vosté sola, en la intimitat del vestidor o de l'alcova, i ofereix a cada dona l’essència de la perpètua joventut.”.
El Bebout Vibrator es presentava com a
"Suau, relaxant, vigoritzador i refrescant. Inventat per una dona que coneix les necessitats de les dones. Tota la naturalesa batega y vibra de vida”.
En general, eren mostrats com a ferramentes de relaxació i per a la salut de les dones amb frases com “tots els plaers de la joventut... vibraran en tu”, encara que de vegades s’adreçaven als hòmens que volien retornar la salut a les seues esposes.
Els vibradors com a instruments mèdics i domèstics perdudaren fins al 1920; però quan començaren a aparèixer en les pel·lícules eròtiques de l’època, ja no es podia mantenir la ficció que allò no era sexe. Per la seua banda, la histèria va desaparèixer del catàleg de malalties en 1952. Quasi una dècada més tard, els vibradors tornaren a aparèixer, però ja clarament com a auxiliars sexuals.
Font: Raquel Maines (2010): La tecnología del orgasmo, Ed. Milrazones.
