Sentir que sí, sentir que no

Aquest vídeo és el primer de quatre i forma part d'un material pedagògic per a la prevenció de l'abús sexual infantil elaborat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 2018. En els tres primers capítols se'ns mostra un taller amb criatures de 4t de primària. Ací tenim més informació del projecte i podem descarregar la guia pedagògica. I ací hi ha materials per a treballar el tema.

Segon vídeo

Tercer vídeo

Quart vídeo

"Charla de Queridas"

Entrada de Sara (Bat. Artístic)

La nova era de les tecnologies i de les xarxes socials ha pegat molt fort entre la gent jove, i fins i tot hi ha treballs com ser youtuber, influencer o blogger que suposen compartir opinions, el seu dia a dia, la seua vida privada i/o les seues opinions ja que són persones que tenen moltes seguidores i seguidors.

Tota aquesta introducció ve perquè vull parlar d’un canal de Youtube que s’anomena «The Tripletz», compost per dos xics, Sergi Pedrero (La Pedrera) i Lucas Loren (La Lucre). Cada dimarts, pugen un vídeo i n’hi ha de diferents temes: un challenge, una opinió sobre algun tema i, el més important per a mi, una secció que es diu «Charla de Queridas». En aquesta, la gent convidada s’asseu a parlar de temes actuals com per exemple l’homosexualitat, les infeccions de transmissió sexual, les parelles que tenen diferent edat o fins i tot l’androgínia.

Aquesta secció es per a mi la més important perquè exposen pensaments diferents, sensacions i sentiments, a més de parlar de tot això sense cap censura i expressant en tot moment el que senten. A més, aquests vídeos se n’ixen fora d’allò habitual i pense que tenen una funció: obrir ments i ensenyar que la realitat no sempre és blanca o negra sinó que també es pot pensar en més colors.

A continuació us deixe els tres vídeos d’aquesta secció que més m'agraden i que a més pense que són importants de veure. Són vídeos que m’han arribat i gràcies als quals he pogut comprendre més les situacions de les quals paren:

• Charla de Queridas: TENGO DOS MAMÁS - The Tripletz & Vero Basku (23’27”)
• Charla de Queridas: EL AMOR NO TIENE EDAD - con Laura Escanes (19’53”)
• Charla de queridas: ABUSOS SEXUALES - Yaiza Redlights & #TheTripletz (24’24”)

Un caramel gens especial

Llegiu el conte “Un caramel especial”, que forma part de Filomena desde la diferencia, d’Irma Navarro:

Un caramel especial

De majors no sempre recordem les coses que ens passaren de criatures, però algunes es queden gravades en la ment amb molta nitidesa. Filomena conservava el record d’una vesprada d’estiu en què jugava amb altres xiquets i xiquetes, amb poc més de quatre anys. Estaven al camp de vacances i totes les criatures es reunien a jugar prop d’una granja. I un lloc on els agradava molt anar, i passar les hores de més calor, era el graner.

Aquella vesprada, hi havia pocs xiquets. Entre ells, n’hi havia un de més major, a qui direm X. Aquest no sempre jugava amb els menuts sinó que solia fer rogle amb els de la seua edat, però el coneixien i era simpàtic. Van jugar com sempre i, quan es va fer l’hora d’anar-se’n, X li va demanar a Filo que es quedara una estoneta, que tenia una coseta per a ella, i Filo s’hi va quedar.

―Què tens?

―Tinc un caramel molt bo per a tu.

―D’acord, me’l dónes?

―Agafa’l tu; està ací ―i es va assenyalar la butxaca del vaquer.

Filo va ficar-hi la mà, va trastejar un poc i no va trobar-hi res.

―És un caramel especial, però està més amagat i has de mirar millor. Busca per ací.

X es va abaixar la cremallera i va convidar Filo a ficar-hi la mà. Després la va convéncer amb enganys perquè xuplara aquell caramel que segons ell estava molt bo i, quan ella se’n va voler anar perquè no li agradava, la va estrényer contra ell, fins que Filo va aconseguir escapolir-se d’entre les mans del xic i va eixir corrent del graner, espantada i nerviosa.

Quan va arribar a casa, les cames li tremolaven. Es va ficar a l’habitació i va intentar comprendre el que havia passat, sense aconseguir-ho. Aquell xic l’havia enganyada i ella, per alguna desconeguda raó, se sentia avergonyida. Aparentment X no l’havia forçada, però Filo sentia que sí. No va ser capaç de contar-ho a ningú. Un sentiment de culpabilitat l’envaïa. No tornà al graner ni va veure X, que pareixia haver desaparegut.

Van passar els anys. Filo ja en tenia 16 i havia oblidat aquell incident fins que va veure X per casualitat al carrer. Li va donar molt mal rotllo i sabia que el coneixia d’alguna cosa, però en un principi no el va ubicar. Llavors va recordar aquella cara, l’expressió, els moviments… i se li va regirar l’estómac. Va sentir vergonya i ràbia al mateix temps.

El va deixar passar sense dir-li res i va rememorar aquella vesprada, i es va sentir com si li estiguera passant en aquell moment. Llavors va comprendre que aquell xic, que ara era un home, havia abusat d’ella, amb plena consciència i sense escrúpols.

Deu haver abusat de més xiquetes? Quantes Filos hauran caigut mitjançant les seues estratagemes?

Estava segura que en devien haver sigut moltes, i es va sentir impotent.

Mai més el va tornar a veure.

Filomena va patir abús, però no va saber posar-li nom fins a l'adolescència. Una persona més gran i amb més poder la va enganyar amb mentides i manipulació. I ella, que no tenia cap culpa de res, es va sentir bruta i culpable, i no ho va dir a ningú. Filo no sabia que allò que hi havia sota els calçotets de X no era una caramel sinó un penis. La seua família era molt pudorosa i ni el pare ni els germans havien estat mai nus davant d’ella. Tampoc podia comparar el que li estava passant amb altres situacions. Ella intuïa que alguna cosa no anava bé, però no va saber reaccionar. Li faltaven dades per a dir NO i la ignorància la va deixar indefensa. 

Malauradament, això que li va passar a Filo li passa a molta gent, a moltes xiquetes, i també a xiquets; però aquest drama es manté en silenci, un silenci fet de vergonya i de culpa, que deixa impune qui comet l’abús i dificulta posar-hi solució i reparar el dany. 

La majoria dels abusos sexuals a criatures es donen en el seu entorn més pròxim. Familiars, veïnat, amistats o persones conegudes utilitzen la seducció, el xantatge, l’amenaça o la manipulació per a obligar o incitar a realitzar pràctiques sexuals. I si parlem de la família com a entorn poc segur, no pretenem culpabilitzar els pares o les mares per no tindre cura de les criatures, sinó que volem fer veure que no és la institució la que garanteix el benestar dels membres sinó el seu comportament ètic. I l’ètica s’educa. 

I la bona educació passa per no confondre la sexualitat amb la violència, encara que estiguem parlant precisament de comportaments violents. De vegades es vol “protegir” les criatures dels “perills” de la sexualitat, reprimint-les o allunyant-les de comportaments perfectament saludables com són l’autoerotisme, els jocs de descobriment o els tocaments en parelles o en grups d’iguals. O també es donen, especialment a les xiquetes i xiques, missatges de perill: “Aneu amb compte amb els xics, que tots volen el mateix!”. La realitat és que hem de protegir les persones de la violència, no de la sexualitat. I permetre que experimenten amb els seus cossos, i acompanyar-ho amb educació sexual, ajuda les criatures a comprendre les sensacions i els sentiments sexuals que viuen, i els ajuda a protegir-se i també a no agredir. 

És imprescindible que sàpiguen com són els cossos, i que el penis, la vulva i també el clítoris són parts de les quals cal parlar si volem que es relacionen de manera saludable i en igualtat. L’educació afectiva i sexual és una bona manera d’aprendre a desenrotllar-se amb llibertat, de saber distingir el que és sa del que no ho és, de no acceptar la imposició de conductes inadequades i de no reproduir conductes violentes. 

Les relacions sexuals són molt boniques a qualsevol edat, si les persones estan a gust i fan el que volen perquè volen, no perquè ningú els obliga.

Vegeu el vídeo Sentia que era culpa meva, fragment del documental “Els monstres de ca meva” (2010, 60’).

Sentia que era culpa meva (Els monstres de ca meva) from Baubo on Vimeo.

Un caramel especial

De majors no sempre recordem les coses que ens passaren de criatures, però algunes es queden gravades en la ment amb molta nitidesa. Filomena conservava el record d’una vesprada d’estiu en què jugava amb altres xiquets i xiquetes, amb poc més de quatre anys. Estaven al camp de vacances i totes les criatures es reunien a jugar prop d’una granja. I un lloc on els agradava molt anar, i passar les hores de més calor, era el graner.

Aquella vesprada, hi havia pocs xiquets. Entre ells, n’hi havia un de més major, a qui direm X. Aquest no sempre jugava amb els menuts sinó que solia fer rogle amb els de la seua edat, però el coneixien i era simpàtic. Van jugar com sempre i, quan es va fer l’hora d’anar-se’n, X li va demanar a Filo que es quedara una estoneta, que tenia una coseta per a ella, i Filo s’hi va quedar.

―Què tens?

―Tinc un caramel molt bo per a tu.

―D’acord, me’l dónes?

―Agafa’l tu; està ací ―i es va assenyalar la butxaca del vaquer.

Filo va ficar-hi la mà, va trastejar un poc i no va trobar-hi res.

―És un caramel especial, però està més amagat i has de mirar millor. Busca per ací.

X es va abaixar la cremallera i va convidar Filo a ficar-hi la mà. Després la va convéncer amb enganys perquè xuplara aquell caramel que segons ell estava molt bo i, quan ella se’n va voler anar perquè no li agradava, la va estrényer contra ell, fins que Filo va aconseguir escapolir-se d’entre les mans del xic i va eixir corrent del graner, espantada i nerviosa.

Quan va arribar a casa, les cames li tremolaven. Es va ficar a l’habitació i va intentar comprendre el que havia passat, sense aconseguir-ho. Aquell xic l’havia enganyada i ella, per alguna desconeguda raó, se sentia avergonyida. Aparentment X no l’havia forçada, però Filo sentia que sí. No va ser capaç de contar-ho a ningú. Un sentiment de culpabilitat l’envaïa. No tornà al graner ni va veure X, que pareixia haver desaparegut.

Van passar els anys. Filo ja en tenia 16 i havia oblidat aquell incident fins que va veure X per casualitat al carrer. Li va donar molt mal rotllo i sabia que el coneixia d’alguna cosa, però en un principi no el va ubicar. Llavors va recordar aquella cara, l’expressió, els moviments… i se li va regirar l’estómac. Va sentir vergonya i ràbia al mateix temps.

El va deixar passar sense dir-li res i va rememorar aquella vesprada i es va sentir com si li estiguera passant en aquell moment. Llavors va comprendre que aquell xic, que ara era un home, havia abusat d’ella, amb plena consciència i sense escrúpols.

Deu haver abusat de més xiquetes? Quantes Filos hauran caigut en les seues estratagemes?

Estava segura que en devien haver sigut moltes i es va sentir impotent.

Mai més el va tornar a veure.

Filomena va patir abús, però no va saber posar-li nom fins a l'adolescència. Una persona més gran i amb més poder la va enganyar amb mentides i manipulació. I ella, que no tenia cap culpa de res, es va sentir bruta i culpable i no ho va dir a ningú. Filo no sabia que allò que hi havia sota els calçotets de X no era una caramel sinó un penis. La seua família era molt pudorosa i ni el pare ni els germans havien estat mai nus davant d’ella. Tampoc podia comparar el que li estava passant amb altres situacions. Ella intuïa que alguna cosa no anava bé, però no va saber reaccionar. Li faltaven dades per a dir NO i la ignorància la va deixar indefensa.

Malauradament, això que li va passar a Filo li passa a molta gent, a moltes xiquetes i a alguns xiquets; però aquest drama es manté en silenci, un silenci fet de vergonya i de culpa, que deixa impune qui comet l’abús i dificulta posar-hi solució i reparar el dany.

La majoria dels abusos sexuals a criatures es donen en el seu entorn més pròxim. Familiars, veïnat, amistats o persones conegudes utilitzen la seducció, el xantatge, l’amenaça o la manipulació per a obligar o incitar a realitzar pràctiques sexuals. I si parlem de la família com a entorn poc segur, no pretenem culpabilitzar els pares o les mares per no tindre cura de les criatures, sinó que volem fer veure que no és la institució la que garanteix el benestar dels membres sinó el seu comportament ètic. I l’ètica s’educa.

I la bona educació passa per no confondre la sexualitat amb la violència, encara que l’entrada vaja precisament de comportaments violents. De vegades es vol “protegir” les criatures dels “perills” de la sexualitat, reprimint-les o allunyant-les de comportaments perfectament saludables com són l’autoerotisme o els jocs de descobriment i els tocaments en parelles o en grups d’iguals. O també es donen, especialment a les xiques, missatges de perill: Aneu amb compte amb els xics, que tots volen el mateix!! La realitat és que hem de protegir les persones de la violència, no de la sexualitat. I permetre que experimenten amb els seus cossos, i acompanyar-ho amb educació sexual, ajuda les criatures a comprendre les sensacions i els sentiments sexuals que viuen i les ajuda a protegir-se i també a no agredir.

És imprescindible que sàpiguen com són els cossos i que el penis, la vulva i també el clítoris són parts de les quals cal parlar, si volem que es relacionen de manera saludable i en igualtat. L’educació sexual és la millor manera d’aprendre a desenrotllar-se amb llibertat, de saber distingir el que és sa del que no ho és, de no acceptar la imposició de conductes inadequades i de no reproduir conductes violentes.

Les relacions sexuals són molt boniques a qualsevol edat, si les persones estan a gust i fan el que volen perquè volen, no perquè ningú els obliga. 

Més històries de Filomena, des de la diferencia, d'Irma Navarro.

Si t'interessa saber-ne més ací tens altres entrades de Karici.es que en parlen: 

• Abús sexual a la infantesa
• Abús intanfil i educació sexual

Xiques, crispetes i pipigrafia

Nuevas fronteras en la igualdad de oportunidades 2.0: Educar en la comunicación igualitaria. Lalín (Pontevedra) 17 a 20 de julio de 2012.

Blogs con fundamento. Rosa Sanchis.

Las protagonistas de la película Blog (Elena Trapé, 2010) son un grupo de siete adolescentes que deciden quedarse embarazadas al mismo tiempo. Está rodada cómo si fuera un documental que ellas mismas realizan para que quede constancia de su “pacto”. Se van turnando para filmarse, en el instituto o en la calle, y también se graban en casa con la cámara del ordenador. Tanto esta película, como una miniserie que pasó Telecinco llamada “El pacto”, están basadas en un hecho real que ocurrió en 2008 en Gloucester, una ciudad de Massachusetts. Allí, 17 menores de 16 años decidieron quedarse embarazadas. Y como el embarazo adolescente siempre hace saltar las alarmas (de hecho, casi es lo único que las activa), el debate sobre la anticoncepción y la educación sexual volvió a las aulas. El equipo médico del instituto dimitió porque no se le permitía distribuir la postcoital sin consentimiento familiar. Y el inspector del centro declaró que "la maternidad da estatus a estas niñas /…/ les da la impresión de ser adultas e independientes, les da la oportunidad de ser queridas sin condiciones".

Todo el mundo reconoce que la educación sexual es necesaria ¡¡especialmente para la gente joven, pues las personas adultas, de esto, ya sabemos!! (¡Es ironía!). Pero poca gente se atreve porque es un tema que incomoda. No hemos recibido formación y es difícil enseñar lo que no nos han enseñado. Pero hay otras razones que explican también esta incomodidad.

En primer lugar el miedo: a las posibles denuncias de las familias, al alumnado, a hacer el ridículo en clase, a no saber responder, a las preguntas que nos puedan hacer sobre nuestra intimidad... En segundo lugar, la creencia de que la sexualidad es un tema privado y la escuela solo debe enseñar para la vida pública. Finalmente, un par de mitos: que la educación fomenta la promiscuidad y si les enseñamos muy pronto, se animarán, pues ¡ya sabemos cómo tienen las hormonas! y que la naturaleza es sabia y la sexualidad se aprende sola (¡Eso se nace sabido!).

Estos temores, mitos y creencias (y algunos más) provocan que no se eduque o que, cuando lo hacemos, sea desde el peligro (pensando en los embarazos y las infecciones), nunca en positivo y nunca desde el placer (y menos con las chicas).

Contra los miedos, existen dos remedios infalibles: estudiar mucho (es decir, la formación) y entrar en el aula no solo para enseñar sino también para aprender. Entre la formación, también están los productos audiovisuales que tienen como protagonistas a los y las adolescentes, como la película que acabamos de comentar.

En esta escena, las chicas tienen la vana ilusión de aprender mirando una porno. Están preocupadas por si no les cabe y es de agradecer que la directora no insista en el dolor (o el sangrado) de la primera vez. ¡Fijémonos cómo, en general, sólo se habla de los sufrimientos de las chicas, y no de los miedos de los chicos! Y desde luego, la primera vez sólo es la heterosexual.

¿Por qué quieren quedarse embarazadas? ¿Es una interpretación del inspector o realmente buscan estatus, independencia, parecer maduras, que las quieran? Elena Trapé comentó que una de las cosas que más le llamó la atención fue que una de las chicas dijera que quería tener a alguien que la quisiera para siempre.

¿Habría evitado estos embarazos una charla sobre anticonceptivos e infecciones de transmisión sexual? La respuesta es no. ¿Son los embarazos o las infecciones los únicos objetivos de la educación sexual? Tampoco. ¿Cómo es una educación sexual que sirva? Debería tener perspectiva de género (o de géneros) y desmontar la educación rosa y la educación azul.

(seguir leyendo) 
Mi presentación en prezi del año pasado en el curso de Lalín 2011 y la charla.

Abús sexual en la infantesa (ASI)

(en castellano)

Abús sexual en la infància i l’adolescència: característiques, recurrència i maltractament. Sílvia López. (2009). Estudi realitzat en 24 centres d'atenció a la salut sexual i reproductiva de Catalunya, amb 1015 dones majors de 18 anys, mitjançant qüestionari anònim.

1015 dones, que han passat per 24 centres d’atenció a la salut sexual i reproductiva de Catalunya, han estat entrevistades de manera anònima.

• El 37,6% van patir algun tipus d’abús en la infantesa (tocaments, 32,4%; obligada a tocar, 16,5%; intent de penetració, 16,6%, i penetració, 9,6%).
• Dels abusadors, el 16% era un desconegut, el 45%, un conegut i el 39%, un familiar.
• Més de la tercera part dels abusos, van durar anys.
• Més de la meitat dels abusos van tindre lloc abans que les xiques feren els 13 anys.
• El 65,6% de les xiquetes víctimes de l’abús no ho contaren a ningú; de les que sí ho contaren, el 18,2% varen ser culpades dels fets.
• El 70,2% de les xiquetes que varen patir intent de penetració o penetració, han rebut algun tipus de maltractament per les seues parelles adultes. El 47,8% de les xiques que van ser tocades o obligades a tocar, han estat també víctimes de maltractament.

Les dades són esfereïdores! Però em centraré només en l’última i el que es pot deduir:

Haver patit ASI es relaciona amb un major risc de patir maltractament per part de la parella/es en l’edat adulta.

Això significa, com diu l’autora de l’estudi, que la prevenció, la detecció precoç i l’atenció a l’Abús Sexual en la Infància i en l’Adolescència, contribueixen a la prevenció primària de la violència envers la dona en les relacions de parella a l’edat adulta.

Segurament, com que vivim en una societat tecnocientífica, si haguérem descobert que hi ha un gen directament relacionat per exemple amb la diabetis, el descobriment hauria eixit en les portades dels diaris i començarien a haver-hi experiments, subvencionats per l’estat, per a inactivar el gen. En canvi, l’estudi sobre l’ASI mostra una clara relació entre abús infantil i abús adult, i no es modifica res.

Tot el contrari; tal com denuncia Júlia, ni el tema ix en les agendes de salut ni en les d’educació. Quan es parla d’educació sexual, només es pensa en l’adolescència, i en l’atenció primària, la desatenció cap a l’abús infantil i adolescent és flagrant. Hui una alumna meua de Batxillerat no volia entrar en aquest estudi ni mirar les xifres perquè li feien mal. A qualsevol persona mínimament sensible li passaria el mateix. Però les persones que tenen responsabilitats polítiques, i les que tenim responsabilitats educatives, no podem mirar cap a un altre costat encara que ens dolga. Perquè educació és prevenció, i prevenció és educació.

Abús infantil i educació sexual

Materials per a l'educació sexual a la infantesa: