La pornografia: prohibir o educar (2)

Prohibir o educar

Quan situem el debat en la dicotomia llibertat vs. censura, la posició no és tampoc senzilla, tal com passa amb altres temes com, per exemple, les drogues. La censura del porno és la solució? S’ha de prohibir el material violent? N’hi ha qui pensa que sí, que el límit és la violència. D’altres pensen que el límit és la legalitat, o el consentiment, concepte que les societats patriarcals com la nostra no acaben d’entendre. 

Prohibiríem els dolços perquè són perjudicials o educaríem per a tindre una dieta saludable? Òbviament, si la qüestió es planteja en aquestos termes, és difícil no apostar per l’educació. Però també és cert que la limitació a vendre productes ensucrats a les cantines de les escoles pot ser considerada una prohibició que no va en contra de la llibertat de les persones, sinó que posa fre a una indústria que no pensa en la salut sinó en el benefici. També n’hi ha qui opina que prohibir no serveix de res, que el que cal és apoderar les dones sexuals, desestigmatitzar la sexualitat femenina i promoure el plaer.

La indústria del porno és molt potent, i coneix el poder de presentar el porno com a diversió. El portal Pornhub, un dels més importants del món, publica cada any les dades de consum dels seus productes. “Enguany hem tingut un munt de diversió", expliquen, perquè “el món ha vist un munt de porno”, concretament més de 23.000 milions de visites durant 2016.

El plaer i la diversió estan molt bé. Però... què passa quan els joves i els homes se senten acomplexats perquè no tenen ereccions o coits com els de les pel·lícules? Què ocorre quan les xiques no gaudeixen rebent l’ejaculació en la cara o en la boca? Què passa quan la penetració anal no és plaent, o ho és de vegades però no sempre? Què passa quan el coit no provoca cap orgasme? És divertida i plaent aquesta sexualitat? Per què la ficció pornogràfica només va en una direcció i la penetració anal dels homes heterosexuals per part de les dones o d’altres homes no s’incorpora al relat? Si la penetració anal és plaent, per què renunciar a aquesta diversió només per ser home? O és que la diversió només consistia a penetrar les dones? Per què en els fòrums d’internet on els homes parlen del porno, l’adjectiu més suau que adrecen a les actrius és “puta”? 

Necessitem fer-nos moltes preguntes sobre el nostre desig. I necessitem molta educació per a canviar tot això.

Porno educatiu?

Per a trencar amb la mirada hegemònica a la sexualitat, hi ha propostes del que s’ha anomenat postporno. Artistes com Maria Llopis i Diana Pornoterrorista, o grups com Post Op o Quimera Rosa, fan un porno activista que mostra cossos i sexualitats no normatives que pretenen crear alternatives a la representació sexual tradicional. En el postporno, les dones són subjectes, els cossos no-blancs no són fetitxes, les persones trans, intersex, transgènere o amb diversitat funcional són protagonistes, els homes heterosexuals gaudeixen amb la penetració anal, etc.[i]

També hi ha propostes de porno ètic des de dins de la indústria que pretenen garantir la seguretat laboral dels actors i actrius porno, l’acompliment de la legalitat i el consentiment. Un exemple d’aquest porno és la directora de cinema porno Erika Lust, autora del llibre Porno para mujeres (Melusina, 2008) que ha editat també unes guies, The Porn Conversation, per ajudar les famílies a parlar de porno amb els fills. Altres propostes, com el portal Porno educativo, inclouen explicacions sobre sexe segur, plaer, sexualitat amb persones amb diversitat funcional, etc.

També el portal de pornografia Pornhub ha sorprès aquest 2017 amb l’obertura de Pornhub Sexual Wellness Center, una secció web que inclou informació sobre salut sexual i reproductiva i relacions afectivosexuals. La web té un consultori amb la sexòloga Laurie Betito i presenta articles sobre temes diversos com, per exemple, “Dones trans, penis i intimitat”, escrit per l’artista trans Sophia Banks, o “Jugar amb el clítoris i els dits”, article que va acompanyat d’un vídeo on l’educador sexual Kenneth Play explica en directe com fer orgasmar una xica acaronant-li el clítoris. La web també inclou articles sobre poliamor, consentiment sexual, ioga i vida sexual, postures en el sexe lesbià, etc.

Resulta sorprenent llegir, en un portal porno caracteritzat per mostrar una sexualitat penetrativa, articles que la qüestionen, com ho fa per exemple Kenneth Play en l’article que hem comentat anteriorment (Clitoral finger play 101):

“Vivim en un món obsessionat pel sexe amb penetració, com si aquesta fóra el millor i el més important de la sexualitat. Però quan es tracta del plaer femení, l'estimulació externa del clítoris és en realitat molt més important, eficaç i fiable per a l'orgasme que el penis dins de la vagina. (Sobretot si ets una d'aquestes persones que ha aprés de la pornografia que el súmmum del rendiment sexual és penetrar a 100 empentes per minut. NO ho és!). Per contra, els dits són més poderosos que l'espasa, i hi ha moltes coses que els dits (i les mans) poden fer sense haver d’introduir res.”

També és sosprenent estar veient el vídeo sobre com masturbar una xica envoltats d’escenes de porno mainstream. Però el més curiós de tot, i el més trist també, és que hi haja més educació sexual en un portal de pornografia que en el sistema educatiu espanyol.  

Font: Sanchis, R. i Altable, X. (2018). Els nostres cossos, els nostres drets. Bloc 9. La pornografia. Informació per el professorat.

---

[i] “Qué piensa el feminismo sobre el porno” (eldiario.es, 30-15-16)

La pornografia ens afecta? (1)

La pornografia ens afecta?

Les posicions sobre la pornografia són diverses, i ni el feminisme, ni la sexologia o la sociologia es posen d’acord sobre els efectes que té sobre la sexualitat de les persones una de les indústries més importants del planeta. De vegades el debat sobre la pornografia se situa en termes de puritanisme vs. obertura sexual. No entrarem en aquest dilema perquè, tal com explica la sociòloga nord-americana Gail Dines, criticar la indústria del porno no té res a veure amb el fet d’estar en contra del sexe, de la mateixa manera que criticar la indústria que fabrica menjar fem no és estar en contra de la gastronomia. Així, el porno, s’ha de poder analitzar i qüestionar com a producte cultural, de la mateixa manera que ho fem amb altres productes que consumim (pel·lícules, sèries, cançons...), especialment si són sexistes i violents. Ens hem de preguntar, per tant, i ajudar el jovent perquè ho faça, en quina mesura la pornografia està afectant la nostra identitat, la nostra autoestima i les nostres relacions afectives i sexuals.

La mitjana d’edat en la qual els xics comencen a veure porno són els 11 anys. El 60% dels i de les adolescents han vist porno als 14 anys. El 35% de les descàrregues d’internet són pornografia. El 88% de les escenes porno que es lloguen o es descarreguen d’internet contenen violència contra les dones, una violència que va en augment any rere any.[i] Parlem del porno mainstream, heterosexual, racista i sexista. El relat audiovisual majoritari adopta la mirada masculina (home blanc i heterosexual), tal com ja hem vist en la immensa majoria de productes audiovisuals. Aquest tipus de porno representa el sexe com el que es fa a una altra persona, en lloc del que es fa amb una altra persona; els protagonistes tenen cossos hipersexuals no estàndards (penis, pits, vagines i anus enormes; genitals depilats, maquillats i, en ocasions, operats) i aquestos representen performances menys estàndards encara (ereccions eternes, dobles penetracions...); les pràctiques sexuals majoritàries són penetratives, etc. En les seues versions extremes, és violent amb les dones, les deshumanitza i les degrada, encara que elles sempre són presentades gaudint i volent-ne més.

Tot i que sabem que la representació de la violència no és la violència, i que la ficció no és la realitat, el problema és establir en quina mesura la ficció afecta la nostra vida i la de la gent jove, que accedeix a material pornogràfic cada vegada més aviat, abans fins i tot d’haver mantingut cap relació sexual amb una altra persona, o abans fins i tot de tindre a la ment cap imatge sobre la sexualitat adulta.

Laura Bates, autora d’Everyday Sexism Project i del llibre del mateix nom, explica la violació perpetrada per un adolescent de 14 anys sobre una companya de l’institut. Quan li varen preguntar al xic per què no va parar quan ella plorava, la seua resposta va ser: “Perquè és normal que les xiques ploren durant el sexe”. En un estudi realitzat el 2016 sobre una mostra de 1.000 adolescents anglesos d’entre 11 i 15 anys[ii], el 53% dels xics i el 39% de les xiques pensaven que la pornografia és realista. Creure que les relacions sexuals reals són com les de la pornografia pot conduir a expectatives inadequades i a una sexualitat no consentida, poc saludable i gens plaent, especialment per a les dones. El perill és normalitzar, justificar o desitjar el que en el porno mainstream es representa. El perill és també assumir que la violència forma part de les relacions sexuals; i no estem parlant de BDSM, unes pràctiques consensuades on el joc de poder és consentit i plaent per a les parts implicades, mai una excusa per a manipular o forçar.

El ben cert és que vivim en un patriarcat amb relacions desiguals, i no és estrany que les nostres fantasies reproduesquen dominació; fet que no significa que vulguem viure aquestes fantasies en la vida real. El problema és que el porno, com a indústria que és, té el poder de crear desitjos. Beatriz Gimeno assenyala que el porno està treballant permanentment per a incentivar-ne el consum, però el que li sembla més perillós de tot és que configura els nostres desitjos i que fins i tot en crea de nous. En absència d’una educació sexual de qualitat, el porno mainstream, que reprodueix un únic model de sexualitat, por estar educant el desig de la gent jove i de les persones que el consumeixen.

Hardcore

Gail Dines explica que les tendències minoritàries del porno, en la dècada dels 90 del segle passat, són ara cada vegada més comunes. Si posem al cercador “gola profunda” (o el terme anglés  throatfuck) i “vomitar”, ens eixiran milers de pàgines amb aquestes pràctiques (Mamadas profundamente hasta vomitar, Vomita vídeos, Arcadas...), escenes en les quals el penis s’introdueix completament en la boca de les dones fins a fer-les vomitar. Altres versions consisteixen a estrènyer-los el coll o tapar-los el nas mentre se’ls introdueix el penis fins a la gargamella, fent que el rímel córrega galtes avall juntament amb les llàgrimes; o fer tot això però amb una tapa de vàter en el coll de la dona, i pixar-se-li en la boca al final del número. Altres subgèneres populars son l’ATM (anus to mouth), on un home penetra analment la dona i després, sense llavar-se, posa el penis en la boca de la mateixa xica o d’una altra); també hi ha els bukakes, on diversos homes ejaculen en la cara d’una dona, o en un got, i aquesta es traga el semen.

El periodista Stephen Walker va fer el documental “Hardcore” (2001) seguint els passos de Felicity, una jove de 25 anys que va començar a fer porno fins que va caure a les mans de Max Hardcore. Aquest director de cinema porno és famós por portar al límit unes actrius que semblen menors d’edat, i a les quals penetra violentament, ofega, pixa, fa plorar, vomitar, etc. En el documental s’explica la fina línia que separa el treball d’actriu porno de la violació. Concretament, Walker va fer parar el rodatge en el qual Felicity, que no sabia exactament a què s’exposava, va ser violada per Max Hardcore. 

Directors com Max Hardcore, Ira Isaacs, John Stagliano o l’espanyol Torbe solen afirmar que les actrius són majors d’edat i sempre consenten les pràctiques a les quals se les sotmet. El problema és que aquest terme és també polèmic perquè la realitat social (falta de recursos, d’educació...) redueix la llibertat de l’individu i el porta de vegades a acceptar pràctiques o condicions laborals degradants.

Dines explica que no hi ha estudis que avaluen les conseqüències que a llarg termini té haver passat anys d’exposició al porno, però la mateixa indústria assenyala que el 20% dels consumidors en són addictes. Les investigacions de Gail Dines i de Pamela Paul mostren que els homes addictes a la pornografia tenen dificultats per a formar vincles amb dones reals, els costa orgasmar sense imaginar escenes porno, se senten poc masculins perquè no poden fer el mateix que els actors, comparen les seues parelles amb les actrius i desitjarien que foren com aquestes, etc.

Per a aquestes autores, el porno no és el culpable de la violència social contra les dones, ni converteix els consumidors en violadors; però no tenen cap dubte que les imatges i les històries del porno mainstream acaben afectant la identitat, l’afectivitat i la sexualitat dels homes que la consumeixen. Dines ha entrevistat homes empresonats per abusos a menors que li explicaven que ells no eren pederastes sinó que, contràriament, les primeres escenes porno amb actrius que semblaven menors d’edat els havien paregut horribles; però, amb el temps, es varen anar dessensibilitzant, i cada vegada s’avorrien més amb el porno convencional i desitjaven escenes més fortes per a excitar-se.

La indústria del porno mainstream justifica l’augment de la violència en les escenes per la demanda, però de veritat és la demanda la que crea el producte?

Font: Sanchis, R. i Altable, X. (2018). Els nostres cossos, els nostres drets. Bloc 9. La pornografia. Informació per el professorat.

---

[i] http://www.culturereframed.org

[ii] "I wasn’t sure it was normal to watch it". The impact of online pornography on the values, attitudes, beliefs and behaviours of children” (2016)