My Mad Fat Diary

Una alumna explicava l’altre dia en un comentari a “La motxilla de Nora” que tots tenim càrregues, no solament les persones trans, i es queixava que el vídeo i l’entrada no parlaren d’altres problemes que té la gent, per exemple dels complexos. Doncs ací tenim un fragment de la sèrie britànica My mad fat diary, basada en el llibre My Fat, Mad Teenage Diary, escrit por Rae Earl. Conta la història d'una adolescent de 16 anys que ha estat internada durant quatre mesos en un hospital psiquiàtric per problemes amb la seua imatge corporal, però ha mentit als amics dient-los que estava de viatge. 

Estar gros o grossa és potser un dels complexos més comuns que hi ha, tant entra la gent jove com entre la més adulta. També és motiu d’insults, que ja comencen en la infantesa. En l’època que ens ha tocat viure, tindre un índex de greix corporal alt no està de moda. En canvi, si haguérem nascut en el segle XVI, el nostre greixet hauria fet les delícies dels més reputats pintors (per exemple, de Rubens). El terme “gordofòbia” està començant a utilitzar-se per a referir-se a la fòbia a la grossària, que s’acompanya de la idea que les persones grosses no són atractives ni desitjables. 

Karícies és un blog d’educació afectivosexual i potser algú es preguntarà què fem parlant dels complexos. Doncs és molt fàcil d’explicar: si no estimem el nostre cos, ens costarà molt més gaudir-lo, és a dir, que si tenim complexos i ens agradem poc o gens, ens resultarà difícil creure que podem ser atractius o atractives per a altres persones, i no ens creurem mereixedors/es del desig d’altri. I potser també acceptarem relacions que no ens agraden. Què en penses?

Estic grossa (mmfd1.2) from Baubo on Vimeo.

En l'entrada Gordofòbia ja vàrem parlar d'aquests temes; pots llegir-la i/o comentar-la també.

Autoestima grossa

Carolar Acosta, més coneguda com a “Killadamente” -l'alter ego que ella va decidir crear d'una dona grossa i feliç que s'estima molt a ella mateixa, independentment del que la gent pense- és una jove dominicana que va començar a pujar vídeos a la xarxa social d'Instagram i posteriorment a Youtube. En els pocs segons que dura cada vídeo d'Instagram, mostra amb un humor ben saludable la seua passió pel menjar, un gran amor per si mateixa i una gran seguretat respecte al seu aspecte físic.

En el canal de Youtube podem trobar vídeos en què ella, després de la mala experiència que va viure a causa del bullying, tracta de conscienciar la gent sobre aquests tipus de situacions i ajudar a superar-les. També trobem el videoclip d'aquesta entrada, una cançó que es diu “Me amo y no me importa”, que d'una forma humorística mostra la gran confiança que ha adquirit estimant-se a sí mateixa independentment dels prejudicis que puga tindre la resta de la gent d'ella per estar grossa i de les critiques que ha rebut. A més a més, aquest vídeo és un missatge per animar a tothom a voler-se, a acceptar-se tal com són i a donar menys importància a les crítiques.

Entrada d'Eli (1r Bat)

Pinkie Pig, una bloguera apoderada

Estic grossa

Estic grossa (mmfd1.2) from Baubo on Vimeo.

Fragment de la fantàstica sèrie britànica My mad fat diary, basada en el llibre "My Fat, Mad Teenage Diary", escrit por Rae Earl. Ambientada a Stamford en 1996, és la història d'una adolescent de 16 anys que ha estat internada durant quatre mesos en un hospital psiquiàtric. Rae intenta refer la vida i reprendre l'amistat amb la seua millor amiga de la infància Chloe, que no és conscient de la salut mental de Rae ni dels problemes d'imatge corporal que té, ja que li van dir que Rae havia estat tot aquell temps a França. Rae amaga el seu internament i tracta d'impressionar els amics de Chloe: Izzy, Archie, Chop i Finn.

Enllaços per a vore la sèrie online (en versió original subtitulada)

Blogs antigordofòbia:

Cuerpos empoderados

• "Una cultura obsessionada amb la primesa femenina no està obsessionada amb la bellesa de les dones. Està obsessionada amb l'obediència d'aquestes.”
• “La dieta és el sedant polític més potent en la història de les dones: una població tranquil·lament boja és una població dòcil". Naomi Wolf

Gordazine

• “El règim permanent dels cossos i el perill de l'obesitat són armes de distracció massiva que ens ven dia a dia la indústria de la dieta. La salut ve en totes les talles i grandàries. Ja n'hi ha prou de patologitzar la grossària i disfressar de salut pública l'odi a les corporalitats dissidents. A la merda la teua policia dels cossos!”

Orgullo gordo

• "Del que estem orgullosos és que en una societat que ens odia profundament, ens alcem tots els dies i tractem de viure tan bé com ens és possible, tractem de ser feliços, malgrat l'odi. El de la salut és simplement un discurs més com que "els gais aniran a l'infern" o qualsevol altre discurs d'odi. El que mostren les investigacions actuals és que la salut no depèn del pes sinó de l'estil de vida: si menges sa i fas exercici, estaràs sa/na i es reflectirà en les teues biomètriques (colesterol, insulina en sang, pressió arterial, triglicèrids, etc.), però això no implica perdre pes. L'única forma que no t'agrade estar gros/a és assimilar el discurs de dominació que indica que "estar gros està malament", i és un exemple del que Pierre Bourdieu anomena "violència simbòlica". Lucas R. Barozzi
• "Sovint parlem de l'homofòbia, del sexisme, del racisme, de la xenofòbia i d'altres discriminacions, que són acceptades com a tals i tenen un nom per a referir-s'hi. /.../ Són també criticades per un sector de la població i vistes com a fets reprovables que s'han d'eliminar. No obstant açò, les discriminacions més greus són aquelles que ni tan sols es reconeixen. Es tracta d'aquelles que són totalment ignorades i obviades i contra les quals no es fa res. No solament no s'actua sinó que fins i tot es ridiculitza que es vulguen equiparar a altres discriminacions. Estem parlant de la gordofòbia." Andressolo