Audiovisuals infantils LGBTIQ+

 

Quan som persones xicotetes, és importantíssim créixer amb representacions LGBTIQ+ que ens permeten poder viure una infància tranquil·la i sense culpa. El contrari, el que encara passa en l’actualitat, és que a les criatures diverses els coste trobar personatges amb els quals identificar-se, i no saben si els seues sentiments i gustos són normals, ja que no tenen referents. Tant de bo sentiren que també poden ser protagonistes de les històries, que poden conquistar la persona que estimen, que, sent com són, poden canviar l’entorn i, fins i tot, salvar el món.

Per a fer-ho possible, ací tenim una selecció de materials amb protagonistes LGBTIQ+.

Sèries amb protagonistes LGBTQ+

She-ra and The Princesses of Power (Dreamworks/Netflix)

Aquest spin-off de Masters de l’Univers és una sèrie on els conceptes de bo i dolent (d’heroïna o malvada) van canviant a mesura que es desenvolupen els personatges i ens endinsem en les seues emocions. En l’univers de She-ra, trobem personatges no binaris com Double Trouble, relacions lèsbiques com Netossa i Spinnerella, relacions gais com els pares de Bow o, fins i tot, relacions d’amistat que es transformen en romàntiques, com Glimmer i Bow o Gatia i Adora. A més, hi ha diversitat ètnica, tant en qüestió de colors com de formes corporals: Frosta té trets asiàtics; Bow i els seus pares tenen trets africans, etc.

En el vídeo de youtube Catradora: The Kiss 😻 She-Ra and the Princesses of Power | Netflix After School, podem veure el bes de Gatia i Adora.

Steven Universe (Cartoon network)

Enfrontada a la censura en nombrosos països, aquesta sèrie ha sigut elogiada per la seua originalitat i per mostrar la primera boda lesbiana de l’animació infantil. Creada per Rebecca Sugar, el resultat és un producte inclusiu i normalitzador, un raig de llum en l’animació infantil.

L’arc argumental aprofundeix en l’atracció amorosa que hi ha entre Rubí i Safir, dues gemmes que, quan es fusionen, formen la gemma clàssica Granat. L’episodi 21 de la cinquena temporada (The Question), inclou la petició de matrimoni entre les protagonistes. Ací podem veure el vídeo de youtube: Steven Universe | The Question | Cartoon Network

La directora digué en una entrevista: “Necessitem dir-los a les criatures que tenen un lloc al món. I hem de dir-los-ho ara perquè, si esperem a més tard, el dany ja estarà fet”. Ometre personatges LGBTI significa assenyalar una part del públic com a personatge de segona categoria. “Quan cresquen, no voldran contar les seues pròpies històries perquè pensaran que no són apropiades, i tenen una bona raó per a pensar així, ja que han rebut aquest missatge durant tota la seua infància”.

The Owl House (Disney Channel)

La protagonista de la sèrie Casa Buho, Luz Nocedo, és nord-americana, d’ascendència dominicana, té 14 anys i és bisexual. Se sent atreta per personatges masculins, però també per femenins, com ocorre en dos capítols de la sèrie en els quals la jove viatja a una realitat paral·lela per a convertir-se en bruixa i es troba amb una jove, Amity, amb qui sorgeix l’espurna.

Luz i Amity ballen un agarrat perquè estudien en una acadèmia de fetilleria i el ball és una exhibició de poder amb el qual poden derrotar un monstre. La sèrie va gestant, capítol a capítol, un enemies-to-lovers entre les dues xiques. Així, al final de la segona temporada, la protagonista comparteix un romàntic bes amb la seua rival, reconvertida en amiga, primer, i en nóvia, després. Ací podem veure un fragment del ball: Amity & Luz Dance💃(Clip) / Enchanting Grom Fright / The Owl House

El Príncipe dragón (Netflix)

La sèrie està plena de personatges diversos i complexos, que van apareixent al llarg de les temporades com a secundaris. En la segona temporada tenim la parella formada per Annika i Neha, guerreres experimentades que regnen sobre Duren. A més, trobem la parella gai d’elfs Runaan i Etharia (amb beset inclòs a S3-E3) i altres relacions homosexuals com la de Janai i Amaya (amb petició matrimonial en S4-E1). I de bonus track heu de saber que la generala Amaya, tia d'un dels protagonistes, és, a més de lesbiana, una valenta i poderosa guerrera sorda que signa (apareix a S1-E4). I, seguint amb la diversitat funcional, hi apareix també un capità cec, l'expirata Villads, que sap sentir el vent i olorar la terra. 

I això no és tot: el rei Harrow representa una masculinitat que evoluciona i deixa escrita una sentida carta al seu fillastre Callum, en S2-E6, (ací hi ha un fragment en anglés) on li explica que, front a la narrativa bèl·lica dels guerrers i les victòries, el poder està en la vulnerabilitat, en el perdó i en l’amor. En aquest E6 també apareixen les dues mares guerreres, Annika i Neha, i és per a no perdre-se'l.

The Bravest Knight

La sèrie de televisió infantil segueix Sir Cedric, un jove agricultor de carabasses que intenta convertir-se en un valent cavaller i es casa amb el príncep Andrew. Tenen una filla adoptiva de 10 anys, Nia, a qui ensenyen el valor de l’honor, la justícia i la compassió.

Ací podem veure el tràiler oficial de la sèrie: The Bravest Knight: Official Trailer • A Hulu Original

Curts amb protagonistes gais

Out (Steven Hunter, 2020)

El curt de Pixar i Disney ens parla obertament de la història d’un jove gai, Greg, que sap que ha arribat el moment de contar als seus pares que és homosexual i, de passada, presentar-los el seu nóvio, Manuel. El relat inclou un bes entre ambdós. El podem trobar en Disney Plus.

In a HeartBeat (Beth David i Esteban Bravo, 2017)

Aquest curt mut conta amb tendresa i sensibilitat la historia d’amor de dos xiquets, a més del patiment i les burles que reben. Ací tenim l’enllaç per a veure In a Heartbeat [4’]

Sèries amb personatges LGBIQ+

The Loud House (Nickelodeon)

El canal de televisió Nickelodeon ha fet un pas cap endavant presentant, per primera vegada en la seua història, un matrimoni format per dos homes. El protagonista, Lincoln Loud, un xiquet d'11 anys que viu a casa amb les seues deu germanes, rep la visita del seu amic Clyde McBride, qui arriba acompanyat dels seus dos pares. Just abans d'obrir la porta, Loud exclama "És el moment de fer història!", tota una picada d'ullet autoreferencial al fet que mai abans Nickelodeon havia mostrat una parella homosexual. Per si fora poc, els McBride són també un matrimoni interracial.

Arthur. En aquesta longeva sèrie infantil canadenca troben una boda gai entre Mr Ratburn i Patrick, en un episodi de la temporada 22. Mr. Ratburn és el mestre dels protagonistes i aquests, durant la cerimònia, només se sorprenen del fet que el profe sàpiga ballar. Ací podem veure l’escena de la cerimònia: Fragmento boda gay en la serie infantil ARTHUR.

My Litthe Pony. Creada per Hasbro en el Discovery Family Channel, hi veiem la parella de lesbianes, Aunt Holiday y Auntie Lofty, que cuiden d’un jove poni anomenat Scootaloo.

Hora de aventuras. En aquesta sèrie veiem la relació amorosa entre la princesa Chicle i la vampira Marceline, que inclou un bes de dames enamorades.

Una casa de locos. Dins d’aquesta família amb onze criatures, veiem una de les germanes de Lincoln, Luna, que es revela com a bisexual i confessa el seu crush per Sam, una xica. L’esdeveniment no desperta la sorpresa de ningú a la casa.

Articles relacionats

• La mejor representación LGBT está en los dibujos para niños, 20 minutos, Yago García, 11.08.2020.
• She-ra: ¡Mucha diversidad y diferentes personages! Fuera de foco, Fanny Llamas, 10.06.2020.
• 'Lightyear' no ha sido el primero: los otros besos homosexuales que has visto en dibujos animados infantiles, Sport, Rosa Gil, 29.06.2022.

Sèries o curts per a adolescents

• First Kill. Les protagonistes són una vampira i una caçadora de monstres lesbianes.
• Heartbreak High. La protagonista, que té superpoders, està enamorada de la seua millor amiga.
• HeartStopper. Història d’amor de dos adolescents que estudien al mateix institut.
• Los 100. Sèrie postapocalíptica que inclou la parella lesbiana de Lexa i Clarke.
• Sex Education. Sèrie amb diversos personatges i relacions homosexuals.
• Ser o no ser. Sèrie protagonitzada per Joel, un adolescent trans de 16 anys que somia convertir-se en actor.  
• Classes de sexe. Curt de ficció entre adolescentes intersex i endosex. Sense dubte, el esconeixement de la intersexualitat no sols pot traduir-se en violències cap a l’alumnat intersex, sinó que dificulta també que l’alumnat endocis adquirisca informació verificada i justa sobre la diversitat corporal.

Abril visible

El mes d’abril té moltes efemèrides que “celebrar”. El 7 d’abril és el Dia Mundial de la Salut, data que commemora l'aniversari de la creació de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) el 1948, i que cada any se centra en un tema diferent, d'abast mundial, que afecta la salut. El 8 d’abril és el Dia del Poble Gitano. El 22, és el Dia de la Terra. El 23, el Dia del Llibre. El 25, el Dia de les Xiques en les TIC i el 26 el Dia de la Visibilitat Lèsbica.

El meu alumne Adrià Price deia en un comentari que esperava ansiós la desaparició del dia de l’Orgull LGBTI (28 de juny) perquè això significaria que l’homofòbia, la transfòbia, la plumofòbia, etc. haurien desaparegut. Jo compartisc el mateix desig, però, malauradament, encara queden moltes reivindicacions per fer. Per exemple, en el Dia Mundial de la Salut, podem parlar dels problemes de salut de les dones o de la salut LGBTI. En el Dia del Poble Gitano, podem parlar de racisme o dels rituals relacionals diferents. En el Dia del Llibre, podem aprofitar per a visibilitzar les dones escriptores. En el Dia de les xiques en les TIC podem parlar de la presència (o absència de les dones en les TIC) o dels diferents usos de les xarxes socials. Finalment, en el Dia de la Visibilitat Lèsbica podem, a més de denunciar la lesbofòbia, reivindicar la visibilitat de l’homosexualitat femenina o demanar la inclusió de la realitat lèsbica als mitjans de comunicació, en les polítiques públiques, en l’àmbit educatiu, etc. Un exemple palmari de la invisibilització de l’homosexualitat femenina és la desconsideració de la salut sexual de les dones que tenen sexe amb altres dones.

La salut de les dones que tenen sexe amb altres dones

Les lesbianes han sigut percebudes com un grup de baix risc. Com a conseqüència d’això, les dones lesbianes poden córrer perill en termes d’infeccions de transmissió sexual i el menor ús d’anticonceptius. Generalment, les campanyes de prevenció d’ITS i VIH, i de salut sexual i reproductiva, exclouen les dones lesbianes i també les dones bisexuals; les invisibilitzen i, el que és pitjor, deslegitimen les seues pràctiques sexuals, reforçant el model de sexualitat heterosexual i penetratiu. Aquesta concepció és discriminatòria i excloent, i provoca que moltes de les necessitats i riscs en salut sexual no reben l’adequada atenció mèdica. Un estudi fet als EUA alertava de l’alt nombre d’embarassos adolescents en jóvens lesbianes i bisexuals (Saewyc, 2008)^[1] tal vegada pel desig d’ocultar la seua orientació sexual tenint relacions amb barons.

En els darrers anys, s’han posat en marxa accions per a dones que tenen sexe amb dones, per exemple la recomanació d’usar barreres de làtex per al sexe oral (dental dam), guants o dits de làtex per a la penetració (finger condoms) o preservatius per a les joguines compartides. Però aquestes campanyes han vingut més de part de grups alternatius que no des del personal sanitari públic o privat.

Les lesbianes i les dones bisexuals pateixen una doble discriminació, pel gènere i per l’orientació. En general, les dones LBT visiten menys els centres de salut (es fan menys citologies i mamografies, per exemple) i, quan hi van, no sempre  parlen obertament de la seua orientació o de les seues pràctiques. Les causes poden ser l’alt nivell de pressió social, que dificulta l’autoacceptació i l’apoderament, i la por al rebuig per l’expectativa de trobar un professional de la salut que pressuposarà l’heterosexualitat –o bé desconeixerà com atendre específicament una dona que té sexe amb una altra dona, o una dona trans (operada o no)– i, en el pitjor dels casos, pel temor a trobar un professional lesbofòbic, bifòbic o transfòbic.

Oblidar la sexualitat de les dones LBT no és només oblidar-se d'una minoria sinó deixar de banda aquelles pràctiques diferents a la sacrosanta penetració. I és que és un fet que també hi ha dones i hòmens heterosexuals que fan altres "cosetes" en el llit i els vindria bé saber que poden utilitzar barreres o guants de làtex. Així que, recordeu, quan us donen una xarrada sobre sexe segur, feu saber als ponents o talleristes que no es poden oblidar de la diversitat.

I per a aunar alguns d'aquests dies d'abril, ací podeu vore l’entrevista a Sheila i Carmen, dues dones gitanes, en el programa Ratones coloraos (2009). I ací podeu consultar la Guia de salud sexual para mujeres que tienen sexo con mujeres  (2017), elaborada per Fundación Triángulo Comunidad de Madrid, Fundación Triángulo Coslada i San Fernando de Henares.

---

[1] SAEWYIC, E.M. et al (2008). “Stigma Management? The Links between Enacted Stigma and Teen Pregnancy Trends among Gay, Lesbian, and Bisexual Students in British Columbia”.

De millors amigues a nóvies

Valen i Sofi "De mejores amigas a novias"

El dia 26 d’abril és el Dia de la Visibilitat Lèsbica, una jornada per a reivindicar la visibilitat de l’homosexualitat femenina, per a demanar la inclusió de la realitat lèsbica als mitjans de comunicació, a les polítiques públiques, a l’àmbit educatiu i sanitari, etc. És el dia també per a recordar-nos que cal encara lluitar contra la lesbofòbia, i, en temps de confinament, no podem oblidar les joves lesbianes que potser estan vivint amb unes famílies que no les accepten, que no veuen amb bons ulls que les filles desitgen o estimen altres dones, o que tinguen ploma, que visten d’una determinada manera, que no amaguen el seu lesbianisme, que siguen activistes, etc. 

Al voltant del 80% de persones LG oculten la seua homosexualitat en l’adolescència per por al rebuig dels iguals i de la família. Vergonya, inseguretat, baixa autoestima, desconfiança, por a no tindre parella... són algunes de les emocions que acompanyen les adolescents lesbianes. 

Les lesbianes patim una doble discriminació: per dones i per homosexuals. Sabem que les relacions sexuals que estan fora del marc de la reproducció són de segona categoria, ja que, segons el model sexual hegemònic, les pràctiques sexuals es divideixen en preliminars i coit, i la sexualitat en majúscules és un coit (relacions completes, diuen alguns). Les lesbianes patim també l’assetjament dels que insisteixen a fer trios perquè els exciten dues dones. I com a dones, també ens condiciona el model de bellesa tradicional, i no està ben vis no ser femenines o tindre ploma. 

Amb tot, hi ha hagut avanços en la visibilitat, i podem trobar alguna sèrie protagonitzada per lesbianes (la mítica The L Word) o, el més corrent: sèries amb alguna lesbiana, per exemple Sex Education, Euphoria, Atypical... També hi ha grups de música obertament lesbians i activistes, com les Chocolate Remix o les Torta Golosa (Las camionas és una cançó dedicada a les dones masculines); hi ha cantants com Melo Moreno (també youtuber) o Hayley Kiyoko; i trobem parelles de youtubers amb molt d’èxit, com les colombianes Calle y Poché, les argentines Valen i Sofi, o algunes de casa, com Dulceida o DeVermut. Els seus vídeos ens poden ajudar a passar el confinament més acompanyades. 

"Charla de Queridas"

Entrada de Sara (Bat. Artístic)

La nova era de les tecnologies i de les xarxes socials ha pegat molt fort entre la gent jove, i fins i tot hi ha treballs com ser youtuber, influencer o blogger que suposen compartir opinions, el seu dia a dia, la seua vida privada i/o les seues opinions ja que són persones que tenen moltes seguidores i seguidors.

Tota aquesta introducció ve perquè vull parlar d’un canal de Youtube que s’anomena «The Tripletz», compost per dos xics, Sergi Pedrero (La Pedrera) i Lucas Loren (La Lucre). Cada dimarts, pugen un vídeo i n’hi ha de diferents temes: un challenge, una opinió sobre algun tema i, el més important per a mi, una secció que es diu «Charla de Queridas». En aquesta, la gent convidada s’asseu a parlar de temes actuals com per exemple l’homosexualitat, les infeccions de transmissió sexual, les parelles que tenen diferent edat o fins i tot l’androgínia.

Aquesta secció es per a mi la més important perquè exposen pensaments diferents, sensacions i sentiments, a més de parlar de tot això sense cap censura i expressant en tot moment el que senten. A més, aquests vídeos se n’ixen fora d’allò habitual i pense que tenen una funció: obrir ments i ensenyar que la realitat no sempre és blanca o negra sinó que també es pot pensar en més colors.

A continuació us deixe els tres vídeos d’aquesta secció que més m'agraden i que a més pense que són importants de veure. Són vídeos que m’han arribat i gràcies als quals he pogut comprendre més les situacions de les quals paren:

• Charla de Queridas: TENGO DOS MAMÁS - The Tripletz & Vero Basku (23’27”)
• Charla de Queridas: EL AMOR NO TIENE EDAD - con Laura Escanes (19’53”)
• Charla de queridas: ABUSOS SEXUALES - Yaiza Redlights & #TheTripletz (24’24”)

Com ser "normal" en 5 passos

Si el vídeo no es pot vore a youtube, sinó a vimeo.

Fragment de la pel·lícula: But I'm a Cheerleader (J. Babbit, 1999, USA)

Megan és una adolescent de 17 anys aparentment heterosexual. Té un xicot, anomenat Jared, i és animadora de l’escola (una cheerleader); però la seua cristiana família, les amigues i Jared pensen que és lesbiana i l’obliguen a anar a True Directions, una institució que la “curarà” de la seua homosexualitat. Allà coneix Mary, la directora, i Rock, el fill d’aquesta, a més de l’instructor ex-gai Mike i un grapadet de xics i xiques com ella. Graham esdevindrà la seua “amiga especial”.

La pel·lícula va rebre la qualificació de NC-17 (prohibida a menors de 17 anys) per l'Associació de cinema dels Estats Units (MPAA). Per a aconseguir la qualificació R (permesa a menors de 17 amb companyia adulta) la directora Jamier Babbit va haver de retirar una presa de dos segons en la qual la mà de Graham recorria el cos vestit de Megan; una altra presa de baix a dalt del cos de Megan mentre es masturbava i un comentari on Megan deia que “s’havia menjat Graham” (argot per a referir-se al cunnilingus). Curiosament, American Pie, estrenada també el mateix any, mostrava un adolescent baró masturbant-se i va rebre la qualificació R. La directora de la pel·lícula es va queixar de la discriminació per part de la MPAA, que usava diferents criteris per a les pel·lícules de temàtica lèsbica i per a les escenes sexuals protagonitzades per xiques. A Austràlia, la pel·li va rebre la qualificació M (audiències madures), 15 al Regne Unit, 14A a Canadà i 12 a Alemanya. 

En clau d’humor, But I'm a Cheerleader ens mostra la construcció de la sexualitat (que ha de ser necessàriament heterosexual i coital) i del gènere: un gènere blau (aficionat a la mecànica, als esports, a la guerra...) i un gènere rosa (ensinistrat per a netejar, tenir cura de bebès i satisfer els desitjos de l’home). 

[Entrada ja publicada anteriorment al blog]

Estima com vulgues

El meu alumnat s'ha llegit aquest trimestre un assaig de la col·lecció Claus per a entendre el món, d'edicions del Bullent, i ací us deixe el booktrailer de Maria sobre el llibre de Ximo Càdiz Estima com vulgues.

Aprofite l'avinentesa i afegisc el cartell de l'organització Endavant, que convida a la manifestació del 18 de juny pels drets lgtb+ i on apareixen la mare de Déu de Montserrat (la Moreneta), patrona de Catalunya, i la mare de Déu dels Desemparats (la Geperudeta), patrona de València. Què en penses?

Gitanes lesbianes

Hui, 8 d’abril, és el dia internacional del poble gitano. Amb el hastag #TelePorqueriaNoEsRealitat, el Secretariat gitano ha llançat una campanya per a denunciar la imatge estereotipada que dóna la TV del poble gitano. 

En aquesta entrevista, feta per Jesús Quintero en el programa Ratones coloraos (2009), Sheila i Carmen ens conten les dificultats que han tingut per a viure la seua relació. N’he seleccionat només un fragment perquè l’entrevista completa reprodueix massa estereotips que anirien en contra del que precisament estem defensant.

A l’entrada de Karícies Gitanes “libianes” podeu vore l’entrevista completa. L’entrada té aquest títol perquè en 2011 el blog va estar censurat per la Conselleria, i des de l’institut no es podia obrir cap entrada que incloguera un terme sexual).

Incapaces de què?

Viviana i Andrea es conegueren en una institució de salut mental i s’enamoraren. Hagueren de demostrar que entenien el que volia dir casar-se perquè la llei les considera “incapaces”. Viviana té 58 anys, una sentència d’inhabilitació i una restricció de la capacitat jurídica; Andrea en té 32 i una sentència d’insània que limita quasi completament la seua capacitat de decidir, i per aquest motiu va necessitar el permís d’un jutge que avaluà si sabia el que significava contraure matrimoni. En tot aquest llarg procés, que va durar dos anys, Vivi i Andrea comptaren amb l’ajuda de curadors, funcionaris públics que les representen legalment i que els van aconseguir un subsidi perquè pogueren viure fora de la institució mental de manera independent. 

La resposta que tradicionalment s’ha donat al patiment mental ha estat la incapacitació judicial i un model sanitari psiquiatritzant que vulnera drets fonamentals, ja que considera que determinades persones no poden prendre decisions vàlides com a conseqüència d’un diagnòstic psiquiàtric. 

En els anys 70 començà a popularitzar-se l’antipsiquiatria, contrària a la concepció de la malaltia mental com un fenomen biològic al marge de la societat i de la cultura. I va sorgir l'anomenada psiquiatria democràtica, que aplicava tècniques alternatives com el psicodrama i maldava per la reinserció dels pacients en la comunitat i no en hospitals psiquiàtrics. Aconseguir la vida independent i considerar l'internament com a últim recurs, van ser objectius primordials de la Llei de Salut Mental, aprovada a l'Argentina l'any 2010.

Segons el model social i democràtic, la finalitat del sistema psiquiatritzant és el control social d’unes persones a les quals no es vol incloure; per això, defensen que el focus no ha d'estar en qui suposadament té un problema individual, sinó en allò que la societat fa o deixa de fer perquè aquestes persones visquen marginades. Especialistes en salut mental expliquen que molts ingressos en institucions mentals obeeixen més a una raó social que mèdica, ja que hi estan allà perquè no tenen altres opcions i perquè l’estat, que hauria de garantir-ne l’externalització, no ho fa. Viviana, per exemple, va estar un any fora i vivia de la venda ambulant; però el dia en què no ho va poder fer, no va tindre més remei que entrar-hi de nou.

Però, tornant al principi: per què ha de donar un jutge el permís per a casar-se? Soledad Ribeiro, especialista en salut mental, explica que “si algunes persones necessiten suport per a prendre decisions, l’obligació no és substituir la seua voluntat, sinó garantir que tinguen l'ajuda que necessiten. Tots decidim amb suport; és molt estrany que una persona prenga decisions importants en la vida sense consultar amb un amic, un llibre o amb un especialista. Però a algunes persones se les estigmatitza a partir d’un diagnòstic psiquiàtric i se’ls restringeix la capacitat de decidir sota el fonament que no compleixen amb estàndards de normalitat socialment construïts. És la persona mateixa qui ha d’identificar què pot i per a què sent que necessita ajuda”. 

Si les persones normotípiques tenen la llibertat de decidir i, per tant, d'equivocar-se, per què aquelles amb un diagnòstic psiquiàtric no haurien de tindre el mateix dret?

Entrevista a Vivi i a Andrea

¿Cómo se conocieron?

Andrea: Contalo vos.

Viviana: No, contalo vos que lo contás bien.

A.: Bueno. El tenía otra pareja. Y yo lo miraba porque yo iba a computación en el otro turno. El iba de 13 a 16 y yo de 16 a 18. Y yo lo miraba. Entonces un día me mandó una bandejita con pescado, huevo y papas y después les dijo a las amigas para que me dijeran si quería que fuera. Le tapé los ojos, charla va, charla viene, beso va, beso viene y así nos enamoramos. Esto hace 5 años. Todo esto dentro del Moyano.

¿Por qué le decís “él”?

A.: Porque para mí es mi hombrecito.

Viviana, ¿a vos te molesta ese “él”?

V.: Para nada, porque sé que lo dice con cariño. Yo estoy en la habitación y ella viene de hacer un mandado y desde abajo me grita “¡eh papi!”. Y yo no digo nada, qué le voy a decir. Y lo que diga la gente imagínense que a mí no me interesa. A mí me interesa que ella esté bien y yo no la voy a reprimir. Después se verá en una conversación tranquila si está bien o está mal, pero no la voy a reprimir.

/.../

Ací, a l'article que ha servit de font per a l'entrada, Esposas sin esposas, pots llegir l’entrevista completa.

València en flames

La revista digital EGF and the City ha encés les Falles abans d'hora per publicar en portada la fotografia de dues falleres besant-se. La polèmica a les xarxes socials s'ha polaritzat entre qui pensa que és una falta de respecte a la festa fallera i entre qui creu que València és una ciutat oberta i tot el món ho pot passar molt bé. Entre les raons a favor es destaca el que té de positiu visibilitzar el lesbianisme, normalment més ocult que l'homosexualitat masculina.

I tu, què en penses?

Si jo fóra...

El meu dia com a homosexual (xica, primer d’ESO, curs 2012-13)

Són les set i mitja del matí, m’alce del llit i em mire a l’espill. La veritat és que jo no em sent gens diferent: sóc una xica, no sóc marimatxo, a soles m’agraden les persones com jo! Em comence a vestir. Què em puc posar per a no semblar diferent? Em decidisc per una samarreta blava; crec que és una bona elecció i no vull ser criticada.

A mi m’agradaria cridar que sóc lesbiana però... amb aquesta societat és impossible. Em torne a mirar a l’espill i no em sent a gust amb mi mateixa. Jo vull expressar el que sent però no és gens fàcil. De totes formes, és que ja porte molt de temps ocultant-ho i hui serà el dia! Agafe la maquineta d’afaitar i em talle els cabells, em canvie de roba i sóc jo mateixa. Tinc l’autoestima més alta que totes les ximpleries que em puguen dir.

Arribe a l’institut i, només creuar per la porta, ja em diuen els primers “piropos”, però no em molesten perquè tinc assumit el que sent i la meua resposta és: “Sí, i tu què, heterosexual?”. Tots es queden bocabadats. Passa el matí i jo encara estic somrient i m’agrada sentir-me bé.

D’açò ja ha passat un temps. La gent em mira bé i ja no sóc estranya, i m’agrada. No em penedisc gens d’haver dit la meua condició sexual. Sóc normal!

I si fóra gai? (xic, primer d’ESO, curs 2012-13)

M’alce a les 7.30 per anar a l’infern, em rente la cara i les dents, em vist amb una roba que no siga molt de “maricó” per a vore si així deixen d’insultar-me i per a parèixer més masculí. Me’n vaig a l’institut a soles perquè ningú vol estar amb mi.

Al començament de les classes, abans que vinga el mestre, els insults estan servits: que si maricó, que si plumilla, que si invertida de mierda... Són tants dies d’insults que és com una rutina.

Després de tres hores de classe eternes, eixim al pati. El xic que m’agrada és un de tants que m’insulten i els seus insults són els que més m’afecten perquè ell m’agrada molt, però no accepta els gais i veig impossible poder solament aconseguir el seu respecte.

Encara no he eixit de l’armari ni pense fer-ho perquè no tinc cap ajuda. Això és un infern de vida.

Una vida homosexual (xica, primer d’ESO, curs 2012-13)

Quan m’alce pels matins, el primer que faig és vestir-me el més paregut a com ho fan les xiques normals, més que res perquè no es note que sóc diferent i que no descobrisquen que la meua manera d’opinar i els gustos són totalment antònims als de les altres.

M’agrada una xica i solament la meua millor amiga ho sap. Abans tenia una altra millor amiga, però quan li ho vaig contar, va deixar d’ajuntar-se amb mi per vergonya o per por que m’escomençara a agradar. Ara ja no parlem. La meua millor amiga actual ho sap i no li importa. Ella i jo ens portem de meravella encara que els nostres gustos siguen diferents.

Tinc por de contar-ho i que la gent es fique amb mi i sofrir bullying, per això no ho conte; no vull que em passe com amb la meua ex-millor amiga. Em sentiria molt malament.

A la xica que m’agrada la vaig conèixer a l’equip de futbol. Ens vàrem fer amigues de seguida i vàrem quedar molts dies com a amigues, però jo volia alguna cosa més que això. Abans de conèixer-la m’havien agradat sempre els xics, però quan la vaig conèixer vaig sentir una cosa especial i diferent, una sensació d’agradar.

No li ho he contat a ma mare per por que em mire estrany o s’estresse per tindre una filla homosexual.

Ara els meus dies són com abans, igual, però quan les meues altres amigues em pregunten qui m’agrada, jo conteste que m’agrada un xic. Eixe xic és la tapadora per no dir que realment m’agrada algú del mateix sexe. M’esperaré a ser més major per a eixir de l’armari, després de l’institut.

(No basada en la realitat)

(Xic, primer d’ESO)

Arribe a l’institut i en vore a eixe xic que tant m’agrada, note que hi ha una pressió que m’impedix estar amb ell. No puc deixar de pensar que mai podré estar amb ell.

Quan arribe a casa, li ho conte a la meua germana i em diu que em busque un xic millor, que no em mereix i que em farà molt de mal, però és impossible oblidar-me d’ell. I em diu que si no m’oblide d’ell li ho contarà a ma mare, però l’únic que faig és pensar amb ell.

Relat (xic, primer d’ESO)

Quan vinc a classe, em resulta difícil parlar amb el xic que m’agrada, que és de 3r d’ESO. Quan em prepare la roba, és un vestit rosa i porte els cabells llargs, i quan jugue a la Xbox, ho faig amb les Barbies. Quan estic a classe, és difícil parlar amb els xics que no són com jo. És difícil conviure així perquè sempre pense que ho saben i que per això em miren malament. Em tracten com si fóra estrany, són coses meues. Quan estic a casa i em fique al Tuenti, em resulta difícil parlar amb el xic que m’agrada.

També pense que en la meua família estan parlant de mi a la meua esquena.

No m’agrada que les persones es riguen de mi i em tracten com si fóra diferent. Algun dia, amb la meua família, com diuen alguns, “eixiré de l’armari”, i si no els agrada, que es foten.

El meu particular dia a l’institut (xica, primer d’ESO)

Al principi, quan vaig eixir de l’armari, tots els meus amics de veritat em varen donar suport però els altres varen començar amb els rumors, que a Sofia li agrada Lluna, que si està als vestidors dels xics... i milions de xafarderies més que ni jo sabia de mi. Quan va passar el temps, tots es varen acostumar a allò, ja que la meua forma de ser no va canviar gens. Però a l’hora de l’atracció era molt diferent. Va arribar un moment que em vaig adonar que estava enamorada d’Ana i cada vegada que la veia volia estar amb ella. Li ho vaig contar al meu millor amic i em va dir que estava molt bona, però jo no vaig fixar-me molt en això. A mi no solament m’agradava el seu físic ni sols l’exterior sinó també el seu caràcter.

Un dia em vaig armar de valor i li vaig preguntar pel Tuenti que com estava i que volia ser la seua amiga, però ella no em va respondre i jo vaig estar tota la vesprada pensant que no hauria d’haver-ho fet. Però al dia següent ella em va respondre en un privat i em va dir que d’acord, però que ella no volia res més. En eixe mateix moment vaig pensar que ja no podria tindre amb cap persona una conversació normal sense que es pensaren que volia alguna cosa més, i li vaig explicar a Ana que encara que ella no era com jo, la volia com a alguna cosa més, però que no se sentira pressionada. Ella em va recordar en les meues decisions i amb el pas del temps ens vàrem convertir en millors amigues.

Un dia, ella em va presentar una altra amiga seua que era homosexual, i em va agradar des del primer dia i començàrem a conèixer-nos i ací estem juntes després de 5 anys, i molt felices.

28 de juny. Dia de l'orgull LGTB.

26 d'abril, Dia de la visibilitat lèsbica

I tu, quin pla tens?

I dic jo... que els xics no compren Desigual? 

Per què només hi ha publicitat adreçada a les xiques?

Però bé, ja que aquestos anuncis van per a elles, quins models de xica, de relació de parella i de relació sexual ofereixen? Què et semblen?

A ningú li sorprén que el model de lesbiana siga de parella "per a tota la vida" i les heterosexuals siguen més "fresques"?

Ací tens les respostes humorístiques i crítiques de la Filòsofa Frívola i de Lara Newel a la campanya de Desigual.

Gitanes "libianes"

 

Part 2
Part 3

Drets LGTBQ

DECLARACIÓ DE DRETS DELS I DE LES ESTUDIANTS LGBTQ

LESBIANES, GAIS, BISEXUALS,TRANSSEXUALS I QUE ES QÜESTIONEN LA SEVA SEXUALITAT

• Dret a rebre informació exacta i adequada sobre la orientació sexual en els llibres de text i en altres materials educatius.
• Dret a rebre informació imparcial sobre les contribucions que han produït tot al llarg de la història les lesbianes, gais, bisexuals i transgèneres en totes les àrees del coneixement, entre les quals destaquen l’art, la literatura, la ciència, els esports, la història i les ciències socials.
• Dret a tenir models positius, tan en persona com en el currículum; dret a una informació exacta sobre si mateixos/es, sense prejudicis, formulada per adults preparats que no tan sols informin als i les estudiants lgbtq sinó que els/les recolzin.
• Dret a assistir a l’escola sense haver de patir violència verbal o física, de manera que l’educació i no la supervivència sigui la prioritat dels/les estudiants.
• Dret d’assistir a escoles on el respecte i la dignitat de tots els i les estudiants, inclosos els/les estudiants lgbtq sigui una de les prioritats formulades per la inspecció educativa, recolzada per les autoritats locals i nacionals d’educació i que s’apliqui i es faci complir per la inspecció, la direcció dels centres i el professorat a l’aula.
• Dret a formar part de tots els programes de recolzament que existeixin per a ajudar adolescents a superar les dificultats de l’adolescència.
• Dret a tenir legisladors/es que garanteixin els seus drets constitucionals i lluitin per ells, en lloc de legisladors/es que reforcin l’odi i els prejudicis.
• Dret a una educació lliure d’homofòbia i de discriminació.

Scott Bidstrup

(traducció al català d’Iñaki Tofiño).
Basat en un document adaptat per GLAAD/SFBA’s Project 21 a partir de documents de Project 10 (Los Angeles Unified School District) i del document “Teaching and Counseling Gay & Lesbian Students Action Sheet” de la National Education Association (EE.UU.).

Extret d'Inclou, gais i lesbianes a l'educació

Qui vol anar pel "bon" camí?

But I'm a Cheerleader (J. Babbit, 1999, USA)

Megan és una adolescent de 17 anys aparentment heterosexual. Té un xicot, anomenat Jared, i és animadora de l’escola (una cheerleader); però la seua cristiana família, les amigues i Jared pensen que és lesbiana i l’obliguen a anar a True Directions, una institució que la “curarà” de la seua homosexualitat. Allà coneix la directora Mary i Rock, el fill d’aquesta, l’instructor ex-gai Mike i un grapadet de xics i xiques com ella. Graham esdevindrà la seua “amiga especial”.

La pel·lícula va rebre la qualificació de NC-17 (prohibida a menors de 17 anys) per l'Associació de cinema dels Estats Units (MPAA). Per a aconseguir la qualificació R (permesa a menors de 17 amb companyia adulta) la directora Jamier Babbit va haver de retirar una presa de dos segons en la qual la mà de Graham recorria el cos vestit de Megan; una altra presa de baix a dalt del cos de Megan mentre es masturbava i un comentari on Megan deia que “s’havia menjat a Graham” (argot per a referir-se al cunnilingus). Curiosament, American Pie, estrenada també el mateix any, mostrava un adolescent baró masturbant-se i va rebre la qualificació R. La directora de la pel·lícula es va queixar de la discriminació per part de la MPAA, que usava diferents criteris per a les pel·lícules de temàtica lèsbica i per a les escenes sexuals protagonitzades per xiques. A Austràlia, la pel·li va rebre la qualificació M (audiències madures), 15 al Regne Unit, 14A a Canadà i 12 a Alemanya.

En clau d’humor, But I'm a Cheerleader ens mostra la construcció de la sexualitat (que ha de ser necessàriament heterosexual i coital) i del gènere: un gènere blau (aficionat a la mecànica, als esports, a la guerra...) i un gènere rosa (ensinistrat per a netejar, tenir cura de bebès i satisfer els desitjos de l’home).

Rescatar aquesta pel·li del bagul, m'ha semblat una divertida manera de reivindicar la diversitat hui, 17 de maig, dia internacional contra l’homofòbia, la transfòbia, i la bifòbia.

(Font: Wikipedia)

26 d'abril. Dia de la visibilitat lèsbica.

Conversa a la sala del professorat:

Profe de Llengua: Jo és que no parle de la meua vida privada! A ningú res li importa!
Jo: Ah!

Profe de Llengua: No entenc per què una persona homosexual hauria de dir el que fa o el que deixa de fer! Cadascú té la seua vida!

Jo: Ja, ja...

Profe de Llengua: Un company de feina de la meua dona és homosexual i no passa res!

Jo: No, no...

Profe de Llengua: Fins i tot ens va convidar, a la dona i als xiquets, a la seua boda.

Jo: Ummm...

Profe de Llengua: I no tenim perquè donar explicacions a classe, amb l’alumnat! Jo no em fique en la seua vida, i ells tampoc han de saber res de la meua!

Jo: Sí, sí...

Profe de Llengua: Ja tinc prou de trobar-me’ls pel barri, al súper, comprant... Per cert, hem contractat el viatge per a aquest estiu en l’agència de la mare d’un alumne de primer de Batxillerat. Uns preus boníssims!! I tu què faràs aquest estiu?

Jo: Encara no ho sé, però de segur que el passaré amb la nóvia i la xiqueta!

Profe de Llengua: Ah... No sabia...

Jo: Tampoc és que a mi m’agrade massa parlar de la meua vida privada; però quan em pregunten, conteste!

Profe de Llengua: Clar...

Jo: Encara que hi ha molta gent que parla de la seua vida privada sense adonar-se’n... I sense que se li pregunte!

Profe de Llengua: Sí, sí...

Jo: És normal, en general parlem de les persones amb qui ens relacionem, i amb més motiu si són la nostra parella o fills/es!

Profe de Llengua: Ja...

Jo: El que passa és que quan jo ho faig, se sol crear el silenci! I és com si parlar de la meua xicota fóra una confessió i no el simple fet de nomenar les persones amb qui em relacione!

Profe de Llengua: Ummm!

Jo: A classe, passa igual: quan em pregunten, conteste, i si no em pregunten però ve al cas, per exemple quan es fa un comentari homòfob, també! Altres vegades, trac el tema jo, perquè es dóna per feta l’heterosexualitat de tot el món, i la realitat és més diversa del que sembla!

Profe de Llengua: I què diuen?

Jo: Al principi se sorprenen, i després se n’obliden! Estan massa ocupats/es amb les seues pròpies hormones per a preocupar-se de les nostres!!!

Profe de Llengua: Ehem...

Jo: La visibilitat és necessària: n’hi ha lesbianes profes, alumnes, bibliotecàries, inspectores, mares, directores, netejadores, conserges...

Profe de Llengua: I filles. Crec que la meua és...

Jo: La teua és...?

Profe de Llengua: Lesbiana!

Jo: Molt bé! Posant nom i parlant obertament ens entenem millor!!

PD: Amb dos dies de retard (ai!!, és el que té estar de vacances!!)

Lesbofòbia. Fucking Amal.

Fucking Åmål (1998) es una película sueca de bajo presupuesto, escrita y dirigida Lukas Moodysson. Fue ganadora de cuatro Escarabajos Dorados (equivalente sueco del Oscar) en los Premios Suecos de Cine en 1999.

La película relata la historia de Agnes Ahlberg (16 años, la película comienza el día de su cumpleaños) y Elin Olsson (14 años), alumnas de secundaria en Åmål (fucking es un adjetivo que Elin utiliza para describir al pueblo).

Elin es extrovertida, popular y ha estado con innumerables chicos, pero encuentra su vida en el pequeño Åmål exasperantemente aburrida. Agnes, por el contrario, es tímida y no ha conseguido hacer amigos desde que se mudó con su familia a Åmål hace un año. Agnes está secretamente enamorada de Elin, pero Elin no sabe siquiera que ella existe.

Elin va junto a su hermana Jessica al cumpleaños de Agnes, principalmente como excusa para evitar ir a otra fiesta donde estaría Johan (que también está enamorado de Elin). Jessica, conociendo el rumor de que Agnes es lesbiana, reta a Elin a besar a Agnes a cambio de 20 coronas (2 dólares). Elin acepta y besa a Agnes durante unos segundos antes de huir a carcajadas junto a su hermana. (Wikipedia)

Materials de treball per a l'aula

Orgull 09. Per una escola sense armaris

Pensaba escribir un artículo sobre Stonewall, 40 años después del enfrentamiento entre la policía de Nueva York y la comunidad LGTB, un 28 de junio como el del sábado pasado; pero siempre que se reivindican efemérides, en especial si son violentas, me pregunto por el lugar que ocupo, e intento buscar un espacio constructivo, al tiempo que pacífico. Por ello, un artículo de Ruth Toledano que leí el año pasado, refleja a la perfección lo que supone seguir reivindicando e inventando lugares y modos para ser.

La manifestación del orgullo puede ser uno de esos espacios, pero sólo se celebra una vez al año y, como siempre, conviene recordar que todos los días son 28 de junio.

(El lema de este año era: Una escuela sin armarios.
La foto es de una camiseta de la FELGTB)

Eixir dels armaris (2)

(En castellano)

Diu Anònim que el món està ple de persones amb por a trobar-se, i dissimulant el que senten en realitat.

Gran tema, el de la por!

Por al judici, a la crítica, al menyspreu per tindre desitjos poc “normals”.
Por dels pares i del professorat perquè l’educació desperte les ganes de tindre sexe en els adolescents.
Por del professorat a les reaccions de les famílies.
Por a passar vergonya parlant de sexualitat, a no saber, a fer el ridícul...
Por dels xics a no “donar la talla”.
Por de les xiques a defraudar els seus xics, a ser unes “estretes” o unes “obertes”...
Por a ser diferents...

Si un és diferent, s’ho ha de currar, dèiem en l’anterior post. La qüestió és que tots som diferents i ens entestem a comportar-nos de la mateixa manera perquè les pors i el model sexual hegemònic ens pressionen:

El sexe és sinònim de coit heterosexual. Una alumna em comenta, fent el gest típic d'estar-se a dues veles, que ella i el seu xic no tenen sexualitat. Demane què vol dir, i m’explica que el que no tenen són relacions coitals.

El sexe gai és sinònim de penetració anal. Una altra alumna em parla d’un amic que no s’atreveix a provar aquesta pràctica amb la seua xica per si li agrada; ja que això significarà que és homosexual.

El sexe lesbià és sinònim de (?). Una alumna em conta que al seu xicot no li fa gelosia que ella es bese amb xiques; però no suportaria que ho fera amb altres xics. És curiós, però el sexe entre dones està integrat en les fantasies masculines heterosexuals i no es pren massa seriosament. No fa por.

Tornem a la pregunta inicial: “Com puc saber que m’agraden les dones?” La resposta és fàcil: provant! Des del desig, des de les ganes, des de l’apetència, des de la curiositat... mai des de l’obligació o la imposició o el deure. I tampoc perquè és el que "s’ha de fer” o perquè és el “normal”. I això val per a qualsevol desig!!!

És molt fàcil de dir! Podeu contestar-me. Però la meua vida es girarà del revés si la gent s’assabenta que sóc homosexual!

Efectivament, les persones heterosexuals solen minimitzar les conseqüències que té “eixir de l’armari”. Sovint diuen que una persona no té per què parlar de la seua vida privada però, constantment, estan eixint de l’armari heterosexual en parlar de la dona, de l’home, del nòvio, dels fills, etc.

Ho mirem per on ho mirem, no hi ha cap diferència entre desitjar i fer l’amor amb persones del mateix o d’altres sexes, però en canvi, dir-se homosexual posa en marxa tot un conjunt de reaccions que no sempre són responsabilitat d’un mateix. Mai he vist una parella de xics o de xiques donar-se un petó al corredor de l’institut. Tampoc he vist dos profes, ni dos conserges, ni dos pares... El bullying homofòbic està malauradament viu, en contextos adolescents i en contextos adults. I és normal que les persones tinguen pors.

Alguna cosa ha canviat. És veritat que pocs alumnes s’atreveixen a qüestionar el matrimoni homosexual; però encara molts discuteixen sobre l’aptitud de les parelles del mateix sexe per a tindre fills, al·legant la preocupació per la discriminació que patirà la descendència, segurament de gent com ells.

Hi ha persones valentes que obrin camins públics i altres que només els obrin en la intimitat. Hi ha qui fa xarrades als instituts denunciant l’homofòbia. Hi ha hòmens igualitaris que riuen les gràcies dels masclistes perquè no s’atreveixen a eixir del seu armari particular. Hi ha xiques adolescents que gosen dir als seus xicots el que no els agrada i demanen el que volen, i altres que amb quinze anys ja fingeixen els orgasmes. Hi ha xics que no pensen que el sexe depén de les seues ereccions i altres que no es posen el preservatiu perquè no se’ls empina.

El model sexual hegemònic és heterosexual i sexista -no ho oblidem-, i encara queda molt de camí per recórrer. Però no és un camí que hagen de fer només les persones homosexuals. Conèixer i conèixer-se, descobrir-se i descobrir, gaudir amb nosaltres mateixos o amb els altres... són regals que ens ofereix la sexualitat, uns presents aromàtics, perfumats i dolços; però que massa vegades fem malbé per obrir-los amb presses, per desitjar els regals del veí, per comparar-nos amb els d’un altre sense apreciar les virtuts dels nostres, per haver-los deixat en el poal del fem i descobrir, quan intentem recuperar-los, que estan podrits i que contaminen la nostra vida i la del nostre voltant.

Com ho puc saber? (1)

(En castellano)

Una adolescent de 15 anys es pregunta com pot saber si li agraden les dones. Ha entrat amb una amiga a un xat de xiques per a riure una estona i ha simulat que li feia fàstic, però en realitat li ha agradat.

“Seré lesbiana? Seré bisexual?”

La proposta de Júlia de diferenciar entre “ser lesbiana” i “estar lesbiana”, entre “passar per allí” i “quedar-se a viure-hi”, és ben interessant i connecta amb els corrents de pensament més moderns, per exemple el del filòsof Foucault. Aquest autor d’una història de la sexualitat deia que en lloc de preguntar-nos qui som o quin és el nostre desig, hauríem de desprendre’ns de nosaltres mateixos i no classificar-nos d’acord amb els imperatius socials o les identitats sexuals marcades per la nostra societat.

Però la realitat és que ni les ambigüitats ni les fluïdeses tenen avui en dia molt bona premsa. Les ciències ens classifiquen. La Biologia diferencia entre homes i dones; la nostra orientació sexual pot ser homosexual, heterosexual o bisexual. El rol sexual que desenvolupem girarà també al voltant de dos pols: masculí o femení. I les persones pensem que no tenim més remei que situar-nos en aquestes caselles, encara que els nostres desitjos, o els nostres cossos, no encaixen exactament en els motlles. Avui en dia, la identificació de l’orientació sexual, juntament amb la imatge corporal que transmetem, han esdevingut centrals per a definir el que som, encara que el nostre cos o la nostra sexualitat depenguen d’una pròtesi de silicona o d’una pastilla de Viagra.

Beatriz Preciado diferencia tres etapes en la sexualitat occidental: l’etapa soberanista, l’etapa disciplinària i la farmacopornogràfica. En la primera, de la mà de la moral cristiana i fins al segle XVIII, la sexualitat és reproducció i absència de plaer, especialment per a les dones. En la segona, el poder comença a actuar de manera més subtil, amagat darrere de pressupòsits científics. En la tercera, i a partir de la segona meitat del segle XX, els productes químics, els avanços en cirurgia estètica, la visió del cos a través dels mitjans de comunicació..., ens converteixen en hòmens i dones cíborgs enganxats a la química i a la imatge que volem donar, copiada sovint dels patrons a la moda.

En aquesta història de la sexualitat, l’homosexualitat ha passat de ser considerada antinatural i pecaminosa en la primera etapa, a una malaltia en la segona. Pel que fa a l’etapa farmacopornogràfica, a l’estat espanyol la repressió franquista ens ha endarrerit una mica. A casa nostra, -i convé no oblidar d’on venim- la Ley de vagos y maleantes i la Ley sobre peligrosidad y rehabilitación social, (derogada en 1995), permetien tancar a la presó les persones del mateix sexe que gosaven fer-se un petó al carrer.

Les persones homosexuals poden ara casar-se! diria algú. És veritat! Però el model sexual predominant és encara heterosexual. I si ho volem comprovar, apliquem la regla de la inversió, que sempre funciona. Ens imaginem algú que, amb nerviosisme, es pregunte: “Seré heterosexual?” Segur que no. Aquesta se suposa que la portem de sèrie. En canvi, si un és diferent, s’ho haurà de currar.

(continuarà)

Imatge agafada de Samarretes Crash