Què et diu la teua monstre?

Big Mouth és una sèrie estatunidenca animada (recomanada per Netflix a partir dels 16 anys) que tracta temes relacionats amb el desenvolupament corporal i sexual propi de l’adolescència: atracció sexual, menstruació, masturbació, etc. Els protagonistes són dos amics, Nick i Andrew, juntament amb les seues amistats Jessi, Jay i Missi. Sembla que la història es basa en les vivències reals que tingueren dos dels seus creadors durant la pubertat i l’adolescència. 

Un dels encerts de la sèrie és mostrar el terratrèmol emocional que es pateix en aquesta edat a través d’uns personatges anomenats monstres de les hormones. I cadascun dels protagonistes té el seu. He seleccionat un fragment del capítol 5 de la primera temporada, que es diu «Girls Are Horny Too» («Les xiques també s’exciten»), on la monstre de les hormones de Jessi l’anima a conéixer-se, i aquesta i la seua vulva mantenen una agradable i instructiva conversa. 

La vulva de Jessi li explica que no és el mateix la vulva que la vagina; que les xiques tenen tres orificis: la uretra, l’anus i el que dona entrada a la vagina; que a la vulva podem trobar l’estrella del plaer, el clítoris, i també els llavis exteriors i interiors (denominació més adequada que la de majors i menors, ja que cada vulva és distinta i sovint els anomenats menors són més grans que els majors). 

Què et semblen els consells de la monstre de les hormones de Jessi? Creus que està ben vist que les xiques es miren i/o es toquen? Què creus que li diria el monstre de les hormones a un xic? I quina seria la conversa entre els genitals masculins i un adolescent?

La histèria: malaltia femenina o invenció patriarcal?

Entrada de Jaume (1r de Batxillerat)

La histèria, provinent etimològicament de la paraula grega úter (hysteria), va ser considerada una malaltia. Aquesta tenia una variada relació de símptomes, que incloïen: defalliments, insomni, retenció de fluids, pesadesa abdominal, espasmes musculars, respiració entretallada, irritabilitat, forts dolors de cap, pèrdua de l'apetit i “tendència a causar problemes”. Al segle XIX era tractada mitjançant autèntiques salvatjades com l’administració de dosis de nitrat de plata, injeccions, cauteritzacions, sagnats, sangoneres o, fins i tot, intervencions quirúrgiques com la histerectomia. L'any 1968, la histèria va ser introduïda al DSM-II (Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals) perquè es considerava una malaltia mental.

Tot i això, aquesta malaltia fictícia no és una novetat del segle XIX, sinó que té els orígens en els egipcis, que van concebre la idea que la histèria era provocada perquè l’úter era un òrgan mòbil que es desplaçava per tot el cos de la dona. Aquesta idea va ser portada més enllà pels filòsofs grecs que, a més d'acceptar-la, van defendre que aquest moviment era provocat per l'absència de semen ja que aquest òrgan es movia pel cos a la recerca de la humitat que els faltava. Posteriorment, altres filòsofs com Freud –que va proposar la idea que la dona estava histèrica perquè tenia enveja del penis–, van fer canviar la concepció de la malaltia, però mai no es va posar en dubte si aquesta era una malaltia o si era simplement que la dona no respectava el model idíl·lic femení en el sistema patriarcal.

Per concloure, voldria recomanar-vos que vegeu la pel·lícula Hysteria, que tracta de com va ser la invenció del vibrador per “alleujar les tensions femenines” i com, al començament, aquest invent era usat com a ferramenta mèdica mitjançant la qual masturbaven les dones afectades d’histèria. Aquesta pel·lícula, de gènere còmic i romàntic, presenta com era tractada la dona histèrica en el segle XIX.

Bibliografia:
- Paloma Moral de Calatrava: El sexo como terapia. Las mujeres histéricas -
- Rachel P. Maines (1999): The Technology of Orgasm: "Hysteria," the Vibrator, and Women's Sexual Satisfaction.
- Qué hay de cierto científicamente en «Hysteria»?https://hipertextual.com/2013/06/que-hay-de-cierto-en-hysteria


[En l'entrada La histèria i els vibradors teniu més informació sobre la invenció d'aquests aparells.]

Vida matrimonial

Ací us presente dos materials en format diferent: un conte de Quin Monzó i un fragment de la sèrie Oh, My Goig. L'alumnat de primer de Batxillerat podrà comentar qualsevol dels dos textos (el conte i/o el vídeo). L'alumnat de segon de Batxillerat haurà de practicar l'expressió escrita i la reflexió crítica a partir del text. Concretament, la qüestió és la següent: 

Escriu un text de característiques tipològiques semblans al de Quim Monzó en què expliques alguna experiència d'incomunicació (real o inventada) en una relació de parella (Extensió: unes 150 paraules).  

Vida matrimonial

Per tal de firmar uns documents, el Zgdt i la Bst (casats des de fa vuit anys) han d’anar a una ciutat llunyana. Hi arriben a mitja tarda. Com que fins l’endemà no podran resoldre l’afer, busquen un hotel on passar la nit. Els donen una habitació amb dos llits individuals, dues tauletes de nit, una taula per escriure (hi ha sobres i paper de carta amb la capçalera de l’hotel, en una carpeta), una cadira i un minibar amb un televisor al damunt. Sopen, passegen pel costat del riu i, quan tornen a l’hotel, cadascun es fica al seu llit i treu un llibre.

Pocs minuts més tard senten que a l’habitació del costat carden. Senten clarament el grinyol del matalàs, els gemecs de la dona i, més fluix, els esbufecs de l’home. El Zgdt i la Bst es miren, somriuen, fan algun comentari de broma, es desitgen bona nit i apaguen el llum. El Zgdt, calent per la cardada que encara sent a través de la paret, pensa a dir-li alguna cosa a la Bst. Potser ella s’ha posat tan calenta com ell. Podria acostar-s’hi, asseure’s al llit, fer broma sobre els veïns d’habitació i, com aquell qui res, acariciar-li primer els cabells i la cara i, tot seguit, els pits. Molt probablement, la Bst s’hi apuntaria de seguida. Però ¿i si no s’hi apunta? ¿I si li enretira la mà i fa petar la llengua o, pitjor encara, li diu: «No en tinc ganes»? Fa anys no hauria dubtat. Hauria sabut, just abans d’apagar el llum, si la Bst en tenia ganes, si els gemecs de l’habitació del costat l’havien encesa o no. Però ara, amb tants anys de teranyines al damunt, res no és clar. EI Zgdt es gira de costat i es masturba procurant no fer gens de fressa.

Deu minuts després d’haver acabat, la Bst li pregunta si dorm. El Zgdt li diu que encara no. A l’habitació del costat ja no gemeguen; ara hi ha una conversa en veu baixa i rialles soterrades. La Bst s’aixeca i va cap al llit del Zgdt. Aparta els llençols, s’hi estira i comença a acariciar-li l’esquena. La mà baixa de l’esquena fins a les natges. Sense prou coratge per dir-li que s’acaba de masturbar, el Zgdt li diu que no en té ganes. La Bst deixa d’acariciar-lo, hi ha un silenci breu, llarguíssim, i se’n torna al seu llit. Ell sent com aparta els llençols, com s’hi fica dins, com es regira. A cada regirada, al Zgdt se li multipliquen els remordiments per haver-se masturbat sense haver intentat abans saber si la Bst voldria cardar. Se sent, a més, culpable de no haver-li dit la veritat. ¿Tan poca confiança es tenen, tan estranys són ja l’un per l’altre, que ni això no li pot dir? Precisament per demostrar que no són del tot estranys, que encara hi ha una espurna de confiança, que potser poden revifar la foguera, agafa coratge, es gira cap a ella i li confessa que fa uns minuts s’ha masturbat perquè pensava que ella no tindria ganes de cardar. La Bst no diu res.

Minuts després, el Zgdt suposa, pels sorolls dissimulats que li arriben, que la Bst es masturba. El Zgdt sent una tristesa immensa, pensa que la vida és grotesca i injusta, i esclata a plorar. Plora contra el coixí, enfonsant-hi la cara tant com pot. Les llàgrimes són abundants i calentes. I quan sent que la Bst ofega el gemec final contra el tou de la mà, xiscla amb un xiscle que és el xiscle que ella es mossega.

Quim Monzó, Vida matrimonial. Barcelona: Quaderns Crema, 1999, pàgs. 353-355

En el vídeo #goodvibrations (2017), de la sèrie Oh, My Goig, podem veure Andrés, que ha descobert accidentalment la joguina sexual de la seua xicota Emma, i la discussió que hi mantenen. Ell pensa que les xiques no es masturben; en canvi, considera que és una "necessitat" en els xics. Què en penses? Aquest capítol és el tercer episodi de la sèrie #OhMyGoig, i forma part del capítol El plaer sexual (29'').

Autoconeixement

Vídeo de la campanya Habla serio. Sexualidad sin misterios (Equador, 2012)

Culpa

Jane Wallace, Masturbación, proceso contra la culpabilidad de las mujeres, La sal, 1981

"Totes les persones es masturben d’una manera o d’una altra. I si és un fet universal, per què s’oculta de forma tan persistent? S’encobreix per un sentiment de culpa. Ens han fet sentir que és dolenta; per això, quan ho passem bé, ho compensem amb sentiments de culpabilitat. /.../ Si vas en bus, segurament la dona que va davant s’ha masturbat abans d’eixir de casa. Tot el món al teu voltant es donarà plaer hui, demà, la setmana que ve o el més que ve. Possiblement, al món es donen un bilió d’orgasmes al dia a través de l'autoerotisme.

La vulva i els sentiments cap a aquesta són tan importants per a una dona com el penis per a un home. L’autoimatge de cada una de nosaltes depén en certa manera de la visió que tenim dels genitals. A mesura que acceptem el nostre cos com una gran zona plaent, i estimem cada gram del plaer que ens proporciona, la percepció del nostre cos canvia i amb ella la manera de veure'ns. Nosaltres i els nostres cossos no som dues entitats separades. 

Durant molt de temps, el plaer s'ha fet malbé pels sentiments de culpa, pels remordiments i les autopromeses de no fer-ho mai més, i tot això és provocat per com ens han ensenyat a odiar els nostres cossos i a nosaltres mateixes. Alguns pares consideren que tocar-se els genitals pertany a la mateixa categoria que furgar-se el nas o tirar-se un pet; però no renyen les xiques iguals que els xics. A les xiques els diuen: cridaré el metge, la policia... i elles han d’aprendre a ocultar-ho. 

/.../ Els xics tenen un avantatge sobre les xiques per a l'autoerotisme: es veuen els penis, les ereccions, el procés, i finalment, l’ejaculació. Tota l’evidència de l’excitació és concreta. A més, s’espera que es ho facen. Per contra, les xiques no poden veure’s els genitals. Col·locar la mà entre les cames és reprimit per les mares. Tocar-se és brut: “No us toqueu, no us mireu, no us oloreu i, sobretot, no us masturbeu, especialment si voleu ser xiquetes perfectes”. Els pares no renyen els fills mascles que es toquen. /.../ "

Vivir y otras ficciones

“Vivir y otras ficciones” és una pel·lícula de Jo Sol que pretén fer visibles altres discursos sobre el cos i el desig. "Una pel·lícula sobre un xaval que es trenca el coll als 13 anys i creix en un món on li és negat tot el que un ésser humà desitja”. Antonio Centeno, un dels protagonistes, explica: “Quan no existeixen referents en l'imaginari col·lectiu, és impossible que la gent conceba des del no-res què és no tenir accés al propi cos. Què significa no poder conèixer-se, explorar-se, masturbar-se. Què significa una vida atrapat a un cos quan no et queda altra que viure-ho com una condemna. Sense testimoniatges, sense històries que ho il·lustren, és impossible subvertir aqueixa realitat inexistent per a la societat. No es pot revertir la mirada que prefereix veure't asexuat, sense desitjos, que al final és una cosa així com no veure't, la millor forma per a mantenir-te al marge de tot el que té de bo la vida. Net, cuidat, desparasitat, però ací apartat, on no molestes. És vital produir continguts potents per a engegar aqueixa transformació en la manera de mirar-nos, de veure'ns com a éssers humans complets.”

Què penses d'aquesta campanya?

Si t'interessa el tema de la diversitat funcional i l'assistència sexual, pots llegir l'entrada Yes, we fuck.

És dolenta la masturbació? per Mireia, Aida, Diego i Paula

El diari ABC, en la secció digital titulada Aula de Sexualidad, ha publicat una sèrie d'entrades on es parla sobre la sexualitat. En una d'elles (¿Cómo se evita la masturbación?) ens explica com evitar les masturbacions, cosa que ens pareix molt retrògrada. A l'article es donen quatre mesures per a evitar aquesta pràctica, que tot seguit comentarem, i voldríem també que ens donareu la vostra opinió.

La primera recomanació consisteix a protegir-se de l'agressió de l'erotisme comercial, és a dir, evitar els videojocs, la televisió, el cinema... que puguen contindre contingut sexual. El que pensem és que ens lleven la llibertat d'elegir a què volem jugar, què volem veure o on volem posar el nostre ordinador.

El segon consell és adoptar un estil de vida saludable, cuidar el cos amb una higiene adequada, una dieta equilibrada i evitar el consum de substàncies nocives. I nosaltres pensem: però què té a veure la vida saludable amb la masturbació? Què té a veure la higiene amb aquesta pràctica? No ho entenem! A més a més, si consumeixes substàncies addictives com l'alcohol o el tabac, també t'estaries masturbant?

La tercera forma d'evitar la masturbació és ocupar el temps lliure de manera constructiva, és a dir, que per a millorar la teua cultura i formació, per exemple, pots buscar la resposta a problemes bioètics que es plantegen hui en dia com l'avortament. També diuen que si passes les vesprades al centre comercial, acabes “buscant parella” per a passar el temps, cosa que ells pensen que incitarà a la masturbació a causa dels “embolics d'una vesprada”, que no són relacions per amor.

La quarta i última recomanació és tindre un grup d'amics sans, perquè se suposa que ens ajuden a madurar. Però nosaltres pensem que cadascú ha de ser conscient del que fa i de com madura, ja que cada persona té el seu ritme.

Aquest article, fet per la Universitat de Navarra, ens dóna entendre que hem de tornar a com era abans: la sexualitat com un tema tabú i a soles per a procrear. Hui en dia ja estem més informats i sabem el que hem de fer i com ho hem de fer. No ens han de llevar la nostra llibertat i menys la del nostre cos i la nostra forma de pensar. No oblideu que el nostre cos és nostre i ningú ha de dir-nos què fer o deixar de fer amb ell.

MIREIA BEBEL, AIDA KENT, DIEGO THOMSON, PAULA CAMPOAMOR 3ºA

Autoerotisme

Les xarxes socials s’han encés amb la publicació de tres articles dedicats als “perills” que comporta la masturbació i a la manera d’evitar-la. L’Aula de Sexualitat de la web del diari Abc ha publicat els posts: "Què és la masturbació?", "És perjudicial la masturbació?", i "Com s'evita la masturbació?". El diari Ara, resumeix els que ací es diu:

Entre els consells per defugir l'onanisme -"el primer que cal tenir clar és que la masturbació no és ni bona ni necessària per a la salut" adverteix la introducció- hi ha el de "protegir-se de l'agressió comercial de l'erotisme ambiental": per exemple, bloquejant determinats continguts a l'ordinador. La resta de claus són, segons aquest text, "adoptar un estil de vida saludable", "ocupar el temps lliure de manera constructiva" i "construir un equip d'amics sa". "En resum: per evitar la masturbació o sortir del seu cercle viciós cal començar per decidir-se a fer-ho sabent que és possible i sa. Però, a més a més, cal posar mitjans concrets per enfortir aquesta decisió", afegeix l'equip de consellers. "Així estaràs preparat per a l'amor sòlid, que passa per ser amo de la teva sexualitat, i no permetràs que la masturbació resti qualitat a aquesta capacitat d'estimar", conclou.

Altres articles de l'Aula són:   

• ¿Por qué no deberíamos ir juntos de vacaciones si estamos saliendo? 
• ¿A qué edad es aconsejable empezar a salir con alguien (tener novio/a?

Nadant per la xarxa, vaig trobar aquest vídeo que il·lustra bé el que proposen els articles esmentats: 

I tu què opines?

(Vídeo creat per la LEA, la Liga para la educación audiovisual, una associació que pretén "formar una nueva generación de espectadores exigentes y denunciar y limpiar toda la suciedad mediática que invade nuestros hogares…". Antena 3 va cedir espai perquè es projectara aquest vídeo, protagonitzat pels Leañecos Pixelito i Leandra, l'any 2007)

Pessigolles

Open publication - Free publishing - More catalan

Les pessigolles són un plaer, però per a les xiques encara són un tabú i no se’n pot parlar. El conte de dalt tracta i reivindica l’autoerotisme; per contra, el vídeo de baix el considera una “cochinada”, igual que algunes institucions religioses (com el Pontificio Instituto Juan Pablo II) que proposen una sexualitat que ha de seguir "el pla de Déu sobre el matrimoni i la família", un pla que no inclou practicar la sexualitat per plaer o sense una finalitat reproductiva. 

Sembla mentida que al segle XXI es continuen defensant idees de l’Edat Mitjana!

[Vídeo  protagonitzat pels Leañecos Pixelito i Leandra, creat per la LEA (Liga para la educación audiovisual), una associació que pretén "formar una nueva generación de espectadores exigentes y denunciar y limpiar toda la suciedad mediática que invade nuestros hogares…". Es va emetre en Antena 3 al 2007.]

La histèria i els vibradors

Quan Rachel P. Maines estava investigant sobre costura i llegia les revistes femenines de principis del segle XX, que parlaven del punt de ganxo, els brodats o les blondes, es va sorprendre de trobar un munt d’anuncis d’uns aparells vibradors que s’anunciaven com a relaxants musculars. El descobriment va ser tan sorprenent que deixà de banda la costura i es va endinsar en l’apassionant món dels vibradors i d’una malaltia, l’anomenada histèria, que es curava mitjançant la masturbació.

“Histèria” és una paraula d’origen grec que significa “el que procedeix de l’úter”. La histèria incloïa una sèrie de símptomes molt variats: nervis, insomni, espasmes musculars, falta de gana... Es pensava que era provocada “per la falta de copulació, de gratificació sexual o d’ambdues coses” i ja Hipòcrates, al segle V a.n.e., en parlava i recomanava com a cura l’exercici i el massatge. En la tradició mèdica occidental, el tractament estàndard per a la histèria, considerada una malaltia crònica en les dones, era el massatge genital fins a l’orgasme, dut a terme pel metge o per la matrona.

No hi ha constància que al personal mèdic li agradara portar les seues pacients al "paroxisme histèric", que era com eufemísticament s’anomenava l’orgasme femení. Més aviat la consideraven una tasca difícil i avorrida, que exigia constància i temps. Per això, quan el 1880 un metge va inventar el primer vibrador a bateries, l’aparell va ser rebut amb entusiasme. La mecanització del tractament augmentava el nombre de pacients que un metge podia atendre, ja que la màquina era molt més ràpida i eficaç que les mans, i les dones “malaltes” van esdevenir un mercat encara més lucratiu.

L’androcentrisme i el model sexual coital, segons el qual la vertadera satisfacció femenina només s’aconsegueix mitjançant (i/o gràcies a) un coit amb un home, van fer que aquesta pràctica no es pensara com una amenaça i per això va ser realitzada durant anys a les que s’ho podien pagar: dones blanques, de classe alta, europees i nord-americanes. Com que no hi havia penetració, el pensament androcèntric interpretava que no passava res sexual quan elles experimentaven l’orgasme en mans expertes.

El vibrador va ser un dels primers aparells elèctrics de la història, concretament el cinqué, per darrere de la màquina de cosir (1876), el ventilador, la bullidora d’aigua i la torradora. El 1920 hi havia almenys deu fabricants de vibradors i durant les dues primers dècades del segle XX en va proliferar la publicitat. L’anunci més antic d’aquest aparell és de 1899 i és presentat com a cura per al mal de cap, la neuràlgia i les arrugues. L’American Vibrator s’anunciava així: “Pot connectar-se a qualsevol endoll elèctric, pot usar-lo vosté sola, en la intimitat del vestidor o de l'alcova, i ofereix a cada dona l’essència de la perpètua joventut.”. El Bebout Vibrator es presentava com a “Suau, relaxant, vigoritzador i refrescant. Inventat per una dona que coneix les necessitats de les dones. Tota la naturalesa polsa i vibra de vida”. En general, eren mostrats com a ferramentes de relaxació i per a la salut de les dones amb frases com “tots els plaers de la joventut... vibraran en tu”, encara que de vegades s’adreçaven als hòmens que volien retornar la salut a les seues esposes.

Els vibradors com a instruments mèdics i domèstics perdudaren fins al 1920; però quan començaren a aparèixer en les pel·lícules eròtiques de l’època, ja no es podia mantenir la ficció que allò no era sexe. Per la seua banda, la histèria va desaparèixer del catàleg de malalties el 1952. En 1960, els vibradors tornaren a aparèixer, però ja clarament com a auxiliars sexuals.

Font: Rachel Maines (2010): La tecnología del orgasmo, Ed. Milrazones.

Tràiler de la pel·lícula Hysteria (Tanya Wexler, 2011, Reino Unido)

¡Cochinadas, no!

Trac del bagul de Karici.es aquest vídeo, creat per la LEA (Liga para la educación audiovisual), una associació que pretén "formar una nueva generación de espectadores exigentes y denunciar y limpiar toda la suciedad mediática que invade nuestros hogares…". 


Antena 3 va cedir espai perquè es projectara aquest vídeo, protagonitzat pels Leañecos Pixelito i Leandra. 


Per què "cochinada"? Per què associar l'ordinador a la masturbació? 

Faria riure si no fóra perquè la condemna de l'autoerotisme està a l'ordre del dia per part de sectors religiosos (Pontificio Instituto Juan Pablo II) que proposen una sexualitat que seguesca  "el pla de Déu sobre el matrimoni i la familia". Aquest pla no inclou una sexualitat per plaer o que no tiga una finalitat reproductiva. 


Segle XXI? Es deia el mateix a l'Edat Mitjana!

Masturbación infantil. Una mano en el ratón y la otra...

El meu alumnat em passa pel Tuenti una pàgina dedicada a aquest vídeo.

Busque a internet informació sobre qui l'ha feta i on s'ha editat i em trobe amb la LEA (LIGA PARA LA EDUCACIÓN AUDIOVISUAL), una "associació de consumidors de productes audiovisuales (premsa, ràdio, tv i internet) que estima els mitjans i que té com a objectiu elevar-ne la qualitat". Sembla que tenen pàgina web però ja no està operativa (o ha canviat), així que apunte el que he trobat en altres llocs que diuen haver accedit a la seua pàgina:

"La LEA se ha constituido para formar una nueva generación de espectadores exigentes y para denunciar y limpiar toda la suciedad mediática que invade nuestros hogares…".

"¿Te ofende lo que ves en televisión? ¿Te sientes agredido por sus contenidos? ¿Te preocupan las horas de suciedad que tu familia consume al día? ¿Estás saturado de lenguaje obsceno, indecente, profano y blasfemo?...

Sembla que la Liga es dedica (o es dedicava a criticar programes audiovisuals) a través de la seua pàgina i de vídeos penjats a youtube. Una de les seccions incloïa unes titelles, els Leañecos Pixelito i Leandra, que donen uns curiosos consells de cibersexualitat.

Plorem o riem??