Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris desamor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris desamor. Mostrar tots els missatges

14 de nov. 2013

Amor i desamor

(EN CASTELLANO)

El curs passat ja vaig fer aquesta entrada (Desamor i dol), però el tema no s'esgota i les persones continuem patint per amor i per desamor. Per això parlaré ací, de nou, del dol.

És més fàcil començar una relació que acabar-la. A posar fi a un vincle, i a dir adéu, ningú no ens ha ensenyat; per això el normal és que patim i fem patir més del compte. Per exemple, no és estrany veure parelles que trenquen i que, una setmana més tard, ja han començat altres relacions sense amagar la felicitat i el desig que senten per la nova o el nou, sovint davant de l’exparella. També passa, de vegades, que un membre de la parella que ha trencat es dedica a criticar l’ex o a contar intimitats, i aquestos secrets són devorats, com si foren carn, pels voltors que sobrevolen els protagonistes, contents del patiment alié.

Per a mitigar el dolor, el primer que convé tindre en compte és que la intensitat de les emocions en l’enamorament i en el desamor és molt pareguda perquè de la mateixa manera que l’amor ens ompli, el desamor ens buida (Oliveira, 1997). Ambdós processos comparteixen: la invasió de les emocions (l’alegria i l’eufòria en el cas de l’amor, o la tristesa i la ràbia, en el desamor); la irrealitat o deformació de les coses; l'oblit d’un/a mateix/a, etc. Però afortunadament, tant l’enamorament com el desamor són processos transitoris i a la fi solem recuperar el nostre equilibri. De veritat: el dolor passa!!!

En el cas de l’enamorament, la culpa de les emocions tan intenses que sentim la té el còctel hormonal que comença a segregar el nostre cos. Un combinat de serotonina, oxitocina, vasopressina, etc. provoca una borratxera emocional que ens ompli el cap de fantasies (idealitzacions de la persona estimada o de la relació) que no tenen molt a veure amb la realitat. Cal dir que aquest col·locada és sentida per persones joves i també per grans. Tanmateix, els enamoraments adolescents tenen les seues particularitats.

En general, a l'adolescència, l'amor es viu amb una enorme intensitat i es creu que durarà sempre, encara que normalment no és així. Com que es té poca experiència -òbviament-, es pensa que l’amor ha de ser com en la fantasia que han provocat les hormones (i com a les pel·lis). També ocorre que, com que l’enamorament ens fa sentir coses que no coneixíem, s’idealitza encara més la parella i es pensa que ningú més ens farà sentir d’aquesta manera, cosa que, amb el temps i les experiències, comprovem que no és així. I, clar, com que la major part de relacions tenen un final, els trencaments solen provocar molt de dolor, sobretot quan no es fan de mutu acord, si han sigut producte d’una infidelitat, o simplement si hi ha terceres persones implicades. La persona “abandonada” pot sentir-se inferior, sola, desil·lusionada, ressentida, tal vegada culpable; i, en els cas dels xics, per causa de la socialització patriarcal, pot passar que senten danyat el seu orgull, ja que el valor d’un “home de veritat” puja per les dones que aconsegueix i disminueix per les que perd.

També són molt dolorosos i difícils els trencaments quan encara estem enamorades i ho fem perquè la parella ens maltracta (físicament o psicològica), ja que, a la dificultat del dol, haurem de sumar haver de recuperar l’autoestima danyada. I això és molt costós. A més a més, la ment és traïdora, i és fàcil que ens recorde només les experiències bones de la relació i oblide les dolentes, i aquest oblit selectiu ens pot posar en perill si decidim tornar amb la parella maltractadora.

Per a poder superar tot aquest dolor, hem de passar per un procés que anomenem dol, i que implica posar-se en contacte amb el buit que deixa la pèrdua i adaptar-se a la nova situació. Dins d’aquest dol, és normal passar per una sèrie d'etapes, que no necessàriament són successives:

Negació. És quan no volem vore que la relació s'està acabant o ha acabat i ens resistim al canvi. No em pot passar a mi! Tot va bé, em cridarà i em dirà que m’estima... Canviarà!

Negociació. Encara que sabem que la relació està morta, intentem dur a terme canvis perquè no s’acabe. Si faig això o allò, continuarem... Et promet que si no em deixes faré...

Ira/ràbia. Una vegada hem assumit que el vincle s'ha acabat, sentim ràbia especialment contra la persona que ens ha abandonat, però també podem sentir-la contra la nova parella d'aquesta, contra les nostres amistats, contra el món...

Tristesa. Sovint la ràbia es combina amb la tristesa i un dia sentim ira i a l'endemà ens posem a plorar per qualsevol motiu. Estem deprimits/des, plorem sovint, ens falta energia, no tenim ganes de viure...

Pseudoacceptació. A poc a poc anem superant el dol i de vegades pensem que ja no tenim dolor; però en realitat ens autoenganyem i podem tornar fàcilment a les fases anteriors (negació, ira, ràbia, tristesa...).

Acceptació. Finalment, acceptem la nova situació sense la parella, tornem a tindre il·lusió, ja no ens fa patir pensar en la relació acabada i posem fi al dol. Aquesta fase no significa necessàriament tindre una relació d'amistat amb l'exparella. Després de fer el dol, som lliures de “reciclar” o no la relació. Tal vegada decidim que no ens interessa, o potser sí que ho desitgem però, en qualsevol cas, no és cap obligació.

Agraïment. Aquesta fase és opcional (algunes persones la passen i altres no). Significa que ens alegrem d’haver viscut el vincle amorós, encara que la separació ens haja fet patir perquè després d’haver passat tot el procés, hem crescut com a persones i ara som més sàvies.

En una relació de maltractament, els processos de dol es compliquen molt més perquè la persona maltractadora sol prometre que canviarà i fins i tot plora per a fer-nos sentir llàstima, i això fa que visquem encara més intensament la negociació, si ens la creiem, i que pensem que amb els canvis promesos la relació se salvarà.

El ben cert és que, si volem començar una nova relació, o simplement estar bé amb nosaltres mateixos, hem de ser conscients de tot el que passa quan iniciem o quan acabem una relació i hem de dedicar-li temps al dol, un temps que en cada persona serà diferent. Però a més a més d’aquestos processos personals, també hem d’evitar fer patir la nostra o el nostre ex perquè l’estima es demostra en com vivim l’amor i en com vivim i fem viure l’altra persona en el desamor. Aquesta cançó de La Gossa Sorda és un bon exemple de com deixar volar la persona a qui hem estimat: "que el camí et siga llarg i ple de llum i noves sendes".

(I que no se t'oblide que no tindre parella no és estar sol ni sola.)



3 de març 2013

Desamor i dol


És més fàcil començar una relació que acabar-la i, com que no sabem com fer-ho ni ningú ens ha ensenyat, patim i fem patir més del compte. Per exemple, no es estrany veure parelles que trenquen i que, una setmana més tard, ja han començat noves relacions i no s’amaguen de mostrar la felicitat i el desig que senten per la nova o el nou, sovint davant de l’exparella. També passa, de vegades, que un membre de la parella que ha trencat es dedica a criticar l’ex o a contar intimitats, i aquestos secrets són devorats, com si foren carn, pels voltors que sobrevolen els protagonistes, contents del patiment alié.

Com que sóc de l’opinió que una bona educació sexual i emocional hauria d’ajudar a superar el dolor de la separació, i darrerament veig a molta gent que pateix al meu voltant, vull dedicar aquesta entrada al desamor.

El primer que convé tindre en compte és que la intensitat de les emocions en l’enamorament i en el desamor és molt pareguda perquè de la mateixa manera que l’amor ens ompli, el desamor ens buida (Oliveira, 1997). Ambdós processos comparteixen la invasió de les emocions (l’alegria i l’eufòria en el cas de l’amor, o la tristesa i la ràbia, en el desamor); la irrealitat o deformació de les coses; la pèrdua d’un/a mateix/a, etc. Però afortunadament, tant l’enamorament com el desamor són processos transitoris i a la fi solem recuperar el nostre equilibri. En el cas de l’enamorament, hi té molt a veure el còctel hormonal que comença a segregar el nostre cos (serotonina, oxitocina, vasopressina...) que ens fa viure com si estiguérem col·locats/des i ens provoca fantasies (idealitzacions de la persona estimada o de la relació) que no tenen a veure amb la realitat.
        
La segona qüestió que convé saber és com s'experimenta l’enamorament a l’adolescència. En general, es viu amb una enorme intensitat i es creu que durarà sempre, encara que normalment no és així. Com que es té poca experiència (òbviament), es pensa que l’amor ha de ser com en la fantasia que han provocat les hormones, i com a les pel·lis. També ocorre que, com que l’enamorament ens fa sentir coses que no coneixíem, s’idealitza encara més la parella i es pensa que ningú més ens farà sentir d’aquesta manera, cosa que, amb el temps i les experiències, comprovem que no és així. I, clar, com que la major part de  relacions tenen un final, els trencaments solen provocar molt de dolor, sobretot quan no es fan de mutu acord, si han sigut producte d’una infidelitat, o simplement si hi ha terceres persones implicades. La persona “abandonada” pot sentir-se inferior, sola, desil·lusionada, ressentida, tal vegada culpable; i, en els cas dels xics, per culpa de la socialització patriarcal, pot passar que senten danyat en el seu orgull, ja que el valor d’un “home de veritat” puja per les dones que aconsegueix i abaixa per les que perd.

També són molt dolorosos i difícils els trencaments quan encara estem enamorades i ho fem perquè la parella ens maltracta (físicament o psicològica), ja que, a la dificultat del dol, haurem de sumar haver de recuperar l’autoestima danyada i això és molt costós. A més a més, la ment és traïdora, i és fàcil que ens recorde només les experiències bones de la relació i oblide les dolentes.

Per a poder superar tot aquest dolor, hem de passar per un procés que anomenem dol, i que implica posar-se en contacte amb el buit que deixa la pèrdua i adaptar-se a la nova situació. Dins d’aquest dol, és normal passar per una sèrie de processos:

Negació. No volem vore la realitat i ens resistim al canvi. No em pot passar a mi! Tot va bé, em cridarà i em dirà que m’estima... Canviarà!
Negociació. Intentem dur a terme canvis perquè la relació no s’acabe. Si faig això o allò, continuarem... Et promet que si no em deixes faré...
Ira/ràbia. Sentim ràbia contra la persona que ens ha abandonat, contra la nova parella, o contra el món...
Tristesa. Estem deprimits/des, plorem sovint, ens falta energia, no tenim ganes de viure...
Pseudoacceptació. Ens autoenganyem i ens diem que ja ho hem superat, però en realitat no és així i podem tornar fàcilment a les fases anteriors (negació, ira, ràbia, tristesa...).
Acceptació. Finalment, acceptem la nova situació sense la parella, tornem a tindre il·lusió, ja no ens fa patir pensar en la relació acabada i posem fi al dol. Aquesta fase no significa necessàriament que hagem de tornar a tindre una relació amb la parella, transformant-la, per exemple, en una amistat. Després de fer el dol, som lliures de “reciclar” o no la relació. Tal vegada decidim que no ens interessa, o potser sí que ho desitgem però, en qualsevol cas, no és cap obligació.
Agraïment. Aquesta fase és opcional i significa que ens alegrem d’haver viscut la relació perquè després d’haver passat el procés ens ha fet crèixer. Després d’aquesta relació, sóc una persona més sàvia.

En una relació de maltractament, els processos de dol es compliquen molt més perquè la persona maltractadora sol prometre que canviarà i fins i tot plora per a fer-nos sentir llàstima, i això fa que visquem encara més intensament la negociació, si ens la creiem, i que pensem que amb els canvis promesos la relació se salvarà.

El ben cert és que, si volem començar una nova relació, o simplement estar bé amb nosaltres mateixos, hem de ser conscients de tot el que passa quan iniciem o quan acabem una relació i hem de dedicar-li temps al dol, un temps que en cada persona serà diferent. Però a més a més d’aquestos processos personals, també hem d’evitar fer patir la nostra o el nostre ex perquè l’estima es demostra en com vivim l’amor i en com vivim i fem viure l’altra persona en el desamor. Aquestes cançons de Melvin i Porta i de La Gossa Sorda són la cara i la creu del que ha de ser deixar una relació. 

(I que no se t'oblide que no tindre parella no és estar sol ni sola.)


11 de maig 2011

Altres maneres de dir "Adéu"



"L'última volta que et veig...
Que el camí et siga llarg
i ple de llum i noves sendes"


Gràcies, Helena!

6 de maig 2011

Tamo tamo tamo tamo (LLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLL)


Jo no sé com degué ser l'amor d'ella, ¡¡¡però el d'ell...!!!
¿¿¿pot parlar-nos així algú que ens ha estimat???

PD: Cançó de Melvin i de El Porta

(en castellano)
L’amor és complex i, per a entendre’l millor, és útil diferenciar entre enamorament i amor. L’enamorament és com el tràiler de la pel·li però, com de vegades passa amb aquestos resums, el que ve després (la pel·li completa) no té molt a veure amb les expectatives que teníem. (Algunes vegades també ocorre que la pel·li ens sorprén i és millor del que esperàvem.)

En l’època d’enamorament, solem viure una espècie d’amor-passió que és molt fusional. La persona enamorada ocupa tot el nostre cap i és com si patírem una espècie d’encanteri on perdem la individualitat: la parella és única, insubstituïble, el seu món és el nostre, volem transportar-nos, eixir de nosaltres, fondre’ns amb l’altr@, ser una sola persona. Aquesta sensació va acompanyada, com no pot ser d’altra manera, de sensacions físiques: tenim calors, nervis, papallones a la panxa, taquicàrdia, patim insomni... la química ens descontrola i la fantasia ens transporta a mons que no són massa reals i on no solem veure la realitat, sinó que projectem els nostres desitjos, que anul·len els problemes i les desavinences. Aquest procés d’enamorament té un final, afortunadament, i quan comencem a reconèixer-nos, l’enamorament va donant pas a l’amor, i així podem començar a recuperar la nostra identitat, el nostre espai personal i el nostre temps, i la fantasia s’ajusta amb la realitat. Algunes persones interpreten el final de les papallones amb el desamor i aleshores busquen altres parelles que els facen viure sempre en un estat fusional.

A l’adolescència, l’enamorament es viu amb gran intensitat, i es creu que durarà sempre, encara que normalment és efímer. Com que es té poca experiència, i si parlem del primer amor voldrà dir que som totalment principiants, es pensa que l’amor ha de ser com en la nostra fantasia i com a les pel·lis. Però clar, la major part de  relacions tenen un final i els trencaments poden provocar molt de dolor, sobretot quan no es fan de mutu acord, o si han sigut producte d’una infidelitat, o simplement hi ha terceres persones implicades. La persona “abandonada” se sent inferior, sola, desil·lusionada, ressentida, tal vegada culpable. En els cas dels xics, al patiment de la separació hi podem afegir l’orgull danyat, producte d’una educació que els fa sentir que la seua vàlua depén de les xiques que aconsegueixen. D’alguna manera, que una xica els deixe, els fa perdre punts en l’assignatura de la masculinitat tradicional.

Generalment, ens resulta més fàcil començar relacions que acabar-les, però la intensitat de les emocions és la mateixa en l’enamorament i en la ruptura perquè de la mateixa manera que l’amor ens ompli, el desamor ens buida. Ambdós processos, enamorament i desamor, tenen característiques semblants: irrealitat, invasió de l’emoció, pèrdua d’un/a mateix, deformació del món i de les coses… per això és important estar preparats/es per a tot el que implica l’amor: el principi (l’enamorament) i el final (el desamor). Saber que són processos transitoris i que a la fi recuperarem el nostre equilibri, ens pot ajudar a portar millor el dolor de la pèrdua. També ens ajuda conèixer la importància de l’atracció i de la química dels cossos. Les primeres vegades tenen molt d’encant però també molt de perill: el de pensar que mai ningú no ens farà sentir d’aquesta manera. La realitat és que les persones són/som tan especials, que la nostra vida pot estar plena de moltíssimes primeres vegades meravelloses!

Com superar un amor, podria ser un tema d’alguna assignatura de l’escola. És normal que quan ens sentim malament, busquem el consol en altres persones que s’han sentit com nosaltres. Però, clar, aquesta cançó de Melvin i el Porta és molt forta!! En aquest tema de classe podríem parlar: de les maneres d’estimar; de l’espai personal, del nostre i del de la persona enamorada; de les fantasies i de la realitat; de com conjugar la llibertat pròpia i l'aliena amb les pors; de les coses que volen compartir i les que no i com arribar a acords;  de la importància de parlar... Tots ells són aprenentatges emocionals imprescindibles per a les relacions i sobre els quals hem de pensar molt, i no deixar el nostre cor en mans del cinema, de les sèries o de les cançons d'alguns masclistes ressentits.


Font:Mercedes Oliveira (1997): La educación sentimental. Una propuesta para adolescentes. Icaria, Barcelona.