Per les xarxes socials ja circulava fa uns dies la filtració que no es condemnaria “la manada” per agressió sexual sinó per abús. I els temors s'han convertit en realitat. Al nostre codi penal, si no hi ha intimidació ni violència, no existeix agressió sexual. Al parer dels jutges encarregats de la violació múltiple, no hi hagué intimidació ni violència i, per tant, la pena és menor: només 9 anys. A més, Ricardo González, un dels tres magistrats que componen la Secció Segona de l'Audiència de Navarra, va emetre un vot particular a la sentència demanant l'absolució dels acusats.
No hi ha intimidació ni violència quan t’arraconen en un portal minúscul? No hi ha intimidació ni violència quan cinc hòmens fan el que volen d’una altra persona? Quin missatge envia aquesta sentència a les dones, als hòmens i a la ciutadania en general? Beatriz Gimeno ho explica magistralment en l'article "Rabia pero no impotencia".
Si t'interessa el tema, mira les entrades:
També pots llegir l'article d'Amnistia Internacional:
Ràbia però no impotència
Beatriz Gimeno. 26 d'abril de 2018
Em
pose a escriure açò plena de ràbia i sabent que no hi ha res que puga dir que
no s'haja dit ja aquest matí, res que no es dirà aquests dies perquè, en
realitat, de les nostres goles ha eixit un únic crit de ràbia. Hem de convertir
aquesta ràbia en potència transformadora. I ho aconseguirem.
En
realitat, la sentència és la narració exacta d'una terrible i evident violació.
Totes i tots llegim el mateix. Els jutges i la jutgessa la descriuen amb
detall, però no saben veure-la perquè no saben conceptualitzar-la, no saben
polititzar-la, no saben empatizar amb la víctima, no saben res de feminisme o de
violència masclista, ni d'igualtat. Al cap i a la fi, porten milers d'anys
violant-nos; en la guerra i en la pau, en el carrer i a casa, estranys i
parents. Ens veiem (i ens veuen) violades en les obres d'art, en la literatura,
en els acudits, en les cançons populars, en el llenguatge quotidià, en les
pel·lícules, en la publicitat i en el porno… i en la realitat es produeix una
violació cada 8 hores. Ningú hauria d'asseure's a jutjar delictes sexuals sense
formació en violència masclista i en feminisme. El resultat és exactament
aquest.
Aquesta
violació, el seu judici i sentència era (és) paradigmàtica. Cinc tipus fiquen una
xica en un portal, la despullen, la penetren analment, bucalment i vaginalment
entre bromes i riallades; ho graven, la deixen tirada i nua. Els cinc ho havien
fet abans amb una xica drogada, i ho havien gravat també. Els cinc deixen per
escrit en els seus missatges el masclisme amb què es relacionen amb les
dones, el menyspreu amb què les tracten, l'absoluta falta d'empatia, la
reificació màxima, la violència sexual com a divertiment. Ells són un exemple
quasi perfecte del masclisme més extrem però també quotidià, “normal” i
socialment acceptat. Els violadors són masclistes, però bons fills i veïns.
Excepte les seues víctimes, ningú parla malament d'ells.
El
judici es va desenvolupar també de la manera habitual; en diversos moments va
semblar que se la jutjava a ella: per no resistir-se, per estar on no havia d’estar,
per estar borratxa, perquè no li va doldre el que un magistrat considerava que
havia de doldre, per anar amb qui no havia d’anar, per recuperar-se i seguir
amb la seua vida. Per no morir-se, per no matar-se. L'agressió i el judici es
produeixen, a més, enmig d'una presa de consciència col·lectiva i massiva sobre
el que signifiquen les agressions sexuals en totes les seues formes. Aquest cas
ho tenia tot perquè es produïra una sentència exemplar. Però més que exemplar, s'ha produït una sentència que exemplifica, en realitat, el que és la justícia patriarcal. Una sentència que
mostra el paper de les dones en aquesta societat: el que som, el que són els
nostres cossos, el que és la nostra llibertat i el nostre desig. El que és la
sexualitat masculina i el que se suposa que és la sexualitat femenina. Aquesta
sentència és un compendi quasi perfecte de tot açò.
No
sé si és la sentència o la llei (segurament són les dues coses), però ha quedat
meridianament clar el que volem dir quan diem “justícia patriarcal”; una que no
deixa escapatòria a les dones enfront d'una agressió de la qual moltes hem
sigut o podem ser víctimes. Què vol la justícia que fem si ens violen? Què
se'ns exigeix? Els jutges que condemnen assumeixen que ella no va consentir,
que es va veure superada, intimidada i obligada; aleshores? Quina violència o
quina intimidació ha d'haver-hi perquè siga considerada tal? Com deixa clar la
sentència, el grau de violència que hi haja sembla que ha de mesurar-lo la
resistència d'ella. Però si et resisteixes, tens moltes possibilitats d'acabar
morta o torturada amb més ferotgia encara. Així doncs la justícia ens deixa a
les dones en una situació impossible totalment. I si la justícia ens deixa en
una situació impossible, llavors no és justícia ni pot ser-ho.
Si
et resisteixes –encara que en siguen cinc, encara que en siguen deu– et poden
matar, però també pot ser que algun jutge opine que, malgrat la resistència, ho
estaves desitjant (quan una dona diu “no”, en realitat vol dir “sí”). Però si
no et resisteixes perquè estimes la teua vida, aleshores és que “et deixes”
perquè t'està agradant; si gemegues és de plaer; si plores… plaer també; si
després et recuperes i no et mors, això és que ho vas gaudir. Si no et
resisteixes, aleshores està excitant-te. En realitat, parlem clar, a qui excita
és a ells. Llegint el vot particular del magistrat que diu que ella gaudia, i on esmenta els seus “ulls mig aclucats” i els seus gemecs de plaer (on
altres jutges aprecien gemecs de dolor), el que queda clar és que qui sembla gaudir
és ell. Milers d'anys erotitzant la violació i anomenant “sexe” al que ens fan estan
ací, en aquest vot particular. En la meua joventut (i no fa centenars d'anys)
els meus companys de militància esquerrana consideraven el súmmum de la
radicalitat dir allò de “si et violen, relaxa't i gaudeix”. Això batega en el
fons d'aquesta sentència i està també en el cap del magistrat que ha redactat
el vot particular.
Crec
també que cal problematizar, amb calma però sense pausa, el concepte de consentiment. Ells no consenten, ells
desitgen, i al voltant del seu desig s'organitza tot, fins i tot el nostre
consentiment. Consentir, al cap i a la fi, és consentir al desig d'ells.
Consentim davant el seu desig, o manifestem el nostre i fem que importe?
Nosaltres desitgem en la mateixa mesura. Que el nostre desig no passe per damunt
del desig de ningú no el fa menor, ni menys important, ni menys urgent, ni
menys potent, ni menys plaent, sinó simplement ètic. No es tracta de permetre,
no es tracta de consentir; es tracta de desitjar en igualtat perquè mentre el
nostre desig no importe exactament igual que el desig masculí, mentre en el
millor dels casos se'ns demane que consentim, seguirem sent cossos al servei de
l'únic desig que importa, el que imposa la seua llei i moltes vegades la seua
violència; i seguirà sent la mesura de qualsevol relació, la mesura del que és
sexe i del que no ho és. I també perquè hi ha moltes formes d'aconseguir el
consentiment que no són violència física, però que ignoren el nostre desig.
Cal
formar els jutges, cal canviar el Codi Penal perquè no calga la violència
física perquè hi haja violació, perquè hi haja prou amb la violència moral, la
violència de la humiliació, l'amenaça de la violència, la por… Però cal canviar
també les estructures sociosexuals per a posar el nostre desig al mateix nivell
que el d'ells, i perquè el que considerem “relació sexual” no es conceba sense el
desig de tots/es els seus participants. El nostre desig importa. Volem que
estiga també en el centre.
Sent
una ràbia infinita, recorde aquella xica el nom de la qual ignore i recorde aquella
altra a la qual van drogar a Pozoblanco i a la qual, drogada, tocaven els pits
mentre reien. I pense en el que li va costar denunciar perquè va sentir vergonya,
i en el que estarà pensant ara, quan s'acosta el seu judici. M'agradaria que
fórem capaços d'aconseguir que foren ells els que passaren molta vergonya, que
ningú els volguera contractar, que la gent els escopira pel carrer, que les
xiques els cridaren coses quan se’ls creuaren. I que a ella, a la víctima, li
arribara la nostra abraçada i solidaritat. Perquè no està sola, perquè estem
amb ella, perquè som un sol cos que es doblega de ràbia però no d'impotència.
Som cada vegada més fortes.
