Feminitat i masculinitat

I tu? Eres 100% masculí o 100% femenina? 

Què creus que defineix hui en dia la masculinitat i la feminitat?

Enfermedades y trastornos en la vida conyugal. Adrian Vander (1961)

Ets prou home/dona?

¿És vosté 100% femenina? Ací hi ha les principals característiques de la dona femenina. Al text n’expliquem l'origen, els trastorns i la manera de corregir-los.

Extret de: VANDER, Adrian: Enfermedades y trastornos en la vida conyugal: Como resolver los múltiples problemas de la vida íntima. 1958.

Tens algunes característiques poc virils? Aquestos són els trets de feminitat que més freqüentment es troben en els hòmens poc masculins. A l’actualitat, quasi tots els hòmens tenen una barreja d'un o d’un altre d'aquestos signes. Reconeixent aquestos trastorns a temps, generalment poden curar-se mitjançant un tractament adequat.

Ese hombre es mío

La factoría es queda ben ampla amb aquesta cançoneta d'amor (?) possessiu i violent. Una delícia per a l'heteropatriarcat, encantat de veure les dones arrapar-se per un home!

Nines

L'anunci de l’agència McCann Erickson per a Pavofrío acaba així: “Dedicado a esa mujer real que se merece que cuides” (L'eslògan per a revista és: “Porque no hay nada mejor que alimentar otro modelo de mujer”)

Què us sembla?
A mi, l'eslògan "...que se merece que la cuides" no m'acaba de fer el pes. A qui s'adreça? A ella mateixa? A qui l'envolta que l'ha de cuidar?
Per què ha decidit el publicista que siga un home qui diu “¡Venga, hija, que son todas iguales!”?
Canviaria molt si aplicàrem la regla de la inversió i l'espot mostrara un home en una cadena de muntatge personalitzant un Madelman? I si un home personalitzara també la nina?
I si fóra un xiquet el que triara una nina? *

*(aquestes dues preguntes són gentilesa de Yus, un amic)


Creep (Radiohead) - Scala & Kolacny Brothers from Alex Heller on Vimeo.

La lletra l’he treta d’ací:

Cuando tú estabas aquí antes / no pude mirarte a los ojos. / Eres como un ángel. / Tu piel me hace llorar. / Flotas como una pluma / en un mundo hermoso. / Desearía ser especial. / Tú eres tan especial.

Pero yo soy extraño, / soy raro. / ¿Qué demonios hago aquí? / Yo no pertenezco a aquí.

No me importa si duele, / yo quiero tener el control, / quiero un cuerpo perfecto, / quiero un alma perfecta, / quiero que te des cuenta / cuando yo no esté por aquí. / Eres tan especial. / Desearía ser especial.

Pero soy extraño / soy raro / ¿Qué demonios hago aquí? / Yo no pertenezco a aquí.

Ella corre de nuevo. / Ella sale corriendo. / Ella corre, corre, corre, corre
Cualquier cosa que te haga feliz. / Cualquier cosa que desees. / Eres tan especial / Desearía ser especial.

Pero soy extraño / soy raro / ¿Qué demonios hago aquí? / Yo no pertenezco a aquí.

(PD: Gràcies, Maria!!)

Marimacho

(En castellano)

En l’article “Els límits a la feminitat” vaig parlar dels límits o fronteres que ens posen a les dones, fonamentalment: masclot, puta i tortillera. En aquest post parlaré del primer.

L’insult masclot es fa per a deixar clar que la masculinitat només pot ser patrimoni dels barons i per a exigir un determinat model de feminitat.

La masculinitat de les dones ha estat interpretada de diverses maneres: com a patologia; com a odi o rebuig al propi cos; com una identificació equivocada amb els barons (“volia ser com el pare, com el germà...”); com una falta de referents lesbians feministes (es pensa que ha de ser masculina per a fer coses d’homes); com el desig d’aspirar a tenir poder (en un món dominat simbòlicament per homes, se suposa que tot el món voldria ser home); com una reproducció del patriarcat en la relació de parella (voler fer el rol d’home en una parella lesbiana), etc.. Es pensa també que la dona viril és un model de la modernitat que apareix a l’actualitat com a producte del feminisme o de la relaxació de les normes de gènere. I sobre una dona masculina, encara que siga per efecte de l’esport, sempre pesa l’estigma del lesbianisme.

Per contra, Judit Halberstam (Masculinidad femenina, ed. Egales, 2008) sosté que la masculinitat no pertany als homes ni ha estat produïda solament per persones nascudes barons sinó que les dones han contribuït també a la masculinitat moderna, malgrat l’ocultació d’aquest fet pels estudis de gènere i la crítica tradicional. La masculinitat femenina és un gènere específic amb la seua pròpia història cultural, afirma Halberstam, i no un simple derivat de la masculinitat del barons ni el producte de la fascinació per la masculinitat dels homes o les seues prerrogatives.

Convé recordar que la masculinitat moderna, tal com l’entenem a l’actualitat, apareix al segle XX quan els ideals de virilitat de la classe mitjana blanca són modificats per homes de la classe treballadora, negres, immigrants... que aporten el model d’home musculós, fort i rude. Les masculinitats que triomfen ho fan a costa de la marginació d’altres masculinitats alternatives (inclosa la de les dones). Pel que fa a la feminitat moderna, aquesta depén de mesures antinaturals i pràctiques poc saludables (talons alts, roba incòmoda, dietes...).

Tot el món coneix les Drag Queen però no són tan conegudes les Drag King, segurament perquè si la masculinitat es considera natural, aleshores no pot ser imitada. Una Drag king és una dona que es vesteix d’home i que fa una actuació teatral interpretant la masculinitat –sovint en forma de paròdia– per a exposar la teatralitat de la masculinitat. La performance Drag king mostra l’estructura de la masculinitat dominant en fer-la teatral i repetir el repertori de rols i tipologies que la sustenten. Els espectacles i concursos Drag King són un escenari perfecte per a desnaturalitzar la masculinitat.

També hi ha els anomenats tallers Drag king on les dones són instruïdes en la manera que tenen els homes d’ocupar l’espai, de dominar les converses, de tirar escopinades al terra o de col·locar-se el penis. Es tracta d’experimentar l’autoritat d’un home, el seu territori i els seus drets per desmuntar la naturalitat del gènere com a procés a través del qual els individus se senten en el dret de reclamar certs tipus de poder pel fet de posseir un cos determinat.

Al marge d’actuacions o performances seria una excel·lent mostra d'avanç social que les xiques masculines no foren mal mirades ni insultades i que pogueren viure la seua masculinitat no com un estigma sinó com una manera legítima de ser i de mostrar-se.

(La foto és del magnífic documental sobre Drag Kings Venus Boyz. A l'entrada de karici.es Transgèneres, podeu veure'n alguns fragments).

Panxetes

"Elevator". Anunci tailandés (2001) de tonyina light, de la marca Sealect. 

Recordes aquesta?

Luchas

En este blog em trobe un anunci que pense que valdria com a teràpia de xoc per a "curar" a les dones que se n'ixen del carril i lluiten per coses tan inútils com les relacions igualitàries, la seducció compartida, l'acceptació de l'envelliment corporal, la bellesa de les dones grans i amb arrugues...:

Nosotras, las mujeres que no arrugamos, nos declaramos en lucha.
Nos declaramos en lucha contra las polleras (faldas) largas, esas que tapan la sensualidad.
Luchamos contra el miedo a pasar por una obra y que no nos digan nada.
Luchamos contra la vergüenza, contra el miedo a mostrarse.
¡Luchamos por no arrugar!
No arrugues a los tacos altos, a los escotes ni a las biquinis que tanto tienen para dar.
No arrugues a usar esas minis que están hechas para matar.
No arrugues a conquistar, si tenés todo para conquistar.

¡Hoy, queda declarada la lucha por no arrugar!
Hinds anti age. Ayuda a retrasar el envejecimiento de la piel.
¡No te arrugues!
I tu, per què lluites?

Hòmens de Veritat i Dones com Cal

He llegit amb atenció les vostres respostes, estimades i estimats alumnes, i faré una resposta conjunta.

Les opinions sobre els insults són variades: que només són una broma per a picar-se, que qui insulta no té vida pròpia, que són una ferramenta residual d’èpoques antigues per a destriar les persones “inútils” de les útils, que vivim en un món “insultitzador” ja que els insults són una plaga que afecta a tota la humanitat, que es fan sense voler, que no s’haurien de fer perquè molesten i impedeixen a les persones ser elles, etc.

Sobre la resposta que hem de tindre quan ens insulten, en general es pensa que no s’ha de fer cas i que cadascú ha de fer la seua vida. Però hi ha una proposta ben interessant que planteja transformar l’insult en bandera i transformar la vergonya en orgull perquè rebre aquests qualificatius significa el reconeixement de la diferència: M’insulten perquè no sóc un clon! La idea és molt bona i hi ha persones i col·lectius (per exemple el moviment queer) que estan fent-la servir. Reapropiar-se dels insults, fer-los nostres i convertir-los en bandera de la nostra identitat pot ser una bona manera de deixar de ser “els/les altres”, “les/els diferents”, “les/els anormals”...

M’ha cridat l’atenció que la major part dels vostres comentaris parlaven dels/de les altres a qui insulten (especialment de les persones homosexuals) i molt poquetes persones heu parlat de vosaltres mateixes com a patidores també dels estrictes patrons de gènere. Tots i totes hem estat i estem sent programats per a ser Hòmens de Veritat (HV) i Dones com Cal (DC). Podem no haver insultat mai ningú; però segurament haurem fet comentaris als nostres amics i amigues sobre la roba, els cabells, les activitats, la manera de caminar... que ens semblava més adequada per a un HV o per a una DC. I la major part de les vegades sense adonar-nos, perquè el sistema està ben engrassat que ens fa portar vel sense saber-ho o pensant que el portem per gust.

Tortant al tema dels insults i de la seua utilització política, l’apropiació del terme serà estratètiga i no té per què durar sempre, ja que la identitat no és quelcom que tenim establert des del naixement o una vertadera naturalesa que un dia es mostra. La vida flueix i les persones hi transitem transformant-nos. Per això és important observar dins de nosaltres, abans de mirar l’altra/e a qui insulten amb llastimeta, i analitzar si el model de persona que som és realment nostre. Per a mirar necessitarem les ulleres lila, i aleshores la vida sencera començarà a prendre un altre color i veurem els potents mecanismes que es despleguen perquè l’homofòbia, el sexisme o el binarisme no desapareguen.

Els límits a la feminitat

(en castellano)
Què és el que un xic no vol que pensen d’ell? I una xica?
Quins són els límits de la feminitat “acceptable”? I els de la masculinitat?
En quins moments la gent es burla, margina, critica, ridiculitza... a un xic? I a una xica?
De quines maneres es fa?
Què s’aconsegueix insultant, burlant-se, pegant... maltractant així?
Com ens sentim quan ens critiquen a nosaltres? (1)

A les xiques, quan se les vol criticar perquè han traspassat els límits de la feminitat acceptable se les qualifica de: guarres, masclots i bolleres.
Als xics, de maricons, gallines i calçasses.

En aquest post revisarem els límits i parlarem de les diverses maneres de ser xica.

Guarra (puta, zorra...). Aquest qualificatiu se li posa a una xica, no per cobrar pel sexe, sinó per expressar desitjos sexuals, parlar obertament de la sexualitat, tindre diverses relacions, etc. Alguns xics, molt masclistes, també solen usar aquestos qualificatius per a una xica que rebutge les seues proposicions. I altres xiques també l’usaran per a desqualificar les xiques amb les quals competeixen per un xic. 

A l'altre extrem, n'hi hauria el qualificatiu d'estreta o el d'escalfabraguetes, que serveix per a castigar aquelles xiques que no volen complaure els xics i no "es deixen" o per a insultar aquelles que, suposadament, provoquen els xics però després els deixen "a mitges". Per baix d'aquestos insults n'hi ha el reconeixement al dret dels barons de ser complaguts per les xiques, sense tindre en compte que elles també tenen desitjos i que aquestos també haurien de ser tinguts en compte al mateix nivell.

Bollera (tortillera, camionera...). Les dones lesbianes pateixen una doble discriminació: per dones i per lesbianes. La lesbiana femenina és acceptada perquè sol formar part de l’imaginari pornogràfic dels xics heterosexuals; però una lesbiana masculina no es considera atractiva ni desitjable, i generalment serà durament criticada i insultada.

Masclot (marimacho, xicazo, tiot...). La masculinitat només és masculina? En absolut. La virilitat, potser sí; però la masculinitat (o la feminitat) són masculines i femenines, i sempre ho han segut. Les xiques també poden ser masculines i de fet, al llarg de la història, hi ha hagut dones masculines: és normal i està bé que així siga (el llibre de la fotografia parla de la masculinitat femenina).

Hi ha encara un altre qualificatiu que no representa exactament un límit a la feminitat però s’hi acosta:

Gorda (foca, lletja, friki...). Si no ets atractiva, no se’t veu. Els xics tradicionals tendeixen a sexualitzar les xiques. La gorda, la lletja, la rara... no interessen perquè no es consideren desitjables i, per tant, no existeixen. No són persones perquè no són oportunitats sexuals. Les xiques tradicionals també les discriminen perquè el que mola és ser una divina.

Què representen els insults guarra, masclot, bollera, foca...? No pot ser atractiva una xica musculosa?, masculina?, gorda?, sexual?... Les xiques han de ser fidels, discretes, només sexuals amb les seus parelles, atractives i femenines. I si no són heterosexuals, almenys que no siguen masculines i que estiguen "bones". La seua sexualitat s’ha de controlar, els seus cossos també, i els insults serveixen per a aquesta finalitat.

I què passa amb la diversitat? L’eradiquem a base d’insults? Tots i totes iguals? Ens hem de ficar la sabata de taló alt (realment o metafòricament) encara que no ens càpiga?

PD: Darrerament s’està posant de moda el qualificatiu de puta o zorra entre les amigues. És una manera de reapropiar-se del terme per a resignificar-lo i ampliar els límits de la feminitat?

(1) Preguntes i classificació extretes de "Heteropatriarcado y masculinidad" Álvaro Ruiz (Curs "Sexes, gèneres, amors i dolors, 2010)

Salte con la tuya... sin que se dé cuenta.

La revista Super Pop (núm. 684, juny 04) aconseja a las chicas cómo salirse con la suya sin que ellos se den cuenta. Para cada consejo, puntualiza con quien funciona (Cuela) y con quien se ha de ir con cuidado (Danger).

Salte con la tuya... sin que se dé cuenta

“Todos los chicos funcionan igual y ponerlos a tus pies ¡es cuestión de tácticas! Hay muchas infalibles y con ellas harán lo que tú quieras. Tu hermano, tu colega, tu chico o el chico que te mola… ¡domínalos a todos!

HACERTE LA INGENUA

¿Qué hay más tierno y dulce que una chica sola, desamparada e indefensa ante un problema que no sabe (o no quiere) solucionar? Toma nota, porque todos los chicos se vuelven locos por ayudar a una “dama en apuros”. ¿Verdad que ellos se hacen los tontos cuando toca poner la mesa o fregar los platos? Y no es que no sepan, sino que no les apetece… pues tú diles que no sabes instalar un programa, o buscar en una tienda un CD grabable… ¡qué pereza, que lo hagan por ti! /.../

ECHAR UNA LAGRIMILLA

Aunque se hagan los duros, los chicos no pueden ver a una chica llorar, eso les duele más que ¡que pierda su equipo de fútbol! Por eso, es también una táctica infalible para conseguir lo que pretendas con ellos. /…/

HACER LA PELOTA
/…/
DANGER: No le hagas la pelota al empollón de tu clase que te cae mal, no sea que se lo crea ¡y se haga tu amigo inseparable!

SEGURA DE TI MISMA

Aunque sepas que no tienes razón, o no tengas ni idea de lo que estás hablando, cuando quieras conseguir algo, ¡tienes que pedirlo con cantidad de seguridad! Es decir, como si toda la verdad del mundo la tuvieras en tu mano y él no tuviera más remedio que concederte tu deseo…

CUELA… Con tu chico, con el chico que te gusta, o con tus colegas, por ejemplo: “¡Me prometiste que me llevarías a ver Troya! ¿No te acuerdas?”, “El profe dijo que había examen pero no recuerdo cuando será. Dame tu teléfono y te confirmo el día que lo puso”, o “Hay que ir al concierto de Bisbal porque estará lleno de chicas guapas ¿y no os lo queréis perder?”. Al final verás Troya, a Bisbal y conseguirás el teléfono que te interesa.

COQUETEAR

Los chicos se derriten ante una chica encantadora, así que utiliza tu mejor sonrisa y tu caída de ojos más irresistible para conseguir la luna.

CUELA… También con tu chico, “Anda… por favor… vamos a la disco que me gusta ¡muac!”

DANGER: No vale con tus colegas porque, aunque sea triste, pueden pensar mal de ti.

Otros "consejitos" de Ragazza: Sexo exprés

Y otros de FHM: Evalúa a tu chica

Y unos cuantos más

¡¡¡Qué manía con escribir nuestros guiones de vida!!! ¿¿¿Alguien les pidió consejo???? ¿¿No conoce Superpop la ASERTIVIDAD?? Para la revista, los chicos son tontos, y nosotras unas manipuladoras que no podemos pedir aquello que queremos de manera directa y sin engaños!! ¿O acaso creen que no tenemos derecho? ¡¡¡Me enferma el tema!!!

¡Pasadme los artículos que nos insultan en vuestras revistas y echaremos gasolina con nuestros comentarios!

Anuncios que escriben tu vida

Eslogan: “Esperamos que sea niña”

Hola chicas, Calzedonia ha escrito vuestro guión de vida:

1. ¡Serás un bebé con calcetines rosa!
2. ¡Harás ballet con otras niñas y llevaréis vestidito y medias rosa!
3. ¡Cuando seas adolescente, bailarás al son de la música de tu ipod con tu vestido y tus calcetines rojos!
4. ¡Por supuesto, tendrás novio! Serás una chica activa y te abalanzarás sobre él. ¡Y él acariciará tus medias Calzedonia!
5. Ya de mujer adulta, esperarás (¿en la consulta del/a ginecólogo/a?, ¿para una entrevista de trabajo?...) nerviosa, con taconazos de aguja, y medias, buscando la complicidad de tu compañera de espera… que no quiere saber nada (¡Las mujeres, siempre tan insolidarias entre ellas!)
6. También te casarás, de blanco. Tus amigas te acompañarán a elegir el vestido de novia y tú, en el día más feliz de tu vida, llorarás de alegria mientras te ajustas las medias.
7. Además, te quedarás embarazada y él acariciará tu barriga, feliz de compartir contigo el deseo de que vuestro hijo sea una niña.

A mí no me gusta que escriban mi guión. Y menos que me quieran convencer de que es un camino de felicidad sin fisuras ¿A ti te gusta?

Torneu-nos els nostres cossos!! (3)

Química farmacèutica o química corporal (1)
El cos de les dones és un camp de batalla (2)

(En castellano)

Els problemes de les persones són malalties? En la meua opinió, no. I si hi pensem una miqueta més, veurem que només seran un problema si són interpretats per nosaltres d’aquesta manera. L’anomenada ejaculació precoç, la falta de desig, la asexualitat... podrien no ser viscudes com un problema si no fóra per la pressió social que ens porta a interpretar-nos com a persones “inadequades”. I si damunt, a aquest “no ser normal” o “no arribar a l’altura”, li afegim l’etiqueta de malaltia...

I si l’anorgàsmia o la falta de desig de les dones no fóra una malaltia sinó un acte de salut?

Jo em pregunte què és més saludable: voler dormir o tindre un coit de 3 minuts (després d’arribar a casa rebentada del treball, haver de seguir amb el sopar, les criatures, el pare malalt... mentre ressona encara la discussió del matí amb la parella).

No seria millor abandonar la paraula “malaltia”, i en lloc de patologitzar, interrogar-nos?: Per què moltes dones no tenen ganes de sexe?

Se m’acudeixen, almenys, un parell de raons per a reflexió:

· Hem aconseguit les dones el dret al plaer? Jo crec que encara no. Per al gaudi d’una persona és tan important reconèixer el propi desig i explorar-lo, com saber dir que “no”; però les dones, educades per a donar prioritat al plaer masculí, encara no s’han donat permís per a desitjar ni per a exigir plaers. I ja va sent hora d’acabar amb les culpes i amb la queixa i de prendre les regnes de la pròpia vida i del propi gaudi!

· És que les dones no són tan sexuals!, es diu sovint. Uf! És que portem un burca ben espés: debatent-nos entre la sexualitat i l’amor, entre ser guapes i no ser objectes, angoixades per un patró de bellesa juvenil, i sense que la nostra societat haja elaborat un model de vellesa femenina atractiva...

Anna Freixas, que parla de manera molt sàvia de la sexualitat de les dones grans (MYS, núm. 19), diu que la capacitat de gaudi sexual de les persones no baixa amb l’edat, i que el plaer motiva. Però la realitat va en contra d’aquesta veritat. La sexualitat dels grans, en especial de les dones, és un tabú ple de mites. Tabú és el que no es pot dir, el que no es pot mostrar. I en poques pel·lícules o sèries veurem dones grans mantenint relacions sexuals. La sexualitat desitjable és la juvenil: heterosexual, atlètica, genital, coital, i a ser possible entre persones amb cossos fantàstics. Per això, no ens ha d’estranyar la disminució de l’activitat sexual després de la menopausa. A les indústries els encanta atribuir-ho a les hormones; per a Freixas hi té més a veure el significat social que se li dóna a la menopausa, la relació prèvia de parella, el model de bellesa, el model de sexualitat coital, la falta de pràctiques d’autoerotisme (gran assignatura pendent de les dones), etc.

Si ens deixàrem enganyar per les aparences (Dona, cuida’t! Mira per tu! Pel teu plaer!) pensaríem que ara es parla del gaudi de les dones. O de la seua salut. Però sóc desconfiada de mena i opine, seguint també J. Ojuel, que les indústries farmacèutiques no pensen en les dones; simplement se n’aprofiten i contribueixen a perpetuar el seu rol de cuidadores (Posa a la teua filla la vacuna contra el virus del papil·loma humà, encara que estiga molt qüestionada), i ens fan entrar en una roda de revisions (mamografies, citologies, densitometries de l’os, vacunacions...) que ens converteixen en premalaltes perpètues pel simple fet d’haver vingut al món amb vagina i ovaris.

De la sexualitat de les dones es diu que és difusa i no genital, fusiva i íntima, no penetrativa i amorosa, multiorgàsmica i plena de punts... De les dones es diu que som promíscues perquè busquem, fracàs rere fracàs, l’amor “vertader”; que la sexualitat no és per a nosaltres coneixement o plaer, sinó reconeixement social. etc. De les dones grans es diu que les hormones i la sequera vaginal els lleven les ganes de sexe (hem de llegir coits)...

Deixem que ens diguen el que ens agrada, el que som, el que hauríem de ser... I la majoria de nosaltres no diem ni piu.

Tal vegada podríem recuperar la consigna feminista dels anys 70 i cridar: Torneu-nos els nostres cossos!!!

I nosaltres decidirem!!

El cos de les dones és un camp de batalla (2)

(En castellano)

En Química farmacéutica o química corporal vaig parlar de la píndola contra l’ejaculació precoç i de la medicalització de la sexualitat masculina. Ara m’hi posaré amb la femenina.

Si fem una miqueta d’història i mirem les dones de la nostra família, ens trobem en primer lloc les àvies. El foradet en el camisó ens dóna idea del tipus de sexualitat que havien de practicar: coital i a demanda del marit. Una sexualitat hereva d’un model pronatalista i sexofòbic, que rebutjava el cos com a font de placer, considerava la sexualitat un pecat, i legitimava les relacions al si del matrimoni i per a la reproducció. En altres paraules, les iaies no podien sentir plaer ja que no era decent.

En segon lloc, hi trobem les nostres mares. La seua feina era triple: acomplir el deure d’esposes com les d’abans tenint cura de la casa i de la descendència, proporcionar el gaudi sexual que els marits mereixien, i aconseguir, gràcies a l’alliberament sexual, un o diversos orgasmes “vaginals”. Si aquest (o aquestos) no arribaven, la culpabilització i el diagnòstic d’anorgàsmia quedaven assegurats.

Les seues filles, joves heterosexuals de 20 a 30 anys, tenen relacions coitals des dels 16-17, són usuàries de les consultes sexològiques i hi van perquè no tenen (prou) ganes i perquè les seues parelles masculines “sempre” volen sexe.

Les adolescents de hui en dia tenen coits als 15 anys. El repertori de pràctiques inclou també masturbar els seus xics, fingir de tant en tant algun orgasme amb la penetració i accedir a coits sense protecció perquè ells no poden tindre ereccions amb el preservatiu. Curiosament, les pràctiques que solen fer orgasmar les xiques (cunnilingus i masturbació), entren en la categoria de les “pràctiques menors”, de la sexualitat de segona.

Aquesta passejada per la sexualitat femenina heterosexual ens ofereix un panorama de dones que no orgasmen o que orgasmen poc; però que més que preocupar-se per l’absència de plaer, es culpabilitzen i pateixen perquè la falta d’interés sexual porte les seues parelles al cansament i, en el pitjor dels casos, a l’abandó!

Però, xuuuuuuuuuut! Silenci! Que no s’enteren les empreses farmacèutiques de l’anorgàsmia femenina!!!!! No estem malaltes!!! Ja guanyen prou diners a costa de la nostra salut! Aquesta industria, poderosíssima, s’encarrega que usem fàrmacs tota la vida: primer per a controlar la fecunditat, després per a tractar com a malaltia l’envelliment; i entremig, per a permetre’ns ser mares als 45, encara que les hormones i els ovaris estiguen dient-nos a crits que ja no volen treballar més.

I per si encara no ho tenim clar: el concepte de sexualitat sana es una forma de control social i una font d’ingressos extraordinària. Els barons ja han estat descoberts. Les empreses diuen: Hem inventat per a aquestos pobrets, preocupats per la durada de les seues ereccions, una pastilleta superefectiva: la Viagra! Nosaltres tenim la cura per a la vostra malaltia! A les dones, ja ens havien descobert amb els anticonceptius. (Per cert, a ningú li estranya que encara no s’haja inventat la píndola anticonceptiva masculina? A veure si d’una vegada compartim aquesta responsabilitat!!!).

Però, tornem a les dones: de la sexualitat femenina s’ha parlat sempre ben poc, i del plaer, menys encara. Curiosament, la cosa està canviant. En la televisió, en les revistes (fins i tot per a adolescents), etc. es parla del punt G, del punt H o dels orgasmes múltiples. I a les consultes mèdiques és corrent anomenar la disfunció sexual femenina i el desig inhibit o hipoactiu, és a dir, es parla de la falta de ganes de sexe de les dones.

La pregunta és, potser, fruit de la desconfiança: la medicina ha començat a ocupar-se de la falta de desig perquè li preocupa el plaer de les dones o perquè hi ha mercat?

La veritat és que les dones som també una gran inversió. En la dècada dels 90, milions de dones van ser sotmeses a l’anomenada teràpia hormonal substitutòria, amb l’objectiu de combatre els efectes de la menopausa, considerada una malaltia. Aquesta medicació, administrada amb pocs assajos, de poca gent i de curta durada, ha demostrat tenir uns efectes ben perjudicials, entre altres, els tumors de pit i l’infart cerebral.

Abandonada l’administració d’estrògens, ara és el lloc dels andrògens. Vivim a l’època farmacopornogràfica (B. Preciado) i les hormones estan de moda! Amb un deficient anàlisi dels efectes secundaris, l’administració de pegats de testosterona promet retornar a les dones el desig perdut, atribuït a la baixada natural dels estrògens que s’esdevé amb l’edat.

En El País del dimarts hi havia un article que es deia “Usted no está sano, está preenfermo” i tractava precisament sobre la conversió de les persones sanes en premalaltes i el cost econòmic que això suposa en comparació al benefici per a la salut. Una dada em cridava l’atenció: el canvi en l’estil de vida redueix la mortalitat en un 50%; la tecnologia sanitària, en un 11%.

Tornem de nou a la salut sexual de les dones. Estan malaltes les dones que no tenen ganes de sexe? Per a una part de la medicina, sí. No tindre orgasmes o desig és una malaltia. I hi ha medicaments que la “curen”.

¿I si, com assenyalen Ojuel, Fuentes y Mayolas a Disfunción Sexual Femenina, la disminució o la falta de desig no fóra una malaltia sinó una resposta sana de les dones al  cansament, al comportament de la parella, a una quotidianitat estressant, a un model sexual coital, al marge dels seus desitjos, en definitiva, el símptoma d’una situació problemàtica i no del mal funcionament de la resposta sexual?


Font: Margarita López: “Por favor, una moratoria”. 2006. Revista Mujeres y Salud, núm. 19.

Continua amb Torneu-nos els nostres cossos (3)

Anuncios para pensar (2)

Publicidad de ropa interior masculina de la marca Abanderado, cuyo nicho de mercado (a quien va dirigida la pulicidad) son las mujeres.

¿Por qué las mujeres desearían, según el anuncio, ser hombres?

¿Es también un anuncio sexista?