Com protegir-te d'una violació. Guia ràpida

L’educació sexual de les xiques està basada en el Guió de la por i els missatges donats, amb les millors intencions, ens alerten dels perills: “aneu amb compte, els xics tots volen del mateix; us podeu quedar embarassades; no beveu, no vestiu provocatives; no torneu soles que us poden violar, etc.”. Per allunyar-nos dels perills, les propostes que se’ns donen és que deixem de fer coses. En canvi, als presumptes agressors ningú els diu res. 

Aquesta campanya, en canvi, no llança els típics missatges paternalistes a les xiques, sinó als violadors. “Com protegir-te d'una violació. Guia ràpida” (How to protect yourself from rape. A guide, 2016 Blue Seat Studios). Les campanyes de prevenció de la violència de gènere haurien de fer el mateix: en lloc de dir a les dones el que han de fer (no sigues ximple, no aguantes, denuncia!!), haurien de dir-los al homes maltractadors que busquen ajuda.

Sexe sense ganes

L'Institut de la Dona i per a la Igualtat d'Oportunitats ha realitzat l'estudi “Diagnòstic de la dona jove a l'Espanya de hui” a partir de 1.500 enquestes realitzades a dones residents a Espanya d’entre 18 i 64 anys per a assenyalar diferències intergeneracionals. 

Algunes de les dades que mostra l'estudi, que ha estat presentat aquest juny de 2019, són, per exemple, que la principal font d'informació i entreteniment de les joves són les xarxes socials; que la violència de gènere, la desocupació i la desigualtat entre dones i homes estan entre les seues principals preocupacions, i que la majoria de les joves té dificultats per a emancipar-se.

També se'ls pregunta pel seu grau de feminisme, i la puntuació mitjana és de 7 (sobre 10) per a les joves i de 6,2 per a les més majors. Per classe social, puntuen el seu grau de feminisme entre 8 i 10 el 39% de dones de classe baixa, el 53’3% de classe mitjana i el 57’4% de classe més alta.

Però el que ens interessa més és aquesta dada: les joves viuen la seua sexualitat amb més llibertat que les majors i també són més conscients dels riscos de contraure infeccions de transmissió sexual. No obstant això, al voltant de la meitat afirma haver mantingut relacions sexuals sense ganes (el 46’8% de les joves i el 51% del grup de 35 a 65 anys). A què creus que és degut que, precisament en aquest tema, les diferències generacionals siguen tan escasses? Hem avançat menys del que pensàvem? 

Mira cómo nos ponemos

Entrada d'Óscar de primer de Batxillerat científic

Com podem parlar bé d’una agressió sexual? No hi ha cap manera, veritat? Precisament el que vull dir-vos a tots els que llegiu aquesta entrada sobre l’agressió a les dones és què passa amb els agressors i amb les víctimes després de ser agredides.

Comence pel vídeo, que s’ha fet viral tan sols fa unes setmanes, i on es pot veure una xica que conta la seua experiència, la seua vivència, i com ha portat i porta el fet que, amb tan sols 16 anys, un depravat la violara i fera amb ella el que va voler. El vídeo se centra en ella i, sense dubte, hauríem de donar tot el nostre suport a les maltractades, però també cal adreçar-se als agressors i preguntar-se què passa amb ells després de violar, què fan ells, què fa la justícia i què fa el “poble”. 

Posaré l'exemple de “La Manada”. Per si de cas algú no els coneix, és una colla que va violar en grup una xica en les festes de Sant Fermin. Aquest cas va ser portat a judici; però després d’un any, el tribunal ha deixat que el grup de violadors passaren el Nadal amb la seua família, i no a la presó. Veritat que fa ràbia? Doncs poseu-vos en la pell de totes les dones que pateixen aquest maltractament i veuen que els seus agressors estan lliures i que no han tingut cap classe de castic. Sentiu, com elles senten, que no poden passejar sense tindre por, sense haver de mirar arrere, al costat i per tots els llocs fins que arriben a casa; i després d’arribar, han d’enviar un missatge perquè tots sàpiguen que estan segures. I açò és el que hauríem de deixar de fer, de tindre por: els que haurien de tindre por són els que cometen les violacions. Crec que en som més que ells i, com una campanya de Nike va dir, JUNTES (som) IMPARABLES.

Després de parlar de què passa després d’una violació i del que s'hauria de fer, vull dir-vos que la campanya que presente a continuació ens explica la situació de Thelma Fardin. I el més curiós és de la frase que li va dir el seu violador: “Mira cómo me ponés”, sentència a la qual una multitud d’actors argentins responen amb “Mira cómo nos ponemos”. Espere que penseu el mateix que jo i finalment desitge que aquesta situació deixe d’ocórrer. #MIRACOMONOSPONEMOS.

Canvia el conte

"Cambia el cuento" forma part del projecte Little Revolutions que, amb el suport de l’Institut Català de les Dones, se suma a la campanya per denunciar la normalització de la violència masclista en els contes infantils. Tal com diuen a la informació del vídeo, “es vol mostrar com la història de la Caputxeta Roja és un cas evident d'agressió sexual naturalitzada en un conte universal i aparentment innocent, i amb el qual es perpètua de forma continuada un abús que es normalitza i interioritza.”

Quan violar és gratis

Per les xarxes socials ja circulava fa uns dies la filtració que no es condemnaria “la manada” per agressió sexual sinó per abús. I els temors s'han convertit en realitat. Al nostre codi penal, si no hi ha intimidació ni violència, no existeix agressió sexual. Al parer dels jutges encarregats de la violació múltiple, no hi hagué intimidació ni violència i, per tant, la pena és menor: només 9 anys. A més, Ricardo González, un dels tres magistrats que componen la Secció Segona de l'Audiència de Navarra, va emetre un vot particular a la sentència demanant l'absolució dels acusats. 

No hi ha intimidació ni violència quan t’arraconen en un portal minúscul? No hi ha intimidació ni violència quan cinc hòmens fan el que volen d’una altra persona? Quin missatge envia aquesta sentència a les dones, als hòmens i a la ciutadania en general? Beatriz Gimeno ho explica magistralment en l'article "Rabia pero no impotencia".

Si t'interessa el tema, mira les entrades:

• Cultura de la violació
• Violació consentida
• La necessitat d'una revolució feminista

També pots llegir l'article d'Amnistia Internacional:

El sexo sin consentimiento es violación. ¿Por qué sólo nueve países europeos lo reconocen?

Ràbia però no impotència

Beatriz Gimeno. 26 d'abril de 2018

Em pose a escriure açò plena de ràbia i sabent que no hi ha res que puga dir que no s'haja dit ja aquest matí, res que no es dirà aquests dies perquè, en realitat, de les nostres goles ha eixit un únic crit de ràbia. Hem de convertir aquesta ràbia en potència transformadora. I ho aconseguirem.

En realitat, la sentència és la narració exacta d'una terrible i evident violació. Totes i tots llegim el mateix. Els jutges i la jutgessa la descriuen amb detall, però no saben veure-la perquè no saben conceptualitzar-la, no saben polititzar-la, no saben empatizar amb la víctima, no saben res de feminisme o de violència masclista, ni d'igualtat. Al cap i a la fi, porten milers d'anys violant-nos; en la guerra i en la pau, en el carrer i a casa, estranys i parents. Ens veiem (i ens veuen) violades en les obres d'art, en la literatura, en els acudits, en les cançons populars, en el llenguatge quotidià, en les pel·lícules, en la publicitat i en el porno… i en la realitat es produeix una violació cada 8 hores. Ningú hauria d'asseure's a jutjar delictes sexuals sense formació en violència masclista i en feminisme. El resultat és exactament aquest.

Aquesta violació, el seu judici i sentència era (és) paradigmàtica. Cinc tipus fiquen una xica en un portal, la despullen, la penetren analment, bucalment i vaginalment entre bromes i riallades; ho graven, la deixen tirada i nua. Els cinc ho havien fet abans amb una xica drogada, i ho havien gravat també. Els cinc deixen per escrit en els seus missatges el masclisme amb què es relacionen amb les dones, el menyspreu amb què les tracten, l'absoluta falta d'empatia, la reificació màxima, la violència sexual com a divertiment. Ells són un exemple quasi perfecte del masclisme més extrem però també quotidià, “normal” i socialment acceptat. Els violadors són masclistes, però bons fills i veïns. Excepte les seues víctimes, ningú parla malament d'ells.

El judici es va desenvolupar també de la manera habitual; en diversos moments va semblar que se la jutjava a ella: per no resistir-se, per estar on no havia d’estar, per estar borratxa, perquè no li va doldre el que un magistrat considerava que havia de doldre, per anar amb qui no havia d’anar, per recuperar-se i seguir amb la seua vida. Per no morir-se, per no matar-se. L'agressió i el judici es produeixen, a més, enmig d'una presa de consciència col·lectiva i massiva sobre el que signifiquen les agressions sexuals en totes les seues formes. Aquest cas ho tenia tot perquè es produïra una sentència exemplar. Però més que exemplar, s'ha produït una sentència que exemplifica, en realitat, el que és la justícia patriarcal. Una sentència que mostra el paper de les dones en aquesta societat: el que som, el que són els nostres cossos, el que és la nostra llibertat i el nostre desig. El que és la sexualitat masculina i el que se suposa que és la sexualitat femenina. Aquesta sentència és un compendi quasi perfecte de tot açò.

No sé si és la sentència o la llei (segurament són les dues coses), però ha quedat meridianament clar el que volem dir quan diem “justícia patriarcal”; una que no deixa escapatòria a les dones enfront d'una agressió de la qual moltes hem sigut o podem ser víctimes. Què vol la justícia que fem si ens violen? Què se'ns exigeix? Els jutges que condemnen assumeixen que ella no va consentir, que es va veure superada, intimidada i obligada; aleshores? Quina violència o quina intimidació ha d'haver-hi perquè siga considerada tal? Com deixa clar la sentència, el grau de violència que hi haja sembla que ha de mesurar-lo la resistència d'ella. Però si et resisteixes, tens moltes possibilitats d'acabar morta o torturada amb més ferotgia encara. Així doncs la justícia ens deixa a les dones en una situació impossible totalment. I si la justícia ens deixa en una situació impossible, llavors no és justícia ni pot ser-ho.

Si et resisteixes –encara que en siguen cinc, encara que en siguen deu– et poden matar, però també pot ser que algun jutge opine que, malgrat la resistència, ho estaves desitjant (quan una dona diu “no”, en realitat vol dir “sí”). Però si no et resisteixes perquè estimes la teua vida, aleshores és que “et deixes” perquè t'està agradant; si gemegues és de plaer; si plores… plaer també; si després et recuperes i no et mors, això és que ho vas gaudir. Si no et resisteixes, aleshores està excitant-te. En realitat, parlem clar, a qui excita és a ells. Llegint el vot particular del magistrat que diu que ella gaudia, i on esmenta els seus “ulls mig aclucats” i els seus gemecs de plaer (on altres jutges aprecien gemecs de dolor), el que queda clar és que qui sembla gaudir és ell. Milers d'anys erotitzant la violació i anomenant “sexe” al que ens fan estan ací, en aquest vot particular. En la meua joventut (i no fa centenars d'anys) els meus companys de militància esquerrana consideraven el súmmum de la radicalitat dir allò de “si et violen, relaxa't i gaudeix”. Això batega en el fons d'aquesta sentència i està també en el cap del magistrat que ha redactat el vot particular.

Crec també que cal problematizar, amb calma però sense pausa, el concepte de consentiment. Ells no consenten, ells desitgen, i al voltant del seu desig s'organitza tot, fins i tot el nostre consentiment. Consentir, al cap i a la fi, és consentir al desig d'ells. Consentim davant el seu desig, o manifestem el nostre i fem que importe? Nosaltres desitgem en la mateixa mesura. Que el nostre desig no passe per damunt del desig de ningú no el fa menor, ni menys important, ni menys urgent, ni menys potent, ni menys plaent, sinó simplement ètic. No es tracta de permetre, no es tracta de consentir; es tracta de desitjar en igualtat perquè mentre el nostre desig no importe exactament igual que el desig masculí, mentre en el millor dels casos se'ns demane que consentim, seguirem sent cossos al servei de l'únic desig que importa, el que imposa la seua llei i moltes vegades la seua violència; i seguirà sent la mesura de qualsevol relació, la mesura del que és sexe i del que no ho és. I també perquè hi ha moltes formes d'aconseguir el consentiment que no són violència física, però que ignoren el nostre desig.

Cal formar els jutges, cal canviar el Codi Penal perquè no calga la violència física perquè hi haja violació, perquè hi haja prou amb la violència moral, la violència de la humiliació, l'amenaça de la violència, la por… Però cal canviar també les estructures sociosexuals per a posar el nostre desig al mateix nivell que el d'ells, i perquè el que considerem “relació sexual” no es conceba sense el desig de tots/es els seus participants. El nostre desig importa. Volem que estiga també en el centre.

Sent una ràbia infinita, recorde aquella xica el nom de la qual ignore i recorde aquella altra a la qual van drogar a Pozoblanco i a la qual, drogada, tocaven els pits mentre reien. I pense en el que li va costar denunciar perquè va sentir vergonya, i en el que estarà pensant ara, quan s'acosta el seu judici. M'agradaria que fórem capaços d'aconseguir que foren ells els que passaren molta vergonya, que ningú els volguera contractar, que la gent els escopira pel carrer, que les xiques els cridaren coses quan se’ls creuaren. I que a ella, a la víctima, li arribara la nostra abraçada i solidaritat. Perquè no està sola, perquè estem amb ella, perquè som un sol cos que es doblega de ràbia però no d'impotència. Som cada vegada més fortes.

Traducció pròpia

La necessitat d'una revolució feminista

[Amb mesos de retard, arriba el vídeo i el text]

Entrada de Carles (1r Bat. científic)

LA NECESSITAT D’UNA REVOLUCIÓ FEMINISTA

Coneixen la víctima en una revetlla. Ella està sola, asseguda en un banc –ha perdut de vista els seus amics– i un grup de 5 xics insisteixen a acompanyar-la fins al cotxe. Durant 500 metres van recorrent els carrers i és en aqueix moment quan és envoltada i l’entren per la força en un portal. Li lleven la roba, li tapen la boca perquè no cride l'atenció i comencen a violar-la brutalment. La penetren analment, vaginalment i oralment, un a un, de dos en dos, de l'un al cinqué. Mentre un ho grava, la resta la viola per a posteriorment difondre-ho entre col·legues. Després d'uns quants minuts, les bèsties es cansen i ixen del portal, no sense abans furtar-li el mòbil a la víctima, qui en estat de xoc i totalment desconnectada, no pot demanar ajuda.

Hores més tard, una parella troba la jove i truca al 112. “No em deixes sola”. Un plor desesperat que no és capaç de descriure tot el dolor, tota la ràbia, tota l'agonia d'una víctima a la qual criminalment ha sigut arrabassada la llibertat. Totalment desbordada, la víctima és incapaç de parlar fluidament amb els agents. Els assenyala el lloc del crim. “No em deixes sola”, diu plorant mentre agafa una agent del braç.

No eren una “manada”, els animals no farien mai res així. Eren monstres capaços de tot per satisfer la seua luxúria. Mentre unes eixien de festa a passar-ho bé, uns altres eixien al món a arruïnar vides. 

Company, pensa en la teua germana, en la teua mare, en la teua filla, en la teua neboda… I si li haguera tocat a una d'elles? I si la pròxima vegada la fulla de la violació penetra les seues carns? Per a tu potser es tracte d'un altre cas més, però per a la víctima, la petjada roman. Dia a dia, mes a mes, any a any, el record no s'esborra.

Quasi un any i mig més tard, s'obri el procés judicial. Un judici que torna a deixar en evidència la manca de rigorositat de la Justícia espanyola, patriarcal i conservadora. Convertir les víctimes de violació en sospitoses, i fer-les responsables per no haver-se defensat, reobri el debat de per què costa tant denunciar una violació: el cost d'una denúncia d'aquest tipus és tan excessivament alt que moltes víctimes acaben sent silenciades per a tota la vida.

Vivim en un context masclista que contagia la interpretació i l'aplicació de lleis i l'acaba per convertir en una legislació patriarcal que posa els focus dels casos d'abús sobre la víctima, en comptes de sobre l'agressor. Com bé diu Yolanda Besteiro (presidenta de la Fundació Dones Progressistes), “al final les dones sempre són les responsables de no haver-se defensat, d'haver provocat, d'haver eixit de nit”, però als agressors amb prou faenes se’ls culpabilitza.

És de bojos admetre l'informe d'un detectiu privat com a prova en el judici de la “Manada” –on es tractava de constatar com en els mesos posteriors a l'agressió sexual la víctima va fer vida normal–, i en canvi, no fer el mateix amb els missatges de whatsapp anteriors i posteriors a la violació. També és de bojos assegurar que en les imatges del vídeo de la violació –sí, un dels vídeos que van difondre les bèsties– el seu rostre i la seua veu no demostren que allò no va ser sexe consentit, o que els mitjans de comunicació parlen de presumpta violació en comptes de culpabilitzar aquests assassins. Però jo la crec a ella i no a aquest sistema de merda que exigeix a les víctimes que denuncien però després les qüestionen.

Abans de finalitzar, voldria remarcar unes sàvies paraules d'Iñaki Gabilondo que, com una mena de resum, defineixen un context social que portem massa assimilat en el nostre interior. Diu així: “Per què excepte en casos minoritaris, no existeixen casos de dones que abusen d'homes? Hi ha moltes dones abandonades per l'alcohol i les drogues, geloses, desarrelades i que viuen en guetos infestats de violència, però no els passa el que a nosaltres sí. Els hòmens tenim una teranyina mental en la nostra ment que ens impedeix sentir-nos interpel·lats com a gènere davant aquests abusos contra les dones i fins que no acceptem la revisió dels nostres hàbits i ments, la nostra societat seguirà quedant en el llast i seguirem acceptant que tots aquests crims seguisquen apareixent”.

Quin mal ha fet el masclisme i quin mal seguirà fent fins que no li posem fi. No es tracta de penes de presó ni de castracions químiques, els violadors pateixen una malaltia incurable i quan tinguen l'oportunitat, aquestes bèsties tornaran a eixir de caça: es tracta d'assegurar-se que aquests assassins de somnis i valenties no tornen a posar mai cap mà damunt de ningú, que mai més tinguen la mínima oportunitat d'eixir al món i seguir arruïnant vides. Açò és una guerra contra les bèsties, una guerra amb el patriarcat que solament es pot combatre amb feminisme. Cal desfer-se de les bèsties, cal posar fi al patriarcat.

La cultura de la violació

"Tot en la vida tracta sobre el sexe, excepte el sexe. El sexe tracta sobre el poder" 
Oscar Wilde

Tot el món pensa que la violació és horrible, però quan una persona és violada el focus passa del violador a la víctima, i aquesta esdevé culpable. També els xiquets o els hòmens violats solen viure-ho amb silenci i culpa perquè la llosa del sexisme aixafa qualsevol queixa que un home vulga fer, ja que ells, masculinitats invulnerables, no són ni poden ser-ne les víctimes.

Els relats periodístics i socials sobre agressions a dones joves i adultes estan malauradament impregnats de preguntes i afirmacions com ara: “alguna cosa deu haver fet”, “com anava vestida?”, “si no es respecta a ella mateixa, com espera que els altres la respecten”, “a qui se li acudeix anar sola...”, etc. Aquestes frases són típiques de la cultura de la violació –terme encunyat pel feminisme als anys 70 que malauradament està guanyant protagonisme en els darrers mesos. Aquesta cultura es caracteritza per minimitzar o trivialitzar la violència sexual, per justificar un model de sexualitat masculina irrefrenable, i per exigir que siguen les víctimes les que hagen de prevenir la violència.

Aquesta cultura considera normal que els hòmens no puguen o no vulguen controlar els seus desitjos sexuals i excusa la violència per l’alcohol o les drogues; considera que les dones diuen “no” quan en realitat volen dir “sí”; creu que elles també volen sempre sexe, i que fins i tot gaudeixen en una violació; posa en dubte la veracitat de les denúncies, etc. El resultat de la cultura de la violació és que la majoria de violadors queden impunes perquè la justícia és exercida per persones patriarcals sense formació en qüestions de gènere, i perquè moltes víctimes no denuncien ja que saben que patiran un càstig doble: la violació i que no les creguen o que les facen responsables.

Per contra, el problema –la culpa– no està en les víctimes (com vesteixen, on van, què mostren...), sinó en la violència d’uns agressors, esperonats pel masclisme i la desigualtat, que consideren les dones objectes usables. Les violacions són comeses per persones concretes, i en prou ocasions per grups d’hòmens tan apoderats que fins i tot graven les agressions i se’n vanten, sabedors que per a molta gent no hi haurà tal violació sinó només sexe consentit entre una xica “solta” que anava buscant.

“Va tancar bé les cames?”, preguntà una magistrada a una dona en el judici. En quasi una cinquena part de les denúncies, s’ataca i es qüestiona la víctima; només es denuncien el 20% de les violacions, i tan sols un 1% dels agressors són condemnats. Aquestes xifres ens indiquen que als violadors els ix econòmic violar perquè la impunitat va de la mà de la connivència i de la complicitat social.

Podem dir, doncs, que les violacions no són només un problema individual que té la persona violada i el(s) seu(s) violador(s) sinó un problema social. Quan un grup social –les dones cis i trans– aporta la majoria de les víctimes, i l’altra part –els hòmens cis– aporta els agressors, hi ha una qüestió de poder que s’ha d’analitzar i esmenar. Els barons que violen no estan malalts, sinó que són els fills sans d'un sistema patriarcal que els confereix el poder de violentar les dones i els barons no hegemònics. 

Una societat que tolera la violència sexual i que no educa per a la cura ni per a respectar el consentiment està promovent la cultura de la violació.

[Recomanem la lectura del reportatge de Gloria Pina “Lo que 2016 nos ha enseñado sobre la cultura de la violación” publicat a Verne (novembre, 2016)] També recomanem el vídeo "Yo te creo" (#Yotecreo) de Towanda Rebels: 

Violació consentida?

Curt de Chloé Fontaine (2017) "Je suis ordinaire" (Sóc ordinària) 

El protagonista del curt s’ha quedat a gust i no deu pensar que acaba de cometre una violació. L’han educat perquè crega que és molt sexual, que el seu desig és natural –una necessitat–, i que té dret a ser complagut. A la nóvia, en canvi, l’han educada per a complaure, i per a ser sexual només amb la parella –si ho és amb qualsevol, és una guarra–; però sobretot l’han educada en el perill i en el guió de la por: Vés amb comte, que et pots quedar embarassada; Torna prompte i no vages mai sola, que et poden violar; No portes aquesta roba que..., no publiques fotos sexis que... La solució que se’ls proposa a les xiques per a evitar aquests perills és que posen límits als xics i que deixen de fer coses: anar soles, eixir fins a tard, beure, vestir com volen... I si no acompleixen les advertències, se les culpa del que passe. 

Aquesta educació en la por té conseqüències nefastes: més perill i més violència. Més perill perquè les xiques estan alerta davant de les violacions tradicionals –un desconegut en un carreró obscur– i desarmades per a enfrontar i fins i tot reconèixer les que es produeixen en entorns suposadament segurs, amb un nóvio, amic, amant o marit –i aquestes són el 90% de les violacions. Més violència perquè la representació constant de la violència sexual dels hòmens sobre les dones serveix per a sostenir el mite que la sexualitat masculina és perillosa i incontrolable per naturalesa, i que la violència masculina és natural. 

En general, les famílies o educadors/es alerten més les filles que els fills dels hipotètics perills que corren, quan en realitat corren més risc ells que elles, per exemple, de patir un accident amb la moto o el cotxe –per conduir arriscadament, per beure més del compte, per ficar-se en una brega amb altres xics, etc. En canvi, no se’ls diu que tornen abans a casa perquè són potencialment agressors o perquè seguir els dictats de la masculinitat tradicional –que minimitza el risc i considera natural la violència com a manera de resoldre els conflictes– els posa en perill.

L’educació sexual dels xics i de les xiques continua sent vergonyosament sexista en ple segle XXI. Per això, José Maria, un dels concursants de Gran Hermano Revolution, va violar la seua parella inconscient davant de les càmeres el passat 4 de novembre, perquè pensava i pensa, com qualsevol fill sa del patriarcat, que una nóvia està per a complaure els seus desitjos. Ploraríem si tinguérem temps, però la lluita contra el masclisme ens espera!!!

Consentiment sexual

La dibuixant de còmics Alli Kirkham explica molt bé què és el consentiment amb aquestos còmics:

1. La teua forma de vestir t’obliga a comportar-te de determinada manera o dóna permís als altres per a comportar-se amb tu com vulguen.

2. Has d’acabar el que has començat.

3. Si una vegada em donares permís, el tindré sempre.

4. Si t’agrada una cosa, t’agradarà sempre. 

5. T’agradarà fins i tot si estàs borratxa, drogada o inconscient. 

6. És el teu deure com a esposa o parella. 

7. Si dius que faràs una cosa, tens l’obligació de fer-la.

La cultura de la violació

Entrada en castellano

Estimat fill,

Feia temps que et volia escriure per a parlar-te d’un tema molt important, però he anat posposant-ho perquè no és fàcil d’explicar. Començaré contant-te una anècdota de fa anys, quan encara no estaves ni en el pensament.

Teníem 18 anys i feia poc més d’un any que ta mare i jo eixíem junts. Jo vivia en aquella època en un pis d’estudiants amb Jordi, un dels meus millors amics. Era dissabte i havíem eixit una bona colla de classe perquè celebràvem el final del primer curs de la carrera. Ja ben entrada la nit, ta mare i jo tornàrem al pis, acompanyats per Jordi i Andrea, que era amiga de ta mare. Nosaltres no férem l’amor perquè estàvem rendits, i perquè sempre hem sigut matiners per a aquestos assumptes; però abans d’adormir-nos, sentírem el soroll de les molles del llit i els sospirs de l’habitació del costat. Tres mesos després, ta mare em va contar que en realitat aquella nit Jordi havia violat Andrea. I jo no me la vaig creure.

Estàvem a la mateixa casa i no vaig sentir cap crit. Jordi m’havia contat que ho havien fet i que s’ho havien passat molt bé, que Andrea estava molt bona, però que de moment preferia no lligar-se en cap relació estable. I tot això m’ho va dir ben tranquil, mentre sucàvem uns croissants amb xocolate en el café amb llet. D’on s’havia tret ta mare que Jordi era un violador? Si haguera sigut una violació, Andrea hauria cridat i nosaltres l’hauríem sentida, no? És que la va amenaçar amb una pistola?

Ta mare i jo vàrem discutir sobre el fet i ella no va voler vindre al meu pis mentre Jordi hi estiguera. I jo no li vaig dir mai res de la violació al meu amic. Vaig callar com un imbècil còmplice i vaig contribuir amb el silenci a fer que aquest món seguira sent igual d’injust per a les dones en general i per a la teua germana en particular. I això va ser així perquè jo, pel simple fet d’haver nascut home, forme part de la cultura de la violació, una cultura que considera natural la violència sexual dels hòmens cap a les dones, i que es perpetua en la misogínia, en l'androcentrisme, en l’objectualització de la dona, en la naturalització de la violència masculina, etc. Amb els anys, he anat entenent que aquesta cultura se sustenta amb la complicitat d’hòmens com jo, que riuen els acudits masclistes del whatsapp del grup d’amics, fins i tot aquells en què la violació es presenta com una banalitat; que llancen a les dones floretes –quin nom més estúpid per a una agressió!– o es queden mirant-les com si foren només uns pits o un cul.

I tu també, fill estimat, formes part d’aquesta cultura de la violació pel simple fet d’haver nascut home. Això significa que tots els hòmens som uns violadors? Òbviament, no. Però tots els barons ens beneficiem d’una cultura que des de ben menuts ens tracta com si fórem més importants que les xiques (més forts, més valents, més lliures...) i ens diu que som molt sexuals i que la sexualitat és una necessitat que tenim dret a cobrir (perquè les necessitats dels hòmens no són vistes com a mancances sinó com a privilegis). I com a hòmens, creixem amb el dret a ser complaguts, i també a pressionar perquè s’acomplisquen els nostres desitjos. En canvi, aquestos privilegis no els tenen ni ta mare, ni la teua germana, ni cap dona ja que a elles les eduquen perquè el nostre plaer siga més importants que el seu. Et sembla just?

Doncs no. No és just. No ha sigut mai just però, malauradament, quan era més jove no ho veia, i per això discutia amb ta mare i li deia que jo no tenia la culpa que hi haguera quatre cafres violadors que no respectaren les dones. Ara sé que jo també sóc part d’una estructura de poder que permet que el masclisme i la violència sexual continuen. Que tu o que jo no siguem uns violadors, no justifica que davant de les crítiques, ens fem les víctimes i descarreguem la nostra ràbia contra les dones feministes que lluiten per canviar la realitat (dient-los per exemple feminazis), en lloc de fer-ho contra els responsables directes: aquells masclistes que abusen del seu poder i del privilegi de ser hòmens en una societat patriarcal.

He sentit dir a algunes persones que gran part de la culpa del que passa hui en dia la té la família, tot i que no hi estic del tot d’acord. Ta mare i jo us hem educat igual a la teua germana i a tu. Tanmateix, tu seràs sempre més lliure que ella, malgrat que ens pese. Nosaltres no li hem transmés el guió de la por, que en lloc de protegir-la la desapodera. Però tot el que l’envolta ja s’ha encarregat de dir-li que ha de témer els hòmens perquè li poden fer mal. I per a evitar aquesta violència, ha de ser menys lliure: tornar prompte a casa, no eixir a soles, no vestir “provocativa”, etc. I si no acomplix les restriccions patriarcals, se la farà responsable del que li puga passar, se sentirà culpable i no s'atrevirà a denunciar violadors com Jordi. T’imagines viure així?

Doncs pensa en tot açò que et dic i escolta, fill, els consells que et donaré:

No faces cas dels models d’hòmens i dones de les pel·lícules, de les sèries, dels anuncis, dels videojocs... Sigues crític. No tractes les dones com un tros de carn. Mira-les als ulls. Si una xica, o un xic, et diuen que no, respecta'ls. No et cregues el sexe que veus a les pel·lícules ja que no és real: fer l’amor dóna gust quan ho fas per gust, no per obligació; i el millor de tot és quan les dues persones gaudeixen. No ho oblides mai: ni un coit, ni el sexe oral, ni cap pràctica sexual són sempre plaents; depén del moment, de la persona, de l’estat d’ànim... Parla amb les teues parelles i pregunta’ls, i fes que elles et pregunten a tu. No dónes per fet res perquè el que agrada a la majoria potser a tu o a la teua parella no us fa el pes. Escolta el teu cos i veuràs com no és veritat que tots els hòmens volen el mateix. Atreveix-te a gaudir d’una sexualitat no patriarcal on les teues ereccions o el teu penis no siguen el més important. Explora el teu erotisme. Sigues l’home que vols ser, no el que el patriarcat vol que sigues. 

I ja per acabar et diré: sigues valent i enfronta’t als xics que són masclistes. Fes-los vore com d’injusta és la seua manera d’actuar. Fes-los pensar, tu que tens la sort que algú t’ha explicat que formes part de la cultura de la violació. No sigues còmplice i actua. És de justícia.

Albert

Per unes falles lliures de sexisme

Violència sexual i complicitat

(En castellano)

L’any 2012, una adolescent de 16 anys que havia begut molt va ser violada pels membres de l’equip de futbol de secundària d’Steubenvill, Ohio. La xica estava semiinsconscient i aquestos la varen portar de festa en festa, durant gran part de la nit, i entre altres humiliacions, se li pixaren damunt públicament. Cap persona de les que hi havia a les diverses festes va fer res per a evitar-ho, ni tan sols cridararen per telèfon anònimament. A la xarxa es van pujar vídeos de l’agressió sexual i també un vídeo d’un conegut dels violadors on es burlava de la xica i del fet.

Per què ningú va fer res? Per què cap dels adolescents i joves que es trobaven a les festes va actuar?

Alguns dels factors facilitadors de la violència són aquestos:

1. Sembla mentida, però un dels majors facilitadors de la violència és la idea que el comportament és tolerat secretament per la víctima, és a dir, el pensar que en el fons li agradava o volia el que li estava passant. El coit està tan sobrevalorat que molts joves pensen que pot resultar plaent, fins i tot contra la voluntat de la dona. Recorde que fa uns anys vaig posar a classe Kids, una duríssima pel·lícula que acaba amb la violació d’una xica inconscient en una festa, i una part de l’alumnat va riure davant l'escena. En preguntar-los-en la raó, respongueren que era evident que ella es feia la dormida i que li estava agradant igual que al violador.

2. En els xiquets i adolescents barons, la voluntat d’intervenir es basa en si creuen que els seus iguals masculins ho aprovarien o no. En realitat, el que pensen els altres és més important que les seues pròpies actituds. Això significa que fins i tot les expressions “menors” de sexisme, homofòbia, transfòbia…, com per exemple les floretes, els insults “de broma” (maricó, marimacho…) o els acudits sobre la violació o les persones homosexuals, etc., tenen una enorme influència, ja que impliquen que degradar les dones (o les persones homosexuals, transsexuals...) és acceptable i que la violació o qualsevol altra agressió és una broma que fa riure. Aquestes opinions desanimen els espectadors a actuar, ja que pensen que no rebran cap suport si actuen contra una agressió.

3. També arriben a pensar que ells mateixos es convertiran en víctimes perquè les seues opinions són, suposadament, contràries a les de la majoria. En el cas de l’homofòbia, si es defensa una persona homosexual, existeix la por al contagi de l’estigma, és a dir, el temor que la gent pense que la persona defensora és també homosexual.

4.  La percepció que els agressors tenen un alt estatus social, és a dir, que són molt populars, és una altra dificultat afegida per a parar un comportament violent. 

5. Les creences i mites al voltant de les agressions també prediuen la falta d’actuació. Per exemple la idea que la violació és sempre visiblement violenta porta a no considerar violació l’agressió a una persona que és incapaç de consentir (o de defensar-se) perquè ha begut molt. En el judici per la violació de la xica d’Ohio, un testimoni d’Stuebenville justificava la seua inacció dient que no va tractar de detenir els jugadors quan aquestos ensenyaven a tothom els pits de la xica perquè en aquell moment “ningú va pensar que fóra greu” ja que a ella no semblava molestar-li ni es defensava.

Tampoc es considera violació insistir a tindre relacions sexuals, malgrat la negativa de les xiques, quan hi ha hagut un consentiment previ o en un context de parella estable. Darrere d’aquestes agressions hi ha les falses creences següents: a) que es perd el dret a dir “no” quan es passen determinats límits; per exemple si una xica ha dit que hi haurà sexe, però després, havent començat o no, canvia d’opinió (“No em pots deixar a mitges”, “A què venies, si no?...”.); b) que està justificat usar la coerció quan una dona “ha provocat” un baró; c) que els xics estan molt necessitats sexualment i tenen dificultats per a controlar-se, especialment en arribar a determinat punt; d) que cal satisfer sexualment la parella encara que no se’n tingues ganes; e) que quan una xica diu “no”, realment vol dir “sí”; o f) que la conquista o fins i tot la imposició sobre una dona que diu “no” augmenta el valor d’un home; en canvi, quan ella persisteix en el rebuig, el baró es devalua. En realitat, el consentiment pot ser revocat en qualsevol moment, i insistir a tindre sexe contra la voluntat de l’altra persona (sense el seu sí explícit) és una violació, en una parella estable o una d'esporàdica.

6. En els casos on hi ha consum d’alcohol o d’altres drogues, els adolescents sovint no demanen ajuda a les persones adultes per por a ficar-se en problemes amb els pares o les mares.

7. Un factor que també cal tenir en compte és la culpa. A les xiques, se les educa en la por a patir una agressió sexual i el que han de fer és no “posar-se en perill”. Per tant, no han d’anar a determinats llocs soles, no han de beure, no han de vestir roba “provocativa”, etc. En altres paraules: la solució a la violència que altres exerceixen és que elles siguen menys lliures i no facen coses perquè, quan les fan, se les culpabilitza de les conseqüències si els passa alguna cosa dolenta. Quan les dones se salten les normes patriarcals, sovint se senten culpables del que els passa i no es creuen en el dret a demanar ajuda.

A diversos països arreu del món s’estan duent a terme programes amb joves que intenten promoure la intervenció de l’espectador, i les investigacions mostren que solament amb una persona que parle, ja pot trencar-se l’assentiment tàcit dels espectadors i frenar-se així l’escalada cap a formes més greus de violència. 

Cal doncs, un treball específic sobre els barons per a tractar d’apoderar els joves igualitaris antiviolents i trencar el corporativisme masculí. Cal ensenyar els estudiants a parlar i a prendre consciència que la sexualització de les dones, o les bromes sobre la violació i la violència sexual, no són innòcues i que no han de ser tolerades en silenci. Es tracta també d’un treball d’habilitats socials que els ajude a saber què fer davant de situacions de violència, i també a superar les barreres socials i el temor a intervenir amb els seus iguals. En realitat, molts dels homes i xiquets no aproven la violència, però pensen que els altres sí que ho fan i per això callen. El que cal aconseguir és que parlen, que diguen que estan en contra de la violència i que actuen davant de situacions concretes. 

Tradicionalment, la responsabilitat de previndre les agressions ha recaigut sobre les dones; i els hòmens no han reflexionat sobre el tema, ni tan sols els hòmens igualitaris. És imprescindible que els barons qüestionen el masclisme i els masclistes i discutisquen sobre la seua implicació en la violència, no solament en entorns feministes sinó també amb els amics.

En les xiques, cal que prenguen consciència de l’educació desapoderadora que reben des de menudetes i identificar com a violència les agressions masclistes quotidianes normalitzades, per exemple les persecucions a la nit, els tocaments patits en transports públics o aglomeracions, els comentaris sobre el cos, etc. Tota aquesta violència els recorda a les dones que el carrer no és seu i que el seu cos és un tros de carn tocable i opinable. La realitat és que les dones han de saber que el carrer és seu i que tenen dret a ocupar-lo quan vulguen i com vulguen, que el seu cos és seu i que poden decidir què fer amb ell i, per descomptat, viure una sexualitat lliure i desitjada. I aquesta llibertat no dóna dret a cap home a violar.

Una tassa de te?

"Si te cuesta entender el consentimiento sexual, imagina que en lugar de iniciar una relación sexual, le preparas a tu pareja una taza de té"

Reglas básicas del consentimiento:

1. Tanto chicos como chicas pueden tomar la iniciativa en materia sexual.

2. Ni los chicos ni las chicas nacen sabiendo. La sexualidad se aprende (y no precisamente en las películas porno o en las románticas convencionales).

3. Los chicos no están más necesitados sexualmente que las chicas.

4. Los chicos se pueden controlar perfectamente; las hormonas no les controlan.

5. No se pierde el derecho a decir no aunque se haya empezado la relación sexual o se esté muy excitadx.

6. El consentimiento puede ser revocado en cualquier momento.

7. Seducir es un juego saludable y divertido. Insistir, presionar y no respetar los nos, es violencia.

8. La forma de vestir de las chicas, que salgan solas hasta altas horas, que beban alcohol o tomen otras drogas… no significa: “¡Busco sexo, viólame!”; quiere decir: “Mi cuerpo es mío y tengo derecho a decidir qué hacer con él, cómo vestirme, como mostrarme…; Tengo derecho a ocupar el espacio público; Tengo derecho a vivir sin violencia; Tengo derecho al placer; Mi sexo es mío...”

Slut shaming

Rehtaeh Parsons fou una jove canadenca que, després de patir una violació en grup, va haver de suportar l’assetjament dels companys/es d’institut quan les fotos de l’agressió començaren a circular per les xarxes socials. No ho va suportar i es va suïcidar. Amanda Todd, Audrie Pott i Phoebe Prince se suïcidaren també després de ser insultades i tractades com a “putes”.

Emily Lindin és la fundadora d’un projecte que s’anomena The Unslut project, una iniciativa que lluita per la igualtat de gènere i contra l’slut shaming o l’insult a les xiques per la seua sexualitat. Per què no et suïcides, guarra estúpida?, li deien a ella, considerada la “puta” de l’institut des dels 11 anys. El seu nòvio va contar intimitats sexuals i, després de temps d’insults, Lindin va arribar a creure que es mereixia l’assetjament dels companys. Ara, ja apoderada, aquesta dona prepara el documental Slut: A Documentary Film ('Puta: el documental'), que tractarà sobre les xiques que han patit bullying sexual, per tal de conscienciar la gent i fer que aquest assetjament desaparega. 

Emma Holten es va desdejunar un dia amb el correu ple de comentaris obscens per part d’homes desconeguts que opinaven sobre unes fotos d’ella nua quan tenia 17 anys, penjades per l'exnòvio agreujat. Aquesta jove activista danesa va passar de la vergonya a la indignació i va decidir posar nua per a una fotògrafa coneguda i publicar les fotografies a la seua web, a més de responsabilitzar a qui consumia i feia circular aquestes fotos: “Si no diferencies entre una imatge compartida amb consentiment o sense, ets part del problema. /.../ Es important deixar clar que amb aquestes fotos no he fet el mateix que em feren. El meu consentiment importa. De fet, és el més important. I sense aquest, no és una foto; és simplement una violació”. 

Encara, molta gent culpabilitza les dones de les agressions que pateixen (Si no s’haguera fet fotos despullada, no li haguera passat res!) perquè la nostra societat és patriarcal, i educar en la por i en els perills que poden patir les dones és una justificació per a reprimir-les i que continuen així necessitant de protecció (masculina). Afortunadament, hi ha dones valentes i projectes apoderadors com els d'Emily Lindin i Emma Holten que ens ajuden a fer front a aquesta educació castradora. 

No sigues part de la corretja de transmissió del patriarcat!

El poder en els vincles personals

Cabano és un dels xics més sol·licitats de l’institut i ha organitzat una festa petting a sa casa. To pet significa “acaronar” i en el petting es pot fer qualsevol pràctica sexual menys la penetració, “que para eso ya están todos los días del año", diu Cabano. El millor amic de Cabano és Gorka.

Paula va a la festa acompanyada de Fer i de Cova (que era la nóvia del germà de Julio). A Paula li agrada Cabano i, per a cridar la seua atenció, balla morbosament amb Cova. Aquest és el diàleg que hi mantenen:

Cabano - Joder tía, que subidón con las pastis, ¿eh?
Paula - Sí…
Cabano - Te estás portando de puta madre ¿Me la comes un rato?
Paula - ¿Tienes preservativos?
Cabano - ¿Para esto?, ¡tú flipas!; ¿qué quieres, comer goma?
Paula - Es que… no sé…
Cabano - Joder tía, con lo enrollada que parecías con Cova. ¡Dime que no estoy perdiendo el tiempo contigo! ¡Venga, va!
Paula - Pero… ¿yo te gusto?
Cabano - ¡Mucho!

• Tot el món ho passa bé a la festa? Qui ho passa bé? Qui no?
• Quines situacions de pressió i/o violència hi ha a l'escena?
• Què penses del que passa entre Cabano i Paula? Els dos ho passen bé?
• Com hauries actuat tu en el lloc de Paula? I en el lloc de Cabano?
• Què hauria d'haver passat a la festa perquè tot el món ho passara bé? 

Que et diguen que sí

Texto en castellano

Clementina va tornar a casa dissimulant amb les amigues l’intens dolor que sentia entre les cames. Lluna i Mariela no paraven de preguntar com havia anat amb Gabri, però Tina va poder escapolir-se caminant molt de pressa per a fer més curt el trajecte que separava el pub de sa casa, i dient-los que tenia molta son i que a l’endemà els ho contaria tot amb pèls i senyals.

      Quan arribà a casa, hauria pagat per una dutxa, però no volia per res del món que el soroll de l’aigua despertara els seus pares i que aquestos descobriren que arribava dues hores més tard del que havien acordat. Per això entrà de pressa a l’habitació, passà el pany i, mentre es despullava, es conformà a imaginar que l’aigua li queia pel cos i s’emportava la brutedat que sentia, juntament amb la culpa i la vergonya.

      Abans de posar les bragues al cistell de la roba bruta, les va mirar per comprovar que no tingueren sang, i es tranquil·litzà en veure que només hi havia una miqueta més de fluix que de normal, producte segurament d’haver-se excitat mentre es besaven. La primera vegada tampoc no va sagnar gens ni mica. Li havien contat que seria quasi com una pel·li de vampirs però no va ser així. I tampoc li va fer mal. Per a Andreu també havia sigut la primera vegada i ho havien fet suaument, sense pressa... I suspesa en l’agradable record d’aquella relació, tan distinta a la que acabava de tindre amb Gabri, s'oblidà per un moment de la coentor que sentia. 

      Després de la dutxa imaginada, es va posar el pijama i s’allità. Va tancar el ulls, tot i saber que no podria dormir perquè les imatges de la nit li tornarien una i una altra vegada, i es va abraçar al peluix que li havien regalat les amigues per al seu aniversari, buscant que la suavitat del pelet li curara la coïssor de l’entrecuix i sobretot la de l’ànima, que encara li feia més mal. Per què havia acceptat pujar al cotxe amb ell? Semblava tan dolç pel Whatsapp! Feia mesos que li agradava, i aquella nit va decidir acostar-se-li, animada per Lluna, que sempre era molt més decidida que ella. Sorprenentment, tot va fluir, i del parlar passaren al tocar i al besar, i a Clementina se li va oblidar que estaven en un pub i que mitja classe la veia gaudir dels besos de Gabri i de les gustoses carícies a l’orella que ell li regalava.

      Però al cotxe tot va canviar. A ell li va entrar la pressa i a ella quasi no se li sentia la veu quan li deia: em fas mal, m’estic clavant els teus malucs, vas molt de pressa, no m’agrada, no vull, no... Al primer no, ell li va dir que era una cria i que no havia perdut dues hores menjant-li la boca per a quedar-se així. Al segon no, va afegir que a ella li agradava el tema, perquè tot l'institut sabia que ho havia fet ja amb Andreu, i que no es fera l’estreta. Al tercer no, ell va assegurar que li agradaria molt i que a què hi havia anat, si no. La quarta negativa va ser pronunciada cap a dins, mentre els vidres s'entelaven amb el baf de les seues respiracions: la d’ell, de plaer; i la d’ella, de dolor. I Clementina va deixar-se anar intentant pensar en coses agradables perquè aquella eternitat durara només un instant. I quan ell acabà, es van besar i tot —perquè això era l’únic que li havia agradat—, i es va sentir encara més imbècil.

El 85% per cent de les agressions sexuals són comeses per coneguts o lligues ocasionals amb els quals, en un principi, sí que es volia sexe. En canvi, la imatge que se sol tindre d’una violació —la d’una xica sola a la nit i un desconegut que l’assalta amb violència— passa molt a les pel·lícules i a la literatura criminal, però molt poquet a la vida real. Si això és així, per què les xiques són vistes com a víctimes indefenses? Perquè la societat patriarcal les educa amb el guió de la por, és a dir, perquè senten que tenen moltes possibilitats de ser agredides sexualment i que per això han d’estar alerta, s'han de protegir i posar límits.

En principi, saber posar límits és un aprenentatge no sols útil sinó imprescindible per a desenvolupar-se adequadament; però els límits patriarcals no són precisament saludables sinó tot el contrari perquè, en realitat, més que límits són privació de llibertat, ja que la manera d’evitar els perills és que les xiques no facen determinades coses: beure, eixir de festa, anar soles a la nit o viatjar sense companyia, etc. I, si ho fan, han d’assumir-ne les conseqüències i són considerades les responsables del que passe perquè s’ho han buscat per actuar fora de la norma.

Contràriament, per als xics no hi ha límits i poques vegades se’ls diu per exemple que, ja que ells són els potencials agressors, millor si es queden a casa o tornen més prompte; ni tampoc se’ls diu que no és normal que pressionen per a tindre sexe. Sembla una obvietat, però una cosa és seduir algú i una altra insistir i pressionar. I per això cal saber que la insistència, i no respectar els nos, és violència; que el consentiment donat pot ser revocat; que les persones tenim dret a dir que no en qualsevol moment per molt excitada que estiga la parella; que es pot interrompre una relació sexual encara que es tinguen les bragues abaixades, etc.

Per desgràcia, les lleis no escrites de la societat patriarcal i masclista fan creure que és normal que els xics prenguen la iniciativa i que insistisquen per a tindre sexe i fan creure també que és normal que, arribats a determinat punt, les xiques ja no se senten en el dret a dir que no. Ho veurem més clarament amb un exemple: en cas d'abús, que una xica haja begut es considera un agreujant i la societat la criticarà per no haver-se "protegit", i fins i tot ella mateixa se sentirà més culpable que si no ho haguera fet. En canvi, si un xic ha begut i comet una agressió, això es considerarà un atenuant, i servirà per a justificar la seua actuació. En altres paraules: a elles, se les culpa (per provocar); i a ells, se’ls disculpa (perquè en els hòmens és natural!). A elles se les responsabilitza preguntant-los “I tu, per què havies begut?”; però a ells ningú els pregunta: “Per què beus quan tens sexe? Per què et permets forçar la voluntat d'una altra persona per al teu propi benefici?".

L'agressió comença quan no es respecta el no! I la transformació s'inicia quan es deixa de jutjar amb diferents vares de mesurar els xics i les xiques; quan no es pensa que els xics han de portar la iniciativa en la sexualitat; quan un xic no creu que és menys home perquè una xica li diga que no; quan una xica fa valdre el seu dret al plaer i demana el que li agrada i posa límits al que no li agrada; quan xics i xiques deixen de banda els models (i imposicions) establerts i es donen permís per a gaudir sense autopressionar-se i sense pressionar l'altra persona. Quan un sí és un sí i un no es respecta.

(Versió revisada de l'entrada: Consentiments)

Font d'inspiració: "Yo quería sexo, pero no así" i "No vayas sola, te puede pasar algo" de June Fernández.

Si t'interessa el tema, pots vore també l'entrada de karicies: El carrer no és de les dones o les entrades de l'etiqueta Violència sexual.

Fragment del curt islandés "Que et diguen sí" (2011).

Consentiments

Clementina va tornar a casa dissimulant amb les amigues l’intens dolor que sentia entre les cames. Lluna i Mariela no paraven de preguntar com havia anat amb Gabri, però Tina va poder escapolir-se caminant molt de pressa per a fer més curt el trajecte que separava el pub de casa, i dient-los que tenia molta son i que a l’endemà els ho contaria tot amb pèls i senyals.   

Quan arribà a casa, hauria volgut dutxar-se, però no volia per res del món que el soroll de l’aigua despertara els seus pares i que aquests descobriren que arribava dues hores més tard del que havien acordat. per això entrà de pressa a l’habitació, passà el pany i, mentre es despullava, es conformà a imaginar que l’aigua li queia pel cos i s’emportava la brutedat que sentia, juntament amb la culpa i la vergonya.

Abans de posar les bragues a la cistella de la roba bruta, les va mirar per comprovar que no tingueren sang, i es tranquil·litzà en veure que només hi havia una miqueta més de fluix que de normal. La primera vegada tampoc no va sagnar gens ni mica. Li havien contat que seria quasi com una pel·li de vampirs però no va ser així. I tampoc li va fer mal. Per a Andreu també havia sigut la primera vegada i ho havien fet suaument, sense pressa. Suspesa en l'agradable record d'aquella relació, tan distinta a la que acabava de tindre amb Gabri, s'oblidà per un moment de la coentor que sentia.

Després de la dutxa imaginada, es va posar el pijama i s'allità. Va tancar els ulls, tot i saber que no podria dormir perquè les imatges de la nit li tornarien una i una altra vegada, i es va abraçar al peluix que li havien regalat les amigues per al seu aniversari, buscant que la suavitat del pelet li curara la coïssor de l'entrecuix i sobretot la de l'ànima, que encara li feia més mal.

Per què havia acceptat quan ell la convidà a anar al seu cotxe? Semblava tan romàntic a l'Instagram! Feia mesos que li agradava i aquella nit va decidir acostar-se-li, animada per Lluna, que sempre era molt més decidida que ella. Tot va fluir i estigueren besant-se molta estona al pub. Tot el món els va veure. I a Clementina li encantava com besava Gabri i com li acaronava el bescoll mentre ho feia.      

Però al cotxe tot va canviar. A ell li va entrar la pressa i a ella quasi no se li sentia la veu quan li deia: em fas mal, m’estic clavant els teus malucs, vas molt de pressa, no m’agrada, no vull, no... Ell li va dir que era un cria i que no havia perdut dues hores menjant-li la boca per a quedar-se així. Que ell ja sabia que a ella li agradava el tema. Que tot l'institut sabia que ho havia fet amb Andreu. Que no es fera l’estreta. Que li agradaria molt. A què havia anat, si no?

I el cotxe es va omplir amb el baf de les seues respiracions: la d’ell, de plaer; la d’ella, de dolor. I Clementina va intentar pensar en coses agradables perquè aquella eternitat durara menys. I quan ell acabà, es van besar i tot (perquè això és l’únic que li havia agradat), i es va sentir encara més imbècil.

El 90% per cent de les agressions sexuals són comeses per coneguts o lligues ocasionals amb els quals, en un principi, sí que es volia sexe. En canvi, la imatge que se’ns ven d’una violació (xica sola a la nit i desconegut que l’assalta amb violència) ocorre en pocs casos. Corre més perill un xic de partir-se la crisma en un accident de moto o cotxe, o en una brega ocasional, que una xica de ser violada, però a elles se les ha de "protegir".

La societat patriarcal considera les xiques com a persones desvalgudes de les quals s'ha de tenir cura. I els diu, a elles, que han de posar els límits i, si no els posen, són les responsables del que passarà ja que s’ho han buscat. Poques vegades se’ls diu als xics que no és normal que pressionen per a tindre sexe, ni és normal que insistisquen. Sembla una obvietat però una cosa és seduir algú i una altra insistir i pressionar. Poca gent diu als xics que la insistència, i no respectar els nos, és violència. Que el consentiment donat pot ser revocat. Que les persones tenim dret a dir que no en qualsevol moment, per molt excitat que estiga aquell amb qui ens estem enrotllant. Que podem dir que no encara que tinguem les bragues abaixades.

Aquestes lleis no escrites de la societat patriarcal i masclista fan creure que és normal que els xics prenguen la iniciativa i que insistisquen per a tindre sexe i fan creure també que és normal que, arribats a determinat punt, les xiques ja no tinguen dret a dir que no.

Mireu la diferència: si una xica ha begut, es considera un agreujant, és a dir, encara se sentirà més culpable i la societat la criticarà més per no haver-se “protegit” com tocava. En canvi, si un xic beu i comet una agressió, això es considerarà un atenuant, i servirà per a justificar la seua actuació. A elles, se les culpa (per provocar); a ells, se’ls disculpa (és natural, són hòmens!). De segur que a ella algú la fa responsable preguntant: I tu, per què havies begut? Però de segur que a ell no se li diu: I tu, per què no acceptes un no i agredeixes?

L'agressió comença quan no es respecta el no! I la transformació s'inicia quan les persones deixem de jutjar de manera diferent a xics i a xiques. Quan no pensem que ells han de portar la iniciativa en la sexualitat. Quan un xic no crega que la seua homenia es veu afectada perquè una xica el rebutge. Quan una xica faça valdre el seu dret al plaer i demane el que li agrada i pose límits. Quan xics i xiques deixen de banda els models (imposicions) establerts i es donen permís per a gaudir sense autopressionar-se i sense pressionar a l'altra persona. 

La sexualitat està per a gaudir-la, no per a patir-la!  

Font d'inspiració: "Yo quería sexo, pero no así", per June Fernández, en la revista Píkara Magazine. La periodista basca ha guanyat, amb aquest article, el II Premi de Periodisme Colombine.